EL CARRER CANALS, EL CARRER NOU I EL CARRER QUE ES MOVIA ENTRE EL VICI I L'AMOR

Alguns noms de carrers, que van tenir un sentit en les èpoques d'obertura d'aquests mateixos carrers, avui no sonen bé i molta gent creu que van lligats al franquisme quan són molt més antics. Un d'aquests noms, avui canviat de forma definitiva pel nom popular és el del Conde del Asalto, ja Nou de la Rambla per sempre.

Aquell comte, amb un títol nobiliari tan poc reeixit i que es presta a bromes i acudits diversos, va ser Francisco González de Bassecourt (1726-1793). El títol sencer el reconeix com a conde del Asalto al castillo del Morro de La Habana, ja que va un seu germà va defensar amb èxit aquest castell d'un assalt dels anglesos, el 1762 i el rei Carles III, en reconeixement, va donar aquest títol al seu germà (vegeu un interessant comentari d'Antonio Navarro a aquesta entrada). Aquest senyor, amb antecedents familiars flamencs -de Flandes- no era cap ximplet sinó algú culte i il·lustrat. 

Va ser capità general de Barcelona des del 1778 i el 1789, va promoure reformes interessants a la ciutat, entre les quals l'obertura del fins fa pocs anys seu carrer. També va propiciar la reconstrucció del Teatre de la Santa Creu, que un incendi havia destruït. Precisament va ser destituït per no haver estat prou contundent en la repressió dels Rebomboris del pa i substituït per algú expeditiu i brutal, el Comte de Lancy. 

Tenim en la nòmina dels nostres carrers personatges molt més inquietants que no pas González de Bassecourt, com ara el mateix Roger de Flor o el General Prim,  per exemple. Això dels noms de carrers, o d'escoles, dedicats a personatges històrics,  és un camp relliscós i sempre he cregut que s'haurien de batejar els llocs i els edificis amb abstraccions o noms relacionats amb la natura, així no estaríem de tant en tant canviant allò que sembla que no toca. El Comte del Asalto es va casar dues vegades però no va tenir descendència directa i el títol va passar a branques col·laterals de la família.

La part de dalt del carrer Nou no es va dir així en aquell final del segle XVIII si és que en aquella època existia alguna cosa allà dalt més enllà d'una zona rural i hortolana que començaven a envair els prats d'indianes. De fet durant més de cent anys el poc carrer que hi havia es va dir Canals, nom que segurament tenia relació amb una caseta de pagès. Algunes de les poques referències que podem trobar en la premsa del segle XIX quan mencionen el carrer Canals ja esmenten que és la part de dalt del carrer Conde del Asalto.

A La Vanguardia he trobat el record d'un de tants projectes d'aquests que queden en res, la construcció d'un túnel que travessés Montjuïc per aquest carrer i que comuniqués de forma més còmoda i ràpida el centre de la ciutat amb la part de Can Tunis. Vegeu:

Una fabriqueta de raspalls, que es va instal·lar a la zona i que venia d'algun altre indret, de la qual podem trobar alguns anuncis al diari, fa constar això de què el carrer Canals és la continuació de Conde del Asalto. Perdoneu el mal acudit però devien fer uns raspalls molt polits...

L'any 1892, pel desembre, el diari comunica el proper canvi de nom. Cal dir que el nom de Canals també estava aleshores, com d'altres, duplicat, car hi havia un altre carrer a la Bonanova amb el mateix nom.

L'evolució del Raval i, sobretot, del Paral·lel, va fer que el carrer Conde del Asalto, que havia nascut amb vocació noble, amb cases boniques i fins i tot palaus com el Güell, acabés per esdevenir molt popular per motius mundans, amb locals i localets dedicats al cuplet i la disbauxa, tavernes i un munt d'acadèmies de cant per a noies humils amb ambicions.

Al carrer se li van dedicar romanços i cobles, i també un tango força conegut, amb lletra del nostre Llurba i música de Rafael Yorio,  del qual no he pogut trobar encara la versió cantada per la gran Carmelita Aubert. En aquests textos ja es pot copsar com era el carrer en aquells anys i potser, al capdavall, des del més enllà el senyor González de Bassecourt fins i tot ha sentit un cert alleujament en veure retirar el seu nom d'un carrer que es va obrir, no cal oblidar-ho, gràcies a ell. La lletra del tango l'he copiat d'una web argentina, de Rosario, Hermano tango.

Calle Conde del Asalto, vía errante y milonguera

Del distrito más debute que hay en la condal ciudad,

Perdoná si este criollo con su verba arrabalera

Te descubre con un tango los secretos que encerrás.

De la Rambla al Paralelo en tu ambiente se adivina

Un afán desordenado que malgasta tu salud,

Y yo he visto en tus veredas, al pasar, más de una mina

Que pregona con sus lujos su carencia de virtud.

Calle...

Por la fama de tu ambiente,

Te movés constantemente

Entre el vicio y el amor.

Calle...

Que conservás todavía,

La incesante algarabía

De tu pasado esplendor.

Eres...

Calle loca y pervertida,

Como una mujer querida

Imposible de olvidar.

Ahora...

Hasta el nombre te han cambiado,

Pero tu pinta ha quedado...

¡Nadie la podrá cambiar!

Vos tenés, ¡Oh, calle rea!, la atractiva simpatía

De unos labios femeninos con su risa de cristal,

En tu afán de diversiones convertís la noche en día

Y cantás a todas horas la canción del bien y el mal.

Y vivís casi inconsciente, calle posta, enfarolada

Entre farras engañosas de tugurio y de burdel,

Aunque sufras de miseria, la escondés en tu morada

Y mostrás sólo a la vista, tu sonoro cascabel...

Letra : Rosendo Llurba  (Rossend Llurba i Tost)

Música : Rafael Iriarte  (Rafael Yorio)

Grabado por Carmelita Aubert y Mario Visconti en Barcelona. (1932)

(es un tango ubicado en la ciudad de Barcelona y la calle Conde De Asalto

hoy se llama Carrer Nou de la Rambla)

El nom del carrer es prestava a molts acudits com ara un de molt dolent que deia que no era el mateix calle Conde del Asalto que dar un asalto al conde en la calle. Hi havia qui es pensava, fins i tot, que el nom era popular i provenia del fet de què en aquell carrer et robaven i assaltaven amb facilitat. S'ha escrit molt sobre aquest carrer i la seva vida pecaminosa tot i que mai no va arribar a ser tan arrossegat com d'altres. Aquí podeu trobar una crònica feta per l'escriptor González Ledesma, el qual també va esmentar aquest carrer en algunes de les seves novel·les.

La part de dalt del carrer devia ser, durant molts anys, una zona encara una mica remota i pagesa, com es pot veure en les fotografies d'unes inundacions dels anys vint. Hi trobem algunes, poques, cases modernistes i també edificis més moderns que fan pensar que durant anys hi havia encara per aquell carrer llocs edificables o petites casetes que van desaparèixer. També hi va haver a la part de dalt tallerets i fàbriques i fundicions i moltes barraques, ep. Una fàbrica famosa va ser la de vidre les deixalles de la qual van amagar durant anys el refugi que avui s'ha rehabilitat. 

Aquella zona, ara, m'agrada molt, amb el Parc de la Primavera a tocar, i el CAP de les Hortes i el Refugi museïtzat. Encara no he pogut esbrinar del tot la història de l'edifici i l'indret on es troba la discoteca Plataforma, sé que quan jo era petita era una mena de centre social familiar que molta gent encara mencionava com L'Asiàtic, que havia estat el nom d'un cafè més antic i una mica estripat que Feliu Elies esmenta en la biografia de Simó Gómez i en el qual es feia vida nocturna i es jugava al billar i potser a coses més lletges. També, durant un temps, va acollir el local un Centre Gallec lligat a l'escola de gaites que es trobava a tocar de la Font-Trobada i que es va traslladar més endavant a la Zona Franca.

Ara sembla que volen canviar el nom a l'escola Carles I, ja que el pobre rei no té el glamour educatiu que caldria i que un dels noms que es proposen, pel meu gust el millor, és el de Font Trobada, que queda romàntic, català i és d'esperar que duri molts anys si és elegit.

Els nostres carrers i places (2): EL CARRER SALVÀ

Tinc la teoria, ni científica ni comprovada de cap manera, de que els nostres carrers més antics portaven en realitat noms de propietaris, de persones que tenien allà terrenys o petites casetes, i que més endavant l'ajuntament, amb bon criteri, va donar a alguns d'ells noms relacionats amb l'antic i popular, de forma oficial. En plànols antics de la ciutat i en hemeroteques el carrer Elkano consta sempre com carrer d'en Cano i el de Salvà com a de Salva, sense cap mena d'accent.

Oficialment, però, el carrer en l'actualitat està dedicat a Francesc o Francisco Salvà i Campillo (1751-1828), metge il·lustrat, un home del seu temps, dels segle de les llums, premiat en diferents certàmens de l'època. Va ser un defensor de la vacuna de la verola, cosa que en la seva època resulta tot un mèrit. Fou director de la càtedra de Medicina Medicopráctica, inaugurada a Barcelona sota la responsabilitat de l'Acadèmia de Medicina barcelonina. Va participar també en un enfrontament amb els cirurgians, professió que aleshores encara no estava definida com en l'actualitat i que sovint aplegava curiosos oficis. Va destacar com a físic, amb treballs sobre l'electricitat i el telègraf. A casa seva, al carrer de Petritxol, va fer experiments i també demostracions a la Cort de Madrid. Les seves propostes no es van realitzar, però eren pioneres i agosarades. També va fer estudis meteorològics, va sentir curiositat pels globus aerostàtics, una novetat a la ciutat, i va proposar l'obtenció d'oxígen a partir de l'aigua. A més, va participar en l'establiment del metre com a unitat de mida. Va ser doncs un savi de l'època, integral i generós, va cedir la seva biblioteca a les acadèmies en morir, i fins i tot el seu cor a la ciència mèdica.

Al carrer Salvà hi ha la primera casa de pisos legal del barri i a partir de l'any de la seva construcció s'ha comptat de forma oficial l'edat del Poble-sec. És la del número 58, on va néixer precisament Miquel Badenas, historiador del barri i del Paral·lel, al qual devem molta informació sobre la nostra petita pàtria urbana. El senyor Badenas va morir l'any 2006 i encara tenim pendent l'homenatge que caldria dedicar-li per la seva tasca d'historiador esforçat i exhaustiu.

El carrer de Salvà, amb Cabanyes i una part de Blai, constitueix la part més antiga del Poble-sec modern. Són carrers torts, el motiu és que els propietaris d'aleshores, per interessos, sovint no volien cedir terrenys i el dibuix del carrer havia de fer aquesta mena de filigranes que avui malmeten la perspectiva. Al carrer de Salvà hi tenim diferents cases catalogades, modernistes o d'estil eclèctic. I també dues perles, per sort molt ben restaurades pels actuals propietaris, la nau dels tallers M. i R. Gilabert, els famosos tacos Myrga, un dels pocs exemples de patrimoni industrial poble-sequí conservat i l'antiga lleteria, amb els seus bonics mosaics que mostren un paisatge holandès. No n'estic segura, però revistes i diaris antics esmenten sovint la vaqueria holandesa del Poble-sec, on es venia llet esterilitzada, aleshores una gran innovació, i crec que deuen fer referència a aquest establiment:



Leche esterilizada por el sistema N G O procedente de la Gran Vaquería Holandesa, del Pueblo Seco. Es la única en España que está esterilizada con exclusión absoluta del aire atmosférico, condición indispensable para la supresión radical de microbios y gérmenes.—Precio 20 céntimos por botella 300'gramos.*—Encargos: Rambla
Canaletas, 5, 1.°, 1.*,

Les hemeroteques antigues recullen fets habituals al barri centrats en el carrer de Salvà. Malgrat les protestes sobre l'evolució del Poble-sec i la consideració innocent del fet que el passat sempre és millor es pot constatar que a finals del segle XIX molts habitatges eren refugi de delinqüents comuns i que els robatoris eren habituals, així com les mossegades de gossos i els incendis. També es recull l'existència d'una escola relacionada amb la Sociedad Casino del Progreso, al número 38 d'aleshores, on s'atenien més de cent cinquanta alumnes, amb classes nocturnes per a aprenents. I d'altres afers veïnals, com ara una bronca a causa del soroll que fa una colla que vol oferir una serenata amb guitarres i d'altres instruments. Tot això abans d'acabar el segle XIX.

Avui el tram final del carrer Salvà ha esdevingut una mica -o molt- conflictiu. Fa cosa de trenta anys una petita papereria d'aquest carrer, avui tancada, on jo havia anat a canviar cromos de Los Diez Mandamientos a finals dels cinquanta, va patir un atracament molt desagradable per part de delinqüents autòctons. Em temo que resulta ingenu pensar que el risc es pot evitar de forma absoluta. 

A tocar del Paral·lel, en una casa que avui ja no existeix, va viure Raquel Meller i tenia dues veïnes que també eren artistes i treballaven, si no recordo malament, a La Criolla. Una d'aquestes germanes també va morir assassinada de forma violenta per un afer de gelosia professional, al local on treballava.

També al carrer Salvà ha viscut el pintor tortosí Ricard Passarell, especialitzat en pintar el nostre emblemàtic Molino per dins, per fora i a totes les hores del dia i de la nit.