UN PALAU SENSE ESPORTS NI MÚSICA

Aquests dies un veí i amic del barri ha escrit una entrada al facebook preguntant pel Palau dels Esports, per la seva situació actual, estranyat de què no se'l reivindiqui d'alguna manera.

El Palau Municipal dels Esports vaser obra de Josep Soteras i es va inaugurar l'any 1955, quan la ciutat de Barcelona començava a revifar. Va ser obra de l'arquitecte Josep Soteras i el primer objectiu era acollir  les competicions dels Jocs del Mediterrani.

Fins el 1971, quan es va inaugurar el Palau Blaugrana, va ser l'únic pavelló d'aquestes característiques que existia a la ciutat. A la gent li semblava aleshores un paradigma de modernitat. Va acollir molts actes esportius però també socials, culturals, musicals, com ara el Festival de la Cançó Mediterrània. La majoria dels qui avui som avis, de jovenets vam assistir a concerts diversos i també hi vam escoltar cançó catalana en algun moment. 

Durant la dècada dels 90 la seva activitat va disminuir, es construïen nous espais, el palau Sant Jordi s'ho menjava tot i malgrat això va acollir alguns actes de les Olimpíades.

Aleshores es va convertir en un espai destinat als musicals, a concerts. Es va millorar l'interior però tot i amb això, segons la meva opinió, l'acústica no era l'adient a aquest tipus de espectacles. La darrera vegada que hi vaig anar va ser per veure Els Miserables, va ser un bon muntatge i el tema de l'acústica trobo que va funcionar prou bé, tot i que hi va haver critiques serioses sobre les instal·lacions. Fa anys havia vist allà el  musical El Hombre de la Manxa, amb uns remarcables José Sacristán i Paloma San Basilio però el ressò perjudicava molt  la representació.

El dia que vaig anar a veure Els Miserables, més enllà de tot plegat, em va impressionar com tot el volt del teatre, per la part del darrere, era ple de marginats i gent que hi havia muntat el seu jaç, per la ciutat se'n veuen sovint per tot arreu però la gran quantitat que s'aplegava en aquell indret feia esgarrifar, tot i que ja estem curats d'espants i una mica insensibilitzats enfront de problemes que sembla que no es poden resoldre.

Que jo sàpiga ara ja fa set o vuit anys que no s'hi ha res, tot es veu molt deixat i no se'n canta gall ni gallina. No he trobat a la premsa cap informació, cap reivindicació, cap explicació a l'entorn del possible futur del vell Palau, potser esperen que caigui sol, no ho sé. Tampoc pel barri s'ha reivindicat en cap moment, que jo sàpiga, cosa estranya, avui que tant ens movem pel Palau de la Premsa, per l'Arnau... sense resultats pràctics fins ara, tot s'ha de dir. En aquest cas, a més a més, es tracta d'un edifici de propietat municipal, per tant seria l'ajuntament el que hi hauria de dir o fer alguna cosa.

Potser hi ha informacions que no he sabut trobar i hi ha un pla a l'entorn d'un lloc que té relació amb els nostres records i dèries juvenils. No és modernista, no es troba al Paral·lel, té tots els números per romandre en l'oblit, espero que no sigui així.

EL POBLE-SEC, INDEPENDÈNCIA POLÍTICA I GEOGRÀFICA

De manera encara una mica feble, s'ha reivindicat al POBLE-SEC, des de fa anys, la independència municipal de la ciutat de Barcelona. Com és sabut, diferents municipis que havien estat independents van estar abduïts per la ciutat fa molts anys, malgrat diferents protestes dels seus habitants. El procés poble-sequí seria a l'inrevés, d'una naixença com a barri suburbial d'acollida d'immigrants hauria anat evolucionant vers afanys independentistes de divers signe polític.

Els moviments que lluiten per aquesta independència són, fins ara, pacífics. Un dels més rellevants ha estat el PRO-SEC LLIURE, un grup transversal que aplega gent de diferents generacions i que ha endegat actes de protesta importants com ara una marxa amb la relíquia de Santa Madrona, des de l'església d'aquest nom fins a la Catedral de Barcelona, amb disfresses de pelegrins i pelegrines i pancartes demanant la autonomia del barri i la seva llibertat del jou centralista municipal.

El Poble-sec aporta a les arques municipals molt més del que rep, és així. Amb la instal·lació de bars i restaurants d'aquests darrers anys la contribució al conjunt barceloní, a través d'impostos del sector, resulta absolutament desproporcionada. El procés demanaria també un referèndum i creiem absurd que el mateix partit que des de la Generalitat demana aquesta pràctica per tal d'aconseguir la independència de Catalunya negui a un barri modest el dret a decidir.

Un problema en el tema d'aquesta reivindicació independentista ha estat l'establiment d'uns límits consensuats pels habitants del barri. On acaba el Poble-sec? On comença? Montjuïc, pertany al barri? Aquestes qüestions que han fomentat una certa divisió entre els diferents corrents de PRO-SEC LLIURE es poden resoldre ben aviat de forma física. Filtracions de fons científiques diverses ens han confirmat una teoria ancestral: els corrents subterranis d'aigua i diferents moviments sísmics gairebé imperceptibles faran que en el termini d'uns quinze anys el Poble-sec i Montjuïc esdevinguin una illa. Els poders públics no han donat a conèixer el resultat de les investigacions i de les prospeccions geològiques per tal de no crear alarmisme entre la població. L'aspecte de la nova illa seria aquest:

El temor és que, com va passar amb els habitants de les barraques del barri i de la muntanya, els qui remenen les cireres enviïn tots els poble-sequins a barris perifèrics i allunyats i aprofitin l'aïllament geològic per construir a l'illa pertinent una zona d'esbarjo i lleure, d'atracament de vaixells de luxe i de tota mena de locals lúdics d'alt estanding. Com és sabut, ja hi ha una gran preocupació cívica per la transformació del port vell amb construccions d'un gran nombre d'amarradors que poden fer perillar fins i tot l'activitat pesquera de la Barceloneta. 

ELS BARCELONINS VOLEM DECIDIR EL FUTUR DE LA CIUTAT. I AL POBLE-SEC VOLEM PODER DECIDIR SER O NO SER BARCELONINS!!!!

Cal recordar que la fi del Comte de Santa Coloma es va esdevenir a la zona de les Hortes de Sant Bertran, tot un símbol evocat per Verdaguer! Una vella llegenda assegura que el fantasma de Dalmau de Queralt travessa la zona poble-sequina de les Hortes de Sant Bertran moltes nits i una versió moderna de la llegenda, després que fa uns dies es trobés un crani sota el recentment creat Centre Cultural Albareda, que podria correspondre a aquest personatge, que el seu fantasma no descansarà fins que el Poble-sec no esdevingui lliure i independent.

Fotografia: crani trobat en la construcció del nou centre cultural, en estudi, probablement el de Dalmau de Queralt.

El vell Portal de Santa Madrona pot tornar a esdevenir, doncs, una porta d'entrada a la ciutat amb duana i burots, si cal i si el centralisme municipal provoca una ruptura amb els poble-sequins. Es preveu que una passarel·la adient comunicaria Barcelona, a partir d'aquest indret, amb el nou espai illenc.