Teatre al barri, ahir i avui

Una amiga que va viure al Poble-sec i que ara viu a València, Montserrat Llagostera, ha retrobat aquest programa de teatre, del quadre escènic de la Parròquia de Lurdes, que el seu pare, Joan Llagostera, havia dirigit.

Aquest centre tenia un local acollidor al carrer Ricart.  Jo, que anava a la parròquia de Sant Salvador d'Horta, havia assistit sovint a aquell teatre, ja que ens el cedien per a les representacions.

Avui, al nostre barri, hi ha un gran problema de manca de locals. En d'altres barris s'han conservat alguns d'aquells teatrets parroquials que avui s'han reconvertit en sales modernes i de prestigi.

Recordo que havia anat també a Santa Madrona, a veure cinema, teatre i recitals de la Nova Cançó. A les monges tenien un bon teatre també, que va anar empitjorant amb les remodelacions de l'escola i avui no sé ni si existeix.

Un teatre magnífic, que no era al barri però sí ben a prop, era el dels tramvies. Quan jo era petita assajava a l'estiu una orquestra en aquell teatre i fins al llit m'arribaven els dolços sons que endegaven els músics, res a veure amb les estridències i els volums de so actuals, eren melodies llunyanes i agradables, tolerables i que anunciaven el llarg estiu ple de festes majors.

Encara vaig anar a aquell teatre dels tramvies quan la meva filla era petita i anava a l'Estel, aquella escola tan catalana que també era al carrer Ricart i que va acabar com el rosari de l'aurora, per celebrar els Jocs Florals.

Avui hi ha una mena de moda de construir als nous centres cívics i educatius espais polivalentes, teatres que no són teatres com els d'abans. El fet és que qualsevol actuació té molt més prestigi en un bon espai amb seients adients i escenari a la italiana, amb bona sonoritat, però les modes no van per aquest costat.

Era l'any 56 i, com es pot veure, es feia una obra en català, en concret de Folch i Torras. Les obres d'aquella època, la majoria, eren innocents i amb un humor molt blanc, certament. Però ens ho passàvem d'allò més bé fent-les i veient-les. Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles. Aleshores era complicat fer còpies i hi havia llocs on es podien llogar lots de llibrets amb el text de l'obra, per a tots els personatges.

Encara hi ha indrets a determinats barris on es fa molt bon teatre, tradicional i modern, i que disposen de bons espais al Clot, a Sant Andreu, al Poblenou. Inevitablement, com tantes altres coses, enyoro aquelles tardes de diumenge anat a veure teatre divertit teatre d'aficionats. El bonic teatre de l'Orfeó de Sants també se n'ha anat a Can Pistraus.

Un altre tema és la promoció del que es fa en aquests centres, moltes vegades no surt al diari la seva programació i passa desapercebuda, de forma injusta.

La tràgica història, amb final feliç, d'una veïna del Poble-sec (1935)

Fa uns dies, a 'La Vanguardia', Santiago Tarín recordava el cas de Maruja Martínez. Aquesta noia cantava tangos a La Criolla, havia nascut a Ayamonte, Huelva, i als setze anys un pinxo la va enredar per tal que vingués a Barcelona. Un cop aquí la maltractava i l'explotava de mala manera. Maruja, al final, va aconseguir agafar una pistola de la seva parella, una pistola deteriorada i de mala qualitat, i quan se'l va trobar al Paral·lel i aquest la va tornar a amenaçar de mort, li va disparar uns quants trets i el va matar ella.

Maruja tenia aleshores vint-i-dos anys i una nena de sis. El judici va ser seguit per molta gent que va aplaudir a cor què vols quan es va absoldre a la noia, després d'escoltar els testimonis, entre els quals el de la nena, que va explicar com aquell home apallissava la seva mare i a ella mateixa en alguna ocasió. Aquest cas s'hauria oblidat com tants altres si no fos perquè entre les fotografies inèdites de l'Arxiu Centelles se'n van trobar dues del judici, fets per un Centelles molt jove, que ens mostren la mare i la filla i també el penalista Agustí Juandó, que devia tenir cura de la seva defensa.

Explico això en aquest blog perquè tot plegat va passar al nostre barri. Maruja i el seu explotador havien viscut al carrer Vallhonrat i després, quan es van esdevenir els fets, vivien al carrer Cabanyes, 83. La mort del pinxo es va esdevenir al Paral·lel. Segurament molts dels testimonis, com ara la portera, veïns, eren també gent del nostre barri, un barri en el qual s'hi barrejava molta gent de vida complicada però també veïns normals i corrents i gent ben convencional. M'ha sobtat que Tarín, la família del qual també va viure al barri, fes a l'article de La Vanguardia un comentari una mica parcial sobre les característiques miserables del Poble-sec d'aleshores, però això és habitual, com ja sabem i patim.

M'agradaria saber què va ser de Maruja i la seva filla després. Espero que tiressin endavant. Era l'any 1935 i aviat vindrien temps difícils. El que sí s'ha pogut saber és què va ser de l'advocat Juandó, que durant la República es va significar en l'ús del català als jutjats i l'administració. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Actualment s'ha creat un premi per a persones i entitats que promocionen el català en l'àmbit jurídic que porta el seu nom.

Fi de festa, Raffles exòtics i balls de bastons

Avui és el darrer dia de la nostra Festa Major. Les festes majors dels barris barcelonins han anat canviant força al llarg del temps.

Quan jo era petita ja anava de baixa el guarniment de carrers. He vist fotografies de festes celebrades des de després de la guerra fins principis dels seixanta i em meravella encara la voluntat veïnal, la col·laboració, el coratge i l'esforç fins i tot econòmic que es feia, en uns anys grisos. Més que grisos, negres. 

Potser després d'una gran tragèdia i encara que no es visqui en el millor dels móns, la gent té ganes de reeixir i tirar endavant amb optimisme. 

La festa major d'ara està molt bé, hi ha activitats per a tots els gustos i té alts i baixos, com tot a la vida. El component veïnal i de carrer ha anat minvant i sovint són els bars o les associacions situades en algun indret aquelles que organitzen coses, amb algunes excepcions, la més notable i perdurable en el temps, la de la Plaça de Santa Madrona on s'hi fan, pel meu gust, les millors activitats tradicionals.

En d'altres temps es va donar una circumstància molt adient al tarannà anarquista del barri, cada carrer organitzava la festa quan li semblava. Recordo fins i tot que l'alcalde d'aleshores, Pasqual Maragall, en una entrevista sobre el tema de les festes, per ràdio, va demanar que barris en els carrers dels quals no s'estava d'acord en les dates i no feien festes unitàries es posessin les piles, si volien subvencions. I, en concret, va mencionar el nostre.

Aquest any també s'ha avançat una mica la celebració. Ho trobo bé, a l'estiu tothom s'escampa i és millor acabar-la per Sant Jaume en lloc de començar-la més o menys per aquesta data.

La festa ha anat precedida d'un desagradable incident d'aquells que fan que el nostre barri surti als diaris per coses lletges, l'operació policial al carrer de Salvà. No sé quina mena d'atracció exerceixen els nostres carrers però no és la primera vegada que un grup nombrós i organitzat dedicat a activitats dubtoses s'hi estableix. Tampoc sé si el tema ha donat algun resultat concret, ja que sembla que la majoria dels identificats són al mateix lloc on eren. 

Per allà els anys vuitanta també teníem, a més del tema de la droga que va ser un gran problema a tot arreu, una banda establerta a dalt del carrer Rosal, sembla que es dedicaven a atracar a les autopistes i alguns d'ells tenien més de quatre-centes reincidències. Passen els anys i les coses continuen més o menys i jo crec que si no arriba a ser pel ressò d'aquesta noia ardida que corre pel metro amb un xiulet i cartells, avisant les probables víctimes de la mangància, no haurien reflexionat sobre el tema, posant més vigilància en aquest mitjà de transport públic tan castigat pels Raffles d'ocasió. Jo crec que els polítics importants no van gaire en metro, al menys, no n'acostumo a veure mai cap, llevat del dia de la inauguració d'una estació, la veritat.


Feia broma amb gent del barri respecte al tema, comentant que potser pagaria la pena que en algun raconet hi reivindiquéssim un d'aquests hotels d'entitats municipals, dedicat als devots de Caco residents als nostres carrers. Potser fins i tot s'aconseguiria integrar-los i reconvertir-los en honrats veïns nostrats, amb el temps. I amb els anys fins i tot podríem fer una ruta històrica sobre els antics lladres poble-sequins i la seva llegenda negra, amb teatralitzacions en viu.

Coses estranyes i fets delictius passen també en d'altres indrets i tenen menys ressò, em sembla. Quan en un altre barri o en algun poble s'esdevé quelcom desagradable sempre surten molts veïns de bona fe a manifestar que l'indret és tranquil i que allò és un mal bolet que els ha sortit de forma inesperada. Nosaltres, els del Poble-sec, acostumem a fer el contrari, no hi ha dret, el barri s'està degradant, cada dia pitjor, abans no era així... En tot cas el nostre Poble-sec d'avui és com és, i en algunes coses ha millorat molt, tot i que la gent acostuma a tenir memòria selectiva i de vegades no recorda el passat com era sinó com li sembla que era o com voldria que hagués estat. 

Per cert, avui ja no es diu això de ser un Raffles, però en un conegut cuplet sobre un altre mitjà de transport de fa anys, el tramvia, es mencionava el tema, fent referència a això del carterisme. Raffles va ser un famós lladre de ficció, les seves aventures van esdevenir molt llegides en temps dels nostres avis. L'autor era Ernest William Hornung, cunyat de Conan Doyle.

Bé, avui final de festa. D'aquí una estona me'n aniré a donar un cop de mà al president de CERHISEC, que ha programat una ruta sobre la Setmana Tràgica. Si voleu venir, a la plaça de Santa Madrona, a dos quarts d'onze. Raffles, abstenir-se.


Au, una mica de música nostàlgica. La cançó del tramvia i el Raffles és la tercera. Les altres dues també són molt significatives i en certa manera demostren com tot canvia però moltes coses continuen si fa no fa.

FESTA MAJOR!!!

FESTA MAJOR DEL POBLE-SEC!!!

Podeu descarregar el programa aquí.

Fructuós Canonge, xerrada de CERHISEC

El proper dimarts, 28 de juny, a les 19:30, tenim xerrada de CERHISEC. En aquest cas parlarem de Fructuós Canonge, gran mag català. Us hi esperem!!!!

FEM PARAL·LEL, FEM POBLE-SEC!!!

Demà, com l'any passat, es tornarà a tancar un trosset de Paral·lel per acollir una gran festa, FEM PARAL·LEL, i també la Mostra d'Entitats del barri.

CERHISEC, el centre de recerca i difusió de la història del barri, podrà oferir als interessats un nou volum de les seves RESSENYES, que recullen articles sobre les xerrades que es desenvolupen cada mes, al llarg de l'any. Ja anem pel volum onzè, amb alts i baixos i molt d'esforç representen un exemple de constància i voluntat voluntària. També publiquem un monogràfic sobre els cementiris jueus medievals de Barcelona, obra de l'Aaron López, un jove historiador molt actiu de l'entitat.

És possible que en el conjunt de la festa la Mostra d'Entitats no tingui el pes autònom d'altres temps però també s'hi guanya en nombre de visitants i difusió. En tot cas, un gran dia per a retrobar-nos, xerrar i comprovar la vitalitat de l'associacionisme i la societat cívica, sovint molt més complexa i diversa del que es percep a través dels mitjans de comunicació, sempre més atents als fets inquietants que no pas als aspectes positius de la vida social i política.

El dia 27 de juny, a les set del vespre, també es presentarà un magnífic volum sobre la Setmana Tràgica que recull diferents articles elaborats per experts i per persones dels centres d'estudi barcelonins que van col·laborar en els actes commemoratius del centenari d'aquells fets. L'ha editat l'Institut Ramon Muntaner, juntament amb aquests centres, i amb el suport de  l’Ajuntament de Barcelona, l'Institut de Cultura de Barcelona i regidoria de Drets Civils, i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.  I espero no haver-me deixat ningú... L'acte es farà al Molino, cosa que vol dir que podreu conèixer el teatre, si és que encara no el coneixeu. És millor que si penseu venir confirmeu l'assistència, indico les dades de contacte.

(Es prega confirmar assistència al número 977401757 (Núria Sauch) o al correu electrònic nuria@irmu.org  abans del dia 27 a les 12 hores). 

Aquest llibre em fa molta il·lusió, a més, pel fet que l'article referent al Poble-sec l'he elaborat jo mateixa!!!

Un altre adéu: Valerie Powles i la nostra història

M'acaba d'arribar un email de Josep Guzman, president de CERHISEC, comunicant-me la mort de Valerie Powles, una mort que no per esperada resulta menys dolorosa.

Powles ha estat una persona molt coneguda i valorada al barri, tots la recordarem amb la seva llarga trena característica, participant en tantes i tantes reivindicacions. Va tenir molt a veure en el descobriment i recuperació del Refugi 307 i també en la protesta que va provocar la destrucció de l'interior del Molino, en una època crítica per a aquest lloc entranyable. Va recuperar en uns contàiners molta documentació del teatre, que va guardar fins i tot a casa seva, davant la indiferència dels poders culturals de l'època. 

Avui hi ha un gran interès pel tema de la Guerra Civil i la defensa passiva, però això no sempre ha estat  així. No era fa alguns anys una gran prioritat el condicionament d'aquell espai. Afortunadament les coses ara són molt diferents.

Demà, dimecres, es farà un acte previ a la incineració, a les 9:15 del matí, en el crematori del cementiri de Montjuïc. Més endavant s'organitzarà algun tipus d'acte més llarg, per part de les entitats del barri. Sento que aquestes dues darreres entrades del blog hagin estat mortivades per notícies tristes.

Valerie Powles va ser tota una activista lluitadora i un esperit lliure. Descansi en pau.