dimecres, 5 de maig de 2010

Els anys feliços de les Galetes de Can Montes





En un comentari al post que vaig fer sobre les mones de Pasqua i les confiteries del barri en Jordi em recorda la de Can Soteres, que ja no hi és i que va romandre fins fa alguns anys al carrer Vallhonrat. El fet és que la gent ens movíem poc pel barri, tots teníem el nostre sector i les nostres botigues. Cap al cantó de l'església de Lurdes jo només hi anava de passada, quan pujava a Montjuïc, al petit parc infantil del carrer de Lleida, un dels primers que recordo o, ja més endavant, per anar a patinar a la Foixarda.

On si que hi anava molt sovint era a Can Montes, al carrer de Manso, tota una institució galetera, que en Jordi també em recorda. Avui ocupa aquell espai el Goethe institut i una zona interior enjardinada on crec que hi ha una llar d'infants. Malauradament, no he trobat fotografies antigues d'aquella fàbrica tan famosa de galetes, emblemàtica i molt recordada per tots aquells i aquelles que ja som una mica grandets. Les galetes eren i són una menja dolça relativament econòmica. A Can Montes m'hi enviava la meva mare els dissabtes per la tarda, a fer cua, per comprar mig quilo de galetes. N'hi havia de diferents preus i assortiments, fins i tot hi havia un estoc de trossos, molt econòmics. 

Segons anava l'economia familiar en compràvem d'unes o de les altres. L'assortiment més car comptava amb galetes amb més xocolata o embolicades, tot un luxe. Hi havia cua sovint, per comprar, i la fàbrica, situada al damunt de la botiga, escampava per tot arreu una flaire magnífica  que esperonava la gana. Les galetes Montes també es venien a petits establiments de Catalunya. Era freqüent que en molts pobles i poblets tinguessin, els adroguers, uns pots de vidre amb galetes Montes. 

He il·lustrat l'entrada amb la imatge de la fada Primavera, de la Bella Dorment de Disney, pel fet que durant molt de temps una de les dependentes era una senyora que hi retirava, bruna, baixeta i grassona, molt afable. El meu avi li va treure el motiu i la veritat és que semblava talment que hagués inspirat  el personatge. També recordo un senyor que despatxava i que s'assemblava a Gardel, molt ben pentinat i reclenxinat. 

Els temps van canviar i les galetes van anar de baixa. Vam accedir a luxes diversos, com ara les teules de Santa Coloma o les Birba de Camprodon, en caixes de cartró o de llauna. Quan anaves a visitar parents o coneguts era habitual que et convidessin a galetes, es desaven en pots de llauna, per tal que no s'assequessin ni es remullissin. Can Montes va ser tota una institució, encara ara la gent més gran en diem Can Montes, d'aquell indret. 

Semblava immortal, aquella botiga. Però, com moltes altres indústries i comerços, va acabar per haver de plegar. On ara hi ha la Biblioteca Joan Oliver existia també la Fàbrica Tardà, de caramels i xiclets, feien els famosos Bazoka, segons m'han explicat. N'ignoro el motiu, però les monges i les professores tenien una veritable mania als xiclets, no sé si perquè eren americans i nosaltres no formàvem part del Pla Marshall. Toleraven que mengessis algun caramelet, però els xiclets estaven molt reprimits. Com ha passat amb tantes coses, les prohibicions no van servir per a res. Corrien brames diverses, com ara que si t'empassaves un xiclet se t'enganxava a les tripes i mories. La veritat és que eren una mica fastigosos, hi havia companyes que els enganxaven sota la taula i després el tornaven a mastegar i a l'escola, ja fent jo de mestra, he tingut algun disgust amb xiclets enganxats als cabells. Els xiclets produeixen aquestes taques fosques que duren i duren, en els paviments dels carrers. Realment, aquelles bombolles enormes que sortien de les boques escolars i petaven eren tot un repte per al professorat, antic i modern.

Els xiclets van bandejar d'altres menges, com ara els cacauets, els sidrals... Però sempre es reinventen estranyes llaminadures que gaudeixen d'èxit temporal, les modes que proliferen en aquest submón de l'escola són molt curioses. Com els jocs i les joguines, que ressusciten i moren sense necessitat de massa publicitats televisives. Quan et fas gran perds aquest món infantil i màgic de vista, fins que tens criatures petites i t'adones que moltes coses es repeteixen una i altra vegada.


Quan parlo de galetes sempre em ve al  cap el llibre El camino, de Delibes, en el qual la botiguera conca ven galetes a dos preus, les més barates han estat tocades pel seu estimat gat... 

21 comentaris:

Esther ha dit...

Júlia, aquesta evocació de can Montes la signaria! Et posaven les galetes en una bossa de paper, oi que era blanca amb el nom blau?, la doblegaven al capdamunt i la lligaven amb una cinta... Mmm, què bones que les trobava llavors! Em sembla que la mare les utilitzava d'esquer quan ens feia mandra sortir de casa per fer algun encàrrec: "va, que passarem per can Montes!". Crec que tenien una botiga a la plaça Catalunya tocant a Fontanella, que era ben diferent de la botiga de Manso, més posada.
A Sant Antoni hi havia moltes fàbriques, va ser de les primeres àrees del Pla Cerdà a urbanitzar-se, amb les indústries que marxaven de la vella ciutat emmurallada cercant amplitud. Hi arribà primer la indústria que els habitatges. Hi ha molt a parlar sobre la terciarització de la ciutat, la pèrdua de capacitat fabril, la desaparició del patrimoni industrial, la destrucció del paisatge... és un gran tema!

Miquel ha dit...

Mi madre me daba 1 peseta...Yo iba a comprar las rotas, las María rotas, porque eran las más económicas. Allí, en una bolsa de papel (paperína), te pesaban sobre medio kilo, o algo más. Tenían unos triciclos mecánicos de color verde oliva para repartir, los dejaban aparcados en la acera del ambulatorio (que por aquél entonces se llamaba José Maluquer...A veces, esperaba que la puerta de atrás estuviera abierta y el empleado crucara la calle para ir a buscar más bolsas...así, durante tres o cuatro minutos, dejaba aquello libre de vigilancia...y mis bolsillos se llenaban hasta los topes...
Otra de las fábricas que se fueron a pique, fue la de los canelones El Pavo, situada enfrente, en donde hoy es un bar (los Reinos)...Salut

Júlia ha dit...

Esther, efectivament, hi havia moltes fabriquetes i tallerets, han anat desapareixent i l'associació de veïns va fer, fa algun temps, un interessant documental sobre el tema. Els peixos grossos es van menjar els petits que quedaven i la mateixa dinàmica de construcció d'habitatges demanar el trasllat de les petites indústries perquè destorben.

Júlia ha dit...

Sobre les bosses, efectivament, eren així. Em fascinaven els nusos que es feien als cordonets de tancament i que encara fan moltes pastisseres.

Júlia ha dit...

Miquel, hi havia moltes fabriquetes, efectivament, Canelones el Pavo, tens raó. Mira que espavilat, amb les galetetes...

Les Maries són un clàssic, sucades en el cafè amb llet són una meravella de la ciència galetera.

JoRDi JVR ha dit...

Júlia, quins bons records, ja tenia ganes de llegir alguna referència de la oblidada Can Montes. Efectivament el prefix "can" el posàvem nosaltres, el nom verdader era "Dulces y Galletas Montes"...(igual que el "can" de la pastisseria Soteras).

Can Montes per a mi era tot un santuari, de petit quan tenia que visitar l'ambulatori de Manso, per posar-me alguna indicció o altra mena de patiment dins aquell sinistre edifici, la mare sempre em recompensava, al sortir, amb una paperina (talment com la descriu la Esther) d'assortiment d'aquelles bonissimes galetes... només per allò ja aguantava millor la "tortura" d'anar al metge.

La oloreta que feia aquell establiment es inoblidable, una botiga que recordo molt gran i espaiosa... llargs mostradors a banda i banda i al fons.
Tota mena de dolços s'hi venien entre el popular assortiment de galetes, també bombons, caramels, fruita confitada, uns potents "polvorons" i com a cosa curiosa, que recordo molt, uns grans dipòsits cilíndrics de vidre amb aixeta, plens de Cabell d'àngel i altres confitures per a servir a granel.

Gràcies!, després ho tornaré llegir amb mes calma a casa...segur que aniran sortint mes detalls pel record...
ah, i queda pendent una foto, seguirem cercant!

Júlia ha dit...

Sempre, fins ara, hem posat el Can a tot arreu, espero que duri, ni que sigui a nivells minoritaris. Recordo quan Preciados es va quedar Can Jorba, crec que va ser Espinàs qui va comentar que potser n'arribarien a dir 'Can Presiadus' però ara ja és Corte Inglès i Cal Corteinglès és més difícil de dir. La veritat és que jo encara dic Can Jorba molt sovint.

El post va dedicat a tu, Jordi, que me l'has inspirat. Sobre la foto, estic mirant, però res... miraré si en les webs de Sant Antoni hi ha alguna cosa.

JoRDi JVR ha dit...

Molt agraït!!! porto temps buscant, a la xarxa, info i fotos de can Montes ... i res de res... poca cosa hi ha a la hemeroteca de La Vanguardia, només algun anunci
referent.

Et deixo aixó aviam que et sembla:
(una carta de representació de l'empresa de l'any 30)
http://www.todocoleccion.net/teodosio-montes-fabrica-galletas-bizcochos-lujo-barcelona-1930~x18248942

Júlia ha dit...

Òndia, magnífica fotografia i ja eren al carrer Manso!!!!!

David ha dit...

Recordo el lloc (suposo que als darrers anys de funcionament) i també recordo les galetes. Crec que per algun racó dec tenir els embolcalls que feien servir i que havia guardat quan era petit(groc, rosa i blau, si la memòria no em falla).

Jordi Quintana Albalat ha dit...

A casa, a més de galetes, hi anàvem a comprar la mona de pasqua. Ara, alguns dimecres a la tarda acompanyo al meu fill Martí i alguns companys de 5è del CEIP Ferran Sunyer de Sant Antoni, a berenar i a jugar al Parc del Tres Tombs, que ells anomenen "el parc de la sirena".
Quant als "can", l'àvia de la meva dona, que vivia al Vendrell, deia que anava a comprar a "Can Prabo".

Júlia ha dit...

Tens raó, David, quants records!!!

Júlia ha dit...

Sí, Jordi, també tenien mones i pastissos, el parc aquest és molt concorregut pels infants cosa que fa goig. Molt bo això de Can Prabo, m'encanta el rebateig de noms que feia la gent gran d'abans.

Anònim ha dit...

I les millors depenentes eren la Paqui i la Ma.Carmen...de la botiga de Fontanella. I sobretot Ma.Luisa Vallejo. ..filla de la gran Matilde Montes.

Júlia ha dit...

Segurament, tot i que jo sempre anava a la botiga de Manso i recordo sobretot la dependenta que s'assemblava a la fada i un senyor que s'assemblava a Carlos Gardel.

Amalia ha dit...

Yo Amalia trabaje de dependienta en dulces y galletas Montes fue la mejor epoca de mi vida

Júlia ha dit...

Amalia, una buena época y una tienda encantadora, me parece oir aquel olorcito cuando paso por allí.

Amalia ha dit...

Julia soy Amalia yo volveria con los ojos cerrados junto al bar Alloza que buenos ratos pasamos

Amalia ha dit...

Soy Amalia yo tengo fotos para el recuerdo junto con mis compañeras

Júlia ha dit...

Amalia, si quieres mandarme alguna escaneada la colgaría en el blog, mi email

jcostacod@gmail.com

Amalia ha dit...

Si ya te las mandare pues me hace ilusion que se vean