Els anys feliços de les Galetes de Can Montes

En un comentari al post que vaig fer sobre les mones de Pasqua i les confiteries del barri en Jordi em recorda la de Can Soteres, que ja no hi és i que va romandre fins fa alguns anys al carrer Vallhonrat. El fet és que la gent ens movíem poc pel barri, tots teníem el nostre sector i les nostres botigues. Cap al cantó de l'església de Lurdes jo només hi anava de passada, quan pujava a Montjuïc, al petit parc infantil del carrer de Lleida, un dels primers que recordo o, ja més endavant, per anar a patinar a la Foixarda.

On si que hi anava molt sovint era a Can Montes, al carrer de Manso, tota una institució galetera, que en Jordi també em recorda. Avui ocupa aquell espai el Goethe institut i una zona interior enjardinada on crec que hi ha una llar d'infants. Malauradament, no he trobat fotografies antigues d'aquella fàbrica tan famosa de galetes, emblemàtica i molt recordada per tots aquells i aquelles que ja som una mica grandets. Les galetes eren i són una menja dolça relativament econòmica. A Can Montes m'hi enviava la meva mare els dissabtes per la tarda, a fer cua, per comprar mig quilo de galetes. N'hi havia de diferents preus i assortiments, fins i tot hi havia un estoc de trossos, molt econòmics. 

Segons anava l'economia familiar en compràvem d'unes o de les altres. L'assortiment més car comptava amb galetes amb més xocolata o embolicades, tot un luxe. Hi havia cua sovint, per comprar, i la fàbrica, situada al damunt de la botiga, escampava per tot arreu una flaire magnífica  que esperonava la gana. Les galetes Montes també es venien a petits establiments de Catalunya. Era freqüent que en molts pobles i poblets tinguessin, els adroguers, uns pots de vidre amb galetes Montes. 

He il·lustrat l'entrada amb la imatge de la fada Primavera, de la Bella Dorment de Disney, pel fet que durant molt de temps una de les dependentes era una senyora que hi retirava, bruna, baixeta i grassona, molt afable. El meu avi li va treure el motiu i la veritat és que semblava talment que hagués inspirat  el personatge. També recordo un senyor que despatxava i que s'assemblava a Gardel, molt ben pentinat i reclenxinat. 

Els temps van canviar i les galetes van anar de baixa. Vam accedir a luxes diversos, com ara les teules de Santa Coloma o les Birba de Camprodon, en caixes de cartró o de llauna. Quan anaves a visitar parents o coneguts era habitual que et convidessin a galetes, es desaven en pots de llauna, per tal que no s'assequessin ni es remullissin. Can Montes va ser tota una institució, encara ara la gent més gran en diem Can Montes, d'aquell indret. 

Semblava immortal, aquella botiga. Però, com moltes altres indústries i comerços, va acabar per haver de plegar. On ara hi ha la Biblioteca Joan Oliver existia també la Fàbrica Tardà, de caramels i xiclets, feien els famosos Bazoka, segons m'han explicat. N'ignoro el motiu, però les monges i les professores tenien una veritable mania als xiclets, no sé si perquè eren americans i nosaltres no formàvem part del Pla Marshall. Toleraven que mengessis algun caramelet, però els xiclets estaven molt reprimits. Com ha passat amb tantes coses, les prohibicions no van servir per a res. Corrien brames diverses, com ara que si t'empassaves un xiclet se t'enganxava a les tripes i mories. La veritat és que eren una mica fastigosos, hi havia companyes que els enganxaven sota la taula i després el tornaven a mastegar i a l'escola, ja fent jo de mestra, he tingut algun disgust amb xiclets enganxats als cabells. Els xiclets produeixen aquestes taques fosques que duren i duren, en els paviments dels carrers. Realment, aquelles bombolles enormes que sortien de les boques escolars i petaven eren tot un repte per al professorat, antic i modern.

Els xiclets van bandejar d'altres menges, com ara els cacauets, els sidrals... Però sempre es reinventen estranyes llaminadures que gaudeixen d'èxit temporal, les modes que proliferen en aquest submón de l'escola són molt curioses. Com els jocs i les joguines, que ressusciten i moren sense necessitat de massa publicitats televisives. Quan et fas gran perds aquest món infantil i màgic de vista, fins que tens criatures petites i t'adones que moltes coses es repeteixen una i altra vegada.

Quan parlo de galetes sempre em ve al  cap el llibre El camino, de Delibes, en el qual la botiguera conca ven galetes a dos preus, les més barates han estat tocades pel seu estimat gat...