dimarts, 5 d’abril de 2011

Juli Vallmitjana (1)



El darrer dimarts del mes d'abril la xerrada de CERHISEC estarà dedicada a Juli Vallmitjana i la faré jo mateixa. Per tal d'anar ambientant el tema dedicaré algunes de les entrades d'aquest blog a aquest autor, tan singular i original, encara poc conegut, tot i que en els darrers anys ha desvetllat molt d'interès i s'han reeditat un gran nombre dels seus textos que ja no es podien trobar enlloc.

Juli Vallmitjana va escriure molt sobre allò que avui en diríem lumpen. Eren grups de gent força marginal, entre la qual molts gitanos. Els gitanos autòctons, com els barcelonins humils de l'època, han millorat molt, en general, però encara ocupen els mateixos territoris, una part del Raval centrada en el carrer de la Cera, Hostafrancs, Gràcia i Poble-nou. Vallmitjana parla de tots ells, però, sobretot, dels qui en aquell moment habitaven espais situat pels volts del Morrot (Sota Montjuïc) o els carrers del Cid o de Trentaclaus, avui Arc del Teatre.

Mostra la Barcelona oculta i miserable, que avui segurament també existeix en alguns indrets, però que aleshores era molt més evident. Els nois de casa bona -o mitjana, com en el cas de Vallmitjana- sentien una certa atracció morbosa per aquell món i també pel Paral·lel. Un informe a La Vanguardia de Pi i Sunyer palesa que la tuberculosi, a principis de segle, fa molts estralls a tot arreu però és alarmant a certs sectors d'Hostafrancs i el Poble-sec, i jo crec que es refereix a aquest sector límit del nostre barri, més a tocar de les Hortes de Sant Bertran i que potser molts no consideraven ben bé Poble-sec.

Al Morrot hi havia coves, les famoses coves de Montjuïc, que encara existien en els seixanta i setanta, invisibles per a la Barcelona de disseny que començava a emergir, uns indrets encara molt més miserables que el famós Barri Xino. Els personatges de Vallmitjana es banyen al mar a Can Tunis i transiten sense esperança ni coratge per tavernotes, barraques i llocs de mal viure. Són un producte de la pobresa però tampoc no fan res per recuperar un bri de dignitat, la majoria. Així, sorprèn veure com el pare del famós Terregada, un pinxo present a molts textos de Vallmitjana, és un bon home, que vivia bé amb la seva dona i que contempla, impotent i trist, l'evolució del fill.

Aquests darrers anys hi ha hagut una important reedició de molts textos de Vallmitjana i una recuperació important de la seva obra, no sempre entesa. No són textos fàcils, l'argument és inexistent, no tenen presentació, trama ni desenllaç, la majoria. Mostren pinzellades d'una ciutat que devia resultar molt incomoda a la gent de la Renaixença i, anys després, als sectors elitistes de la cultureta. Vallmitjana parla xava barrejat amb caló, o sigui, barceloní popular, un argot i una llengua bandejada de la normalització, tot i que fins Espriu en va aprofitar alguna cosa. Vallmitjana és un cas singular, com ho és Nonell en pintura. Eren amics i compartien un interès moral per aquell món del qual és absent la poesia, en aparença. En seguirem parlant...


Per la part de darrere podien veure la muntanya de Montjuïc, amb sa varietat de colors; els camps i roques, que per ses diferentes posicions distreien la monotonia, intercalant-hi mesquines edificacions cercades d'horts, esbarjo dels mig burgesos; les tristes fondes o barraques que fan menjar, on la criada, seduïda pel promès amb promeses vanes, desfulla la flor de sa virginitat, quals despulles van a parar a la Casa de Maternitat o amb vilesa són llençades al carrer; i també sobrepugen la vergonya a la bondat amb l'instint de fera sadollada de plaer aquella vida que s'inicia amb tendra forma humana, se descompon corrompuda com les ànimes dels que l'han engendrada dintre el fangall excrementós. 


L'adúltera que rodola impel·lida per sa lascívia deixa caure el seu cos damunt del llit impúdic on amb grapes d'esparver triomfa el conquistador i amb rialla sarcàstica frueix lo que no ha de posseir; i ella, amb plors d'esposada, se plany, volent ocultar el goig que descobreix sa perversitat. Complert el desig iniciat, el desori... 



Confosa per la boirina s'hi obirava la Satalia vella; la font del Geperut, on l'obrer dsifruta llurs innocentes gatzares; ennlà, la Venta Eritaña, on tant s'hi recull el menestral com s'hi refugia la gent de mal viure; més enllà, la font del Gat, on els goluts s'hi afarten de cargols i muscles; ençà, la font dels Tres Pins, on gent ja més humil, a l'ombra d'escassos arbres, hi couen costelles o hi plomen l'aviram i amb perfídia barregen oli i vinagre per a excitar més la set, perquè ni menjant dugues vegades lo que tenen quedarien tips...


    La Xava (1910)

6 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Una prosa única. El gran compilador de l'argot gitano barceloní (sovint com a llistes al final de les novel·les). Sort en vam tenir d'ell!

Júlia ha dit...

Cert, tot i que ell també ho va treure d'algunes publicacions anteriors, com remarca en més d'una ocasió.

La seva importància rau també en la seva singularitat en el context de la literatura catalana, d'aquí ve la seva marginació durant molt de temps. No respon al 'paradigma'.

Miquel ha dit...

Salut ¡¡

Lluís Bosch ha dit...

És un dels meus mites personals... Fa un temps vaig escriure un apunt sobre en Vallmitjana. No et descobriré res de nou, però te l'envio:
http://riellblvd.blogspot.com/2009/07/juli-vallmitjana-i-el-casament-den.html

Júlia ha dit...

Igualment, Miquel!

Júlia ha dit...

Lluís, el vaig llegir quan estava escrivint aquest article, a més com que preparo la xerrada estic consultant també la xarxa. Molt interessant, sobre els nois de casa bona que menciones jo crec que a la llarga, sense implicar-se tant com Vallmitjana -que també va viure prou bé, (gràcies a la botigueta i a la seva dona, que la tirava endavant) tot sigui dit- també van acabar per copsar la misèria dels indrets tan mitificats del Paral·lel i rodalies, fins i tot Sagarra té en algun lloc unes reflexions sobre el tema.

En tot cas, és ben evident que la 'cultureta' el va oblidar de forma injusta, cosa que a la llarga ha propiciat que s'hagi donat una imatge literària d'una Barcelona popular 'pobra i castellana' i de català ric i burgès, en general. En els inicis de la Nova Cançó les referències sempre parlaven de 'gent universitària' quan aleshores la universitat era molt minoritària. Una part del rebuig a Serrat va ser força elitista, al principi, és una opinió meva i subjectiva, vaja. Les coses han anat canviant però la permeabilitat social sempre és difícil.

Tot plegat un tema molt interessant, en seguirem parlant -escrivint, vaja-.