Juli Vallmitjana (2)

Molta gent de la meva edat, que van tenir avis o pares amb afició a la lectura, m'ha explicat, en comentar el tema de la propera xerrada de CERHISEC que a casa seva hi havia algun vell volum de les obres de Vallmitjana. A través d'un amic he aconseguit un exemplar fotocopiat d'una edició antiga de Sota Montjuïc.

L'atracció pels móns marginals sempre ha existit i existirà. Moltes pel·lícules o novel·les de ficció mostren móns dels quals no participem ni tenim cap intenció de conèixer, més enllà de la literatura: crims, estafes, prostitució, tràfic de drogues... Els móns més inquietants són aquells en els quals se'ns manifesta l'horror proper, aquell noi d'aspecte normalet que va esdevenir assassí psicòtic, la família convencional en l'interior de la qual s'ha donat un cas d'abús, la veïna afable i enverinadora de velletes properes, el fill estossinador de captaires sorgit en el si d'un context petit burgès, culte i comprensiu, antic escolta o alumne del cepec. La fascinació pel mal és inexplicable, però existeix, està present en els contes tradicionals, en els relats rurals sobre crims antics, en els romanços, en les històries de fil i canya, en els serials radiofònics i en les sèries televisives actuals. A que, sinó, vindrien tantes històries sobre nazis sàdics, feixistes malvats, assassins de criatures i temes semblants, quan sembla més normal i convencional voler oblidar tantes desgràcies?

No és estrany, doncs, que Vallmitjana fascinés. Ni tampoc és estrany que la construcció d'una societat catalana més patufetista i amiga de les històries d'amor de Folch i Torras o dels poemes de Carner se sentís incòmoda davant d'aquests textos inclassificables, de la mateixa manera que la pintura de Nonell no encaixava enlloc. 

La llengua literària sempre és convencional i falsa, mai reflecteix la realitat. Encara més, la realitat no té perquè ser versemblant. No acostuma a ser-ho. La màgia de la literatura és fer realista i creïble la ficció. Per això, el problema de la llengua utilitzada esdevé, a casa nostra, més polític que estilístic. Fa poc, en una xerrada, es parlava de Narcís Oller en el sentit que aquest manifestava que escrivia en català pel fet que no s'imaginava els seus personatges parlant en una altra llengua. Però podem veure pel·lícules amb un bon doblatge sense que ens grinyoli res, Oller va fer la tria per motius diversos, que potser ni ell mateix acabava d'entendre, entre els quals la voluntat de servei. Tot és qüestió de costums, com s'ha vist des que els cowboys han començat a parlar -també- català, euskera o gallec. 

Possiblement els personatges de Galdós que es mouen pel Madrid de la Restauració parlaven tots castellà però, ni de bon tros, el castellà que utilitza Galdós. Aquells patis plens d'olor de fritangas, de marginació i de pobresa se'ns manifesten sense necessitat de recórrer a un argot determinat. De tant en tant Galdós ens posa alguna frase en cursiva, literal. Sabem que no tots els personatges d'autors que van escriure en castellà sobre temes barcelonins, com Marsé, Vázquez Montalbán o González Ledesma, per raos diverses, parlaven castellà. Encara més, si parlaven castellà no parlaven aquell castellà. Els autors recorren aleshores a escriure, de tant en tant, alguna cosa en cursiva i en català, per recordar-nos que les llengües i els argots conviuen en una mena d'escudella barrejada difícil de reflectir de forma acurada. Els intents de reflectir les moltes formes dialectals fan que sovint es caigui en el bescantant costumisme. El problema sovint no és el costumisme, sinó la grapa i l'ambició dels autors.

Avui s'ha estès, amb la normalització del català, un estàndard que la televisió propaga, amb algunes pinzellades dialectals de tant en tant, en els canals i ràdios locals. Tolstoi ens explica, a les seves novel·les, que les classes benestants russes parlen en francès, però ell ens les fa parlar en rus i nosaltres els llegim en català o castellà sense problemes de versemblança. Molts autors asiàtics o africans s'han donat a conèixer quan han escrit en francès o anglès, tot i que ens expliquin el seu món d'origen, en moltes ocasions. 

Personalment crec que Vallmitjana és un cas singular perquè no sembla tenir dèries excessivament literàries, tot i que en alguna ocasió va intentar, sense massa grapa, ampliar horitzons. No és un Zola, tot i que hi té punts de contacte, ni un Dickens, d'acord. Mostra un món que s'escola sense esperança, parlant una llengua adient al context real. La vida s'esmuny entre brutícia, ignorància, manca de perspectives, crueltat i indiferència. No tothom és igual, el mateix pare d'en Tarregada és un bon home, trist i desenganyat, això sí. O sigui, que no tot és culpa, com ara ens agrada explicar de la família. 

El valor de Vallmitjana, en el nostre món cultural és, avui, la seva originalitat, la seva singularitat, i el seu pes cultural, un pes que potser ni tan sols no pretenia assolir, però que, pel que fa a la recuperació d'un determinat llenguatge, el dels oblidats, és immens, mirat en perspectiva. De vegades la novel·la negra catalana, fins ara força mediocre, pel meu gust, malgrat l'esforç d'autors com Pedrolo o Fuster, ha cercat un llenguatge que s'emmirallava en els autors estrangers oblidant aquest llegat impagable. Ens ha agradat pensar que aquí allò no passava i que nosaltres, els catalans, érem més fins. I, encara pitjor, ens ho hem arribat a creure.

A la fotografia, Margarida Xirgu caracteritzada com un personatge de Vallmitjana.