Del Poble-sec a l'espai sideral, passant pel Condal (fa 50 anys)

Avui fa cinquanta anys els diaris mostraven Eichmann a la presó, després de ser capturat, a França manava De Gaulle, amb el conflicte encès d'una Algèria que no trigaria en assolir la independència. A Barcelona se celebraven unes conferències sobre Joan Maragall, motiu pel qual el periodista Del Arco entrevistava a La Vanguardia l'hispanista anglès Arthur Terry. 

La finestreta del google ens recorda que s'iniciava la cursa de l'espai, amb l'astronauta Gagarin, un heroi amb peus de fang, com tots. I al Poble-sec podíem anar al cine Condal a veure Violetas imperiales, que ja tenia uns quants anyets i La última bala, que també. Al América feien Los dientes del diablo.

Els més agosarats podian anar al teatre Talia, on feien una obra que va tenir un gran èxit i que era, com es deia abans, molt forta: El comprador de horas, de Pemán, amb Núria Espert fent de prostituta redimida per Rodero, un mossèn esforçat que li compra hores amb la intenció de convertir-la i fer-la tornar a la vida convencional del poble familiar, afrontant les crítiques de la gent mediocre i hipòcrita, tot un èxit de l'època. D'estrena es podia anar a veure La colina del adiós, Cimarron, Psicosis i fins i tot El séptimo sello.

El premi Sant Jordi es publicitava força, ja de cara al Dia del Llibre. Es tractava d'un llibre força digne, però que ha tingut mala premsa i mala fortuna, pel fet que el finalista, La plaça del Diamant, ha estat molt més famós: Viure no és fàcil, d'Enric Massó. Al Victoria hi havia la Carmen Morell i el Pepe Blanco, al Romea es podia veure Els savis de Vilatrista i al Barcelona, Un tranvía llamado Deseo, versió teatral. Al Còmic, també en versió teatral, La calumnia.

Es jugava aquell dia a Alemanya un partit Barça-Hamburg, de la Copa d'Europa, que va desvetllar molta expectació. El Barça va guanyar per un a zero, marcat per Evaristo, i els diaris anunciaven marques de xampany per brindar a causa de l'esdeveniment, fent un extra gairebé nadalenc. Un pis caríssim valia mig milió de pessetes, a la part més alta de Barcelona i jo vaig començar a treballar dos anys després i en guanyava sis-centes al mes, de meritòria. Semblava que tot començava a millorar una mica, ens anàvem comprant, a terminis, neveres elèctriques, rentadores prehistòriques i estufes de butà. A l'escala hi havia uns veïns que tenien televisió i sovint ens convidaven a veure els programes estrella que ja estaven prenen espai a l'entranyable ràdio autàrquica, tot i que encara emetien Tambor. Com que aquell any tal dia com avui era dimecres, feien Perry Mason, doblada en aquell pintoresc i enyorat castellà ple de resesos y obsisos.


Expliquen que en aquella època d'èxit de la sèrie algú va preguntar a Raymond Burr com podia ser que Mason guanyés sempre tots els casos que se li presentaven. L'actor, que tenia un gran sentit de l'humor, va respondre (en anglès, m'imagino):
-Oh, vostè només em veu un dia a la setmana!!!