dilluns, 12 de març de 2012

Quan anàvem a passeig per les 'atarassanes', a escoltar els 'xarlatans'





En el meu altre blog, La Panxa del Bou, comento avui el tema d'aquesta redescoberta de les Drassanes i reflexiono sobre la fragilitat de la història i de les seves lectures i relectures.

Més enllà de les Drassanes gòtiques, tardanes o no, els meus passeigs matinals de diumenge, quan era petita, tenien dues rutes, una era anar a Montjuïc, en concret a la Rosereda, al Teatre Grec. L'altra era anar fins a les Drassanes, que aleshores en dèiem atarassanes a escoltar els xarlatans, els venedors ambulants baladrers, típics de la zona.

A mi m'agradava més anar a Montjuïc, a l'Exposició, com encara mencionava molta gent, de forma genèrica, la nostra muntanya. Les Drassanes formaven part, aleshores, d'un conjunt ombrívol i fosc, trist i decadent. La part del Paral·lel que toca al mar ha canviat molt, en aquests darrers anys, però aleshores era una mena de conjunt estrany d'elements portuaris, una mica deixat de la mà de Déu.

Davant del Portal de Santa Madrona, però, s'hi aplegaven els artistes de la paraula i al meu pare li feia molta gràcia escoltar-los. Mai vaig veure'l comprar res, la veritat. Un dels articles més promocionats eren les fulles d'afaitar que un dels venedors més brillants comparava, per la qualitat de les que oferia, amb ternera de Gerona. Fins i tot recordo que aquest mateix venedor explicava una història terrible, la d'una noia jove a la qual havien hagut de tallar una cama a causa d'una infecció provocada per una depilació casolana amb una fulla d'afaitar de mala qualitat. Recordo fins i tot el nom d'aquella pobra víctima, més o menys el venedor deia: me dicen el otro día que a Marisa le han cortado una pierna...

En aquella època molts esguerrats, com en deien de la pobra gent a la qual mancava alguna extremitat, portaven cames de fusta, cosa que fins i tot es pot copsar en el conegut documental El alegre Paralelo, que en alguna ocasió he penjat al blog. La veritat és que em feia angúna poder-me ensopegar amb la pobre Marisa, una noia jove a qui la desgràcia havia deixat mancada per sempre d'una cama que segurament havia estat bonica, tot i que amb una mica de pèl moixí.

Estic llegint les Memòries de Josep Maria de Sagarra i explica una escena portuària molt semblant a una altra que jo vaig viure de petita, en el mateix indret, la visió pudenta d'una balena morta, exposada en una mena de carpa, a tocar de Colón. No m'agradava aleshores el port, quan era un port en actiu, oliós, amb grans vaixells dels quals descavalcaven mariners que de vegades podies contemplar embriacs per la Rambla, acompanyats de senyoretes que no sabies ben bé a què es dedicaven però que vestien de forma tendrament luxuriosa.

Els xarlatanans van ser tota una institució, es feien -i m'han dit que en alguns indrets encara es fan- concursos de venedors d'aquesta mena. Sempre els vaig escoltar parlar en castellà, tot i que de tant en tant esquitxaven el tema amb alguna catalanada que feia molta gràcia. La venda ambulant ha canviat però no gaire. Forma part d'una mitologia ancestral, universal, per això no moren els mercadillos ni els encants, que es fan a tot arreu, de forma setmanal o puntual. Els gitanos van ser els reis d'aquesta venda i molts d'ells encara s'hi dediquen però l'accés dels més urbans a la vida convencional i a l'estudi obligatori ha fet que fossin subsitutïts, en molts casos, per nouvinguts ves a saber de quins llunyans països. 

Anar a atarassanes era per a mi, aleshores, sinònim d'un matí de diumenge molt avorrit, ja que el pare era un home boníssim però silenciós, molt al contrari que la meva mare que no callava i sempre explicava facècies però que els diumenges pel matí es quedava a casa a fer el dinar i endreçar aprofitant que el papa se'ns emportava a pasturar. Mai passàvem aquests límits poble-sequins que he mencionat: Montjuïc, Drassanes. En alguna ocasió vam anar als encants a comprar cromos i, en festes molt assenyalades, a la Rambla, a veure processons o desfilades o l'ou com balla. Fins i tot, un cop o dos l'any, fèiem un viatge en Golondrina a l'antic Rompeolas i havíem comprat algun cranc d'aquells vius, lligats a una canya.

Jo crec que recuperar uns quants xarlatans per aquell mateix indret estaria molt bé car ara s'hi aturan grans autocars de turistes i la zona encara és una mica ensopida. No costaria gaire llogar-ne uns quants per animar el turisme però, és clar, no n'hi hauria prou amb un top manta estranger silenciós o curt de paraules, caldria retornar a aquella retòrica contundent que mostrava un domini important de l'idioma, en aquell cas el castellà, però que es podria diversificar amb el català i fins i tot, si calgués, posats a fer, amb l'anglès i tot.

4 comentaris:

Orio43 ha dit...

Júlia, tens la gran virtut de fer-me reviure els bons moments de la meva infantesa. L’entreteniment dels meus diumenges al matí era anar a passejar per la Rambla, a Badalona, i al costat de la platja contemplar un “pintor ràpid” que en poc més de cinc minuts feia un dibuix acolorit, de mida d’un foli, que quan el tenia fet el subhastava amb una xerrera imaginativa i quan el tenia venut, en començava un altre i a tornar a fer tot el procés. Recordo haver-ne comprat un, no se quan en pagaria però segur que no podia passar de dues o tres pessetes.

Júlia ha dit...

Gràcies, Toni, és l'edat, ja haurem d'anar pensant en escriure les Memòries, em sembla...

Júlia ha dit...

Sobre Badalona, alguna vegada hi havíem anat com si anéssim a Miami, a banyar-nos a 'La donzella de la costa', la meva mare ja hi havia anat també de petita en alguna ocasió extraordinària amb una tieta.

Lectora corrent ha dit...

Jo passava per la Rambla quan sortíem del "Gran Metro" a l'estació de "Fernando" (avui dia desapareguda; era molt a prop de la de Liceu i el final d'aquella línia, que començava a Lesseps) per anar a visitar els meus avis paterns, que vivien prop de l'església de la Mercè. Hi hi havia homes anunci, amb uns pals que subjectaven una mena de pòster on hi havia l'anunci. I també recordo aquells crancs penjats d'una canya del "rompeolas".