dilluns, 19 de març de 2012

Una Pepa immortal ('Viva la Pepa', pintura de Simó Gómez Polo)


Ja he parlat en diferents ocasions del pintor del nostre barri Simó Gómez Polo i no em canso de recomanar la biografia que va escriure, sobre aquest personatge, Feliu Elies, l'any 1923. La podeu trobar al fons local de la biblioteca Francesc Boix, entre d'altres llocs i fins i tot en llibreries de vell.

Gómez Polo està sent reivindicat en els darrers anys gràcies a la rehabilitació estètica d'aquell corrent tant menystingut que va ser el magnífic realisme peninsular. Gómez Polo va ser un home estrany i arrauxat, va morir molt jove, als trenta-cinc anys, i la seva obra es troba molt escampada. El MNAC va tenir durant anys gairebé amagats alguns dels seus quadres però darrerament n'han penjat uns quants més, cosa d'agrair. Vaig tenir el goig de conèixer fa poc una descendent d'una germana de Simó Gómez, Isabel Serra, i estaria molt bé que en alguna ocasió es pogués muntar una exposició del pintor en la qual ens permetessin valorar la seva evolució i el seu pes artístic en el conjunt de l'art català.

Precisament avui que és Sant Josep m'ha vingut al cap el quadre que penjo i del qual tan sols he vist reproduccions, com ara aquesta en blanc i negre, del llibre d'Elies, i una altra en color que il·lustra l'entrada feta per Francesc Fontbona en la Història de l'Art Català. És possible que avui valorem més els magnífics retrats del pintor, tot i que aquesta pintura també és pot considerar un conjunt de retrats, però els seus contemporanis van coincidir en considerar com a la millor de la seva producció aquesta, que porta el nom de ¡Viva la Pepa! tot i que sembla que en alguns catàlegs antics se l'havia titolat també ¡Viva la Zambra!

Ja en l'època de l'edició de la biografia feta per Elies, Simó Gómez. Història verídica d'un pintor del Poble Sec, l'autor admet que no ha pogut veure-la, pel fet que va ser comprada pel mecenes Isidre Bonshoms, mort per aquells anys i la vídua del qual, que posseïa la pintura, vivia a Valldemosa, a Mallorca. No sé on es troba avui, la veritat. L'obra de Gómez mereixeria una catalogació acurada i actual. És possible que la tingui la mateixa família. Elies va comptar per parlar-ne amb un bocet força acurat que també ignoro on deu ser, i amb diferents estudis sobre els personatges.

No crec que el títol tingui res a veure amb la Constitució, més aviat deu fer referència al sentit casolà de la frase, que té relació amb la gresca i la disbauxa sense control ni ordre. Elies, pel que pot veure en els estudis previs, en lloa el color, les ombres, el contrast, i fins i tot percep, en el realisme sòlid de Gómez, trets impressionistes. Tot i l'aparent desordre vital del pintor en aquest cas va fer ordenadament diferents esbossos, tant dels personatges per separat com en conjunt. I malgrat que vol representar un moment alegre i de festa, l'expressió de la noia és distant, fugisser, trist, ens evoca els personatges de L'alegria que passa.

Qui són tots aquests personatges? Elies ens ho explica de forma acurada. Les joves són dues gitanes blanques, del veïnat, o sigui, unes joves poble-sequines d'ètnia gitana, probablement mares o àvies de la Xava de Vallmitjana. Aquestes noies que devien cobrar molt menys que les models professionals, eren també companyes de les gresques una mica sòrdides de Gómez, en les seves escapades nocturnes al Asiático, un local emblemàtic del barri, de fet poc més que una tavernota marginal. El nom es va conservar i el local va evolucionar, fins a convertir-se en un centre familiar, durant la postguerra. El pintor va reproduir les mateixes models en diferents quadres tot i que la seva model preferida va ser la seva soferta, bonica i sacrificada esposa, Rosa Font.

Els nois també ens són coneguts, eren deixebles de Gómez que van ser pintor, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 

El quadre està datat de l'any 1879. Sembla que Bonshoms l'heretà del seu amic Josep Bofill, primer propietari. Aquesta obra va figurar en l'Exposició General de Belles Artes de 1891, presentada pel senyor Bofill. La va reproduir la revista la Il·lustració Catalana, l'any 1880 i un diccionari artístic d'Elias de Molins. 

Cal dir, per fer-nos una idea aproximada de la pintura, feta a l'oli sobre tela, que les mides són força grans 1,90x1,38, tot i que avui, acostumats com estem a aquests quadres que més aviat són creadors i limitadors d'espais, potser no ens faria tant d'efecte com en la seva època. En tot cas, ens evoca tot un món llunyà, perdut i que va tenir la seva seu artística en el nostre Poble-sec, aleshores poca cosa més que un indret perdut i rural, una mica, com deia la dita, deixat de la mà de Déu. La casa on va tenir l'estudi el pintor i on després li va tenir Joan Brull, amb diferents modificacions, encara existeix i pagaria la pena posar-hi alguna placa o rètol que recordés aquest artista. 


6 comentaris:

Miquel ha dit...

Perdó ¿ Feliú Elies ?...vols dir APA ?...

Júlia ha dit...

Sí, Miquel, és la mateixa persona, també tenia d'altres pseudònims com JOan Sacs, va ser pintor, escriptor, crític d'art, ninotaire i moltes coses més, un personatge extraordinari de l'època.

Miquel ha dit...

Ostres ¡¡¡ en ting un dibuixet preciós d´aquesta persona ¡¡¡
Gracies ¡¡¡

Júlia ha dit...

Miquel, doncs jo crec que amb el temps i la reivindicació del realisme pujarà molt de valor.

Spinola ha dit...

Desde ayer este cuadro está expuesto en el Museo de Montserrat donado hace pocas fechas.

Júlia ha dit...

Ondia, hi haig d'anar, doncs!!!