AQUELL HOMENATGE A L'ESCRIPTOR GONZÀLEZ LEDESMA (2009, FESTA MAJOR)

A Méndez,

personatge fictici de les novel·les de González Ledesma
que acostuma a passejar pel Poble-sec.

Encara als bars hi ha gots amb gotes de silenci.
Encara el barri amaga enyoraments i plors.
Encara dels terrats s’albira la muntanya.
Encara el Paral·lel té rètols de colors.

Però de les velles quadres no surten els carruatges
que acompanyaven nuvis i enterraments antics.
Les dones no fan cua per omplir cantis d’aigua.
Ja no hi ha safareigs on rentar-hi el desig.

L’home cínic i vell esbrina algun misteri
i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va.
Algun mort dels nous temps s’amaga entre bardisses,
víctima de la vida, que no sap perdonar.

Policia perdut entre pàgines fosques,
que sap que la justícia mai no és justa del tot,
el vell Méndez s’allunya pels carrers que s’enfilen,
cercant el temps que passa o un assassí devot.

Tot ha canviat, remuga, enyorant vells cinemes,
encatifats de closques de pipa i cacauets,
i el carbó del vell moll, i els racons més ombrívols,
on els pecats encara eren greus i secrets.

La seva grolleria té un alè de tragèdia,
coneix bé les misèries que asfalten la ciutat,
contempla els gratacels que amb vanitat s’enlairen,
i s’atura una estona, abatut i cansat.


Júlia Costa (La pols dels Carrers, Editorial Meteora)

Avui farà deu anys de l'homenatge a l'escriptor González Ledesma, durant el qual es va col·locar una placa a la casa del carrer de Tapioles on havia viscut durant molts anys i on encara hi viu família seva. L'acte va ser molt lluït, va venir l'alcalde d'aleshores, Jordi Hereu, i diferents personalitats, entre els quals el llibreter Paco Camarasa, que va reivindicar sempre l'obra de l'escriptor.

Al pregó d'enguany vaig voler mencionar l'escriptor i també durant l'itinerari històric i literari pel Poble-sec, que vaig fer el dissabte, dia 20, em vaig aturar davant d'aquell edifici i vam llegir alguns textos d'ell. Gonzàlez Ledesma va començar en aquella època una revifalla, pel que fa al seu èxit com escriptor, en aquell moment se'l valorava i reeditava més a França que no pas al nostre país. I és que la literatura, i l'art en general, com em va comentar un professor, fa molts anys, fa com la borsa, puja i baixa. Gonzàlez Ledesma hauria de ser al Poble-sec allò que Joan Marsé representa al Carmel. Malauradament no és així, de moment.

Des de CERHISEC ja havíem dedicat una xerrada a l'escriptor i vaig tenir l'honor de què em presentes un llibre de poemes. Més endavant va venir a parlar-nos de la Guerra Civil al barri i va participar en els actes del setanta-cinc aniversari de l'escola Mossèn Cinto, d'on havia estat alumne durant alguns anys. Feia més anys, no he trobat la data exacta, també havia estat ell mateix pregoner de la Festa Major.

Anava a tot arreu amb la seva esposa, Montserrat Torralba, una dama encisadora, intel·ligent, elegant i simpatiquíssima,  els seus fills també son periodistes i la filla va escriure una bona novel·la negra que és, de fet, un homenatge al seu pare, en molts aspectes. Malgrat tot, el tema de l'homenatge i la placa no va ser senzill, sempre hi ha a qui no li semblen bé les coses, els pregoners triats, la gent homenatjada. Això de les plaques també s'ha complicat i ara la normativa vigent les vol rodonetes i sense fotografies, a l'estil anglès.

Per aquella època, en una carta al diari La Vanguardia que em van publicar i que em va respondre el mateix escriptor, agraint-me la pensada, vaig proposar que ens calia una nova i gran biblioteca, moderna i funcional, a més a més de la del carrer de Blai, a la qual es podia posar el nom de l'escriptor i aplegar un fons de novel·la popular. Aquella novel·la de subsistència que tants bons escriptors van escriure durant la postguerra, amb pseudònims diversos, en el cas de González Ledesma el més popular va ser el de  Silver Kane i que es canviaven a llocs com la llibreria Sabadell o la Torradas. Fa uns dies vaig saber que l'àvia d'un meu amic, l'historiador Pau Vinyes, mare de Montserrat i Glòria Roig, també n'havia escrit algunes, en el seu cas, romàntiques, amb el pseudònim d'Albina del Valle.

Això no va ser, una altra biblioteca ja té aquest tipus de fons i el Poble-sec, avui, té en perill l'actual que volen traslladar, sembla ser, al Palau de la Premsa, un lloc poc adient, mal comunicat i en un extrem del barri. Jo crec que el millor indret seria l'altre extrem, el sector de les Hortes, més poblat. Hauria de ser un edifici nou, gran, espaiós, amb cafeteria, acollidor i multifuncional  estil el Vapor Vell o la biblioteca de la Zona Franca, per la qual tinc admiració i enveja sana. 

Alla, a prop de les Tres Xemeneies,  hi tenim institut i un molt bon centre cívic, i un gran edifici que no sabem com acabarà. I una parada de metro, i una altra d'autobús. Tot plegat sense abandonar la biblioteca del carrer Blai, tal i com està, però millor, si pogués ser. Hi havia hagut allà, quan era Centre Civic, un petit bar, i al pati, avui infrautilitzat, s'hi feien coses molt interessants.

No entenc que per sumar s'hagi de restar, vaja. Gonzàlez Ledesma va morir l'any 2015. Paco Camarasa, el 2018. Com que la ignorància és molt agosarada, quan es va proposar això de l'homenatge i la placa, algú de no sé quina plataforma, ja que sovint anem sobrats de plataformes reivindicatives i coses semblants, ens va dir que a aquell senyor no el coneixia ningú i que ella -era una dona- l'havia hagut de buscar a internet (!!!). Algú altre va insistir en què ja s'havien posat plaques a homes i que aleshores tocava una dona. 

Llegeixo coses d'aquell 2009 i veig que teníem, al Poble-sec, si fa no fa, els mateixos problemes que no pas ara, tot i que la memòria és enganyosa i interessada. En tot cas jo crec que els homenatges s'han de fer, si és possible, quan la gent homenatjada en pot gaudir. Però no sempre és així, les coses d'aquest tipus son complicades, Manuel Ausensi, quan li van posar la placa estava molt malalt i va morir al cap de pocs dies. En canvi, Serrat va tenir placa aviat, avui potser es trobarien més esculls a l'hora de posar-la, i el mateix passaria amb el fotògraf Merletti, tot plegat per causes més aviat ideològiques que de vàlua professional. 

Fer-te grandeta, si tens una mica de memòria, fa que ho contemplis tot amb una certa perspectiva i que recordis que en d'altres estius ja havia fet, de forma inevitable, tanta calor com en aquest.