DELS OLIS I SABONS A LES TAPES I LES COPES

M'han fet una consulta sobre els origens d'aquest establiment i del billar que resisteix el pas del temps. Avui és un bar més de tapes, es diu Tribal Cafè. En la meva infantesa havia estat una botiga d'olis i sabons, crec que es deia Salat o Salart, al menys a casa meva en deien Can Salat. El rètol on hi ha el billar, feliçment conservat i respectat, és antic i, de fet, hi havia escrit el nom de l'establiment.

Més endavant es va convertir en un adroguer, hi havia un munt d'adroguers al barri, a la cantonada del davant n'hi havia un altre. Crec que els propietaris eren de Vilafranca del Penedès o de les rodalies. El billar es va pintar més endavant, quan va ocupar l'establiment una botiga especialitzada en jocs de taula i, sobre tot, en billars.

També hi va haver una botiga de llenceria, cotilles i la resta, recordo haver-hi comprat alguna cosa però no tinc gaire clar si la cotilleria va ser abans o després dels billars. Avui el carrer Blai ha canviat molt i seria interessant poder fer un inventari acurat dels diferents establiments que han anat ocupant els diferents baixos de la zona, de molts dels quals costa trobar informació.

AQUELLA TANCA DE FUSTA PINTADA DE BLAUET...

Festes de la Mercè al Poble Sec, 1978

L’edifici del carrer de Blai era un dels pocs espais singulars de l’interior de la densa trama urbana del Poble Sec. Al llarg dels anys va tenir usos molt diversos: escola per a «nens pobres», seu del sindicat de la CNT, local de la Falange i del Movimiento…

L’A.V. del Poble Sec el reivindicava per a usos culturals. El setembre de 1978 els veïns el van ocupar coincidint amb les festes de la Mercè.

El cartell reprodueix la façana del local el 1978, molt en la línia del noucentisme i a la manera de Torné i Esquius i els seus «dolços indrets de Catalunya», ressaltant-ne la ingenuïtat dels elements, les acàcies del pati o la tanca de fusta pintada de blauet (elements tristament desapareguts amb la intervenció freda, despersonalitzada i dura dels arquitectes «moderns»).

La convocatòria va aplegar molts veïns del barri i la imatge del cartell va identificar l’edifici fins a la seva conversió en biblioteca municipal

AÑO: 1978 AUTOR(ES): Pilar Villuendas
TEMÁTICA: Asociaciones de vecinos
DIMENSIONES (en cm): 50 × 70
CLIENTE: AV Poble Sec
MATERIAL: Papel offset
SISTEMA DE IMPRESIÓN: Offset | 2 tintas directas
TÉCNICA GRÁFICA: Ilustración

El local del carrer de Blai on avui hi ha la Biblioteca ha passat per molts canvis i en totes les seves etapes ha tingut llums i ombres, potser per això no és senzill arribar a fer-ne una història una mica objectiva. Es conserven poques fotografies antigues de l'indret, del temps en el qual va ser escola professional per a nois menada per religiosos, de la qual l'alumnat tenia força bon record, de l'època del sindicat de la fusta, del temps de la Falange, fins i tot dels primers anys de la transició i la democràcia. Molta brama i moltes llegendes no contrastades es barregen i cadascú se'n queda el que li sembla car hi ha contradiccions evidents. 

Sovint m'adono de què no és fàcil consensuar una memòria una mica objectiva a l'entorn dels nostres espais propers. Avui recupero aquesta entrada del blog dels dissenyadors Villuendas i Gómez, molt actius al barri durant un temps de moviments veïnals i reivindicació. No entenc com tanta gent activa en una època s'hagi gairebé oblidat del Poble-sec o senti avui poc interès per la seva evolució. No passa tan sols aquí, a L'Hospitalet em vaig trobar amb actituds semblants. Havia oblidat la tanca de fusta pintada de blauet, una altra pèrdua. Potser en algun moment podrem endegar una història una mica objectiva de l'edifici, tot i que molts testimonis no ens poden explicar ja els seus records.

Per sort les acàcies del pati, tipuanes de fet, encara aguanten. Un pati  avui poc i mal utilitzat i en el qual s'havien fet moltes coses, fins i tot en el temps dels falangistes s'hi feia teatret i ball els diumenges, més enllà de les activitats ombrívoles de la primera postguerra, i van ser els més bailongos els anys de Tintarella di luna ja que recordo una veïna de l'escala més gran que jo fent una demostràció rockera al mig d'un cercle de jovent que n'admirava l'habilitat. 

Hi havia hagut un petit teatret, una altra pèrdua, al qual, ja en temps de democràcia, havia assistit a concerts de corals, jocs florals, teatre infantil, teatre d'aficionats... No sembla que ningú el trobi a faltar. Dels espectacles de teatre infantil als quals vaig assistir amb els meus fills un dels que més recordo és el dels Garigots i per casualitat fa poques setmanes vaig conèixer a la Margarida de la primera època,  la d'un muntatge encisador que es deia Llibres i trastos vells. Vam comprar la cinta de cassette, aleshores, però no l'he sabut trobar. També recordo un Tenorio hilarant, a càrrec de la Penya Magiconya, de vida efímera, que va tenir el seu bressol al Bar Borrell. 

Hi ha moltes preguntes sense resposta i en general la gent, quan preguntes, et diu el que li sembla i no allò que sap del cert o fins i tot, si ho sap, no té cap interès en explicar-ho:

Per què no van tornar els religiosos, després de la guerra civil, a obrir l'escola, quan després de la Setmana Tràgica sí que ho van fer? (Cal dir que molts dels religiosos de l'escola van ser assassinats durant la Guerra Civil però tot i amb això és estranya la cessió. Va ser voluntària? Va ser 'obligada'?).

Quina relació tenia l'escola amb la parròquia? Cal recordar que hi havia hagut una altra escola parroquial al costat de l'església i, abans de la guerra una altra, al davant, més o menys.

Quines van ser les activitats de la Falange i com van evolucionar? Quin perfil tenien els falangistes veïns del barri?

Havíeu anat al teatre o a ballar en temps de la Falange, a aquell local?

Algú recorda de forma directa i documentada les famoses batusses entre els escoltes de Santa Madrona i els falangistes joves les quals, segons algun testimoni antic, van motivar que el rector de la parròquia bandegés alguns grups catalanistes més radicals?

Hi havia alguna relació entre els falangistes de Blai i un nucli dur d'ideologia semblant que es reunia al Bar Gol (Elkano-Margarit)?

Una vegada una colla d'aquest bar va apallissar un xicot de la parròquia de Sant Salvador quan anava sol, a principis dels seixanta, i d'això sí que me'n vaig assabentar aleshores de forma directa. Per sort no va ser greu l'atac i no vam tenir més problemes amb aquells personatges, més enllà d'alguns insults quan tornàvem d'excursió cantant coses xiruqueres, carrer amunt. Qui eren? D'on eren?

Algú recorda haver fet el Servei Social a l'escola-bressol que hi va haver durant un temps en aquell local?

Al pati, ja en democràcia, s'havien fet també activitats diverses i fins i tot hi havia hagut un petit bar, una altra pèrdua, amb quatre taules exteriors en les quals era molt agradable passar una estona escoltant música o el que fos. 

LLUM I FOSCOR, AIXÍ ÉS LA VIDA, TAMBÉ AL POBLE-SEC

Algú em va comentar una vegada que el Poble-sec tenia una llum especial. Pels matins és quan es fa més evident aquesta singularitat jo crec que lligada a quelcom tan poc espiritual com l'alçada dels edificis d'un barri que es va atapeir ben aviat. La llum del sol es filtra com a través d'un embut i provoca una sensació d'ensomni, molt bonica i pictòrica.

La pau dels matins es converteix, als vespres, en soroll, com és ben sabut, tot i que tan sols en determinats punts calents del barri. Fa uns dies es va fer una reunió sobre la problemàtica del carrer de Blai i el de Blasco de Garay, abans aparentment tranquil i casolà i avui sacsejat per diferents fets poc agradables per a la convivència.

Malauradament, tot i admetre el que passa, les coses s'inflen i es magnifiquen que dóna gust. Jo no vaig anar a la reunió però una amiga em va dir que s'havia comentat per part d'un guàrdia urbà que el nostre era el pitjor barri de Barcelona. Aquestes reunions de vegades, més que no pas solucionar les coses, es presten al crit i la parrafada dels indignats, amb raó o sense. Agradi o no, en tot plegat s'hi barregen prejudicis diversos.

La cançó me la sé de fa anys, l'he escoltat durant els setanta, els vuitanta, els noranta i fins fa quatre dies. Uns punts calents i conflictius no vol dir pas tot el barri. La memòria és traïdora i imprecisa i sembla que fins ara el nostre Poble-sec fos el Paradís Terrenal, cosa també poc objectiva, la veritat. Hi ha conflictes, un excés de tasques i tasquetes, soroll i gent que destorba, ven droga -he tornat a escoltar tot allò de les sabates penjades- i fins i tot prostitució. Res de nou sota el sol.  El tema de les sabates penjades que volen dir que es ven droga em sembla ridícul pel fet que una activitat delictiva no crec que es mostri de forma tan oberta i desacomplexada, la veritat. En molts escrits s'ha fet broma sobre aquest tema però sembla que les conspiracions i els misteris, misteris coneguts per tothom, sempre tenen  èxit mediàtic.

Denunciar i reclamar vigilància i millores em sembla positiu, així com ser solidaris i no fer allò de 'si no passa al portal de casa se'm refunfinfla', una actitud molt habitual a tot arreu. Ara bé, l'alarmisme passat de rosca no porta a res de bo, només a malmetre l'autoestima que, a tranques i barranques, estàvem recuperant els poble-sequins del present.

EL CARRER BLAI, AVUI, AHIR, DEMÀ...

Durant un temps, mentre feien el metro, van passar els autobusos pel carrer de Blai, la fotografia la va fer el meu germà des del balcó de casa. A sota, una estàtua preciosa de Miquel Blai, que es troba a Buenos Aires, 'els primers freds'.

Era un esdeveniment esperat i temut: la xarcuteria, bacallaneria i moltes coses més del carrer de Blai ha tancat, s'hi estan fent obres i ben segur que s'hi instal·larà una tasca, un bar o una cosa semblant. La gent gran hem vist com anaven tancant-se botigues i botiguetes, hem vist molts canvis i ningú no hagués pogut preveure que algun dia seria aquesta una zona de gresca i tasca, la veritat. Pel mateix camí va el proper carrer de Parlament. 

La botiga que menciono, la del senyor de Diego que sempre tenia a punt la xerradeta i la tertúlia i on podies comprar un munt de productes diversos era ja d'uns altres temps. A la cadira de l'interior seia sempre alguna persona més gran que jo, a fer-la petar. M'hauria agradat que la botiga, remodelada i una mica modernitzada, però no gaire, passés a algú de la família però no ha estat així. Era aquest el darrer reducte del carrer que evocava el passat d'un petit comerç dedicat a l'assortiment alimentari a la menuda, un passat amb alts i baixos, tampoc no el vull idealitzar.

Durant els anys vuitanta van tancar moltes botiguetes de la zona. Alguna hauria resistit un temps més si els impostos de la casa gran no haguessin estat tan abusius, tot s'ha de dir. Però m'estimo més això d'ara que aquells silencis i aquelles solituds que poca gent vol recordar. M'agradava el carrer de Blai quan no era de vianants, m'agradava la carnisseria de la Pepita i els lampistes bessons que quan jo era joveneta trobàvem tan ben plantats i que tenien un germà que treballava a la ràdio. M'agradava l'herbolària, que havia estat la comadrona del barri i que tenia mal geni. M'agradaven els adroguers d'abans, el Jaume, el senyor Joanet. I aquella antiga perfumeria, i la bacallaneria, i les espardenyeries i...

Tot canvia i el carrer Blai dels meus records ja havia canviat molt fins i tot per a la gent més gran que jo. Les vaqueries tan sols les vaig poder gaudir de molt petita. El d'ara també canviarà, la gent jove d'avui el troba interessant, poètic, alegre, i segurament ho és. Cesk Freixas el menciona en una cançó i ha escrit sobre ell, i això de Blai li recorda el poeta i no l'escultor al qual jo creia fins fa poc que estava dedicat, avui poc conegut per la gent amb menys anys. Algun  dia tornarà a canviar, en Freixas serà vell i potser dedicarà una cançó nostàlgica als paisatges perdutes a l'estil d'aquella bohèmia cantada per Aznavour. De fet, el nomenclàtor de carrers menciona un altre Blai més antic, Pere Blai, un mestre d'obres.

El carrer de Blai actual, sorollós, ha foragitat alguns veïns, cansats de gresca i de canvis. Alguns aguanten perquè no tenen més remei, no hi ha prou diners per a canvis d'habitatge, tal i com està tot. Però al Poble-sec la gent no li ha estat mai excessivament fidel i no tan sols per això sinó per motius diversos, entre els quals creure que era un barri pobre i decadent i que per millorar socialment calia volar Barcelona amunt, ni que fos a Sant Antoni, la Vila Olímpica o l'Eixample. Avui aquesta percepció ha canviat una mica i el Poble-sec ha guanyat en prestigi, un prestigi diferent del de Gràcia, barri de gent més fina i menys diversa però lligat també a les modalitats actuals d'oci jove.

He de dir que m'agrada també el barri d'ara. M'agrada el basar xinès ple de coses, on s'han esvaït les olors de la botiga de l'herbolària, i els bars oberts, i el jovent de tot arreu, i les botigues de fruites dels paquis i la biblioteca i que encara aguantin coses com la incombustible sabateria Gasol, la botiga de bosses, el forn de les escaletes, la bodegueta que avui és un restaurant, la farmàcia, abans Can Busquets, i alguna altra cosa. Ha tancat, però, una botiga més, d'aquelles de tota la vida tot i que cal pensar que quan parlem de tota la vida parlem exclusivament de la nostra, de vida, i encara de la petita part de la nostra vida que roman inalterable a la sempre enganyosa memòria personal. 

Miracles tecnològics al carrer Blai (1968)

Durant un temps, a finals dels anys seixanta, amb la construcció de les estacions de metro del Paral·lel, els autobusos van circular pel Carrer de Blay, com mostra aquesta curiosa fotografia que m'ha fet arribar Isidre Costa.

Alteraciones temporales del tráfico

En el Marqués del Duero, por obras del Metro

A consecuencia de las obras que deben realizarse en el tramo RamblasPueblo Seco del Ferrocarril Metropolitano, se interrumpirá la circulación por la calle del Marqués del Duero (desde la Puerta de Santa Madrona a la Ronda de San Pablo), a partir de mañana viernes hasta el 31 de agosto. El tráfico ligero procedente del paseo de Colón podrá seguir por la avenida de García Morato, calles del Conde del Asalto, Abad Zafont y de las Flores a la Ronda de San Pablo; el tráfico pesado circulará por el paseo de Montjuich y por las calles de Blesa y Blay, hasta la del Marqués del Duero. La circulación que, procedente de la calle del Marqués del Duero-Ronda de San Pablo, se dirija al paseo de Colón, podrá discurrir por la calle de Vila y Vilá.

(La Vanguardia, 16 de noviembre de 1967)