dissabte, 28 de febrer del 2009

Polis, frontons, atraccions i cinema


Aquesta fotografia és de Conrado San Martín, encara feliçment viu i ben plantat, amb força més de vuitanta anys. M'ha vingut al cap aquest actor perquè en el post anterior va sortir el tema del fronton i com que els meus records s'acumulen com cireres en un cistell i d'una cosa en ve l'altra, doncs...


Quan jo era petita la meva il·lusió era pujar a les atraccions de l'Apolo, sobretot a la misteriosa cova on uns cotxes amb parelles adelerades s'endinsaven en la foscor del misteri. Malauradament, mai no hi vaig pujar, eren anys d'escassedat i no estàvem per a francesilles, a casa...


Doncs resulta que una pel·lícula de gran èxit, de l'any 1950, va ser Apartado de Correos 1001, amb Conrado San Martín de poli vistós, valent, agosarat i responsable. San Martín encara és guapo amb vuitanta anys, no cal dir que amb menys de trenta era tot un monument nacional. La pel·lícula comptava amb una espectacular persecució per dins de la gruta de l'Apolo. Hi sortien moltes imatges de Barcelona i algunes de poblets de fora.






La noia era Elena Espejo, una actriu que es va retirar jove, no sé què se n'haura fet, crec que havia nascut al Marroc i era molt maca. Se suposava que quedaven junts, tots dos, perquè en aquells temps tan purs i reprimits no es feien ni un petó, que jo recordi, a la peli. I ara ve això del fronton, crec recordar que la noia treballava en un fronton i, si la memòria no em falla, era un fronton del Paral·lel, més o menys per on hi va haver el cinema Regio més endavant, ara un hotel, com cal.



Crec que en alguna antiga cinta de vídeo tinc gravada aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure un estiu a la terrassa de la Bohèmia, també al Paral·lel, feien cinema a l'aire lliure i de vegades, quan el pare tenia algun dia de vacances, hi havíem anat. Recordo que em va fer molta por, després m'ha estranyat que me'n fes tanta, és clar, però quan ets petita hi ha coses que t'impressionen molt. Sobre tot em feia por una escena en la qual es veia un ull mirant pel forat del pany d'una porta.


Es van fet moltes i bones pel·lícules policíaques en aquella època, un gran nombre d'elles a Barcelona, sempre espatllades pels finals amb moralina que la situació exigia. En aquest cas crec que s'acabava el film amb un panegíric a la brillant tasca policial hispànica. De tota manera, representen avui un gran document, per la seva panoràmica sobre la ciutat, per la recuperació d'una època, uns paisatges i una gent.



L'Apolo d'aleshores era entranyable, una mena de conjunt lúdic amb tota mena d'espais, entre els quals un ball, on encara avui es fan concerts importants i molt concorreguts i una bodega on s'hi feien concursos de cant. La vídua d'un meu cosí em va explicar fa uns dies que una vegada va participar en un d'aquells concursos cantant cobles espanyoles i que va guanyar, però que després no va tenir coratge per dedicar-se a l'espectacle, llàstima, perquè segur que era molt bona i, ves, ara tindria una artista famosa a la família. O potser aleshores, és clar, hauria seguit d'altres camins i no s'hauria casat amb el meu cosí. L'atzar mou les nostres vides com vol i poca cosa hi podem fer.


També m'agradaven molt els cavallets amb gronxadors que hi havia al terrat de les atraccions, no hauria gosat pujar-hi, em semblava que devia ser una cosa d'allò més perillosa. Tot ha canviat molt, però, afortunadament, el teatre Apolo, remodelat, existeix, i també l'antiga sala, entranyable i amb una profunda olor de pols ancestral, atapeïda de jovent gairebé sempre i que ha sabut sobreviure a tantes tempestes urbanístiques. Això dels frontons sí que ha passat pràcticament a la història, sembla que s'hi apostava força i s'hi jugaven calés llargs, sembla estrany, però en èpoques tan pobres hi havia molta afició al joc per part dels homes, fins i tot dels pobres, cosa que provocava grans problemes familiars. En sé algunes històries, d'aquesta mena, però les deixaré per a una altra ocasió.



Recordo San Martín molts anys després, encara guapíssim, fent de propietari del misteriós jardí d'Antaviana on es troba de tot, en una pel·lícula de Benpar sobre el llibre de Calders que, malauradament, hem pogut veure en poques ocasions.




2 comentaris:

Anònim ha dit...

Déu ni do, la memòria que tens!

I la serenor amb què escrius!

Et llegeixo amb placidesa, com si estigués veient sense ira un documental del passat. No em despertes malenconies ni rancúnies.

Enhorabona! Què Déu et conservi aquest do, que hagués dit la meva àvia!

Pep

Júlia ha dit...

Gràcies, Pep, deuen ser els anys que ja recordo més el de fa unes quantes dècades que el que vaig fer abans d'ahir.