dijous, 26 de febrer del 2009

Toros d'estar per casa




Un blogaire molt amic, el Xiruquero, em fa arribar aquesta fotografia del carrer Poeta Cabanyes, amb els nois que assajaven l'art del toreig. Si no vaig errada, aquesta fotografia forma part d'una sèrie que van fer Maspons i Ubiña i per casa dec tenir un catàleg d'exposició on n'hi ha unes quantes amb la mateixa temàtica, en alguna de les quals hi he reconegut, badant, alguna monja del Sortidor i alguna companya d'escola.

En un article que he trobat per la xarxa es comenta que Maspons va recuperar
l'ambient marginal dels toreros del Poble-sec. Jo, de petita, el Poble-sec no el veia pas marginal, el veia normal, com passa a tothom que viu en un lloc on hi té parents i amics, per pobre i estrany que aquest sigui o sembli als de fora. Una altra cosa és la mirada de l'altre, del més ric o benestant, sempre una mica distant i condescendent, que cerca els aspectes pintorescos i que comporta una certa llàstima vers allò que contempla, des del seu estatus més afavorit. Aquest és un tema que oblidem sovint, en passejar per barris amb majoria immigrant o fins i tot en fer viatges a països exòtics.


La xerrada de CERHISEC d'aquest dimarts va ser molt interessant, doncs va venir un veí del Poble Nou (lamento ara no recordar-ne el nom), amant del seu barri, que ens en va mostrar la seva història industrial, interessantíssima. En una de les fotografies que es van passar hi sortia la plaça de braus de la Barceloneta i el conferenciant va comentar, amb ironia, que Barcelona havia estat l'única ciutat d'Espanya amb tres places en actiu i ara, en canvi, és de les pioneres en recollir firmes en contra del tema, com si no anés amb nosaltres.


La veritat és que hi havia molta afició als toros, a Barcelona, ja abans de la guerra, per part de catalans ben catalans, com també hi va haver molta afició, per exemple, al frontón. Després de la guerra l'afició va augmentar i, amb la pobresa vigent, un dels somnis dels xicots era esdevenir torero famós, més que no pas futbolista, fins i tot. Pel barri, jo havia vist assajar el toreig que veieu a la fotografia, amb un brau imaginari, fet amb cartrons i un parell de rodes, al capdamunt del carrer de Cabanyes, i també a d'altres carrers, al Passeig de l'Exposició, i fins i tot al terrat del meu bloc de pisos, al carrer de Blasco de Garay, pel fet que el fill d'un carboner, el senyor Ángel, que tenia l'establiment als baixos compartia aquest somni i amb uns amics feien les seves pràctiques en aquell indret, aleshores veïnal i visitat per tothom.


Un dels indrets més emblemàtics d'assaig de toreig era a la Plaça del Sol, a Montjuïc, on hi ha l'estàtua del Manelic, aleshores una plaça magnífica i immensa que amb la construcció de la Fundació Miró va ser malmesa sense contemplacions, per cert. Allà hi havia un gran nombre d'aprenents de torero. No sé si algun d'aquells xicots va arribar a tenir nom, fama i diners. En tot cas queden algunes fotografies per tal que recordem qui érem en d'altres èpoques molt menys ben peixades.

7 comentaris:

Assumpta ha dit...

Mare meva!! M'has fet recordar món pare que m'explicava això del frontón!! Ell hi anava a veure els partits :-))

(El proper mes de març faria 92 anys si visqués)

De fet, he entrat per felicitar-te pel teu comentari sobre les paraules "post" i "apunt" al blog d'en Vpamies :-))

Júlia ha dit...

Hola, Assumpta,

El meu avi també anava molt al 'frontón', per cert, n'he de parlar, d'això del fronton.

El meu pare també hauria fet 92 anys aquest març, en concret el dia 7, per cert. Malauradament va morir als 84, com passa el temps.

Gràcies per la felicitació, és que crec que tot plegat és 'marejar la perdiu' com diuen els castellans.

Momo ha dit...

Hola, he passat per aquí de causalitat, buscant a Google coses sobre l'Escola del Bosc, que és on estudiava de menut.
Jo vivia a Cruz Canteros, ara Creu dels Molers o 'algo' així... al nº 41 al costat d'un forn que feia cantonada. A la cantonada de sota, al carrer Cano hi havia una font. I quant s'acabava l'aigua de diposit del terrat, pujaven galledes d'aquella font fins al cinquè pis... :-)

D'això dels toros me'n recordo perfectament, perquè al sortir del col·legit, el Bosc, els veia practicar. De més gran vaig anar alguns cops a la Monumental que era l'unica plaça en actiu que quedava a finals dels 70.
Ara està mal vist això dels Braus. i ho comprenc, però el cert és que veure rejoneo m'encantava: Domec, Vidrié i Moura eren el meu cartell preferit.

Els Poble Sec és un barri que estimo...
Els pares per no pujar tantes escales es varen canviar, i jo amb ells, a la Sagrada Família, a un bloc amb ascensor. Però quan vaig marxar per viure pel meu conte, vaig tornar de seguida al Poble Sec, al Carrer La França en un torreó pentagonal del terrat d'una casa de pisos força maca, gairebé devant del moblé d'aquest carrer.

Bé, ara que he descobert aquest bloc, t'afageixo als meus RSS i ja t'aniré visitant.

Gràcies. Jordi

Júlia ha dit...

L'aigua de dipòsit ha estat una creu per a molts veíns, Momo.

Òndia, ja m'agradaria, viure davant del meublé, que té també molta història. A veure si 'descobreixes' algun secret...

Espero que continuïs visitant-me i explicant-me coses del Poble-sec, la petita història del barri la fem entre tots.

Anònim ha dit...

I vaig viure només dos o tres anys allà. Era un lloc molt curiós: s'havia de pujar al terrat per accedir-hi. I des d'allà, baixant un parell o tres de graons i havia un espai pentagonal. Dues parets no tenien finestres i les altres tres tenien cada una dos grans finestrals que donaven al carrer.
Jo diria que allò era el que temps abans es dedicava a vivenda dels porters. Si te'n recordes, abaix, a l'escala hi havia el 'garito' de la portera i a dalt hi tenien la mini-vivenda.
Bé, doncs allò va ser el meu primer pis de solter.
Després em vaig traslladar no gaire lluny d'allà, però tampoc m'hi vaig quedar massa temps...
Pel que fa a l'Apolo j si que vaig tenir la oportunitat de baixar a aquella gruta infernal, però no va ser fàcil, varen haver de vindre un parents de fora que m'hi van portar. L'economia domèstica, tal com dius no permetia aquestes coses a molts de nosaltres.

Júlia ha dit...

Hola, Momo,
El pis del terrat, molt petit, normalment havia de ser el de la portera, però en general se solia llogar a algú altre i les porteres es conformaven amb els 'garitos'. A més, de vegades als terrats hi havia unes cambres-traster que en èpoques d'escassedat també s'han aprofitat per habitatges.

Jo recordo que quan venien parents sempre els portàvem a veure les Fonts de Montjuïc, he, he.

Unknown ha dit...

Hola, julia
Quan vaig llogar el pis del terrat, allà pels anys 70 molt al final, em sembla que ja no quedaven porteres i ja s'havien imposat els porters electrònics. El que me'l va llogar no era cap vei. I el 'piset' semblava una prolongació del meublé: moquetes, dos nivells amb uns esglaonets, litografies a les partes tipus 'bacanal'... als meus pares no els va fer gens de gràcia. I de fet no era gaire bon negoci, perquè pel mateix preu vaig llogar després un pris el doble de tamany al carrer de la Bòbila i després vaig doblar un altre cop, però a Sants... :-)