dilluns, 6 de setembre de 2010

Carrers, arbres i ocellets






El meu germà m'ha passat aquestes fotografies, que també he penjat a facebook. Les dues primeres són del carrer de Blasco de Garay, encara sense aquests arbres que han crescut de forma excessiva i que no deixen veure res des dels pisos. Els arbres estan bé, però també s'ha de tenir en compte que una gran distracció de la gent gran, i al barri n'hi ha molta, és mirar el carrer des dels balcons, cosa que els esponerosos lledoners exagerats han fet que sigui impossible quan tenen fulla.

A la de Blasco de Garay es poden veure dos establiments que ja no hi són, les 'drogues', com en deien de les botigues on venien pintures i també productes de perfumeria i la bodega, que aleshores regentava un senyor que es deia Ramon i que tenia un fill que es deia Ramonet. Crec que són de primers o mitjans dels seixanta.

A la tercera podeu veure una font que hi va haver a la Plaça dels Ocellets, plena de coloms. Aquestes fonts van ser moda durant una època, avui ja no existeixen. Els coloms continuen sent una plaga difícil de controlar. Recordo que això d'ocellets ve del fet que allà s'hi desenvolupava comerç i intercanvi entre criadors d'ocells, una activitat que durant anys va ser molt popular. També, per exemple, a L'Hospitalet, existeix un parc amb el nom popular de 'Los Pajaritos', pel mateix motiu.

Fa un temps vaig llegir a la revista Time Out un reportatge dolentet sobre el barri en el qual feien la gracieta de dir que a la plaça dels ocellets ja no hi ha ocellets. Evidentment es referien als ocells lliiures, però és que el nom de la plaça no venia d'aquests ocells. Per altra banda, malgrat els tòpics, a Barcelona hi ha avui molts més ocells que no pas abans, pel fet que hi ha molts més arbres. Al nostre barri, tan proper a Montjuïc, sempre hem pogut escoltar els ocells de ben a prop. El que passa és que molta gent no hi veu més enllà del nas. L'ocell de gàbia ha anat de baixa pel mateix fet que avui no agraden els toros a molta gent, perquè la sensibilitat vers els animals ha canviat molt. Els pobres periquitos ja estan adaptats al captiveri però veure una cadernera engabiada fa angúnia i abans era quelcom habitual.

Amb això de les fotografies és curiós comprovar que quan les tirem no tenim en compte l'entorn, retratem persones o situacions, en general, encara que ara, amb la facilitat de les digitals ho retratem tot i massa. De vegades hi ha qui fa mans i mànigues per tal que a la foto no hi surtin, per exemple, cotxes. Però amb els anys els cotxes i aquest tipus d'elements són els que més canvien i ens fa més gràcia retrobar en el passat. Coses de la vida.

En algun lloc que no sé tinc una fotografia semblant a aquesta de la font i els colomets, la vam presentar fa molts anys a un concurs de fotografia que feien a l'Escola Normal, una amiga i jo. Recordo que, en broma, hi vam afegir uns versets en castellà molt dolents:

Las palomitas en la fuente
no se empujan como tanta gente
y con elegancia suma
beben de dos en dos o de una en una.

Que les muses no ens ho tinguin en compte.

19 comentaris:

David ha dit...

Quins records! Recordo aquest carrer més o menys així, tot i que ja asfaltat i amb força més cotxes. Però les botigues més o menys hi eren totes. És curiós com molts d'aquests establiments van desaparèixer en un termini relativament curt de temps.

Sobre l'any de la foto, calculo que deuria ser més cap a finals dels seixanta. El model d'autobús que apareix a la foto circulant pel Paralelo (suposo que deuria ser el 57) va entrar en servei cap el 1967-1968.

Júlia ha dit...

Segurament deu ser així, David, tens raó en això dels autobusos.

Miquel ha dit...

7 seiscientos...1 gordine ¿ o dauphine...u ondine ?...2 dos cavallos y un triciclo...del 60 al 70...

nomás por fun ha dit...

Jo soc del carrer Olivera.
Recordo la Plaça del Ocellets.
Hi ha una casa de menjars econòmics des de fa mooolts anys.
Sempre s'ha dit Xandri.
Quan anava a estudiar al Milà i Fontanals en vaig fer amic del fill del propietari.
Amb d'altres amics del barri, jugàvem a un equip de futbol, l'ARF (Atletic Ricart-Fonthonrada).
La nit de cap d'any de 1979 vàrem organitzar la festa al Xandri.
Va ser un éxit.
Especialment per a mí.
Aquella nit vaig conèixer a la que continua sent la meva parella.
Han passat 31 anys.
Ara estem lluny del barri i de Barcelona.
Però seguim sent nois del Poble Sec.

Gràcies pel blog!

Júlia ha dit...

Miquel, els cotxes evidencien el pas del temps i en canvi els retratistes tòpics els defugen.

Júlia ha dit...

Ei, Nomás por fun, no hauries anat al Milà amb el meu germà, per casualitat???

Can Xandri es tota una institució, fa una forta olot de menges econòmiques i és tot un escenari neorealista.

Aquell any, la nit de Cap d'Any, em sembla que jo també era a una festa però al Bar Borrell, a l'altra banda del Paral·lel.

M'alegro que recordeu el barri i que us en sentiu, per sort això li passa a molts poble-sequins, el carrer Olivera o de l''Olivo', com en dèiem abans, és molt bonic i lluminós.

nomás por fun ha dit...

Al Milá amb el teu germà?.
Soc del 61 i el meu germà del 52
Es posible?
El que es segur es que heu disfrutat de les orxates de la Sirvent, oi?

Encara puc evocar la olor del Xandri...uf!
Neorealisme dur amb tocs berlanguians.

Olivo cantonada Ricart, un bon lloc per crèixer, jugant al carrer i a prop del Jacinto (avui CEIP Mossen Cinto Verdaguer).

Una agradable trobada el teu bloc.
L'aniré coneixent...i disfrutant.

Júlia ha dit...

Doncs per poc, el meu germà és del 54. El Xandri fa la mateixa olor -o pudor- de sempre. Les orxates encara les disfruto, ahir mateix me'n vaig empassar una. Tens raó, un bon lloc, aquella zona del barri està molt bé. Gràcies per la visita.

...i de les galetes de Can Montes.

nomás por fun ha dit...

Devant pel devant amb l'ambulatori de Manso i camí de Torrades...que encara segueix amb els tebeos i llibres de vell!

David ha dit...

Uff...l'olor que deixava anar el Xandri...encara la tinc al nas :s

Júlia ha dit...

Encara fa la mateixa flaire, David, una mica 'ofensiva', he, he.

Júlia ha dit...

Nomas por fun, la Torradas també ha acabat de perdre fa poc els seus aparadors, llàstima.

harmonia ha dit...

Jo recordo amb nostalgia la casa de galetes can Montes,potser perque el dols m ´agrada molt.L´orxata de can Sirvent,jo havia surtit amb el fill,pero... fen de "espelma" a una amiga que li agradaba,quins temps aquells.....

Júlia ha dit...

Per aquí vaig parlar un dia de Can MOntes, també, Harmonia. L'orxata Sirvent, la millor de Barcelona, ai, pillina... no sé si és tafaneria però fa anys vaig sentir a dir que aquest fill de la casa s'havia casat amb una de les dependentes i tothom deia que la dependenta 'havia fet molta sort', he, he. Potser tu li vas donar carbasses??????

Frey Verychard ha dit...

infotemple.blogspot.com
Som del barri pero no sabemos escribir en catalán, esperamos no sea un inconveniente.

Júlia ha dit...

Ningún inconveniente, precisament en el Poble-sec siempre ha convivido gente diversa y de todas partes, aunque muchos no se acuerden...

Frey Anselmo de los Cerrillares ha dit...

¿Tienen Uds algún archivo fotográfico del barrio?.

Júlia ha dit...

No, por desgracia. No tenemos ni local, usamos la coordinadora 'prestada'.

Frey Anselmo de los Cerrillares ha dit...

Júlia. ¿Existe algún fondo documental gráfico del Poble-sec?.