RECORREGUT PEL BARRI I POESIA PER AL PRESENT

El dimecres vaig fer un recorregut pel barri en el marc del programa Quedem? d'Òmnium Cultural. és la segona vegada que el faig per a aquesta entitat, tot i que és el recorregut habitual que oferim des de CERHISEC per a grups interessats en conèixer una mica més el Poble-sec.

La veritat és que m'ho passo millor jo que la gent que ve. Una gent interessada i entusiasta, la veritat. Recordo que fa anys vaig veure per televisió com l'artista Pilarín Bayés explicava la ciutat de Vic de forma voluntària a grups de gent i vaig pensar que a mi m'agradaria fer el mateix amb el nostre barri, tan mal tractat per l'opinió tòpica durant anys i panys. No sempre es poden realitzar els somnis però aquest sí que l'he pogut fer realitat.

Com que voltar pels nostres carrers acostuma a generar comentaris diversos sobre la immigració i les seves conseqüències, vaig acabar la visita llegint-los el meu poema dedicat a una casa modernista del barri, inspirat en la mateixa casa de pisos on vaig néixer jo, però que podria ser qualsevol altra. Crec que és un resum breu de la nostra petita història:

1907

La casa, modernista però modesta,

ja té cent anys i quan la van bastir

el barri era més buit, gairebé un poble

arrauxat i xaró, suburbi en dansa,

a la ciutat, encara prou llunyana.

Als balcons i al terrat té unes garlandes

de pedra, fulles, margarides, dàlies,

un ram de flors de pedra, silencioses,

amb sanefes de fulles, simetries

que conformen jardins inalterables.

Hi havia ja aleshores llum de gas,

I fins aigua corrent, i una comuna,

i un petit safareig, al celobert.

Tot plegat, fet i fet, seixanta metres

quadrats, un luxe per als qui hi vivien,

pagant un lloguer breu, que en aquells anys,

eren diners, per a la gent del barri.

Aleshores tots eren nou vinguts:

de l’Aragó, de Catalunya endins,

i fins i tot de terres de València.

Després, els fills i néts varen marxar

quan van poder, ciutat amunt, fatxendes,

i la casa la van poblar de nou

la gent de Múrcia i, ja, alguns andalusos.

Va suportar la guerra aquell jardí

de pedra, amb unes quantes sotragades,

i va tenir, de fet, una gran sort,

car a la casa del davant va haver-hi

mitja dotzena de difunts un dia

de bombardeig, sinistre i malestruc.

La guerra va passar, la mala fama,

encara embolcallava el barri gris,

entre aquell Paral·lel de patacada

i Montjuïc, barraques i camins,

per on la gent del sud i de l’oest

venia a la ciutat, a treballar,

amb el consol feixuc d’una esperança

i algun parent que ja havia arrelat

a la ciutat, immensa i despietada.

Ara, la casa és una imitació

del món, una petita confraria

de famílies humils, de tots colors:

paletes del Marroc, equatorians,

cinc xicots del Brasil, quatre xineses,

i una família crec, de l’Argentina,

i fins un botiguer paquistaní

amb una ampla fillada de pell bruna.

Però encara, en un dels pisos, ancorada,

hi ha una àvia, d’una edat indefinida,

catalana del tot, una relíquia,

que ha conreat la gran filosofia

del poble, i que defensa els nou vinguts

quan la ignorància s’encastella i parla

a les botigues o a la plaça. Diu

que a tot arreu hi ha gent de tota mena,

bona i dolenta, generosa, aspre.

Que al capdavall, ja és veu,

tots som iguals.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)