EL POBLE-SEC LITERARI (1)

Per al dissabte, 14 d'abril, dia republicà, em van encarregar una xerrada sobre el Poble-sec literari, tema que ja he tractat en itineraris i xerrades anteriors. La farem a dos quarts de set, 18:30, al Centre Cívic EL SORTIDOR.

Abans, a les 5, hi ha també la presentació d'un llibre, Més enllà de la foscor, de Joaquim Fenollar.

Com que la trobada de CERHISEC és el dia després de Sant Jordi repetiré, més o menys, aquesta xerrada el dia 24, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre, 19:30. Qui vingui el dia 24, a més, tindrà un obsequi literari, ep, poca broma.

El Poble-sec no té un gruix literari remarcable, en comparació amb Sarrià o Gràcia, per raons òbvies: sempre ha estat un barri d'això que avui, eufemísticament parlant, en díem d'acollida. D'acollida de gent humil, pobra, i que fins fa quatre dies no tenia accés al món universitari i intel·lectual. I avui, d'immigrants globalitzats que encara no estan per fer novel·les ni poemes, potser les segones, les terceres generacions, ho aconseguiran. Els referents del passat els trobem en els textos d'aquells que el visitaven o que hi vivien de forma temporal.

Pel que fa als autors actuals, molts d'ells encara ens donen una visió marginal i esbiaixada del Paral·lel i la seva rodalia, que beu en las fonts de la mitificació urbana. Pel que fa als anys de la postguerra, ningú no ha superat les descripcions i evocacions del barri fetes per González Ledesma, un autor d'extracció humil que va aconseguir estudiar, que va deixar el barri en prosperar, com tants altres, però que sempre s'hi ha sentit vinculat i on sempre ha tornat, ja fos per passejar-s'hi, per visitar la família o cridat per qualsevol associació, per tal de col·laborar en actes culturals diversos. Els fragments en els quals aquest escriptor evoca el barri, que suren en la majoria de les seves novel·les, de vegades superen, fins i tot, l'anècdota narrativa convencional, la història central del llibre. Per raons òbvies, el Poble-sec de González Ledesma parla en castellà com el Guinardó de Marsé i això ens hauria de fer reflexionar una vegada més sobre el poc que representen les llengües -i les formes dialectals- quan superen els patriotismes, la política i els prejudicis, i són el que sempre haurien de ser, un mitjà de comunicació desacomplexat i una eina de creació literària.