dimarts, 17 d’abril de 2012

Retrobaments


A la xerrada de dissabte va venir, de forma màgica i sorprenent, una companya d'escola de la meva infantesa. La havia vist anunciada a un d'aquests fulletons que editen els centres cívics amb les activitats que es fan i el meu nom li va sonar. Un seu fill va fer una recerca per la xarxa i va veure que segurament era jo.

Feia cinquanta anys que no ens vèiem, més o menys, però ens vam reconèixer i el temps va semblar que hagués passat d'una forma absolutament accelerada. Una vida passa de forma lenta però s'explica en una tarda, en unes hores.

La meva amiga no vivia al barri, sinó al carrer Sant Antoni, davant de l'església del Carme. Una malaltia habitual aleshores, tuberculosi, que va contreure la seva mare, va fer aconsellar els metges apartar els infants si era possible, així que ella va residir un temps a casa d'una seva tieta, al Poble-sec. Després, quan va tornar a casa, va continuar assistint a la meva escola.

Conec força més gent de la meva generació a qui va passar el mateix. Encara aleshores era aquesta una malaltia temuda i greu, habitual. Baixàvem plegades pel carrer de Blasco de Garay i com que aleshores sortíem a les dotze ella tenia temps de pujar a casa meva, a jugar una estona, fins que anava a casa a dinar. Devíem tenir deu o onze anys.

Era l'època del retorn del cuplé, amb Sara Montiel, Lilian de Celis. Ens disfressaven amb roba vella i cantàvem aquelles cançons davant d'un gran mirall de la cambra del meu avi. Més endavant ens vam posar a treballar, força aviat. Encara la vaig veure durant uns anys pel fet que despatxava al Mercat de Sant Antoni, en una parada d'ous. Les parades d'ous tenien una fascinació especial, aquella lampareta amb focus amb la qual es comprovava la frescor del producte.

L'escola d'avui és, tot i la seva millora respecte al passat, molt més apressada que la d'aleshores. Molts infants mengen a l'escola. En tot cas els migdies s'han escurçat per poder escurçar també l'hora de sortida, a la tarda. Avui ens hem acostumat a ser menys a les aules i l'intent d'augmentar això que en diuen la ratio provocarà protestes, ja que tornar enrere sempre és molt difícil. Aleshores devíem ser, també, força més de quaranta a classe. 

El millor any de la meva vida, a escola, va ser també aquell, el del curs d'ingrés, ja que vam tenir una mestra jove, una noia molt agradable i simpàtica i vaig copsar el que podia ser passar-ho molt bé anant a estudi. El somni va durar poc ja que en finalitzar aquell curs, unitari, unes vam anar a fer comerç, d'altres, poques, a batxillerat, i unes quantes a fer una miqueta de cultura general i gràcies. 

Era el final de la infantesa però encara no ho sabíem. Ens crèiem artistes, davant del gran mirall, cantant cuplés tan romàntics i tristos com Flor de Te. O tan innocentment picarescos com La chica del diecisiete. La meva amiga retrobada recordava la nostra anada a la campanya benèfica de Ràdio Nacional, durant aquell curs, i com jo vaig recitar el poema Mi vaquerillo, mentre els locutors, els senyors Dalmau i Viñas, que no eren amics d'intervencions massa llargues, feien cara de pomes agres. Un conjunt, en aquell estudi emblemàtic, va oferir-nos una cançó de moda, aquella del noi que vol fer l'home, anda chiquillo tira el cigarrillo...

Compartir amb algú records del passat una mica abaltits amb el pas del temps és una meravella. De vegades no sabem si les coses les hem viscut o les hem somniat fins que algú no ens confirma que van ser reals i autèntiques i que en algun punt del temps allò era el present i el present era un futur desconegut i imprevisible. Per cert, la meva amiga és a facebook, poble virtual dels nostres temps que ens permet, al menys, saber que encara hi som.

4 comentaris:

Deric ha dit...

és un exercici fantàstic per fer repàs als darrers anys! És ben bé que això dels llibres et dóna moltes sorpreses agradables (50 anys!!!! Uf!)

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, va ser una sorpresa sensacional, com passen els anys, hem d'aprofitar molt bé el temps i gaudir del present, tot és breu.

Miquel ha dit...

Salut ¡

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!