CANÇÓ DELS GEGANTS DEL POBLE-SEC

Dedicada a la família Velasco, la més gegantera de les rodalies.

La nostra geganta no és reina formal

ni bella pagesa alegre i feinera,

ni una menestrala ni una botiguera,

ni princesa mora ni fada ideal.

Regna en els capvespres i les tendres nits,

vesteix transparències i plomalls daurats,

aplega els desitjos pregons i amagats,

dansa als escenaris dels amors prohibits.

El nostre gegant és home important,

té empreses i càrrecs i força diners,

família avorrida, i viu als carrers

on viuen els rics i gent benestant.

Però baixa al teatre a viure i somniar

quan el món li sembla sense cap sentit,

quan se sent molt sol i trist i ensopit

i pensa en la noia que surt a ballar.

S’estimen amb certa passió deshonesta,

temen que algun dia es diran adéu,

ell li fa regals, ella no té preu,

i dansen plegats pels carrers en festa.

Són una parella d’infidels amants,

d’amor sense murs, d’amor clandestí.

De vegades planyen ambdós el destí

que els va fer anar a raure en móns tan distants.

El cambrer els contempla, menut i discret,

coneix el que passa i observa amatent.

A la seva feina cal ser molt prudent,

i des de fa anys sap guardar un secret.

Ell coneix la vida i a la gent comprèn,

tot servint vermuts i cafè i licors

veu néixer i morir odis i rancors,

la passió arrauxada i el desig ardent.

Quan la festa arriba i arriba el xivarri

i de tot arreu vénen mil gegants

no trobo que n’hi hagi de tan elegants

ni tan ben plantats com els del meu barri.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

10 ANYS DE BIBLIOTECA: DIMARTS, 27, a dos quarts de vuit del vespre

Tot i que pel setembre no acostumem a organitzar xerrades de CERHISEC, aquest any hem fet una excepció ja que hi ha un bon motiu per a fer-ne una. Celebrem deu anys de la inauguració de la Biblioteca Francesc Boix. Aquí podeu veure una fotografia de l'acte, que va anar acompanyat de la col·locació d'una placa a la casa on va néixer Boix, que he tret de l'informatiu en xarxa de Sants-Montjuïc. L'alcalde Clos sembla a punt de ballar la samba, per cert i la resta de gent a punt de seguir-lo.

Ningú no ho va reconèixer en aquell moment però la primera proposta del nom de la Biblioteca la va fer CERHISEC.  La Glòria Sánchez va veure un documental sobre Boix per televisió, va cercar informació, es va oferir una xerrada de l'entitat explicant la seva vida i a l'hora de cercar un nom se'ns va demanar opinió i vam suggerir el de Boix. La proposta va ser molt ben acceptada, de vegades he pensat com no se'ns van ocórrer aleshores d'altres propostes, potser va ser el destí que volia que la biblioteca es dediqués a això que en diuen la cultura de la pau i que parteix de la idea que cal conèixer la història tràgica per tal de no repetir-la, una creença amb més esperança al darrera que seguretat.

La col·locació de la placa va originar cert debat. No es va poder indicar la filiació comunista de Boix, que era militant d'aquest partit, per no ferir segons quines sensibilitats i es va posar antifranquista. Fins i tot algunes entrades d'internet obliden també aquesta militància, sembla que avui això d'haver estat comunista, una paraula que ha desaparegut dels noms dels partits d'esquerra, és quelcom que s'ha de maquillar. La constatació a la placa de la nacionalitat espanyola de Francesc Boix ha sofert també algunes agressions canviant espanyol per català tot i que estic segura que Boix tenia ben poca cosa de catalanista. En fi, misèries del present. Boix va ser l'únic espanyol i català que va declarar a Nuremberg, però ho va haver de fer en francès i com a francès, ja que els espanyols no estaven autoritzats a declarar, pel suport donat als nazis, suport més moral o immoral que no pas efectiu. I pel suport donat pels nazis als franquistes, que aquest sí que va ser contundent i definitiu. 

Francesc Boix, molt jove, presoner i internat al camp, va aconseguir treballar al laboratori de fotografia del de Mauthausen i com que era dels pocs joves als quals se'ls permetia sortir de tant en tant va poder passar negatius de les fotografies que es feien a una bona dona alemanya. Tot plegat va ser una prova més que evidenciava el que havia passat. Va treballar de periodista, pel partit comunista, per cert, i no va cuidar gens la seva feble salut, potser perquè estava decidit a viure intensament ni que fos amb un cert risc. Va morir als trenta anys, el 1951, a l'exili, a París.

Montserrat Roig ja havia mencionat Boix en el seu llibre sobre els catalans als camps nazis, un tema aleshores poc conegut, però confonia en algun moment el nostre Francesc Boix amb una altra persona amb el mateix nom. Més endavant s'han fet documentals i escrit llibres molt ben documentats sobre el tema que es poden trobar, és clar, a la Biblioteca. A la fotografia es pot veure també una germana de Francesc Boix, Núria, la qual va entrevistar CERHISEC, una dona d'una gran personalitat, que vivia a Mèxic i que no havia pogut veure el seu germà des que aquest se n'havia anar, amb setze anys, voluntari al front. Van venir a la inauguració Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. I també podeu trobar entre el públic Enric Marco, l'impostor, aquell senyor president de l'Amical de Mauthausen que després va resultar que no havia estat a cap camp i que sembla que tenia un gran poder de convocatòria i de fabulació. 

L'edifici on es troba la Biblioteca ha sofert pocs canvis i encara es reconeix en les fotografies de la destrucció que va sofrir durant els fets de la Setmana Tràgica. Va néixer com a escola de padres, en concret de La Salle, en una època molt deficitària en escoles per a gent humil i gràcies a l'ajuda de persones riques com Dorotea de Chopitea. Les referències que n'he tingut, a través de gent gran que hi va anar, és que es tractava, per l'època, d'una escola d'una certa qualitat, professional, on s'ensenyava als nois comptabilitat, càlcul, mecanografia, francès, i on fins i tot se'ls buscava després feina. Després de la Setmana Tràgica va continuar en funcionament fins al temps de la Guerra Civil. Durant la guerra s'hi va instal·lar el Sindicat de la Fusta, que es trobava abans al carrer Roser i també un menjador social i d'altres serveis diversos.

No tinc informació sobre el perquè, en acabar la guerra, no va tornar a ser escola. De fet, diferents capellans que havien treballat allà havien estat assassinats durant aquells anys i hi havia una manca de religiosos per a les demandes del moment. Per algun motiu se la va quedar la Falange i era també una mena d'oficina controlada del barri per a tota mena de coses, com ara l'organització de festes majors, fins i tot. La gent més gran que jo recordava batusses diverses entre els joves falangistes i grups escoltes amb seu a la parròquia de Santa Madrona però m'agradaria comptar amb testimonis directes d'aquells fets que, segons m'han explicat, van contribuir a què el rector de la parròquia, per tal d'evitar problemes, acabés foragitant els escoltes de la parròquia. Jo recordo un fet concret, un jove de la parròquia de Sant Salvador va ser apallissat per joves falangistes quan anava sol pel carrer, per un grupet de pinxos del barri que es reunien al Bar Gol, al carrer d'Elkano i que pertanyien a la falange del carrer de Blai. Com que aleshores res de tot això sortia als diaris costa trobar informació seriosa d'aquells fets.

Amb el temps, a la Falange s'hi van fer coses més normals, com ara ball ye-yé. Hi ha qui no vol admetre que hi anava a ballar, per raons òbvies, però jo hi havia vist molts joves més grans que jo, que no eren falangistes ni res de tot això, movent l'esquelet al ritme de cançons com ara Tintarella di Luna o celebrant la revetlla al pati. També hi va haver una guarderia infantil on hi feien pràctiques noies del Servicio Social, uns cursos que havies de superar si volies treure't el carnet de conduir, per exemple. Amb la democràcia el local va passar al barri i hi va haver centre cívic, amb teatret on jo hi havia vist espectacles diversos i hi havia escoltat conferències interessants, casal d'avis i també oficines de l'ajuntament, com ara. Sembla que als soterrani es van trobar proves de la realització de pràctiques de tir, entre d'altres coses.

Finalment va passar a ser Biblioteca, una biblioteca que ja era aleshores una mica petita per al barri, però que ha fet una tasca importantíssima. Avui, però, crec que ens en  caldria una altra de més gran, complementària, potser en algun altra sector, com ara les Hortes o la França Xica, d'aquestes tan enormes que fan ara, sense deixar la nostra molt estimada Francesc Boix, evidentment, que així podria continuar ampliant el fons específic i local i que es troba al cor del barri, pel meu gust. En diverses ocasions he suggerit que la nova es podria dedicar a l'escriptor González Ledesma, per exemple, i tenir-hi un fons de literatura negra i també de literatura popular, de l'estil de les novel·les que aquest escriptor creava amb el pseudònim de Silver Kane, ja que al barri hi havia hagut establiments on es canviaven aquests volums barats que tan van contribuir a alegrar una mica els grisos anys de la postguerra.

El director actual, Juan Antonio Delgado, és un home jove i entusiasta que sempre ens ha facilitat tot el que hem necessitat per a les trobades mensuals de CERHISEC i que explicarà a la xerrada, de forma més extensa, aquests deu anys darrers de biblioteca, els problemes actuals i els projectes de futur d'un servei que avui resulta imprescindible i que és, pel meu gust, un dels assoliments culturals més importants que ha aconseguit la ciutat durant les darreres dècades.

Un espai que crec que es podria recuperar millor és el bonic pati, on s'hi havien fet ball i espectacles diversos, i no només durant l'època falangista sinó també més endavant. També hi havia hagut un servei de bar i tauletes, era un lloc molt agradable per a seure i prendre alguna cosa. No sé si no es podria fer alguna cosa per tal que fos obert, per exemple, els diumenges, o quan la biblioteca tanca i que s'hi pogués passar l'estona xerrant i prenent alguna cosa, al menys a l'estiu. Em fa pena quan ho veig tot tancat i barrat.

Narcís Lecha, militar republicà a Montjuïc i professor al Poble-sec

Amb motiu de la mort de Narcís Lecha i Font el diari El Punt va publicar aquesta fotografia i la referència següent:

El músic i mestre Narcís Lecha i Font, que va ser també oficial de l'exèrcit de la República, va morir el dia 1 de gener del 2009 als 93 anys.

Nascut a la carretera de Santa Eugènia de Girona el 15 de desembre del 1915, va estudiar dels tres als set anys al Grup Escolar de Girona (actualment CEIP Bruguera). Després, dels set als dotze, va cursar estudis a la Salle i va ingressar al batxillerat amb matrícula d'honor. Quan feia precisament el tercer curs de batxillerat, el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República. El 1933 Lecha va començar la carrera de magisteri i també estudiava música al conservatori.

Ja amb el títol de magisteri, va fer pràctiques a Cassà de la Selva i a l'escola de Montjuïc de Girona. L'any 1936 havia de traslladar-se a Banyoles per exercir de professor, però l'esclat de la Guerra Civil va canviar els esdeveniments i va decidir anar voluntari a l'Escola de Guerra de Barcelona. Narcís Lecha també havia format part del GEiEG des de mitjan anys trenta, club on va col·laborar en la construcció de les pistes d'atletisme de Vista Alegre, a més de presidir la secció d'art dramàtic.

Segons explicava ahir el seu nét Pere Castellanos, a partir del 18 de juliol Narcís Lecha va anar perdent contactes amb el món de l'educació i el magisteri, i va centrar la seva activitat en les tasques militars de la guerra com a tinent. Entre les batalles en les quals va participar, hi ha la presa de Belchite i la presa de Terol, on va ser ferit al cap, a la cama i a la mà, ferides de les quals va estar convalescent tres o quatre mesos, i es va anar a recuperar a Girona. Finalment, també va participar en la batalla de l'Ebre. Narcís Lecha va acabar la guerra amb la categoria de capità i amb dues medalles al valor. El 1939 es va exiliar i va ser internat en diversos camps de refugiats. A l'Estat francès va desenvolupar diverses feines i es va casar amb Justa Berges.

El mes de maig de l'any 1948 va tornar a Girona, però finalment es va establir a Barcelona, on va treballar a la clínica de l'Aliança i a diverses acadèmies d'ensenyament. A les acaballes de la dècada dels cinquanta, es va incorporar a l'Acadèmia Granés. Actualment vivia a Girona...

Què té a veure amb el Poble-sec aquest home amb una biografia lligada a la Guerra Civil i les seves conseqüències, d'una generació de supervivents i resistents que en aquests darrers anys, de forma inevitable, ens ha anat abandonant?

Doncs resulta que la fotografia de Narcís Lecha que va publicar el diari amb motiu de la seva mort i que també m'ha fet arribar molt amablement un nét seu, Pere Castellanos, va ser feta a l'Acadèmia Balmes del Poble-sec, on va treballar durant algun temps. 

Encara més, Narcís Lecha va ser present en els malaurats Fets de Maig que al nostre barri vam patir de forma molt directa i, afortunadament, ha deixat unes memòries on explica la seva experiència. El seu nét va contactar amb mi a través del blog, interessat en obtenir referències sobre el cine Amèrica i l'Acadèmia Balmes, que el seu avi cita  en aquests documents.

Els Fets de Maig són encara força incòmodes ja que la divisió de les esquerres va produir, a més de la repressió evident, una gran decepció en la gent. Sembla, però, que aquella experiència no ens ha servit d'exemple ni d'escarment i que les divisions entre sectors polítics que haurien d'anar plegats i arribar a enteses són massa freqüents i lamentables.

Durant la guerra Narcís Lecha va ser destinat a la caserna del Castell de Montjuïc, on hi havia una defensa antiaèria molt deficient, uns canons russos de mala qualitat. Es feia el que es podia i Narcís Lecha havia explicat en diferents entrevistes les estratègies que se seguien per tal de preveure els atacs feixistes. 

Com és sabut a Barcelona, fins al maig de 1937, existien les patrulles de control, formades sobretot per membres de la FAI i del POUM. Aquestes patrulles, paradoxalment, en ocasions s'han titllat de descontrolades. Les relacions entre els militars republicans i els milicians anarquistes no va ser mai bona i el tema va empitjorar fins als enfrontaments ja coneguts. Tot i que avui sembla que ningú no vulgui recordar aquells problemes, també hi havia una qüestió de ressentiment identitari en alguns sectors de la FAI i a la plaça d'Espanya i a sectors de L'Hospitalet es podien veure cartells que deien coses com ara España para los españoles y Cataluña para los murcianos o bé Aquí acaba Cataluña y empieza Murcia.  Com sol passar avui amb el tema dels immigrants, hi havia moltes explicacions simplistes i tòpiques i molts prejudicis, un dels pocs testimonis una mica objectius de la problemàtica social i econòmica existent va ser la periodista Irene Polo, que es va desplaçar a Sallent amb motiu d'uns greus aldarulls, abans de la guerra. Irene Polo també va viure un temps al barri i li vam dedicar una de les xerrades de CERHISEC per aquest motiu. Hi ha algú al món que no hagi passat més o menys estona pel Poble-sec?

Narcís Lecha era tinent d'artilleria antiaèria i des del seu emplaçament va poder presenciar una batalla pels volts del cine Amèrica, ocupat pels revoltats. El diari La Vanguardia menciona aquells fets de forma breu. Els anarquistes comptaven amb un bon nombre d'armes, procedents de les casernes de Barcelona assaltades amb motiu dels fets del 18 de juliol. La meva mare, Marta Coderch, parlava d'haver vist fins i tot un canó en els assalts al cinema. Sembla que els resistents van fugir i es van introduir a cases del veïnat, la meva mare també recordava que els van ordenar obrir bé finestres i balcons, per poder vigilar l'interior i evitar tiradors ocults. El veí de la meva escala que vivia al pis tocant al terrat, a Blasco de Garay, ens ensenyava de petits uns forats de bala que encara existien a les parets d'aquell terrat i m'imagino que a les de molts altres, a causa d'aquells enfrontaments.

Se hace difícil, en las condiciones en que nuestros redactores habían de hacer la información, obtener datos objetivos y exactos. Esto nos obliga a recoger sólo las referencias de los hechos debidamente comprobados. Con este criterio podemos decir que a primeras horas de la mañana se rindieron algunos individuos de determinada fuerza que, después de haber vencido la resistencia opuesta desde el Cine América, se habían refugiado en las casas contiguas. El día anterior habían cesado ya en la defensa sin entregarse...

(La Vanguardia, 6 de maig de 1937)

Narcís Lecha també explica a les seves memòries que al parc de Miramar, al camí que puja cap al castell, hi havia una bateria de costa controlada per la FAI. Al castell hi havia uns canons antiaeris i aquell armament va poder evitar l'atac anarquista al castell. Els membres de la FAI van decidir assetjar la caserna del castell tallant amb una barricada la carretera d'accés al cim, per evitar l'entrada de queviures i provocar la rendició dels militars. Aquests van patir aquesta mancança i es van veure obligats a menjar el que podien, com ara un ase que pasturava pels fossats. Després d'uns dies suportant la situació els militars del castell van fer un simulacre d'atac a la bateria de costa controlada pels anarquistes, van emplaçar els canons antiaeris cap a la posició de la FAI. De fet, aquests canons no poden disparar amb angle negatiu, però els anarquistes ho ignoraven i davant de l'amenaça van aixecar el setge. Finalment va poder passar un camió amb aliments cap al castell i al cap d'uns dies van arribar reforços des de València tot i que de fet van ser els antics guàrdies d'assalt de la República els qui van posar fi a la insurrecció.

Ja sabem com va acabar tot allò i com va acabar la guerra civil. Per això és important recordar els fets i aquestes memòries individuals són un gran element de memòria popular i política perquè sovint els manuals convencionals obliden i menystenen la vida quotidiana real dels afectats. Aquells fets van ser molt viscuts i patits al nostre barri, amb un fort component anarquista i víctima de bombardeigs, amb una patrulla de control situada al principi del carrer de Blasco de Garay. Tant és així que en recollir testimonis de la guerra civil, quan es va elaborar el llibre editat per CERHISEC, ens vam adonar que algunes persones grans confonien aquells fets amb els del 18 de juliol. 

Agraeixo a Pere Castellanos, historiador i nét de Narcís Lecha, que m'hagi facilitat les dades i la fotografia que reprodueixo en aquest blog. 

Pel que fa al cine Amèrica, es va refer després de la guerra i va ser un dels cinemes emblemàtics del barri, fins i tot s'hi feien varietés en acabar les pel·lícules. Com tants altres cinemes es va decandir a finals dels setanta i a principis dels vuitanta va desaparèixer de forma definitiva. Avui hi ha un blog d'habitatges però estaria bé que alguna referència al carrer  recordés la seva història.

El nostre barri a 'La Vanguardia'

Avui, al diari 'La Vanguardia', un article sobre el nostre barri i els canvis que s'hi estan produint!!!

Tenim problemes, com passa a tot arreu, però sovint tenim tendència a oblidar o menystenir els aspectes positius dels nostres carrers.


VISCA EL POBLE-SEC!!!!

Teatre al barri, ahir i avui

Una amiga que va viure al Poble-sec i que ara viu a València, Montserrat Llagostera, ha retrobat aquest programa de teatre, del quadre escènic de la Parròquia de Lurdes, que el seu pare, Joan Llagostera, havia dirigit.

Aquest centre tenia un local acollidor al carrer Ricart.  Jo, que anava a la parròquia de Sant Salvador d'Horta, havia assistit sovint a aquell teatre, ja que ens el cedien per a les representacions.

Avui, al nostre barri, hi ha un gran problema de manca de locals. En d'altres barris s'han conservat alguns d'aquells teatrets parroquials que avui s'han reconvertit en sales modernes i de prestigi.

Recordo que havia anat també a Santa Madrona, a veure cinema, teatre i recitals de la Nova Cançó. A les monges tenien un bon teatre també, que va anar empitjorant amb les remodelacions de l'escola i avui no sé ni si existeix.

Un teatre magnífic, que no era al barri però sí ben a prop, era el dels tramvies. Quan jo era petita assajava a l'estiu una orquestra en aquell teatre i fins al llit m'arribaven els dolços sons que endegaven els músics, res a veure amb les estridències i els volums de so actuals, eren melodies llunyanes i agradables, tolerables i que anunciaven el llarg estiu ple de festes majors.

Encara vaig anar a aquell teatre dels tramvies quan la meva filla era petita i anava a l'Estel, aquella escola tan catalana que també era al carrer Ricart i que va acabar com el rosari de l'aurora, per celebrar els Jocs Florals.

Avui hi ha una mena de moda de construir als nous centres cívics i educatius espais polivalentes, teatres que no són teatres com els d'abans. El fet és que qualsevol actuació té molt més prestigi en un bon espai amb seients adients i escenari a la italiana, amb bona sonoritat, però les modes no van per aquest costat.

Era l'any 56 i, com es pot veure, es feia una obra en català, en concret de Folch i Torras. Les obres d'aquella època, la majoria, eren innocents i amb un humor molt blanc, certament. Però ens ho passàvem d'allò més bé fent-les i veient-les. Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles. Aleshores era complicat fer còpies i hi havia llocs on es podien llogar lots de llibrets amb el text de l'obra, per a tots els personatges.

Encara hi ha indrets a determinats barris on es fa molt bon teatre, tradicional i modern, i que disposen de bons espais al Clot, a Sant Andreu, al Poblenou. Inevitablement, com tantes altres coses, enyoro aquelles tardes de diumenge anat a veure teatre divertit teatre d'aficionats. El bonic teatre de l'Orfeó de Sants també se n'ha anat a Can Pistraus.

Un altre tema és la promoció del que es fa en aquests centres, moltes vegades no surt al diari la seva programació i passa desapercebuda, de forma injusta.

La tràgica història, amb final feliç, d'una veïna del Poble-sec (1935)

Fa uns dies, a 'La Vanguardia', Santiago Tarín recordava el cas de Maruja Martínez. Aquesta noia cantava tangos a La Criolla, havia nascut a Ayamonte, Huelva, i als setze anys un pinxo la va enredar per tal que vingués a Barcelona. Un cop aquí la maltractava i l'explotava de mala manera. Maruja, al final, va aconseguir agafar una pistola de la seva parella, una pistola deteriorada i de mala qualitat, i quan se'l va trobar al Paral·lel i aquest la va tornar a amenaçar de mort, li va disparar uns quants trets i el va matar ella.

Maruja tenia aleshores vint-i-dos anys i una nena de sis. El judici va ser seguit per molta gent que va aplaudir a cor què vols quan es va absoldre a la noia, després d'escoltar els testimonis, entre els quals el de la nena, que va explicar com aquell home apallissava la seva mare i a ella mateixa en alguna ocasió. Aquest cas s'hauria oblidat com tants altres si no fos perquè entre les fotografies inèdites de l'Arxiu Centelles se'n van trobar dues del judici, fets per un Centelles molt jove, que ens mostren la mare i la filla i també el penalista Agustí Juandó, que devia tenir cura de la seva defensa.

Explico això en aquest blog perquè tot plegat va passar al nostre barri. Maruja i el seu explotador havien viscut al carrer Vallhonrat i després, quan es van esdevenir els fets, vivien al carrer Cabanyes, 83. La mort del pinxo es va esdevenir al Paral·lel. Segurament molts dels testimonis, com ara la portera, veïns, eren també gent del nostre barri, un barri en el qual s'hi barrejava molta gent de vida complicada però també veïns normals i corrents i gent ben convencional. M'ha sobtat que Tarín, la família del qual també va viure al barri, fes a l'article de La Vanguardia un comentari una mica parcial sobre les característiques miserables del Poble-sec d'aleshores, però això és habitual, com ja sabem i patim.

M'agradaria saber què va ser de Maruja i la seva filla després. Espero que tiressin endavant. Era l'any 1935 i aviat vindrien temps difícils. El que sí s'ha pogut saber és què va ser de l'advocat Juandó, que durant la República es va significar en l'ús del català als jutjats i l'administració. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Actualment s'ha creat un premi per a persones i entitats que promocionen el català en l'àmbit jurídic que porta el seu nom.

Fi de festa, Raffles exòtics i balls de bastons

Avui és el darrer dia de la nostra Festa Major. Les festes majors dels barris barcelonins han anat canviant força al llarg del temps.

Quan jo era petita ja anava de baixa el guarniment de carrers. He vist fotografies de festes celebrades des de després de la guerra fins principis dels seixanta i em meravella encara la voluntat veïnal, la col·laboració, el coratge i l'esforç fins i tot econòmic que es feia, en uns anys grisos. Més que grisos, negres. 

Potser després d'una gran tragèdia i encara que no es visqui en el millor dels móns, la gent té ganes de reeixir i tirar endavant amb optimisme. 

La festa major d'ara està molt bé, hi ha activitats per a tots els gustos i té alts i baixos, com tot a la vida. El component veïnal i de carrer ha anat minvant i sovint són els bars o les associacions situades en algun indret aquelles que organitzen coses, amb algunes excepcions, la més notable i perdurable en el temps, la de la Plaça de Santa Madrona on s'hi fan, pel meu gust, les millors activitats tradicionals.

En d'altres temps es va donar una circumstància molt adient al tarannà anarquista del barri, cada carrer organitzava la festa quan li semblava. Recordo fins i tot que l'alcalde d'aleshores, Pasqual Maragall, en una entrevista sobre el tema de les festes, per ràdio, va demanar que barris en els carrers dels quals no s'estava d'acord en les dates i no feien festes unitàries es posessin les piles, si volien subvencions. I, en concret, va mencionar el nostre.

Aquest any també s'ha avançat una mica la celebració. Ho trobo bé, a l'estiu tothom s'escampa i és millor acabar-la per Sant Jaume en lloc de començar-la més o menys per aquesta data.

La festa ha anat precedida d'un desagradable incident d'aquells que fan que el nostre barri surti als diaris per coses lletges, l'operació policial al carrer de Salvà. No sé quina mena d'atracció exerceixen els nostres carrers però no és la primera vegada que un grup nombrós i organitzat dedicat a activitats dubtoses s'hi estableix. Tampoc sé si el tema ha donat algun resultat concret, ja que sembla que la majoria dels identificats són al mateix lloc on eren. 

Per allà els anys vuitanta també teníem, a més del tema de la droga que va ser un gran problema a tot arreu, una banda establerta a dalt del carrer Rosal, sembla que es dedicaven a atracar a les autopistes i alguns d'ells tenien més de quatre-centes reincidències. Passen els anys i les coses continuen més o menys i jo crec que si no arriba a ser pel ressò d'aquesta noia ardida que corre pel metro amb un xiulet i cartells, avisant les probables víctimes de la mangància, no haurien reflexionat sobre el tema, posant més vigilància en aquest mitjà de transport públic tan castigat pels Raffles d'ocasió. Jo crec que els polítics importants no van gaire en metro, al menys, no n'acostumo a veure mai cap, llevat del dia de la inauguració d'una estació, la veritat.


Feia broma amb gent del barri respecte al tema, comentant que potser pagaria la pena que en algun raconet hi reivindiquéssim un d'aquests hotels d'entitats municipals, dedicat als devots de Caco residents als nostres carrers. Potser fins i tot s'aconseguiria integrar-los i reconvertir-los en honrats veïns nostrats, amb el temps. I amb els anys fins i tot podríem fer una ruta històrica sobre els antics lladres poble-sequins i la seva llegenda negra, amb teatralitzacions en viu.

Coses estranyes i fets delictius passen també en d'altres indrets i tenen menys ressò, em sembla. Quan en un altre barri o en algun poble s'esdevé quelcom desagradable sempre surten molts veïns de bona fe a manifestar que l'indret és tranquil i que allò és un mal bolet que els ha sortit de forma inesperada. Nosaltres, els del Poble-sec, acostumem a fer el contrari, no hi ha dret, el barri s'està degradant, cada dia pitjor, abans no era així... En tot cas el nostre Poble-sec d'avui és com és, i en algunes coses ha millorat molt, tot i que la gent acostuma a tenir memòria selectiva i de vegades no recorda el passat com era sinó com li sembla que era o com voldria que hagués estat. 

Per cert, avui ja no es diu això de ser un Raffles, però en un conegut cuplet sobre un altre mitjà de transport de fa anys, el tramvia, es mencionava el tema, fent referència a això del carterisme. Raffles va ser un famós lladre de ficció, les seves aventures van esdevenir molt llegides en temps dels nostres avis. L'autor era Ernest William Hornung, cunyat de Conan Doyle.

Bé, avui final de festa. D'aquí una estona me'n aniré a donar un cop de mà al president de CERHISEC, que ha programat una ruta sobre la Setmana Tràgica. Si voleu venir, a la plaça de Santa Madrona, a dos quarts d'onze. Raffles, abstenir-se.


Au, una mica de música nostàlgica. La cançó del tramvia i el Raffles és la tercera. Les altres dues també són molt significatives i en certa manera demostren com tot canvia però moltes coses continuen si fa no fa.