Aragonesos al barri: 'Mermelada de moras'

M'he assabentat  amb gran tristor de la mort de Labordeta, un personatge aragonès que jo crec que era apreciat i valorat per tothom, fins i tot per persones molt allunyades de la seva forma de pensar. El nostre barri va acollir durant molts anys immigració aragonesa, per cert. La mare de Joan Manuel Serrat en seria un de tants exemples i conec un munt de gent del barri amb pares o avis de l'Aragó, així com també de València. 

Fa un temps, per casualitat, em vaig ensopegar amb aquest magnífic grup, La Ronda de Boltaña. En una de les seves cançons, Mermelada de moras, expliquen una d'aquestes històries aragoneses del Poble-sec, la d'un avi que viu al carrer Rosal, que ha perdut la seva dona i que veu, sorprès, com els néts tornen a l'Aragó i fan classes d'aragonès. Ell hi torna també de tant en tant i evoca tant el seu poble com un Poble-sec de revetlles sota un sostre d'estels, mentre comparteix els seus afectes entre la terra que el va veure néixer i la ciutat que el va acollir. A veure si us agrada:

Veig que el so és una mica deficient, així que copio la lletra sencera:




Mermelada de moras


Gatos trasnochadores cortejan bajo el balcón.
Canarios de las Ramblas, y un geranio sin flor.
Bailando calle abajo la noche al fin se marchó...
¿Dónde vas, parrandera, si "El Molino" cerró.


"Canción de mañanada": -Serrat en un transistor,
y un coro de vecinas en el patio interior.-
"Canción de mañanada".¡Qué lejos queda Aragón!..
Casa mía entre barzas,¿cómo te olvido yo?...


Mañanita de domingo, como en casa del mayor;
se irán luego a ver al Barça, y yo con la nieta al zoo.
Mañanita de San Jorge, triste sin libro ni flor:
...Cuando pierde a la princesa, ¿para qué vive el dragón?




No lo sé, pero vive, lo mismo que vivo yo,
hasta que un santo bruto nos clave su lanzón.
Vive en su fría cueva, rumiando lo que perdió:
Mermelada de moras, los recuerdos de amor.


Moras del Pirineo, donde nacimos los dos:
a ella la echó un pantano, yo quise algo mejor.
Rueda que rueda el mundo, con él rodando ella y yo...
en este piso oscuro el rodar terminó.


Ojos como moras negras, en la noche de san Juan
un entoldado de estrellas sobre la calle Rosal.
Giró el mundo en su verbena, y giramos sin pensar
que con cada giro, el baile se acercaba a su final.




Mi viejo Pueblo Seco, -donde viví, moriré...-,
sin perder lo que era me hizo barcelonés.
Y ahora, uno de mis nietos va a cursos de aragonés,
anda soplando gaitas... y pretende volver.


Quiere hacerme de la Chunta,-...¡si soy de la CNT!-;
me trae las "Fuellas", el "Rolde", y "El Cruzado aragonés".
¡La de vueltas que da el mundo! ¡Si ella lo pudiera ver!...
El camino que unos hacen, otros lo han de deshacer.


Como cada Septiembre desde que ella no está
subiré a nuestro valle...si me quieren llevar.
Junto a la casa hundida,-por ella y por tantos más-,
¡le escupiré al pantano!,...y lo haré sin llorar.


Despacio, entre las ruinas, cosecharé en el barzal
moras como sus ojos, dulces hasta rabiar.
No es raro que mi hija me las quiera racionar:
-"Padre, esa mermelada con su azúcar va mal."


-...¡Si supieras que al comerla vuelvo a ver la casa en pie,
y en los labios de tu madre una gotita de miel!
¡Ojalá vivas bastante para descubrir por qué
mientras unto mermelada tú eres mi niña otra vez!


...que el recuerdo vuelve tierno hasta el pan duro de ayer.

Els nostres carrers i places (3): EL CARRER (POETA) CABANYES, famós i polèmic

Des de fa un temps s'està endegant una campanya a favor de retornar al carrer del Poeta Cabanyes, al Poble-sec, la seva antiga advocació ja que sembla que en el seu origen al carrer se li va donar el nom de Francesc de Cabanyes, el creador del cos dels miquelets, imagino que a causa de la proximitat dels carrers a Montjuïc on, el 1640, en la Guerra dels Segadors, es va derrotar les forces castellanes del Marquès de los Vélez. A l'entorn de la Guerra dels Segadors hi ha molta mitologia i no entraré en qüestions històriques complexes i controvertides, perquè ja sé que hi ha incondicionals del tema i molta visceralitat. El cas és que al Poble-sec hi ha d'altres carrers amb  noms que fan referència a personatges relacionats amb aquells fets, com Radas i Margarit, i també a la resta de la ciutat, com en el cas de Fontanella o Tamarit. 

Tots aquests noms es van conservar després de la Guerra Civil, llevat del de Francesc de Cabanyes, que es va canviar el 1949, dedicant el carrer a Manuel de Cabanyes, poeta romàntic vilanoví. Avui dia ha fet fortuna això de Poeta Cabanyes però la història s'explica amb molta mitologia pel mig, com un greuge franquista, i es propicia el retorn del nom del carrer al del principi. Personalment crec que el canvi no va ser per aquests motius sinó perquè algun lletraferit amb poder a l'ajuntament d'aleshores devia voler homenatjar el poeta de Vilanova, de vida breu i un dels pocs exemples del romanticisme a casa nostra. Molts autors de la Renaixença com ara Víctor Balaguer el van reivindicar i valorar. Si la intenció hagués estat esborrar del mapa la victòria contra els castellans s'haurien canviat tots els noms dels carrers que menciono i no el 1949 sinó en acabar la guerra civil. Jo crec que potser va coincidir amb el fet que el 1948 havia fet cent quaranta anys del seu naixement i se'n devia parlar en alguna publicació.

En abrandats debats sobre el tema hi ha qui m'ha titllat Manuel de Cabanyes de poeta mediocre. No sóc qui per valorar-ho, però el cert és que a la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú, li han dedicat monuments, institut de secundària i rutes diverses. Hi ha autors que l'han comparat amb Leopardi. L'any 1933, en plena República, es van fer molts actes de reconeixement al poeta a tot arreu, com es pot comprovar en les hemeroteques, amb motiu del centenari de la seva mort, el mateix que el 2008, amb motiu del bicentenari del seu naixement. Cert que va escriure en castellà, però s'ha de considerar l'època i també la seva vida, molt  breu, ja que només va publicar un llibre de poemes. En tot cas, de ser una maniobra franquista s'hauria pogut triar qualsevol altre nom més polititzat, vaja. 

Sobre el cos dels miquelets, va tenir molts alts i baixos, el 1642, dos anys després de la seva creació, es va haver de disoldre per la seva indisciplina i tendència al pillatge. En els comentaris que se m'han fet sobre el tema del retorn del carrer al seu nom antic sempre he manifestat que m'estimo més un poeta, ni que sigui fluixet, que un militar al qual sembla que es vol considerar com un gran patriota català cosa que, si més no, és matisable ja que cal pensar en la mentalitat de l'època, molt diferent de la nostra i en el context en el qual es va desenvolupar aquella guerra. Això no es pot explicar en quatre ratlles, car hi havia una situació inquietant en les relacions amb França i les lectures simplistes sempre són perilloses i parcials.

Encara hi ha un altre aspecte de la qüestió, un aspecte molt poc conegut. Pel gener de 1937 es va fer un homenatge a un dels morts en els enfrontaments a causa del cop d'estat feixista, es deia Antoni Agulló, era del POUM, i es va celebrar un míting al teatre Còmic, posteriorment es va canviar el nom de Carrer Cabanyes pel d'Antoni Agulló, cosa que em fa pensar que potser aquesta persona era del nostre barri. 

Mitin y homenaje a un héroe (La Vanguardia, 26 de gener de 1937)

Conforme estaba anunciado, el domingo por la mañana se celebró el mitin de propaganda política, organizado por el Partido Obrero de Unificación Marxis ta, y el descubrimiento de una lápida que da el nombre de Antonio Agulló. muerto heroicamente luchan do contra los militares sublevados el 19 de julio, en la calle llamada hasta ahora de Cabanyes. El mitin se celebró en el Teatro Cómico. En la presidencia figuraban ios oradores, el presidente del Radio del distrito segundo del P.O.U.M., compañero Soló, y otros delegados políticos. Sotó inició el mitin con un breve discurso, y después hizo uso de la palabra Oltra Picó. A continuación, pronunció un elocuente discurso el compañero Gorkin. Los oradores expusieron la posición del P.O.U.M ante el momento político actual y en el curso ascendente de la Revolución. Se destacó de una manera especial la conveniencia de llevar más adelante la obra revolucionaria, al mismo tiempo que prometían firmemente que el P.O.U.M. no dejaría de prestar su concurso heroico e intenso en la lucha contra fascismo. La banda de música de las Milicias del P.O.U.M.. Interpretó «La Internacional» y otros himnos proletarios Terminado el mitin los que asistieron a él se trasladaron,precedidos por la banda de música y las organizaciones juveniles, uniformadas y en formación, nacia el lugar de la hasta ahora calle de Cabanyes, donde había sido colocada la lápida que se iba a Inaugurar. La lápida fue descubierta por un representante de las Juventudes Comunistas Ibéricas. En la lápida se lee: «Carrer d'Antoni Agulló, que morí lluítant contra el feixisme el dia 19 de juliol del 19M. P.O.U.M.» El compañero Gorkin pronunció unas palabras, diciendo que desde aquel momento la calle y la barriada del Pueblo Seco se honraban con el nombre del heroico Antonio Agulló. símbolo del admirable es fuerzo realizado para vencer al fascismo, en la calle y yendo a combatirlo en el frente.

Es curiós, però no havia sentit a ningú del barri explicar aquest canvi de nom i he trobat la referencia per casualitat. Els malaurats enfrontaments de maig de 1937 entre anarquistes i comunistes, on el POUM va rebre de valent, em fan dubtar de si el carrer va continuar amb el nom nou o no. Gorkin va ser un destacat polític que va aconseguir evadir-se durant aquells fets.

Tornant al Poeta Cabanyes, va ser un cas molt particular, precisament ara fan als cinemes una pel·lícula sobre el poeta John Keats, Bright Star, i Keats té molts paral·lelismes amb Cabanyes, com remarca en el seu blog l'escriptora Teresa Costa-Gramunt. Podeu llegir més informacions sobre el personatge, de vida breu i apassionada, en aquest blog de la UAB.

El carrer Cabanyes té cases magnífiques, una que es considera de les més boniques del barri, on hi va haver, durant anys, l'establiment El nido de los retales, que anunciaven per ràdio i on venien a comprar senyores de tota Catalunya, en una època de vaques magres on molta gent es feia la roba. Es prou sabut que hi van néixer i viure els cantats Joan Manuel Serrat, la casa del qual compta amb una placa que ho recorda, i Jaume Sisa. Serrat fa una descripció una mica sórdida del carrer  a la coneguda cançó El meu carrer. Ell mateix va admetre, en una ocasió, que el carrer era millor que no pas el retrat que en va fer aleshores. És clar que tot ha millorat.

Els forns de pa dels quals parla Serrat són l'antic Cardona, encara regit per la mateixa família, el que toca a Elkano, que mostra l'evolució de la població, ja que va ser fa anys català (es deia Giribets, em sembla), després andalús catalantizat i ara portat per una família magribina, amb el nom de Al Andalus. M'agrada que malgrat els canvis continuï sent un forn.

Més amunt n'hi havia un altre, de forn, que també ha passat per molts canvis i ara crec que està en traspàs. El carrer Cabanyes continua sent un carrer amb algunes botigues, afortunadament, la de productes naturals, que havia estat a la part de baix i avui es troba a prop d'Elkano, fruiteria nova i gran, farmàcia bonica també a la cantonada amb Elkano, papereria amb diaris i revistes, el famosíssim Quimet i Quimet... La part més canviada potser és la de baix de tot, encara que a tocar de Blai hi ha una de les meves botigues preferides, La peixateria del Poble-sec, magnífica i portada per una parella a la qual s'hauria de donar la medalla d'or del barri, si existís.

Hi havia hagut al carrer pastisseria, granja-lleteria, adroguers, bacallanera, tocineries, matalasseria (amb matalasser famós, actor, per cert). Eren temps de compra a la menuda, de festes de carrer promogudes pels veïns, quan la gent no tenia cotxe i s'organitzava la vida a prop.

A la part de dalt hi havia hagut unes escaletes i la remodelació actual va generar polèmica. Allà, a tocar de la casa on va néixer Serrat, s'hi aplegaven aquells toreros de saló que assajaven amb braus de cartró, nois joves aficionats al toreig i que aspiraven a ser famosos, retratats per Maspons que va titllar aleshores el nostre barri de marginal. També practicaven al Passeig de l'Exposició i fins i tot al terrat de casa meva, a Blasco de Garay, els havia vist, pel fet que el carboner de sota casa, el senyor Ángel, tenia un fill aficionat al tema.

Podria dir i explicar moltes coses sobre aquest carrer, tan proper on visc actualment, però no acabaria mai, segur que amb els comentaris anirem completant el tema. Sovint han vingut a fer reportatges sobre el carrer, generalment centrats en la figura de Serrat, el més famós dels nostres verals i això potser ha contribuït també al fet d'amagar altres aspectes d'aquest carrer amb tanta història però és així, de forma inevitable, perquè el pes serratià al nostre barri és immens.

Ja he parlat en d'altres ocasions d'aspectes d'aquest carrer una mica tort i segur que encara hi torno en alguna altra ocasió. Per part meva sóc partidària de deixar el nom com està, explicant, això sí, els canvis i sotracs produïts en la toponímia cabanyera, posats a escollir, pel meu gust, sempre millor un poeta que no pas un militar, encara més quan el famós Serrat ja va fer constar que el seu carrer tenia nom de poeta. Però, vaja, jo no mano. I potser corren mals temps per a la lírica.

Un barri d'artistes i pintors

Fa uns dies, en un blog que ja no tinc actiu i en el qual havia parlat en una ocasió del pintor Simó Gómez, algú que no em va deixar cap referència però que m'imagino que deu tenir alguna vinculació amb el MNAC, em preguntava si sabia alguna cosa dels descendents d'aquest pintor, ja que sembla que hi ha la intenció de fer alguna exposició sobre ell i sobre els pintors realistes de la seva època. Vaig respondre al mateix blog, ja que no ho podia fer de cap altra manera i no n'he sabut res més, de qui m'ho preguntava.

He parlat en diferents ocasions de Simó Gómez i ho tornaré a fer perquè és l'única manera que els oblidats vagin tenint presència de nou entre nosaltres, al lloc que els pertoca. El mateix vaig fer amb l'escriptor González Ledesma, feliçment encara viu, ja que el meu desig era que pugués gaudir en directe d'algun homenatge del barri a la seva figura. Fa dos anys es va col·locar una placa a la casa on va viure de petit i de jove i per diferents motius, afortunadament, avui és molt més conegut i valorat que fa nou o deu anys. Des de CERHISEC crec que hem aportat el nostre prou important gra de sorra per tal que fos així i que no passés com amb el tema de Manuel Ausensi, que ja no va poder assistir a l'homenatge que el barri li va dedicar fa alguns anys pel fet que estava malalt i va morir al cap de pocs dies.

Simó Gómez és un cas molt diferent. Pertany a una època que ja ens queda molt enllà, el barri era poc més que quatre cases de poble allunyades de la ciutat per les muralles, va ser un home complex i difícil, de vida breu. Però en la seva època i durant el primer terç del segle XX va ser admirat i reconegut. Va viure, crec, a la casa de la qual en penjo la fotografia, encara que l'immoble devia presentar un aspecte molt diferent a l'actual. Els seus pares, aragonesos, van venir a invertir a Barcelona uns minsos estalvis i van tenir un establiment a la caserna de les Drassanes on venien de tot, especialitzats en allò que calia als soldats i militars d'aleshores, molt nombrosos, pel fet que la milícia i l'església eren unes de les poques sortides laborals que s'oferien i que comptaven amb nivells adaptats a les diferents classes socials, molt més separades que no pas ara.

Gómez va tenir l'estudi a la planta baixa de la casa, segurament el terra del carrer era molt més baix, aleshores. Per les referències que en tenim, la casa era ben bé a muntanya, amb un xiprerar al davant i molt de terreny pel volt. Podeu trobar referències sobre el pintor a viquipèdia, força completes. Fins fa uns anys costava trobar-ne dades. Els pintors realistes van ser el nucli cultural al volt del qual es va articular la poca vida intel·lectual barcelonina de l'època però, mentre en d'altres verals són molt més conservadors, aquí en un moment determinat va semblar que estaven superats i fins i tot la seva obra als museus va ser portada als magatzems. Fa pocs anys el sector realista del MNAC es va ampliar una mica i avui podem veure alguns quadres més d'aquest pintor i d'altres al museu. També hi ha una mostra al magnífic museu de Montserrat.

Gómez Polo va néixer el 1845 i va morir el 1880, després d'una nit de gresca. És possible que, com tants artistes inspirats, tingués algun tipus de problema mental que l'empenyés a l'autodestrucció. La família li va donar molt de suport, va tenir un germà, Enric, que va ser el pal de paller familiar, magnífic gravador, que va morir el 1911. La relació entre els germans s'ha comparat amb la relació entre els germans Van Gogh. L'any 1923, per encàrrec, el gran Feliu Elies, avui també poc recordat, som un país de desagraïts, va escriure una magnífica biografia del pintor, Simó Gómez, la verdadera història d'un pintor del Poble Sec i també la de molts altres oblidats, com ara Benet Mercadé. El llibre, que podeu trobat avui a la nostra  biblioteca, ofereix un catàleg complet de l'obra del pintor i també unes pinzellades costumistes impagables sobre el nostre barri abans d'existir.

Va tenir un fill i també molts nebots. Quan a CERHISEC vam dedicar-li una xerrada vaig fer una crida a través de cartes en alguns diaris, preguntant si hi havia algun parent que pogués contactar amb nosaltres. No vaig tenir sort, només em va trucar una senyora gran, de Terrassa, que em va dir que el seu avi havia servit de model al pintor però que s'havien venut el quadre feia molts anys. Sobre aquests pintors, a més, existeix el problema del preu de reproducció dels quadres, molt car per a entitats com les nostres, molt modestes. Això no passa a d'altres països on hi ha moltes més facilitats si vols donar a conèixer fons poc coneguts d'artistes oblidats. També passa una cosa semblant amb les fotografies. 

Encara que no sé si devia ser un professor massa adient, el fet és que per l'estudi del pintor van passar grans alumnes-artistes com Brull -avui també una mica oblidat i que va viure al barri-, Cusachs i molts altres. Van visitar el seu estudi persones com Verdaguer i el gran pianista Vidiella va estar a dispesa dels Gómez. Veïns seus eren els Pidelaserra, que tenien una fabriqueta familiar a tocar, possiblement en un edifici que encara existeix, també. Tot un món, tota una època, tota una ciutat encara a mig fer i un Poble-sec que no existia ben bé però que ja es deia Poble-sec per motius encara poc aclarits. Paga la pena parlar-ne de tant en tant i contemplar els pocs quadres de Gómez a l'abast pensant que mostren, ben segur, els rostres dels nostres veïns més antics.


Predic, i crec que no m'equivoco, que cansats una mica de l'abstracció monopolitzadora i de l'avantguardisme ja una mica arnat viurem un retorn a l'obra i època d'aquests pintors convencionals més o menys aviat.

Carrers, arbres i ocellets

El meu germà m'ha passat aquestes fotografies, que també he penjat a facebook. Les dues primeres són del carrer de Blasco de Garay, encara sense aquests arbres que han crescut de forma excessiva i que no deixen veure res des dels pisos. Els arbres estan bé, però també s'ha de tenir en compte que una gran distracció de la gent gran, i al barri n'hi ha molta, és mirar el carrer des dels balcons, cosa que els esponerosos lledoners exagerats han fet que sigui impossible quan tenen fulla.

A la de Blasco de Garay es poden veure dos establiments que ja no hi són, les 'drogues', com en deien de les botigues on venien pintures i també productes de perfumeria i la bodega, que aleshores regentava un senyor que es deia Ramon i que tenia un fill que es deia Ramonet. Crec que són de primers o mitjans dels seixanta.

A la tercera podeu veure una font que hi va haver a la Plaça dels Ocellets, plena de coloms. Aquestes fonts van ser moda durant una època, avui ja no existeixen. Els coloms continuen sent una plaga difícil de controlar. Recordo que això d'ocellets ve del fet que allà s'hi desenvolupava comerç i intercanvi entre criadors d'ocells, una activitat que durant anys va ser molt popular. També, per exemple, a L'Hospitalet, existeix un parc amb el nom popular de 'Los Pajaritos', pel mateix motiu.

Fa un temps vaig llegir a la revista Time Out un reportatge dolentet sobre el barri en el qual feien la gracieta de dir que a la plaça dels ocellets ja no hi ha ocellets. Evidentment es referien als ocells lliiures, però és que el nom de la plaça no venia d'aquests ocells. Per altra banda, malgrat els tòpics, a Barcelona hi ha avui molts més ocells que no pas abans, pel fet que hi ha molts més arbres. Al nostre barri, tan proper a Montjuïc, sempre hem pogut escoltar els ocells de ben a prop. El que passa és que molta gent no hi veu més enllà del nas. L'ocell de gàbia ha anat de baixa pel mateix fet que avui no agraden els toros a molta gent, perquè la sensibilitat vers els animals ha canviat molt. Els pobres periquitos ja estan adaptats al captiveri però veure una cadernera engabiada fa angúnia i abans era quelcom habitual.

Amb això de les fotografies és curiós comprovar que quan les tirem no tenim en compte l'entorn, retratem persones o situacions, en general, encara que ara, amb la facilitat de les digitals ho retratem tot i massa. De vegades hi ha qui fa mans i mànigues per tal que a la foto no hi surtin, per exemple, cotxes. Però amb els anys els cotxes i aquest tipus d'elements són els que més canvien i ens fa més gràcia retrobar en el passat. Coses de la vida.

En algun lloc que no sé tinc una fotografia semblant a aquesta de la font i els colomets, la vam presentar fa molts anys a un concurs de fotografia que feien a l'Escola Normal, una amiga i jo. Recordo que, en broma, hi vam afegir uns versets en castellà molt dolents:

Las palomitas en la fuente

no se empujan como tanta gente

y con elegancia suma

beben de dos en dos o de una en una.

Que les muses no ens ho tinguin en compte.

Els nostres carrers i places (2): EL CARRER SALVÀ

Tinc la teoria, ni científica ni comprovada de cap manera, de que els nostres carrers més antics portaven en realitat noms de propietaris, de persones que tenien allà terrenys o petites casetes, i que més endavant l'ajuntament, amb bon criteri, va donar a alguns d'ells noms relacionats amb l'antic i popular, de forma oficial. En plànols antics de la ciutat i en hemeroteques el carrer Elkano consta sempre com carrer d'en Cano i el de Salvà com a de Salva, sense cap mena d'accent.

Oficialment, però, el carrer en l'actualitat està dedicat a Francesc o Francisco Salvà i Campillo (1751-1828), metge il·lustrat, un home del seu temps, dels segle de les llums, premiat en diferents certàmens de l'època. Va ser un defensor de la vacuna de la verola, cosa que en la seva època resulta tot un mèrit. Fou director de la càtedra de Medicina Medicopráctica, inaugurada a Barcelona sota la responsabilitat de l'Acadèmia de Medicina barcelonina. Va participar també en un enfrontament amb els cirurgians, professió que aleshores encara no estava definida com en l'actualitat i que sovint aplegava curiosos oficis. Va destacar com a físic, amb treballs sobre l'electricitat i el telègraf. A casa seva, al carrer de Petritxol, va fer experiments i també demostracions a la Cort de Madrid. Les seves propostes no es van realitzar, però eren pioneres i agosarades. També va fer estudis meteorològics, va sentir curiositat pels globus aerostàtics, una novetat a la ciutat, i va proposar l'obtenció d'oxígen a partir de l'aigua. A més, va participar en l'establiment del metre com a unitat de mida. Va ser doncs un savi de l'època, integral i generós, va cedir la seva biblioteca a les acadèmies en morir, i fins i tot el seu cor a la ciència mèdica.

Al carrer Salvà hi ha la primera casa de pisos legal del barri i a partir de l'any de la seva construcció s'ha comptat de forma oficial l'edat del Poble-sec. És la del número 58, on va néixer precisament Miquel Badenas, historiador del barri i del Paral·lel, al qual devem molta informació sobre la nostra petita pàtria urbana. El senyor Badenas va morir l'any 2006 i encara tenim pendent l'homenatge que caldria dedicar-li per la seva tasca d'historiador esforçat i exhaustiu.

El carrer de Salvà, amb Cabanyes i una part de Blai, constitueix la part més antiga del Poble-sec modern. Són carrers torts, el motiu és que els propietaris d'aleshores, per interessos, sovint no volien cedir terrenys i el dibuix del carrer havia de fer aquesta mena de filigranes que avui malmeten la perspectiva. Al carrer de Salvà hi tenim diferents cases catalogades, modernistes o d'estil eclèctic. I també dues perles, per sort molt ben restaurades pels actuals propietaris, la nau dels tallers M. i R. Gilabert, els famosos tacos Myrga, un dels pocs exemples de patrimoni industrial poble-sequí conservat i l'antiga lleteria, amb els seus bonics mosaics que mostren un paisatge holandès. No n'estic segura, però revistes i diaris antics esmenten sovint la vaqueria holandesa del Poble-sec, on es venia llet esterilitzada, aleshores una gran innovació, i crec que deuen fer referència a aquest establiment:



Leche esterilizada por el sistema N G O procedente de la Gran Vaquería Holandesa, del Pueblo Seco. Es la única en España que está esterilizada con exclusión absoluta del aire atmosférico, condición indispensable para la supresión radical de microbios y gérmenes.—Precio 20 céntimos por botella 300'gramos.*—Encargos: Rambla
Canaletas, 5, 1.°, 1.*,

Les hemeroteques antigues recullen fets habituals al barri centrats en el carrer de Salvà. Malgrat les protestes sobre l'evolució del Poble-sec i la consideració innocent del fet que el passat sempre és millor es pot constatar que a finals del segle XIX molts habitatges eren refugi de delinqüents comuns i que els robatoris eren habituals, així com les mossegades de gossos i els incendis. També es recull l'existència d'una escola relacionada amb la Sociedad Casino del Progreso, al número 38 d'aleshores, on s'atenien més de cent cinquanta alumnes, amb classes nocturnes per a aprenents. I d'altres afers veïnals, com ara una bronca a causa del soroll que fa una colla que vol oferir una serenata amb guitarres i d'altres instruments. Tot això abans d'acabar el segle XIX.

Avui el tram final del carrer Salvà ha esdevingut una mica -o molt- conflictiu. Fa cosa de trenta anys una petita papereria d'aquest carrer, avui tancada, on jo havia anat a canviar cromos de Los Diez Mandamientos a finals dels cinquanta, va patir un atracament molt desagradable per part de delinqüents autòctons. Em temo que resulta ingenu pensar que el risc es pot evitar de forma absoluta. 

A tocar del Paral·lel, en una casa que avui ja no existeix, va viure Raquel Meller i tenia dues veïnes que també eren artistes i treballaven, si no recordo malament, a La Criolla. Una d'aquestes germanes també va morir assassinada de forma violenta per un afer de gelosia professional, al local on treballava.

També al carrer Salvà ha viscut el pintor tortosí Ricard Passarell, especialitzat en pintar el nostre emblemàtic Molino per dins, per fora i a totes les hores del dia i de la nit. 

Els nostres carrers i places(1): BLASCO DE GARAY

Blasco de Garay (1500-1552), possiblement nascut a Barcelona, va ser un capità de l'armada espanyola durant el regnat de Carles I. Va realitzar nombroses aportacions a la navegació, com ara el desenvolupament de la roda de pales, que ja havia estat utilitzada feia segles a Xina i Bizanci, en substitució dels rems. També se li atribueix una màquina de vapor aplicada a la navegació.

Tomás González Hernández, director de l'Arxiu de Simancas, va enviar en el segle XIX una carta a l'historiador Martín Fernández de Navarrete explicant-li la documentació que havia trobat sobre una prova realitzada el 17 de juliol de 1543 a Barcelona:

Blasco de Garay, capitán de mar, propuso en el año 1543 al emperador y rey Carlos V un ingenio para hacer andar las naos y embarcaciones mayores, aun en tiempo de calma, sin necesidad de remos ni velamen. A pesar de los obstáculos y contradicciones que experimentó este proyecto, el emperador convino en que se ensayara, como en efecto se verificó en el puerto de Barcelona el día 17 de junio del espresado año de 1543.

Nunca quiso Garay manifestar el ingenio descubiertamente, pero se vio al tiempo del ensayo que consitía en una gran caldera de agua hirviendo y en una ruedas de movimiento complicadas a una y otra banda de la embarcación.

La experiencia se hizo en una nao de 200 toneles, venida de Colibre a descargar trigo en Barcelona, llamada la Trinidad, su capitán Pedro de Scarza.

Por comisión de Cárlos V y del principe Felipe II, su hijo, intervinieron en este negocio don Enrique de Toledo, el gobernador don Pedro de Cardona, el tesorero Rávago, el vicecanciller, el maestro racional de Cataluña don Francisco Gralla, y otros muchos sujetos de categoría, castellanos y catalanes, entre ellos varios capitanes de mar que presenciaron la operación unos dentro de la nao y otros desde la marina.

En los partes que dieron al rey y al príncipe, todos generalmente aplaudieron el ingenio, en especial la prontitud con que se daba vuelta a la nao. El tesorero Rávago, enemigo del proyecto, dice que andaría dos leguas cada tres horas: que era muy complicado y costoso, y que había mucha exposición de que estallase con frecuencia la caldera. Los demás comisionados aseguran que la nao hizo ciaboga dos tantos mas presto que una galera servida por el método regular, y que andaba a legua por hora cuando menos.

Concluido el ensayo, recogió todo el ingenio que había armado en la nao, y habiéndose depositado las maderas en las atarazanas de Barcelona guardó para si lo demás.

A pesar de las dificultades y contradicciones propuestas por Rávago, fue apreciado el pensamiento de Garay, y si la expedición en que entonces estaba empeñado Carlos V no lo estorbara sin duda lo hubiera alentado y favorecido.

Con todo esto promovió el autor a un grado mas, le dio una ayuda de costa de 200.000 maravedises por una vez, mandó pagarle por tesorería general todos los gastos, y le hizo otras mercedes.

Así resulta de los expedientes y registros originales que se custodian en el Real Archivo de Simancas, entre los papeles del Estado del negociado de Cataluña y los de la secretaria de Guerra, parte de mar y tierra, en el referido año de 1543.

Simancas, 27 de agosto de 1825, Tomás González.

El fet és que no es van poder trobar els documents dels quals parla la carta, cosa que va propiciar una fonda polèmica entre erudits francesos i espanyols. El tema es va fer molt popular, fins i tot Balzac el va recollir en una obra de teatre en la qual donava la raó a la tesi espanyola.

Garay va enviar al rei un document en el qual proposava diferents innovacions:

- Sacar buques de debajo del agua, aun cuando estuviesen sumergidos a cien brazas de profundidad, con sólo el auxilio de dos hombres.

- Un aparato para que cualquiera pudiera estar sumergido bajo el agua todo el tiempo que le conviniese.

- Otro aparato para descubrir con la simple vista objetos en el fondo del mar.

- La manera de mantener bajo el agua una luz encendida.

- El medio de convertir en dulce el agua salobre.

Potser Garay, malgrat el suport i els honors que va rebre del rei, no va comptar amb prou fons per al projecte. També pot ser que aquelles innovacions topessin amb supersticions i prejudicis, el cas és que el tema no es va desenvolupar.

(Font: Wikipedia)

Malgrat que Blasco de Garay té diferents monuments i carrers a tot l'estat espanyol és, encara, un personatge poc conegut.

El carrer de Blasco de Garay rep el seu nom en una època d'exaltació de les grans aventures navals, en el marc del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Havia de ser l'eix central del Poble-sec i el seu carrer més important i comercial. Malgrat que conserva una certa condició de petita avinguda del Poble-sec, no ha arribat a ser l'important carrer de l'Eixample de Santa Madrona que es preveia. El fet que la zona peatonal s'hagi fet al carrer de Blai ha desplaçat una mica el centre neuràlgic del barri.

El carrer de Blasco de Garay acaba en la plaça que va portar el seu nom, cosa que ja respon a la intenció urbanística del temps en què es va obrir. Durant un temps va tenir fama de ser un carrer de querides, de senyores de vida dubtosa i actrius de moral fàcil. El pèriodista Jaume Passarell ironitza en el seu llibre sobre la Barcelona d'abans a l'entorn d'aquest carrer i constata que les senyores de vida alegre es transformen en  el carrer de Blasco de Garay en unes mestresses de casa convencionals.

El nom del carrer, en el qual vaig néixer i viure molts anys, es prestava a acudits fàcils de parents i amics que en deien Blasco del Carai, coses així. Té un bon nombre de cases remarcables, avui catalogades, del temps del modernisme i posteriors. Algunes d'elles, com la del número 9, van rebre força amb motiu dels bombardeigs de la Guerra Civil.

Dels antics comerços continua oberta la farmàcia, encara que ha tingut diferents propietaris, en la meva època infantil i juvenil es deia Farmàcia Busquets i encara hi ha gent gran que en parla amb aquest nom. Al principi del carrer hi havia hagut, pujant a mà dreta, un magatzem de carburos que avui provocaria grans ires veïnals, per sort, no va explotar mai. També hi havia una carboneria, la del senyor Àngel i la senyora Iluminada, i la botiga de joguines barates i papereria de la senyora Hilària. Al davant recordo una drogueria, una bodega d'aquelles del gel 'de veritat' i, sobretot, els transports Badoch. 

A la cantonada amb el carrer Blai, a banda i banda, dos adroguers: Cal Jaume i el senyor Joanet. Més amunt, l'establiment papereria Sabadell, on podies canviar novel·les i tebeos i una vaqueria, a més del Bar Domingo, feliçment recuperat. Al davant, una papereria-llibreria molt ben assortida, La Carabela. L'amo d'aquesta papereria devia ser pessebrista i per Nadal posava a l'aparador uns bonics pessebres. Recordo que de gran era un membre molt actiu del Casal d'Avis. També comptava amb una vaqueria molt gran, una botiga de llegum cuit, que encara resisteix, una merceria, una tintoreria, un bar on es reunia la gent del futbol, una espardenyeria, més adroguers...

Cada illa de cases era un petit poble i per això ja em costa de recordar la part de dalt de tot, encara que hi passava cada dia per anar a escola. Bodegues, vaqueries, espardenyeries i adroguers conformaven el gruix comercial de l'època, una època sense grans neveres ni massa diners, en la qual calia comprar a la menuda. Durant anys va ser molt important la merceria que està a tocar del carrer Elkano, avui magatzem de la drogueria de més amunt, Campanera, que també es molt antiga. Més amunt de la drogueria hi havia una joieria-rellotgeria amb un rellotger molt guapo que s'assemblava a Paul Newman i m'havien dit que era cunyat del jugador Olivella.


Allà m'hi havia comprat, a més de les meves primeres caixes de pòlvores compactes Vitamol i necessers per a regals del Dia de la madre, roba molt maca, car la darrera mestressa, Maria Dolors, tota una senyora, guapa, elegant i amb molt bon gust, va vendre durant un temps vestits, jerseis i bruses molt boniques, a més d'una mica de bijuteria. Amb el tancament de l'establiment Antonieta del carrer de Margarit es van acabar aquest tipus de botigues, antigues merceries reconvertides en comerços de moda selecta on trobaves regals adients a tota la família, roba que et podies endur a casa per tal que la iaia se l'emprovés tranquil·lament i que fins i tot et permetien pagar a terminis. Recordo els pares de la senyora Maria Dolors, un matrimoni elegant i que finejava. El pare anava de vegades en bicicleta a buscar garrafes d'aigua a la font del Chicago, a la bretxa de Sant Pau, doncs durant molt de temps es deia que aquella aigua era natural, d'alguna deu interna, cosa que no sé si era certa o no.

També aguanta el forn, que, com la farmàcia, ha passat per diferents propietaris. Fan un un pa molt bo i unes pastes  també molt bones. Recordo que quan jo era petita tenien a l'aparador aquells cargols de pa tan excitants. Hi

 havia hagut al carrer establiments educatius, com ara l'emblemàtica Acadèmia Almi i una altra acadèmia de pis, a mig carrer, de la qual no recordo el nom i que tenia al costat, aleshores, una verduleria. Al principi del carrer, durant anys, s'hi aturava un carretó ambulant que venia fruita i verdures, el de la senyora Maria, la qual tenia una filla que es deia com jo, Júlia.

Avui un defecte del carrer és, pel meu gust, l'excés arborícola. Uns quants arbres fan bonic però el bosc espès de verdor que han conformat en pocs anys els seus lledoners fan que des dels balcons no vegis res i que el carrer resti excessivament fosc. Cal dir que els balcons són una gran distracció per a la gent gran i que moltes iaies se m'han queixat del fet que ara no veuen res.

A dalt de tot del carrer, fent cantonada a la Plaça del Sortidor, hi ha una casa de veïns molt remarcable, de l'arquitecte Benavent, on va viure el dibuixant Emili Freixas i on encara hi viu un fill seu que es va dedicar al doblatge.




També queda una carnisseria, per cert. Quan era petita, pujant a mà esquerra, abans d'arribar a la plaça, hi havia hagut també una polleria on mataven pollastres i conills a l'estil d'aleshores, casolà, i recordo aquella sang d'au agonitzant que conformava una mena de flams esponjosos que es fregien i eren d'allò més bons. Ara resultaria políticament incorrecte, aquell espectacle.

Segur que em deixo al tinter un munt de detalls, de botigues i de tot. Passat Blai, a mà dreta, hi havia l'entrada d'uns gran safareigs i la casa MAPE, encara hi venen atuells de cuina i estris diversos. Avui el carrer compta amb notables establiments com ara La Sala, dedicada a l'ensenyament de la música, i la seu de l'Esbart Renaixença, que tan bona tasca està fent al barri. Hi ha bars, un restaurant, i fins i tot un església d'una religió evangèlica. També té molts establiments tancats o reconvertits en habitatges.

Tot passa en aquest món, la nostra FESTA MAJOR, també!!!

Una imatge de l'actuació de Cesk Freixas i Pau Alabajos, amb una majoria aclaparadora de gent jove. Per cert, em sap greu que en aquests recitals, en els quals les lletres són tan importants com les músiques hi hagi una minoria selecta atenta als músics i un galliner festiu al darrere una mica sorollós. En fi, són els problemes dels espais oberts amb bar a prop. De tota manera, un gran ambientasso i uns músics excel·lents!!!

Una mostra de la pluralitat poble-sequina... Als balcons d'una casa de veïns del carrer Nou de la Rambla (per cert, sabeu que en temps antics aquesta part del carrer Nou es deia carrer Canals?) podeu percebre: un balcó guarnit i participatiiu, una bandera espanyola convencional, una bandera espanyola amb toro inclòs i una bandera independentista. Això és pluralitat!!! Espero que la ideologia no afecti les reunions veïnals per discutir temes quotidians habituals en aquesta mena de trobades.

Una imatge del grup de Guinea... Art que belluga, com feia dir Rusiñol al seu pobre vidu, contemplant el ball fet per una noia de bon veure. Un gran festival i unes grans nits!!!

Més recital de Freixas i Alabajo, ara vist pel darrere.

Primeres havaneres de la Festa, a la Plaça del Sortidor. Com en el cas del recital de Cesk Freixas, es va patir el soroll de l'ambient, la remor dels escenaris propers i la desafecció havanerística dels qui feien xerinola als baretos. 

Segones havaneres i fi de festa tradicional a la Plaça de Santa Madrona. Aquí, com que tot el públic estava pel tema hi va haver, com cada any, olor de multituds, respecte per l'actuació, entrega fervorosa i un gran ambient fins i tot diria que intergeneracional. Ens van donar una bengala per cantar el meu avi però allò del mocador de la Bella Lola acaba per cansar, què voleu que us digui. Que una ja té anyets i tant moure el braç cap a la dreta i l'esquerra amb un tovalló de paper a la mà resulta molt cansat i pot provocar tendinitis!

Rauxa retratadora dels nostres temps a les havaneres de la Plaça de Santa Madrona, després del cremat, en el fi de festa.

Els Moderns, un dels nostres coros supervivents, admirables i esforçats!!! Sobretot, que no ens abandonin!!!

No he fet massa fotografies ni he anar a tots els actes de la Festa Major per manca de temps i perquè ja no estic per nits esbojarrades. En general crec que tot plegat ha anat molt bé i que millorem de forma exponencial. El festival organitzat per Renaixença va ser una meravella, sense desmerèixer la resta de coses que s'han fet. Però és que sorprèn la capacitat d'organització i el nivell de qualitat, la veritat. Tots els grups van estar d'allò més bé però els de Geòrgia van entusiasmar fins a límits extraordinaris...

Fins l'any que ve, felicitats als organitzadors, participants, veïns i veïnes, poble-sequins en general i visitants forasters, que em sembla que aquest any n'hi havia uns quants, molts d'ells joves!!!!