Dimarts, dia 30 de gener, la xerrada de CERHISEC serà sobre la sarsuela i la seva relació amb el Paral·lel i el Poble-sec. La sarsuela ha estat un gènere menystingut per determinades elits durant les darreres dècades, sobretot a Barcelona. Madrid té el seu 'Teatro de la Zarzuela' tot i que poques vegades ens arriben algunes de les seves produccions. En això hi ha ha visceralitat, ignorància i manies diverses lligades a un suposat 'espanyolisme' de poca volada.
La sarsuela va ser un gènere plenament vigent durant cent anys, transversal, aplegava obrers i gent d'upa, monàrquics i republicans, moderns i antics, carlistes i liberals, catalans i espanyolistes. De les moltíssimes sarsueles existents, de qualitats i temàtica molt diversa, n'han quedat poques en els repertoris i, de catalanes, tot just un parell.
Els musicals han ocupat el seu lloc, molts musicals son, si filem prim, sarsueles actuals, en molts aspectes. En el sac sarsuelero hi podem afegir, pel broc gros, operetes, teatre líric... malauradament quan s'actualitza un tema no es dona la possibilitat d'accedir a l'original, ha passat, en el teatre, amb produccions com 'Mari i Cel' i en el teatre líric amb 'L'alegria que passa'. El tema seria llarg d'argumentar així que, de moment, em limitaré a comentar la propera xerrada de CERHISEC.
Des de finals del segle XIX fins mitjans del segle XX es va fer sarsuela al Paral·lel, amb alts i baixos i alternant amb tota mena de gèneres de l'espectacle. Encara se n'ha anat gent, de tant en tant, però poqueta. Hi ha centres socials que mantenen la flama sarsuelera, a Gràcia, al Poble Nou... quan es fan coses amb cara i ulls la gent hi va, encara avui, i no tan sols la gent gran o molt gran.
Molts cantants de sarsuela rellevants van actuar als teatres del Paral·lel, sobretot al Victòria, el Nou, l'Apolo. Alguns artistes van viure als nostres carrrers, de forma temporal o definitiva. Al Bar Carbó, durant anys, s'aplegaven els artistes del gènere, en actiu o retirats. Per a bones referències tenim la sort de poder comptar amb el llibre de Miquel Badenas, qui va conèixer 'en directe' molts d'aquells personatges, no tan sols del mon líric sinó també del teatre, de la revista...
A internet hi ha un munt d'espais dedicats al mon de la sarsuela, amb un doll important d'informació, també hi ha webs a dojo, malauradament poca informació és 'catalana', aquí sembla que això no toca, ni recordar que coses com el flamenc, la cobla, la sarsuela, van ser populars i estimades, no tan sols pel públic popular sinó també per Guimerà, Rusiñol, Sagarra... El teatre de Sagarra també ha patit penjaments absurds, per sort amb motiu de la Festa Major de Sant Antoni vaig poder veure una Rambla de les Floristes força reeixida.
Aquests dies m'he ensopegat amb una informació interessant, el 'Teatro de la Zarzuela' compta amb Mario Gas i Vicki Peña per a una producció recent de 'La Rosa del Azafrán', una sarsuela que feia més de vint anys que no es programava de forma 'professional', i en la qual actuen d'altres artistes catalans.
https://www.codalario.com/la-rosa-del-azafran/noticias/una-nueva-produccion-de-la-rosa-del-azafran-en-el-teatro-de-la-zarzuela_12953_3_41340_0_1_in.html
En general sempre és molt millor sumar que no pas restar, una cosa que saben molt bé els francesos. De tota manera les modes van i venen, fins i tot es va menystenir la sardana perquè en el temps d'en Franco se'n ballaven i es toleraven, ara sembla que revifa. Paradoxalment s'etiqueta com a català cinema fet en castellà, sense gaire manies. I s'oblida, sinó del tot, a mitges, gent tan rellevant, singular i estimada com Emili Vendrell que, a casa nostra, hauria de ser més recordat, escoltat i reivindicat que Gardel a l'Argentina.
En tot cas, us espero dimarts vinent, a dos quarts de set, a la Biblioteca del barri.
