diumenge, 6 d’octubre del 2024

FONT MÀGICA SENSE MAGIA I MOLTES COSES MÉS

 


Avui, a La Vanguardia, hi haun article sobre la demanda dels comerciants de la zona pel que fa als quatre anys dura el 'silenci' de la Font Màgica. També es recorda un aspecte que fa anys em van explicar, que la font movia aigua freàtica, un circuït que no afectava a l'aigua potable. A banda de la demanda dels comerciants fa temps que la gent normal ens preguntem sobre el sentit d'una mida tan llarga i tot plegat fa pensar en què la mida ha estat més aviat de 'cara a la galeria i quedar bé' quan, tot sovint, es malgasta aigua de moltes maneres.

Hi ha coses que s'eternitzen, que no s'arrangen, per exemple, on és el tramvia del Tibidabo? El monument a la sardana que presidia l'entrada al Parc d'Atraccions va estar destrossat durant molt de temps, després de moltes protestes ciutadanes es va anar arreglant. El tema del Parc d'Atraccions i la seva desaparició mereixeria també un estudi en profunditat.

El tema de l'aigua dels sortidors va arribar a ser lamentable pel Corpus, val més no posar ous balladors que no pas l'espectacle patètic dels ous falsos lligats amb un cordill. Hi ha sistemes per instal·lar circuits tancats d'aigua i no fer tant el ridícul, la veritat. La manca d'aigua a molts espais de Montjuïc és lamentable i sembla crònica. 

La Font Màgica era un mite de la meva infantesa, lligat al temps de la famosa Exposició, més valorada encara per les tragèdies que es van esdevenir després. Ha patit diferents restauracions, alts i baixos, i, més o menys, ha anat fent. Fa anys, quan venia gent conneguda de fora de Barcelona, no la duiem a la Sagrada Família sinó a veure les Fonts lluminoses. Jo pensava que per la Mercè la recuperarien, ni que fos de forma temporal, però res de res. El Pirodallonses, sense Font, per a mi va perdre molta mitologia.

En tot cas no trobo que el tema de l'estalvi sigui convincent quan tanta gent continua tenin pisicines i gastant aigua a dojo a les cases i a tot arreu. En el fons sempre és allo de 'quedar bé amb poc gasto'.


https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20241005/9997753/comerciantes-piden-regreso-espectaculo-font-magica-montjuic.html

dissabte, 21 de setembre del 2024

BAIXANT DE NOU DE LA FONT DEL GAT, SENSE SOLDAT, EP

 


Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.

Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.

L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens. 

De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...

Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.

També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja.  Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.

Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo


https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert


https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua


https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat


https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html

dimecres, 4 de setembre del 2024

EVOCACIONS COMERCIALS DE PROXIMITAT

 

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga, abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general les botigues es mencionaven també pel nom del propietari, avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat  els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa, que fins i tot et poden portar la compra a casa, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè al carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.

Una mica més amunt és pot veure el local, amb la façana original, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En tenia cura la filla dels propietaris, Maria Dolors, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. La Maria Dolors va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust. El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, quan se celebrava el 8 de desembre, va ser un ‘neceser’ que vaig omplir amb sabó i colònia i per al qual vaig manllevar deu durets al meu pare. A banda del dia de Reis i algun detallet per sants i aniversaris eren temps  de consum incipient i, per tant, feia molta il·lusió això de fer regalets. També em va assessorat amb el tema dels primers cosmètics, recordo els ‘Polvos Vitamol’, o el primer Rimmel. Objecte de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig 'de regal', que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d'espígol que aquella, però pot ser nostalgia olfactiva.

La Maria Dolors, inexplicablement per a l’època, no es va casar. El pare, el mateix que l’amo de la papereria ‘La Carabela’ anava a buscar aigua amb garrafa i bicicleta, a la Font del Chicago. Deien, no se si encara era veritat, que era aigua ‘de mina’.  Una vegada, a la nit, vaig veure la Maria Dolors amb una amiga, molt elegants, acompanyades per l’autor Jaime Salom, aleshores de moda, crec que tenia amistat amb la família. Devien tornar del teatre i feien molta patxoca.

Un dia, ja amb la meva neta al cotxet, em vaig trobar la Maria Dolors a l’Avinguda Mistral, on feia anys que vivia. Va dir coses boniques a  la neta, estava més gran però guapa i elegant igual, em vaig adonar que havia perdut memòria i allò em va impressionar. No em va conèixer. D’això fa més de deu anys. El local de la Merceria va acabar per quedar-se’l el Campanera, per magatzem.

De tot això ens en podem recordar els més grans. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis... Tinc un jersei molt maco que m’havia regalat la meva mare, d’hivern, un any per Reis, que encara fa servir la meva filla de tant en tant.

Cito tot això de memòria i tal com raja, per tant, puc haver caigut en errors o inexactituds. En tot cas trobo que el més important és deixar algun tipus de testimoni viscut d'aquell barri i d'aquella època. Les dades son importants però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals de la gent. Sempre es perden espais i records, els meus pares i avis ja evocaven coses desaparegudes, mitificades amb el pas del temps, encara més quan les seves petanyien al temps misteriós i feliç 'd'abans de la guerra'.


https://www.el3.cat/noticia/92387/la-campanera-la-historica-drogueria-del-barri-del-poble-sec-que-te-el-futur-assegurat

 

dimarts, 9 de juliol del 2024

DES DEL MAR A LA MUNTANYA, PEL CEL BARCELONÍ

 




Fa uns dies vaig col·laborar en el programa V15, de La Xarxa, per parlar sobre el Telefèric del Port -o transbordador, com també s'ha dit en ocasions-. En aquests casos em refio més de la meva memòria sentimental que no pas dels meus coneixements i, de tota manera, l'espai del programa dona per a una explicació limitada del tema tot i que és d'admirar el que s'arriba a fer en aquests espais televisius sense pretensions, pero fets amb creativitat i imaginació. El conjunt del programa incidia en les possibilitats turístiques que ofereix Barcelona, ciutat i província, de cara a l'estiu. En el mateix programa es va parlar, entre d'altres temes, sobre el sender que el Foment Excursionista de Barcelona ha marcat i condicionat a Montjuïc. 

https://x.com/NoticiesEnXarxa/status/1810285411085775036


El telefèric, ideat per Carles Buigas, va ser un dels projectes lligats a l'Exposició de 1929, sembla que amb intenció de connectar els pavellons de Montjuïc amb la zona marítima de la ciutat. Els problemes de finançament van fer que la cosa s'allargués, que Buigas ho deixés, i que es canviés la ubicació de la torre intermèdia, que havia de ser al Moll d'Espanya, pel Moll de Barcelona. 

El transbordador es va inaugurar, finalment, pel setembre de 1931. Hi havia quatre cabines en funcionament, dues entre Miramar i la torre de Jaume I i dues més entre aquesta i la de Sant Sebastià. Calia fer transbordament a la meitat del trajecte. La Guerra Civil va complicar-ho tot, les torres es van fer servir de punts estratègics de guaita i sembla que a la torre de Jaume I s'hi instal·lar una bateria de metralladores. Acabada la guerra tot estava malmès, cosa que va provocar un greu accident, en xocar un helicòpter americà amb un dels cables. Van morir els ocupants de l'helicòpter, s'havia parlat de la demolició de les torres però tot havia quedat aturat fins que no es va reprendre el tema a principis dels seixanta. A la torre de Sant Sebastià s'hi va obrir un restaurant. 






L'any 1963 es va reobrir amb dues cabines. Durant els setanta i els vuitanta va anar funcionant però, ja a la dècada dels vuitanta, el poc manteniment va provocar algun problema, com ara quan es va haver d'anar a cercar la gent que havia quedat aturada al bell mig del recorregut. Jo recordo que en una ocasió, en aquells anys, hi vam portar uns parents de fora i gairebé em va fer vergonya veure com estava tot, no hi vaig viatjar gaire tranquil·la. Pels noranta del segle passat es va tornar a rehabilitar, avui el gestiona una societat privada, Teleféricos de Barcelona, i crec que a la torre de Sant Sebastià hi funciona, al menys de tant en tant, un restaurant. 

L'any 2012 es va presentar, a la biblioteca del Poble-sec, el llibre 'Funiculars i Telefèrics de Montjuïc, editat per Viena edicions, amb col·laboració de l'Ajuntament. L'autor és Ricard Fernández i Valentí, l'expert més important pel que fa al tema del transport barceloní, autor d'un blog imprescindible, 'El Tramvia 48'. Amb la compra del llibre et donaven invitacions per al transbordador i hi vam pujar, és un recorregut molt bonic però breu i car, vint euros el viatge complet. Malgrat això és molt utilitzat, en l'actualitat, pels turistes. He comprovat com molta gent de la ciutat no hi ha pujat mai. Potser caldria fer-ne més promoció i endegar ofertes per als barcelonins. També estaria bé que, a més del viatge, s'oferís una mica d'informació sobre el tema. Avui la torre del mig, la més alta, i en algun lloc he llegit que la segona o tercera de telefèrics més alta del mon (una mica més de cent metres), tan sols és de pas.

A Miramar, al costat de l'estació, hi va haver durant molts i molts anys el popular restaurant 'L'Ast' que surt a novel·les de l'època. Avui els restaurants que hi ha per allà dalt son cars i orientats al turisme. Les torres son una molt bona obra d'enginyeria, tenen el seu mèrit, que la gran majoria desconeix. Es podria completar el recorregut amb algun tipus d'audivisual i alguna activitat complementària. Però ja diuen allò de què el bo és enemic del 'millor'. El fet de participar en el programa m'ha possibilitat fer el viatget 'de franc', m'ha fet il·lusió. 



https://beteve.cat/via-15/coses-que-fan-estiu/

https://eltranvia48.blogspot.com/

https://www.youtube.com/watch?v=Xy2WNiXM70c

https://beteve.cat/va-passar-aqui/teleferic-funicular-barcelona/

dissabte, 22 de juny del 2024

XERRADA DE CERHISEC: ELS BANYS A LA PLATJA DE SANT BERTRAN

 


Dimarts vinent, 25 de juny, la xerrada de CERHISEC ens acostarà a 'Els banys de la platja de Sant Bertran'. Serà, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, de 18:30 a 20:00. Anirà a càrrec d'Àngels Gómez, que està investigant a fons molts dels aspectes de la història d'aquest sector del nostre barri, encara força desconegut.

La imatge que encapçala aquesta entrada pertany al llibre d'Alexandre de Laborde 'Voyage pintoresque et Historique de l'Espagne'. C.Bourgeois, 1803", pertany a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i s'hi pot veure la platja de Sant Bertran.


Aquesta altra mostra la platja de Sant Bertran, amb les cases de bany en funcionament. És aproximadament de 1860, d'autor desconegut.


I aquesta és un detall de la fotografia 'El Baluard del Rei vist des de la muntanya de Montjuïc', de Francis Frith i de l'any 1866, en la qual es poden veure les cases de bany de la platja.

https://beteve.cat/historia/al-descobert-restes-baluard-rei-fortificacio-anticanonades/

https://barcelofilia.blogspot.com/2012/12/costa-i-platja-de-sant-bertran.html


Us esperem, dimarts, dia 26 de juny, a les 18:30, a la biblioteca del barri, al carrer de Blai!!!!


https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/bibfrancescboix/ca/agendes/xerrada-els-banys-a-la-platja-de-sant-bertran-a-carrec-d-angels-gomez_99400708105

diumenge, 26 de maig del 2024

XERRADA DE CERHISEC: L'ORIGEN DE LES 4 BARRIADES

 


El proper dimarts, 28 de maig, toca la tradicional xerrada de CERHISEC. La nostra companya Àngels Gómez, especialista en temes geogràfics i ambientals relacionats amb el Poble-sec ens parlarà sobre l'origen, història i característiques de les quatre barriades que l'integren.


Us esperem, com sempre, a la nostra biblioteca, Poble-sec/Francesc Boix, al carrer de Blai, 34. 


I, com sempre, a dos quarts de set del vespre!!! (18:30)

dimecres, 1 de maig del 2024

25 ANYS DE CERHISEC, EXPOSICIÓ COMMEMORATIVA

23 

 

Demà, dijous, a dos quarts de set del vespre, s'inaugura l'exposició sobre els 25 anys de CERHISEC.  Amb aquest motiu també es realitzarà un interessant itinerari pel sector de les antigues Hortes de Sant Bertran, a càrrec d'Àngels Gómez que ha fet una interessant investigació sobre el passat d'aquest sector i del Poble-sec, en general. 

El dia 14 de maig també hi haurà una xerrada sobre l'entitat i la seva vinculació amb el barri. Totes aquestes activitats seran així mateix a dos quarts de set.

A la web del Centre Cultural Albareda podeu trobar tota la informació.


https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/albareda/p/58084/25-anys-de-cerhisec







dissabte, 20 d’abril del 2024

L'ASIÀTIC (1874-1935). FRAGMENTS DE LA HISTÒRIA D'UN TEATRE DE BARRIADA DEL POBLE-SEC


El dia 30 d'abril tindrem la propera xerrada de CERHISEC, a càrrec de Pere Sagristà-Ollé, director d'escena, sobre un tema molt interessant i poc conegut, el teatre i local de 'L'ASIÀTIC' (1874-1935).

Us hi esperem!!!!
 

dimarts, 19 de març del 2024

FACERIAS: PUNT FINAL, XERRADA DE 'CERHISEC' (9 D'ABRIL DE 2024)




L'any 2002 CERHISEC va dedicar una xerrada al fenòmen del Maquis urbà relacionat amb el nostre barri en el qual el component anarquista va ser important. Un dels personatges més rellevants, vinculat al Poble-sec, va ser el guerriller Josep Lluís Facerías (1920-1957). En aquell moment encara hi havia gent viva que el recordava i que ens va facilitar dades importants. 

Roberto Lahuerta Melero ens evocará la figura del guerriller però a través, sobretot, de la geografia humana on va transcórrer la seva vida i sobre el record posterior que n'ha restat.

Les xerrades de CERHISEC son sempre el darrer dimarts del mes però, en aquest cas, a causa de les vacances, l'hen hagut d'ajornar fins al dia 9 d'abril.
Us esperem, com sempre, a la Biblioteca, el dimarts, nou d'abril, a dos quarts de set. La xerrada del mes d'abril serà, com sempre, el darrer dimarts del mes.

dissabte, 2 de març del 2024

TARDA DE CINEMA A LA BIBLIOMUSICINETECA, RECONEIXEMENT I HOMENATGE A GABRIEL AGUSTÍ I MARIBEL ÁLVAREZ

 





Ahir, a la BiblioMusiCineTeca, vam poder gaudir d'un merescut homenatge a dos poble-sequins il·lustres, l'actor Gabriel Agustí i Maribel Álvarez, la seva parella, pionera en el mon de la ràdio, i escriptora, amb set llibres publicats, alguns dels quals merescudament premiats. 

Entre les persones que hi van assistir hi havia la gran actriu Carme Sansa, els cineastes Carles Benpar i Paco Marín, el director i radiofonista Enric Suñol, l'escriptora Júlia Costa i la locutora Maria Lluïsa Solà, a qui la mateixa Sigourney Weaver va agrair fa poc la seva tasca de doblatge. 


Va moderar el col·loqui Xavier Rodríguez, de CERHISEC, qui fa alguns anys ja va organitzar una xerrada-col·loqui dedicada a l'actor. Es va projectar després la pel·lícula 'De mica en mica s'omple la pica', de Carles Benpar, basada en una novel·la de Jaume Fuster.


Una vetllada entranyable i per recordar. Cal fer esment de l'organitzador de l'esdeveniment, Ferran Baile. Es una sort per al barri comptar amb ell i la Sònia i poder gaudir d'una associació tan eclèctica, original i polièdrica com la BiblioMusiCineTeca. 







PER SI EN VOLEU SABER MÉS COSES:

https://balcopoblesec.blogspot.com/2016/02/el-veri-del-teatre-i-els-nostres-actors.html

https://www.blogger.com/blog/post/edit/8345029981652271469/5628388127841975127

https://gabrielagusti.webnode.es/biografia/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Maribel_%C3%81lvarez_L%C3%B3pez-Vega

https://es.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Agust%C3%AD_Estevan


(Fotografies de Ferran Baile)

diumenge, 18 de febrer del 2024

XERRADA DE CERHISEC: LA DILIGÈNCIA, EL TRANSPORT AL SEGLE XIX

 


El dimarts, 27 de febrer, us esperem, a dos quarts de set, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, per evocar el transport del segle XIX, i, en particular, la importància de les diligències. La xerrada anirà a càrrec de Jordi Artigas. 




Us esperem, com sempre!!!!

divendres, 26 de gener del 2024

XERRADA DE CERHISEC, LA SARSUELA, EL BAR CARBÓ I ALGUNS ARTISTES RESIDENTS AL POBLE-SEC

 

Dimarts, dia 30 de gener, la xerrada de CERHISEC serà sobre la sarsuela i la seva relació amb el Paral·lel i el Poble-sec. La sarsuela ha estat un gènere menystingut per determinades elits durant les darreres dècades,  sobretot a Barcelona. Madrid té el seu 'Teatro de la Zarzuela' tot i que poques vegades ens arriben algunes de les seves produccions. En això hi ha ha visceralitat, ignorància i manies diverses lligades a un suposat 'espanyolisme' de poca volada.

La sarsuela va ser un gènere plenament vigent durant cent anys, transversal, aplegava obrers i gent d'upa, monàrquics i republicans, moderns i antics, carlistes i liberals, catalans i espanyolistes. De les moltíssimes sarsueles existents, de qualitats i temàtica molt diversa, n'han quedat poques en els repertoris i, de catalanes, tot just un parell. 

Els musicals han ocupat el seu lloc, molts musicals son, si filem prim, sarsueles actuals, en molts aspectes. En el sac sarsuelero hi podem afegir, pel broc gros, operetes, teatre líric... malauradament quan s'actualitza un tema no es dona la possibilitat d'accedir a l'original, ha passat, en el teatre, amb produccions com 'Mari i Cel' i en el teatre líric amb 'L'alegria que passa'. El tema seria llarg d'argumentar així que, de moment, em limitaré a comentar la propera xerrada de CERHISEC.

Des de finals del segle XIX fins mitjans del segle XX es va fer sarsuela al Paral·lel, amb alts i baixos i alternant amb tota mena de gèneres de l'espectacle. Encara se n'ha anat gent, de tant en tant, però poqueta. Hi ha centres socials que mantenen la flama sarsuelera, a Gràcia, al Poble Nou...  quan es fan coses amb cara i ulls la gent hi va, encara avui, i no tan sols la gent gran o molt gran. 

Molts cantants de sarsuela rellevants van actuar als teatres del Paral·lel, sobretot al Victòria, el Nou, l'Apolo. Alguns artistes van viure als nostres carrrers, de forma temporal o definitiva. Al Bar Carbó, durant anys, s'aplegaven els artistes del gènere, en actiu o retirats. Per a bones referències tenim la sort de poder comptar amb el llibre de Miquel Badenas, qui va conèixer 'en directe' molts d'aquells personatges, no tan sols del mon líric sinó també del teatre, de la revista...

A internet hi ha un munt d'espais dedicats al mon de la sarsuela, amb un doll important d'informació, també hi ha webs a dojo, malauradament poca informació és 'catalana', aquí sembla que això no toca, ni recordar que coses com el flamenc, la cobla, la sarsuela, van ser populars i estimades, no tan sols pel públic popular sinó també per Guimerà, Rusiñol, Sagarra... El teatre de Sagarra també ha patit penjaments absurds, per sort amb motiu de la Festa Major de Sant Antoni vaig poder veure una Rambla de les Floristes força reeixida.

Aquests dies m'he ensopegat amb una informació interessant, el 'Teatro de la Zarzuela' compta amb Mario Gas i Vicki Peña per a una producció recent de 'La Rosa del Azafrán', una sarsuela que feia més de vint anys que no es programava de forma 'professional', i en la qual actuen d'altres artistes catalans. 

https://www.codalario.com/la-rosa-del-azafran/noticias/una-nueva-produccion-de-la-rosa-del-azafran-en-el-teatro-de-la-zarzuela_12953_3_41340_0_1_in.html


En general sempre és molt millor sumar que no pas restar, una cosa que saben molt bé els francesos. De tota manera les modes van i venen, fins i tot es va menystenir la sardana perquè en el temps d'en Franco se'n ballaven i es toleraven, ara sembla que revifa. Paradoxalment s'etiqueta com a català cinema fet en castellà, sense gaire manies. I s'oblida, sinó del tot, a mitges, gent tan rellevant, singular i estimada com Emili Vendrell que, a casa nostra, hauria de ser més recordat, escoltat i reivindicat que Gardel a l'Argentina.

En tot cas, us espero dimarts vinent, a dos quarts de set, a la Biblioteca del barri.