Per sort per al
barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme
vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més
antiga, abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van
anar desapareixent. No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que
mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En
general les botigues es mencionaven també pel nom del propietari, avui aquests
límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi
havia molta oferta de petit comerç cadascú es movia, comercialment parlant, pel
seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit
mercat quotidià del passat.
El ‘Campanera’ era -i
és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit
Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat els graons de l’entrada i la molta gent que
hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que
hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa, que
fins i tot et poden portar la compra a casa, i això des que aquest servei no era tan
habitual com ara. Quan jo anava a escola fins i tot hi venien una mica de
material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu
una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè al carrer, que
havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia
cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.
Una mica més amunt
és pot veure el local, amb la façana original, de la Perfumeria i Merceria
Mañach. En tenia cura la filla dels propietaris, Maria Dolors, una noia elegant
i allò que en deien ‘amb classe’. La Maria Dolors va incorporar a l’establiment
roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust. El primer regal que
vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, quan se celebrava el 8 de desembre, va ser un ‘neceser’ que vaig omplir amb sabó i colònia i per al qual
vaig manllevar deu durets al meu pare. A banda del dia de Reis i algun detallet
per sants i aniversaris eren temps de consum
incipient i, per tant, feia molta il·lusió això de fer regalets. També em va
assessorat amb el tema dels primers cosmètics, recordo els ‘Polvos Vitamol’, o
el primer Rimmel. Objecte de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig 'de regal', que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d'espígol que aquella, però pot ser nostalgia olfactiva.
La Maria Dolors,
inexplicablement per a l’època, no es va casar. El pare, el mateix que l’amo de
la papereria ‘La Carabela’ anava a buscar aigua amb garrafa i bicicleta, a la
Font del Chicago. Deien, no se si encara era veritat, que era aigua ‘de mina’. Una vegada, a la nit, vaig veure la Maria
Dolors amb una amiga, molt elegants, acompanyades per l’autor Jaime Salom,
aleshores de moda, crec que tenia amistat amb la família. Devien tornar del
teatre i feien molta patxoca.
Un dia, ja amb la
meva neta al cotxet, em vaig trobar la Maria Dolors a l’Avinguda Mistral, on
feia anys que vivia. Va dir coses boniques a la neta, estava més gran però guapa i elegant
igual, em vaig adonar que havia perdut memòria i allò em va impressionar. No em
va conèixer. D’això fa més de deu anys. El local de la Merceria va acabar per quedar-se’l
el Campanera, per magatzem.
De tot això ens en
podem recordar els més grans. La meva mare també hi comprava sovint una mica de
tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis... Tinc un jersei molt maco que m’havia
regalat la meva mare, d’hivern, un any per Reis, que encara fa servir la meva
filla de tant en tant.
Cito tot això de memòria i tal com raja, per tant, puc haver caigut en errors o inexactituds. En tot cas trobo que el més important és deixar algun tipus de testimoni viscut d'aquell barri i d'aquella època. Les dades son importants però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals de la gent. Sempre es perden espais i records, els meus pares i avis ja evocaven coses desaparegudes, mitificades amb el pas del temps, encara més quan les seves petanyien al temps misteriós i feliç 'd'abans de la guerra'.
https://www.el3.cat/noticia/92387/la-campanera-la-historica-drogueria-del-barri-del-poble-sec-que-te-el-futur-assegurat
%20copiar.jpg)
