dilluns, 23 de desembre de 2019

FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS


L'any 2020 en farà cent de l'assassinat de Francesc Layret. Va ser el trenta de novembre i pel novembre de l'any que ve dedicarem una xerrada a aquest personatge emblemàtic, avui potser no tan recordat com caldria. El Poble-sec tenim un deute amb ell, l'avinguda del Paral·lel, abans Marqués del Duero de nom oficial, va dur, durant el temps de la República i la Guerra Civil, el nom de Layret. Malauradament, en reivindicar el nom popular de l'indret, no es va insistir en recuperar el de Layret per a algun carrer important del nostre barri. Personalment sóc contrària a posar noms de persona als llocs, emboliquen la troca, van lligats a ideologies i tendències i acaben per identificar el personatge amb el carrer i para de comptar. Però ja que així funciona el tema cal dir que Layret mereix  ser recordat i reivindicat, sigui com sigui. 


Layret té un monument a l'actual Plaça Goya, obra de Frederic Marés, un professional més enllà d'ideologies, que incomoda pel fet que va fer molts monuments franquistes, després de la Guerra Civil.  De fet, cal ser una mica objectius, una gran part de l'escultura oficial barcelonina, de totes les èpoques, és obra de Marés. El museu que porta el seu nom és una meravella encara poc coneguda a fons, per cert. 

El monument a Layret va ser  desmuntat, com tants altres, en acabar la Guerra Civil i va ser tornat a muntar l'any 1977. Es pot veure una placa al carrer Balmes, on Layret va viure i treballar i va ser assassinat per algú amb nom i cognom, se suposa que a sou de l'inquietant Martínez Anido, algú que mai no va ser engarjolat ni condemnat pel crim. Layret va ser un home admirable, de família benestant, va patir la terrible poliomelitis, cosa que l'obligava a caminar amb crosses i amb grans dificultats, a banda d'altres problemes de salut. Va ser republicà, d'esquerres, militant i actiu, defensor dels obrers, precisament anava a defensar els líders detinguts, entre els quals Companys, amb qui havia coincidit a la universitat, quan va ser assassinat.


La mort de Layret va ser una tragèdia, no tan sols humana sinó també política, el mateix que la de Seguí. Eren personatges intel·ligents, lúcids, amb carisma i partidaris de cercar pactes, si era possible, precisament sovint s'assassina aquestes persones que poden fer de ponts de contacte, més que no pas als arrauxats apocalíptics. Sobre Layret  es pot llegir molt i s'ha escrit força però, per sorpresa meva, aquests dies m'he adonat de què gent jove i no tan jove n'ignora el pes i la biografia. Maria Aurèlia Capmany va escriure un text teatral, amb Xavier Romeu, que es va representar durant els setanta i s'ha recuperat de tant en tant, encara es pot veure online la versió que ens en va oferir aquella televisió enyorada de l'època. 

Layret té una plaça dedicada a Nou Barris, i carrers diversos a ciutats i pobles catalans amb un pes de l'obrerisme, com Sabadell. En tot cas, estaria bé que 2020 fos l'any oficial del seu centenari o que, al menys, es comptés amb reivindicacions que tinguessin una difusió important, tant en l'àmbit acadèmic com en el popular i en els mitjans de comunicació.  A banda de la política és així mateix  un cas de superació personal, en una època en la qual ser coix era ser esguerrat. Si bé el Paral·lel -abans 'Paralelo', ep- ha recuperat -normalitzada i amb una fonètic que mai no va existir- la forma popular, no estaria malament que en algun lloc visible es recordés el lloable i admirable nom que va dur durant uns anys d'alegries i tristors, esperances i tragèdies. 

Durant l'enterrament de Layret, convertit en un acte polític important i mulititudinari, hi va haver càrregues policials a dojo, fins al punt de què el taüt, expliquen, va caure a terra d'un cop de sabre. Coses del passat... o no?

dimecres, 4 de desembre de 2019

MÚSICA, RÀDIO, EVOCACIONS I FENT BARRI


Ahir em van convidar a participar en l'acte que al Centre Albareda va endegar la gent de la BiblioMusiCineTeca, amb els coratjosos Ràdio-actius, un llarg repàs per la música d'abans i d'ahir, en relació amb el nostre barri. A mi em van preguntar sobre els temps de la ràdio mítica, els de la meva infantesa i primera joventut, i, si em deixen i no em paren, encara estaria xerrant ara. I és que una ja té una edat i, en desaparèixer la generació anterior els de finals dels quaranta i primers cinquanta -del segle passat- ja hem assolit la categoria, gairebé de 'històrics'.

Hi havia, en el conjunt de l'excel·lent muntatge, molts temes, molts records, moltes referències, molts participants... I encara es van quedar artistes i fets al tinter, com dèiem abans, quan hi havia tinters, però és que eren les nou tocades i calia plegar. Es va parlar de grups, sales, cantants, canvis en les modes i les tendències i, també, del present. 

No voldria fer massa referències concretes, ja que segur que m'oblido de gent, però l'Anna Pruna va parlar de la Sala Apolo (per cert, a CERHISEC tindrem pel gener l'Eva Espinet, que ens parlarà de la sala i del seu llibre commemoratiu), al Josep Guzman, que és a tot arreu, sap de tot i no sé com s'ho fa, i que va explicar la tasca dels Sound Dreamers, un grup vocal que està assolint un nivell excel·lent. I gent com Pablo Persico, que va fer referència al seu gran projecte, relacionat amb l'educació al barri, l'orquestra Do d'Acords. Persico és un geni de la pedagogia musical, una persona brillant i modesta al mateix temps, crec que no som prou conscients de l'alçada de la tasca que desenvolupa. Cal dir que les escoles del barri han assolit un nivell magnífic en aquests darrers anys, gràcies als seus mestres i equips directius.


Es van passar molts vídeos o fragments de vídeos, amb gent molt coneguda i famosa, com Serrat, Mayte Martín, Sisa. Conjunts com els Mustang, els De la Torre. Es va evocar també Ausensi, qui, en temps de la meva mare, va ser tan o més conegut que Serrat, un mite poble-sequí, hores d'ara. Van sortir programes antics de la televisió, orquestres com la del mestre Ibarbia, les actuacions de gent com Franz Joham i Gustavo Re, imprescindibles en els inicis de la televisió barcelonina. 

Estic molt contenta de que haguessin pensat en mi per evocar el passat radiofònic, la ràdio, la d'avui, em resulta encara imprescindible, i, per sort, ara pots accedir a programes que no vas escoltar en el seu moment. Tot conviu, encara que les modes canviin. El barri, avui, té una gran vitalitat, potser falta coordinació entre les moltes activitats que es fan, actes com el d'ahir contribueixen a què la gent es trobi i conegui. Gent de tot el mon, avui, amb ganes de fer coses, amb empenta i generositat. 

Però sí, també cal contar amb els iaios i iaies d'avui, que som les baules entre passat i present. Molta gent que ens acompanyava a les primeres xerrades de CERHISEC, fa vint anys, de l'edat dels meus pares, ha mort o ja no està en condicions de fer-ho. 
La vida passa, tot canvia i res no canvia, com vaig llegir en una de les frases de presentació d'una filmació sobre la Sala Apolo. Molt sovint escolto injustes queixes sobre el nostre barri, sobre els canvis, sobre els seus nous habitants, obviant el fet de què el Poble-sec ja va ser, des dels seus inicis, un barri el destí del qual era donar sostre als nous habitants humils de Barcelona i que, com sol passar, a tots els grups humans hi ha gent de tota mena. 

Les diferents onades migratòries han passat i passaran pels nostres carrers, i la vida continuarà, entre el Paral·lel i Montjuïc, amb problemes, crisis, moments de joia, moments tristos, alts i baixos, seguretats i inseguretats i riscos de tota mena, car la vida és un risc, es miri com es miri. I, això sí, continuarà la vida i continuarà la música, la que sigui, que ja ho va escriure Brecht en aquells famosos versos: 'En aquells temps ombrívols, es cantarà també? Sí, també es cantarà, sobre aquells temps ombrívols...'



Un gran vespre i, per cert, demà he d'anar a dir quatre coses sobre el cuplet a un acte relacionat amb la reivindicació del Teatre Arnau. Continuarem informant.

dilluns, 2 de desembre de 2019

AUCA DEL POBLE-SEC, PER A INFANTS I GRANS



Ja que hi ha gent que m'ha demanat el text penjo al blog l'auca sobre el barri, que vaig llegir el dia del sopar. La vaig escriure com a introducció, per a infants, a la història del Poble-sec. 




AUCA DEL POBLE-SEC
autora: Júlia Costa


1.- Ha complert el nostre barri
cent cinquanta anys de xivarri.

2.- Tot i que abans ja hi havia
gent que per l’indret vivia.

3.- En aquelles antigalles
era fora les muralles.

4.- Les Hortes de Sant Bertran
Donaven producció gran.

5.- I a Montjuïc, els racons,
Amagaven moltes fonts.

6.- I alguns convents i capelles
i moltes més meravelles.

7.- La ciutat de Barcelona
Era molt més petitona.

8.- Però creixia rabent
i arribava molta gent.

9.- Aquell que hi ve a treballar
una casa ha de buscar.

10. Acaba el segle XIX
i el barri es ple com un ou.

11.-Al barri hi viuen pintors,
menestrals, treballadors…

12. I s’arranja una avinguda
que será molt coneguda.

13.- Al Paral·lel hi ha gatzara,
I allà la gresca  no para.

14.- Hi ha barraques de firaires,
mil sorolls i moltes flaires.

15.- I teatres a pleret
viuen l’èxit del cuplet.

 16.- No tot, però és alegria,
I la guerra arriba un dia.

17.- El barri, a tocar del port,
S’omple de bombes i mort.

18.- Els veïns, amb valentia,
Fan refugis cada dia.

19.- La guerra acaba amb tristor,
I arriba fam de debò.

20.- El cinema es un consol
per aquells dies de dol.

21.- I el Paral·lel més optimista
té atraccions, festa, revista.

22.- Al barri els nous emigrants
Es van tornant catalans.

23.-Ens cau una gran nevada
Que entusiasma  la mainada.

24.- La radio fa companyia
i s’escolta tot el dia.

25.- Fins que la televisió
capta tota l’atenció.


26.- La democràcia ha arribat
i tothom se n’ha alegrat.

27.- Però no són fàcils les coses,
No tot és camí de roses…

28.-Molta gent jove se’n va
I massa infants ja no hi ha.

29.- Es tanquen moltes botigues,
algunes de molt antigues.

30.- Però gent de tota la terra
En el nostre barri aterra.

31.- S’arrangen cases d’abans,
i els carrers es fan més grans.

32.- Arriba el noranta-dos,
Jocs Olímpics i més flors.

32.- Es planen arbres altius
que ens refresquen els estius.

33.- Hi ha noves activitats
com la Mostra d’Entitats.

34.- Sempre hi ha qui no es prou net,
o qui esvalota l’indret.

35.- Per això cal insistir
i més civisme exigir.

36.- Del Paral·lel a Montjuïc,
No hi ha un barri més bonic!!!

36.- Hem tingut gent que ha cantat,
Com en Joan Manel Serrat.

37.- Escriptors molt importants,
Futbolistes, dibuixants.

38.- Tavernes i restaurants
acullen passavolants.

39.- Però el tresor més important
es l’actitud tolerant.

40.- Celebrem festes majors
Plenes de goig I colors.

41.- A  la nostra biblioteca
Per llegir hi ha molta teca.

42.- El Poble-sec, ple de vida,
Sempre es barri d’acollida!!!

43.- La nostra Santa Madrona
Una benvinguda ens dona.

44.- Té edificis molt bonics,
I que ja són força antics.

45.- Quan les façanes refan
Els contemplem  tot badant.

46.- Estimem-lo amb il·lusió
I el farem sempre millor!

47.- Que tothom hi trobi un sostre,
al Poble-sec, barri nostre!!!

48.- I que el seu bon tarannà
no ens el puguin canviar!







dissabte, 30 de novembre de 2019

SOPAR DE NADAL, 2019

Imagen


Imagen
Fotografies: Sants3radio

Ahir vaig anar al Sopar de Nadal de la Coordinadora d'entitats, que ha complert trenta anys. El Poble-sec, de forma oficial, ja en té cent cinquanta. Aquest any es va haver d'anar a la Casa del Mar, per problemes d'espai,  car s'hi havia apuntat un munt de gent. Aquestes celebracions palesen el dinamisme dels barris barcelonins, com el nostre, tot i que encara hi ha qui pensa que viure a Barcelona -o a una gran ciutat qualsevol- t'aboca a la solitud de forma irreversible. 

Hi va haver parlaments, reivindicacions, discursos, agraïments, felicitacions, protestes... de tot una mica. La vida segueix, el temps passa, hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que aconsegueixen romandre en actiu durant molts anys, cosa que no ha estat mai gens fàcil. En el cas de la Coordinadora  cal reconèixer la tasca de la gent que hi ha treballat, sobretot dels quatre presidents que hem tingut, en Jordi, l'Amadeu, el Josep Guzman i el Toni, l'actual. Tot homes, sembla que a les dones encara ens costa assumir segons quins reptes. És un càrrec compromés, difícil, que dóna maldecaps a dojo tot i que m'imagino que també deu comportar satisfaccions, com ara l'aplaudiment sincer que se'ls va dedicar ahir.

En aquestes trobades t'ensopegues amb amics i amigues i parles amb gent que tens vista però amb la qual potser no havies endegat mai una conversa. El problema de l'espai era la reverberació, cosa habitual en molts edificis moderns, que aconseguia que la comunicació fos complicada i que la  xerrameca col·lectiva acabés conformant un mar de soroll persistent i confús que seria del tot evitable si es construís amb intel·ligència. 

Molts barris fan celebracions i trobades semblants. Barcelona és tot un mosaic de barris populars, en els quals es desenvolupen activitats de tot tipus. Sempre hi ha qui pensa que abans era millor i que molts valors eteris s'han perdut amb la modernitat, tòpics repetits sense aprofundir en una realitat evident, que tot canvia, com nosaltres mateixos. Malgrat que es va parlar de moltes coses planava, damunt nostre, de forma inevitable, la situació política, sobretot el tema dels presos. 

Cal dir que durant els parlaments i el repartiment de guardons i reconeixements la gent va restar en un respectuós silenci i va aplaudir quan tocava. A  mi em van fer llegir una auca que resumeix la història del barri, no és pas una joia literària sinó un text pràctic, la tinc endegada de cara a les escoles, com una mena d'introducció a la vida del Poble-sec. Ara caldria fer-ne una versió amb dibuixos, tot arribarà. 

El Premi Poble-sec, el premi gros de la vetllada, es va atorgar en aquesta ocasió a la Núria Lacasa, directora durant uns quants anys de l'Escola Mossèn Cinto Verdaguer,  jubilada fa poc però en actiu encara en un munt d'activitats. Reconèixer la tasca d'una mestra em sembla importantíssim, per motius personals però també socials i polítics. El Poble-sec compta avui amb una oferta escolar de gran qualitat, pública i concertada, i els equips directius han tingut molt a veure en tot plegat. 

L'escola, sobretot la Primària, ha fet una tasca ingent durant les darreres dècades, pel que fa a l'acolliment de tants infants i les seves famílies, arribades de tants indrets de tot el mon. La Núria va fer un repàs per les moltes activitats pedagògiques i innovadores realitzades per l'escola i per la seva implicació en un munt de projectes relacionats amb el barri. I encara se'n va deixar unes quantes al tinter. 

Avui és freqüent criticar els polítics en actiu però jo els tinc molt de respecte, sobretot perquè es una feina que no faria de cap manera i perquè sovint han d'entomar crítiques aspres, injustes i indiscriminades. Al final de l'acte va parlar en Jordi Martí, que va ser el nostre regidor durant l'etapa del govern Trias. Martí va aconseguir moltes coses, va desencallar projectes solidificats, va deixar molt bon record al barri i, malauradament, es va ensopegar amb moltes dificultats. 

En això de la política, encara que els dogmàtics s'esquincin les vestidures, compta molt més la persona individual, el seu tarannà i la seva grapa i generositat, que no pas el partit al qual pertany. 

Pel que fa al regidor actual, Marc Serra, després d'una etapa política una mica erràtica pel que fa al govern municipal i a la seva relació amb el Poble-sec, sembla que s'ho ha pres amb empenta i que ha aterrat a la realitat, un pas que cal fer quan es ve de sectors abrandadament reivindicatius i que no és gens fàcil. Viu al barri i segurament continuarà sent poble-sequí si no és que li apugen el lloguer, un problema que afecta moltíssim a tothom, com és ben sabut. 

Potser hem de ser realistes i demanar impossibles, no ho sé, però malgrat que les grans frases son boniques la realitat no ho és tant i tot no pot ser o, en tot cas, tot no pot ser de forma immediata.  La festa es va allargar fins més enllà de mitjanit i encara, de retorn cap a casa, aquesta parella emblemàtica que son el Ferran i la Sonia de la BiblioMusiCineTeca ens van fer entrar a uns quants al restaurant Kasbah, per veure una preciosa exposició d'obres d'una artista mexicana.

Una nit entranyable, per recordar, tot i que no vaig fer fotografies i he hagut de manllevar les de Sants3ràdio, una emissora que sempre que pot es fa ressò de les activitats dels barris del districte.

dijous, 21 de novembre de 2019

PEL CARRER SANT PAU, EVOCACIONS ATZAROSES

Dissabte passat, dia 16 de novembre, Plàcid Garcia-Planas comentava, a La Vanguardia, aquest llibre del qual penjo la coberta, de Manu Valentín, a l'entorn de la presència jueva a Barcelona, abans de la Guerra Civil. Cada dia sorgeixen nous temes, poc explorats, que ens obren finestres a un passat sempre mal o poc conegut. El llibre aplega moltes referències i històries de tot tipus, sembla que, durant els anys trenta, la llengua dels hebreus de Polònia era la més parlada al carrer Sant Pau, després del castellà i el català. Una gran majoria dels jueus del carrer de Sant Pau eren sastres i tenien botigues de confecció.

Hi ha qui pensa que en el passat en els carrers i barris de la ciudad la gent era de tota la vida, quan es diu això no es reflexiona sobre el fet de què parlem de la nostra, de vida. Escolto coses així quan algú fa referència al Poble-sec, precisament un barri amb tot just cent cinquanta anys d'existència, al llarg dels quals ha acollit, pràcticament, tota la gent modesta de les diferents onades migratòries. 

Avui el carrer Sant Pau és, més aviat, pakistanès. La tercera llengua, avui, potser sigui l'urdu, no ho sé, caldria un estudi acurat sobre procedències, car la nostra ignorància acostuma a etiquetar com a moros tots els qui semblen de per allà i com a xinesos o xinos tots els que venen de l'orient, de la mateixa manera que els espanyols vam ser, i encara som, gallegos generalitzats, en diferents indrets d'Hispanoamèrica.

La lectura de l'article de Garcia-Planas em va obrir una finestra vers l'indret on rauen els records perduts. La meva mare tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que amb els anys va acabar per viure amb nosaltres. Mentre va poder va viure sola, era vídua, tot i que de jove s'havia separat del marit per una qüestió d'infidelitat reiterada. No tenia fills, en ocasions l'anàvem a visitar o ella, tan sols en festes senyalades, acceptava de venir a dinar a casa.  Vivia en un pis petit i alt del carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer Sant Pau, era modista. La meva mare havia passat estones amb aquesta tieta, encara vivien la mare de la nostra parenta i una germana seva.

D'adolescent la mare tenia algunes amigues en aquell barri, una d'elles crec que era filla d'uns farmacèutics i es veien pels celoberts. El cas és que en una d'aquelles sastreries que avui sé que eren de jueus centreeuropeus hi havia un xicot jove i ben plantat, era l'establiment Brozgol, i jo diria que quan jo era petita encara existia. Al noi li deien el Brozgol, cognom que els semblava gairebé cinematogràfic i passaven expressament per davant per contemplar-lo i admirar-lo. 

És aquesta una activitat adolescent habitual, la gent de la meva generació, de joveneta, feia el mateix. Recordo que passàvem pel carrer de Blai, per veure uns joves bessons lampistes més grans que nosaltres, els quals, a més a més, tenien un germà que treballava a la ràdio, cosa que donava a la seva filiació un exotisme important. I també passàvem pel carrer de Parlament, a contemplar uns perruquers de bon veure.

Si travessar el Paral·lel ja era una aventura, en aquells anys, travessar la Ronda per endinsar-nos en el carrer Sant Pau era una mena de misteri. A la bonica església hi anàvem, tan sols, pel dijous sant, quan es feia la ronda dels monuments. Potser per això una de les evocacions que em transmet la farigola és la visió del conjunt romànic. En aquell carrer, aleshores, hi  vivia  gent treballadora però també gent marginal i era habitual trobar embriacs per les voreres. L'alcoholisme dels pobres ha estat, i és, encara, un problema seriós. Hi ha molts borratxos i addictes al que sigui rics, és clar, però tenen més recursos, fins i tot per deixar de ser-ho.

La meva tieta, la del carrer de Santa Margarida, recordava quan trobar un pis de la Rambla, en el temps de la seva joventut, era un veritable privilegi. Quan jo era joveneta les coses havien canviat molt. A davant de casa de la meva tieta hi havia un establiment de banys en decadència i ella havia hagut d'espantar alguns senyors atrotinats, a la recerca de rotllo, que la prenien pel que no era, quan ja no era jove però encara es feia veure. Malgrat els canvis, la meva tieta estava contenta de viure allà, anava a esmorzar al Cafè del Liceu, al cinema del mateix nom, era  al rovell de l'ou de la ciutat.

Tot canvia, la vida és canvi i les ciutats son éssers vius imprevisibles. Sobre els jueus i les seves penes en sé molt poca cosa, encara, tot i que em sobta la crueltat dels humans vers qui sigui. Actualment Polanski ha estrenat una pel·lícula sobre el terrible cas Dreyfus. Tot i que els alemanys van arribar a extrems horribles, a tot Europa van ser, i potser son encara, antisemites viscerals, França i Rússia ho van ser molt i molt. 

Aquí hi ha qui vol pensar que els espanyols érem els més dolents de tots, però cal ser una mica objectius, amb aquesta  mena de dades. Stalin va acabar amb un bon grapat dels pocs supervivents dels camps d'extermini, ja els tsars havien beneït i atiat matances diverses, al llarg dels segles, i no van ser els únics. Polònia, Hongria, tenen molts pecats d'aquest tipus que avui sabem a través de la literatura, del cinema. Aquells assassinats massius i indiscriminats, així com les deportacions diverses, van acabar amb un bon feix de cultura europea i val més no pensar en què hauria estat del continent sense tantes guerres ni tants exterminis. Del continent i del món, en general. Quants cervells privilegiats no hauran acabat, com el de Lavoisier, a la cistella de les guillotines?
Quan jo era petita jueus i protestants eren segons creença popular, gent misteriosa i descreguda, inquietant, tot i que a l'escala de veïns vam tenir una familia protestant i era d'allò més normal, tot i que, per raons òbvies, no fraternitzava en excés amb la resta d'habitants de la casa de veïns. Una veïneta meva tenia, a l'escola, una acadèmia de barri, un company jueu, era un noi amb aspecte de savi seriós, molt agradable. Ens hem empassat molts tòpics i disbarats al llarg de la vida, sobre la gent i les seves característiques, segons religions, races i procedència. Sobre els catalans, així, en general, es poden llegir avui molts disbarats per les xarxes que entrarien en el camp, espinós, del racisme, en molts casos.

Els humans hem estossinat a dojo al llarg de la història, a la Unió Soviètica, tan mitificada durant un temps per les esquerres militants, van exterminar més persones, durant l'estalinisme dur, que en els camps nazis, segons investigacions recents, però com que no pertanyien a un grup concret al qual es pugui etiquetar i, a més a més, el comunisme era mirat, des d'aquí, amb badoqueria antifranquista, no ho valorem de la mateixa manera.

Soc contrària a la pena de mort i a tot tipus de violència però penso que castigar algú per allò que ha fet pot tenir una explicació. Matar algú per allò que és, a petita o gran escala, entra en el camp del genocidi però com que els poders de tot tipus, i també els revanxistes sense poder, s'esforcen en elaborar mentides no contrastades, acabem per justificar l'injustificable. L'espècie humana ha anat evolucionant a nivell moral i teòric, però encara tenim regressions espantoses.

Quan la meva mare, d'adolescent, passava a veure el noi Brozgol amb les amiguetes, no sabia el que hauria de patir, encara. La guerra era a tocar però no s'ho creien, aquelles jovenetes, i, en tot cas, la guerra els semblava una mena d'aventura excitant. La narrativa i el cinema han magnificat els valors militars, tan masclistes. El coratge, el sacrifici, la violència justificada, el valor absurd, coses així. Als dotze o tretze anys penses moltes bestieses. L'any que jo vaig néixer es va signar la no sempre ni a tot arreu respectada Declaració dels Drets Humans, tot i que amb la Regla d'Or, exemplificada a casa nostra amb la llegenda de Sant Ferriol (el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú) en tindríem de sobres per tal d'aconseguir un món més just i igualitari. 
Hi ha una pel·lícula en la qual es pot recuperar l'entorn de l'església de Sant Pau del Camp, en el temps de la meva infantesa, Sin la sonrisa de Dios. És del director Julio Salvador, avui poc recordat, i compta amb un guió fet a mitges per Salvador i Juan Antonio de la Loma. Té bones intencions però és de l'any 1955 i no va poder defugir els condicionaments polítics i morals de l'època. Malgrat això, té el seu valor i, a més a més, té un valor documental indefugible. Mostra com n'érem, de pobres, en aquells anys. Un mestre esforçat i generós, interpretar pel gran Conrado San Martín, mort per l'abril d'aquest any, ja molt gran, intenta millorar, en debades, la situació dels infants de l'escola, el Collaso i Gil, per cert, tot nens, per cert, en aquell moment. Potser hi havia un sector de nenes, no ho sé, ja se sap que la separació dels sexes des de la infantesa era preceptiva, aleshores.

Passo, avui, sovint, pel carrer Sant Pau. En lloc d'anar de Sant Pere a Sant Pau jo acostumo a fer el tram invers, de Sant Pau a Sant Pere. Tinc l'estranya sensació, subjectiva i personal, de trepitjar el passat remot, indrets per on tanta gent va estimar, va patir, va fer disbarats o va jugar a saltar a corda. Miro cap al balconet del carrer de Santa Margarida al qual m'havia abocat en alguna ocasió, en anar a visitar aquella tieta, en un pis ancorat en l'antigor, amb làmines emmarcades de temàtica històrica, que reproduïen escenes inquietants, com ara allò dels caps tallats de la campana d'Osca, un gran i misteriós mirall, una làmpara del passat a la qual faltaven algunes llàgrimes i un cap de guix d'un indi, regal de la botiga del mateix nom, del carrer del Carme, el futur de la qual encara és un misteri. Un de tants.


dilluns, 18 de novembre de 2019

XERRADA DE CERHISEC, MES DE NOVEMBRE




El 26 de novembre, darrer dimarts del mes, tindrem la darrera xerrada de CERHISEC de l'any 2019, ja que pel desembre, a causa de les moltes festes, no en fem cap.

La farà JOSEP FABRA i porta per títol:

POBLE-SEC: TERRITORI I DIVISIONS ADMINISTRATIVES

Serà molt interessant, ja que Josep Fabra ens parlarà de com, entre 1878 i 1984, la configuració dels districtes municipals explica la seva història i la seva relació amb la ciutat.

Us esperem, doncs, el dia 26, dimarts, a les set del vespre. Com sempre, a la NOSTRA BIBLIOTECA, FRANCESC BOIX.

diumenge, 17 de novembre de 2019

COSES QUE ES PODEN FER AL POBLE-SEC, EN UN DISSABTE DE NOVEMBRE


Aquests dies de tardor s'acumulen les activitats, al nostre barri. Pel matí vaig anar a la Fira de la Gent Gran, la idea era fer un taller de memòria amb persones del barri, feia molt de fred i no vam tenir una gran participació. Molt més animades van ser les activitats posteriors, tot s'ha de dir. Malgrat això vam recollir opinions diverses, algunes en el sentit de què el barri ha canviat i, és clar, empitjorat. Em canso de repetir la meva opinió sobre el fet de què no és així, el canvi va de bracet amb la vida mateixa, nosaltres també canviem, de forma irreversible, i oblidem les misèries antigues, sobretot perquè l'envelliment comporta nostàlgia inevitable. El barri ha canviat molt i avui té la seva vida pròpia i activa, com ho demostren les moltes activitats que s'hi fan. El Josep Guzman va aportar moltes fotografies entranyables, del passat  recent i llunyà, que sempre resulten evocadores i esperonen el record i la tendresa.


Un dels valors del present, per exemple, és el gran nombre de voluntariat i les possibilitats que s'ofereixen a la gent gran que té problemes de mobilitat. Al Poble-sec es fa l'activitat Baixem al carrer, espero que quan jo sigui més velleta pugui comptar amb aquest servei, tot i que la població envellida va en augment i no sé si quedarà prou gent jove per a passejar-nos. En tot cas, a la Fira s'oferien viatgets en aquestes excel·lents bicicletes, menades també per voluntaris, dirigides als mateixos objectius, fer que la vellesa tingui més al·licients. Els passeigs eren, en aquest cas, oberts a tothom que vulgués gaudir del recorregut i m'hi vaig apuntar, aquí em teniu, amb la Mercè, xalant d'allò més i assajant un futur gens improbable.
Després vaig anar a gaudir amb la família del menú del Museu Marítim, al restaurant Norai, un lloc magnífic i proper, no és al Poble-sec però el tenim molt a prop. Es fonamenta en un projecte de desenvolupament social, amb personal que prové de cursos fets amb una finalitat educativa, a joves del Raval. Personal molt ben format, amable i absolutament professional. Cuina innovadora a preu molt competitiu, menú infantil si fa falta, i vistes al meu estimat jardí del Museu, un dels meus llocs preferits de la ciutat. Es pot demanar més?



I, per la tarda, me'n vaig anar a la BiblioMusiCineTeca, triple oferta, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de l'admirable parella formada per la Sonia i el Ferran, fan tantes coses maques en aquest  admirable local que resulta impossible anar a totes. En aquest cas, triple activitat: la presentació d'una excel·lent web sobre els vaixells que es van endur gent a l'exili, americà o europeu. Un recital de cançó de Sergi Dantí, gran artista, cantant, escriptor, algú a qui crec que encara no s'ha valorat com caldria, i és que el mon de la nostra cultureta sovint és força restrictiu. Dantí mereixeria un programa de televisió setmanal, al menys. I, finalment, l'actuació -música, cançó, teatre- d'un grup familiar argentí. A mig recital de Dantí van passar pel carrer els diables i tabalers del barri, va destorbar la música però va resultar una falca excel·lent en el conjunt. 

Taquilla inversa i venda de llibres i música de Dantí i llibres del mateix Dantí, a més d'un sobre la història del grup argentí. Me'n vaig comprar un parell i un USB amb cançons i així va acabar un dissabte extraordinari. A qui em critiqui el Poble-sec del present, de forma absoluta i por raonada -admeto que hi ha problemes diversos, no faig volar coloms-, me'l menjo.


I dimarts, a la Biblioteca, recordeu, queda la darrera xerrada del cicle sobre els 150 anys del barri, a càrrec de Josep Guzman i sobre un dels seus  temes estrella, l'Exposició de 1929. Visca el Poble-sec i tota la seva bona gent, que tantes alegries ens procura.

dimarts, 12 de novembre de 2019

UNA ADOPCIÓ MISTERIOSA


M'ha arribat, via facebook, una consulta a l'entorn de l'adopció d'una nena, el 25 de febrer de 1977. Cerca enguany la seva mare biològica i s'està trobant amb moltes dificultats. Sembla que una senyora d'uns setanta anys, que va ser portera de l'Hostal Río de Castro, del Paral·lel, 119, i que responia al nom de Pepita Codina Canals,  segurament veïna del Poble-sec, va conèixer aquesta adopció i li interessaria poder-hi parlar. Si algú que entra al blog té alguna referència i m'ho pot indicar en el comentari, o a través d'un email, el posaria en contacte amb aquesta persona. La història és trista i possiblement la mare fos alguna actriu joveneta, dels teatres del Paral·lel.

diumenge, 3 de novembre de 2019

XERRADES SOBRE LA HISTÒRIA DEL BARRI



Cicle de xerrades sobre la història del barri, amb motiu del seu 150 aniversari. Us hi esperem!!!! Atenció, la primera i la tercera son a la Biblioteca però la de la Vaga de la Canadenca és al Sortidor.

dimecres, 30 d’octubre de 2019

DE QUAN ÉREM TAN JOVES I BALLÀVEM LES CANÇONS DELS MUSTANG

Amb l'emblemàtica sala d'actes de la nostra Biblioteca plena de gom a gom i amb gent dreta, ahir vam dedicar la xerrada de CERHISEC al grup Los Mustang. 


Vam comptar amb la presència del cantant del grup, Santi Carulla, que es va ficar tothom a la butxaca amb el seu encant personal i amb la seva narració sobre el grup, el seu passat i el present de les seves actuacions actuals, amb uns altres músics, i sempre amb una gran assistència de públic.


Cal donar les gràcies a Domingo Belart, mànager de Santi Carulla, amb qui vaig poder contactar fa mesos, per tal d'organitzar la xerrada, i que va col·laborar de forma entusiasta amb CERHISEC.


La trobada d'ahir va aplegar molts amics i amigues, la gran majoria dels quals havien estat joves en els primers temps del grup. Vam evocar la mítica sala EL PINAR, malauradament desapareguda i a la qual, fins ara, potser no havien sabut reconèixer la importància que va tenir. Crec que el seu nom s'hauria de recuperar en algun local del present, és el nostre THE CAVERN, de fet. Per cert, al carrer Poeta Cabanyes havíem tingut un THE CAVERN dedicat a recordar ELS BEATLES. I també el vam perdre.



Un altre record poble-sequí, entre d'altres, va ser per a la CASA ROSA, edifici molt interessant i característic, que es va deixar perdre sense manies i amb aplaudiments ignorants. En els seus jardinets hi havien assajat LOS MUSTANG i allà havia viscut l'únic músic del grup que ja no és entre nosaltres, Marco Rossi. 

Tres dels components del grup eren del barri i per això, ben aviat, els adolescents del Poble-sec vam admirar i escoltar Los Mustang que vam associar sempre al Poble-sec, de la mateixa manera que LOS SÍREX estaven vinculats a la Barceloneta. La Montse Llopart ens va mostrar, com si fos un gran tresor i, de fet, ho és, un àlbum amb tota la discografia del grup, en aquells emblemàtics petits discos amb quatre cançons.





La sorpresa final va ser la interpretació de Jóvenes per part de Santi Carulla, acompanyat a la guitarra per un músic dels qui acompanyen actualment al cantant i que, per cert, es del nostre barri, Manel Solsona.


 La llarga pervivència del grup  i, sobretot, del seu cantant, evidencia que l'època va ser molt important per als qui érem joves aleshores, un temps en el qual la música popular era present a tot arreu i ens apreníem les lletres de memòria. No voldria fer comparacions odioses amb el present, segur que cada generació té els seus mites propis i el seu imaginari sentimental.


Veure algú de l'edat de Santi Carulla amb tanta vitalitat i entusiasme, i amb tan bona presència, tot s'ha de dir, fa molta il·lusió. A banda de la bona presència va demostrar ser un gran comunicador, amb una enorme capacitat d'empatia amb la gent de tota mena. I amb una memòria envejable.




el 

Un vespre molt emocionant i evocador que segur que molta gent va rematar amb la victòria del Barça, ep. Recordeu que cada  darrer dissabte de mes teniu una cita amb CERHISEC, llevat del mes de desembre. Continuarem informant.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

ABSURD I BARROER ENDERROC D'UNA DE LES COLUMNES D'ENTRADA A MONTJUÏC


Fotografia:  Anna Olmedillo

Un amic que viu a les emblemàtiques Viviendas San Cristobal ens va fer saber, fa uns dies, que s'havia enderrocat amb impunitat una de les dues columnes que donaven entrada a Montjuïc, pel Passeig de l'Exposició, i que eren originàries del temps de l'Exposició de 1929.

La Rosa Maria Janoher ha fet arribar la fotografia que penjo, feta per una amiga seva, per tal que ho pugueu comprovar, si no he pogut passar per aquell indret, encara menys en uns dies de tants esdeveniments.
foto de Jaume Mas.

Imatge recent de google maps, amb la columna ja malmesa.


No sabem el motiu de l'enderroc, ni qui és el responsable, ni si l'Ajuntament ha donat algun permís. En tot cas sembla tot un despropòsit quan no n'estem sobrats, al barri, de patrimoni i quan, pel que fa a Montjuïc, ja hem suportat de forma impotent molts canvis absurds i disbarats diversos.

Si algú en sap alguna cosa més o pensa de quina manera es podria protestar de forma col·lectiva, que ens ho indiqui a les xarxes o  al blog. 



dimarts, 15 d’octubre de 2019

XERRADA DE CERHISEC: ELS MUSTANG I EL NOSTRE BARRI



Al nostre barri han sorgit molts músics, d'estils diferents, i alguns grups musicals coneguts.

Un dels conjunts de rock més emblemàtic va ser, però, Los Mustang. Tres dels seus components eren del barri i el jovent de l'època els consideràvem del Poble-sec, de la mateixa manera que els Sírex estaven vinculats a la Barceloneta.



Moltes de les nostres festes d'adolescents van comptar amb aquelles inoblidables versions en castellà de cançons d'aleshores. Poca gent sabia anglès i era habitual traduir els temes de moda, així també era més fàcil aprendre'ls de memòria.

Algunes d'aquelles cançons van arribar fins a nosaltres en aquelles versions, abans que no ho fessin els originals.

La  xerrada de CERHISEC del mes d'octubre la dedicarem a aquell conjunt i contarem amb la presència del seu cantant, l'incombustible Santi Carulla, i del seu mànager, Domingo Belart.

Us esperem, com sempre, a la BIblioteca, el darrer dimarts del mes, dia 29 d'octubre, a les set del vespre!!!

dijous, 12 de setembre de 2019

VERACRUZ, EVOCACIONS A L'ENTORN D'UNA ANTIGA PEL·LÍCULA


La Bibliomusicineteca, del carrer Vila i Vilà, ha reiniciat les seves moltes i interessants activitats, entre les quals els dilluns de cinema. I s'ha estrenat amb un clàssic emblemàtic, per molts motius, una bona part dels quals extracinèfils, fins i tot. La pel·lícula triada ha estat Veracruz, un western de Robert Aldrich, de l'any 1952. La pel·lícula devia arribar al nostre Condal una mica més tard però, tot i que jo era molt petita aleshores, la recordava de forma emboirada. És clar que probablement en alguna altra ocasió l'hagués vista per la televisió.

Un dels aspectes que em va sorprendre, segurament pel fet que la nostra sensibilitat ha canviat amb els anys i, fins i tot, en alguns casos, millorat, va ser el gran nombre de trets i morts, aspectes aquest que ocupa ben bé la meitat de la història. Es mata a dojo i, en aquest cas, les víctimes no son els indis tòpics de l'època, sinó soldats europeus i pagesos mexicans. Em sobta pensar què vèiem normal que la gent es matés d'aquella manera i de forma tan expeditiva, en aquelles ficcions tan esperades del cinema de barri, i que nosaltres, els infants, ho trobéssim positiu i esperonador, menys en el cas de que finés el noi protagonista o la dama bonica, casos que, aleshores, resultaven altament minoritaris.

L'acció se situa en una idealitzada revolució mexicana, en l'època de l'emperador Maximilià, un personatge tràgic, el mateix que la seva pobra dona, Carlota de Bèlgica, qui el va sobreviure seixanta anys, embogida i cega. Maximilià era feliç i estava enretirat i tranquil quan li van proposar l'aventura mexicana i no va saber dir que no. Es va fer més mexicà del que s'esperava per part de les potencies europees que n'havien potenciat la coronació, i quan no va convenir als interessos generals va ser relativament fàcil, en el context violent del país, eliminar-lo. S'ha escrit a bastament sobre l'emperador Maximilià i el seu temps però sempre queden aspectes ombrívols, quan els fets s'esdevenen en èpoques convulses. També se l'ha ridiculitzat, sovint de forma injusta, ja que tot s'ha de situar en el seu context històric.

La pel·lícula va aplegar un planter d'actors molt interessant, amb gent gran i gent jove. Els grans protagonistes son Gary Cooper, ja una mica vellet, i Burt Lancaster, lluny encara d'esdevenir viscontià, i amb aquell somriure americà tan característic. Son un parell de cínics perdedors, amb el seu cor tendre en algun moment, sobretot Cooper, que és un desenganyat cavaller del Sud, vençut en aquella guerra tan mitificada. Les noies fan més aviat de florero, tot i que podien haver donat molt més joc. Denise Darcel, avui poc recordada, va ser actriu, ballarina i cantant, era francesa però va treballar més aviat als Estats Units. El seu pas pel cinema va ser una mica erràtic i intermitent. Va morir el 2011. Fa de perversa de la pel·lícula, una aristòcrata seductora que vol enredar els homes, sense escrúpols. Els homes, com és sabut, son molt fàcils d'enredar quan pel seu camí s'hi posa una dona dolenta, i guapa, això sí.

Un dels seus galants és, a la pel·lícula, César Romero. Romero va ser una icona del Hollywood de l'època, un homosexual més o menys tolerat, fins i tot, considerant el puritanisme del moment, que va fer molts papers de seductor de senyores. Se li atribueixen relacions amb altres actors coneguts, com Tyrone Power. Va morir molt gran, l'any 1994. De Gary Cooper i Lancaster ja no cal explicar res, eren dels grans i van fer de tot. Jo vaig començar a veure Cooper al cinema quan ja era grandet i em sobtava que li posessin tantes parelles jovenetes, no sé què li podien veure. A la pobra Audrey Hepburn sempre l'aparellaven amb iaions i va treballar amb Cooper a Ariane. No resulta gens estrany que s'encaterinés amb Finney, quan li van posar una parella més adient, fins i tot una mica més jove que no pas ella.

I, és clar, un dels reclams de la pel·lícula, per als de la pell de brau, va ser la presentació americana de la nostra Sara Montiel, amb vint-i-pocs anys qui, segons diuen, i ho deia ella mateixa, tot i que aneu a saber si era cert, va tenir un rotllet amb el Cooper, amb qui acaba aparellada a Veracruz. Fa un paper interessant però poc potenciat, una mena d'espia valenta i arrauxada, al servei dels grans ideals revolucionaris i que se sap defensar tota sola, malgrat que en més d'una ocasió ha de rebre ajuda del Gary, tot un senyor, és clar. 

Veracruz, fins i tot en la seva època, va ser considerada una pel·lícula excessivament violenta, una mena de premonició del western crepuscular que es filmaria, anys després, a Itàlia i Espanya, un dels elements que suren a l'actual film de Tarantino. El pas del temps ha donat nous valors a aquelles cintes del oest americà més realistes, moltes de les quals fetes amb una sabata i una espardenya, però amb valors evidents i amb actors que es van poder guanyar les garrofes i començar a despuntar. I amb actors i actrius ja de baixa, que van aconseguir feina en aquelles produccions, entre les quals s'hi pot trobar de tot.

Veracruz té un final tràgic, poètic, potser el millor del conjunt, quan tot de pobres dones surten de qui sap on, a cercar els cadàvers de les seves parelles. El director va evitar el petó preceptiu final, de forma molt intel·ligent. La Revolució Mexicana, com totes les revolucions, en el fons va ser un bany de sang i un esclat de violència, però té una gran mitologia al seu entorn. Per casualitats diverses aquell país, que probablement no arribaré a conèixer mai en directe, va sorgint un dia sí i un altre també en la meva vida quotidiana. La Bibliomusicineteca potencia a fons la cultura mexicana, l'any passat vaig assistir a un club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya, fa poc temps el meu amic, l'historiador Pau Vinyes, ens explicava el seu viatge a aquell país i els seus contactes amb descendents dels exiliats, acabo de llegir el llibre amb contes i articles de Pere Calders, un d'aquells exiliats que van retornar, estic acabant la imprescindible novel·la Balún Canán, de Rosario Castellanos...

Sara Montiel va treballar força a Mèxic, fins i tot tenia la nacionalitat d'aquell país, també ho va fer Lola Flores i d'altres actors i actrius hispànics. La nostra Saritíssima va fer alguna pel·lícula interessant amb el gran i seductor Pedro Infante, amb qui corria la brama que havia arribat a tenir una filla il·legítima, tema que encara es un misteri, crec. De fet, Infante es veu que tenia fills a dojo i amb tothom. Quan jo era petita es van posar molt de moda, per tots aquests motius, les ranxeres i els cantants mexicans, el mateix Infante, Miguel Aceves Mejía, Negrete... Totes aquestes anècdotes i moltes més em van venir al cap dilluns, després d'haver tornat a  veure Veracruz.