MITOLOGIA ORXATERA PERSONAL

 

Es troba per la xarxa, a més d'un lloc, aquest bonic dibuix de Pellicer on es veu la popular orxateria del Tio Nelo, que estava situada, en la seva època més coneguda, als Porxos d'en Xifré. Expliquen que va ser la primera orxateria de la ciutat però, qui sap. Va obrir el 1836 i va tancar a finals de segle, propiciant l'engrandiment de les Set Portes i coincidint, més o menys, amb l'Exposició de 1888 que va canviar la fesomia de l'entorn i, fins i tot, els costums cotidians i les tendències d'oci, que diuen ara.

Recordo haver vist per primera vegada la reproducció d'aquest dibuix a la revista Destino, on explicaven la història de l'establiment. Avui se n'ha recuperat la memòria gràcies a moltes rutes i itineraris de temàtica diversa que passen per aquell indret. S'hi venien d'altres coses, com ara torrons, a l'hivern, una tradició que conserven molts establiments d'aquest tipus, bunyols o xarops. 

Els xarops revifen de tant en tant, a França se n'ha conservat sempre el consum i jo recordo que quan era petita vaig anar a Besalú, a casa d'uns oncles, i a la taverna del poble era la beguda més habitual de l'estiu i m'encisaven aquells diposits de tots colors amb aquella mena de gelatina espessa i dolça que es barrejava amb aigua fresca. 

D'altres productes destinats a refrescar-nos més enllà de l'aigua sola i ensopida, contra la qual, en el passat, hi havia una certa prevenció, potser a causa del mal record d'algunes epidèmies, eren la magnèsia, els sidrals, els litines... Beure massa aigua sense res més a dins deien que feia créixer granotes a la panxa.

La meva orxateria de referència va ser, des de petita, Can Sirvent del carrer Parlament. Jo pensava que era un indret molt antic però l'establiment de Parlament era de principis dels quaranta. He pres orxates en d'altres llocs, molt bones també, però no son la de la Sirvent, ho sento. Era una de les poques despeses que la meva mare es permetia en temps difícils, passàvem per la Sirvent de camí cap al Mercat de Sant Antoni que aleshores era 'La Plaça'. Al Poble-sec hi havia moltes botiguetes però no pas un gran mercat de veritat, com el de Sant Antoni, aleshores un indret amb unes olors-pudors molt especials i evocadores, i parades de ferro forjat amb noms que m'encantaven com ara 'despojos' o 'volatiles'.

M'agradaven els gots de vidre típics de les orxates i, encara més, les palles, que aleshores no eren canyes. Eren palles de veritat, imperfectes, diverses, que podies anar mastegant en acabar l'orxata o guardar per a fer bombolles de sabó al balcó de casa. Quan les van posar de plàstic em van donar un gran disgust i a les actuals, de cartronet, encara els tinc més mania i encara tenen més mal gust. No entenc com mai no s'ha recuperat la palleta de palla, tan evocadora de llunyanies rurals i tan agradable de fer servir.

En aquell temps la gent llençava a terra les palles fetes servir i els paperets que les embolicaven, en el tema de la cura per a aquesta mena de coses hem millorat molt. A la Sirvent tenien i tenen granissats i bons gelats però no els he notat mai tanta diferència amb els d'altres establiments com amb l'orxata. Quan vaig veure que començaven a escriure 'orxata', en català, em va semblar una gran falta d'ortografia, encara no m'havia reciclat. I, a més a mes, la lletra 'HAC' m'evocava fins i tot la forma del got pertinent, coses de criatures. És com quan vaig saber el sentit pecaminós de fer una palla, ho vaig trobar absurd, de mal gust i sense cap mena de gràcia, ignoro si té a veure amb les palles sucoses de les begudes del passat.

Hi havia i hi ha, no gaire lluny, a la Ronda, una altra gelateria i orxateria que també es diu Sirvent i que, des de temps immemorials, té un rètol avisant del fet que no és sucursal de ningu. A la Ronda van obrir durant uns anys un establiment gran on servien orxates i berenars diversos, com ara xocolata desfeta, i que també es deia Sirvent, em van dir que era d'una altra branca familiar que no tenia a veure, econòmicament parlant, amb l'establiment de Parlament.

En tot cas, l'orxateria del carrer Parlament, un carrer que ha canviat molt al llarg dels anys, sempre ha tingut un èxit remarcable i multitudinari, amb gent esperant al carrer i amb la seva oferta de torrons nadalencs. Ara has d'agafar un got de cartró i una canya també de cartró i tocar el dos, per això de la pandèmia. La decoració interior també ha variat amb el pas dels anys. Era un dels pocs llocs on ja de molt jovenetes podíem anar, soles, les amiguetes, a consumir. Amb el temps que fa que vaig néixer coses com l'orxata o la xocolata desfeta em resulten una mica indigestes si n'abuso i els granissats de llimona massa freds em fan maldecap.

A la Sirvent pots comprar ampolles d'orxata i beure-te-les a casa però son aquests uns productes que no admeten gaire bé el pas del temps i aviat perden gust i el varien. Això s'ha constatat amb l'intent gens reeixit d'oferir orxata embotellada, i tot i que amb el temps ha millorat una mica, és, encara, força lamentable, el resultat. Quan jo era jove es deia que beure orxata, el mateix que beure llet, era bo per a les mares que donaven el pit. Un problema de l'orxata, avui que som tan lights, es el sucre, en venen sense sucre, també, però res a veure. Per evitar el sucre s'han inventat un munt de fastigosos edulcorants que no suporto, al capdavall val mes no fer servir res que tirar de sacarines i d'altres invents del dimoni.

El gust de l'orxata, de la de Can Sirvent, ep, és per mi un dels gustos més evocadors del mon, en transporta a anys d'escassedat i poques francesilles, a aquell camí des del barri a Sant Antoni que em semblava llarguíssim i excitant, de la mà de la meva mare, un camí que durava molt perque ens anàvem troban conegudes i saludades i fent paradetes. Aquell viatge a peu tan sols el superava en emoció l'anada en tramvia jardinera als 'banys', algun diumenge per la tarda, amb els pares. Quan tornavem de mar també fèiem un extra refrescant, però no era orxata, sinó gasosa, que aleshores es deia 'graciosa' i cervesa, les dues coses es barrejaven, en general. De gasoses n'hi havia moltes marques, a diferents pobles, però 'la nostra' era la familiar, en el vidre de l'ampolla de la qual hi havia el dibuixet d'una família unida i feliç, absolutament convencional.

Hi havia menges festives, com el coco, els cacauets, els xurros oliosos, les patetes rosses en bossetes de coloraines... Les xufes, matèria prima de l'orxata, tambe tenien molt d'èxit entre els infants. Calia deixar-les en aigua una estona, s'inflaven i al mossegar-les suquejaven i eren molt bones. Però, evidentment, no era el mateix que beure una orxata autèntica de Can Sirvent, és clar. De vegades havia volgut fer experiments matxacant les xufes i barrejant el resultat amb aigua però he de dir que vaig aconseguir un resultat molt galdós, la veritat.

PROPERA XERRADA DE CERHISEC

 

Dimarts, dia 25, xerrada de CERHISEC, encara virtual, de moment. Us hi esperem, un tema molt interessant i documents inèdits.

MITOLOGIES RECURRENTS I EL MON FELIÇ DEL PARAL·LEL TORNAT A VISITAR

 

El Paral·lel o Paralelo, que era el nom amb el qual fins fa quatre dies tothom coneixia l'avinguda, sembla que torna a estar de moda. Bé, no pas el Paral·lel real i del present, producte del pas del temps i de la història, sinó un Paral·lel mític que potser no va existir mai. Quan jo tenia deu o onze anys es va posar de moda, gràcies a Sara Montiel i a la nostàlgia recurrent, el Paral·lel i el cuplet. El Paral·lel dels anys quaranta i cinquanta estava prou bé, es feien coses que ja s'havien fet abans de la guerra, era l'època del cinema popular, hi havia espectacles familiars i d'altres pujats de to que avui farien riure. Més endavant, sempre amb el pes de la nostàlgia al darrera, s'hi va fer teatre interessant, moltes obres emblemàtiques en castellà passaven pel Talia d'aleshores. El cinema Regio i el Cinerama van esdevenir, com tot al capdavall, fites efímeres però molt recordades.

Les tafaneries i anècdotes sobre el Para·lel conformen tot un gènere transversal, tenim un munt d'autors d'èpoques diverses que van escriure sobre l'època suposadament daurada de l'avinguda, alguns d'ells des de l'exili i tot. Com que molts d'aquests llibres pouen en el record i estan relacionats amb l'època jove dels escriptors i periodistes, és habitual que, en molts casos, com passa ara, es caigui en el tòpic i la mitificació. De la vida real d'actors, actrius, cupletistes i la resta, en realitat, en sabem quatre coses, encara avui. 

Malgrat la nostàlgia i el pes de la guerra civil i les seves seqüeles,  la vida va millorar, molta gent es va comprar un cotxet i va començar a sortir els caps de setmana. Aquest canvi en l'oci va ser allò que més va contribuir a la decadència de l'oferta. No tan sols van tancar locals del Paral·lel, tota Barcelona va anar perdent sales de ball, cinemes i la resta, però van sorgir les sorolloses discoteques, al Paral·lel, en concret, Barbarroja i Studio 54.

En els anys vuitanta es va tornar a la nostàlgia i a la lloança de locals resistents, com ara El Molino, fins i tot les aspes van tornar a girar, en un llunyà Nadal maragallià de finals d'aquella dècada. Més endavant un dels autors autodidactes més copiats, Miquel Badenas, es va autopublicar un molt bon llibre sobre la història del Paralelo i la seva gent. A causa de l'èxit Pagès el va publicar en català. 

Van passar els anys, i com sol passar, es va tornar a descobrir la sopa d'all. Un musical, pel meu gust poc reeixit i ple de tòpics, Flor de Nit, va tenir el seu èxit. Anys després una exposició al CCCB, centrada en l'època d'abans de la guerra civil, va embadocar molta gent. Era brillant i aplegava molts materials però, per meu gust, resultava força barrija-barreja. Voler explicar el Paral·lel i la seva història, com tantes altres coses, es com voler agafar aigua amb un cistell.

Darrerament sembla que el tema s'ha tornat a posar de moda, nova obra nostàlgica al TNC, novel·les ambientades en el Paral·lel, rutes turístiques diverses, un article a Serra d'Or... poca broma. En el fons, el de sempre, amb poca informació realment nova i aprofundida, i amb algunes excepcions com ara el llibre de Josep Cunill sobre l'Espanyol i la reedició, del mateix autor, de la biografia d'Elena Jordi. De vegades t'ensopegues amb treballs seriosos, com ara Les spectacles en Espagne, 1875-1936, de Serge Salaun, editat per... la Sorbona.

Al CERHISEC portem més de vint anys de feina, entre molts altres temes també hem escrit i parlat sobre el Paral·lel. Malauradament molts dels testimonis de gent gran que encara recordava el passat i que col·laborava amb nosaltres ha anat desapareixent per llei de vida. En aquests darrers temps sovint, amb bona intenció, m'envien referències sobre articles, espectacles o llibres relacionats amb el tema. Per una perla que trobes has d'entomar molta palla o tornar a llegir anècdotes que ja has recollit tu mateixa fa temps, transformades i millorades per la mítologia. Cupletistes adorables però amb vides difícils, anarquistes bons i generosos, bohemis de bon cor i coses així. Realitats menys agradables no solen vendre gaire. Em temo que aquesta foguerada paral·lelera passarà, com ha esdevingut sempre, jo ja soc dels vells de la colla, hores d'ara, i d'aquí uns quants anys més tornarà a sortir algú dedicat a reivindicar allò que mai no va ser. O que no va ser mai com ens ho volen explicar. 

La nostàlgia ja no és el que havia estat, Signoret dixit, jo tampoc no soc com era abans. Pretendre revifar les coses a la força no funciona. I cal valorar el present, el Condal, el Victòria, el Tantarantana, el Bars... La culpa no és del govern ni, com aquesta broma del Polònia, de la Covid. Un personatge de Ruth Rendell comenta en algun moment que si posem un peu en el passat i un altre en el futur ens pixem en el present. Perdoneu la grolleria però em sembla una expressió molt gràfica. Algun dia uns vells del futur enyoraran les terrasses del carrer de Blai, el Mago Pop, el Basar Xinès i el 'colmado' dels paquis. Els semblarà que tot empitjora i, com a Plini o Ciceró, que el jovent ha perdut pistonada, és mal educat i no té valors. Això, en el millor dels casos, si no passen coses pitjors i, com en èpoques passades, la violència no revifa. Mai no podem assegurar que estem vacunats del tot contra res, els virus muten i els humans, també.

UNA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA DEL SEGLE XIX: TOMEU VALENT I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES.

 

El proper dimarts, dia 27, toca xerrada de CERHISEC. La dedicarem a fer una nova presentació del meu darrer llibre parant atenció a les claus històriques de l'argument, enmig d'una conversa informal amb Meritxell Joan, mestra, i també membre de CERHISEC.

Fins dimarts, doncs!

Us recordo que podeu trobar el llibre demanant-lo directament a l'editorial Stonberg o bé a la Llibreria-Papereria NITUS, del carrer de Blai.

ROGER RODÉS I LA LLUITA VEÏNAL DELS ANYS SETANTA

El Poble-sec ha viscut, al llarg de la seva història, èpoques en les quals la lluita veïnal ha estat cabdal per tal d'aconseguir millores que avui semblen haver existit sempre. Molts de les millores assolides responen a l'arriscada lluita de gent de l'època del tardo-franquisme i la Transició, gent avui poc valorada per noves fornades de poble-sequins, més joves, que no coneixen a fons la història d'aquell passat. Un dels lluitadors més remarcables va ser Roger Rodés, president de l'Associació de Veïns en uns temps difícils, en els quals no era fàcil fer reivindicacions ni protestes, encara menys, liderar-les.

Roger Rodés va ser empresonat i va patir maltractaments. Era una època difícil, encara poc coneguda i estudiada, malgrat que gent jove com l'Arnau López, s'han interessat per aquells anys i aquelles lluites. L'Arnau va elaborar la seva tesi doctoral, que ens va presentar en una xerrada-col·loqui de CERHISEC,  amb el títol:

El moviment veïnal al Poble-sec i Montjuïc durant els governs d’esquerres a Barcelona (1979-2011): el diàleg entre el moviment veïnal i les institucions municipals´

Des de CERHISEC, vam proposar, ja l'any passat, que Roger Rodés fos el Pregoner de la Festa Major. Malauradament, a causa de la pandèmia, es va anul·lar tota l'activitat social. Aquest any l'hem tornat a proposar. Sense ser cap premi concret el fet de ser Pregoner comporta un cert reconeixement a les persones triades, sobretot des de fa alguns anys, ja que anteriorment s'havien prioritzat persones conegudes en el mon, per exemple, de l'espectacle, i semblava que la tendència actual seria triar gent de prestigi consolidat pel que fa a la seva tasca social, civica i política relacionada amb el Poble-sec. 

Malauradament la proposta no ha prosperat, creiem que a causa del desconeixement actual d'aquesta història relativament recent però ja una mica oblidada. De tota manera des de CERHISEC pensem dedicar una xerrada-homenatge a Roger Rodés, que doni a conèixer la seva tasca i les lluites socials d'un temps en transformació.

Nascut al Pallars, fill de família republicana, Roger Rodès viu al Poble-sec des dels anys cinquanta del segle passat. Va ser president de l‘Associació de Veïns del Poble-sec els anys del seus inicis. Durant la seva presidència fou detingut i dut a la prefectura de policia de la Via Laietana; i posteriorment passà uns mesos a la presó Model. D’aquesta manera es reprimia el moviment veïnal i social.

Eren aquells uns anys en què el barri no tenia cap dels equipaments que avui dia tenim i es varen organitzar moltes campanyes reivindicatives, totes abanderades al nostre barri per una Associació de Veïns que no tenia cap altre recurs que les aportacions dels seus més de mil socis i el treball de tot un conjunt de veïns. Per descomptat, no es depenia de CAP SUBVENCIÓ.

L’Associació estava formada per persones de totes les edats i sectors de la reivindicació popular: vocalia de dones, de joventut, de jubilats, d’urbanisme, d’ensenyament, de cultura... Tots a una i amb una actitud positiva d’anar avançant en totes les reivindicacions. Aquella transversalitat és un dels aspectes que avui es troben més a faltar.

És per això que demanàvem fer Roger Rodés pregoner. En la seva persona volíem fer un homenatge a TOTES les persones que en aquell moment varen estar lluitant per sortir de la foscor d’aquells temps. Elles són un exemple del passat que considerem que hem de tenir present en l’actualitat, quan hem de sortir de les foscors greus dels temps presents.

EVOCACIONS I HOMENATGES, GLORIA PADDY, LA REINA DE L'ACORDIÓ

 

L'altre dia, en muntar la xerrada sobre les vedettes, no vaig saber recordar el nom d'una molt bona acordionista que hi havia al Molino. Ara, gracies a la Taula Rodona que es va fer a l'Albareda, on la van mencionar, l'he recordat, era Gloria Paddy.

Si la memòria no em traïciona recordo que vivia amb una seva tieta, compraven sovint a l'adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. Era una noia molt maca i discreta, té discos gravats. L'acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l'havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del teatre era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia.

Algú em va dir, fa temps, que li semblava que havia mort. Un dels números que més recordo d'ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d'aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L'any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta, Alícia Tomàs, morta fa poc, va ser una de les ànimes d'aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s'interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Caldria recordar més sovint tota aquella gent de l'espectacle del Paral·lel de després de la guerra, encara més els que ja no son entre nosaltres, amb noms de carrers, plaques, el que fos. I homenatjar com cal els qui encara viuen i ens acompanyen, evidentment. 

Felicito efusivament la gent de la BiblioCineMusiTeca per la Taula Rodona de l'Albareda, una delícia, m'hauria agradat que durés  el doble, m'han encantat els tertulians. Per les circumstàncies actuals tan sols n'he pogut gaudir en diferit. 

VEDETTES, TRANSFORMISTES I D'ALTRES ARTISTES INCLASSIFICABLES

 

Ahir, amb el Josep Guzman, vam fer una xerrada en doble modalitat, online i presencial, al Centre Cívic El Sortidor, sobre unes quantes persones, homes i dones, que van treballar al Paral·lel en èpoques diferents. Us en penjo algunes fotografies, sense nom, per tal que els afeccionats al tema mirin d'endevinar a qui pertanyen.

El tema del Paral·lel i dels espectacles que s'hi van desenvolupar és molt ampli i divers, voler-lo cenyir a una xerrada, a un llibre, a una exposició, és com voler agafar aigua en un cistell. Amb estils i tendències diferents i fa, com qui diu, quatre dies, fins a finals del segle passat, a la franja del Paral·lel que va, més o menys, del carrer Tapioles a les Drassanes, s'hi va veure de tot i hi va passar de tot.

Els records dels qui encara en vam veure alguna cosa, del mític passat de l'avinguda, ja van de baixa. Els temps canvien, les generacions desapareixen, existeix una tendència inevitable vers la nostàlgia i la melangia, lligada al pas del temps i perillosa, car de vegades fa que no t'adonis dels bons moments del present que els més joves, algun dia, també mitificaran.

Un dels elements que van fer canviar les coses va ser l'arribada del cotxe, que de ser un objecte de luxe va passar a ser un estri possible, a l'abast de la gent modesta. I la tele, tan còmoda, que ens portava el cinema, el teatre i fins i tot el 'pit i cuixa' a domicili. I un altre element, molt important, va ser que el pecat, la transgressió, el misteri sexual que representaven moltes d'aquelles figures de l'escena popular, o el cinema que tan sols podíem veure a Perpinyà, va passar a millor vida. Avui tenir una opció sexual diferent o ballar en pilotes ja no té el morbo afegit d'altres èpoques. Malauradament, però, temes com ara la prostitució marginal, no s'han resolt i encara resten embolcallats en els prejudicis, el misteri, la misèria i l'explotació, avui globalitzada. 

Un repàs per la vida de les artistes del gènere demostra que les seves vides van ser normaletes i que hi podem trobar de tot, matrimonis feliços, retirades prudents, pocs escàndols i poques tragèdies, tot i que alguna cosa hi ha, de tot plegat.

El Paral·lel pecaminós va tenir treballadors i treballadores fixos i d'altres d'itinerants, que canviaven de teatre i feien gires importants, per Espanya i l'estranger, de la mateixa manera que aquí en venien de França, de l'Argentina... A banda d'aquesta xerrada i la que vam dedicar a Raquel Méller i la seva reivindicació es poden veure dues interessants exposicions, sobre la Bella Dorita i aquell mon, a la Bibliomusicineteca i al Centre Cívic Albareda. La pandèmia no ha permès donar a aquest cicle la brillantor i la difusió merescudes però algun dia el coronvirus tocarà el dos o ens en podrem defensar millor i els records mitificats donaran, encara, molt de material per a exposicions, llibres, memòries, novel·les, teatre musical i el que calgui.

Llàstima que el tema de l'Arnau estigui una mica aturat, el Molino força ensopit, el solar del Talia abandonat i ple de rates, tot i que sempre hi ha tanques publicitàries amb les que algú fa calaix i que, per a colmo de mals, l'Apolo s'hagi ensopegat amb uns gestors lamentables.Tant que es parla de cultura i cultureta i aquests casos, tan greus, no sembla que provoquin la indignacio que caldria.

També cal donar suport al que tenim, el Condal, el Victòria, el Barts, i d'altres sales properes, com ara el Tantarantana, la sala Dau al Sec... De vegades, al barri, sorgeix una nova iniciativa, una petita sala teatral que s'adapta a un espai petit, de vegades son efímeres, com en el passat remot, quan també hi havia moltes iniciatives efímeres, al Paralelo. 

M'he comprat fa poc, per la xarxa, un llibre imprescindible per als encuriosits, d'un hispanista francès, aquest que penjo una mica més amunt. Es un recull d'articles diversos, en francès i castellà, un dels quals dedicat al Paral·lel d'abans de la guerra, del millor i més objectiu i ponderat que he llegit sobre el tema. S'hauria d'escriure alguna cosa seriosa i ben documentada sobre el Paral·lel de la postguerra, fins al present, sovint no es passa d'anècdotes, de  mencionar quatre figures, de tornar a publicar fotografies del Molino i coses així. Molta ignorància visceral intel·lectualitzada no té vergonya en afirmar que aquell Paral·lel de la meva infantesa i joventut era residual i de poca volada i que no té interès. Per a tot fa falta temps, paciència, recursos i, és clar, consumidors culturals que donguin suport a aquests tipus de treballs. 

Cal recordar també que al Paral·lel s'hi va poder veure òpera, sarsuela, teatre de text en català i castellà, recitals de cançó catalana, màgia, cinema popular, cinerama, cinema d'estrena, fronton, circ i un munt de coses, també xaronades, és clar...