EL BAR CARBÓ, LA SARSUELA I EL TEMPS QUE TOT S'HO EMPORTA

 

El Carbó i el Borrell van ser, durant anys, dos dels establiments més emblemàtics del Paral·lel. El Carbó néixer a principi de segle amb la societat que van fer els germans Carbó Alemany i els seus descendents, fins al seu traspàs i venda, pel desembre de 1992. Va ser molt popular i durant un temps a la vorera del Carbó tan sols hi havia aquest establiment, que arribava fins al carrer Salvà, ocupant part del carrer, i el Novelty, que després seria el Bataclán.

Va tenir un niu d’art a l’altell i una orquestrina que tocava a la voravia. Al niu d’art hi havia actuacions d’artistes importants que actuaven de forma desinteressada per amistat amb els germans Carbó (Emili Vendrell, Antoni Miras). Els actors i cantants lírics es reunien a tres llocs, el Cafè del Teatre Nou, on es negociaven contractes, i als bars Borrell i Carbó, on es feia tertúlia. Durant molts anys hi va haver una gran fotografia mural on s’aplegaven molts d’aquells músics i cantants. Una de les darreres en anar al local va ser la tiple Mercedes Garcia, amb més de vuitanta anys, que ja no recordava el seu temps d’esplendor però si la seva infantesa.

Mercè Garcia, dels anys trenta als cinquanta, va ser una actriu molt simpàtica, d’enorme qualitat, la millor tiple còmica del Paral·lel segons autors com Badenas. El Carbó va mantenir la seva decoració, no es va reformar més enllà dels arranjaments imprescindibles. Hi anava gent molt gran i fidel. Mentre el Borrell, malgrat el canvi d’amos, conserva la seva decoració i el seu ambient, el Carbó, avui, és un establiment de menjar ràpid, pollastre fregit, i no queda cap record del seu passat mític.

Del Borrell, antic i actual, es poden trobar moltes fotografies i he escrit sobre ell en diferents ocasions. Del Carbó no n'he trobat cap i crec que també hi ha poca documentació sobre els seus primers temps i la seva trajectòria. El Borrell va acollir moltes penyes i colles i militants de partits d'esquerra radical. Les discussions polítiques durant la Transició i els primers anys de la democràcia eren freqüents i, de vegades, quan alguns dels participants s'enfadaven se n'anaven durant un temps al Carbó, a la vorera del davant, vaja. Del Paral·lel, en aquests darrers anys, s'ha escrit molt i de tot, el llibre més complet encara és el de Miquel Badenas, que consulto sovint.  Els mites s'han barrejat sovint amb la realitat i han sorgit experts paral·lelistes per tot arreu. La història del Paral·lel és tan diversa i complexa que voler-la copsar és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. 

Del Carbó se n'han oblidat, fins i tot, molts d'aquests mapes en els quals se situen els locals i teatres del Paralelo i poca cosa es pot trobar per la xarxa. També el record de la sarsuela, la seva importància i transversalitat, ha minvat  o es menysté. Potser tot va lligat. 

ITINERARIS DE CERHISEC PER ALS DIES DE LA FESTA MAJOR

 

XERRADA DE CERHISEC: SANTA MADRONA, MÉS ENLLÀ DEL POBLE-SEC

 

Dimarts que ve, dia 27, a dos quarts de set del vespre, dedicarem la xerrada de CERHISEC a fer una petita excursió virtual per algunes ermites de la geografia catalana dedicades a Santa Madrona. La popularitat de la santa possiblement va tenir relació amb el tema de les sequeres i l'aigua. 

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix-Poble-sec.

LITERATURA I DONES DEL POBLE-SEC

 Dimarts que ve, dia 13 de juny, a dos quarts de set del vespre, dedicarem una sessió a parlar de dones del poble sec que han conreat la literatura a través de gèneres diferents. Comptarem amb la presència de les autores contemporànies i evocarem figures com Irene Polo o Palmira Jaquetti que van tenir alguna relació amb el nostre barri. La presentació anirà a càrrer de Júlia Costa (CERHISEC).

ANARQUISME I MELODRAMA, AL TEATRE APOLO

 

Com que al llarg del temps passen tantes coses no es pot evitar que moltes s'oblidin, que d'altres es mitifiquin i que moltes es reinventin. Un dels indrets més mitificats i reinventats ha estat el Paral·lel, quan era el Paralelo. 

Un dels gèneres menys recordats, avui, pel que fa a tot el que es va arribar a reoresentar al Paral·lel, crec que és el melodrama. La paraula té moltes interpretacions, però, en general, es considera que el melodrama és una obra de ficció en la qual s'exageren els sentiments i el patetisme. 

Jose´Fola Igúrbide

Un lloc on, durant si fa no fa una dècada, es van representar, amb èxit, molts melodrames, va ser l'antic Teatre Apolo. Va ser obra de l'arquitecte Audet i es va inaugurar el 19 de novembre de 1904. El diari 'La Vanguardia' en va remarcar l'elegància, la bona construcció, l'amplitud de l'espai, la ventilació i les mides de seguretat, considerant que els incendis van ser freqüents, en aquella època.

Els actors que encapçalaven els repartiments eren Joaquín García Parreño, MIguel Rojas i Angelina Caparó. Poques dades biogràfiques en tenim, tot i que segur que espigolant per la xarxa alguna cosa en trobaríem. Un dels autors més coneguts d'obres del gènere va ser José Fola Igúrbide. Se suposa que era valencià. Va ser inventor, filòsof, autor dramàtic, conferenciant, guitarrista. Alguns el comparaven amb Echegaray i tot.

Entre els seus invents expliquen que hi havia un helicòpter i un motor per a vaixells. No devia tenir èxit ni sort i es va dedicar a fons a la filosofia i el teatre. Va escriure moltes obres, una de les més exitoses va ser 'El Cristo moderno'. Tenia set actes, tot i que en alguns documents diuen que eren cinc. Era una obra idealista que passava a Rússia. Un estudiant aristòcrata era conquerit per la causa del poble. Els molts discursos polítics de l'obra, a favor dels oprimits i en contra dels zaristes i dels explotadors feien aixecar al gent de les butaques, les dones ploraven i, en general, s'insultava a dojo els dolents. Aquestes coses m'havien explicat que també passaven a les sales de cinema popular, en més d'una ocasió,  anys després.

A l'obra hi sortia un dolentíssim, Trepoff, sicari cruel, que feia creure a cop de fuet. La gent li deia de tot. Una vegada, expliquen, un espectador enardit li va tirar un tret de pistola. El pobre actor es va treure la barba, el gorro rus, i va manifestar que era un treballador més, humil i pobre, que li sabia greu fer aquell paper horrible però que estava al costat de la llibertat i contra les classes privilegiades abusadores.

Aquells melodrames coincidien, a Barcelona, amb l'auge de l'anarquisme. Es venien molt bé llibres de l'editorial Sampere, de València, amb textos de Nietzsche, Proudhon, Kropotkin. Era textos difícils d'entendre, però hi havia un gran interès en aprendre. Al mateix Apolo, els diumenges pel matí, s'hi celebraven mítings anarquistes, molts d'aquells actors s'identificaven amb el contingut dels melodrames amb rerefons polític, com el mateix empresari, Emili Guilemany, que cedia el loca als anarquistes.

D'altres obres de Fola duien títols com ara 'Sol de la Humanidad', 'La libertad caída', segona part de 'El Cristo moderno', 'El pan de piedra', Él cacique' i també textos teatrals dedicats a Zola o parlant de l'afer Dreyfus. Els aplaudiments, en ocasions, interferien en l'acció, per animar els herois de les obres a lluitar per la justícia. El popular autor va viure uns quants anys al carrer Major de Gràcia i, a banda de l'Apolo van acollir obres seves d'altres teatres, com ara el popular 'Circo Barcelonés', del carrer Montserrat. A Barcelona Fola va publicar un llibre que es deia 'La nueva ciencia geomètrica', que va originar debats i controvèrsies amb el para escolapi Llanas. Entre les teories que plantejava el llibre va sorgir una fòrmula geomètrica per a mesurar angles, coneguda per 'Curva Fola'. Les obres de Fola es van representar per tot Espanya, amb èxit. Va morir a Madrid, l'any 1918. Les modes canvien i la sarsuela va bandejar el melodrama.

El Molino. Memorias de un setentón

Sebastià Gasch

Dopesa, 1972

RECORDANT L'ESCRIPTOR, ADVOCAT I PERIODISTA FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA

 

A càrrec de l'escriptora JÚLIA COSTA.

Més informació:

https://elsortidor.inscripcionscc.com/MiramModular/buscador/buscador.jsp?g=1&c=27&a=2436

ALGUNES NOTES HISTÒRIQUES SOBRE LA PRESÈNCIA DE SANTA MADRONA A MONTJUÏC

 

Com tothom interessat per la història del nostre barri sap, ja fa temps, massa, que l'esvoranc de davant de l'ermita impossibilita l'accés al recinte i que la missa del dia de l'Aplec, únic dia en el qual hi podíem anar, es faci a l'interior del petit i entranyable edifici.

Potser caldria endegar alguns tipus d'actes, de l'estil dels que es van fer durant molt de temps davant del malmès Monument a la Sardana. Per a aquesta mena de manifestacions pacífiques cal tenir constància i tot és feina, evidentment. Recupero avui unes notes sobre l'ermita i la seva història que vaig penjar ja fa alguns anys al blog, la majoria de dades pertanyen a l'interessant llibre de l'historiador Pere Voltes, pioner en molts aspectes pel que fa a recollir la història de la ciutat.

Avui aquesta ermita del segle XVIII, molt reformada, és l'únic testimoni de la presència de la Santa en un edifici més antic que va conèixer molts canvis. En els seus origens l'antiga també havia estat una capella modesta, per cert. En el llibre de Pere Voltes sobre Montjuïc i el seu castell, tot un clàssic, trobo aquesta referència:

Durante el siglo XV la capilla estaría al cuidado de algún ermitaño y conocemos el nombre de Martí de Castro que al casarse en 1452 pagó dos sueldos, como era costumbre, para contribuir a la obra de la Seo de Barcelona (...).

Es conserva una carta en la qual els consellers de la ciutat es dirigeixen a l'emperador Carles V, el 1525, explicant entre d'altres detalls que dos homes de Sarrià havien intentat assassinar els dos ermitans de la capella. De fet, capella i relíquies de la santa pertanyien en aquella època al monestir de Sant Pau del Camp.

A l'edifici s'hi van anar fent embelliments i ampliacions, al llarg dels segles XVI i XVII. També s'hi va fer arribar aigua des de la font de Sant Julià, propera a una altra església que portava aquest nom. Es conserva, tot i que no sé on deu ser actualment, segons testimoni de Pere Voltes, una làpida amb l'escut de la ciutat i amb una inscripció de la qual es pot deduir que pelmarç de 1563 el propietari, Bartomeu Valero, amo de la torre que hi havia davant de la capella de Sant Julià, va donar als consellers la font de Santa Madrona i que aquests es van gastar cent lliures en obres.

El que em crida l'atenció és el cognom del propietari, Valero, com el famós Can Valero del temps del barraquisme, tota una institució i em pregunto si l'origen del conegut bar no seria alguna propietat familiar antiga, no sé si algú pot aclarir els meus dubtes.

L'església de Santa Madrona, la de Montjuïc, va patir molts canvis, hi va haver diferents ordes religioses i les relíquies de la santa van viatjar molt amunt i avall entre processons, trasllats, guerres i desgràcies. Quan després de la guerra semblava que s'havien perdut de forma definitiva un particular en va oferir un bocinet que conservava a la església del barri, construïda a finals del XIX i sobre la qual ja he escrit moltes vegades. Avui, que tantes coses es publiquen sobre la ciutat, pagaria la pena comptar amb una bona reedició de la impressionant obra de l'historiador Voltes, a qui no se li ha acabat de reconèixer la gran aportació a la història de la ciutat, en uns temps una mica complicats. Hi ha una perillosa i suïcida tendència a condemnar a l'ostracisme la cultura i la historiografia de l'època franquista, sense matisos ni contextualitzacions. El fet és que trobar aquelles publicacions és avui difícil tot i que gràcies a internet, possible.

Historia de Montjuïc y su castillo

Pedro Voltes Bou

Barcelona, ayuntamiento de Barcelona (1960)