dissabte, 20 de febrer de 2021

EVOCACIONS I HOMENATGES, GLORIA PADDY, LA REINA DE L'ACORDIÓ

 


L'altre dia, en muntar la xerrada sobre les vedettes, no vaig saber recordar el nom d'una molt bona acordionista que hi havia al Molino. Ara, gracies a la Taula Rodona que es va fer a l'Albareda, on la van mencionar, l'he recordat, era Gloria Paddy.

Si la memòria no em traïciona recordo que vivia amb una seva tieta, compraven sovint a l'adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. Era una noia molt maca i discreta, té discos gravats. L'acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l'havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del teatre era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia.



Algú em va dir, fa temps, que li semblava que havia mort. Un dels números que més recordo d'ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d'aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L'any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta, Alícia Tomàs, morta fa poc, va ser una de les ànimes d'aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s'interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Caldria recordar més sovint tota aquella gent de l'espectacle del Paral·lel de després de la guerra, encara més els que ja no son entre nosaltres, amb noms de carrers, plaques, el que fos. I homenatjar com cal els qui encara viuen i ens acompanyen, evidentment. 

Felicito efusivament la gent de la BiblioCineMusiTeca per la Taula Rodona de l'Albareda, una delícia, m'hauria agradat que durés  el doble, m'han encantat els tertulians. Per les circumstàncies actuals tan sols n'he pogut gaudir en diferit. 

dimecres, 17 de febrer de 2021

VEDETTES, TRANSFORMISTES I D'ALTRES ARTISTES INCLASSIFICABLES

 

Ahir, amb el Josep Guzman, vam fer una xerrada en doble modalitat, online i presencial, al Centre Cívic El Sortidor, sobre unes quantes persones, homes i dones, que van treballar al Paral·lel en èpoques diferents. Us en penjo algunes fotografies, sense nom, per tal que els afeccionats al tema mirin d'endevinar a qui pertanyen.

El tema del Paral·lel i dels espectacles que s'hi van desenvolupar és molt ampli i divers, voler-lo cenyir a una xerrada, a un llibre, a una exposició, és com voler agafar aigua en un cistell. Amb estils i tendències diferents i fa, com qui diu, quatre dies, fins a finals del segle passat, a la franja del Paral·lel que va, més o menys, del carrer Tapioles a les Drassanes, s'hi va veure de tot i hi va passar de tot.


Els records dels qui encara en vam veure alguna cosa, del mític passat de l'avinguda, ja van de baixa. Els temps canvien, les generacions desapareixen, existeix una tendència inevitable vers la nostàlgia i la melangia, lligada al pas del temps i perillosa, car de vegades fa que no t'adonis dels bons moments del present que els més joves, algun dia, també mitificaran.

Un dels elements que van fer canviar les coses va ser l'arribada del cotxe, que de ser un objecte de luxe va passar a ser un estri possible, a l'abast de la gent modesta. I la tele, tan còmoda, que ens portava el cinema, el teatre i fins i tot el 'pit i cuixa' a domicili. I un altre element, molt important, va ser que el pecat, la transgressió, el misteri sexual que representaven moltes d'aquelles figures de l'escena popular, o el cinema que tan sols podíem veure a Perpinyà, va passar a millor vida. Avui tenir una opció sexual diferent o ballar en pilotes ja no té el morbo afegit d'altres èpoques. Malauradament, però, temes com ara la prostitució marginal, no s'han resolt i encara resten embolcallats en els prejudicis, el misteri, la misèria i l'explotació, avui globalitzada. 

Un repàs per la vida de les artistes del gènere demostra que les seves vides van ser normaletes i que hi podem trobar de tot, matrimonis feliços, retirades prudents, pocs escàndols i poques tragèdies, tot i que alguna cosa hi ha, de tot plegat.

El Paral·lel pecaminós va tenir treballadors i treballadores fixos i d'altres d'itinerants, que canviaven de teatre i feien gires importants, per Espanya i l'estranger, de la mateixa manera que aquí en venien de França, de l'Argentina... A banda d'aquesta xerrada i la que vam dedicar a Raquel Méller i la seva reivindicació es poden veure dues interessants exposicions, sobre la Bella Dorita i aquell mon, a la Bibliomusicineteca i al Centre Cívic Albareda. La pandèmia no ha permès donar a aquest cicle la brillantor i la difusió merescudes però algun dia el coronvirus tocarà el dos o ens en podrem defensar millor i els records mitificats donaran, encara, molt de material per a exposicions, llibres, memòries, novel·les, teatre musical i el que calgui.

Llàstima que el tema de l'Arnau estigui una mica aturat, el Molino força ensopit, el solar del Talia abandonat i ple de rates, tot i que sempre hi ha tanques publicitàries amb les que algú fa calaix i que, per a colmo de mals, l'Apolo s'hagi ensopegat amb uns gestors lamentables.Tant que es parla de cultura i cultureta i aquests casos, tan greus, no sembla que provoquin la indignacio que caldria.

També cal donar suport al que tenim, el Condal, el Victòria, el Barts, i d'altres sales properes, com ara el Tantarantana, la sala Dau al Sec... De vegades, al barri, sorgeix una nova iniciativa, una petita sala teatral que s'adapta a un espai petit, de vegades son efímeres, com en el passat remot, quan també hi havia moltes iniciatives efímeres, al Paralelo. 




M'he comprat fa poc, per la xarxa, un llibre imprescindible per als encuriosits, d'un hispanista francès, aquest que penjo una mica més amunt. Es un recull d'articles diversos, en francès i castellà, un dels quals dedicat al Paral·lel d'abans de la guerra, del millor i més objectiu i ponderat que he llegit sobre el tema. S'hauria d'escriure alguna cosa seriosa i ben documentada sobre el Paral·lel de la postguerra, fins al present, sovint no es passa d'anècdotes, de  mencionar quatre figures, de tornar a publicar fotografies del Molino i coses així. Molta ignorància visceral intel·lectualitzada no té vergonya en afirmar que aquell Paral·lel de la meva infantesa i joventut era residual i de poca volada i que no té interès. Per a tot fa falta temps, paciència, recursos i, és clar, consumidors culturals que donguin suport a aquests tipus de treballs. 

Cal recordar també que al Paral·lel s'hi va poder veure òpera, sarsuela, teatre de text en català i castellà, recitals de cançó catalana, màgia, cinema popular, cinerama, cinema d'estrena, fronton, circ i un munt de coses, també xaronades, és clar...

dilluns, 8 de febrer de 2021

RAQUEL MÉLLER, ARTISTA INTERNACIONAL: XERRADA

 

Demà, dimarts, 9 d febrer, a les 18:30, en el marc dels actes organitzats per diferents entitats i centres cívics, a l'entorn del Paral·lel i del 120è aniversari del naixement de Maria Yáñez, La Bella Dorita, faré un repàs per la vida i el mite de Raquel Méller, artista internacional que va viure al Poble-sec durant un temps i va tenir els seus primers èxits al Teatre Arnau.

La xerrada començarà a les 18:30, tot i que en alguns cartells s'indica les 19:00. S'hi podrà accedir a través de l'enllaç habitual de CERHISEC:


https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC


Us esperem!!!! I esperem que tot funcioni, ep.



dijous, 21 de gener de 2021

PALMIRA JAQUETTI, POETA, COMPOSITORA, FOLKLORISTA, TRADUCTORA... (XERRADA DE CERHISEC)

 


La xerrada de CERHISEC del proper dimarts, 26 de gener, estarà dedicada a Palmira Jaquetti (1895-1963), cent vint anys després del seu naixement. La Generalitat ha reivindicat durant el 2020 la figura d'aquesta dona singular i poc coneguda avui o una mica oblidada, encara amb molta obra poètica inèdita o per reeditar. Va néixer al carrer Creu de Molers, en una casa avui desapareguda. 

Per diferents localitats i comarques catalanes que van tenir contacte amb ella, a causa de la seva immensa recerca de cançons tradicionals, s'han programat actes diversos. Al Poble-sec, de moment, li farem un petit homenatge amb aquesta xerrada la qual, a causa de la situació, serà online, a les set del vespre, com sempre.




La xerrada estarà a càrrec de Júlia Costa i l'adreça de contacte serà l'habitual de CERHISEC:

https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC

Us hi esperem!!!

divendres, 11 de desembre de 2020

EL POBLE-SEC. RETALLS D'HISTÒRIA, NÚMERO 19 DE LES RESSENYES DEL CERHISEC!!!!

 



Després de moltes dificultats lligades a les circumstàncies ja tenim en els punts de venda el volum 19 de les ressenyes del CERHISEC. El dia 15, dimarts, a les set del vespre, en farem una presentació virtual online i us comentarem els diferents articles que hi trobareu. 




Podeu trobar aquest llibre i els números endarrerits que us facin falta a les llibreries i papereries del barri.


La Carbonera - Llibreria, Blai, 40

Papereria Karma, plaça del Setge, 1

Papereria Mesias, carrer Nou de la Rambla, 122

Papereria Llibreria Nitus, Blai, 6

Nu&Ca, Roser, 5

Estanc núm. 215, Grasses, 1

dimarts, 17 de novembre de 2020

FRANCESC LAYRET, XERRADA VIRTUAL DE 'CERHISEC'

 



El dia 24 de novembre, el proper dimarts, dedicarem la xerrada de CERHISEC a recordar la figura de Francesc Layret, assassinat per pistolers a sou el 30 de novembre de 1920.

A causa de la situació actual la xerrada serà online, a l'adreça habitual de CERHISEC. 

Podeu connectar amb nosaltres aquí:


https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC



Al blog La Panxa del Bou he dedicat diferents entrades a Francesc Layret. El Paral·lel va dur el seu nom durant l'època de la República i la Guerra Civil. 


https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/09/francesc-layret-cent-anys-despres-de-la.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/09/francesc-layret-cent-anys-despres-de-la_19.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Francesc+Layret


dimarts, 27 d’octubre de 2020

AROMES QUE S'ESVAEIXEN

 

fotografia: Pere Borràs

Es traspassa, crec que per jubilació, la perfumeria de la Plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, a causa de la situació i per motius diversos. És possible que alguns tancaments s'haguessin ajornat un temps, fins i tot, però no sempre els tancaments son culpa de la gentrificació, ni del virus, sinó que els finals, com els principis, formen pat del ritme natural de la vida i de les circumstàncies. Quan vas fent anys recordes molts indrets, d'altres potser els has oblidat, però el cert és que costa evocar el passat si no és compta amb fotografies o algun tipus de documentació.

La Plaça dels Ocellets va oficialitzar el seu nom popular a principis dels noranta. Els ocellets eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, els quals, durant un temps, es trobaven en aquell indret. A L'Hospitalet, pel mateix motiu, Can Vidalet es deia, de forma popular, el Parque de los Pajaritos. No recordo si la placeta tenia algun nom oficial, abans. I jo, més que no pas els ocellets, hi recordo una gran parada de melons i síndries, situada al mig de l'espai, quan n'era la temporada. Es venien tallades de síndria i meló i te les podies menjar pel carrer, calia anar amb compte, aleshores no teníem tovallons ni mocadors de paper que ens lliuressin de les llànties.

Alguns establiments de la plaça han canviat de nom però no pas d'orientacio. Cesk Freixas menciona la Boheme, on comença el carrer Blai, però aquest establiment ja té un altre nom, el mateix que el bar que s'havia dit Maitanca. Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats, malgrat el canvi de propietat, ha conservat el seu nom evocador. Ja no fa aquella olor penetrant i forta d'altres temps.

No se si la perfumeria tenia algun nom concret però jo diria que és l'establiment més antic de la rodalia. Quan jo era petita hi venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de poques possibilitats i, fins i tot, de poca oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable que calia deixar madurar ja que, ai, tampoc les cases del barri, en la seva gran majoria, no tenien dutxa ni banyera i s'havia de recorrer al cubell gran al mig de la cuina. La higiene integral no era fàcil ni tan habitual com ara.


Ja hi havia colònies embotellades, és clar, però poques i per circumstàncies extraordinàries, com també era per a ocasions assenyalades el sabó d'olor, com ara l'Heno de Pravia. El més habitual, durant anys, a casa, va ser el sabó de coco i llimona, més econòmic que l'altre. Fa anys vaig llegir les memòries d'un metge, sento no recordar-ne el nom, que explicava com la seva mare sempre tenia una pastilla de sabó Heno de Pravia per estrenar, acuradament embolicada, per quan venia el metge a casa i després s'hagués de rentar les mans. I l'emoció que va sentir quan a ell, metge jove, una mestressa de casa li va lliurar la pastilla nova, per tal que fes el mateix.

En aquella perfumeria dels meus records hi despatxaven unes noies que jo veia molt grans i devien ser molt joves. En alguna ocasió m'havien donat alguna mostra, unes ampolletes minúscules, amb colònia, o petits sabonets, coses així, que em semblaven tresors immensos. En aquests darrers anys l'establiment tenia un públic fidel, uns amos amabilíssims i una molt bona oferta de tot i a preus diversos. M'agradaria que qui es quedés l'establiment, després del traspàs, continués dedicant-se al mateix ram, però això depèn de moltes coses, m'imagino.

Al costat de la perfumeria hi havia un barber, en aquells temps, que tenia fama de pelar massa. I poca cosa més recordo, la veritat. Els barbers d'aleshores tenien sempre un rellotge de paret i revistes i diaris per a senyors, una de les revistes habituals era La Codorniz. Fa poc hem fet arreglar un antic rellotge de paret del meu avi i el savi rellotger que n'ha tingut cura ens va comentar que d'aquest tipus de rellotge en deien de barberia, ja que sembla que els barbers els tenien d'aquest tipus. A la placeta també hi havia hagut, durat un temps, una font de raig  vertical on s'abeuraven un munt de coloms que una vegada, a principis dels setanta, vaig retratar per a un concurs de fotografia que no vaig guanyar i que feien a l'Escola Normal, on jo estudiava als vespres.

Tinc un record anecdòtic de la perfumeria. Una vegada actuava, no sé si al Victòria o a l'Apolo, Manolo Escobar, un personatge que jo crec que es va fer apreciar per tothom, fins i tot pels poc seguidors del seu gènere. Els meus pares, catalans de generacions, amants de la cançó catalana d'Emili Vendrell, la sarsuela, la sardana, els monòlegs de Capri i fins i tot de les noves figures de la Cançó, eren també amants del flamenc i la cobla i sovint anaven a veure tots aquests artistes, aixi com agosarades revistes, quan podien, que era poques vegades, a causa de la feina i l'economia.

Manolo Escobar, que ja era una mica grandet, amb més gent, anava cap al teatre, l'acompanyava la seva esposa, la famosa i simpàtica alemanya. La història d'amor incombustible d'aquesta parella esberla tots els tòpics sobre coincidències culturals matrimonials, la veritat. L'elegant i simpàntica senyora Escobar devia tenir afició als productes de perfumeria i es va acostar a l'aparador de l'establiment de la placeta. Manolo Escobar se li va atansar i li va dir, amb gran afecte,  cariño, que llegremos tarde, vamos. Em va agradar molt com la tractava, la veritat. Potser a causa de què tenien el temps just d'arribar al teatre a la perfumeria no van fer fira, vaja.




La perfumeria ha tingut la grapa i l'encert de conservar l'aparador original, un d'aquells petits aparadors de fusta pintada, tan bonics, habituals també a les farmàcies i merceries antigues i que avui es troben en perill d'extinció. Els aparadors han sofert i estan sofrint un atac estrany de la modernitat ximpleta, allò d'anar 'a mirar aparadors', una activitat entranyable, no sé pas com acabarà. Encara en queden, és clar, pero no pas d'aquest estil ni tan assortits. Fa anys, pels volts de la Mercè, es feia un concurs de guarniment d'aparadors, per cert, i et trobaves amb veritables meravelles. I ara, que s'acosta el cicle nadalenc, en un any trist per motius obvis, també em venen al cap aquells muntatges del Corte Inglés, amb allò de Cortilandia, Cortilandia, i amb tot de pares i mares d'aleshores, de la nostra edat si fa no fa, que portaven els xiquets a veure els passis esperats.


Això dels records i les nostàlgies és perillós, cadascú, tingui l'edat que tingui, recorda les seves coses i li sembla que son de tota la vida quan, tan sols, son de la seva, de vida. De vegades, quan algú se'm plany de què tot canvia, talment com si el passat fos una mena de paradís perdut, li responc que més he canviat jo, i no pas per millorar, excepció feta de la millora en l'experiència, un factor que no s'ha tingut mai gaire en compte, la veritat. Al capdavall, amb el pas del temps, les diferents generacions acabem per parlar variants dialectals diferents, què hi farem. Així és la vida i potser està molt bé que sigui així. Crec que m'aniré a comprar alguna darrera colònia a la perfumeria de la placeta, potser aquesta recuperada i entranyable Álvarez Gómez, que ens ha demostrat que, amb aquests cognoms i amb un disseny evocador, és pots ser tan glamouros i magistral, olorosament parlant, com si et dius Chanel. Ara bé, jo també soc força fidel a L'Heno de Pravia i la Lavanda Puig. 


Al capdavall l'indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d'un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava par del Camp de les Carolines, ben mirat. Tot arriba i passa, nosaltres, també.