A causa de la prevista vaga de funcionaris interins la xerrada sobre Fregoli, a càrrec de Jordi Artigas, la hem traslladat al dilluns, dia 29 de novembre.
Us hi esperem!!! També s'ha avançat l'inici a causa dels nous horaris de les biblioteques, a dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!
Ahir pel matí un amic de CERHISEC ens enviava la fotografia d'un nadó, un seu net. Al vespre vam saber la mort, en un accident, de Núria Burguillos Medina. El contrast entre l'arribada d'una nova vida i una mort prematura va fer que ahir fos un dia estrany, d'aquests que et fan pensar sobre el sentit de la vida, breu i atzarosa, i la mort de persones que has conegut, en una edat en la qual encara tenien moltes coses per fer, sobta i resulta dolorosa.
Feia temps que no veia la Núria Burguillos, era una dona molt activa, feia moltes coses i molta gent diversa la coneixia i apreciava. Pel que sé, darrerament feia una gran tasca en relació a la inclusió de dones en el Nomenclàtor barceloní. Aquest matí, mirant per la xarxa, he trobat el document en el qual, com a Secretària de la Ponència del Nomenclàtor sol·licita que es posi el nom d'Irena Sendler a un carrer de la ciutat. Irena Sendler va ser un personatge admirable, que va salvar molts infants del gueto de Varsòvia, va ser torturada pels nazis i que, després de la guerra, també va tenir problemes seriosos amb el comunisme estatalitzat.
La trajectòria de la Núria ha estat molt llarga i diversa però em limitaré en aquesta entrada als meus records personals i a algunes referències imprescindibles. La vaig conèixer quan era molt joveneta i al Poble-sec teniem un petit arxiu propi que sempre he trobat molt a faltar i del qual ella tenia cura. Més endavant els fons van passar a l'arxiu del Districte, en la seva entranyable seu de la Plaça Bonet i Muixí, on havia anat en diferents ocasions a fer consultes i xerrar amb ella. Amb la gent de CERHISEC vam fer una acurada visita a aquell espai. Avui tot està a l'arxiu de la seu del Districte, potser ha de ser així però l'indret no resulta tan amable ni tan còmode, pel meu gust, com l'anterior.
Recordo també la visita que vam fer, amb ella i CERHISEC, al Refugi 307, quan encara no estava museïtzat. Em va produir una gran impressió i tot i que ara esta molt ben arreglat sé que no sentiré més aquella sensació estranya de penetrar en un lloc oblidat en el qual, aleshores, encara es podien llegir uns rètols que amb el gran nombre de visites actuals s'han anat esborrant. La museïtzació comporta haver de fer canvis imprescindibles per a millorar l'accés i evitar riscos, ho entenc, però res no és igual que quan hi vam entrar amb dificultats, de forma gairebé una mica clandestina, aquella primera vegada.
A nivell personal hi vaig contactar en fer un curset amb ella, sobre narració històrica, al Centre de La Font de la Guatlla. Una narració relacionada amb el que vaig aprendre al curset va guanyar el premi de narrativa Francesc Candel, en la organització del qual també col·laborava. L'escriptor encara era viu i tinc un record entranyable d'aquells anys. El 2009 li vaig demanar que presentés el meu llibre L'inici del capvespre, al Centre Cívic del Sortidor, cosa que va fer, molt amablement. Va ser una tarda inoblidable.
La Núria també va publicar llibres, de narrativa o d'assaig, que no han tingut, crec, el ressò merescut. Tenia també relacions importants, com jo, però ella més aviat per motius familiars que no pas professionals, amb L'Hospitalet, i per això la podem trobar referenciada a la web sobre autors i autores d'aquesta ciutat, tan propera i, encara, tan poc coneguda pels barcelonins.
En tot cas queda per fer una seva biografia més completa i acurada sobre la seva polièdrica activitat. Potser algun dia un carrer del nostre districte portarà el seu nom, qui sap.
https://starscolorinvisible.wordpress.com/tag/nuria-burguillos/
https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/nuria-burguillos
Fa uns dies vaig posar un comentari al facebook sobre això de què Poble-sec s'ha d'escriure, mentre no canviï la normativa, amb guionet. Les raons son ortogràfiques i l'ortografia és arbitrària, però, és clar, crec que hem de ser una mica obedients amb aquestes coses, fins i tot quan ens grinyolin i pensem, de bona fe, que la solució triada pels experts no és la més adient.
Els repatanis que insisteixen en escriure-ho separat i sense guionet tenen la seva llibertat per fer-ho, és clar, però crec que haurien d'expressar raons sòlides que anessin més enllà de 's'ha fet sempre així' o 'm'agrada més de l'altra manera'. La pega és que fins i tot cartells d'origen municipal, cada vegada menys, tot s'ha de dir, es passen la normativa pel folre en moltes ocasions.
La tossuderia lliure no gosaria fer el mateix amb d'altres paraules, per exemple, si jo dic que m'agrada més 'caball' que 'cavall' i que, fet i fotut, sona igual, em diran que per això és fan unes normes que no tenen cap mala intenció sinó intentar que ens entenguem d'una forma més fàcil tot i que sovint pensem, jo també, que compliquen coses senzilles.
A banda del tema ortogràfic, com que cada dia he d'escoltar penjaments sobre la deriva poble-sequina en particular i barcelonina en general, he espigolat pel meu propi blog i he trobat una entrada llargueta, de l'any 2009, per tal que comproveu que sempre estem igual. En podria trobar d'anteriors, al meu blog i a les hemeroteques, en general tot sembla estar, en algun moment, pitjor que abans. De fet els que anem empitjorant, ens agradi o no, som les persones, malgrat que tinguem el cor jove, els anys no perdonen, ep. Llàstima que quan t'has tornat una mica, tan sols una mica, més sàvia, perds la memòria o et mors, destí final de tots i totes encara que no ens abelleixi pensar-hi gaire.
L'article que vaig escriure el 2009, pel desembre, ja fa més de deu anys, per tal d'exemplificar les meves percepcions actuals:
De tant en tant, de forma cíclica, i diria que darrerament la cosa torna a augmentar, m'ensopego amb persones que em comenten com n'està de malament, el barri, i tan bonic com era 'abans'. Un gerundi que m'angunieja es això de què el Poble-sec s'està 'degradant', una expressió recurrent que cada cinc o deu anys reviva. Ja he escrit sobre el tema en moltes ocasions, crec que amb els anys que he complert puc tenir una percepció més dilatada sobre els canvis experimentats, tot i que la memòria sempre és subjectiva i relativa.
El tema del barri es fa extensiu al Paral·lel i a la seva mitificació retrospectiva, fomentada per una mena de nostàlgia subjectiva i per un imaginari forjat en veritats parcials i documentació fragmentària. Fa poc una persona coneguda, de la meva edat, em feia aquest tipus de comentaris i li vaig dir que en els anys vuitanta les coses eren molt pitjors. I no tan sols al barri, ep, també en aquesta Barcelona que passa, així mateix, de la mitificació al rebuig. I potser a tot Espanya, Catalunya inclosa, i a la resta del mon mundial. Em va dir que 'no ho recordava'.
Sempre ha existit gent que, si n'ha tingut la possibilitat, ha marxat del barri o de la ciutat. Com que hi ha una tendència a generalitzar escolto coses com ara 'tothom se'n vol anar de Barcelona'. També he conegut gent que, fa anys, mitificava el fet de viure 'fora de Barcelona' però aixo de 'fora de Barcelona' és molt extens i alguns dels fugitius van tornar i tot, perquè els somnis eteris no sempre es fan realitat. La Catalunya nostrada ha tingut sempre racons de misèria profunda, que, de tant en tant, algú ha fet surar, amb bones intencions. I això ja des dels entusiasmes dels setanta, per cert.
Quan jo era petita, en els anys cinquanta, la gent que vivia al barri no l'havia triat, es triaven poques coses, per part de les classes modestes. Tenies la feina que trobaves i encara gràcies, en general. Durant els seixanta, amb la relativa millora econòmica, qui tenia quatre rals se n'anava. Per a la gent del Poble-sec la primera aspiració era passar el Paral·lel, a Sant Antoni s'hi feien pisos nous, amb ascensor, i molts veïns van fer el salt qualitatiu. Un lloc paradigàtic i desitjat era l'Avinguda Mistral, aleshores. Els qui encara havien millorat més anaven amunt, passaven fins i tot la Granvia, el carrer Aragó, la Diagonal. Un dels llocs cobejats era Infanta Carlota, ara Tarradellas. Això també afectava persones del Raval, dels carrerons estrets que toquen a la Ronda de Sant Antoni.
Una mestra que vaig conèixer, ja morta, a qui em vaig arribar a apreciar perquè era bona persona, tot i que classista i amb prejudicis, em va dir en una ocasió que a Barcelona, tot allò que estava per sota de la Diagonal, no valia res. Jo li vaig dir, amb ironia, que vivia a baix 'de tot', al Paral·lel i em va respondre, de forma espontània 'allí todo es gentuza'. Un cop ho va haver dit es va adonar de què jo em podia empipar molt, per al·lusions, i va afegir, per arranjar el tema, de forma amable: 'pero tú eres un diamante en bruto'.
A una obra de Benet i Jornet que, sense ser una meravella, descriu molt bé la situació dels canvis econòmics dels seixanta, Quan la ràdio parlava de Franco, una parella, polícia i ex-prostituta aburgesats, guillen del pis humil i se'n van, precisament, a Infanta Carlota. Quan marxen, no sense un bri de nostàlgia, passen a acomiadar-se dels veïns, conscient de què a cada bugada es perd un llençol.
Molta gent que guillava, tot s'ha de dir, no és que tingues un gran capital però sí que tenia alguna coneixença o relació que li afavoria aconseguir un pis de 'La Caixa', que eren bons pisos amb lloguers assequibles. Les coneixences i relacions son molt importants, a la vida. Alguns dels pisos dels nous blocs del Paral·lel també eren de La Caixa o d'institucions semblants i, en els primers temps, hi va anar a viure gent de certa volada, parents de polítics, artistes i coses així. En concret recordo que hi vivia la mare de Macià Alavedra, i cantants com Francisco Heredero. Després es van vendre i com que es venien a un preu modest, en relació amb el lloguer que es pagava, molta gent se'l va comprar i després se'l va tornar a vendre, fent negoci, és clar. Ruth Rendell, en un dels seus llibres, comenta que una moneda a la mà d'un ric val cent vegades més que a la d'un pobre (cito de memòria).
Tot i que la vida social, avui força mitificada, de forma inevitable, quan molta gent va començar a tenir cotxe va canviar força o va desaparèixer, en part, en els setanta hi va haver una revifalla veïnal, durant la Transició. Malauradament aquella primavera va durar poc, en els vuitanta es va escampar per tot arreu el problema de la droga, amb la delinqüència que se'n derivava i que més endavant es va agreujar amb el VIH, del qual aquests dies s'ha parlat, en fer quarant anys dels inicis d'aquella epidèmia. De com la droga es va escampar per tot arreu, pel nostre barri i per tots, més o menys visible, se n'ha parlat a mitges, he vist dades una mica contradictòries sobre morts i, en ocasions, se separen els morts per sobredosi dels qui van morir a causa de la SIDA o de fers delictius quan, al capdavall, tot convergia, sovint.
Moltes families de categoria van tenir morts i malalts a la família, però amb diners tot és més suportable, pots cercar ajudes, pagar rehabilitacions... tot i amb això el drama familiar no es pot evitar. El nostre barri es va començar a buidar, hi havia poques criatures, encara no havien arribat les migracions actuals, en tot cas ho feien amb compta-gotes. La gent conflictiva, ens agradi o no, era del barri o dels volts del barri. Al portal de casa meva hi havia un lloc de venda de droga, ara encara n'hi ha per molts indrets, però la situació crec que no és la mateixa. He conegut moltes famílies afectades pel fet de tenir un fill o filla enganxat a la droga dura. Qui en aquells anys va passar per Can Tunis ja sap com estava el panorama. No parlo del Poble-sec en concret, recordo que la Rambla de Catalunya s'omplia molts vespres de xaperos gairebé adolescents, molts dels quals amb addiccions d'aquesta mena, el tema va afectar pobles i poblets i famílies lumpen i de classe mitjana i alta i parlo tan sols de gent que vaig conèixer més o menys de forma directa. El tema va fer crèixer els robatoris, els atracaments, hi havia por a l'hora de sortir de nit i d'això fins i tot en van fer una pel·lícula, una de les tantes d'Eloy de la Iglesia, tan dures i incòmodes encara avui.
Tot plegat, quina casualitat, va coincidir amb un benestar econòmic evident. Al barri es van refer façanes, amb allò del Barcelona, posa't guapa que un jove escriptor d'avui deia fa uns dies deia que hauria d'haver estat Barcelona, posa't justa. Fins i tot les aspes del Molino van tornar a girar de forma efímera. Hi va haver un augment de feina i de possibilitats per a aquells 'joves però suficientment preparats' que sortien en alguns anuncis, és mitificava el delinqüent agosarat però també l'executiu ambiciós.
Una amiga que treballava en una farmàcia a l'Eixample m'explicava com noietes de casa bona o mitjana anaven a buscar xeringues per drogar-se, entre d'altres anècdotes. El VIH ja va ser la cirereta d'aquell pastís terrible, d'una cosa va venir l'altra i els metges anaven, al principi, ben despistats, amb allò dels grups de risc i la resta. Molta gent no explicava amb claredat els drames que vivia amb alguns fills tocats per la tragèdia i encara ara es parla poc de tot plegat. Montjuïc, molts espais de la muntanya, es van deixar malmetre de mala manera i feia basarda anar-hi a segons quines hores o a indrets massa solitaris.
Com que totes les guerres s'acaben, un dia o un altre, encara que la pau mai no és perfecta ni total, va venir la gran il·lusió col·lectiva, tant del gust dels poders públics a l'hora de generar treball i tapar vergonyes, les Olimpíades, tan mitificades com tot. Amb les Olimpíades van venir els turistes i, a més a més, també va anar arribant gent de tot el mon, les escoles dels barris pobres es van tornar a omplir, en els vuitanta se n'havien tancat unes quantes, per cert. I, és clar, de gent rica i pobre n'hi ha de tota mena, els nou vinguts van generar rebuig, un clàssic. Encara escolto avui sovint comentaris absurds, racistes subliminals o no tant, sobre el tema, evocant paradisos perduts que mai no han existit ni existiran.
Em podia allargar molt amb aquest tema. La història que ens convé genera curiositat i interès però incidir en excés en el tema dels morts o 'tocats' per aquelles tragèdies, incomoda. Avui també hi ha droga, venedors ambulants, gent afectada, però el cert és que, malgrat la gravetat, no es viu en aquell estat d'angoixa generalitzada ni ens ensopeguem amb morts a causa de la droga pels carrers i racons de la ciutat. Ens han dit aquests dies que Catalunya és el lloc més important d'Europa pel que fa al mercat de marihuana, que hi plantacions macro al Montseny, antic paradís proper dels excursionistes del meu temps, això és molt greu però prou feina tenim amb els problemes del Barça.
Cada dia hi ha més gent dormint pel carrer, al barri i a tot arreu, passem pel seu costat amb una certa indiferència resignada. Al capdavall al mon cada dia hi ha més desafavorits, victimes de tragèdies col·lectives, que no saben on anar ni els volen enlloc. Bé, ja farem alguna manifestació solidària de tant en tant. La realitat és que, a nivell individual, poca cosa podem fer. Els problemes no son mai senzills, son complexos i, de tot plegat, n'acabem sabent de la missa la meitat i, això, al cap d'anys i panys.
Hi ha, avui, un gran nombre de documentals sobre temes recurrents, que tenen interès però que pertanyen al passat, a un passat mai resolt del tot, això sí: el nazisme, la guerra civil... El passat remot està més consensuat que no pas el present i molts dels seus protagonistes ja han mort i no poden opinar. A la pràctica molta gent continua reticent al fet que les seves criatures es barregin amb segons qui, a l'escola. He conegut, a la feina, famílies que procedien de les migracions hispàniques, modestes, d'idees socialistes o comunistes, beligerants amb el capitalisme que, quan milloraven econòmicament, duien les criatures a privades d'elit, ni tan sols a les privades del barri o de les rodalies on també, ai, acaba afectant la barrija-barreja actual sinó a escoles minoritàries angleses, alemanyes, per exemple. I és que aquella divisió oportunista entre pública i concertada, és molt relativa, el que marca és el barri i també les escoles concertades 'de barri' ja fa anys que admeten gent molt diversa, ja sigui per necessitat o per vocació de servei, que també.
No crec que el barri estigui ara pitjor que no sé quan. Entenc que hi hagi persones que creguin que marxant-ne, si poden, milloren això tan eteri que és 'la qualitat de vida'. I de jove tens inquietuds, ganes de canvi, tot pesa. Llàstima que la qualitat de vida sovint es porta a dins, què hi farem. Jo mateixa, si en algun moment del passat hagués tingut més diners, hauria marxat nord enllà, no tan sols del barri sinó de Barcelona, d'Espanya, allà on la gent, se suposa, era com diu el famós poema d'Espriu, tot i que sabem que 'en todas partes cuecen habas'. I ara, com fan els que tornen de visita, diria que com ha canviat tot, al capdavall ens cal pensar que la fugida va ser positiva.
No crec en amors patris, s'estima les persones però no s'haurien de personalitzar els territoris, fruit de polítiques atzaroses, ni estimo Espanya, ni estimo Catalunya, ni estimo el Poble-sec, tot plegat son abstraccions geogràfiques que apleguen moltes realitats diferents. Tinc els meus lligams, el meu imaginari, els meus costums i les meves dèries però d'aquests sentiments no en voldria dir ni amor ni patriotisme, això del patriotisme, a més a més, cada dia em fa més angúnia per molts motius. Si tinc afecte a un lloc és per la gent amb la qual el comparteixo, lligada a la meva història personal, la veritat. I, sí, és visceral, m'empipo quan es fan afirmacions generalistes poc acurades, pel que fa al barri, sobre passats romàntics, pàtries coratjoses, barris solidaris i d'altres entelèquies. En el fons, com en el futbol, sembla que esperem líders omnipotents que millorin la situació i ens condueixin a la victòria col·lectiva, encara que no vinguin ben bé, ni de bon tros, del nord net, lliure, desvetllat i feliç que mencionava Espriu.
Des de tota la vida que escolto, sobre el barri, veus apocalíptiques. Fa uns dies algú em va tornar a dir una cosa que cada dos o tres anys escolto, que el Poble-sec s'està degradant. Fa tants anys i panys que es degrada que ja deu estar degradat del tot.
Fa temps que defujo entrar en aquest mena de converses sobre degradacions però, en ocasions, no me'n puc estar. Com em va dir, fa temps, una amiga poble-sequina el barri mai no ha estat Beverly Hills. Sempre ha estat un barri de gent modesta, tirant a xarona, una mica bruta i descurada, amb molta barreja i transversalitat. Per raons de prestigi, no ens enganyem, molta gent, quan ha tingut possibles, ha tocat el dos Paral·lel enllà, quan més amunt millor.
A Gràcia hi ha hagut aldarulls sovint però no en diuen penjaments d'aquest tipus i la gent valora el barri i el consideren guai. Un crim a Sant Gervasi és un 'accident', al Poble-sec és fruit de la degradació constant. Som un barri d'arribada, amb problemes, no diré que no. Les escoles han millorat de forma exponencial però sembla que això no fa forat. Tenim molta gent de fora, però sempre s'han rebut onades migratòries, tot i que no ens agrada recordar allò que es deia dels murcianos o els xarnegos o de la gent de la faràndula i de les barraques, i m'agradaria tenir dades objectives sobre coses com ara la delinqüència ja que sovint es parla per percepcions subjectives o a partir de fets puntuals.
Vivim un temps amb tirada a les condemnes apocalíptiques. No crec que Barcelona estigui pitjor que mai, tampoc. Durant la llarga etapa socialista vam tenir de tot i més, malauradament crec que tinc massa memòria. No crec, tampoc, que els canvis climàtics, a nivell proper, siguin, encara, tan contundents. No crec que el jovent estigui disbauxat i sigui irresponsable, que abans no hi hagués gambirots perillosos, que els nens i nenes siguin mal educats i difícils, ni que ens anem a autodestruir com espècie cosa que, per altra banda, tampoc no seria res extraordinari, tot passa, neix, viu i mor i tenim la nostra espècia sobrevalorada.
No crec que les nostres generacions ni les dels nostres avantpassats fossin millors, més responsables i generoses ni, evidentment, visquessin millor. No crec molts disbarats que es diuen sobre les noves fornades migratòries, a l'escola. En les darreres dècades, vaig tenir gent humil de tot arreu i puc afirmar, segons la meva experiència a barris on a les escoles la majoria d'infants eren de tot arreu, que a tot arreu hi ha de tot, aquí, també. No crec en els perills que enfonsen el català en el no res, patim el que pateixen les llengües minoritàries, fins i tot quan tenen un estat al darrere, al capdavall a molts petits països, que admirem, molt de jovent canta i escriu en anglès quan es vol promocionar. La gent nord enllà no és ni tan lliure ni tan neta ni tan desvetllada ni tan feliç, ben mirat.
No crec que al que queda de mon rural la vida sigui idíl·lica ni millor que a la ciutat, no crec moltes coses que s'afirmen sense dades ni estadístiques i em va encantar el pregó de la Mercè de la Custodia Moreno, que va tocar tants temes de forma realista i que hauria de ser motiu de lectura i debat durant una bona temporada. Potser per a tot cal ser grandeta, tenir perspectiva i una certa dosi d'objectivitat, repassar hemeroteques, llegir força, parlar amb la gent i coses així.
Fa anys, quan hi havia atemptats d'ETA un dia sí i un altre també, una persona gran, potser fins i tot més jove que jo ara, em va fer una proclama apocalíptica sobre el que passava i el malament que estava tot, i jo li vaig dir que pitjor devia haver estat la guerra. Recordo que em va dir que era diferent perquè la guerra -que ella havia viscut- havia estat 'la guerra'. La nostra valoració del passat no pot ser objectiva perquè nosaltres canvíem, també. Fa uns dies, a una amiga que em repetia la lletania de què lletja està Barcelona i què bonica era abans, li viag comentar com era la galdosa Barcelona -i no tan sols Barcelona- dels vuitanta, droga per tot arreu, xaperos jovenets als vespres a la Rambla de Catalunya, delinqüència -del país- a dojo, provocada sovint per la droga, misèria a molts racons... em va dir que no recordava res de tot això. De fet tenim fins i tot el recurs a recordar el cinema quinqui i títols com ara 'Miedo a salir de noche' i coses semblants.
Potser soc una negacionista irreversible, ho admeto. Pensar en un passat millor és un consol, quan envelleixes, creure que hem viscut una epoca feliç i arcàdica que els d'ara no viuran... tot i que, de forma inevitable, quan siguin grandets i vellets enyoraran passats mitificats al mon, a Catalunya, al barri i on sigui.
Contemplant el mon mundial amb una certa dosi d'objectivitat tinc motius, això sí, per pensar que la nostra sobrevalorada espècie, a nivell global, fa força pena, però no pas perquè la ciutat estigui bruta ni pel nivell de delinqüència urbà, no pas més alt que a d'altres grans nuclis urbans del mon. Quan no hi ha disbarats en un lloc n'hi ha en un altre i la gent mor cada dia cercant oportunitats de supervivència digna o en guerres sagnants però, quan no ens toquen de prop, som humans, ens afecten de forma relativa. A finals del segle XIX hi havia un cert corrent optimista sobre el futur i la impossibilitat de més guerres i ja veiem com va anar el XX a Europa, horrorós i encara m'estranya com l'espècie nostrada no s'ha autoestossinat, fins i tot ha superat amb èxit les destruccions massives, cada dia som més. Potser ara, amb tants cants apocalíptiquics a tots nivells, anirem bé. No se sap mai.
