HORTES I CAMPS, EL POBLE-SEC ABANS DE LA URBANITZACIÓ

 

ÀNIMA, COR, VIDA I VALSOS PERUANS, A LA BIBLIOMUSICINETECA

 

Després d'un dia esplèndid ahir al vespre va baixar força la temperatura. Pel carrer sonaven els clàxons alegres dels magribins triomfants i contents. A la sala Apolo ja hi havia cua per entrar. Vaig anar cap a la BiblioMusiCineTeca, una mica a cegues, tot i que intuïa que m'ho passaria molt bé.

La soprano peruana Milagros Albrecht i el director d'escena Walter Ventosilla van oferir un concert emblemàtic, deliciós, i molt més que això, un concert ple d'història de la música, en aquest cas del vals peruà i els seus dos-cents anys de vida. 

Malauradament he de reconèixer el poc que sé d'aquesta música, tot i que crec que poca gent una mica grandeta deu ignorar cançons tan populars, també entre nosaltres, com La flor de la canela o Alma, corazón y vida, malgrat que no les relacionéssim amb el seu context. Dels molts noms de personatges, músics, lletristes, cantants i poetes, esmentats durant la sessió confesso que tan sols sabia alguna cosa sobre el gran César Vallejo o la mítica Chabuca Granda. 

Em va emocionar comprovar com unes noies peruanes del públic se sabien gairebé totes les precioses lletres de les peces interpretades, amb gran sentiment, per la soprano Milagros Albrecht, que ha actuat a París i que ara, amb Ventosilla, va cap a Nova York. La petita i acollidora sala de la BiblioMusiCineTeca era plena però, com que és un espai relativament limitat, el concert va gaudir d'una calidesa que, probablement, en un lloc més gran potser s'hauria diluït. 

Cada dia s'aprenen coses, llàstima que la vida sigui breu. Sempre quedarà, però, la música i la poesia, que ens sobreviurà per a gaudi de la gent del futur. Amb alts i baixos, les modes també compten, la música hispanoamericana ha comptat sempre amb seguidors devots, també a Catalunya. Hem estat injustos, potser, en ficar-la tota en un mateix sac, per ignorància o manca de promoció ben feta. Vam créixer amb Pedro Infante, vam madurar amb Los Panxos, vam comprar tots els discos de Maria Dolores Pradera i a les excursions més nostrades vam entonar temes mítics com la mateixa Flor de la Canela que Milagros Albrecht ens va oferir en un bis emblemàtic i corejat per la majoria d'assistents.

Un vespre màgic, dues hores que podien haver estat el doble i tot. Moltes gràcies al Ferran per organitzar aquests esdeveniments gràcies a aquest munt d'amics i coneguts que té per tot el mon mundial. 

El Paral·lel estava molt animat, molta gent s'esperava per entrar a veure el Mago Pop i els bars i cafès, malgrat el fred, aplegaven molt de públic. La gent que es queixa de Barcelona, de la poca oferta cultural i d'un munt de bestieses diverses per l'estil va molt errada però ja diuen allò de què la ignorància és molt agosarada.

PROPERA XERRADA DE CERHISEC!!!!

 

La xerrada d'aquest mes, de CERHISEC, no serà el darrer dimarts, com és habitual, ja que a causa de les festes nadalenques en el mes de desembre sempre l'avancem. Serà el dia de Santa Llúcia i recordarem la nevada i les nevades, us hi esperem, ben abrigadets, això sí.

RAMON REVENTÓS I LA CASA JOSEP MASSANA

 

 

Ramon Reventós i Farrarons va néixer a Barcelona, l’any 1892. Va ser un important arquitecte català i al nostre barri tenim exemples rellevants de la seva tasca professional, així com també a Montjuïc i la Plaça d’Espanya. A la xerrada de CERHISEC sobre el Poble Espanyol vam reivindicar la seva figura i la seva obra. Va ser un dels artífexs del recinte, juntament amb Utrillo, Folguera i Nogués, i un dels  participants en el famós i mític viatge per recollir imatges d’edificis diversos de l’estat espanyol.

Va aconseguir el títol d’arquitecte el 1917, va ser cap del Servei d’Edificis Culturals de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1928 va construir, al carrer Lleida 9-11 la primera casa de Barcelona lligada al moviment racionalista centre-europeo, la casa Josep Massana.

En aquella zona del barri tenim edificis d’altres grans arquitectes d’aquesta mateixa tendència, com Puig Gairalt. Reventós va ser autor de diferents projectes per a l’Exposició de 1929, com ara les Torres Venecianes de la Plaça d’Espanya, el Teatre Grec i el, ja mencionat, Poble Espanyol. Reventós va ser professor de fusteria a l’Escola Superior de Bells Oficis. És un arquitecte influenciat pels corrents internacionals, per l’art déco i el  noucentisme.

La casa Josep Massana, nom del propietari de l’època, presenta un conjunt unitari, sense guarniments innecessaris, tot i que s’han perdut alguns esgrafiats originals. Una de les principals característiques d’aquest edifici és el recurs de situar l’escala de veïns en tribunes amb vidres, de planta triangular, visibles des del carrer i que donen lluminositat als espais.

Reventós va morir l’any 1976. Una de les seves obres més originals, les Torres Venecianes, malgrat algunes propostes que es van fer fa anys de posar-hi ascensors interiors i potenciar-ne les visites, son, encara, poc accessibles al públic. L’encant del Teatre Grec, situat en una antiga pedrera, ha perdurat al llarg dels anys.

29 DE NOVEMBRE, DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC

 

Avui, la xerrada de CERHISEC del mes de novembre, us esperem a la Bibloteca per evocar aquell primer tramvia barceloní.

LA FIGUERA DEL TALIA I EL FUTUR ESPERANÇADOR

 

Pel que he llegit sembla que, de moment, al solar de l'enyorat teatre Talia, que porta trenta-cinc anys deixat de la mà de Déu i de les administracions, hi faran un sanejament i uns arranjaments provisionals. D'aquí un temps, ja després de les properes eleccions municipals, hi ha la intenció de fer-hi algun tipus d'habitatges d'emergència. 

De moment he de dir que m'han donat una alegria, aquestes obres. Arriba un punt, en aquests temes, que ja vols que hi facin el que sigui, però que hi facin alguna cosa. Allà dins, rere les tanques publicitàries que, aquestes sí, semblaven perdurables, hi ha hagut gent sense llar, un poblat nòmada, moltes rates i qui sap quantes coses més les quals, contemplades en perspectiva, fins i tot m'inspiren una mena de poesia visual decadent.

Allà, de tant en tant, hi creixia una figuera, en algunes ocasions, més d'una. Una vegada en la qual es va netejar l'indret per emmagatzemar-hi estris per a unes obres al Paral·lel, la figuera va desaparèixer. Però després va rebrotar. Ara n'hi ha una més modesta, filla o neta de les anteriors. Per sort, de moment, l'han respectat amb cura. L'any 2009, ara ho he mirat, ja vaig escriure al blog, sense cap mena de ressò, que s'havia de respectar un arbre tan tossut.

Gent més gran que jo m'havia dit, però ho he pogut comprovar, que, en un passat remot en el qual devia haver-hi, davant del teatre, un petit espai, ja hi havia una figuera, però això no sé si és cert o fruit de la memòria esvaïda de les nostres infanteses perdudes. Aquest arbre, el mateix que un garrofer que jo veia a L'Hospitalet quan treballava, que va acabar per desaparèixer, m'evocaven sempre, tot i que siguin de llocs diferents i que no tinguin res a veure, aquell pollancre de la Karlplatz. Quan jo estudiava a la Normal, a la prehistòria transicional, de vegades venien rapsodes a recitar, entre els quals un senyor que es deia Santiago Forn Ramons, avui no tan recordat com mereixeria, quan no tens entrada a la viquipèdia ja et trobes als llimbs però sempre pot sorgir algú reivindicatiu que recordi els oblidats. Afortunadament internet permet corregir errades i oblits. Forn Ramons sempre recitava, entre molts d'altres, aquest breu poema tan evocador, del qual he fet una lliure traducció al català.  

La figuera del Talia, ja d'una nova generació, coneixerà, després de més de tres dècades, temps millors tot i que, diuen, provisionals. Comptarem amb un raconet agradable, fins i tot, diuen, amb un petit espai per a representacions i una mica de verdor enjardinada. Tant de bo es respecti el mobiliari urbà i puguem gaudir, ni que sigui durant uns anyets, de l'indret. 

El Talia no s'ha reconstruït, durant un temps hi havia una Associació que es va moure una mica però crec que ja no funciona. Era un teatre bonic, on havia vist teatre molt interessant, que va tenir alts i baixos i moments importantíssims, lligat, com és sabut, a la figura de Martínez Soria, durant un temps, però en el qual havien aterrat companyies de categoria, teatre més comercial i teatre de text i de pes. En teoria la zona pertany al districte de l'Eixample perquè fins i tot els districtes i els barris insisteixen en muntar fronteres absurdes. Però pertany, de fet, a un lloc sense límits concrets, al Paral·lel, abans Paralelo, que, malgrat els planys habituals i les mitificacions d'un passat sacralitzat, va resistint i encara té unes quantes sales interessants en funcionament. Ni el Passeig de Gràcia ni d'altres llocs barcelonins poden dir el mateix.

Visca la figuera del Talia i que per molts anys poguem gaudir de la seva ombra. De figues no sé si n'arribarà a fer. La figuera s'ha considerat, amb raó, un dels arbres emblemàtics de Montjuïc.

A Berlín, enmig de runes,

hi ha un pollancre a la Karlplatz.

la bellesa del seu verd

la gent s'atura a mirar.

La gent va passar fred,

no hi havia llenya, 

aquell hivern del quaranta-sis.

Van caure molts arbres tallats

aquell hivern del quaranta-sis.

El pollancre de la Karlplatz

continua dret i verd.

Als veïns d'aquella plaça

els deveu agraïment.

Bertold Brecht

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20220520/8280748/barcelona-dara-provisional-solar-antiguo-teatro-talia-paralel.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/search?q=figuera

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre_Talia_(Barcelona)

OFICIS QUE ES PERDEN... O NO?

 

A la presentació de la meva nova novel·la a la llibreria 'La Memòria', de Gràcia, l'escriptor i amic Vicenç Ambròs va llegir un fragment del final del llibre quan, una de les protagonistes, ja a casa seva, surt al balcó i contempla una jove prostituta del present, encalçada per un senyor, i medita sobre aquesta activitat, que va ser la seva professió i en com, malgrat els avenços diversos, sempre hi continua havent dones que no tenen cap altre sortida a banda de l'explotació a la qual s'ha sotmés a tantes noies. No hi afegeix moralina, al capdavall una cosa es fer-ho a causa dels possibles guanys i, l'altra, fer-ho perquè t'hi han obligat o no et queda altre remei, per subsistir, com va ser el seu cas.

Més d'una vegada, aquests dies, m'han preguntat sobre si els personatges del llibre eren reals, si els havia conegut, o eren una invenció. Podria dir que ni una cosa ni l'altra. Quan jo era joveneta, al barri, hi vivia molta gent de la que actuava als teatres d'aleshores i, també, senyores, com deien aleshores, en clau eufemística, de la vida. Malgrat la literatura moral en la qual, en ocasions, semblava que de segons què no se'n podia reeixir, també sabia de senyores que s'havien casat, després d'això de la vida i havien esdevingut absolutament convencionals, amb el pas del temps.

Avui tot és, o m'ho sembla, molt diferent, l'explotació sexual s'ha orientat vers dones nou vingudes, però el fet és que existeix i sembla que és difícil de controlar, encara més de prohibir, una opció sobre la qual sovint no opinen les afectades, per cert. De vegades és més interessant accedir al periodisme memorialístic que a determinats informes o a novel·les ben intencionades, d'aquestes en les quals totes les bruixes son unes santes. Doncs en aquest tema, i pel que fa al Poble-sec, he trobat grans coincidències en dos autors ben diferents, sobre les característiques de moltes treballadores del sexe que eren veïnes del barri, en èpoques diferents.

Un d'ells és Jaume Passarell, que parla d'abans de la guerra. L'altre, González Ledesma, que ja situa els seus records en la postguerra. Tots dos coincideixen en què les dones de suposada mala vida fan la feina en l'aleshores anomenat Barri Xino, que començava, encara que hi ha qui no ho vol admetre, a tocar del Paral·lel, cap a la Rambla. Travessaven el Paral·lel, cap al Poble-sec, i allà eren mestresses de casa, de vegades amb algun fill o filla, i tan sols volien sobreviure i estalviar i millorar. Això fa pensar en què moltes coses, entre abans i després de la guerra, no havien canviat tant. Una companya d'escola tenia una veïna ja grandeta, amb un fill amb alguna discapacitat, i que, de vegades, quan venia de treballar es trobava la seva mare per l'escala, aquelles escales, algunes encara resistents, sense ascensor, és clar, i li comentava, molt cansada, que estava feta pols de tant treballar i que, per exemple, aquella nit havia fet 'catorze dormides'. 

Tan sols una vegada vaig passar pel famós carrer de les Tàpies, avui pacificat del tot, era un d'aquests indrets als quals, si no hi vas, no t'imagines ni que existeixin. Una imatge tant o més sòrdida sobre el tema la tinc d'uns anys després, quan passàvem per una carretera secundària on s'aturaven els camioners amb necessitats, les senyores del pecat es rentaven després amb sifon. Durant anys els pecats per excel·lència, segons l'església i la moral vigents, eren els del sexe. La història de la cosina Montse no és un dels millors llibres de Marsé, pel meu gust, però hi ha una part molt interessant, força llarga, en la qual s'expliquen uns exercicis espirituals dirigits als homes, i on es fan una mena de confessions públiques, tots els pecats de gruix son sexe i sexe. Sexe heterosexual, és clar, amb males dones.

Una alternativa a la prostitució atrotinada era allò de tenir un senyor, un senyor maduret que s'estimava més tenir amistançada fixa que no pas voltar gaire. D'aquesta modalitat, lligada al famós refrany 'pecat amagat és mig perdonat' també en conexia alguna dama poble-sequina. El mon és com és i no com ens agradaria que fos i en això del sexe encara arrosseguem molts equipatges rarets. Pontificar sobre el tema és difícil, es poden trobar moltes variables i moltes circumstàncies, sovint tot es barreja amb la política més oportunista o amb radicalismes feministes que, tot sovint, no és pas que demanin gaire sovint l'opinió a les afectades. I hi ha prostitucions laborals que no son sexuals, ep.