Avui, per algú que ja ha nascut i crescut en un altre mon, es deu fer difícil imaginar aquelles escoles del passat, unisex la majoria, i on el castellà era la llengua habitual i obligatòria. Quan jo era petita, set o vuit anys, l'època nadalenca era de les més alegres, considerant el context. La meva escola era la de les Monges del Sortidor, avui es diu Anna Ravell i pertany als Maristes.
Una de les monges d'aquella època era Sor Pia. Algunes monges eren catalanes i, ni que fos per error, de vegades amollaven alguna cosa en català. Sor Pia ens explicava de vegades coses de la guerra, que aleshores semblava un temps remot i estrany. Com ara que havia d'anar vestida normal i amagar la seva condició religiosa.
Quan s'acostaven les vacances de Nadal, per la tarda, durant una estona, abans de sortir, cantàvem nadales, moltes de les quals d'un petit cançoner que va ser molt popular, editat l'any 1954. Les cantàvem de dalt a baixa, sense deixar-nos ni una estrofa. Avui, en general, les cançons no s'acostumen a cantar senceres, tot té tendència a la brevetat i la rapidesa.
Avui es fa difícil explicar l'emoció que sentia en cantar cançons en català, la llengua de casa meva. Al Poble-sec, aleshores, hi havia molta gent de parla castellana, humil, per no dir pobre. Ara, en ocasions, quan es parla del tema lingüístic sembla que en algun passat més o menys recent, força imprecís, es parlava molt més català que no pas ara, i sobre aquest tema caldria reflexionar a fons i no caure en la queixa constant i el plany polític adient a l'ocasió.
El que passa és que cadascú té tendència a parlar de la seva experiència i quan ets gran i tens una perspectiva més àmplia i encara conserves la memòria saps que tot és i era molt relatiu i divers. Una de les poques activitats escolars nadalenques era escriure la postal de Nadal, que crec que venien les mateixes monges com tants elements escolars diversos. També apreníem algun verset de Nadal per recitar en el dinar familiar.
Les monges muntaven, al vestíbul de l'escola, un gran i bonic pessebre, molt elaborat. Devíem fer algun tipus d'examen i, periòdicament, ens posaven notes numériques al Boletín. Avui pot semblar molt ranci però ens colocaven per ordre de puntuació i els primers llocs comptaven amb una banda i amb medalles. Quan les coses les vius no semblen tan singulars com quan les recordes, en una època molt diferent d'aquella, tan llunyana. El llibre d'aleshores era una enciclopedia on es podia trobar de tot. La cosa es completava amb quaderns de càlcul pesadíssim i de cal·ligrafia. Els dilluns s'havia de portar l'evangeli copiat amb bona lletra.
Eren anys grisos però la infantesa i la joventut tot ho abdueixen sense problemes. La monotonia del context feia que aquelles cançons de Nadal, moltes de les quals en català, i una certa alegria general, fossin un fet extraordinari que potser, fins i tot, el record millora. Tot va anar canviant a partir dels anys seixanta i fins i tot hi havia qui deixava de fer el pessebre per fer 'l'arbre' cosa que es tolerava amb certa dificultat ja que, al capdavall, l'arbre era una cosa protestant.
L'escola tenia un teatret i un hort molt bonic, on tan sols hi entràvem molt de tant en tant. Al teatret feien cine els diumenges i alguna funció escolar. Fins i tot recordo uns pastorets que no devien estar malament del tot. Jo feia de dimoni de tropa, el dimoni gran el feia, molt bé, una noia més gran i fins i tot tenia unes banyes que s'il·luminaven modestament.
La memòria és traïdora i enganyosa però aquells finals de tarda amb cançons de Nadal crec que eren com els recordo, amables i feliços. El Cançoneret va viure molts anys i les seves cançons formen part del meu imaginari més entranyable. Tot era modest i auster i malgrat que hi devia haver gent de totes les ideologies que es veia obligada a fer el paperot de creient, penso que, en general, la majoria, aprofitava com podia una vida que era molt dura i difícil, esperant que arribessin temps millors.
