dissabte, 16 de juliol de 2022

FESTA MAJOR, 2022


Ahir va començar la Festa Major d'aquest any, manllevo aquesta bonica fotografia del facebook de l'Orgull Poble-sequí. Hem passat uns anys ensopits i difícils i espero i desitjo que sigui aquesta una festa recordada de forma positiva.

Quan jo era petita i joveneta no es feia una Festa Major generalitzada. No sé si per un component de caire anarquista o a causa de la molta diversitat i mobilitat social que ha existit al barri més aviat se celebraven, i no sempre, festes puntuals, de carrer, ni molt menys generalitzades. 

Amb la democràcia tot va revifar però també recordo que durant algun temps encara la cosa comptava amb una certa desorganització. Fins i tot recordo que quan Maragall era alcalde, per la ràdio, va parlar a favor de les festes dels barris i va demanar que els llocs on no s'haguessin unificat les dates festives ho fessin, a favor de la coherència i de les possibles ajudes que l'ajuntament lliurava. I va mencionar, explícitament, el Poble-sec. 

Aquest component disgregador afecta molts àmbits associatius, de vegades, en lloc de enfortir una associació sembla més senzill fer-ne una altra, per exemple. En tot cas, amb el pas del temps he comprovat que això no passa tan sols al Poble-sec sinó que a molts barris de més suposat 'prestigi associatiu' també tenen les seves diferències, disgregacions i, fins i tot, mals rotllos. Per no parlar del camp de la política... 

Es va recuperar al capdavall una data antiga, els volts de Sant Jaume, i la festa actual ja s'ha estabilitzat més o menys al volt de la tercera setmana de juliol. En ocasions s'ha qüestionant el sentit d'aquestes festes majors, en un entorn urbà, en el qual, per a gent que treballa, el soroll excessiu i, sembla, inevitable, resulta un bon maldecap.

Crec que, en general, també en això de la disbauxa s'ha millorat molt. És cert que sovint la iniciativa veïnal d'altres temps ha cedit el lloc a bars i locals diversos, a l'hora d'organitzar coses de tot tipus. La música festiva, avui, té el problema del volum excessiu. De tota manera, en el programa de la festa es poden trobar activitats per a tots els gustos i possibilitats. La calor d'aquests dies perjudicarà alguns actes, de forma inevitable, em temo. 

Amb totes les seves servituds, a mi m'agrada que continuï i millori la Festa Major. Tot va caviant amb el pas del temps i sovint hi ha una mena de component nostàlgic per part de la gent gran i no tan gran, perquè tenim tendència a idealitzar un passat, reconvertint-lo en un temps que mai no va existir. 

Ahir hi havia un munt de criatures que recollien uns paperets de colors que s'havien llençat damunt dels gegants i se'ls tiraven al damunt, un clàssic de tota festa és veure criatures fent la seva, en el seu mon tan particular i sense prejudicis. El pregó d'enguany va anar a càrrec dels sanitaris del CAP, en els darrers anys s'han prioritzat persones lligades al barri, fa temps se cercaven personatges populars, del mon de la música, del teatre. Això d'ara està molt bé tot i que crec que el pregó esdevé sovint massa reivindicatiu i discursiu, en aquests casos. Però, vaja, tot és opinable.

En aquests actes trobes gent coneguda, d'aquests 'de tota la vida', gent coneguda de fa menys temps i gent que no coneixes de res perquè la base poblacional canvia i es diversifica. Veure gent de tants llocs i de tantes procedències convivint en pau i sense problemes és un tema que m'emociona una mica. De problemes i de persones poc recomanables sempre n'hi haurà, és clar, i hi ha qui té tendència a contemplar les coses de forma negativa i a veure tan sols allò que no li agrada.

Una iniciativa que ha tingut èxit ha estat aquesta de la bandera. De moment potser no en vam veure pels balcons tantes com era d'esperar, malgrat que se n'han repartit moltes de gratuïtes, però som molta gent, al barri. Els símbols ajuden, ens uneixen, tot i que no els voldria sacralitzar. S'ha obert El Molino, recuperat per l'Ajuntament, i sort dels ajuntaments que encara, quan poden, es fan càrrec d'aquests espais en perill d'ensopiment o desaparició. 

Pel juliol sempre acostuma a fer calor però, evidentment, aquest any és el súmmum i diuen que anirà a més i que en tenim per dies. Insistir en el tema no serveix de res però la queixa és un esport molt practicat. 

Amb totes les limitacions, canvis, mancances i meteorologia excessiva, tan sols som amos, i encara gràcies, del present. Per això aquesta festa serà, enguany, la millor de les nostres vides. Les del passat ja son història per al CERHISEC. Les del futur, un misteri.

diumenge, 1 de maig de 2022

ELENA JORDI, DEL PARAL·LEL AL CINEMA, XERRADA DE CERHISEC

 



Per a la xerrada del mes de maig, que serà el darrer dia del mes, el 31, comptarem amb Josep Cunill, autor de l'emblemàtic llibre sobre el Teatre Español i que investiga des de fa temps la trajectòria de l'actriu Elena Jordi, sobre la qual ha escrit un parell de biografies.

En aquest cas l'eix conductor serà la tasca de Jordi com a directora de cinema, cosa que la converteix en la primera dona directora de l'estat espanyol i, possiblement, de tot el mon. 

Us hi esperem! Com que encara falten dies anirem recordant la xerrada de tant en tant.


diumenge, 24 d’abril de 2022

DIMARTS, DIA 26 D'ABRIL, XERRADA DE CERHISEC!!!

Dimarts vinent, el darrer del mes d'abril, teniu una trobada amb CERHISEC. 


Interessant xerrada sobre el Museu del Transport una vella aspiració de la ciutat.


Us esperem, a les 18:30, dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca!!!
 

dijous, 7 d’abril de 2022

BARCELONA EN RUTA, ITINERARIS BARCELONINS PER CONÈIXER MILLOR LA CIUTAT

El dia 21 d'abril,  a la Biblioteca Francesc Boix, presentarem el llibre Barcelona en ruta, editat per Llop Roig i Tot Història i en el qual ha col·laborat CERHISEC, pel que fa a l'itinerari referent al Poble-sec. El volum aplega diferents recorreguts per diversos barris de Barcelona. Un volum imprescidindible per conèixer més a fons la ciutat. Anoteu-vos la data!!! Us esperem!!!


El coneixement acumulat des de fa anys realitzant  itineraris pels diferents indrets de la ciutat, ha portat a escriure aquest llibre, elaborat per diferents historiadors que ens parlen de llocs singulars i de barris diversos.


Els autors són: Jordi Petit i Gil (REC COMTAL), Daniel Venteo Meléndrez (VIA LAIETANA), Alba Vendrell Torres (LA BARCELONA DELS ÀUSTRIES), Gregor Siles Molina (LA RAMBLA I LA BARCELONA REVOLUCIONÀRIA), Júlia Costa i Coderch (POBLE-SEC), Agus Giralt Anales (SANTS I HOSTAFRANCS), Jesús Mestre Campi (SARRIÀ I SANT GERVASI DE CASSOLES-BARRI DEL FARRÓ), Joan Corbera i Palau (GUINARDÓ), Ricard Paradís Martín (EL CARMEL, HORTA I NOU BARRIS), Joan Pallarès-Personat (CONGRÉS-INDIANS I LA SAGRERA), Maria Favà Compta (POBLENOU) i Pau Vinyes i Roig (SANT ANDREU DE PALOMAR).






diumenge, 27 de març de 2022

DIMARTS, 29 DE MARÇ, XERRADA DE CERHISEC

 



El proper dimarts és el darrer del mes i, per tant, tenim trobada de CERHISEC, amb una xerrada dedicada a un personatge poc conegut, Manuel Andreu, regidor republicà. Estarà a càrrec de Josep Fabra i comptarem amb el net de Manuel Andreu.

La xerrada es pot seguir online, a l'adreça que s'indica al cartell, tot i que ja les tornem a fer presencials.

Recordeu que ara comencen a les 18:30 i acaben a les 20:00.

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca!!!!

dilluns, 7 de març de 2022

MATIES FERRET, EL BAR CARBÓ I EL TEMPS DE LA SARSUELA POPULAR


 




Maties Ferret va ser un altre baríton molt popular i reconegut que va actuar sovint al Paral·lel. Era originari de Sant Sadurní d’Anoia, on té un passeig dedicat. Va néixer el 1888 i va morir el 1975. Va debutar a l’Ateneu d’Hostafrancs amb les sarsueles La reina mora i El mal de amores. Posteriorment va actuar en diversos teatres del Paral·lel fins a incorporar-se a la companyia de Pau Gorgé. amb la qual es presentà en alguns teatres de l’Estat espanyol. El 1913 va fer una gira per països sud-americans amb la companyia de Pep Capsir i Ramona Vidal i més endavant va actuar a Barcelona i Lisboa. El 1914 va estrenar Maruxa, de Vives, al Teatre Novetats de Barcelona i el 1929 va actuar en El pájaro azul, al Teatre Victòria del Paral·lel. Estava especialitzat en sarsuela però també va cantar òpera, opereta i cançó popular.

Segons Miquel Badenas, que el va conèixer, era un home alt i ben plantat, amb bona veu. Va tenir un dels seus primers èxits amb La Dogaresa, cosa que va fer empipar Sagi Barba, que l’havia estrenat un any abans, el 1920. Ferret va conservar la seva bona figura fins a ser molt gran tot i que, en no ser un gran actor, quan, per llei natural, va perdre facultats vocals, va haver de deixar els escenaris. Per subsistir es va col·locar d’ajudant de cuiner en un bar, amb un sou minso. Un admirador seu, important home de negocis, va demanar-li que deixés la feina i que ell li passaria un sou mensual de sis-centes pessetes, el doble del que cobrava al bar. En els últims anys de la seva vida anava sovint al Casal de la Gent Gran del Paral·lel, cantonada Margarit.

En els darrers temps s'ha incidit molt en mitificar el Paral·lel del cuplet i la revista, però el Paral·lel va ser moltes coses més i voler explicar-lo és com agafar aigua amb un cistell. Un dels establiments desapareguts del Paral·lel, ja en els anys vuitanta i noranta del segle passat, va ser el Bar Carbó, avui dedicat al pollastre fregit de cadena. Hi havia una gran fotografia amb molta gent, músics i cantants del mon líric, sarsuela o opereta, que es van reunir allà durant molts anys, fins a la desaparició del bar. Em pregunto sovint on deu ser aquella magnífica fotografia. En els setanta hi havia una gran ebullició política i quan els grups dissidents que es reunien al Bar Borrell entraven en conflicte, una part dels inconformistes se n'anaven al Carbó. Encara hi ha moltes històries per explicar, vaja.

dissabte, 5 de març de 2022

TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA


Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 


Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 




Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.