El proper dimarts iniciem el projecte de les nostres xerrades online, a causa de la situació en què ens trobem. Aquesta la farà el nostre president, en Josep Guzman. Us esperem, ni que sigui virtualment.
dimecres, 13 de maig de 2020
divendres, 8 de maig de 2020
PRECIOSES FOTOGRAFIES ANTIGUES
Gràcies a la bona amiga M. A. Maldonado, recuperada gràcies a aquest invent de les xarxes socials, he recuperat també aquestes dues precioses fotografies, de l'Escola de les Monges del Sortidor, segurament de l'any 1959, quan anàvem a classe amb l'estimada senyoreta Maria Àngels.
Aquesta funció es deia 'El sueño de un pintor', representava el pintor Murillo el qual, poc inspirat, s'adormia i tenia un somni, després del qual pintava una de les seves precioses Immaculades. Malauradament jo feia de pintor, m'adormia en un racó, i no vaig sortir a la fotografia. Potser millor, car recordo que em van pintar uns bigotis amb un tap de suro fumat.
dimecres, 1 d’abril de 2020
PALMIRA JAQUETTI VA NÉIXER AL POBLE-SEC
M’he assabentat fa poc de què aquest any es commemoren els 125 del naixement de Palmira Jacquetti, poeta, folklorista, musicòloga i moltes coses més, una figura poc coneguda fins ara, més enllà de determinats ambients culturals. Cercant dades sobre la seva vida he sabut que va néixer al nostre barri, al Poble-sec, així que crec que tenim el deure de recordar-la i de difondre la seva tasca cultural.
Palmira Jaquetti va néixer el 21 de setembre de 1895, al Poble-sec, al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era Ignasi Jacquetti Sardà, de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. Al barri vivia molta gent dedicada a aquesta professió, per la proximitat a les pedreres, entre d’altres motius. La seva mare, Maria Isant, era de Vilanova de l’Aguda, mestressa de casa. Van ser cinc germans però tan sols Palmira va arribar a l’edat adulta.
Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Entre 1910 i 1914 va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. El pare havia emigrat a Cuba, per tal de fer diners i millorar la situació familiar. En aquesta època ja no vivien al barri, sinó al carrer Sant Pau, 73. De 1915 a 1917 treballa de mestra i porta colònies estivals. El seu primer treball va ser a una escola del carrer de la Unió, 28, guanyava 600 pessetes l’any.
L’any 1916 es matricula a l’Escola Industrial de la Mancomunitat, per tal d’obtenir un títol més rellevant. Té com a professors Nicolau d’Olwer i Carles Riba, amb qui la unirà una llarga amistat. El nou títol li permet oferir classes a domicili, alguns dels seus alumnes seran els fills del matrimoni Riba-Arderiu. Fa classes, també, a casa seva, aleshores viu al carrer Casanova. L’any 1917 comença a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 fa de mestra titular a Vilaplana i inicia el primer recull de cançons populars. Demana una excedència per poder seguir estudiant.
De 1920 a 1924 cursa batxillerat lliure, obté el títol i treballa a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, i situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix. L’any 1922 obté un premi al Primer Concurs de l’Obra del Cançoner, organitzat per l’Orfeó Català.
Entre 1925 i 1927 cursa la llicenciatura de Filosofia i Lletres. L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continua la recerca de cançons, que les portarà a Andorra, l’Alt Urgell, es Pallars i la Vall d’Aran. Des del 1926 al 1932 treballarà com a professora de Batxillerat interina a l’Institut Balmes i al Maragall. L’any 1927 es casa amb el pintor belga Henri Daoust (Enric d’Aoust) amb qui continuarà la recerca per a l’Obra del Cançoner.
L’any 1932 el resultat de les oposicions fa que hagi d’anar a Calataiud i sorgeixen les primeres divergències amb el seu marit. El seu sou serà de 5000 pessetes anuals. Al marit no li abelleix la seva promoció acadèmica ni les seves aspiracions culturals. L’any 1933 és professora a la xarxa educativa de la Generalitat. Continua, també, la seva recerca, en diferents Missions de recollida de cançons populars, per tota la geografia catalana, amb la seva amiga, Maria Carbó.
L’any 1934 se li manifesta una artropatia severa, que la reclou un any al llit i comporta algunes operacions. La malaltia esdevindrà crònica i dolorosa. El seu marit, que ha iniciat una nova relació, l’abandona, preocupat tan sols per la seva pròpia promoció artística. Palmira i la seva mare es muden a La Floresta, però la salut de la mare tampoc es bona. L’any 1937 es decreta el divorci del matrimoni, molt dolorós per Palmira. El seu marit, després d’un temps en una presó franquista, s’exilia a Mèxic amb la seva nova parella, on obtindrà un cert ressò com a pintor.
Durant la guerra, Palmira intenta continuar la seva tasca cultural i publica un poemari. Després de la guerra aconsegueix superar l’inevitable expedient de responsabilitats polítiques i aconsegueix feina de professora a l’Institut Montserrat. Malgrat les limitacions físiques continua viatjant i recollint textos. Enamorada de la Vall d’Aran, hi anirà cada estiu. Publica un llibre amb textos de cançons, en castellà, il·lustrat per Elvira Elias. L’any 1955 aconsegueix la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Puerto Rico. Aconseguirà diferents premis més, en d’altres convocatòries. Després d’un viatge a Sardenya té una malaltia de l’estómac que comporta una operació i quatre mesos de baixa.
L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, té l’accident que li costarà la vida. La conductora del vehicle, una antiga alumna seva, i la seva afillada i hereva, Guillermina Jeggle, en surten indemnes. Alguns diaris i revistes li dedicaran records i obituaris. Serà enterrada als Monjos. Moltes localitats per les quals va passar, durant la seva tasca de recollida de cançons, la recorden i aquest 2020 han organitzat actes diversos.
Malauradament crec que s'ha fet més difusió de l'Any Perucho que no pas de l'Any Jaquetti. Palmira Jaquetti va ser un exemple de constància, de superació, va estudiar i treballar en una època en què no era gaire habitual que les dones ho fessin, va passar problemes personals, fets tràgics com la guerra civil, i va entomar problemes físics constants i dolorosos. El gruix de la seva obra, tant en el terreny poètic com en el musical i pel que fa al recull de cançons populars és admirable i impressionant. Amb aquesta modesta entrada vull dedicar-li un homenatge poble-sequí.
Em lliga la beutat de cada flor,
de cada crit d'ocell la imprevisible
dolcíssima sorpresa i el periple
dels sols i de les llunes donant to
a l'amorosa brega. Tot és bo,
tota cosa em doblega i en mi fibla
la corda greu de l'ànima sensible
que en mi es retorna bella, al bell ressò.
I a migdia les ombres ajudant-se
bressaven l'hora lleu i el món en dansa
detenta una veu sola i tot és u.
Tot és veu d'una joia al pit madur,
tota veu és un crit que se m'emmena
i els ulls clouen un llac de llum serena.
Palmira Jaquetti
Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:
Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:
dimarts, 31 de març de 2020
UN RECORD PER A SALVADOR VIVES
M'assabento gràcies a les xarxes socials de la mort de l'actor Salvador Vives Gómez. Havia nascut al Poble-sec i gent que l'havia conegut ha expressat avui, a facebook, el seu condol.
Salvador Vives va ingressar, als quinze anys, a l'Institut del Teatre. Ben jove, així mateix, va començar a intervenir en obres de teatre. Més endavant el vam poder veure en diferents ocasions a espais televisius com Estudio 1 o Crónicas de un pueblo. Va intervenir, com actor de repartiment, en algunes pel·lícules.
Com d'altres actors, va decidir centrar-se en el doblatge, on va fer una llarga i profitosa carrera, des de mitjans dels anys seixanta. Va posar veu a actors com Jeremy Irons, Alec Baldwin, Jeff Daniels, Jeff Bridges i molts altres. Va fer doblatge en català i castellà. Va treballar sovint en el món de la publicitat i l'any 1987 va presentar, a TV3, la Lotto 6/49.
Va morir el 28 de març de2020, a l'Hospital Clínic de Barcelona, a conseqüència del COVID-19.
Descansi en pau, donem el condol als seus amics i familiars, des d'aquest Balcó.
Si hi ha alguna persona o persones que, més endavant, quan tot això es normalitzi, tenen interès en recordar aquest actor més a fons, en alguna xerrada de CERHISEC, poden posar-se en contacte amb nosaltres, ja que un dels nostres objectius és donar a conèixer tota la gent que ha destacat en alguna professió i que ha nascut o ha tingut vincles amb el barri.
dissabte, 28 de març de 2020
UN BALCÓ ÉS UN TRESOR
Ens hem ensopegat, o això sembla, amb la realitat. Jo mateixa he escrit, en dies anteriors, amb cert escepticisme davant de la situació. De fet, qui podia pensar fa un mes en una cosa tan llarga, tan dolorosa, tan empipadora, tan perillosa, tan incòmoda?
Em vaig equivocar, com tants altres, en la percepció de les possibilitats de perill. Escolto aquests dies periodistes que també han canviat d'opinió davant de la gravetat del tema, tot i que son pocs els qui admeten els errors. En tot cas, els matisen. Tot ens semblava cosa de la llunyana Xina, la Xina-estat, no la Xina propera, amb els seus entranyables bars, restaurants, basars i botigues de roba barateta.
En d'altres moments ja havíem volgut creure que els microbis dolents venien de l'Àfrica i que, en tot cas, atacaven col·lectius determinats que potser, fins i tot, s'havien buscat els problemes, com va passar amb els homosexuals al principi dels estralls del VIH.
Hi ha hagut virus polítics, igualment perillosos, que han atacat col·lectius considerats caps de turc, en algun moment de la història: comunistes, jueus, capellans. Tots som susceptibles de ser considerats els culpables de les desgràcies, en algun moment, i esdevenir els condemnats per la societat. Aquests dies un autocar amb avis d'una residència va ser rebut, en un poble del sud hispànic, a cops de pedra, per un grup de veïns i veïnes enfurismats. Vaig escoltar per la ràdio els crits d'aquell grup de gent, feia molta por, era allò de 'a por ellos' però dedicat, en aquest cas, a uns pobres iaios infectats.
No tot el poble va secundar aquella bretolada, però quan les coses van malament hi ha por i no és fàcil ser valent, encara menys en els pobles, en les petites comunitats. Les víctimes civils, als pobles, d'un i altre bàndol, van ser molt més nombroses als pobles que no pas a les ciutats, hi ha estadístiques, números i mals records.
Una injustícia fet a un home és una amenaça contra tothom, va escriure, més o menys, Montaigne. Gran veritat, poques vegades admesa en la seva totalitat. Fa uns dies vaig veure un d'aquests bons programes d'Imprescindibles, a la segona cadena, sobre Gregorio Marañón. Era una repetició, de fet. Van recordar una de les inoblidables frases del personatge, allò de què qui no té dubtes és un perill per als altres. Llegeixo moltes seguretats, tot sovint, per tot arreu. Moltes certeses que no es discuteixen, vaja.
Hem d'entomar un munt d'afirmacions contundents, fins i tot de gent que sabem intel·ligent, raonable: que si el govern espanyol ho ha fet molt malament aquí o allà, que si som un país d'inútils, que si a Catalunya es fa millor, que si en Torra és un carallot... Cap afirmació contundent aguanta la realitat, en aquests moments en els quals les coses poden canviar d'un dia per l'altre.
Fa pocs dies escrivia sobre les residències d'avis catalanes. A les nostres residències s'ha assassinat i violat velletes, malgrat el gruix dels fets no va semblar que allò fes trontollar la nostra autoestima. Són coses que passen, i no tan sols a Catalunya, és clar. No sabem què fer amb tanta gent gran que no podem tenir a casa, que té el seny malament, que representa una gran despesa sanitària i a qui s'ha volgut allargar la vida de forma estranya i cruel, en molts casos,
Recordo, aquests dies, persones grans, confinades, amb qui vaig conviure a casa dels pares, quan jo era jove. Una era el meu avi, amb un enfisema, a causa del tabac. La meva escala no tenia ascensor, per tant, va estar confinat fins que va morir, la seva distracció preferida, a més a més de la televisió (per sort ja teniem televisió) era mirar el carrer des del nostre petit balcó i veure qui anava i venia.
Avui el carrer tan sols es pot veure a l'hivern, quan els esponerosos lledoners que hi van plantar no tenen fulles. El meu pare, que també va quedar confinat en cadira de rodes durant uns anys no va tenir aquest consol tafaner. Els ajuntaments no compten amb aquests costums de la gent gran, quan planten arbres per tot arreu, és clar. Els arbres son bonics, fan falta, expliquen que propicien vots i tot això.
Una altra confinada va ser una tieta-àvia, cosina del meu avi, amb qui no es tenien gaire simpatia, malgrat que van haver de conviure durant un temps. Era una dona independent, orgullosa, modista, va treballar fins més enllà dels vuitanta però li va arribar el temps de la dependència, allò que esperem que no ens arribi a ningú. La meva mare, que havia tingut cura d'aquests dos avis, va anar a parar, després de patir un càncer i un ictus, a un centre sòcio-sanitari del qual ja no va sortir.
Jo encara treballava, aleshores. I cada tarda l'anava a veure, des de l'escola al centre tenia un llarg trajecte. Va tenir una habitació individual, al principi, però, quan es va veure que ja no es recuperaria, la van dur a una habitació de deshauciats, amb tres senyores més. La meva mare era qui físicament estava pitjor però la que tenia el cap més clar. Per sort, amb la família de les altres residents, ens vam avenir i ajudar. Un dia, en arribar, vaig veure que li havien posat una sonda nasal, perquè no podia empassar el menjar. No m'havien consultat res, de tot allò, i no vaig gosar discutir. Calia? Així va passar set llargs mesos, a l'escala, mentrestant, havien instal·lat, finalment, un ascensor, però ella no en va gaudir mai, ja no va poder tornar a casa seva.
El personal del centre, tot s'ha de dir, era amable, feia el que podia, però era escàs, mal pagat, un gran nombre el conformava jovent procedent de la immigració, el mateix que el personal de la neteja. La mare va estar set mesos d'aquesta manera i una matinada va morir, sola, perquè jo tornava a casa al vespre. Recordo aquell temps, encara, amb angoixa. El meu pare, tot i estar malament, va morir a casa, tenia a la meva mare amb ell, ho vaig viure d'una manera més sosegada i resignada. A la meva mare, poc abans de tot això, li havien controlat un infart i sempre he pensat en tot el que s'hauria estalviat de no haver superat aquell infart. Vull aclarir que el centre no era gratuït, era un concert sanitari amb la sanitat pública i cobraven segons la pensió dels estadants.
El tema dels vells i velles no es toca a fons, hi ha molts problemes ètics, encara, a l'entorn de tot plegat. L'avortament, fa anys, era molt mal vist, però l'opinió ha evolucionat força. Una de les darreres dones guillotinades, a França, ho va ser per haver practicat avortaments. Huppert va fer una pel·lícula on s'explicava aquella trista història.
La mort ens angunieja, la decadència, encara més. La situació de les residències s'ha evidenciat aquests dies en tota la seva cruesa, les seves mancances, la falta de personal, el seu oblit per part de l'administració. No és cap novetat, la situació de residències lamentables conforma un goteig imperceptible a les informacions habituals. El cas és allargar la vida, tothom t'explica casos de gent de vuitanta, de noranta anys, que està la mar de bé, fa esport, estudia, balla i un munt d'absurdes coses més, moltes de les quals, ben inútils.
Tot passarà, potser hi haurà una mica de debat sobre el futur de la gent gran, sobre com s'han de prevenir casos com el que estem vivint. Però, i sort que és així, les generacions passen i tot s'oblida, la vida es reinventa, s'escriuen bonics llibres sobre els mals del passat i es projecten sèries distretes sobre els grans problemes del món. La gent del demà tindrà il·lusions, ideals, criatures, ballarà, cantarà i potser, en algun moment, ai, també s'esbatussarà de forma cruel.
Algun dia serem, potser, gent confinada a casa nostra, a la residència, a l'hospital, això si no tenim la sort de morir de forma ràpida d'un patatús, d'un accident inesperat. Potser, fins i tot, tindrem dret a això de l'eutanàsia, un tema gens fàcil, per cert. I, en tot cas, potser no tindrem el cap prou clar per decidir res, quan toqui fer-ho, no tot és tan senzill com ho pinten, amb això de les darreres voluntats i la resta.
En el nostre passeig, més o menys triomfal, per la vida, no ens cal tenir al darrera un esclau que ens vagi repetint que som mortals, ho saben des que tenim ús de raó. El que passa és que, en el passat, es repetia que el mon era una vall de llàgrimes i avui sembla més aviat, en la nostra ben peixada societat, que som en un club distret, amb un munt d'activitats a l'abast dels jubilats desvagats. En tot cas, tots som diferents i vivim vides diferents, encara que en això de la mort acabem per ser un munt d'ossos sense gaires característiques especials ni extraordinàries.
dijous, 19 de març de 2020
ELS ESTIMATS FANTASMES DELS SANT JOSEPS PASSATS
Fa anys, molts, la festa de Sant Josep era grossa i celebrada, sobretot perquè era festa laboral i festa de precepte. Calia anar a missa, altrament feies un pecat mortal i si et mories de forma inesperada amb un pecat d'aquest gruix anaves de dret a les calderes d'en Pere Botero, cosa que em va angoixar en alguna ocasió.
Les postres típiques eren la crema. La crema no era crema catalana, era crema i prou, i, si es cremava, crema cremada. Avui hi ha crema cremada i força acceptable en els menús econòmics de molts restaurants però en aquells temps tan sols es menjaven aquests requisits en els dies assenyalats. Fer la crema era tot un ritual familiar i se servia en una gran safata que tan sols sortia de tant en tant. La mare la cremava amb una d'aquelles planxes de carbó, avui objectes decoratius.
Jo tenia una tieta àvia, de fet cosina del meu avi, que tan sols acceptava venir a dinar a casa en dies importants, com el de Sant Josep. Vivia en una travessia del carrer de Sant Pau, el carrer de Santa Margarida. A davant de casa seva hi havia un establiment de banys, per cert. L'anàvem a esperar cap a l'església de Sant Pau del Camp, un indret que aleshores em semblava remot, perquè s'havia de travessar el Paral·lel.
La tieta venia de casa seva amb un paquetet de pastisseria, sovint de Can Massana, moltes vegades amb un peix farcit de crema, així mateix. Abans d'anar a buscar la tieta havíem anat a buscar melindros i sequillos a una de les moltes pastisseries que hi havia hagut al barri. Es deia, aleshores, Can Guitart, es trobava al carrer de Blay, on enguany hi ha el restaurant La Fíbula, un establiment encisador, ja amb molts anys al Poble-sec, i que, malauradament, m'han dit que també plega i es traspassa.
A casa no teniem Joseps, Pepets ni Finetes ni Pepitos. Però aquest nom jo crec que era el de més èxit popular, en aquells anys. Això del consumista Dia del Pare és modern, però ha fet fortuna, tot i que Sant Josep és un pare una mica especial, no biològic, tradicionalment i religiosa parlant. La seva situació singular va fer que en ocasions se'l representés com un jaio bonhomiós i inofensiu, una mica ridícul. Però també hi ha representacions que ens el mostren com un senyor barbat, jove i de bon veure.
Recordo que, fa també un munt de temps, en una entrevista que li feia Puyal, l'admirable Josep Maria Gavín, qui també avui deu celebrar el sant, explicava el mètode que feia servir i, com exemple, va posar el de les estampes amb Sant Josep, un mètode que classificava la iconografia segons simbologia afegida, situació en l'espai i coses així. Em va semblar admirable.
Sant Josep era fuster, un ofici noble i seriós. Se'l sol representar, gairebé sempre, amb alguna eina adient. També, per raons òbvies, porta a la mà el bastó florit, amb lliris d'aquests que simbolitzen la castedat. No entenc gaire, avui, la mania religiosa catòlica amb el tema del sexe, la puresa, la virginitat i la resta, però, vaja, així van anar les coses. Hi ha moltes llegendes a l'entorn del Sant, algunes de molt poètiques i entranyables.
Avui no menjaré ni crema, ni peixos de Can Massana, ni melindros, ni sequillos. A banda de la situació, aquests excessos ja no toquen o toquen, tan sols, de tant en tant. La crema ha perdut exclusivitat i referències, com els flams i tantes altres coses. Massa farts, que deia el pare. La papanateria actual fa que a moltes escoles allò de 'Avui és festa, Sant Josep la fa', hagi bandejat la cacera, la mort del pardal vestit de general. Conciliar tradicions genuïnes i tendències modernes ecològiques i bonistes és tot un repte i té la seva gràcia i tot, car tothom és fill del seu temps, dels seus dogmes, de les seves dèries i de les tendències socials i polítiques vigents.
Si Sant Josep ho vol,
avui farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
avui farà bon sol.
La mare tota roja
estén en el terrat
la roba immaculada
rient a bell esclat.
Estén bolquers minúsculs
i randes de bressol.
Avui farà bon dia,
avui farà bon sol!
Com l'oronel que passa
arran del firmament,
la roba blanca vola
al dolç compàs del vent;
se sent perfum de roses
i alens de ventijol.
Avui farà bon dia,
si Sant Josep ho vol.
Amb sa florida vara
beneirà el casal,
ens fondrà sempre els núvols
i ens lliurarà del mal.
Si Sant Josep ho vol,
tot temps farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
jamai se pondrà el sol!
Josep Carner
dimarts, 17 de març de 2020
SORTIDA EDUCATIVA PEL POBLE-SEC, AMB L'ESCOLA DEL MATEIX NOM
Dimarts passat, sembla que faci un segle, vaig fer un recorregut amb els nois i noies de sisè de l'Escola Poble-sec (abans, Carles I), un repàs per la història del barri. Les mestres, Raquel i Maria del Carme, havien preparat molt bé l'activitat i em van fer arribar aquests excel·lents dibuixos.
Aquesta Breu història del Poble-sec és, de fet, una part de l'auca que després vaig completar i que potser d'aquí un temps podrem imprimir amb dibuixos i tot. De fet la vaig escriure amb motiu d'una altra visita a la mateixa escola, fa alguns anys.
Molts dels dibuixos mostren detalls i elements del barri, com ara aquesta magnífica font, i els esbossos amb fragments arquitectònics diversos.
Va ser un matí excel·lent i molt agradable. Com és lògic, al final, els nois i noies ja estaven una mica saturats d'història poble-sequina i vam portar-los al parc del carrer de Lleida, el primer recinte amb elements per a jocs infantils que vam tenir al barri. Recordo que quan jo era joveneta hi havia una petita pista de patinar, per cert.
Les mestres, i parlo en femení perquè en el col·lectiu hi ha una majoria de dones, cosa sobre la qual caldria meditar, fan una tasca excel·lent, en general. I al Poble-sec han fet meravelles, considerant que és un barri complex i divers. La multiculturalitat, que s'havia vist com un problema, per part de les famílies, avui, afortunadament, ja comença a considerar-se una riquesa i una oportunitat.
Cinquè i sisè eren els meus cursos preferits, quan estava en actiu. Crec que és una llàstima que l'antiga Segona Etapa hagi desaparegut i que a una edat complicada i crítica els infants hagin d'adaptar-se a un ambient i una manera de fer molt diferents. No és el mateix entomar les dificultats inherents al creixement quan als infants se'ls ha vist madurar des dels tres anys que rebre'ls en plena adolescència. El curiós és que, en el meu temps, s'havia dit en algun moment de fer just a l'inrevés, tenir-los a la mateixa escola i amb els mateixos equips fins als disset anys.
Al parc vaig tenir ocasió de comentar els pros i contres de l'educació primària, les moltes coses bones que s'han perdut i l'excessiva burocràcia que ja fa dècades que resulta un pes absurd i excessiu. A l'altre costat de la balança, les millores en dotacions, en instal·lacions, en nombre de recursos, no sempre tan ben aprofitats com caldria, sovint per culpa de la manca d'autonomia dels centres. A la meva edat ja tinc moltes batalletes per explicar, com és natural.
Avui, confinada, aprofito el temps per penjar aquests bonics treballs i evocar aquell matí del dimarts passat, tan enriquidor per a mi, i que em va fer recordar la meva pedagògica joventut, en una escola pública molt diferent de l'actual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)