dilluns, 10 de gener de 2022

L'ORGULL DE VIURE AL POBLE-SEC, UNA VIRTUT EN ALÇA

 


Com molts dels qui entreu en aquest blog ja sabeu, el Poble-sec compta ja amb un símbol que aplega molts símbols, una bandera. La bandera oneja en alguns balcons i terrats i ha estat molt ben acollida pels poble-sequins. Aquest diumenge, després de fer un volt per Montjuïc, gràcies al Jordi Goñi vaig conèixer el Jordi Lladó que és un de les ànimes, potser la principal, d'aquesta iniciativa.

Confesso que sóc poc amiga de símbols, banderes, escuts i la resta, però, en aquest cas, he canviat d'opinió i em sembla una molt bona iniciativa. Som un barri relativament nou, cent cinquanta anys, en comparació amb d'altres indrets que tenen un història molt llarga, son poca cosa. No hem estat mai 'poble apart' i el barri, tot i tenir una forta personalitat, per les seves característiques ha comptat amb molts canvis de població i totes les onades migratòries de la ciutat han passat pels nostres carrers. Els problemes de vegades no son res més que mostres de què els llocs son vius, com les persones.

En contra de l'opinió de gent que enyora passats inexistens o que creu que 'estem pitjor que mai', jo soc molt optimista i crec que puc tenir una perspectiva dilatada en el temps, ja que vaig néixer al barri, l'any 1948, i es pot dir que hi he viscut sempre, llevat d'un parell d'anys en els quals vaig viure al Baix Llobregat. 

He participat en diferents entitats del barri, he conegut èpoques millors i pitjors, alts i baixos, i he viscut temporades en les quals semblava que algunes persones del veïnat gairebé s'avergonyien de ser del Poble-sec i desitjaven guillar-ne aviat. És clar que hi havia d'altres factors, manca d'habitatge nou, dèficit escolar, escales sense ascensor ni aigua de diposit... Però també vanitat, fatxenderia, prejudicis. La gent que ha marxat, de tota manera, en general recorda amb enyorament l'època en la qual va viure als nostres carrers i es plany dels canvis que observa quan hi torna, quan el canvi és inherent a la vida i a la història.

El fet de trobar-se entre el Paral·lel i Montjuïc, que és una de les seves virtuts, no sempre es veia com un fet positiu. Recordem que Montjuïc va ser durant anys un indret amb molts barris de barraques, avui també els antics habitants d'aquells barris reivindiquen el seu passat i la seva història. I el Paral·lel d'abans, avui crec que mitificat, inquietava els benpensants i els carques. Molts orgulls s'han refet en aquestes darreres dècades.

Les cases s'han restaurat en molts casos. Hem descobert una arquitectura interessant, les escoles, que acullen una gran diversitat, han millorat exponencialment gràcies a la gran tasca dels equips pedagògics, i alguns problemes que tenim no son exclusius del nostre barri sinó que pertanyen a la majoria dels grans espais urbans M'agrada molt aixo de l'Orgull Poble-sequi, lema de la campanya que ha propiciat la bandera ja que és orgull, precisament, allò que durant anys ens va faltar, per molts motius. Tot i que s'ha de dir que sempre he conegut gent molt orgullosa de ser poble-sequina i viure al barri.

CERHISEC, entitat a la qual pertanyo des de fa més de vint anys, intenta recuperar la història del barri des d'una mirada realista, diversa i positiva. Per difondre aquesta història organitzem xerrades, itineraris, fem publicacions i col·laborem de forma voluntària amb tothom qui ens ho demana. Quan es coneixen les coses se les valora més a fons. 













Què és Orgull Poble-sequí?

És un localisme del barri del Poble-sec de Barcelona. Una plataforma sense ànim de lucre amb l’únic objectiu d’intentar potenciar l’orgull i enfortir el sentit de pertinença poble-sequí dels seus veïns.


Què és un localisme?

Allò que engloba ideologies, costums i filosofies polítiques i socials que prioritzen el fet local i la defensa de la cultura i la identitat d’una zona (cooperatives, comerç local, cultura popular, entitats).

Integrar la identitat local?

La identitat és una construcció personal que es basa en la integració d’actituds i valors que deriven de formar part de grups determinats (política, nacionalitat, regió, ètnia, religió, gènere, esport...). Aquesta identitat no es produeix només per pertànyer formalment a una col·lectivitat o a una regió, sinó pel fet d’integrar-la personalment i de sentir-se pertànyer aquesta. El sentit o sentiment de pertinença és el que conforma aquesta identitat (p.ex.= viure al barri o sentir-se poble-sequí poden ser dues coses complementàries o no).

Per què enfortir el sentiment de pertinença?

Aquest sentiment és fonamental perquè es desenvolupin processos de cooperació social per resistir les tendències a la fragmentació (individualisme, racisme, classisme, discriminació, violència...) i ajuda a construir consciència de vinculació, afavoreix les actituds participatives i de cooperació en el medi i la comunitat, i facilita el procés d'inclusió i la cohesió social. El sentiment de pertinença és un element positiu i mobilitzador en grups i comunitats.

Per què una bandera (símbol)?

Inicialment, perquè és la primera idea que ha sorgit per intentar aportar a l’objectiu de la plataforma. La mediació a través de signes (símbols) en la interacció entre les persones intervé en la identificació amb el lloc que habiten, ja que es desenvolupen processos d'identitat amb el mateix. Així doncs, els símbols, es converteixen en un element integrador de grup i de comunitat i contribueixen a la formació i manteniment de la identitat social local.

Per què ara i per què al Poble-sec?

Doncs el moment és aquest, i perquè no? La situació de pandèmia només ha fet que accelerar una situació preocupant i que ara fa més difícil encara la participació de la gent a les entitats, que estan molt tocades, i també a la implicació amb qüestions de la vida diària que afecten veïns i veïnes. La proposta és en positiu, a un barri amb molt potencial, amb les seves característiques particulars, amb entitats potents i associacions canyeres i una massa social suficient per intentar ampliar-la i sumar.

Visca el Poble-sec!



Les imatges d'aquest entrada les he manllevat dels espais:


https://orgullpoblesequi.blogspot.com/

https://www.facebook.com/Poblesequi/





dimecres, 5 de gener de 2022

COMIATS, POESIA, EXCURSIONISME: ADÉU A LA ROSA MILÀ

 


Ahir vaig anar al comiat de la Rosa Milà, dona activa i d'empenta, durant molts anys secretària del Foment Excursionista de Barcelona. Aquesta entitat celebra enguany el centenari i amb aquest motiu s'estan preparant diferents actes. El Foment va néixer al Poble-sec, si no vaig errada, i va estar molts anys a la Gran Via, a l'edifici on hi havia l'Acadèmia Alpe i, als baixos, uns billars molt coneguts. Resistir en aquell edifici quan ja els havien desnonat va possibilitar que, gràcies a la indemnitzacio, el Foment pugués adquirir el local del carrer Creu de Molers. El marit de la Rosa Milà, Lluís Domingo, ja traspassat des de fa alguns anys, va ser president de l'entitat, també, durant molts anys, era també una persona molt estimada.

Enguany la societat ha canviat molt i probablement no s'ha reconegut la tasca ingent dels centres excursionistes en molts camps, un dels quals la conservació i difusió de la nostra llengua, en temps difícils, molt més difícils que el present. Una activitat que durant anys va organitzar el Foment va ser una misa annual, en memòria dels excursionistes que havien mort durant l'any. Crec que es va començar a celebrar amb motiu d'un accident de muntanya en el qual va morir un soci de l'entitat. 

Nosaltres ens vam fer socis del Foment quan aquest va venir al barri. Deu fer uns vint-i-cinc anys ja que vaig anar a les celebracions del setanta-cinc aniversari, a unes inoblidables excursions en les quals es col·locaven unes plaques al cim més alt de cada comarca, es llegien poemes i es feien un munt de coses. 

La missa dels excursionistes aplegava gent de molts centres, se celebrava un acte cívic amb xerrada interessant inclosa, un dinar, i la missa l'oficiava, gairebé sempre, l'admirable pare Botam, encara viu i en actiu, per cert. Cada any s'elaborava una tarja preciosa, amb la imatge obra d'alguna artista plàstic i un poema. Els poemes els sol·licitava la mateixa Rosa a diferents poetes, impressiona com, al costat de gent poc coneguda, van escriure poemes per a aquell acte gent com Joan Oliver, Espriu, Brossa, Olga Xirinacs i molts més. Seria interessant recollir en alguna publicació aquelles imatges i aquells textos, i amb fotografies dels llocs on es van celebrar aquelles misses, sempre a santuaris muntanyencs diversos, molts dels quals poc coneguts.

Avui el mon excursionista ha minvat en participació i associats per molts motius. Al Foment hi ha un grup coratjós que encara el fa rutllar i amb un gran entusiasme està organitzant el centenari. La missa fa anys que no s'organitza, cal dir que l'organització era complexa i calia fer molta feina. Crec que la celebració anava molt més enllà del tema religiós, no cal ser creient per participar en aquest tipus d'actes que tenen un gran simbolisme i agermanen creences diverses i fins i tot no-creences.

Ahir, al comiat de la Rosa, la tarja recordatori, per desig d'ella mateixa, duia una d'aquelles precioses imatges i un poema de l'any 1982, de l'Olga Xirinacs, si fa no fa de la mateixa generació, escriptora que ja he manifestat en molts casos que admiro i que crec que no té, encara, el reconeixement que mereix. Porto uns dies escrivint sobre gent que ha mort aquests dies, al capdavall tots i totes hem de morir i defugir el tema és absurd encara que, de forma ben humana, no agradi pensar-hi gaire. 

Fa onze anys, pel desembre, va dedicar a CERHISEC una xerrada al Foment, que vaig organitzar, la Rosa va col·laborar amb mi, i d'aquella xerrada és la fotografia que penjo en aquesta entrada. També vaig escriure un d'aquells poemes de les targes publicades amb motiu de la Missa dels excursionistes.

Ahir la Blanca, secretària actual del Foment, molt emocionada, em va explicar el molt que la Rosa Milà havia col·laborat amb l'entitat, amb motiu del tema del centenari. Jo pensava, ahir, a l'acte del tanatori que morir havent fet una llarga vida activa, acomboiada per família i amics, -tenia dos fills, dos néts i dues nétes-, té un gran valor malgrat el buit que, de forma inevitable, deixen els qui marxen. Un dels seus poetes preferits, per cert, era Joan Oliver, poeta del qual ahir en van llegir dos poemes.





dilluns, 27 de desembre de 2021

ADÉU A MARIA TERESA GIMÉNEZ (1928-2021)






Ha mort, aquests dies, la pedagoga musical i director de corals infantils Maria Teresa Giménez i Morell. No sabia fins fa pocs anys, quan el company de CERHISEC Josep Fabra la va mencionar en la seva xerrada sobre gent rellevant del barri, que tenia forts vincles amb el Poble-sec ja que vivia al barri de La França Xica. Fabra ha escrit un sentit obituari que es publicarà a la propera edició de Zona Sec.

El que sí tenia molt presents eren els molts cançoners i guies per a mestres on, sola o fent equip amb més gent, havia contribuït a la difusió del cant coral infantil. En tinc uns quants, a casa, i els havia fet servir sovint a l'escola, en una època en la qual no existien els especialistes i les mestres de primària, aleshores d'EGB, havíem de fer de tot una mica. Tot i que mai no he cantat massa bé m'agradava cantar i fer que els nens i nenes cantessin sovint.



Maria Teresa Giménez i Morell havia nascut a Barcelona l'any 1928. L'any 1966 va ser una de les fundadores del Cor Llevant de Barcelona, va ser professora d'Expressió Musical a la Universitat Autònoma, en una època en la qual la formació dels mestres va esdevenir capdavantera, en aquella universitat. L'any 2008 va rebre el guardó Felip Pedrell i d'altres reconeixements per la seva tasca en el camp de la promoció i difusió del cant coral. L'any 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi, acte del qual he trobat una de les poques fotografies d'ella que podem veure a la xarxa.

Se la considera una figura cabdal i emblemàtica pel que fa a l'impuls del cant coral infantil als Països Catalans. Va dirigir durant molts anys el  cor infantil de la Coral Sant Jordi, 'L'Espurna', fundat l'any 1966, en uns temps difícils pel que fa a l'educació musical a l'escola. Va dirigir fins fa poc temps la Coral Mata de Jonc, formada per pares i mares dels antics cantaires de les corals Esquitx i Espurna.

Jo creia que en alguns actes musicals d'aquests dies, com ara el tradicional concert de San Esteve, al Palau, en farien alguna referència però, res de res, que jo sàpiga. Els diaris catalans han escrit quatre coses i para de comptar.  Al menys és a viquipèdia, en una breu entrada que caldria actualizar. Probablement quan el tema de la pandèmia millori la seva família i amics faran algun acte d'homenatge i per part de CERHISEC li dedicarem una xerrada.

Sobre el tema de les virtuts del cant coral pel que fa a les activitats de la gent gran podeu llegir una interessant entrevista en aquest enllaç:

https://firagran.com/maria-teresa-gimenez-apuntar-se-a-una-coral-quan-et-fas-gran-tobre-un-nou-mon-de-possibilitats/

divendres, 24 de desembre de 2021

dilluns, 6 de desembre de 2021

EVOCACIÓ SENTIMENTAL I HISTÒRICA DEL POBLE ESPANYOL

 


Dimarts, dia 14, faré una xerrada en el marc de la programació de CERHISEC sobre la història del Poble Espanyol. Hi ha unes quantes circumstàncies que amb tota probabilitat en perjudicaran la difusió: la proximitat de la festa de Nadal que fa que pel desembre haguem d'avançar sempre la data tradicional, el darrer dimarts de mes, o el fet de ser tot just la segona que farem en format presencial.

A la darrera, la del Jordi Artigas sobre la immensa figura de Frègoli, vam tenir problemes per tal que fos, a la vegada, presencial i online. L'assistència, malgrat la grapa del tema i l'excel·lència del conferenciant, va ser minoritària. Personalment no m'agrada fer les xerrades en les dues modalitats, no pots estar pendent del públic online i del presencial, a banda dels aspectes tècnics, que es compliquen en moltes ocasions. 

En tot cas, de moment, he decidit fer-la presencial, si cal es pot recuperar i repetir mes endavant. I, per acabar-ho d'adobar, això de la sisena onada i la represa de la pandèmia.



I això que a mi m'agrada molt la modalitat online, permet fer les coses des de casa i arribar a molta més gent, tot i que, evidentment, la presencialitat té el seu què però el tema de la COVID ha perjudicat la vida social i les rutines de la gent. I, encara més, quan vam començar amb les xerrades, fa uns vint anys, venia molta gent més gran que jo, que, a banda de ser una clientela entusiasta, ens aportava molta informació viscuda, sobre el passat del barri. Moltes d'aquelles persones han mort o no estan en condicions de venir, la vida passa i no s'hi pot fer res. Per altra banda no sé quin interès real pot tenir, avui, el tema d'aquest indret, per a mi màgic i emblemàtic, de Montjuïc, per on ha passat la relativament breu història contemporània.

A l'Arxiu fotogràfic es va fer fins l'abril de 2021 una exposició sobre el singular viatge que quatre personatges de pes, Utrillo, Nogués, Reventós i Folguera, van realitzar per tal de recollir fotografies i dibuixos per a la construcció d'aquest poble, sense espai ni temps, com l'ha definit la historiadora Soledad Bengoechea en un interessant article que podeu trobar per la xarxa. 

https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/05/19/el-pueblo-espanol-de-montjuic-una-ciudad-evocada-sin-espacio-ni-tiempo-por-soledad-bengoechea/




Bengoechea té publicat un llibre molt complet, Els secrets del Poble Espanyol, 1929-2004, Criteria, 2004, patrocinat per PEMSA, que gestionava aleshores l'espai. De fet li havíem demanat de fer-nos la xerrada sobre el tema abans de tot això de la pandèmia, però tot va quedar en suspens per raons òbvies. No descarto fer-la venir en una altra ocasió, quan tot estigui més encarrilat i pugui garantir l'assistència d'un públic més nombrós.

Aquest llibre és ple d'informació, fotografies, referències i anècdotes. Ja té més de deu anys i, malgrat les crisis, el Poble Espanyol ha revifat i s'ha reinventat altra vegada. Els diumenges hi ha gairebé sempre activitats per als infants, per exemple. Vaig ensopegar-me amb aquest llibre o, més aviat, ell em va trobar a mi, als Encants de Sant Antoni. 

El Poble està molt lligat al tema de l'Exposició de 1929 però aviat va tenir vida pròpia. De tant en tant hi vaig, tot i que l'entrada no és barata, però cal dir que s'aprofita el pagament i, a banda d'això, hi ha ofertes i festes puntuals en les quals s'hi pot anar de franc o gairebé. És un lloc adient per passejar, comprar, badar, dibuixar, pintar, fer fotografies, menjar... Hi he anat en moments multitudinaris, com ara amb ocasió de la Festa Mexicana de fa pocs anys, hi havia anat amb els infants de l'escola, a fer tallers i veure alguna cosa al teatre, hi he anat amb la família i sola, va ser un dels pocs indrets on vaig entrar quan es va començar a obrir l'aixeta del desconfinament, en aquella ocasió em van anotar totes les dades personals, per si un cas, però em van cobrar una entrada modesta.




Explicar les moltes coses que hi han passat seria com voler agafar aigua amb un cistell. Avui compta amb el valor afegit del museu Fran Daurel que ja justifica la visita. A l'Arxiu fotogràfic es pot veure l'exposició virtual sobre el viatge dels anys vint del segle passat, amb l'objectiu de recollir informació, per part dels quatre personatges mencionats, cadascun dels quan mereix article apart. Al mateix Poble Espanyol hi ha, enguany, una exposició fotogràfica sobre la seva construcció. Una moderna web ofereix informació sobre les coses que s'hi fan, actualment amb motiu de les festes nadalenques. 


https://ajuntament.barcelona.cat/arxiufotografic/virtuals/un-viatge-fotografic

https://www.poble-espanyol.com/

divendres, 26 de novembre de 2021

XERRADA SOBRE FREGOLI, CANVI DE DATA!!!! ARA, DILLUNS, 29 DE NOVEMBRE!!!

 

A causa de la prevista vaga de funcionaris interins la xerrada sobre Fregoli, a càrrec de Jordi Artigas, la hem traslladat al dilluns, dia 29 de novembre.


Us hi esperem!!! També s'ha avançat l'inici a causa dels nous horaris de les biblioteques, a dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!

dimarts, 23 de novembre de 2021

FREGOLI A BARCELONA I, TAMBÉ, AL POBLE-SEC

 


El dimarts de la setmana que ve reprendrem les xerrades presencials de CERHISEC. Jordi Artigas ens acostarà a la mítica figura del gran Fregoli (1867-1936), transformista emblemàtic que va actuar en diferents ocasions a Barcelona. Aquesta xerrada ja l'havíem de fer fa molt de temps i va quedar anul·lada pel tema de la pandèmia. 

Avui Fregoli és un desconegut per a molta gent jove i potser costa fer-se una idea de la transcendència dels seus espectacles i del seu art, tan original. El seu nom ha quedat lligat a frases fetes, dites populars i, fins i tot, a una malatia mental que comporta creure que la gent propera t'encalça i que, en realitat, no son els que semblen sinó persones disfressades. 

Fregoli va utilizar també el cinema quan aquest es va convertir en un art popular. Viatjava pel mon amb més de vuit-cents vestits i més de mil perruques, segons expliquen. Va tenir sort, va fer diners, a base de treballar molt, això si, i es va poder retirar uns anys abans de morir, a una bonica propietat a Viareggio, on va ser enterrat, tot i que més endavant les seves restes es van traslladar al cementiri de Campo Verano, a Roma. L'epitafi de la seva tomba diu: Qui Fregoli compì la sua ultima trasformazione.

Jordi Artigas és un gran expert en la Història del Cinema i hem tingut la sort de què col·laborés en diferents ocasions amb CERHISEC. La primera vegada, amb motiu del centenari del barri, ja fa més de vint anys, ens va parlar del cine NIC, que havia tingut la seu de l'empresa que el fabricava al Poble-sec. Sobre aquest tema Artigas va recollir molts materials i informació. Finalment, i ja era hora, la documentació s'ha pogut aplegar en un llibre ben editat, que es va publicar per l'abril d'aquest any i que podeu trobar a molts indrets però, sobretot, i amb més seguretat, a la llibreria de la Filmoteca, un lloc que és ben a prop del barri, per cert.