dimarts, 28 de setembre del 2010

Sastres i sastreries



El Poble-sec ha tingut sempre molta relació amb els barris veïns, com ara Sant Antoni i la part del Raval que toca als carrers del Carme i de l'Hospital, camí habitual per anar cap a la Rambla quan encara no hi havia metro.

La Plaça del Pedró conserva tota la seva gràcia antiga, sembla no haver canviat massa, llevat del fet que el monument a Santa Eulàlia, del segle XVII, ha estat una mica canviat de lloc. On hi ha la capella de Sant Llàtzer, feliçment restaurada, hi havia hagut durant molts anys un ferrer d'aquells d'abans, tradicional i emblemàtic.

Un altre establiment magnífic era la Sastreria Amat, als baixos d'una bonica casa de pisos que potser era propietat de la mateixa família. La sastreria Amat havia resistit molts canvis però ahir vaig veure, amb gran tristor, que ja l'ha substituït un basar xinès. Sobre aquests basars, els primers feien gràcia però ara ja fan angúnia, la veritat.

Avui encara s'intenta conservar façanes però amb els baixos i els interiors de les botigues es fan grans destrosses, sense que ningú no hi digui res. No em faria res que hi hagués un basar xinès si haguessin tingut cura de preservar els bonics aparadors, l'interior. Els aparadors convencionals de fusta de tota la vida se'ls estan carregant de forma destralera amb la moda de portes obertes, música a dojo i estètica xarona moderna. Al Portal de l'Àngel hi havia una botiga del segle XIX magnífica, on venien pintes i d'altres estris i l'han feta malbé en un tres i no res, quan podien haver venut el mateig que venen -em sembla que corbates- sense tant d'afany destroyer.

A la plaça del Pes de la Palla, immortalitzada per Terenci Moix en el títol d'un llibre amb doble sentit evident, hi tenia la seu un famós sastre, Poveda, el taller del qual es veia des del carrer, cosa que m'encantava. En temps en els quals la roba s'aprofitava força, per la ràdio emetien un anunci en el qual parlaven dos amics i deien:

.¿Abrigo nuevo?
-No, reformado y vuelto del revés por Poveda sastre, plaza del Peso de la Paja número dos...

Els sastres i modistes a mida eren habituals fa anys. Els sastres que tenien establiment, com l'Amat, estan desapareixent molt de pressa. Durant un temps va ser habitual que en els seus aparadors hi posessin, potser com a reclam, acudits dibuixats. Al carrer de Tapiolas hi havia el prestigiós sastre Tugues, que jo recordi.

La sastrería Amat donava fa pocs anys unes bosses comercials de paper amb un dibuix publicitari que havia fet el gran Opisso de la sastreria. Em semblava que n'havia guardat una però no la trobo, si algú té el dibuix aquell i me'l fa arribar li agrairé.

A la carretera de Sants també hi havia, fins fa quatre dies, molts establiments de sastreria a mida. La gent tenia pocs trajos però la confecció era gairebé testimonial o molt dolenta i els vestits es feien fer a mida. Quan una senyora volia un vestit jaqueta elegant també anava al sastre o la sastresa que era una categoria més elevada que no pas la modista. Les dones ens hem fet un tip de cosir, pentinar i cuinar però a l'hora de la veritat, amb poques excepcions, els famosos han estat ells. La costura ha estat una sortida per a personal poc qualificat, en el camp femení, sovint molt mal pagada, una cosa com ara la construcció en els senyors. Feines per a la immigració, en general, que no han valorat el bon ofici i han optat  per la producció a dojo en èpoques de bonança. La costura, a més, es pot fer a casa, és un recurs domèstic per a incrementar els ingressos familiars. 

Potser algun dia, ai, tornarem a girar els abrics de l'inrevés per tal de donar-los una nova oportunitat. Però els paisatges perduts i els vells aparadors costaran molt de refer. O potser algú del futur enyorarà els basars xinesos quan comencin a decandir-se...

(Fotografia de Weber, 1929)

dimarts, 21 de setembre del 2010

Comiat al monjo Josep Maria Cardona, que havia estat veí del barri



Dilluns va morir a Montserrat el monjo Josep Maria Cardona, després d'una llarga malaltia, notícia que han recollit diferents diaris i que s'ha publicat avui a l'obituari de La Vanguardia.

El monjo, de família humil, va néixer a Sant Fruitós de Bages l'any 1948, i després va viure a Esparreguera. Orfe de pare, la família es va traslladar a Barcelona. La mare, ell i els seus dos germans van anar a viure al carrer Cabanyes on van tenir cura de la Fleca Cardona, de llarga tradició al nostre barri, que en diferents ocasions ha estat mencionada com a exemple de producció artesanal i que encara regenta un seu germà.

El mateix Josep Maria va tenir cura del negoci familiar durant el servei familiar del germà, fa molts anys. 

Josep Maria Cardona va ser prior del monestir durant set anys i ha tingut un paper molt destacat en l'àmbit de la prestigiosa Escolania, on ha deixat un gran record. Com a anècdota, cal dir que es vantava de ser periquito cosa que en un ambient molt barcelonista tenia el seu mèrit. 



Des d'aquí donem el condol als seus familiars. 


dilluns, 20 de setembre del 2010

Aragonesos al barri: 'Mermelada de moras'

M'he assabentat  amb gran tristor de la mort de Labordeta, un personatge aragonès que jo crec que era apreciat i valorat per tothom, fins i tot per persones molt allunyades de la seva forma de pensar. El nostre barri va acollir durant molts anys immigració aragonesa, per cert. La mare de Joan Manuel Serrat en seria un de tants exemples i conec un munt de gent del barri amb pares o avis de l'Aragó, així com també de València. 

Fa un temps, per casualitat, em vaig ensopegar amb aquest magnífic grup, La Ronda de Boltaña. En una de les seves cançons, Mermelada de moras, expliquen una d'aquestes històries aragoneses del Poble-sec, la d'un avi que viu al carrer Rosal, que ha perdut la seva dona i que veu, sorprès, com els néts tornen a l'Aragó i fan classes d'aragonès. Ell hi torna també de tant en tant i evoca tant el seu poble com un Poble-sec de revetlles sota un sostre d'estels, mentre comparteix els seus afectes entre la terra que el va veure néixer i la ciutat que el va acollir. A veure si us agrada:







Veig que el so és una mica deficient, així que copio la lletra sencera:




Mermelada de moras


Gatos trasnochadores cortejan bajo el balcón.
Canarios de las Ramblas, y un geranio sin flor.
Bailando calle abajo la noche al fin se marchó...
¿Dónde vas, parrandera, si "El Molino" cerró.


"Canción de mañanada": -Serrat en un transistor,
y un coro de vecinas en el patio interior.-
"Canción de mañanada".¡Qué lejos queda Aragón!..
Casa mía entre barzas,¿cómo te olvido yo?...


Mañanita de domingo, como en casa del mayor;
se irán luego a ver al Barça, y yo con la nieta al zoo.
Mañanita de San Jorge, triste sin libro ni flor:
...Cuando pierde a la princesa, ¿para qué vive el dragón?




No lo sé, pero vive, lo mismo que vivo yo,
hasta que un santo bruto nos clave su lanzón.
Vive en su fría cueva, rumiando lo que perdió:
Mermelada de moras, los recuerdos de amor.


Moras del Pirineo, donde nacimos los dos:
a ella la echó un pantano, yo quise algo mejor.
Rueda que rueda el mundo, con él rodando ella y yo...
en este piso oscuro el rodar terminó.


Ojos como moras negras, en la noche de san Juan
un entoldado de estrellas sobre la calle Rosal.
Giró el mundo en su verbena, y giramos sin pensar
que con cada giro, el baile se acercaba a su final.




Mi viejo Pueblo Seco, -donde viví, moriré...-,
sin perder lo que era me hizo barcelonés.
Y ahora, uno de mis nietos va a cursos de aragonés,
anda soplando gaitas... y pretende volver.


Quiere hacerme de la Chunta,-...¡si soy de la CNT!-;
me trae las "Fuellas", el "Rolde", y "El Cruzado aragonés".
¡La de vueltas que da el mundo! ¡Si ella lo pudiera ver!...
El camino que unos hacen, otros lo han de deshacer.


Como cada Septiembre desde que ella no está
subiré a nuestro valle...si me quieren llevar.
Junto a la casa hundida,-por ella y por tantos más-,
¡le escupiré al pantano!,...y lo haré sin llorar.


Despacio, entre las ruinas, cosecharé en el barzal
moras como sus ojos, dulces hasta rabiar.
No es raro que mi hija me las quiera racionar:
-"Padre, esa mermelada con su azúcar va mal."


-...¡Si supieras que al comerla vuelvo a ver la casa en pie,
y en los labios de tu madre una gotita de miel!
¡Ojalá vivas bastante para descubrir por qué
mientras unto mermelada tú eres mi niña otra vez!


...que el recuerdo vuelve tierno hasta el pan duro de ayer.

dijous, 16 de setembre del 2010

Els nostres carrers i places (3): EL CARRER (POETA) CABANYES, famós i polèmic




Des de fa un temps s'està endegant una campanya a favor de retornar al carrer del Poeta Cabanyes, al Poble-sec, la seva antiga advocació ja que sembla que en el seu origen al carrer se li va donar el nom de Francesc de Cabanyes, el creador del cos dels miquelets, imagino que a causa de la proximitat dels carrers a Montjuïc on, el 1640, en la Guerra dels Segadors, es va derrotar les forces castellanes del Marquès de los Vélez. A l'entorn de la Guerra dels Segadors hi ha molta mitologia i no entraré en qüestions històriques complexes i controvertides, perquè ja sé que hi ha incondicionals del tema i molta visceralitat. El cas és que al Poble-sec hi ha d'altres carrers amb  noms que fan referència a personatges relacionats amb aquells fets, com Radas i Margarit, i també a la resta de la ciutat, com en el cas de Fontanella o Tamarit. 


Tots aquests noms es van conservar després de la Guerra Civil, llevat del de Francesc de Cabanyes, que es va canviar el 1949, dedicant el carrer a Manuel de Cabanyes, poeta romàntic vilanoví. Avui dia ha fet fortuna això de Poeta Cabanyes però la història s'explica amb molta mitologia pel mig, com un greuge franquista, i es propicia el retorn del nom del carrer al del principi. Personalment crec que el canvi no va ser per aquests motius sinó perquè algun lletraferit amb poder a l'ajuntament d'aleshores devia voler homenatjar el poeta de Vilanova, de vida breu i un dels pocs exemples del romanticisme a casa nostra. Molts autors de la Renaixença com ara Víctor Balaguer el van reivindicar i valorar. Si la intenció hagués estat esborrar del mapa la victòria contra els castellans s'haurien canviat tots els noms dels carrers que menciono i no el 1949 sinó en acabar la guerra civil. Jo crec que potser va coincidir amb el fet que el 1948 havia fet cent quaranta anys del seu naixement i se'n devia parlar en alguna publicació.

En abrandats debats sobre el tema hi ha qui m'ha titllat Manuel de Cabanyes de poeta mediocre. No sóc qui per valorar-ho, però el cert és que a la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú, li han dedicat monuments, institut de secundària i rutes diverses. Hi ha autors que l'han comparat amb Leopardi. L'any 1933, en plena República, es van fer molts actes de reconeixement al poeta a tot arreu, com es pot comprovar en les hemeroteques, amb motiu del centenari de la seva mort, el mateix que el 2008, amb motiu del bicentenari del seu naixement. Cert que va escriure en castellà, però s'ha de considerar l'època i també la seva vida, molt  breu, ja que només va publicar un llibre de poemes. En tot cas, de ser una maniobra franquista s'hauria pogut triar qualsevol altre nom més polititzat, vaja. 

Sobre el cos dels miquelets, va tenir molts alts i baixos, el 1642, dos anys després de la seva creació, es va haver de disoldre per la seva indisciplina i tendència al pillatge. En els comentaris que se m'han fet sobre el tema del retorn del carrer al seu nom antic sempre he manifestat que m'estimo més un poeta, ni que sigui fluixet, que un militar al qual sembla que es vol considerar com un gran patriota català cosa que, si més no, és matisable ja que cal pensar en la mentalitat de l'època, molt diferent de la nostra i en el context en el qual es va desenvolupar aquella guerra. Això no es pot explicar en quatre ratlles, car hi havia una situació inquietant en les relacions amb França i les lectures simplistes sempre són perilloses i parcials.

Encara hi ha un altre aspecte de la qüestió, un aspecte molt poc conegut. Pel gener de 1937 es va fer un homenatge a un dels morts en els enfrontaments a causa del cop d'estat feixista, es deia Antoni Agulló, era del POUM, i es va celebrar un míting al teatre Còmic, posteriorment es va canviar el nom de Carrer Cabanyes pel d'Antoni Agulló, cosa que em fa pensar que potser aquesta persona era del nostre barri. 

Mitin y homenaje a un héroe (La Vanguardia, 26 de gener de 1937)

Conforme estaba anunciado, el domingo por la mañana se celebró el mitin de propaganda política, organizado por el Partido Obrero de Unificación Marxis ta, y el descubrimiento de una lápida que da el nombre de Antonio Agulló. muerto heroicamente luchan do contra los militares sublevados el 19 de julio, en la calle llamada hasta ahora de Cabanyes. El mitin se celebró en el Teatro Cómico. En la presidencia figuraban ios oradores, el presidente del Radio del distrito segundo del P.O.U.M., compañero Soló, y otros delegados políticos. Sotó inició el mitin con un breve discurso, y después hizo uso de la palabra Oltra Picó. A continuación, pronunció un elocuente discurso el compañero Gorkin. Los oradores expusieron la posición del P.O.U.M ante el momento político actual y en el curso ascendente de la Revolución. Se destacó de una manera especial la conveniencia de llevar más adelante la obra revolucionaria, al mismo tiempo que prometían firmemente que el P.O.U.M. no dejaría de prestar su concurso heroico e intenso en la lucha contra fascismo. La banda de música de las Milicias del P.O.U.M.. Interpretó «La Internacional» y otros himnos proletarios Terminado el mitin los que asistieron a él se trasladaron,precedidos por la banda de música y las organizaciones juveniles, uniformadas y en formación, nacia el lugar de la hasta ahora calle de Cabanyes, donde había sido colocada la lápida que se iba a Inaugurar. La lápida fue descubierta por un representante de las Juventudes Comunistas Ibéricas. En la lápida se lee: «Carrer d'Antoni Agulló, que morí lluítant contra el feixisme el dia 19 de juliol del 19M. P.O.U.M.» El compañero Gorkin pronunció unas palabras, diciendo que desde aquel momento la calle y la barriada del Pueblo Seco se honraban con el nombre del heroico Antonio Agulló. símbolo del admirable es fuerzo realizado para vencer al fascismo, en la calle y yendo a combatirlo en el frente.

Es curiós, però no havia sentit a ningú del barri explicar aquest canvi de nom i he trobat la referencia per casualitat. Els malaurats enfrontaments de maig de 1937 entre anarquistes i comunistes, on el POUM va rebre de valent, em fan dubtar de si el carrer va continuar amb el nom nou o no. Gorkin va ser un destacat polític que va aconseguir evadir-se durant aquells fets.

Tornant al Poeta Cabanyes, va ser un cas molt particular, precisament ara fan als cinemes una pel·lícula sobre el poeta John Keats, Bright Star, i Keats té molts paral·lelismes amb Cabanyes, com remarca en el seu blog l'escriptora Teresa Costa-Gramunt. Podeu llegir més informacions sobre el personatge, de vida breu i apassionada, en aquest blog de la UAB.

El carrer Cabanyes té cases magnífiques, una que es considera de les més boniques del barri, on hi va haver, durant anys, l'establiment El nido de los retales, que anunciaven per ràdio i on venien a comprar senyores de tota Catalunya, en una època de vaques magres on molta gent es feia la roba. Es prou sabut que hi van néixer i viure els cantats Joan Manuel Serrat, la casa del qual compta amb una placa que ho recorda, i Jaume Sisa. Serrat fa una descripció una mica sórdida del carrer  a la coneguda cançó El meu carrer. Ell mateix va admetre, en una ocasió, que el carrer era millor que no pas el retrat que en va fer aleshores. És clar que tot ha millorat.

Els forns de pa dels quals parla Serrat són l'antic Cardona, encara regit per la mateixa família, el que toca a Elkano, que mostra l'evolució de la població, ja que va ser fa anys català (es deia Giribets, em sembla), després andalús catalantizat i ara portat per una família magribina, amb el nom de Al Andalus. M'agrada que malgrat els canvis continuï sent un forn.

Més amunt n'hi havia un altre, de forn, que també ha passat per molts canvis i ara crec que està en traspàs. El carrer Cabanyes continua sent un carrer amb algunes botigues, afortunadament, la de productes naturals, que havia estat a la part de baix i avui es troba a prop d'Elkano, fruiteria nova i gran, farmàcia bonica també a la cantonada amb Elkano, papereria amb diaris i revistes, el famosíssim Quimet i Quimet... La part més canviada potser és la de baix de tot, encara que a tocar de Blai hi ha una de les meves botigues preferides, La peixateria del Poble-sec, magnífica i portada per una parella a la qual s'hauria de donar la medalla d'or del barri, si existís.

Hi havia hagut al carrer pastisseria, granja-lleteria, adroguers, bacallanera, tocineries, matalasseria (amb matalasser famós, actor, per cert). Eren temps de compra a la menuda, de festes de carrer promogudes pels veïns, quan la gent no tenia cotxe i s'organitzava la vida a prop.

A la part de dalt hi havia hagut unes escaletes i la remodelació actual va generar polèmica. Allà, a tocar de la casa on va néixer Serrat, s'hi aplegaven aquells toreros de saló que assajaven amb braus de cartró, nois joves aficionats al toreig i que aspiraven a ser famosos, retratats per Maspons que va titllar aleshores el nostre barri de marginal. També practicaven al Passeig de l'Exposició i fins i tot al terrat de casa meva, a Blasco de Garay, els havia vist, pel fet que el carboner de sota casa, el senyor Ángel, tenia un fill aficionat al tema.

Podria dir i explicar moltes coses sobre aquest carrer, tan proper on visc actualment, però no acabaria mai, segur que amb els comentaris anirem completant el tema. Sovint han vingut a fer reportatges sobre el carrer, generalment centrats en la figura de Serrat, el més famós dels nostres verals i això potser ha contribuït també al fet d'amagar altres aspectes d'aquest carrer amb tanta història però és així, de forma inevitable, perquè el pes serratià al nostre barri és immens.

Ja he parlat en d'altres ocasions d'aspectes d'aquest carrer una mica tort i segur que encara hi torno en alguna altra ocasió. Per part meva sóc partidària de deixar el nom com està, explicant, això sí, els canvis i sotracs produïts en la toponímia cabanyera, posats a escollir, pel meu gust, sempre millor un poeta que no pas un militar, encara més quan el famós Serrat ja va fer constar que el seu carrer tenia nom de poeta. Però, vaja, jo no mano. I potser corren mals temps per a la lírica.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Un barri d'artistes i pintors






Fa uns dies, en un blog que ja no tinc actiu i en el qual havia parlat en una ocasió del pintor Simó Gómez, algú que no em va deixar cap referència però que m'imagino que deu tenir alguna vinculació amb el MNAC, em preguntava si sabia alguna cosa dels descendents d'aquest pintor, ja que sembla que hi ha la intenció de fer alguna exposició sobre ell i sobre els pintors realistes de la seva època. Vaig respondre al mateix blog, ja que no ho podia fer de cap altra manera i no n'he sabut res més, de qui m'ho preguntava.


He parlat en diferents ocasions de Simó Gómez i ho tornaré a fer perquè és l'única manera que els oblidats vagin tenint presència de nou entre nosaltres, al lloc que els pertoca. El mateix vaig fer amb l'escriptor González Ledesma, feliçment encara viu, ja que el meu desig era que pugués gaudir en directe d'algun homenatge del barri a la seva figura. Fa dos anys es va col·locar una placa a la casa on va viure de petit i de jove i per diferents motius, afortunadament, avui és molt més conegut i valorat que fa nou o deu anys. Des de CERHISEC crec que hem aportat el nostre prou important gra de sorra per tal que fos així i que no passés com amb el tema de Manuel Ausensi, que ja no va poder assistir a l'homenatge que el barri li va dedicar fa alguns anys pel fet que estava malalt i va morir al cap de pocs dies.


Simó Gómez és un cas molt diferent. Pertany a una època que ja ens queda molt enllà, el barri era poc més que quatre cases de poble allunyades de la ciutat per les muralles, va ser un home complex i difícil, de vida breu. Però en la seva època i durant el primer terç del segle XX va ser admirat i reconegut. Va viure, crec, a la casa de la qual en penjo la fotografia, encara que l'immoble devia presentar un aspecte molt diferent a l'actual. Els seus pares, aragonesos, van venir a invertir a Barcelona uns minsos estalvis i van tenir un establiment a la caserna de les Drassanes on venien de tot, especialitzats en allò que calia als soldats i militars d'aleshores, molt nombrosos, pel fet que la milícia i l'església eren unes de les poques sortides laborals que s'oferien i que comptaven amb nivells adaptats a les diferents classes socials, molt més separades que no pas ara.


Gómez va tenir l'estudi a la planta baixa de la casa, segurament el terra del carrer era molt més baix, aleshores. Per les referències que en tenim, la casa era ben bé a muntanya, amb un xiprerar al davant i molt de terreny pel volt. Podeu trobar referències sobre el pintor a viquipèdia, força completes. Fins fa uns anys costava trobar-ne dades. Els pintors realistes van ser el nucli cultural al volt del qual es va articular la poca vida intel·lectual barcelonina de l'època però, mentre en d'altres verals són molt més conservadors, aquí en un moment determinat va semblar que estaven superats i fins i tot la seva obra als museus va ser portada als magatzems. Fa pocs anys el sector realista del MNAC es va ampliar una mica i avui podem veure alguns quadres més d'aquest pintor i d'altres al museu. També hi ha una mostra al magnífic museu de Montserrat.


Gómez Polo va néixer el 1845 i va morir el 1880, després d'una nit de gresca. És possible que, com tants artistes inspirats, tingués algun tipus de problema mental que l'empenyés a l'autodestrucció. La família li va donar molt de suport, va tenir un germà, Enric, que va ser el pal de paller familiar, magnífic gravador, que va morir el 1911. La relació entre els germans s'ha comparat amb la relació entre els germans Van Gogh. L'any 1923, per encàrrec, el gran Feliu Elies, avui també poc recordat, som un país de desagraïts, va escriure una magnífica biografia del pintor, Simó Gómez, la verdadera història d'un pintor del Poble Sec i també la de molts altres oblidats, com ara Benet Mercadé. El llibre, que podeu trobat avui a la nostra  biblioteca, ofereix un catàleg complet de l'obra del pintor i també unes pinzellades costumistes impagables sobre el nostre barri abans d'existir.


Va tenir un fill i també molts nebots. Quan a CERHISEC vam dedicar-li una xerrada vaig fer una crida a través de cartes en alguns diaris, preguntant si hi havia algun parent que pogués contactar amb nosaltres. No vaig tenir sort, només em va trucar una senyora gran, de Terrassa, que em va dir que el seu avi havia servit de model al pintor però que s'havien venut el quadre feia molts anys. Sobre aquests pintors, a més, existeix el problema del preu de reproducció dels quadres, molt car per a entitats com les nostres, molt modestes. Això no passa a d'altres països on hi ha moltes més facilitats si vols donar a conèixer fons poc coneguts d'artistes oblidats. També passa una cosa semblant amb les fotografies. 

Encara que no sé si devia ser un professor massa adient, el fet és que per l'estudi del pintor van passar grans alumnes-artistes com Brull -avui també una mica oblidat i que va viure al barri-, Cusachs i molts altres. Van visitar el seu estudi persones com Verdaguer i el gran pianista Vidiella va estar a dispesa dels Gómez. Veïns seus eren els Pidelaserra, que tenien una fabriqueta familiar a tocar, possiblement en un edifici que encara existeix, també. Tot un món, tota una època, tota una ciutat encara a mig fer i un Poble-sec que no existia ben bé però que ja es deia Poble-sec per motius encara poc aclarits. Paga la pena parlar-ne de tant en tant i contemplar els pocs quadres de Gómez a l'abast pensant que mostren, ben segur, els rostres dels nostres veïns més antics.


Predic, i crec que no m'equivoco, que cansats una mica de l'abstracció monopolitzadora i de l'avantguardisme ja una mica arnat viurem un retorn a l'obra i època d'aquests pintors convencionals més o menys aviat.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Carrers, arbres i ocellets






El meu germà m'ha passat aquestes fotografies, que també he penjat a facebook. Les dues primeres són del carrer de Blasco de Garay, encara sense aquests arbres que han crescut de forma excessiva i que no deixen veure res des dels pisos. Els arbres estan bé, però també s'ha de tenir en compte que una gran distracció de la gent gran, i al barri n'hi ha molta, és mirar el carrer des dels balcons, cosa que els esponerosos lledoners exagerats han fet que sigui impossible quan tenen fulla.

A la de Blasco de Garay es poden veure dos establiments que ja no hi són, les 'drogues', com en deien de les botigues on venien pintures i també productes de perfumeria i la bodega, que aleshores regentava un senyor que es deia Ramon i que tenia un fill que es deia Ramonet. Crec que són de primers o mitjans dels seixanta.

A la tercera podeu veure una font que hi va haver a la Plaça dels Ocellets, plena de coloms. Aquestes fonts van ser moda durant una època, avui ja no existeixen. Els coloms continuen sent una plaga difícil de controlar. Recordo que això d'ocellets ve del fet que allà s'hi desenvolupava comerç i intercanvi entre criadors d'ocells, una activitat que durant anys va ser molt popular. També, per exemple, a L'Hospitalet, existeix un parc amb el nom popular de 'Los Pajaritos', pel mateix motiu.

Fa un temps vaig llegir a la revista Time Out un reportatge dolentet sobre el barri en el qual feien la gracieta de dir que a la plaça dels ocellets ja no hi ha ocellets. Evidentment es referien als ocells lliiures, però és que el nom de la plaça no venia d'aquests ocells. Per altra banda, malgrat els tòpics, a Barcelona hi ha avui molts més ocells que no pas abans, pel fet que hi ha molts més arbres. Al nostre barri, tan proper a Montjuïc, sempre hem pogut escoltar els ocells de ben a prop. El que passa és que molta gent no hi veu més enllà del nas. L'ocell de gàbia ha anat de baixa pel mateix fet que avui no agraden els toros a molta gent, perquè la sensibilitat vers els animals ha canviat molt. Els pobres periquitos ja estan adaptats al captiveri però veure una cadernera engabiada fa angúnia i abans era quelcom habitual.

Amb això de les fotografies és curiós comprovar que quan les tirem no tenim en compte l'entorn, retratem persones o situacions, en general, encara que ara, amb la facilitat de les digitals ho retratem tot i massa. De vegades hi ha qui fa mans i mànigues per tal que a la foto no hi surtin, per exemple, cotxes. Però amb els anys els cotxes i aquest tipus d'elements són els que més canvien i ens fa més gràcia retrobar en el passat. Coses de la vida.

En algun lloc que no sé tinc una fotografia semblant a aquesta de la font i els colomets, la vam presentar fa molts anys a un concurs de fotografia que feien a l'Escola Normal, una amiga i jo. Recordo que, en broma, hi vam afegir uns versets en castellà molt dolents:

Las palomitas en la fuente
no se empujan como tanta gente
y con elegancia suma
beben de dos en dos o de una en una.

Que les muses no ens ho tinguin en compte.