dilluns, 29 de novembre del 2010

Boxa i boxejadors al Poble-sec




Una mica com passa amb les corrides de toros, avui ens estranya que la boxa tingués tant d'èxit en èpoques pretèrites. El fet és que hi havia molta afició, que a Barcelona es feien molts combats, sobretot al Price, i que al Poble-sec vam tenir les nostres figures, amateurs i professionals. Si recordeu la xerrada sobre la sala 'El Pinar' potser recordeu també que fins i tot allà s'hi van fer combats.

Demà, dia 30 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, com sempre a la Biblioteca Francesc Boix, Agustí Mercadé i Josep Fabra ens parlaran d'aquella època i d'aquelles figures.

Per als tafaners he trobat dos blogs d'un nét d'Àngel Tejeiro, el primer boxejador retratat en aquesta entrada, en els quals escriu de forma molt aprofundida i seriosa sobre el tema.  M'ha sorprès comprovar que també persones de la família o que s'hi havien relacionat van practicar de forma desacomplexada aquest esport.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Estampes literàries




Ja he mencionat en d'altres vegades el reflex literari que ha trobat el Poble-sec en els llibres de González Ledesma en els quals, sovint, les descripcions sentimentals desvetllen més interès que la pròpia història policíaca. L'any 86, quan l'autor descrivia aquests escenaris decadents, amb nostàlgia, ens trobaven en una mala època pel barri, pel meu gust una de les pitjors: botigues tancades, carrers deserts i sense criatures, delinqüència -autòctona, no havien vingut els immigrants forasters, encara que avui molta gent expliqui mítics passats tranquils- i un Paral·lel que semblava no tenir recuperació possible. Jo crec que ara, en canvi, és una època d'entusiasme i revifalla evident. Més enllà dels records del passat, les aspes del Molino girant -no havien girat mai llevat d'un breu espai de temps a principis dels vuitanta en els quals es va intentar una certa dinamització- esdevenen tot un símbol.


Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. 

La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel.

 Francisco González Ledesma. La dama de Cachemira (1986)

dimarts, 23 de novembre del 2010

Tallers oberts i dansa al rebedor


El nostre barri acull actualment, com en èpoques passades en les quals havia estat titllat de Montmartre barceloní, un gran nombre de creadors i artistes. Tot aquest cap de setmana podeu visitar una mostra d'aquestes activitats a través dels Tallers Oberts. Més informació a la web de la Coordinadora. 

És aquesta una activitat molt interessant però, pel meu gust, la traslladaria més endavant en el temps, quan els dies són més llargs i els vespres s'allarguen, ja que la foscor tardorenca fa que les tardes de novembre no resultin massa adients per a fer el recorregut sencer. Però, vaja, tot és opinable.

Una singular experiència que es fa al barri és la que podeu llegir a La Vanguardia a través de la qual artistes del Mercat de les Flors sol·liciten que els deixin  la saleta de casa per dansar de forma que es puguin seguir els seus moviments amb binocles o des dels carrers. 



La primero y más potente propuesta, no obstante, llega mañana (hasta el 28) de la mano deHello! Earth, la compañía danesa que ha revolucionado el sector de la performance con un proyecto que se adapta a públicos y contextos sociales. Dance! You can't stop de revolution (Danza! No puedes parar la revolución), es un recorrido sorpresivo por la ciudad –que no deja de ser un modelo en el que se ve reflejada la mentalidad de la sociedad– para el que la compañía se nutre de artistas locales con los que trabaja a fondo en las semanas previas. 


"Con el viaje que hemos diseñado en Poble Sec, un barrio con diversidad pero escaso conflicto, esperamos que el público alcance una mirada distinta sobre sí mismo y el mundo", comentan los daneses Vera Maeder y Jacob Langaa Sennek. Catorce espectáculos llevan ya con este planteamiento: de Río de Janeiro a Jerusalén, de Amman a Copenhague, propiciando el contacto entre clases sociales o generaciones, o proponiendo contrastes entre limpieza, por ejemplo, y hedor. "Se trata de que la experiencia del espectador sea la propia performance", añaden.

Del fragment del diari que reprodueixo destaco això de la diversitat però escàs conflicte, cosa que no vol dir que no n'hi hagi algun (l'altre dia vaig ser testimoni d'una baralla al carrer de Margarit i fa poc sortia al diari la detenció d'unes persones amb un gran carregament de droga en un pis del barri). En tot cas ni més ni menys que en d'altres indrets, més aviat menys, diria jo.

Tot plegat, la realitat d'un barri viu i actiu, amb unes característiques molt especials, els seus problemes i virtuts i amb un present esperançador.


Per cert, una curiositat surrealista i humorística del nostre temps, les darreres remeses de pancartes demanant un barri digne que floreixen en els balcons de barris diversos, entre el qual el nostre, s'estan fent, a causa del bon preu ofertat, a la Xina... Fa poc vaig passar en cotxe per uns barris de Cornellà i anunciaven en un gran rètol un menú a preu econòmic, comentant, al final de la publicitat autòctona '... i no somos chinos'. La veritat és que sóc una adicta als basars xinesos del barri, sobretot al del carrer de Blai, del qual es pot dir, com es deia d'una botiga important del temps de la meva infantesa, en un anunci, que s'hi podia trobar de tot: desde un alfiler hasta un elefante.

dimarts, 16 de novembre del 2010

La veritable història de la porta del darrere (Santa Madrona)



Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar  i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni. 

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.

dimecres, 3 de novembre del 2010

AUCA DEL POBLE-SEC



En un conjunt de materials per als infants que estic elaborant hi inclouré aquesta auca que penjo aquí, per si a algú li fa servei. La podeu copiar i reproduir sempre que n'indiqueu la procedència i l'autora, ep, això sí!



Caram, ho veig i no crec,
Ja fa molt més de cent anys
Que existeix el Poble-sec,
On viuen els meus companys!!!

Les Hortes de Sant Bertran
Donaven producció gran.

I a Montjuïc, els racons,
Amagaven moltes fonts.

La ciutat de Barcelona
Era molt més petitona.

Ve gent aquí a treballar
I casa s’han de buscar.

Poc a poc el barri neix,
I de pressa, també creix.

Al barri hi viuen pintors
I els humils treballadors.

Al Paral·lel hi ha gatzara,
allà la gresca  no para.

 No tot, però és alegría,
I la guerra arriba un dia.

El barri, a tocar del port,
S’omple de bombes i mort.

Els veins, amb valentia,
Fan refugis cada dia.

La guerra acaba amb tristor,
I arriba fam de debò.

Al barri els nous emigrants
Es van tornant catalans.

Es temps de cine de barri,
i es recupera el xivarri.

Ens cau una gran nevada
Que entusiasma  la mainada.

La democracia ha arribat
I el barri se n’ha alegrat!

Però no són fàcils les coses,
No tot és camí de roses…

Molta gent jove se’n va
I massa infants ja no hi ha.

I gent de tota la terra
En el nostre barri aterra.

Del Paral·lel a Montjuïc…
No hi ha un barri més bonic!!!

Hem tingut gent que ha cantat,
Com en Joan Manel Serrat.

Escriptors molt importants,
Futbolistes, dibuixants.

I es fan grans festes majors
Plenes de goig I colors.

A  la nostra biblioteca
Per llegir hi ha molta teca.

El Poble-sec, ple de vida,
Sempre es barri d’acollida!!!

La nostra Santa Madrona
Una benvinguda ens dona.

Té edificis molt bonics,
I que ja són força antics.

Quan les façanes refan
Les contemplem  tot badant.

Cal cuidar-lo i no embrutar
I a les parets, no pintar.

Estimem-lo amb il·lusió
I el farem sempre millor!

    Júlia Costa