Adéu a 'l'avi del Filiprim'!

M'acabo d'assabentar de la mort de Llàtzer Escarceller, l'avi del Filiprim, personatge entranyable que havíem vist sovint pel nostre barri, on vivia. Tenia noranta-sis anys i ha viscut una llarga i interessant vida, que potser encara em sembla més llarga pel fet que ja semblava força gran quan encara no ho era tant.

Com a anècdota diré que des del balcó de casa dels meus pares, (el balcó de la capçalera del blog, per cert), abans de ser famós, el vèiem de vegades esperant no sabíem què, semblava que s'amagués, algunes criatures a causa del seu aspecte característic, el titllaven de Dràcula. De fet, tafanejant, vam esbrinar que esperava una nòvia o amiga que tenia per aquells verals i parlo de molts anys enrere.

Després el vam reconèixer a les inefables Golondrines i vam seguir la seva carrera artística, de còmic emblemàtic, de la qual estava molt content. Va fer molts papers, certament, però en general la majoria de gent es referia a ell com a 'l'avi del Filiprim', programa que va ser molt popular. Quan la meva mare va estar malalta, al centre geriàtric-sanitari on va anar a parar, fa cinc anys, ens el vam ensopegar també per allà, es devia estar recuperant d'algun trasbals. Encara va sortir de nou per televisió, en alguns homenatges que li van fer. Els meus pares, molt més joves, van morir i l'avi del Filiprim semblava immortal. Descansi en pau després de la seva llarga i interessant vida, en la qual tants oficis va fer. Havia format part fins i tot, durant la guerra civil, de la Columna Durruti.  

Xerrada de CERHISEC: Recordant Manuel Ausensi!

Molt abans que Serrat un cantant, en aquest cas líric, nascut al nostre barri, havia triomfat. Era el baríton Manuel Ausensi, fill d'un sereno o vigilant del barri, que recorden molt bé les persones de la generació dels meus pares que era, fet i fet, la seva.

La meva mare evocava sovint una anècdota de joveneta, quan amb unes amigues i veïnes havien anat a escoltar Ausensi en una sarsuela, en un centre d'aquells d'aleshores, i a l'artista, aleshores també molt jovenet, se li van descosir els pantalons de la banda del darrere, cosa que va provocar aquelles rialles desfermades i exagerades que tan sols es produeixen durant la despreocupada adolescència.

Malauradament, com sol passar, durant alguns anys vam oblidar-nos força d'ell. La col·locació d'una placa al carrer de Blai, a la porta de la casa on va néixer, va fer-se massa tard, estava malalt i va morir al cap de pocs dies. 

Dimarts, en la xerrada de CERHISEC, evocarem la seva figura i ho farem gràcies a la col·laboració del senyor Albert Vilardell, economista i crític musical, que n'ha escrit una biografia recentment amb el nom, ben significatiu de La frágil memoria. 

Ja ho sabeu, doncs. Com sempre, dimarts, 26 d'octubre, a la Biblioteca Francesc Boix, de dos quarts de vuit del vespre fins a les nou. 

El Molino del present

Vaig assistir al Molino gràcies a la possibilitat que es va donar de formar part del públic en l'emissió del programa corresponent de Catalunya Ràdio d'ahir. He parlat i escrit en moltes ocasions sobre el teatre i la seva recuperació, em sembla que ha quedat molt bé i molt digne, sense perdre l'estil antic, ja que en l'interior s'hi reconeix l'espai d'abans.

Vaig passar un bon matí i només crec que el preu de les entrades per a l'espectacle inaugural és una mica car, la veritat. Probablement, amb el temps, hi haurà més diversificació i ofertes, com sol passar.

Com que ja he vessat molta tinta al meu altre blog no cal que digui res més. Endavant amb el Molino, que tingui una llarga vida i molt d'èxit en aquesta nova etapa!!!

Lluís Josep Comerón al cicle CINEMA SOBRE DUES RODES

Ahir es va iniciar al nostre barri el segon cicle de Cinema sobre dues rodes, després de l'èxit del primer. La primera pel·lícula del cicle va ser un títol de culte, difícil avui de veure a les sales: Larga noche de julio. Per acabar d'arrodonir el festival cinèfil es va comptar amb el director, Lluís Josep Comeron, que va explicar una rastellera de sucoses anècdotes a l'entorn del món del cinema i de la realització en concret d'aquesta pel·lícula.

Comerón és un d'aquells personatges molt importants i poc coneguts actualment pel jovent. No té una gran filmografia pel fet, com ell mateix va explicar, que té un esperit independent i que sempre ha volgut fer allò que li agradava. Ha estat també un gran guionista, ha treballat a nivell internacional, també força per a la televisió, tot un pioner a casa nostra. Un exemple de l'oblit vigent és que la wikipèdia, on tants personatges de tota mena podem trobar referenciats, encara no recull la seva aportació. Des d'aquí faig una crida als entesos en aquest tema per tal que corregeixin la mancança. Té uns actius i admirables vuitanta-quatre anys i és una figura propera i dinàmica, molt allunyada de la mitificació que tenim les persones sense relacions amb el món del cinema per tot aquest màgic univers de la imatge.

Llarga nit de juliol és una història que recull molts aspectes per a fer-la mítica: els fragments documentals rodats a les desaparegudes i recordades 24 hores de Montjuïc, la recuperació de l'aleshores oblidat cinema negre barceloní, que va aportar a la filmografia del país molts títols magnífics, malgrat les limitacions que la situació política presentava i que contribuïen a encotillar els finals amb la moral de l'època, una situació claustrofòbica molt interessant. I uns grans actors, també. El gran i guapíssim Simon Andreu, fent un dels seus personatges ambigus i inquietants, Eusebio Poncela i Marisa Paredes, que debutaven en cinema malgrat que havien fet molta televisió. I una rastellera de secundaris d'aquells de luxe absolut: Carles Lucena, Jordi Torras, Montserrat Salvador, Juan Ribó...

Hi havia a la sala gent més jove que jo, motivada, sobretot, per l'aspecte documental de la pel·lícula i la seva relació amb les motos. Comerón va admetre que havia anat amb el seu pare a veure aquells certàmens i que sempre havia volgut fer una pel·lícula que recollís aquell ambient excitant i atractiu de la competició de Montjuïc malgrat que, com jo mateixa, no ha anat mai en moto. Potser el costat cinèfil del barri, una mica enganyat per la temàtica del cicle, no va valorar de tot el luxe que representava tenir a casa el director d'una pel·lícula com aquesta. 

Totes les pel·lícules dirigides per Comerón tenen un gran interès i el director mereixeria un cicle especialitzat sobre la seva obra. Ell era també l'autor dels guions, és un gran escriptor que en una ocasió va quedar finalista del premi Pla amb una història molt original, Una cantonada al desert. A Puzzle va comptar amb un repartiment també excel·lent, pertany a l'etapa d'actor del gran Patxi Andion i hi intervé un jove Antoni Banderas de qui el director ja en va copsar l'ambició i el desig de triomfar i fer les coses bé. Aquí podeu veure una breu entrevista a Comerón de fa un any, a la televisió. Comerón, mataroní, va ser premiat també fa poc temps per Òmnium Cultural, que va reconèixer la seva trajectòria i la seva aportació.

Un altre títol interessant i recuperable del director, autor també del guió, com sempre, va ser La revolta dels ocells, una digna mostra de cinema per a adolescents i infants, amb una temàtica ecològica.

L'any 2000 Comerón va realitzar la seva, que jo sàpiga, darrera pel·lícula, La otra cara de la luna, també amb grans actors com ara Stefania Sandrelli a qui, afortunadament, han recuperat en la seva maduresa, Ingrid Rubio, Carlos Fuentes. Després d'escoltar-lo ahir, al nostre Centre Cívic, crec que encara deu tenir molts projectes pendents.

Veient el que feia i fa Comerón amb poc pressupost (Llarga nit de juliol va comptar amb quatre milions de pessetes en una època en la qual una pel·lícula normaleta en costava més de vint) considero tot un luxe que poguem comptar amb la seva obra, tot i que aquesta no sigui tan extensa com voldríem.

Aquí teniu el divertit i original vídeo promocional del cicle, d'Albert Cortés Casado i  Rubén Iglesias:

CINEMA SOBRE 2 RODES from Rubén Iglesias on Vimeo.


Dissabte, que ve, més cinema i més Montjuïc. En aquest cas el de finals dels seixanta, també amb les 24 hores de rerefons, El último sábado, dirigida per Pere Balañà i amb un munt d'actors irrepetibles, molts dels quals, malauradament, desapareguts: Julián Mateos, Eleonara Rossi Drago, Maria Luisa Ponte, Antonio Ferrandis... 

Totes aquestes pel·lícules tenen un valor immens, més enllà del tema específicament cinematogràfic: són tot un document de l'època, recuperen una Barcelona desapareguda, ens mostren en viu les modes i costums d'un temps passat, donen a conèixer a la gent jove actors i directors injustament oblidats i, pel que fa a les persones a qui ens agrada el cinema, ens fan passar una estona excel·lent. Per als amants de les motos, imagino que, si a més són cinèfils, ja deu ser el súmmum. Felicito de forma entusiasta els organitzadors del cicle i el Centre Cívic per oferir-nos -de franc- aquesta gran oportunitat de gaudir de pel·lículas que avui costa molt de trobar i encara més de contemplar en pantalla gran, encara que no sigui ben bé la d'una sala convencional. Cal dir que la varietat i qualitat d'oferta del nostre Centre de la Plaça del Sortidor ha anat millorant de forma exponencial des de que vam tenir la sort d'estrenar-lo, em temo que, com la biblioteca, aviat se'ns quedarà petit.

Inundacions al Paral·lel!!!! (octubre, 1931)

(Paralelo, 1930. Quadre d'Emili Bosch i Roger)

Tal dia com avui de l'any 1931, quan Barcelona bullia enmig d'esperances i també de problemes de tota mena, i el Paral·lel era un riu de gent i de vitalitat, com es pot observar en aquest magnífic quadre de Bosch i Roger, vam tenir, com aquest any, unes fortes pluges que van provocar molts problemes a tota Catalunya. La Vanguardia del 13 d'octubre recull les inundacions que va patir el Paral·lel, sobre tot el Teatro Nuevo, aleshores dedicat gairebé de forma exclusiva a la sarsuela i on sovint cantava Marcos Redondo. A més s'estava construint un túnel que havia d'allargar  el funicular fins a la Rambla i que pot ser que també contribuís a empitjorar el tema. Reprodueixo el fragment del diari que explica els fets:

En el Paralelo

El Paralelo, a poco de haber comenzado la tormenta, quedó convertido en río arrastrando las aguas cuantas mesas, sillas y veladores encontraba a su paso, llevándolas hasta los muelles donde varias de ellas quedaron amontonadas.

Alrededor de las ocho, era tanta el agua que había absorbido la colectora, que se hundió una de sus paredes, inundando el agua los fosos del teatro Nuevo, en los que llegó a alcanzar la altura de un metro.

Como al mismo tiempo, las aguas que bajaban por el Paralelo hacia el puerto, cubrían las aceras, también por las puertas del teatro se precipitó el agua hacia la platea, con dirección al escenario, aunque sin alcanzar la altura ni la fuerza de la que había llenado los fosos.

El escenario, en la parte de las candilejas, tuvo que ser sujetado fuertemente con cuerdas.

El material del teatro, instrumentos de los músicos, etc., no sufrió daños, pues fueron puestos a salvo inmediatamente. Los bomberos acudieron rápidamente y comenzaron a achicar el agua con las bombas, tarea que se cree deberá prolongarse un par de días.

El empresario señor Calvo, estuvo en el teatro examinando el estado del mismo y acordó suspender las funciones hasta nueva orden.

También quedó inundada la estación inferior del funicular de Montjuich. Esta es, como es sabido, subterránea y está colocada a varios metros de profundidad bajo el nivel del Paralelo. Ello hizo que recibiera el agua en gran cantidad por las escaleras y no tardó en inundar, hasta la altura de un metro, todas las dependencias de la misma: Sala de expendicición de billetes, el corredor del «tapis roulant», etc.

Además como la compañía del funicular está verificando las obras de prolongación del funicular hasta la Rambla y en la calle Marqués del Duero las obras se verifican al descubierto y tienen una profundidad de varios metros el agua llenó pronto las zanjas no tardando en inundar las obras por completo. Luego las aguas con gran fuerza, siguiendo la trayectoria de las obras, llegaron hasta los almacenes y talleres subterráneos situados en la calle Conde del Asalto, frente al teatro Nuevo, inundando todas las salas de cocheras, material y los talleres y alcanzando un nivel de medio metro.

Los bomberos acudieron inmediatamente empezando los trabajos para achicar el agua que se cree durarán un par de días.

Molts de nosaltres encara recordem aquell tapís roulant del funicular, per cert, que et portava fins al tren des de les taquilles.

La llibreria Azteca i el seu temps

La concessió del premi Nobel a Vargas Llosa farà vessar molta tinta, l'escriptor ha fet una estranya evolució política i ideològica al llarg de la seva vida i, pel que fa al català, va ser un dels primers firmants d'un d'aquests desafortunats manifiestos amb els quals ens obsequien de tant en tant. Llàstima, ja que aquest autor va ser pràcticament descobert, com la resta d'autors de l'esclat de novel·la hispanoamericana, dels seixanta i setanta, a Barcelona, on va viure uns anys i on els mandarins de l'època el van passejar i lloar. Encara ahir Carme Balcells i Castellet es mostraven emocionats amb la concessió i no van tocar els temes polèmics, com és natural.

El premi Nobel de literatura és de literatura i no és un premi d'honor. Tampoc no ens era simpàtic Cela per raons òbvies, el mateix Pla no tenia un passat massa convencional. Més enllà de tot plegat i com que ja sé que els escriptors acostumen a decebre personalment quan els coneixes massa, com gairebé tothom, he de dir que, pel que fa als aspectes literaris, considero Vargas Llosa un molt bon escriptor. Els Nobel són uns premis més, per molt prestigi que tinguin, subjectes a moltes pressions, polítiques i conveniències. Delibes va ser un etern candidat i no el va aconseguir. En tot cas, el temps decideix els autors que passen a això tan fràgil que es diu posteritat.

La concessió del premi m'ha portat un record relacionat amb el barri. L'efímera vida de la magnífica llibreria Azteca del carrer de Tapioles, on vaig comprar La ciudad y los perros. Recordo que algú em va comentar que la llibreria l'havien posat exiliats que retornaven, en concret de Mèxic, cosa que tindria a veure amb el nom. En la primera època hi despatxava una senyora gran, rossa i enigmàtica, que sempre em feia descompte i que em va comentar que el llibre era molt bo. Una senyora que jo imaginava amb un passat novel·lesc, de lluitadora republicana. Eren uns anys en els quals s'obrien llibreries en lloc de tancar-se'n. Al Passeig de Gràcia es va instal·lar el famós Drugstore, un dels primers espais on podies triar i remenar llibres. Al barri fins i tot algunes papereries tenien també un petit fons de llibres seriosos. Mai no havíem tingut aprop una llibreria amb cara i ulls, Azteca va ser la primera, però l'entusiasme lector va passar i la llibreria es va decandir i va acabar tancant i ara hi ha una perruqueria, en aquell indret. El Drugstore també va acabar de mala manera.

Avui no tenim una bona llibreria ni al barri ni a la rodalia. Moltes de les nostres papereries també han anat tancant. Les grans superfícies s'han engolit els petits establiments i tot ha canviat molt malgrat que cal dir que moltes coses també han millorat, tot i la tendència a la queixa, esport nacional, i la crisi que ens atenalla. També ha canviat Vargas Llosa però faci el que faci sempre ens quedaran les seves bones novel·les, els seus assaigs interessantíssims. La resta és literatura i literatura sobre la literatura.

Recordo l'emoció amb la qual vaig viure la instal·lació d'aquell establiment ple de llibres a tocar de casa i la pena que em va fer el seu tancament. Sempre recordaré el seu pas efímer pel nostre barri.