diumenge, 1 de maig de 2022

ELENA JORDI, DEL PARAL·LEL AL CINEMA, XERRADA DE CERHISEC

 



Per a la xerrada del mes de maig, que serà el darrer dia del mes, el 31, comptarem amb Josep Cunill, autor de l'emblemàtic llibre sobre el Teatre Español i que investiga des de fa temps la trajectòria de l'actriu Elena Jordi, sobre la qual ha escrit un parell de biografies.

En aquest cas l'eix conductor serà la tasca de Jordi com a directora de cinema, cosa que la converteix en la primera dona directora de l'estat espanyol i, possiblement, de tot el mon. 

Us hi esperem! Com que encara falten dies anirem recordant la xerrada de tant en tant.


diumenge, 24 d’abril de 2022

DIMARTS, DIA 26 D'ABRIL, XERRADA DE CERHISEC!!!

Dimarts vinent, el darrer del mes d'abril, teniu una trobada amb CERHISEC. 


Interessant xerrada sobre el Museu del Transport una vella aspiració de la ciutat.


Us esperem, a les 18:30, dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca!!!
 

dijous, 7 d’abril de 2022

BARCELONA EN RUTA, ITINERARIS BARCELONINS PER CONÈIXER MILLOR LA CIUTAT

El dia 21 d'abril,  a la Biblioteca Francesc Boix, presentarem el llibre Barcelona en ruta, editat per Llop Roig i Tot Història i en el qual ha col·laborat CERHISEC, pel que fa a l'itinerari referent al Poble-sec. El volum aplega diferents recorreguts per diversos barris de Barcelona. Un volum imprescidindible per conèixer més a fons la ciutat. Anoteu-vos la data!!! Us esperem!!!


El coneixement acumulat des de fa anys realitzant  itineraris pels diferents indrets de la ciutat, ha portat a escriure aquest llibre, elaborat per diferents historiadors que ens parlen de llocs singulars i de barris diversos.


Els autors són: Jordi Petit i Gil (REC COMTAL), Daniel Venteo Meléndrez (VIA LAIETANA), Alba Vendrell Torres (LA BARCELONA DELS ÀUSTRIES), Gregor Siles Molina (LA RAMBLA I LA BARCELONA REVOLUCIONÀRIA), Júlia Costa i Coderch (POBLE-SEC), Agus Giralt Anales (SANTS I HOSTAFRANCS), Jesús Mestre Campi (SARRIÀ I SANT GERVASI DE CASSOLES-BARRI DEL FARRÓ), Joan Corbera i Palau (GUINARDÓ), Ricard Paradís Martín (EL CARMEL, HORTA I NOU BARRIS), Joan Pallarès-Personat (CONGRÉS-INDIANS I LA SAGRERA), Maria Favà Compta (POBLENOU) i Pau Vinyes i Roig (SANT ANDREU DE PALOMAR).






diumenge, 27 de març de 2022

DIMARTS, 29 DE MARÇ, XERRADA DE CERHISEC

 



El proper dimarts és el darrer del mes i, per tant, tenim trobada de CERHISEC, amb una xerrada dedicada a un personatge poc conegut, Manuel Andreu, regidor republicà. Estarà a càrrec de Josep Fabra i comptarem amb el net de Manuel Andreu.

La xerrada es pot seguir online, a l'adreça que s'indica al cartell, tot i que ja les tornem a fer presencials.

Recordeu que ara comencen a les 18:30 i acaben a les 20:00.

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca!!!!

dilluns, 7 de març de 2022

MATIES FERRET, EL BAR CARBÓ I EL TEMPS DE LA SARSUELA POPULAR


 




Maties Ferret va ser un altre baríton molt popular i reconegut que va actuar sovint al Paral·lel. Era originari de Sant Sadurní d’Anoia, on té un passeig dedicat. Va néixer el 1888 i va morir el 1975. Va debutar a l’Ateneu d’Hostafrancs amb les sarsueles La reina mora i El mal de amores. Posteriorment va actuar en diversos teatres del Paral·lel fins a incorporar-se a la companyia de Pau Gorgé. amb la qual es presentà en alguns teatres de l’Estat espanyol. El 1913 va fer una gira per països sud-americans amb la companyia de Pep Capsir i Ramona Vidal i més endavant va actuar a Barcelona i Lisboa. El 1914 va estrenar Maruxa, de Vives, al Teatre Novetats de Barcelona i el 1929 va actuar en El pájaro azul, al Teatre Victòria del Paral·lel. Estava especialitzat en sarsuela però també va cantar òpera, opereta i cançó popular.

Segons Miquel Badenas, que el va conèixer, era un home alt i ben plantat, amb bona veu. Va tenir un dels seus primers èxits amb La Dogaresa, cosa que va fer empipar Sagi Barba, que l’havia estrenat un any abans, el 1920. Ferret va conservar la seva bona figura fins a ser molt gran tot i que, en no ser un gran actor, quan, per llei natural, va perdre facultats vocals, va haver de deixar els escenaris. Per subsistir es va col·locar d’ajudant de cuiner en un bar, amb un sou minso. Un admirador seu, important home de negocis, va demanar-li que deixés la feina i que ell li passaria un sou mensual de sis-centes pessetes, el doble del que cobrava al bar. En els últims anys de la seva vida anava sovint al Casal de la Gent Gran del Paral·lel, cantonada Margarit.

En els darrers temps s'ha incidit molt en mitificar el Paral·lel del cuplet i la revista, però el Paral·lel va ser moltes coses més i voler explicar-lo és com agafar aigua amb un cistell. Un dels establiments desapareguts del Paral·lel, ja en els anys vuitanta i noranta del segle passat, va ser el Bar Carbó, avui dedicat al pollastre fregit de cadena. Hi havia una gran fotografia amb molta gent, músics i cantants del mon líric, sarsuela o opereta, que es van reunir allà durant molts anys, fins a la desaparició del bar. Em pregunto sovint on deu ser aquella magnífica fotografia. En els setanta hi havia una gran ebullició política i quan els grups dissidents que es reunien al Bar Borrell entraven en conflicte, una part dels inconformistes se n'anaven al Carbó. Encara hi ha moltes històries per explicar, vaja.

dissabte, 5 de març de 2022

TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA


Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 


Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 




Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.

dilluns, 21 de febrer de 2022

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE CERHISEC!!!

 

Demà, dimarts, a dos quarts de set del vespre, presentarem el darrer llibre de CERHISEC, el número 20, amb les ressenyes corresponents a les xerrades de 2020. Malgrat la situació i les dificultats i amb alguna rateta d'impremta que se'ns ha 'colat' per fi podem posar a la vosta disposició aquest volum.

Hi podeu trobar:

-Un article sobre 'els vedets', amb referències a alguns dels homes que van destacar en els espectacles del Paral·lel, com ara Escamillo i tants altres.

-Un apunt biogràfic sobre la persona i l'obra de Francesc Layret, assassinat el 1920, als quaranta anys. Cal recordar que durant la República i la guerra el Paral·lel va dur el seu nom, un nom que potser caldria recuperar en algun espai important del nostre barri.

-Una referència al naixement de la música moderna al Poble-sec, amb conjunts importantíssims com Los Salvajes, locals mítics com 'El Pinar' (un altre nom a reivindicar) i indústries pioneres i arriscades, com la que va endagar la fabricació dels famosos amplificadors SinMarc.

-Una primera galeria de dones poble-sequines que han destacat per motius diversos.

-Un article sobre la Sala Apolo, santuari d'oci al cor del Paral·lel, que gaudeix enguany de molt bona salut i que potser no hem sabut valorar com calia i com mereix.

La redacció dels textos ha estat a càrrec de Josep Guzmán, Josep Fabra, Eva Espinet i Júlia Costa. 

A la xerrada els autors i autores assistents comentaran el contingut i circumstàncies dels seus articles.

Us esperem, doncs, el dimarts, 22 de febrer, a dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca!!!

diumenge, 6 de febrer de 2022

JAUME MIRET, BARÍTON, EVOCACIONS

 


A banda dels noms més coneguts i que encara recordem, pel Paral·lel van passar un munt d'artistes de tots els gèneres que, per motius diversos, avui estan més o menys oblidats. Al breu article que publico cada mes a Zona Sec vaig voler evocar el baríton Jaume Miret i, com que allà hi tinc poc espai, ampliaré una mica les referències sobre aquest cantant que he tret, sobretot, dels llibres de Miquel Badenas. 

Jaume Miret, segons testimoni d'aquest autor, era curt de cames, tenia el cap gros i el front sortit, un front que, en aquella època, en deien de zepelí. Va començar a actuar en els anys vint, al costat d'altres, així mateix poc recordats, com Maties Ferret. Malgrat el físic poc afavorit va ser un home famós per la seva elegància, i, a més a més de cantar, era un actor excel·lent, que es ficava a dins dels seus personatges i els feia absolutament creïbles. Un d'ells era el Vidal de Luisa Fernanda, i, en operetes com La viuda alegre vestia el frac amb una acurada exquisidesa. 


Vivia al carrer Roser, aleshores En Rosal, a tocar del Paral·lel. Era molt popular a dins i a fora de l'escenari. La sarsuela va ser molt viva  durant ben bé un segle i Miret va fer interpretacions inoblidables als grans clàssics del gènere: La Tabernera del Puerto, La del Manojo de Rosas, Marina, El Caserío... És una llàstima que no se'n programi de tant en tant, quan n'han fet, però, això sí, amb mitjans i recursos, el teatre ha omplert sense problemes. Segons Badenas Miret excel·lia a El Gato Montés, del mestre Penella, una obra molt difícil i, potser, per això, poc representada. Els barítons que se'n sortien millor eren Miret i Gorgé, sobre el qual he escrit en alguna altra ocasió, Gorgé era un cantant conflictiu que va aconseguir generar un boicot per haver malparlat dels catalans, cosa que va fer que s'hagués d'agenollar a l'escenari demanant perdó.

En l'escena final de El Gato Montés, en la qual moria a causa dels trets dels seus perseguidors, l'emoció que provocava Miret era tanta que la gent s'emocionava i plorava. Miquel Badenas ens explica una anècdota molt personal, en una ocasió en la qual Miret actuava al Teatro Circo Barcelonés, del carrer de Montserrat, ell el va anar a buscar amb un taxi, per tal que actués en un final de festa, en un local que tenien els alumnes i ex-alumnes de l'Antic Col·legi de Sant Josep de la Ronda de Sant Pau, escola a la qual havia anat el baríton. La festa homenatjava el director artístic de l'escola, el  senyor Fontanet.




Cal dir que el Teatro Circo Barcelonés va ser, durant anys, molt important, el tercer més important de Barcelona, després del Liceu i el Principal. Va tancar en ser expropiat, l'any 1944. Miret hi interpretava aleshores El Desfile del Amor i, com que no tenia temps de canviar-se, va al Col·legi anar amb el frac que duia al teatre. Badenas li va manifestar la seva admiració per l'elegància que mostrava i el baríton li va dir que havia de compensar el fet de no ser un home bell ni ben plantat, i que s'emmirallava en actors elegants, com Adolphe Menjou.

Miret va debutar a Madrid, on hi havia molta expectació, ja que era molt conegut. Quan va sortir a escena una dona va comentar en veu alta que era lletgíssim i el cantant, amb gran educació, li va dir que havia anat allà per cantar i actuar i no pas per enamorar-la. Va rebre una gran ovació per la seva resposta. Va actuar en diferents ciutats espanyoles i es poden trobar referències a hemeroteques, amb articles que remarquen la qualitat del cantant.

La crisi del teatre líric s'anava evidenciant i hi havia menys feina. Miret, separat de la seva dona des de la guerra civil, la qual vivia a Buenos Aires, va demanar-li de tornar amb ella. La senyora li va dir que si hi anava amb diners molt bé, altrament, res de res. Però, tot i no tenir diners, Miret se'n va anar a l'Argentina i sembla que la seva esposa el va rebre prou bé. Tenia fama de bon home, simpàtic i amb una gran personalitat. A Buenos Aires va continuar treballant i també es va guanyar la vida donant lliçons de cant. Va morir en aquella ciutat als setanta-quatre anys.

El Paral·lel, història d'un mite
Miquel Badenas i Rico
Pagès, 1998


dilluns, 10 de gener de 2022

L'ORGULL DE VIURE AL POBLE-SEC, UNA VIRTUT EN ALÇA

 


Com molts dels qui entreu en aquest blog ja sabeu, el Poble-sec compta ja amb un símbol que aplega molts símbols, una bandera. La bandera oneja en alguns balcons i terrats i ha estat molt ben acollida pels poble-sequins. Aquest diumenge, després de fer un volt per Montjuïc, gràcies al Jordi Goñi vaig conèixer el Jordi Lladó que és un de les ànimes, potser la principal, d'aquesta iniciativa.

Confesso que sóc poc amiga de símbols, banderes, escuts i la resta, però, en aquest cas, he canviat d'opinió i em sembla una molt bona iniciativa. Som un barri relativament nou, cent cinquanta anys, en comparació amb d'altres indrets que tenen un història molt llarga, son poca cosa. No hem estat mai 'poble apart' i el barri, tot i tenir una forta personalitat, per les seves característiques ha comptat amb molts canvis de població i totes les onades migratòries de la ciutat han passat pels nostres carrers. Els problemes de vegades no son res més que mostres de què els llocs son vius, com les persones.

En contra de l'opinió de gent que enyora passats inexistens o que creu que 'estem pitjor que mai', jo soc molt optimista i crec que puc tenir una perspectiva dilatada en el temps, ja que vaig néixer al barri, l'any 1948, i es pot dir que hi he viscut sempre, llevat d'un parell d'anys en els quals vaig viure al Baix Llobregat. 

He participat en diferents entitats del barri, he conegut èpoques millors i pitjors, alts i baixos, i he viscut temporades en les quals semblava que algunes persones del veïnat gairebé s'avergonyien de ser del Poble-sec i desitjaven guillar-ne aviat. És clar que hi havia d'altres factors, manca d'habitatge nou, dèficit escolar, escales sense ascensor ni aigua de diposit... Però també vanitat, fatxenderia, prejudicis. La gent que ha marxat, de tota manera, en general recorda amb enyorament l'època en la qual va viure als nostres carrers i es plany dels canvis que observa quan hi torna, quan el canvi és inherent a la vida i a la història.

El fet de trobar-se entre el Paral·lel i Montjuïc, que és una de les seves virtuts, no sempre es veia com un fet positiu. Recordem que Montjuïc va ser durant anys un indret amb molts barris de barraques, avui també els antics habitants d'aquells barris reivindiquen el seu passat i la seva història. I el Paral·lel d'abans, avui crec que mitificat, inquietava els benpensants i els carques. Molts orgulls s'han refet en aquestes darreres dècades.

Les cases s'han restaurat en molts casos. Hem descobert una arquitectura interessant, les escoles, que acullen una gran diversitat, han millorat exponencialment gràcies a la gran tasca dels equips pedagògics, i alguns problemes que tenim no son exclusius del nostre barri sinó que pertanyen a la majoria dels grans espais urbans M'agrada molt aixo de l'Orgull Poble-sequi, lema de la campanya que ha propiciat la bandera ja que és orgull, precisament, allò que durant anys ens va faltar, per molts motius. Tot i que s'ha de dir que sempre he conegut gent molt orgullosa de ser poble-sequina i viure al barri.

CERHISEC, entitat a la qual pertanyo des de fa més de vint anys, intenta recuperar la història del barri des d'una mirada realista, diversa i positiva. Per difondre aquesta història organitzem xerrades, itineraris, fem publicacions i col·laborem de forma voluntària amb tothom qui ens ho demana. Quan es coneixen les coses se les valora més a fons. 













Què és Orgull Poble-sequí?

És un localisme del barri del Poble-sec de Barcelona. Una plataforma sense ànim de lucre amb l’únic objectiu d’intentar potenciar l’orgull i enfortir el sentit de pertinença poble-sequí dels seus veïns.


Què és un localisme?

Allò que engloba ideologies, costums i filosofies polítiques i socials que prioritzen el fet local i la defensa de la cultura i la identitat d’una zona (cooperatives, comerç local, cultura popular, entitats).

Integrar la identitat local?

La identitat és una construcció personal que es basa en la integració d’actituds i valors que deriven de formar part de grups determinats (política, nacionalitat, regió, ètnia, religió, gènere, esport...). Aquesta identitat no es produeix només per pertànyer formalment a una col·lectivitat o a una regió, sinó pel fet d’integrar-la personalment i de sentir-se pertànyer aquesta. El sentit o sentiment de pertinença és el que conforma aquesta identitat (p.ex.= viure al barri o sentir-se poble-sequí poden ser dues coses complementàries o no).

Per què enfortir el sentiment de pertinença?

Aquest sentiment és fonamental perquè es desenvolupin processos de cooperació social per resistir les tendències a la fragmentació (individualisme, racisme, classisme, discriminació, violència...) i ajuda a construir consciència de vinculació, afavoreix les actituds participatives i de cooperació en el medi i la comunitat, i facilita el procés d'inclusió i la cohesió social. El sentiment de pertinença és un element positiu i mobilitzador en grups i comunitats.

Per què una bandera (símbol)?

Inicialment, perquè és la primera idea que ha sorgit per intentar aportar a l’objectiu de la plataforma. La mediació a través de signes (símbols) en la interacció entre les persones intervé en la identificació amb el lloc que habiten, ja que es desenvolupen processos d'identitat amb el mateix. Així doncs, els símbols, es converteixen en un element integrador de grup i de comunitat i contribueixen a la formació i manteniment de la identitat social local.

Per què ara i per què al Poble-sec?

Doncs el moment és aquest, i perquè no? La situació de pandèmia només ha fet que accelerar una situació preocupant i que ara fa més difícil encara la participació de la gent a les entitats, que estan molt tocades, i també a la implicació amb qüestions de la vida diària que afecten veïns i veïnes. La proposta és en positiu, a un barri amb molt potencial, amb les seves característiques particulars, amb entitats potents i associacions canyeres i una massa social suficient per intentar ampliar-la i sumar.

Visca el Poble-sec!



Les imatges d'aquest entrada les he manllevat dels espais:


https://orgullpoblesequi.blogspot.com/

https://www.facebook.com/Poblesequi/





dimecres, 5 de gener de 2022

COMIATS, POESIA, EXCURSIONISME: ADÉU A LA ROSA MILÀ

 


Ahir vaig anar al comiat de la Rosa Milà, dona activa i d'empenta, durant molts anys secretària del Foment Excursionista de Barcelona. Aquesta entitat celebra enguany el centenari i amb aquest motiu s'estan preparant diferents actes. El Foment va néixer al Poble-sec, si no vaig errada, i va estar molts anys a la Gran Via, a l'edifici on hi havia l'Acadèmia Alpe i, als baixos, uns billars molt coneguts. Resistir en aquell edifici quan ja els havien desnonat va possibilitar que, gràcies a la indemnitzacio, el Foment pugués adquirir el local del carrer Creu de Molers. El marit de la Rosa Milà, Lluís Domingo, ja traspassat des de fa alguns anys, va ser president de l'entitat, també, durant molts anys, era també una persona molt estimada.

Enguany la societat ha canviat molt i probablement no s'ha reconegut la tasca ingent dels centres excursionistes en molts camps, un dels quals la conservació i difusió de la nostra llengua, en temps difícils, molt més difícils que el present. Una activitat que durant anys va organitzar el Foment va ser una misa annual, en memòria dels excursionistes que havien mort durant l'any. Crec que es va començar a celebrar amb motiu d'un accident de muntanya en el qual va morir un soci de l'entitat. 

Nosaltres ens vam fer socis del Foment quan aquest va venir al barri. Deu fer uns vint-i-cinc anys ja que vaig anar a les celebracions del setanta-cinc aniversari, a unes inoblidables excursions en les quals es col·locaven unes plaques al cim més alt de cada comarca, es llegien poemes i es feien un munt de coses. 

La missa dels excursionistes aplegava gent de molts centres, se celebrava un acte cívic amb xerrada interessant inclosa, un dinar, i la missa l'oficiava, gairebé sempre, l'admirable pare Botam, encara viu i en actiu, per cert. Cada any s'elaborava una tarja preciosa, amb la imatge obra d'alguna artista plàstic i un poema. Els poemes els sol·licitava la mateixa Rosa a diferents poetes, impressiona com, al costat de gent poc coneguda, van escriure poemes per a aquell acte gent com Joan Oliver, Espriu, Brossa, Olga Xirinacs i molts més. Seria interessant recollir en alguna publicació aquelles imatges i aquells textos, i amb fotografies dels llocs on es van celebrar aquelles misses, sempre a santuaris muntanyencs diversos, molts dels quals poc coneguts.

Avui el mon excursionista ha minvat en participació i associats per molts motius. Al Foment hi ha un grup coratjós que encara el fa rutllar i amb un gran entusiasme està organitzant el centenari. La missa fa anys que no s'organitza, cal dir que l'organització era complexa i calia fer molta feina. Crec que la celebració anava molt més enllà del tema religiós, no cal ser creient per participar en aquest tipus d'actes que tenen un gran simbolisme i agermanen creences diverses i fins i tot no-creences.

Ahir, al comiat de la Rosa, la tarja recordatori, per desig d'ella mateixa, duia una d'aquelles precioses imatges i un poema de l'any 1982, de l'Olga Xirinacs, si fa no fa de la mateixa generació, escriptora que ja he manifestat en molts casos que admiro i que crec que no té, encara, el reconeixement que mereix. Porto uns dies escrivint sobre gent que ha mort aquests dies, al capdavall tots i totes hem de morir i defugir el tema és absurd encara que, de forma ben humana, no agradi pensar-hi gaire. 

Fa onze anys, pel desembre, va dedicar a CERHISEC una xerrada al Foment, que vaig organitzar, la Rosa va col·laborar amb mi, i d'aquella xerrada és la fotografia que penjo en aquesta entrada. També vaig escriure un d'aquells poemes de les targes publicades amb motiu de la Missa dels excursionistes.

Ahir la Blanca, secretària actual del Foment, molt emocionada, em va explicar el molt que la Rosa Milà havia col·laborat amb l'entitat, amb motiu del tema del centenari. Jo pensava, ahir, a l'acte del tanatori que morir havent fet una llarga vida activa, acomboiada per família i amics, -tenia dos fills, dos néts i dues nétes-, té un gran valor malgrat el buit que, de forma inevitable, deixen els qui marxen. Un dels seus poetes preferits, per cert, era Joan Oliver, poeta del qual ahir en van llegir dos poemes.