Penjo algunes fotografies, no gaire reeixides, de la darrera xerrada de CERHISEC, dedicada al cuplet català i realitzada per Jordi Quintana, expert en el tema i en moltes coses més i veí del proper barri de Sant Antoni.
El fred d'aquests dies passats va fer que l'assistència no fos tan nombrosa com esperàvem, una llàstima, ja que el tema és un pou sense fons. La sarsuela i el cuplet van cantar-se també en català, en ocasions amb lletres i músiques de gent de gruix i de categoria. Hi ha tot un aspecte de la nostra literatura i la nostra música que s'ha bandejat a causa d'un elitisme estrany que rumbegem de tant en tant. Una llàstima, conèixer allò que la gent humil cantava, llegia, aplaudia i ballava ajuda a entendre molt la mentalitat del passat.
Els límits del cuplet no són del tot clars, algunes d'aquelles cançons formaven part de revistes musicals d'aquell temps que després han tingut vida pròpia, com passa amb músiques i cançons del cinema actual. Un gran nombre han desaparegut i sembla que és més difícil, per moltes raons, trobar les partitures que no pas les lletres.
Quintana va reivindicar la dona compositora, fa anys semblava que no hi havia dones pintores ni compositores i resulta que n'estem trobant un munt. La més coneguda és Càndida Pérez, d'Olot, que també cantava i de la qual el marit va documentar l'autoria de molts temes. Dones de classe benestant, com l'esposa de Rusiñol, Lluïsa Denís, van escriure lletres per a cançons populars.
De cupletistes n'hi va haver moltes i un bon nombre van cantar també en català, fins i tot Raquel Méller, que després va fer les Amèriques i les Frances. Els noms més recordats són, avui, Mercè Serós, Pilar Alonso... El tango va desbancar el cuplet, les modes canvien. Però tot acaba per conviure, en el record i en les recuperacions, hi ha gent jove que s'ha interessat per aquell món i aquelles cançons i els dona una nova lectura.
El fil no es va trencar mai del tot. A causa de l'èxit de El último cuplé vam tornar a escoltar temes en català, com ara els dos discos de la gran Linda Vera, Recuerdos del Dorado, qui ens va oferir unes molt bones versions de cançons que les nostres mares cantaven i recordaven. Van ser uns discos molt populars, que la cantant va gravar quan ja estava retirada del món de l'espectacle. Pau Dolcet, cosí seu, ens va explicar alguns d'aquests detalls a la xerrada.
Després gent com Núria Feliu o Guillermina Motta van recuperar de nou el cuplet, la revista catalana, ja en discos de llarga durada i amb molta grapa. El cuplet català, en general, tocava temes propers, de la tradició barcelonina, quotidians: els Tres Tombs, els Focs Artificials, les Caramelles, la Fornera de la Ronda, La Barcelonista, els Tramvies d'en Foronda... Evidencien que molts problemes fa anys que duren, com aquell de Tot pel pis, en el qual una noia desesperada va mirant els cartells de les ofertes immobiliàries ja que, altrament, no es podrà casar. En aquells anys casar-se, encara més per una noia, era l'única manera d'accedir a unes relacions sexuals amb tots els ets i uts. Vegeu:
Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar
si senyal veig als balcons d'algun pis que hi ha per llogar.
Perquè jo m'haig de casar!
I el temps passa i el temps vola i en Narcís està avorrit
perquè el noi també té ganes d'arribar a ser el meu marit!
Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet,
perquè em concedeixin trobar algun piset.
I si no m'escolten, amb el meu Narcís,
no podré casar-m'hi... pel pis!
Són d'un preu exorbitant tots els pisos que trobem
i barato i no molt gran és com el necessitem.
Mentre els dos hi capiguem!
No hi fa res que estiguem justos ni que el pis sigui un pinyó
la qüestió és poder casar-me quan més aviat millor!
Preguntant i buscant pis passo el dia inútilment
i si seguim així, bona nit al casament,
i això és el meu sofriment!
Vaig perdent ja l'esperança de que arribi a prendre estat
però si pel pis jo no em caso faré un disbarat!
Mary Santpere va cantar cuplets i moltes altres coses, al costat de gent com Escamillo, Alady. Algunes cançons picaresques inserides en revistes frívoles, com les que cantava Bella Dorita, es poden relacionar amb el gènere. Molts cuplets són més coneguts per les seves intèrprets i és fàcil oblidar els seus autors i autores, passa el mateix amb la cançó actual. Potser és inevitable.
A les xerrades de CERHISEC hem evocat Rossend Llurba, del nostre barri, gràcies a Pere Sagristà, i Joan Viladomat, gràcies al seu biògraf, el periodista Jaume Collell. També hem comptat amb persones com Josep Cunill, que va escriure un llibre molt complet sobre el Teatre Español. Cal evocar així mateix Miquel Badenas, que en un moment d'una certa grisor editorial va publicar els seus coneguts llibres sobre el Paral·lel.
Aquests temes tan amplis no s'acaben mai, són com una mena de cistell de cireres i en evocar un personatge te'n surten cent més, tots ells -i elles- d'allò més fascinants i interessants.
Penso ara que alguna cosa sempre es queda al tinter, com ara aquells magnífics programes de la Rosa Maria Sardà, amb guió de Terenci Moix, en els quals emulava una cupletista molt divertida. Terenci Moix, Maria Aurèlia Capmany i d'altres autors d'aquells anys van escriure textos divertits, picants, per a teatre de cabaret de l'època i moltes actrius com la mateixa Sardà o Carme Sansa van cantar-los. La Trinca té discos amb aquest tipus de cançó. I cal evocar així mateix gent com Ester Formosa. Avui hi ha molts joves que no defugen aquest vessant musical, malauradament el que falta és difusió i programes de música televisius que recullin la gran diversitat existent.
El fet és que a l'entorn del teatre popular i de la música oblidada o mig oblidada tenim teca per a estudis, xerrades i converses informals a dojo. Sí, quan sigui gran vull ser cupletista i cantautora a la vegada...