dilluns, 30 d’abril del 2012

Ahir, l'APLEC!!!



Ahir vam poder celebrar l'APLEC de Santa Madrona, va fer un temps esplèndid i un dia clar com feia temps que no se'n podia veure un d'igual. 

Al CERHISEC ens van encarregar de fer una breu xerradeta després de la missa, sobre la tradició de la santa. Jo vaig fer un resum sobre la seva relació amb la ciutat i sobre les vicisituds que van sofrir les seves relíquies.

Santa Madrona és patrona de Barcelona des de 1563, any en la qual la va proclamar com a tal el Consell de Cent. Santa Eulàlia és una patrona medieval i la Mercè, més moderna, ja del segle XVII (1637).

Molts llibres actuals d'aquests tant de moda, sobre curiositats, anècdotes i fets barcelonins, l'adjectiven com a patrona oblidada. Crec que ja no és tan oblidada, considerant la quantitat de gent que ahir va compartir el matí a la seva ermita de Montjuïc, un indret molt ben conservat gràcies, em temo, al fet de trobar-se gairebé tot l'any tancat, ja que actualment pertany al conjunt del Palauet Albéniz. És una llàstima però, considerant com tractem molts espais públics, potser millor que sigui així.

El Josep Guzmán, president de CERHISEC, va explicar el perquè i el com dels molts topònims urbans del nostre barri que fan referència a Santa Madrona i també va llegir una notícia publicada a La Vanguardia, del febrer de 1896, fa, com qui diu, quatre dies, en la qual s'explicaven uns actes processionals organitzats per demanar pluja a la santa, amb trasllat  de les seves relíquies a la Catedral, i amb un gran seguici d'autoritats civils i eclesiàstiques.

El nom de Madrona és avui un nom minoritari però encara alguns pares originals decideixen recuperar-lo. Això dels noms va a modes, és clar, i no hi ha noms bonics ni lletjos sinó que ens sonen d'una manera o altra segons els gustos. Les persones donen sentit als noms i no pas a l'inrevés i de vegades un nom ens sembla meravellós pel fet que la persona que el porta és extraordinària.També passa a l'inrevés, és clar.

El meu nom no agradava ningú fins que es va posar de moda i ara hi ha un excés de Júlies. Quan jo anava a escola em deien que semblava un nom de vella.  El nom de Paula era gairebé sinònim de tonteta fins que la modernitat el va tornar a posar en el primer pla del rànking. Tot és relatiu i mutable. Com que tot és tan fràgil cal mantenir les tradicions, com aquesta de l'Aplec, que ja porta uns quants anys celebrant-se. Aquestes coses van molt més enllà del tema religiós, són culturals i donen senyals de pertinença i identitat a la gent que, com Santa Madrona, arriben a la ciutat gairebé per casualitat, de terres llunyanes, s'hi volen quedar i acaben per ser més barcelonins que els de tota  la vida.

dissabte, 28 d’abril del 2012

RECORREGUT PEL BARRI I POESIA PER AL PRESENT


El dimecres vaig fer un recorregut pel barri en el marc del programa Quedem? d'Òmnium Cultural. és la segona vegada que el faig per a aquesta entitat, tot i que és el recorregut habitual que oferim des de CERHISEC per a grups interessats en conèixer una mica més el Poble-sec.

La veritat és que m'ho passo millor jo que la gent que ve. Una gent interessada i entusiasta, la veritat. Recordo que fa anys vaig veure per televisió com l'artista Pilarín Bayés explicava la ciutat de Vic de forma voluntària a grups de gent i vaig pensar que a mi m'agradaria fer el mateix amb el nostre barri, tan mal tractat per l'opinió tòpica durant anys i panys. No sempre es poden realitzar els somnis però aquest sí que l'he pogut fer realitat.

Com que voltar pels nostres carrers acostuma a generar comentaris diversos sobre la immigració i les seves conseqüències, vaig acabar la visita llegint-los el meu poema dedicat a una casa modernista del barri, inspirat en la mateixa casa de pisos on vaig néixer jo, però que podria ser qualsevol altra. Crec que és un resum breu de la nostra petita història:


1907

La casa, modernista però modesta,
ja té cent anys i quan la van bastir
el barri era més buit, gairebé un poble
arrauxat i xaró, suburbi en dansa,
a la ciutat, encara prou llunyana.

Als balcons i al terrat té unes garlandes
de pedra, fulles, margarides, dàlies,
un ram de flors de pedra, silencioses,
amb sanefes de fulles, simetries
que conformen jardins inalterables.

Hi havia ja aleshores llum de gas,
I fins aigua corrent, i una comuna,
i un petit safareig, al celobert.
Tot plegat, fet i fet, seixanta metres
quadrats, un luxe per als qui hi vivien,
pagant un lloguer breu, que en aquells anys,
eren diners, per a la gent del barri.

Aleshores tots eren nou vinguts:
de l’Aragó, de Catalunya endins,
i fins i tot de terres de València.
Després, els fills i néts varen marxar
quan van poder, ciutat amunt, fatxendes,
i la casa la van poblar de nou
la gent de Múrcia i, ja, alguns andalusos.

Va suportar la guerra aquell jardí
de pedra, amb unes quantes sotragades,
i va tenir, de fet, una gran sort,
car a la casa del davant va haver-hi
mitja dotzena de difunts un dia
de bombardeig, sinistre i malestruc.

La guerra va passar, la mala fama,
encara embolcallava el barri gris,
entre aquell Paral·lel de patacada
i Montjuïc, barraques i camins,
per on la gent del sud i de l’oest
venia a la ciutat, a treballar,
amb el consol feixuc d’una esperança
i algun parent que ja havia arrelat
a la ciutat, immensa i despietada.

Ara, la casa és una imitació
del món, una petita confraria
de famílies humils, de tots colors:
paletes del Marroc, equatorians,
cinc xicots del Brasil, quatre xineses,
i una família crec, de l’Argentina,
i fins un botiguer paquistaní
amb una ampla fillada de pell bruna.
Però encara, en un dels pisos, ancorada,
hi ha una àvia, d’una edat indefinida,
catalana del tot, una relíquia,
que ha conreat la gran filosofia
del poble, i que defensa els nou vinguts
quan la ignorància s’encastella i parla
a les botigues o a la plaça. Diu
que a tot arreu hi ha gent de tota mena,
bona i dolenta, generosa, aspre.

Que al capdavall, ja és veu,
tots som iguals.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

dimarts, 17 d’abril del 2012

Retrobaments


A la xerrada de dissabte va venir, de forma màgica i sorprenent, una companya d'escola de la meva infantesa. La havia vist anunciada a un d'aquests fulletons que editen els centres cívics amb les activitats que es fan i el meu nom li va sonar. Un seu fill va fer una recerca per la xarxa i va veure que segurament era jo.

Feia cinquanta anys que no ens vèiem, més o menys, però ens vam reconèixer i el temps va semblar que hagués passat d'una forma absolutament accelerada. Una vida passa de forma lenta però s'explica en una tarda, en unes hores.

La meva amiga no vivia al barri, sinó al carrer Sant Antoni, davant de l'església del Carme. Una malaltia habitual aleshores, tuberculosi, que va contreure la seva mare, va fer aconsellar els metges apartar els infants si era possible, així que ella va residir un temps a casa d'una seva tieta, al Poble-sec. Després, quan va tornar a casa, va continuar assistint a la meva escola.

Conec força més gent de la meva generació a qui va passar el mateix. Encara aleshores era aquesta una malaltia temuda i greu, habitual. Baixàvem plegades pel carrer de Blasco de Garay i com que aleshores sortíem a les dotze ella tenia temps de pujar a casa meva, a jugar una estona, fins que anava a casa a dinar. Devíem tenir deu o onze anys.

Era l'època del retorn del cuplé, amb Sara Montiel, Lilian de Celis. Ens disfressaven amb roba vella i cantàvem aquelles cançons davant d'un gran mirall de la cambra del meu avi. Més endavant ens vam posar a treballar, força aviat. Encara la vaig veure durant uns anys pel fet que despatxava al Mercat de Sant Antoni, en una parada d'ous. Les parades d'ous tenien una fascinació especial, aquella lampareta amb focus amb la qual es comprovava la frescor del producte.

L'escola d'avui és, tot i la seva millora respecte al passat, molt més apressada que la d'aleshores. Molts infants mengen a l'escola. En tot cas els migdies s'han escurçat per poder escurçar també l'hora de sortida, a la tarda. Avui ens hem acostumat a ser menys a les aules i l'intent d'augmentar això que en diuen la ratio provocarà protestes, ja que tornar enrere sempre és molt difícil. Aleshores devíem ser, també, força més de quaranta a classe. 

El millor any de la meva vida, a escola, va ser també aquell, el del curs d'ingrés, ja que vam tenir una mestra jove, una noia molt agradable i simpàtica i vaig copsar el que podia ser passar-ho molt bé anant a estudi. El somni va durar poc ja que en finalitzar aquell curs, unitari, unes vam anar a fer comerç, d'altres, poques, a batxillerat, i unes quantes a fer una miqueta de cultura general i gràcies. 

Era el final de la infantesa però encara no ho sabíem. Ens crèiem artistes, davant del gran mirall, cantant cuplés tan romàntics i tristos com Flor de Te. O tan innocentment picarescos com La chica del diecisiete. La meva amiga retrobada recordava la nostra anada a la campanya benèfica de Ràdio Nacional, durant aquell curs, i com jo vaig recitar el poema Mi vaquerillo, mentre els locutors, els senyors Dalmau i Viñas, que no eren amics d'intervencions massa llargues, feien cara de pomes agres. Un conjunt, en aquell estudi emblemàtic, va oferir-nos una cançó de moda, aquella del noi que vol fer l'home, anda chiquillo tira el cigarrillo...

Compartir amb algú records del passat una mica abaltits amb el pas del temps és una meravella. De vegades no sabem si les coses les hem viscut o les hem somniat fins que algú no ens confirma que van ser reals i autèntiques i que en algun punt del temps allò era el present i el present era un futur desconegut i imprevisible. Per cert, la meva amiga és a facebook, poble virtual dels nostres temps que ens permet, al menys, saber que encara hi som.

dijous, 12 d’abril del 2012

EL POBLE-SEC LITERARI (1)




Per al dissabte, 14 d'abril, dia republicà, em van encarregar una xerrada sobre el Poble-sec literari, tema que ja he tractat en itineraris i xerrades anteriors. La farem a dos quarts de set, 18:30, al Centre Cívic EL SORTIDOR.

Abans, a les 5, hi ha també la presentació d'un llibre, Més enllà de la foscor, de Joaquim Fenollar.

Com que la trobada de CERHISEC és el dia després de Sant Jordi repetiré, més o menys, aquesta xerrada el dia 24, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre, 19:30. Qui vingui el dia 24, a més, tindrà un obsequi literari, ep, poca broma.

El Poble-sec no té un gruix literari remarcable, en comparació amb Sarrià o Gràcia, per raons òbvies: sempre ha estat un barri d'això que avui, eufemísticament parlant, en díem d'acollida. D'acollida de gent humil, pobra, i que fins fa quatre dies no tenia accés al món universitari i intel·lectual. I avui, d'immigrants globalitzats que encara no estan per fer novel·les ni poemes, potser les segones, les terceres generacions, ho aconseguiran. Els referents del passat els trobem en els textos d'aquells que el visitaven o que hi vivien de forma temporal.

Pel que fa als autors actuals, molts d'ells encara ens donen una visió marginal i esbiaixada del Paral·lel i la seva rodalia, que beu en las fonts de la mitificació urbana. Pel que fa als anys de la postguerra, ningú no ha superat les descripcions i evocacions del barri fetes per González Ledesma, un autor d'extracció humil que va aconseguir estudiar, que va deixar el barri en prosperar, com tants altres, però que sempre s'hi ha sentit vinculat i on sempre ha tornat, ja fos per passejar-s'hi, per visitar la família o cridat per qualsevol associació, per tal de col·laborar en actes culturals diversos. Els fragments en els quals aquest escriptor evoca el barri, que suren en la majoria de les seves novel·les, de vegades superen, fins i tot, l'anècdota narrativa convencional, la història central del llibre. Per raons òbvies, el Poble-sec de González Ledesma parla en castellà com el Guinardó de Marsé i això ens hauria de fer reflexionar una vegada més sobre el poc que representen les llengües -i les formes dialectals- quan superen els patriotismes, la política i els prejudicis, i són el que sempre haurien de ser, un mitjà de comunicació desacomplexat i una eina de creació literària.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Baixant de la Font del Gat ho trobo tot molt canviat


Fa molts anys, tal dia com avui, em vaig casar i vam celebrar el dinar a l'enyorat Restaurant de la Font del Gat. Era un restaurant amb molt bon servei, havia sortit fins i tot a pel·lícules de l'època.

Al cap d'uns anys hi vam anar a sopar un dia i estava ja una mica tronat, l'ajuntament  no  volia allargar les concessions privades als establiments situats a Montjuïc i alguns d'aquests, com el restaurant de la Font del Gat, ja no s'actualitzaven de forma adient. Montjuïc havia de ser gairebé tot ell zona verda, un gran pulmó de clorofil·la, segons prèdiques polítiques de l'època, i aquest va ser un dels motius que van donar alguns alcaldes per a fer fora els negocis privats del parc, com ara, també, el Parc d'Atraccions.

Hi va haver un somni, un projecte molt ecològic segons el qual el bonic edifici d'aquells dinars familiars seria un centre d'interpretació del parc, amb tot de serveis i informacions. La cosa no va passar de tenir-hi quatre fulletons, on havia estat el restaurant, i de fer molt de bombo amb un Pla Gestor que va durar quatre dies. A tocar de la històrica Font s'hi van tornar a posar restaurants, més o menys reeixits. El darrer, aquest, de la web del qual he tret la fotografia.

L'ajuntament no ha parat d'omplir de ciment Montjuïc, que si les Olimpíades, que si el Museu Olímpic, que si el Macrohotel que va malmetre bona part de Miramar. Però el fet és que s'han tornat a instal·lar nous negocis privats de restauració que no tenen ni la gràcia ni la grapa dels antics. Per no parlar del macrotelefèric. 

I el Centre d'Interpretació? Doncs no me n'havia assabentat però ja fa anys que s'ha cedit l'edifici a la Reial Federació Espanyola de Tennis sense que ningú, que jo sàpiga, o potser no me n'he assabentat, digués res en contra. 

Ja vaig comentar coses d'aquestes en parlar del Parc d'Atraccions i també les he manifestat en d'altres posts. No tenim veu ni vot ni tan sols opinió. Cadascú mira pel seu raconet de barri i poca cosa més i el moviment veïnal s'està reduint a la mínima expressió. Ja fa també molts anys ens van endegar el Macromuseu Etnològic, suprimint bona part de jardins i la històrica torre de la Colla de l'Arròs, que també havia estat seu de l'Escola del Mar durant uns anys, cosa que es recordava al peu d'un bonic pou amb una frase que deia dos cerezos, flor y fruto, simbolizan la Escuela del Mari

Per no parlar dels disbarats que s'han fet amb l'Escola del Bosc on durant molts anys encara hi vam veure aquell edifici morisc tan entranyable, després, això sí, que durant els seixanta ja se n'hagués esmicolat un bon tros. Així anem suprimint o condicionant el patrimoni. I tots contents. I enganyats. Per construir la turística Fundació Miró la qual, és clar, dóna moltes virolles en turisme, també es va malmetre la bonica Plaça del Sol senyorejada per l'estàtua d'en Manelic i encara bo que l'estàtua es va recuperar tot i que ara sigui en un indret molt més discret.

És clar que la gent jove ja no ha conegut els vells temps i les meves queixes els poden semblar les de l'Àvia Bola, en sóc conscient.