dimarts, 29 de desembre del 2009

Tornem a sortir al diari...




Ahir vaig sortir al carrer i vaig tenir una al·lucinació, després de contemplar com els contàiners eren plens de brossa a dins i a fora i la brutícia surava pel seu redol (no només al nostre barri, a Sant Antoni estaven si fa no fa) vaig observar un estol de persones que retrataven i retrataven. Interès pel modernisme popular? Pel nostre paisatge urbà? No!!! És que havia vingut.... l'alcalde. Avui, a La Vanguardia, es parla del tema i dels objectius previstos per la municipalitat. Copio l'article:




MUNICIPAL
Una Mesa por la Convivencia se constituirá en el barrio, donde se teme un "contagio" del Raval
Aliento para el Poble Sec
LLUÍS SIERRA - Barcelona - 29/12/2009


En el Poble Sec no tenemos problemas de convivencia ni de xenofobia" según Imma Moraleda, concejal de Sants-Montjuïc.Pese a ello, o para evitar que problemas evidentes de incivismo o marginalidad vayan a más, se va a constituir, en cuanto pasen las fiestas navideñas, una Mesa por la Convivencia en el Poble Sec.


El alcalde Jordi Hereu visitó ayer con Moraleda algunas calles recién arregladas o en proceso de reformas para resaltar el esfuerzo municipal en la mejora urbana, pero también para transmitir un mensaje de que "el gran objetivo es la cohesión y la convivencia, en la que se trabaja hace tiempo". Que en el Poble Sec haya un 29 por ciento de nueva inmigración "significa muchas oportunidades y algunas incertezas", según el alcalde.


Algunas alarmas se han activado en los últimos meses en el barrio del Poble Sec, donde han aparecido pancartas con el lema "Volem un barri digne", importadas del Raval. Para protestar por el incivismo, la pequeña delincuencia, la suciedad o el trapicheo de drogas (véase La Vanguardia del 4 de diciembre). Un temor de parte del vecindario es que problemas más arraigados en el Raval crucen el Paral · lel y afecten más al Poble Sec.


También hay esperanzas. La instalación en el Poble Sec de talleres y entidades de creación cultural, así como restaurantes de calidad, da pie a perspectivas de revalorización social del barrio. Los proyectos culturales para el Paral · lel (entre ellos el nuevo El Molino que se ha de inaugurar en primavera) han de repercutir además en "el éxito del Poble Sec" que pronostica el alcalde.


En la mesa por la convivencia estarán representadas una veintena de entidades, según la concejal Moraleda. Habrá entidades representativas de colectivos de inmigrantes, como la marroquí Atime, culturales como la Formiga y otras, como la Coordinadora d´Entitats. La mesa de la convivencia ha de trabajar en línea estratégica con el plan comunitario del Poble Sec, orientado, desde el año 2005 a la integración social de inmigrantes. La mesa atenderá problemáticas de gente mayor, juventud e infancia, de relaciones interculturales y de prevención en la calle.


Este barrio entre el Paral · lel y Montjuïcha recibido desde el 2005 casi 17 millones de euros en forma de inversiones de la ley de Barrios, del plan Zapatero y del propio plan de actuación del distrito. Hereu se refirió al Poble Sec como "barrio cargado de grandes posibilidades" y señaló que, "conseguida la calidad urbana, hay que trabajar por un espacio público más digno y para que (el barrio) sea fuente de dinamización comercial". Citó como ejemplo la calle-rambla Blai, que "está llamada a ser un gran eje cívico y comercial". La peatonal calle Blai es uno de los espacios donde han surgido quejas por incivismo y trapicheo de drogas.


Ah, però també El Periódico, parla de nosaltres, ep, poca broma:

PASSEJADA PER UN DELS BARRIS AMB MÉS PERSONALITAT DE BARCELONA
Hereu veu encarrilada la millora dels carrers del Poble-sec

• L’alcalde diu que l’esforç municipal se centrarà ara en qüestions socials
• El barri ha rebut més de 20 milions d’inversió en els últims quatre anys

XABIER BARRENA
BARCELONA
jordi Hereu va dedicar ahir el matí a passejar-se pels carrers del Poble-sec, un barri amb una geografia humana que ha patit notables modificacions en els últims anys, gràcies a l’arribada de milers d’estrangers. En paral·lel, l’ajuntament ha sotmès el Poble-sec a una intensiva tasca de recuperació de l’espai públic. Hereu, després de trepitjar in situ l’àrea, va assenyalar que el pla de millora dels carrers ja ha passat el Rubicó, i que ja queden menys vies per arreglar que les que s’han sotmès a cirurgia. Així, va assenyalar com a objectiu prioritari bolcar els esforços municipals en tot el que és susceptible de millorar de la convivència, és a dir, en les polítiques socials.

El Poble-sec era, fa una dècada, un barri dels que abans es denominaven populars o de tota la vida, amb una mitjana d’edat bastant avançada i uns carrers que tenien unes voreres que gairebé no es mereixien tal nom. L’arribada de la immigració, que a l’ombra del veí Raval s’ha instal·lat massivament al barri –fins a suposar el 30% dels 41.000 habitants que hi viuen– l’ha rejovenit. La suma de les diferents cultures ancorades al barri l’han dotat d’un fort dinamisme cultural i artístic que, fins i tot, l’ha fet mereixedor d’algun sobrenom exagerat, com el de ser el Soho barceloní.

De fet, aquesta és la primera prova de la reactivació de la zona, ja que, en els últims 40 anys, tota zona degradada que ha començat a sortir del pou ha merescut, irremissiblement, ser comparada amb el barri novaiorquès –el nom deriva de South of Houston Street –, des del Born fins al Gòtic, passant per Gràcia i, evidentment, el Raval.

El Poble-sec ha rebut en els últims anys, més enllà de les òbvies aportacions ordinàries de l’ajuntament i del districte, fortes injeccions de diners. La llei de barris de la Generalitat ha suposat una inversió conjunta entre l’administració autonòmica i la municipal de gairebé 17 milions d’euros, que s’han destinat a la reurbanització dels carrers de Salvà, Tapioles, Poeta Cabanyes i Roser, la creació del parc de la Primavera i l’adequació del refugi 307, entre altres actuacions.

A més, aquest 2009 s’han sumat els cinc milions del Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL), més conegut com a pla Z, que han servit per finançar treballs a la plaça de la Bella Dorita i el carrer de Vila i Vilà fins a Nou de la Rambla, entre altres.

La millora del Poble-sec servirà, a més, de preàmbul, segons va assenyalar ahir Hereu, als treballs de millora de l’avinguda del Paral·lel, que, segons es va anunciar dimecres passat en el ple municipal, emprendrà el bipartit. Aquest anunci va merèixer la crítica de l’oposició, que acusa el Govern municipal d’haver deixat de banda durant dècades l’avinguda.

La regidora de Sants-Montjuïc, Inma Moraleda, per la seva part, va recordar la pròxima creació de la taula de la convivència, que agruparà 20 entitats del barri. Així mateix, i citant com a font la propietat, va anunciar la reobertura d’El Molino la primavera vinent.

I l'Avui!!!


BARCELONA
Hereu lloa el canvi de model al Poble-sec
MARIA ORTEGA
La millora de la mobilitat i de la qualitat de l'espai públic al Poble-sec és, segons l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, "un objectiu acomplert" després de l'aplicació de les darreres actuacions urbanístiques incloses en la llei de millora de barris -per prop de 17 milions d'euros-, el pla Zapatero i el programa d'actuació del districte. Aquestes intervencions han comportat la millora d'alguns carrers, com el de Blai, convertit ara en eix per a vianants, i la placeta d'El Molino, i que acompanyen, segons Hereu, el que serà un "esclat important" del barri.

L'alcalde, però, va apuntar ahir durant un recorregut per alguna d'aquestes zones renovades que, arribats en aquest punt, "ara el gran repte en paral·lel és millorar la cohesió i la convivència". En aquest sentit, ahir mateix hi va haver una primera reunió per a la futura taula de la convivència que, passat festes, haurà de servir de punt de trobada entre representants del teixit associatiu del Poble-sec i el districte.

Tot i així, l'alcalde i la regidora, Imma Moraleda, van destacar que, tot i estar format en un 29% per població immigrant, "el Poble-sec no té problemes de convivència o xenofòbia", com va apuntar Moraleda, que va remarcar el rejoveniment de la població associat a la immigració.

Quant a les millores urbanes, Hereu va recordar que el Poble-sec va ser un dels beneficiaris de la llei de barris 2005-2009, que va servir, entre altres aspectes, per crear el Parc de la Primavera i reurbanitzar alguns carrers. La llista de projectes al barri no està tancada. Els veïns encara esperen, per exemple, que es reprenguin les obres a la plaça de les Navas, que ja acumulen més de dos anys de retard. Els treballs podrien continuar al gener.


És poden fer moltes valoracions, en tot cas això de 'temer el contagio del Raval' em sembla desafortunat i injust per al barri veí, també es paradoxal que la regidora afirmi que no hi ha problemes però que s'han d'evitar problemes evidents. És clar que sovint les transcripcions que fan els diaris d'allò que es diu no són massa fidels. Potser també ens cal recordar aquell vell refrany  que fa: Quan em fas festes i no me'n solies fer, o em necessites o m'has de menester... Per cert, sóc força escèptica amb tanta taula, mesa, plataforma o el que sigui, ja hi ha prou organismes al barri per tractar d'aquests temes, no en calen més, em sembla. Tot això, malgrat els milions que ens han caigut, és quedar bé amb poc gasto.

dijous, 24 de desembre del 2009

BON NADAL!!!



Repassant documents m'ha sortit un breu poema que vaig escriure fa vuit o nou anys per a una tarja de Nadal que feia l'associació de comerciants del carrer de Cabanyes, que no sé pas si encara existeix. Em copio un fragment ja que el trobo prou adient per a un dia com avui:




Torna Nadal altra vegada
i el temps s’atura entre cançons,
damunt finestres i teulades
i a les baranes dels balcons.


Arbres, pessebres i boix grèvol
a cada casa del carrer
per celebrar la tasca feta
i allò que encara podem fer.


És entre tots que el mon avança
i aquest racó de la ciutat
ple de coratge i esperança
sap el valor d’un bon veïnat

divendres, 18 de desembre del 2009

Xerrada sobre el músic FREDERIC MOMPOU





El proper dimarts, 22 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, i a la Biblioteca Francesc Boix, tindrem la xerrada-col·loqui de CERHISEC d'aquest mes, la darrera de 2009. La dedicarem al músic Frederic Mompou, que va néixer al nostre barri. Mompou tenia també un germà pintor del qual vam poder veure fa poc temps una exposició a La Pedrera. La família Mompou es dedicava a fondre campanes, al barri hi havia aleshores diferents tallers de foneria. A la placeta del Molino hi ha una antiga placa que recorda el naixement del músic. La xerrada, que realitzarà el president de CERHISEC, Josep Guzmán, comptarà amb la col·laboració de la Fundació que porta el nom del músic.


Us hi esperem!!!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Art al carrer



No entraré en anàlisis polítiques sobre el fenòmen okupa, però, es pensi com es pensi, el que han fet amb la casa del carrer d'Urgell és una obra d'art. La fotografia no és massa bona, però paga la pena passar a contemplar aquest mural impressionant, al barri veí de Sant Antoni, la veritat. Potser seria la manera de no ser desokupats, elevar l'art marginal a tanta categoria...

diumenge, 13 de desembre del 2009

SEGONA DIADA FESTIVA per la MARATÓ


L'any passat es va tenir la idea de muntar un festival a l'emblemàtica plaça de Santa Madrona, amb la col·laboració de la Parròquia de Lurdes, per recollir diners per a la marató de TV3. Aquest any arriba la segona convocatòria, amb un programa on hi ha de tot, com podeu veure. Tant de bo la celebració faci anys i gaudeixi de bona salut, crec que es convertirà en una celebració tradicional del nostre barri, també!!! 

dissabte, 5 de desembre del 2009

Llums, ombres i dibuixos



Estic preparant una xerrada de CERHISEC pel gener sobre EMILI FREIXAS, gran dibuixant, del qual he parlat fa poc en el meu altre blog i del qual parlaré més en aquest ben aviat. FREIXAS va viure al número 57 del carrer Blasco de Garay, va dibuixar i pintar de tot, era un gran treballador. Un dels seus personatges de còmic va ser el CAPITÁN MISTERIO, en el qual he pensat aquests dies pel fet que ahir, altra vegada, La Vanguardia va tornar a parlar del nostre barri en un extens article Luces y sombras del Poble-sec. Imagino que a qualsevol indret del món i fins i tot en qualsevol ànima humana hi ha llums i ombres, però potser ja es parla massa del barri als mitjans, algú va dir que feliços els pobles que no tenen història. No patiu, segur que el Capità Misteri vetlla per nosaltres des del túnel del temps!!!

dilluns, 30 de novembre del 2009

El Paral·lel i la seva història a 'Altres Barcelones'




Moltes vegades he escrit en aquest blog sobre la història del Paral·lel. Avui podeu trobar més informació sobre la nostra avinguda al blog ALTRES BARCELONES, de Dani Cortijo. No us el perdeu!!!

dimarts, 24 de novembre del 2009

Avui, a la Biblioteca, xerrada sobre Joaquim Ventalló!!!



Aquesta tarda (24 de novembre) a dos quarts de vuit del vespre, CERHISEC ha convidat a l'historiador Pau Vinyes del centre 'Ignasi Iglésies' de Sant Andreu, per tal que ens parli de Joaquim Ventalló, una figura molt important de la nostra cultura, avui poc coneguda. Pau Vinyes va arribar a la biografia de Ventalló a través de la seva afició als llibres de Tintín, dels quals Ventalló en va ser traductor al català. Estirant d'aquest fil, Vinyes va descobrir una vida complexa, llarga, molt interessant, que reflecteix la història de tots nosaltres, també. Pau Vinyes ja ens va oferir una xerrada sobre Ventalló pel mes d'abril però per l'interès del tema i pel fet que estava preparant una publicació sobre aquest personatge li vam demanar que la repetís.


Si no teniu cap compromís, ja ho sabeu, veniu a la Biblioteca Francesc Boix aquest vespre, no us en penedireu i descobrireu la vida i la tasca d'aquesta persona tan vinculada a la nostra cultura, que va tenir una llarga i activa vida intel·lectual. Podeu trobar més dades sobre Ventalló al meu blog La Panxa del Bou.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Dol a la nostra Bodegueta





He passat per davant de La Bodegueta i he vist amb profunda tristesa que està tancada perquè ha mort el seu propietari, encara força jove, per cert. La Bodegueta ha esdevingut un establiment emblemàtic del barri, ha sabut conservar la seva imatge i un nivell qualitat-preu molt interessant, en aquests darrers anys el servei havia millorat molt. Espero que pugui continuar obert l'establiment i des d'aquí dono el condol a amics, treballadors i familiars. Malauradament, aquestes pèrdues solen comportar pèrdues també en el nostre paisatge, ben a prop hi ha el cas de l'antiga papereria Sabadell, avui definitivament tancada, des que el propietari, també encara força jove, va morir. Tant La Bodegueta com la papereria esmentada tenien una llarga tradició familiar al Poble-sec. Per sort, ha tornat a obrir el Bar Domingo, del qual parlava fa poc. 

Història i llegenda del Poble-sec





digne -a 


adj. [LC] Que mereix respecte i estima per les seves qualitats o el seu comportament. És un home digne, honorable. Un magistrat digne. Una conducta digna. Una resposta digna. 
adj. [LC] Que mereix alguna cosa en sentit favorable o desfavorable. És un home digne de respecte. Una conducta digna d’elogis. No és digne de lloança. Les seves paraules són dignes d’admiració. És digne de blasme, de menyspreu. 
adj. [LC] Conforme, proporcionat, al mèrit o a la culpa d’algú, a la condició d’una persona o d’una cosa. Tens un fill digne de tu. Això no és digne d’un home entenimentat com tu. La malifeta és digna d’un brètol com ell. Un digne càstig. 
adj. [LC] Que revela el respecte de si mateix. Un to digne. Un aire digne.




Manllevo el títol del post del magnífic llibre de Paco Villar Historia y leyenda del Barrio Chino. Un llibre aquest, per cert, que ens mostra com era la Barcelona real, o, al menys, una part important de la Barcelona real del passat. Fa uns dies es va endegar al Poble-sec una campanya semblant a la del Raval, amb pancartes sobre el desig d'un barri digne, cosa que fa suposar que el barri és indigne. En realitat, potser el que es volia expressar és que, en ocasions, el barri indigna, cosa en la qual podria fins i tot estar d'acord de forma matisada.



Com molta gent, al menys aquella interessada en els problemes i en les virtuts del barri, ja deu saber, la Coordinadora d'Entitats va donar a conèixer un manifest en el qual matisava el tema, feia una reflexió sobre el barri i també unes demandes concretes de millora. El podeu trobar aquí.


Fa pocs dies, BTV va oferir una informació sobre el tema i la polèmica, recollint les veus més moderades i les més alarmistes. Avui, el diari La Vanguardia, que també havia comentat el neguit d'una part del veïnat, publica un parell d'articles sobre les moltes iniciatives culturals i artístiques que s'han endegat darrerament en el barri, el títol d'un dels quals és El hervidero del Poble-sec. Un fragment:


Las pequeñas calles que escalan la montaña acogen numerosos talleres de artistas y artesanos, muchos de los cuales sólo se abren al público una vez al año. Pero hay excepciones, como la de la pintora danesa Nana Andersen, afincada en Barcelona desde 1998, en cuya galería La Frutería conviven su propio taller con exposiciones de otros artistas. Un caso parecido es el de Iluminarte, un espacio en el que, además de vender las lámparas Lumendo (cilindros metálicos en los que fotos reveladas en papel fotográfico hacen de pantalla), organizan talleres y exposiciones de fotografía. O, en fin, la tienda-taller de la ceramista japonesa Misako Homma. Amén de galerías más convencionales como Alas-Espai d´art. 


Uf, quan he llegit això de el hervidero havia pensat que tornarien en insistir en el tema conflictiu però, afortunadament, no és així. De la mateixa manera que l'augment de preus en el Raval ha fet que rebéssim molta immigració, aquest augment de preus en llocs com el Born ha generat l'establiment d'un gran nombre de tallers artístics de tot tipus, cosa que també es veu potenciada pel fet de comptar amb la seu de l'Institut del Teatre.


Fa uns dies discutia amb una persona més jove que jo que em repetia la cançoneta que vinc escoltant gairebé des que era petita, que el barri empitjora, que es degrada, que hi ha més problemes. Més problemes que quan? Els anys setanta el barri, com la societat, va viure una revifalla important, amb iniciatives culturals de tota mena, també. Els vuitanta ens van portar el desencant en molts àmbits, al barri moltes botigues van tancar, eren els anys de l'augment de les drogues dures i no era estrany veure persones punxant-se en alguna portalada, aquell no era un problema exclusiu del Poble-sec, jo treballava a L'Hospitalet de Llobregat i també havia vist coses semblants per allà. Molts comerciants grans deixaven les botigues. Concretament a la meva escala, al carrer d'Elkano, vam tenir un problema amb una colla -del país, alguns d'ells del barri- que comerciaven amb droga. Recordo que en aquella època també veïns del carrer Rosal van protestar per problemes de seguretat, en aquella zona s'hi havia establert una banda de lladres, aquests crec que peruans, que eren, precisament els qui treballaven a les autopistes.  Per la Plaça del Sortidor, segons a quines hores, feia por de passar-hi, hi havia unes colles de jovent mig marginal, (del país, per cert), que feien por. Era una època en la qual la vida associativa anava una mica de baixa. Personalment, i amb la perspectiva que em dóna haver nascut al barri i haver-hi viscut tota la vida, amb algun breu parèntesi, crec que va ser de les pitjors.


Però la meva perspectiva és també esbiaixada. Quan jo era petita hi va haver l'allau immigratori de la resta d'Espanya, els pisos s'omplien de criatures i rellogats, un tema aquest del qual ara la gent també es queixa quan demana que es controli el nombre de gent que viu en un habitatge. Recordo una família de davant de casa dels meus pares, amb moltes criatures, alguns dels nens es pixaven al balcó i el líquid anava a parar al carrer. Però jo era petita i no vivia aquell tema com a conflictiu, ni tan sols la meva família, que tot i que admetia que el barri era xaró i una mica ordinari hi havia gent de tota mena i que fins i tot la família dels nens mal educats eren, en el fons, bona gent. De prostitutes, com tothom sap,  n'hi vivien unes quantes, pels nostres carrers, també. No hi treballaven, hi vivien però també hi rebien alguns clients i tot. 


El barri és divers, també, i, en general, sempre s'ha tingut la percepció que, des de Blasco de Garay a la plaça d'Espanya és més fi que no pas des de Blasco de Garay al port. Aquest tema es reflectia fins i tot en els preus dels pisos. Això avui ha canviat perquè el port és de passeig i gaudi i una de les zones que havien estat més malament, aquella que tocava al port, ara té molts habitatges nous i en molt bones condicions. Evidentment que el barri té zones calentes, com el carrer de Blai, no es pot negar que hi ha problemes en uns indrets determinats. Ara bé, la valoració dels problemes va lligada a la percepció personal, moltes vegades subjectiva. En més d'una ocasió les estadístiques policials han constatat que no era aquest un barri on hi hagués un excés de delictes, de fet, hi ha hagut més robatoris o violacions a l'Eixample, per exemple. Però una cosa és la realitat numèrica i l'altra la percepció i aquesta és molt difícil de canviar, quan, en general, ha estat aquest un barri poc estimat per la gent que hi ha viscut, que sempre ha tingut la dèria de travessar el Paral·lel per millorar.


Personalment crec que és una bona època pel barri. Molt diferent de les del passat, perquè res no pot ser igual. La vida veïnal ha canviat molt i la immigració ha fet variar el paisatge humà de forma contundent. Però m'estimo més veure nens sorollosos de tots colors jugant a pilota pels carrers o envaint la biblioteca que no pas veure ni una criatura enlloc, la veritat. És clar que podrien jugar a pilota en llocs més adients, com ara el camp de futbol o els patis de les escoles, això sí, i deixar el carrer per a jocs més tranquils o per a què les nenes saltessin a corda. Un tema com el futbol crec que podria propiciar una integració infantil i juvenil important si es potenciés, jo no sóc futbolera però he constatat com a les escoles és aquest esport un factor clau per a fer amistats interètniques -per dir-ne d'alguna manera-. Això s'ha aconseguit també força amb activitats com les dels castellers, al barri i a tot arreu.


No m'agrada el bonisme progre que vol negar els problemes però em fa molta més por l'alarmisme que els magnifica i exagera, la veritat. El barri és el que és i sempre ha estat, un barri d'arribada, amb gent molt diferent i diversa, no va ser mai un poble, cal recordar-ho, com Gràcia o Sants, això dóna una característica històrica molt diferent, va néixer com a suburbi i encara ho és i ho serà, possiblement. Però molts habitatges s'han rehabilitat gràcies a la demanda i ara ens n'adonem que tenim un conjunt de modernisme modest molt interessant i una història que no és massa llarga però que és important i absolutament exportable. El món associatiu gaudeix de bona salut, és clar que som molts i moltes els qui formem part de diferents associacions i això dóna la percepció que sempre som els mateixos però també veig gent jove que ve a les activitats culturals, pares i mares amb criatures a la biblioteca i moltes imatges més que em generen un optimisme desacomplexat. 


Si el violador de l'Eixample hagués estat del Poble-sec o si alguns assassinats estranys i repugnants com el de l'aparcament de Sant Gervasi, el del carrer Ganduxer o el més recent de Sabadell haguessin passat al nostre barri no vull ni pensar el que s'hauria arribat a dir i escriure. Una meva coneguda que vivia a la part alta, per allà Manuel Girona, va estar requerida fa un temps com a testimoni per la policia, que feia un registre en un des pisos de l'escala on vivia una mena de mafiós, traficant de coses diverses. Però a cap d'aquests altres indrets els fets delictius no n'han perjudicat la imatge, així són les coses, per desgràcia. Una altra cosa és caure en un excessiu cofoisme i creure que som els millors i que no calen protestes puntuals, demandes contundents o millores concretes. 


Un altre tema és barrejar immigració amb conflictivitat. Si al barri hi ha un tant per cent de gent de fora és normal que faci soroll un tant per cent de gent de fora. Les criatures i el jovent sempre fan més soroll que no pas les velletes, és evident. Però m'alegro de tenir botigues de tot altra vegada, m'agrada comptar amb el forn dels magribins, el colmado dels paquis, el basar dels xinesos, perquè tots ells em solucionen la vida quotidiana i perquè fan que al carrer hi hagi llum i moviment. No han tret a ningú, aquests nou vinguts que ara ja no són tan nous; totes aquestes  botigues ja eren tancades de feia temps perquè els antics propietaris no havien trobat continuïtat en les noves generacions. Un altre tema és demanar una major protecció per al petit comerç de barri, molt maltractat durant anys. 


Pel que fa a la proliferació de bars, restaurants, tallers artístics, en principi ho trobo molt bé, tot plegat dóna vida als carrers i fa història. Evidentment, l'excés porta soroll, però això ha passat en altres barris i el tema del soroll és un tema del qual es parla molt però sobre el qual no s'incideix massa, ara per ara. Bé, si doneu una ullada a La Vanguardia d'avui us sorprendreu del gran volum d'iniciatives culturals, alternatives o no, que estan sorgint pels nostres carrers. La realitat acostuma a tenir moltes cares i com deia Campoamor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que ser mira. Analitzant el tema i després d'aquestes consideracions, i tenint en compte la definició canònica de digne, em pregunto: és 'dignitat' el que ens cal demanar o són coses molt menys abstractes, de fet????

diumenge, 15 de novembre del 2009

El Teatre Talia-Martínez Soria, passat, present (inexistent) i futur (imprevisible)




Sembla que el Molino va fent via, que l'Arnau s'arreglarà i que l'antic Español, després Scènic, també s'està acabant d'arranjar. L'espai sobre el qual planen, encara, molts dubtes, és el de l'antic Teatre Talia, un teatre enderrocat quan precisament es trobava modernitzat i actualitzat de no feia massa temps. Fa uns dies, algun enamorat espontani, va escriure aquesta frase amb cartellets de propaganda, a la tanca que limita l'espai, amb la magnífica i esponerosa figuera. Ai, encara queda romanticisme!


Aprofito per recordar una mica de la història del teatre, amb dades manllevades a Viquipèdia:
El Teatre Talia de Barcelona va ser un local d'espectacles teatrals ubicat en el núm. 100 de l'Avinguda del Paral·lel, cantonada amb el carrer del Comte Borrell. Es va inaugurar el 4 d'agost de 1900 i va tancar l'abril de 1988. Dos mesos després, s'hi va produir un incendi; finalment, va ser enderrocat. En l'actualitat, encara hi roman un solar sense edificar. Es tracta d'un espai de titularitat privada que pertany a l'empresa Castro. El Departament d'Urbanisme manté, actualment, reunions amb els seus propietaris per treure aquest espai, qualificat com a equipament, de l'atzucac en què es troba.


Al llarg de tota la seva història, el teatre prengué diferents noms: Teatre de les Delícies de 1900 a 1906, Teatre Líric (entre 1906 i 1913, diferent al Teatre Líric de l'Eixample,tancat el 1900), El Trianon de 1913 a 1915 (que no s'ha de confondre amb el Teatre Pompeia, també al Paral·lel, que del 1901 a 1907 va anomenar-se El Trianon), Madrid-Concert de 1915 a 1921, L'As de 1921 a 1924.


A partir de 1924 es va començar a anomenar Teatre Talia. A començament dels anys cinquanta va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria; el teatre va anar alternant el teatre i la sarsuela amb el cinema. De mica en mica, Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria va acabar essent-ne l'únic propietari. El 1982 va canviar-li el nom de Talia pel seus cognoms: Teatre Martínez Soria i el va dedicar només al teatre.


Abans que fos enderrocat s'hi van representar obres com El apagón de Peter Shaffer i Violines y trompetas de Santiago Moncada, protagonitzada per Fernando Guillén i Paco Morán durant 3 anys consecutius.
La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura.


Si considerem que el Poble-sec arriba al Paral·lel hauríem d'admetre que el Talia no era del barri, però de fet era, potser, dels teatres més relacionats amb el barri. L'Acadèmia del Carme hi celebrava les festes del sant del seu director, el senyor Llucià, i la seva proximitat feia que s'hi anés força. Recordo haver vist actors com Paco Moran o Fernando Guillén prenent una copa al bar del Condal o comprant al súper proper. A més de les obres que s'esmenten a Viquipèdia i de les típiques i exitoses de Martínez Soria, el teatre va conèixer també, en els anys seixanta i setanta, una època molt interessant, amb obres més serioses i punyents. Una obra que en el seu temps va tenir molt de ressò, que es va reposar de nou i que va inaugurar una de les remodelacions del teatre, a principis dels seixanta, va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, un autor francès, traduïda per Pemán i protagonitzada per una jove Núria Espert. L'argument, aleshores fort i escabrós avui segurament ens semblaria passat de rosca, tractava d'una jove prostituta a qui un capellà esforçat compra hores amb la intenció que es penedeixi dels seus pecats i torni al bon camí, cosa que aconsegueix malgrat que la gent el bescanti per les seves visites freqüents a la senyora de vida alegre. Crec que el paper del capellà cast i esforçat el va fer en alguna ocasió el gran i atractiu Rafael Arcos, molt conegut a través de la televisió, avui malauradament desaparegut.



dimarts, 10 de novembre del 2009

Qui mana a Can Ribot?

El dia 2 de novembre, es va publicar al diari La Vanguardia una interessant entrevista a  Jordi Conejos, ex conseller delegat de l'Agrupació Mútua, on parla del senyor Millet i les seves particularitats que aviat esdevindran un gènere literari de culte. La nota d'humor, més aviat negre, ve del comentari que feien al senyor Conejo quan protestava dels fets que tothom no sabia fins fa quatre dies, en relació en aquest cas amb la seva empresa: Tu vens del Poble-sec i els Millet ja manaven a Barcelona fa cent anys...  No sé si el senyor Conejos és, en realitat, originari del Poble-sec o el comentari és una frase feta que constataria la percepció que tenen certes elits barcelonines del nostre paisatge familiar i de la igualtat d'oportunitats. Amb el que anem sabent darrerament sobre l'inefable ex-amo del Palau i sobre tants silencis culpables, hauríem de reivindicar el poble-sequisme amb gran contundència, hores d'ara.




Cuando usted dejó Agrupació, se presentó como una salida pactada. Meses después, parece claro que no fue así. 



Yo nunca tuve una buena relación con Fèlix Millet, y tras ser nombrado presidente fue empeorando. Casi no venía por la mutua. Sólo se preocupaba de acumular cargos en los consejos de las participadas y de las dietas. Pedía que acumulásemos seis consejos en una mañana, y yo me negaba. Me quedaba solo en el consejo diciéndole: "Fèlix, esto no se puede hacer", porque no lo preveían los estatutos o los reglamentos internos. Y la secretaria del consejo también callaba. Yo molestaba. Algunos consejeros me decían que callase e hiciese lo que Millet decía. "Tú vienes del Poble Sec y los Millet ya mandaban en Barcelona hace cien años". Entonces Millet era Dios. Finalmente, me pidieron que renunciara: llegamos a un acuerdo económico y me fui. Eso sí, mientras yo estuve, en la mutua no hacía nada de lo que ha salido en el Palau: los estatutos le limitaban, porque establecen que el presidente no es ejecutivo. 

dimarts, 3 de novembre del 2009

Daniel Martín, Los Tarantos i el nostre barri

Fa un parell de mesos va morir l'actor Daniel Martín, protagonista amb Sara Lezana, Antonio Gades, Carmen Amaya i una pila d'aquells secundaris de tanta categoria que aplegava el cinema espanyol, de Los Tarantos. Aquella pel·lícula, de l'any 1963, es va filmar en una gran part en el Poble-sec, en la zona de dalt del carrer Poeta Cabanyes, si fa no fa, on existia un barri de barraques amb molta població gitana. D'allà provenia també la famosa Chunga. Jo recordo haver anat en alguna ocasió amb monges del Sortidor a repartir per aquells habitatges menjar i matalassos, d'unes donacions que feien, crec, els americans. Ara costa de reconèixer el paisatge però, amb una mica de paciència, es pot recuperar algun indret oblidat. Molta gent gran recordarà també un gitano que adobava paraigües, i a qui li deien el Pinchauvas. Hi havia encara, en aquells primers anys de la dècada dels seixanta, molts venedors ambulants.




Avui tots recordarem, de forma merescuda, la trajectòria de José Luis López Vázquez, però voldria evocar també aquell galan que va ser Martín i que, després de Los Tarantos, el mateix que la seva parella, Sara Lezana, no van aconseguir papers tan emblemàtics com aquells, inoblidables. Carmen Amaya va morir poc després de filmar la pel·lícula i també Antonio Gades fa temps que no balla per a nosaltres, descansin en pau.




dissabte, 24 d’octubre del 2009

Xerrada sobre la Setmana Tràgica



Aquest matí de dissabte s'ha realitzat una activitat organitzada pel Centre Cívic del Sortidor, en la qual ha col·laborat CERHISEC: una ruta històrica pel barri amb final vermutero, primer a l'emblemàtic i històric Bar Quimet del carrer Cabanyes i després al més nou Lia d'en Vicius, del carrer de Blai. Dóna gust com tantes antigues bodegues mantenen la seva tradició i decoració i s'adapten als nous temps amb una gran qualitat. Tot era boníssim, a tots dos establiments, no cal dir-ho. Els assistents a la ruta eren, en una gran majoria, gent jove, nova al barri o que fa poc que hi viu. Ha estat un goig poder explicar la petita història del Poble-sec a persones tan interessades.


Dimarts, nova activitat de CERHISEC. Es repeteix la xerrada de l'any passat sobre els fets de la Setmana Tràgica, i sobre la seva incidència al nostre barri. El motiu de la repetició és que ara l'acte ja es troba emmarcat en el conjunt de conferències, rutes i activitats diverses que es fan a tota Barcelona durant el centenari. Pel febrer tindrem al Centre Cívic una exposició itinerant i noves xerrades sobre el tema, que parlaran d'aspectes més generals de la política, la societat i les característiques d'aquella complicada època.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Jardinets improvisats




Aquesta entranyable font es troba a dalt del carrer Cabanyes. Però el que resulta més interessant és l'escocell de l'arbre del seu darrere. Aquests espais que envolten els arbres són sovint un niu de porqueria, quan, a més, l'arbre ha mort per qualsevol causa fan pena de veritat. En canvi, en alguns d'ells, veïns esforçats hi han creat petits jardins esponerosos, com en aquest cas. Felicitats als anònims jardiners!!!!


diumenge, 11 d’octubre del 2009

El Pi del Teatre Grec

Els jardins Amargós, a tocar del Teatre Grec, van ser durant un temps roserar i a la primavera feien una olor excepcional. No sé si per massa feina, però el cas és que les roses van cedir el lloc a plantes més resistents. Ara hi torna a haver roses, d'aquestes petites, totes del mateix color. La zona ha patit alts i baixos, els estanys sovint no tenen aigua i ja no s'hi poden pescar cap-grossos, però, vaja, diria que ara encara ofereixen, aquests jardins, un aspecte digne.

El pi centenari que podeu contemplar deu ser molt antic. El meu pare n'estava enamorat, quan jo era petita i els diumenges era habitual anar a fer un tomb fins al Teatre Grec, sempre mostrava la seva admiració per aquest arbre. Em sembla que aleshores hi havia un banc, sota el pi.

Sempre que vaig al Teatre Grec recordo quan a escola ens hi portaven a berenar, normalment tan sols la tarda del dijous gras. En una ocasió, devia tenir jo deu anys, la professora ens va fer callar i ens va ensenyar una noia vestida de grega que recitava, era la Núria Espert, molt jove, assajant Medea. Pensàvem que en aquell teatre els lleons amagats als soterranis esperaven l'ocasió de cruspir-se els cristians i ens barallàvem per seure al seient de pedra principal. És encara aquest un indret màgic, crec que poc aprofitat, llevat de les temporades habituals de teatre i algun concert puntual, com el que va oferir la Banda Municipal per la Mercè.

El pi encara viurà molts anys, em sembla, i qui sap quants infants jugaran a prop seu, encara.

dijous, 8 d’octubre del 2009

El Molino, el Paral·lel i el futur possible


Acabo d'arribar d'una reunió sobre el tema del Molino i el futur del Paral·lel, lligat al del nostre barri. La veritat és que l'empresa Ocio Puro, amb Elvira Vázquez com a motor del tema, està fent una gran tasca d'informació i oferiment de diàleg i col·laboració amb les entitats del barri. El fet és que ja fa temps que es parla de la revitalització del Paral·lel, en la dècada dels vuitanta es va fer una campanya a l'entorn del Paral·lel i del Molino i les aspes van girar en un Nadal que ara ja és un record. Després va tornar a decandir-se el tema.

Quan jo era petita el Paral·lel estava molt animat, però la gent gran sempre deia que no era com el d'abans de la guerra civil. Sempre hi ha un passat que idealitzem i els paisatges lligats a la nostra infantesa i la nostra joventut no poden tornar, ja que tot canvia. Com comentava en moltes ocasions el senyor Badenes, en pau descansi, historiador de la zona, gràcies al qual podem comptar amb interessants publicacions sobre el Paral·lel, molta de la gent que reivindicava el Molino i en plorava la desaparició no hi havia anat mai, ja que en una època es considerava aquell un espectacle massa popular i de poca volada, xaró i ordinari.

El Paral·lel de la meva infantesa era el dels immigrants d'aleshores. Després també va millorar, amb els teatres oferint obres interessants i fins i tot més intel·lectuals. Hi ha moltes reticències sobre el tema de la reforma, que avui he copsat a la reunió, i el fet que en l'empresa i la fundació hi participin persones famoses fa que hi hagi qui pensa que poden existir interessos capitalistes ocults. Sembla que mai fins ara no havíem mirar malament les fundacions, però el tema del Palau també ens ha tornat maliciosos. Personalment, crec que si es vulgués endegar una operació tan sols especulativa i de lucre no caldria cercar tantes complicitats veïnals ni donar la cara de forma tan clara com ho esta fent la gent implicada. Encara patim una mica el tòpic esquerrà de mirar de cua d'ull qualsevol intent empresarial. Per cert, Elvira Vázquez ha col·laborat des de fa anys en coses com ara la Fundació del doctor Clotet contra el Sida, quan al doctor Clotet no el coneixia ningú, aspecte poc conegut de l'empresària i que crec que està bé que se sàpiga, perquè tenim una perillosa tendència a pensar que tot es fa sempre per motius mesquins.

Un altre tema és com volem que sigui el barri i com volem que sigui el Paral·lel del futur. Em temo que en això ens trobaríem opinions molt diferents i fins i tot divergents. De fet, en les crítiques a aquest futur proper no hi he trobat massa propostes sòlides o alternatives, la veritat, com sol passar. O potser és que ja ens va bé tot com està ara? Val més no somniar massa, els somnis mai no són com la realitat, però de vegades fins i tot són... millorables. Jo sí que voldria un Paral·lel més comercial, amb més teatres i per on es pogués passejar a gust. En principi caldrà donar un vot de confiança a aquesta remodelació del teatre i a aquests intents de revitalitzar una avinguda que ara té molt poca gràcia, malgrat que encara hi ha teatres i que la Sala Apolo s'omple sovint de jovent molt divers. Hi ha prevista també la recuperació de l'Arnau, i l'Scènic, l'antic Español, sembla que es posarà en marxa a finals d'any.


divendres, 25 de setembre del 2009

UNA BONA NOTÍCIA: EL BAR D'AHIR, AVUI!!!

La tarja que us donaran al Bar Domingo diu:

El primer bar del barri en tenir la televisió. El primer amb porta de vidre. El bar de les celebracions, de la partideta, dels vermuts i dels cigalons de costum. El bar on quedar amb amics i família. El 'Bar' del barri amb i per a la gent d'ahir, d'avui i de sempre.


Doncs sí, l'emblemàtic Bar Domingo de tota la vida, al carrer de Blasco de Garay, 15, després d'haver estat tancat durant un temps i haver funcionat durant una temporada com a Bar Nòrdic, torna a obrir. En un temps de tants de canvis i en els quals hem perdut tants referents, aquesta és una GRAN NOTÍCIA PER AL POBLE-SEC. Un establiment amb una llarga història i amb més de cinquanta anys regentat per la mateixa família!!!

Trobareu més informació a la seva web, cliqueu aquí.

dimecres, 16 de setembre del 2009

On posarem els gossos abandonats?

Montjuïc no és Pedralbes i ja es veia venir que els gossos no acabarien al Parc de l'Oreneta. Després de l'espectacle lamentable que ha donat l'ajuntament amb aquest tema, amb estudis cars i decisions irrevocables que s'han revocat, s'ha hagut de fer enrera i reprendre la proposta de col·locar la gossera a Montjuïc.

Fins ara només he llegit protestes per part del Centre d'Estudis de Montjuïc, en concret d'Anna Menéndez, presidenta de l'Associació de Veïns de la Satàlia, recordant que es va pactar que no es posarien més equipaments a la muntanya fins que no existís un pla d'usos seriós.

Estaria bé que les diferents associacions del Poble-sec diguessin alguna cosa, a poder ser conjunta i meditada sobre el tema. És clar que Montjuïc no és ben bé el Poble-sec, però sempre hi ha hagut una gran relació amb la muntanya, tan malmesa, maltractada i mal aprofitada i conservada al llarg del temps.

A Montjuïc també hi ha escoles, per cert. I molts equipaments, ja, que s'han menjat moltes zones verdes. El pitjor de tot, però, és l'actitud de cagadubtes de l'ajuntament i la decisió de decidir fer la gossera a la muntanya sense haver parlat amb les diferents associacions cíviques dels barris que l'envolten. Pedralbes no és Montjuïc, ja ho sabem, oi? De tota manera, ja han dit que fins el 2013 la cosa no estaria acabada i que, de moment, sembla que els pobres gossos hauran de continuar on són, un espai lamentable, evidentment, i obsolet del tot.


dimarts, 8 de setembre del 2009

Obres i remodelacions

Avui, al blog Vida quotidiana hi ha un comentari sobre les inacabables obres de la nostra Plaça de les Naves. Podeu accedir aquí a un article del Periódico de 2007 on s'anunciava la seva finalització el 2008. Si ens puguéssim entretenir en recollir les proclames sobre obres meravelloses no acabades o frustrades que els poders públics donen a conèixer als diaris abans no s'acabin i que no s'acaben mai, podríem publicar un veritable Neoceltibèria Show.

La Plaça de les Naves era, en la meva joventut, un agradable i racional espai. Durant l'època de les places dures, deu fer gairebé trenta anys, ens en van fer una remodelació que devia costar molts duros, amb una gran parafernàlia. La plaça va romandre també, durant molt de temps, en obres. L'invent consistia en dividir-la en uns espais, tots ells petits i amb racons per on, més endavant, es podien amagar marginats de tota mena. Al principi els veïns es van prendre molt seriosament les demandes sobre la seva neteja, en una ocasió la meva filla, aleshores petita, que anava a la malauradament desapareguda escola 'L'Esclat', va anar, amb l'escola a jugar allà i de seguida van venir unes veïnes a vigilar que no embrutessin.

Al cap de poc temps ja ningúu no vigilava res. Hi van posar una bonica estàtua de Rebull perquè calia portar l'art al carrer i el 1995 algú la va decapitar, cosa que va fer que s'hagués de substituir per una còpia. Ara sembla que s'havia de tornar a remodelar, per fer aparcaments, i algú va dir que hi havia hagut un refugi. De fet el Poble-sec havia estat ple de refugis, i és impossible conservar tots aquests espais, però avui està de moda el tema de la guerra civil i el tema desvetlla moltes inquietuds, es fa més soroll pels refugis que no pas per la destrucció d'edificis amb elements antics, per exemple, i que també tenen molta història.

Més enllà del tema del refugi, sembla que l'empresa constructora va fer fallida. I així hem arribat al dia d'avui. La veritat que no entenc tanta remodelació per gastar diners, es va fer amb la Plaça de Santa Madrona, que a mi m'agradava molt més abans, la veritat, i es va vendre la moto als veïns d'allò més bé. Per fer zones de vianants no cal tant de canvi i, a més, les zones de vianants també són un perill segons els canvis socials que es donen als indrets, només cal veure què va passar amb la Plaça de les Naves i que ha passat amb el carrer de Blai, encara que és un tema polèmic i sembla que no s'hi vol entrar massa a fons: soroll, brutícia, baralles i protestes dels pobres veïns antics, que veuen amb impotència com ja no són a casa seva i que marxarien d'allà si tinguessin diners per a un pis en un altre indret.

Potser haurem d'enviar fotos i fotos als diaris, com han fet els botiguers de la Boqueria, per tal que les coses, al menys, es debateixin. Ja no dic ni tan sols per a què se solucionin... Això ja seria un miracle de Lurdes.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Salvem la figuera del Talia!!!!!!


Encara que no fos al Poble-sec, el teatre Talia era ben a prop del barri. L'acadèmia del Carme hi acostumava a celebrar el sant del seu director, el senyor Llucià, segur que molts ex-alumnes recorden aquells festivals a major glòria del dirigent pedagògic. Al super del Paral·lel hi anaven a comprar actors com Paco Morán i d'altres i encara que havia mantingut programacions molt diferents al llarg del temps sempre havia estat un teatre concorregut i d'èxit.

El Talia era un teatre comfortable, estava en bones condicions, però una malaurada història d'herències que encara no he acabat d'entendre ens va portar a l'estat actual, més de trenta anys, després de l'enderroc, amb un terreny on no s'hi fa res... Res? Sí, s'hi fan arbres, herbes i matolls. De tant en tant algú els talla però rebroten amb força i molts gats hi fan estada, també.

El més sorprenent és l'esponerosa figuera, que ja treu el nas per damunt dels cartells publicitaris. No sé si dóna fruit. Hi ha qui m'ha dit que la figuera ja hi era en el temps del teatre, en una mena de pati, però no he pogut contrastar aquesta informació fins ara.

Arribarà algun dia en què, suposo, acabaran per aprofitar aquesta cantonada. No sé si respectaran la voluntat de Martínez Soria, sobre l'obligatorietat de construir-hi un teatre altra vegada. En tot cas, seria una llàstima perdre aquesta figuera que perfuma les nits d'estiu amb la seva olor característica i que ha aconseguit sobreviure enmig de tantes pèrdues urbanístiques.