diumenge, 27 de desembre del 2015

ELS REIS DEL CARRER CABANYES, ANYS 80



Durant molts anys l'esperit anarquista del nostre barri va propiciar que cada carrer fes festes i celebracions diverses quan li semblava. Per sort avui tot està més centralitzat i organitzat. El carrer Poeta Cabanyes va tenir una època molt activa i durant uns anys els Reis d'Orient recollien allà les cartes dels infants. Si la memòria no m'enganya era a la part de dalt de tot on es muntava l'espai dedicat a tan noble tasca. Era una sort tenir-los tan a prop de casa.

D'aquells anys he trobat dues fotografies, a veure si algú s'hi reconeix. La primera deu ser de l'any vuitanta-u, car només hi ha la meva filla. La segona és de més endavant, potser del vuitanta-dos o vuitanta-tres. L'escenografia de la primera és més reeixida, amb dos patges ben habillats que avui deuen ser pares de família. La meva filla mostra respecte, però no pas temor.

A la segona la nena és més grandeta i em temo que ja s'ensumava que tot plegat era un mite improbable, però el meu fill, encara petit, està una mica espantat, cosa que tampoc no és tan estranya car el Rei Ros recorda una mica l'abominable home de les neus, tal i com me l'han guarnit.

Les fotografies en colors d'aquells anys s'han descolorit força, una llàstima, tot i que la gràcia dels programes actuals les ha pogut millorar una mica. Avui hi ha una tendència intel·ligent per tal d'evitar la proliferació monàrquica i comptar més aviat amb patges recaptadors de cartes  dels quals també n'hi ha un munt.

Aquest any la meva néta, que va al Ferran Sunyer, ha cantat amb la seva classe aquesta cançó, en el festival nadalenc. La gent passa però la il·lusió continua... i que duri.


dissabte, 19 de desembre del 2015

DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC: ELS NOMS DELS NOSTRES CARRERS



Dimarts, dia 22 de desembre, amb les eleccions passades i Nadal a tocar, tindrem la darrera xerrada-col·loqui de l'any 2015. La dedicarem a fer una primera aproximació a alguns dels noms dels nostres carrers.

Per exemple:

-Sabeu que una gran part dels noms són els d'antics propietaris dels terrenys?
-O que una gran part dels noms que es van posar als nous carrers durant els primers anys de la urbanització del barri tenen relació amb la Guerra dels Segadors i la Batalla de Montjuïc?
-O que alguns carrers han tingut canvis de noms no aclarits del tot? O que alguns d'aquests canvis avui són molt poc coneguts per no dir gens?
-O que possiblement alguns noms es van reconvertir fins al punt de què avui tenim una idea errònia sobre el seu significat?
-O que alguns es van canviar pel fet que a Barcelona hi havia moltes duplicacions?
-O que l'estrena de la versió original de Mar i Cel, que avui encara triomfa al Victòria en la seva variant de musical la va estrenar un actor que dóna nom a un dels nostres carrers?

Tot això i molt més dimarts, dia 22, a la Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre!!!!

dimarts, 24 de novembre del 2015

SOR CRESCÈNCIA I JO

Veig a Bibliogoigs que avui és Santa Crescència. No crec que avui hi hagi gaire gent, i menys jove, que porti aquest nom. L'única persona que vaig conèixer que es deia així va ser una monja i suposo que aquest era el seu segon nom ja que quan professaven les noies es canviaven l'original per un altre que triaven, talment com si canviessin de vida i de personalitat.

Sor Crescència era una monja rondinaire, ja gran, tot i que quan ets petita a tothom veus molt gran, més encara durant els anys cinquanta, les iaies es vestien aviat de velletes i, pel que fa a les monges, era gairebé impossible esbrinar quina dama real s'amagava rere aquells hàbits i aquelles toques.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, era ja una secundària, a l'escola i es limitava a fer classes de labors. Aquells i aquelles escoles eren veritables comunitats que, com totes, fins i tot la de l'escala, reflectien les dèries, misèries i virtuts de les grans. Les relacions de poder fluctuaven i es manifestaven en molts detalls que amb el temps he anat entenent.

L'orde a la qual pertanyien les monges de la meva escola l'havia fundat una dona d'Arenys, Anna Ravell, la Mare Ravell, el nom de la qual el porta avui el centre del Poble-sec i del qual s'han esborrat de forma políticament correcta les connotacions ràncies per passar a donar nom a una pedagoga notable, més o menys. 

L'estructura de poder de l'orde comptava en els llocs de poder amb monges catalanes però cap als seixanta van irrompre en el context monges basques les quals, tot s'ha de dir, van refer l'escola a fons ja que crec que feia temps que no tirava endavant. Aquesta dicotomia basco-catalana no estava exempta de tensions, tema en el qual no puc entrar a fons ja que no el conec però que es podia llegir entre línies a través de comentaris subtils d'aquells que algunes monges amollaven a les nenes més  grandetes, de tant en tant.

Sor Crescència, catalana, possiblement havia tingut més pes en alguna etapa anterior però durant la meva va anar quedant relegada a les mencionades labors, activitat aquesta que també resultava ja complementària i de poca volada. Durant les labors una de les nenes llegia vides de sants i també resàvem el rosari. L'encarregada de passar-lo, si era una mica entremaliada, se saltava avemaries sense que la monja, que potser ja sordejava una mica, cosa que la toca-tapa-orelles devia potenciar, se n'adonés.

També era habitual acabar aquella lletania de l'ora pronobis allargant els finals, ora pronobisssss. La monja rondinava força i nosaltres xalaven d'allò més. Sor Crescència amollava sovint un penjament a aquelles qui, com jo mateixa, teníem poca traça amb el tema dels brodats i les costures: bunyolera!!!

Sor Crescència, quan ja vaig marxar de l'escola, tenia cura de fer arribar la revista que aleshores editaven les franciscanes, Paz y Bien, a les cases de les antigues alumnes. Una altra de les seves tasques era organitzar els viatges d'aquelles capelletes transportables que anaven de casa en casa, ens encantava que ens encarregués anar-la a portar o a recollir a alguna casa.

Vaig començar a estimar Sor Crescència quan vaig marxar del cole i vaig començar a treballar en un despatx, sempre que em veia em preguntava com m'anava i quant guanyava i què feia. Era com una iaia entranyable i afectuosa, molt diferent de la monja geniüda de la costura pretèrita.

Un dia vaig saber que havia mort. Ja no ens passaven la capelleta i el Paz y Bien es va deixar de publicar. Era una revista ben editada per l'època, amb notícies sobre les escoles de l'orde i fins i tot divertits acudits. Sempre ens queixaven de què hi sortien poques notícies i fotografies de l'escola del Sortidor. En un número de l'any 55, la revista era trimestral, va sortir, però, tota una pàgina dedicada a l'escola. Crec, però no n'estic segura, que potser  Sor Crescència és la de la fotografia de sota, a l'esquerra.

L'altre monja em penso que és la Madre Camila. La classe de solfeig i piano era minoritària, el nostre barri era humil però hi havia cert classisme escolar, fins i tot hi havia unes nenes que duien bata blanca, pagaven menys i assistien a una mena d'unitàries marginals. Això de les bates blanques, tot s'ha de dir, es va acabar amb els aires conciliars i les monges basques. 

No em puc imaginar com devia haver estat la joventut o la infantesa de Sor Crescència, de fet no en sé res, de la seva vida. Avui costa imaginar l'ambient de la Catalunya Catòlica i Rància, que tant de pes ha tingut en tantes coses. Durant molts segles les noies tenien poques sortides, casar-se o fer-se monges o ser tietes conques i menystingudes. M'adono que les preguntes que em feia Sor Crescència sobre la meva vida laboral tenien espurnes de melangia, en aquell present, avui llunyà, les noies modestes ja podien fer alguna coseta més i guanyar-se les garrofes.

Avui li he volgut dedicar aquest record, descansi en pau al cel dels dibuixos dels missals antics, amarat d'àngels i núvols daurats.

divendres, 20 de novembre del 2015

BATACLAN, BATACLANS, BATACLANES, RATAPLANS I NOVELTYS


Els tràgics fets de París han fet que tothom de per aquí recordés que al Paral·lel hi va haver també un BATACLÁN. Aquests dies he vist articles a diferents diaris recordant el Bataclán barceloní. El cas és que em van trucar de BTV per si volia explicar alguna cosa sobre un cabaret, o music-hall o com en volguem dir, que va ser famós, pecaminós i el primer en tancar després de la guerra. Avui al seu lloc, al número 85 del Paral·lel,  hi ha un Hotel, un bloc de pisos i una botiga de la xarxa Humana. 


Com podreu comprovar i m'imagino que per culpa de la pressa amb la qual es fan els muntatges televisius, del que vaig explicar en queda ben poca cosa al breu reportatge, a més a més del fet que s'hi diuen algunes coses inexactes. La majoria de la informació l'he treta del llibre El Paral·lel, història d'un mite, de Miquel Badenes, publicat l'any 98, versió catalana i millorada d'un anterior, de l'any 93, que l'autor es va haver d'autoeditar.



L’any 1883 Jaume Xiclà va construir al número 85 del Paral·lel, a la cantonada amb  Poeta Cabanyes, un cobert-magatzem regentat per la raó Vilella i Casas,  destinat a magatzem de carbó i femater. Amb el canvi de segle Felicià Homs i Juncà va arrendar el solar, la propietària d’aleshores era Dolors Cots i Torres. Homs hi va construir un cafè espaiós, el Gran Café del Recreo. A l’estiu es convertia en orxateria, a l’estil valencià.

El 1910, quan l’ambient de l’avinguda començava a animar-se, va començar a oferir espectacles de music-hall i va passar a dir-se Gran Cafè Concert El Recreo. El 4 de setembre de 1914 es va reformar i es va convertir en el Gran Music-Hall Novelty.

Va ser molt famós, hi anaven molts mariners quan arribaven al port. El 1924 va passar a ser-ne empresari  Francisco Serrano Arambul, un valencià i el va rebatejar amb el nom de Bataclán, a causa de la fama del de París. Amb aquest  nom hi va haver locals a moltes ciutats, també a Madrid. El nom s’havia fet famós, fins i tot  bataclana va ser sinònim, a alguns països americans, de vida disbauxada, i el recull algun tango. Si algú recorda una sèrie brasilenya de fa anys, Gabriela, recordarà també que en aquella història hi tenia un gran protagonisme un cabaret amb el mateix nom. Gabriela estava basada en la famosa novel·la de Jorge Amado, més endavant es va portar al cinema i darrerament al Brasil se n'ha filmat una nova versió.

Una ballarina del Bataclán va ser Fernandita del Valle, en realitat Vicenta Fernández Valle lligada sentimentalment amb Serrano, amb qui tindria dos fills.  La parella va intentar en algunes ocasions comprar el local però no ho va aconsegiuir  i al final, després de la guerra, van arrendar El Molino. Vicenta en va passar a ser propietària en morir el seu home i es va fer molt popular.

Per motius de l’època Bataclán devia sonar estranger i pecaminós i després de la guerra civil es va dir Rataplán. Rataplán era també un innocent personatge del teatre infantil.  Però va durar poc, el 1942 va tancar i va ser el primer de la zona en fer-ho. S’hi va instal·lar un magatzem de la raó ‘Maderas Vilarrasa’ i uns anys més tard s’hi van fer pisos. Ara hi ha també un hotel i una botiga de la cadena Humana.

El nom ve d’una opereta satírica d’Offenbach, estrenada el 1855 a París, el de París es va inaugurar el 1865. Des de mitjans dels seixanta fins els  primers setanta el de París era molt freqüentat per espanyols immigrants i el 75 hi va haver un atemptat no aclarit que no va causar víctimes. Després va anar passant a sala de concerts d’espectacles i discoteca, amb preferència pel rock i els seus derivats.


Aquests dies es poden trobar a diferents diaris moltes informacions sobre el BATACLÁN barceloní. Era un local molt viu en la memòria dels meus pares i, sobretot, avis, però va tenir una durada breu. L'antic NOVELTY també havia estat molt popular.

Del breu espai de temps durant el qual la sala es va dir RATAPLÁN n'ha quedat poca informació, per les hemeroteques tan sols he trobat una referència respecte a unes multes que es van posar a aquell i d'altres locals per no haver col·laborat com s'esperava en ajudes a l'Auxilio Social. 

L'any 78 es va estrenar una pel·lícula protagonitzada per José Sacristán, Un hombre llamado Flor de Otoño. Evocava, idealitzada i novel·lada, la vida d'un personatge real, un advocat homosexual afeccionat al  transvestisme, Lluís Serracant. La història se situava en el Bataclán però, de fet, les referències feien pensar més aviat en La Criolla, el local del carrer del Cid.

El Bataclán de París va ser durant uns quants anys un lloc important de reunió de la immigració espanyola de l'època, s'hi feien festes flamenques, eleccions de misses andaluses, i fins i tot algunes autoritats hispàniques el visitaven quan eren per París. L'any 75 va haver-hi un atemptat que no es va acabar d'aclarir, per sort tan sols hi va haver danys materials. Més endavant ja es va anar especialitzant en la música rockera i els seus derivats. La història espanyola del Bataclán parisenc també donaria molta matèria per a una narració o una sèrie de la tele.

Penjo el breu reportatge de BTV i ja veureu com s'afirmen coses inexactes, referides a la propietat del senyor Serrano i la relació amb El Molino, tampoc crec que l'empresari, un gran professional per altra banda, tingués cap pretensió en això de fer de tot plegat el París del sud d'Europa. L'època de més volada del Paral·lel van ser els anys 20, gràcies, també, a la bonança econòmica derivada de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial car, per desgràcia, quan hi ha tragèdies en un indret sempre hi ha un altre indret que se'n beneficia. La postguerra del Paral·lel és també molt interessant, tot un món, diferent però popular, polièdric i ben viu encara. Fins que va arribar el sis-cents, la televisió i la resta. Tot canvia i no hi podem fer res i cada generació té les seves nostàlgies pròpies.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2015/11/19/sala-bataclan-barcelona-avinguda-paral%C2%B7lel/#comment-37732

De fet es ben curiós l'estrany camí pel qual determinats temes es posen d'actualitat. Una pel·lícula molt popular de l'any 1936 va ser Rey del Bataclán, curiosament el nom original era King of Burlesque, una paraula, això de burlesque que tot just hem conegut fa quatre dies. Un grup de ball molt popular que actuava a les revistes de l'Apolo durant els seixanta es feian dir BATACLAN DANCER. A l'Apolo,durant els anys 20 també hi va haver un espai que portava el nom de BAR BA-TA-CLAN.


Cartel Rey Del Bataclan


GARUFA, tango de GARDEL, aquí cantat per Julio Sosa, on  trobem el mot  bataclana...

dimarts, 17 de novembre del 2015

L'ESCLAT, MOLT MÉS QUE UNA ESCOLA



Resultat d'imatges de MARC ANDREU BARRIS
He llegit darrerament dos llibres que m'han recordat  i explicat moltes coses. El de Marc Andreu es un estudi aprofundit sobre els moviments veïnals del post-franquisme i la transició. El de Jordi Amat un passeig per les interioritats d'això que en diem el procés. Quan les coses són difícils sembla més fàcil unir-se per aconseguir-les, potser no és així, però les divisions no s'evidencien tant com quan els temes semblen normalitzar-se. 

Els combatius moviments veïnals barcelonins van fer moixoni o gairebé amb la democràcia, amb l'ajuntament del senyor Serra, però no cal culpar tan sols els de dalt, tot i que hi tenen molt a veure. Els líders veïnals, alguns, van passar a la política de partit i d'altres es van desenganyar i es van dedicar a d'altres coses. Els entusiasmes són difícils  de mantenir. La unitat, també. Ho estem veient ara perquè no aprenem del passat tot i que aquest tampoc mai no es repeteix de la mateixa manera.


Podria fer una llista d'iniciatives interessants que es van perdre durant els vuitanta. També es van perdre espais de la ciutat que havien resistit el pas dels temps ombrívols. Amb les Olimpíades van arribar nous entusiasmes, algun dia s'haurà de revisar a fons allò de la moguda olímpica i els seus rerefons i corrupteles. Però com que anàvem més grassos... Quan el pastís és gran fins i tot les molletes són cobejables i val més no entrar a fons en les catacumbes dels poders diversos.


Durant uns anys al Poble-sec vam comptar amb una mena de miracle escolar, l'Escola l'Esclat. Avui les escoles estan molt bé, en general, també o sobretot, les públiques. Totes fan immersió en català, festes populars, jocs florals, colònies i moltes coses més que durant un temps van ser exclusives de determinats centres on el tema català era prioritari. Tot ha canviat i moltes coses han millorat i han millorat a fons però de vegades tenim una tendència perillosa a l'oblit i el menyspreu. Una cançó ja antiga d'Espinàs, que reivindicava la necessitat de noves cançons i feia una mena de clam en contra de la tradició deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre. Segurament avui Espinàs ja no cantaria ben bé això, no cal perdre el record, no l'hauríem de perdre.


L'Esclat, amb totes les limitacions de l'època, fins i tot físiques, car no comptava amb unes grans instal·lacions, va ser una llumeta escolar al barri, en la foscor d'uns anys on tot semblava bullir. Més endavant va formar part del CEPEC, la història del CEPEC també s'haurà d'escriure algun dia amb una mica d'objectivitat. La prepotència de determinats grups polítics va fer que es bandegessin solucions eficaces i al capdavall el que se cercava, en ocasions, eren privilegis escolars una mica injustos. D'escoles i mestres del CEPEC n'hi havia de tota mena, com en la xarxa pública d'aleshores. 


La meva relació amb L'Esclat es va esdevenir, també, durant els darrers anys de l'escola. Inacabables reunions, lluites polítiques entre mestres d'un partit o d'un altre, enfrontaments amb la direcció, fets que mirats en la distància els relaciono de ple amb la situació política de canvi. Des del present es fa difícil entendre aquelles escoles i aquelles circumstàncies, tant lligades a la política del moment. Va ser una llàstima tot plegat i que una iniciativa tan interessant acabés com va acabar, al menys no n'hauríem de perdre el record ni minimitzar-ne el mèrit. Recordo coses molt lamentables, alguns dels pares i mares que movien més brega ja tenien les criatures matriculades en d'altres centres però encara tiraven llenya al foc assembleari, per exemple.
He treballat gairebé quaranta anys a l''escola pública, quan les coses anaven malament vaig optar per portar els meus fills a una alta escola del CEPEC, no es trobava al barri i avui no ho podria fer, perquè aquesta escola, del barri de Les Corts, va tenir més vista i va poder passar a pública i avui no em tocaria per zona. Allà vaig tornar a viure abrandades assemblees i també vaig viure molts enfrontaments i problemes a les escoles públiques on vaig treballar. Eren anys complicats, les associacions de pares i mares eren més que això, eren plataformes polítiques, amb lideratges que avui costarien d'explicar. 


L'Esclat va fer que gent de Sant Antoni i de l'Eixample vingués a estudi a una escola del Poble-sec, una raresa, car en general ha passat a l'inrevés. He trobat una publicació de Sant Jordi dedicada al barri, obra de l'escola, amb dibuixos i textos d'alumnes. És de l'any 1982, ja tot començava a trontollar una mica. El barri també era molt diferent, els vuitanta van portar una despoblació constant, una època de decadència molt trista. Per sort, tot revifa, la nova immigració va portar de nou infants als nostres carrers i les escoles públiques han fer un gran salt qualitatiu en aquests darrers anys.


Aquells primers anys vuitanta van esdevenir una mena de cant del cigne de tantes iniciatives. Fins i tot les aspes del Molino, encara molt viu aleshores, van tornar a girar en algun Nadal. L'alumnat de L'Esclat va anar marxant, alguns van anar a parar al Bosc, alguns privilegiats, no era fàcil obtenir plaça en aquell centre, aleshores. D'altres van anar al Magòria. I d'altres, on van poder. Estudiar en català ja no va ser una raresa, esperem que no ho torni a ser mai. Gent que havia fet política en el context escolar més endavant criticava que es fes política fora dels canals oficials, partidistes. 


Crec que paga la pena intentar, amb temps, dedicar a L'Esclat algun homenatge, ni que sigui una xerrada de CERHISEC, i mirar enrere amb tendresa i objectivitat. M'he posat en contacte amb Annabel Jové, filla de la directora i que també va ser mestre de l'escola, qui m'ha fet arribar alguns documents i fotografies. Si hi ha gent que té materials i interès en el tema agrairia que es posés en contacte amb mi, així podríem endegar amb temps la xerrada i fer-la més participativa.

Potser les coses no poden ser d'una altra manera, quan passen. Ja veiem en el present que resulta molt difícil posar-se d'acord, fins i tot quan hi ha en joc coses importantíssimes. En tot compten aspectes com ara la ideologia, els personalismes, els menyspreus, el purisme d'alguns, l'ambició d'uns altres. Quan fem prevaldre allò que ens separa per damunt d'allò que ens uneix tots hi perdem, perdem associacions de veïns, noves cançons, escoles, reivindicacions justes, espais cobejats, perdem il·lusió i empenta i sempre, ai, hi ha qui se n'aprofita...

Un dels moments més inoblidables que recordo relacionats amb l'escola es va esdevenir en un espai que també hem perdut, el teatre de les Cotxeres, on ara hi ha l'escola Ferran Sunyer i el Centre Cívic. Era aquell aleshores un teatre esplèndid, no com aquests teatrets incòmodes, precaris i lletjos del present. S'hi van celebrar uns Jocs Florals de l'escola, al cap d'un temps tot es va aterrar i durant anys no s'acabava d'aclarir que hi farien. Els textos els llegia, entre d'altres, Sílvia Oliver, filla del poeta, gran actriu, era una de les  mares de l'escola, aleshores. 

Quan jo era petita, a l'estiu, en aquell teatre assajaven orquestres i ens arribava, de nit, la música que tocaven, era agradable d'escoltar, car no hi havia els altaveus d'ara i tot era suau i íntim. 

dilluns, 2 de novembre del 2015

FA CENT ONZE ANYS: EL PARAL·LEL, L'ALCALDE, EL PINTOR, LA CUPLETISTA I L'AMPLADA DE LES VORERES




Per casualitat, en cercar imatges a l'entorn de la Castanyada, m'he ensopegat amb aquest acudit, al Patufet del primer any de  la seva publicació, 1904. L'acudit en vers fa referència al famós problema de l'amplada del Paral·lel i de les seves voreres i l'alcalde és Gabriel Lluch i Anfruns. Lluch (1857-1914) va ser alcalde tan sols durant un any, del juliol de 1904 al juliol de 1905. Va mostrar molta fermesa en fer aterrar cases que no seguien la normativa. Ningú no creia que fos capaç de tirar endavant l'enderrocament però després d'haver pres l'acord en una sessió de l'11 de setembre de 1904 el dia 12 d'octubre pel matí es va presentar a l'Avinguda del Paral·lel amb cent guardes d'infanteria i cavalleria i brigades municipals amb pics, pales, escales i estris diversos. 

La gent va seguir amb gran expectació aquells enderrocaments. Abans, a primera hora del matí, s'havia comunicat als afectats l'enderrocament per tal que retiressin estris i pertinences. Tot i amb això sembla que de moment la cosa no es va prendre seriosament fins que no va començar la feina. Alguns propietaris aleshores van demanar més temps per retirar taulells de marbre o vitralls, cosa que va ser acceptada.

La gent, quan va veure com treballaven aquelles brigades municipals, que tenien fama de patir una gran galvana crònica, va començar a ficar-se amb ells amb penjaments com ara:
-Ganduls, ja era hora que treballéssiu, com es veu que teniu l'alcalde al davant, pocavergonyes!!!!
Els enderrocaments van començar per la vorera que va d'Abat Safont al carrer Sant Pau, on hi havia el Cafè Español, el teatre Olympia (l'antic), i un establiment molt popular, la Gran Barbería del Obrero, així com un conegut comerç dedicat a la venda i reparació d'acordions. Després van continuar per la vorera que toca al nostre barri i van anar enderrocant el Trianon, el Saló Venus, el Pavelló Soriano, el Teatre Nou i el seu Cafè, tan sols, això sí, la part afectada per les ordenances.

Alguns establiments més previnguts ja comptaven amb un tipus d'instal·lacions provisionals, en canvi d'altres es van veure abocats a la desaparició com ara el Trianon i el Venus. L'Olympia i el Pavelló Soriano es van tornar a edificar. Els guàrdies municipals tenien cura de mantenir l'ordre mentre es posaven al descobert les carcasses de les teulades i es desmuntaven rètols i guarniments de les façanes. 
L'alcalde va supervisar tot el dia la feina i en acabar es van trobar amb un cobert fastigós instal·lat en un indret on hi havia hagut una antiga caldereria. El seu propietari havia construït uns precaris envans de fusta i llogava unes lamentables estances a necessitats i indigents, als quals els cobrava els diners un pinxo. Aquell indret devia ser tan horrible i brut que l'alcalde va recriminar de forma contundent el propietari i el va fer detenir, cosa que va provocar una ovació del públic badoc. Ja veieu que no hi ha res de nou, pel que fa a l'explotació dels desgraciats per part de la gent sense escrúpols. L'indret se situava en un lloc anomenat com l'antiga plaça dels Mistos, crec que devia ser un espai tocant a l'avinguda Mistral actual ja que aquella zona era aleshores molt deixada i plena de barracots i brutícia. 

Aquella recuperació d'espai va permetre durant molts anys que les amples voreres acollissin les famosos i impressionants terrasses. Al Venus hi actuava la Bella Chelito, la famosa intèrpret de la Pulga que es va quedar temporalment sense teatre. Aquells enderrocaments van ser molt comentats i van causar sensació però un altre fet d'aquell any, la mort de l'Aragonès a mans del Nelo i la seva quadrilla, va donar nous temes de conversa a la gent i és que moltes coses no han canviat en excés, segons com es miri.  El tema de l'amplada de les voreres, els porxos i la resta no es va solucionar i com que la cosa no estava clara els propietaris es limitaven a arrendar espais, per si un cas. L'any 1929 es va suprimir allò dels porxos, malauradament la Guerra Civil i la postguerra van potenciar que l'indret no acabés de tenir, malgrat ser tan popular, un urbanisme amb cara i ulls.

El llibre de Miquel Badenes, El Paral·lel, història d'un mite (Pagès, 1998) recull els fets en el capítol Enderrocaments al Paral·lel (pàgines 238/241). També a través dels diaris de l'època, com ara La Vanguardia, podem seguir gairebé en directe aquells esdeveniments. El diari explica que tampoc no complia amb la normativa el taller d'un pintor, Soler de las Casas, però que la construcció estava feta abans d'haver-se dictat aquelles ordenances i es va respectar l'edifici. 

Probablement aquest taller tocava a la vorera del Poble-sec. Soler i de les Cases va ser un pintor important, fill de Frederic Soler, Pitarra, i seria interessant comptar amb més dades sobre aquest taller. Sovint oblidem que el nostre barri i el Paral·lel van acollir molts artistes plàstics durant dècades i d'aquí ve la comparació amb Montmartre.  Ernest Soler va ser també escriptor i escultor i va tenir alguns èxits remarcables en el camp del teatre, amb comèdies, tragèdies i fins i tot el llibret d'una sarsuela, La roca de les mentides, la música de la qual era de Bosch i Humet.
La seva vídua, Rosa Hernan i Lloret, va donar moltes de les obres de l'artista a la Generalitat i es van repartir entre el MNAC, el Museu d'Arts Decoratives, al qual també van anar a parar objectes que eren del pare, Frederic Soler, i l'Institut del Teatre pel que fa als originals de l'obra escrita, o sigui, que la feina seria nostra si volguéssim fer un estudi aprofundit sobre el personatge sense haver de donar més voltes que un ventilador.

Per la documentació de l'època sabem que el bar La Tranquilidad, que més endavant es va traslladar a la vorera del davant, a tocar del carrer Cabanyes, es trobava a prop del carrer Sant Pau i també es va veure afectat.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

XERRADA SOBRE EL PARAL·LEL, AL PATI LLIMONA


El Paral·lel, 1904, dibuix de Picarol



Dimecres 28 d’octubre a les 19,30h -“El Paral·lel: popular, revolucionari i mític” per  Júlia Costa, llicènciada en humanitats, mestra i escriptora, autora del bloc Un balcó del Poble Sec i La Panxa del Bou
“El redescobriment del Paral·lel  ha vingut acompanyat com no podia ser altrament d’una mitificació que potencia uns aspectes del lloc i n’oblida uns altres. No hi ha hagut un sol Paral·lel, n’hi hagut molts i diversos, els llocs canvien i es transformen dia a dia, no podem parlar d’una únic realitat, cada teatre, cada café, cada racó, cada personatge, té la seva pròpia història. Potser la mitificació és inevitable però per més que n’evoquem les característiques sempre ens quedarem curts”. Fem Plaça Paral·lel, més evocacions del Paral·lel a La Panxa del Bou i a un Balcó del Poble Sec,
Articles publicats a la revista virtual d'història CATXIPANDA:

dilluns, 26 d’octubre del 2015

DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC: EL BARRI DE LA FRANÇA, per JOSEP FABRA

Demà, dimarts, una aproximació als origens del barri de La França, per Josep Fabra. Us esperem a les set, a la Biblioteca!!!

divendres, 16 d’octubre del 2015

EL LAMENTABLE FINAL DEL PARC D'ATRACCIONS I D'ALTRES DESGRÀCIES BARCELONINES


No em fa falta cap estímul exterior per tal de recordar el Parc d'Atraccions de Montjuïc ja que cada vegada que passo per l'indret on era em venen al cap moltes imatges de les seves atraccions, els seus bars i el seu magnífic teatre. Però dues circumstàncies han fet que aquests dies hi pensés encara més, una d'elles ha estat una breu estada a Platja d'Aro on es conserven, en un altre parc d'atraccions, algunes elements emblemàtics d'aquell lloc, com ara el Ciclón i el vaixell del Mississippí.

Un altre motiu és que em van trucar de BTV per fer-me una breu entrevista sobre el tema per a un reportatge curt. L'entrevista va ser molt breu però el que va sortir per la tele va ser brevíssim, quatre coses i res sobre un tema en el qual vaig insistir, el trist final, un final polític que va acabar amb un espai més de memòria sentimental de la gent modesta ja que el Parc va ser un lloc popular, integrador, sorollós i entranyable. D'aquest final, al reportatge, se'n va parlar molt poc, per no dir gens.

Aquell final, perpetrat durant la pintoresca etapa a l'ajuntament del senyor Clos, té molts punts foscos i mai aclarits, lligats a la remodelació, una de tantes, del Tibidabo. El parc es va deixar morir i no cal ser molt espavilat per pensar en què per a la majoria de gent normaleta era molt més fàcil anar a Montjuïc que no pas al Tibidabo. No va ser, doncs, la competència dels nous parcs temàtics allò que va ajudar a acabar amb l'indret, va ser un tema polític i especulatiu, i així m'ho sembla i li sembla a molta gent, en el qual van coincidir gent de l'Ajuntament i de la Generalitat. No vam tenir capacitat de reacció ni es van endegar protestes, tot plegat es va vendre com un desig de fer de Montjuïc un gran espai verd, cosa que s'ha demostrat que no era certa ja que el mateix ajuntament hi ha abocat ciment quan li ha semblat i li ha convingut.

La política seguida va ser la de deixar morir l'indret, atraccions rovellades i malmeses, algun accident magnificat -al Tibidabo n'hi ha hagut de més greus-, rodamóns que s'hi instal·laven a dormir allà dins, fins que, és clar, la mateixa gent que es planyia del final veia prou bé que es netegés tot plegat, tan sols s'hi han deixat les estàtues, encara bo. No tinc res en contra del Tibidabo, és un parc històric i s'ha de conservar i remodelar però podrien conviure tots dos perfectament. Encara durant les Olimpíades va fer una revifalla i s'hi van fer actualitzacions importants. El teatre a l'aire lliure, al menys, es podia haver conservat, per allà hi van passar grans artistes de tots els gèneres. No oblidem que des de fa dècades Montjuïc ha estat considerada la muntanya dels pobres i, l'altra, la dels benestants. Avui tot ha canviat però alguna cosa en resta, de tot plegat.

S'hi feien festes infantils molt concorregudes, hi penso quan arriba això del Super 3, massificat, xaró i  excessiu. La memòria del lloc s'anirà perdent ja que les noves generacions no compartiran els records de la gent gran. Per sort hi ha molt de material, gràfic, escrit, recollit en webs imprescindibles com aquesta que s'indica al marge de la fotografia que he penjat. CERHISEC li va dedicar una xerrada l'any 2012 i el resum de la xerrada es pot trobar a la publicació de 2013. 

De tota manera no és un tema mort, ni de bon tros. És un exemple més de com quan toca ens fan passar bous per bèstia grossa i encara contents. Recordo que sobre Montjuïc hi ha hagut molts projectes diluïts en el no-res, com allò de fer-ne un indret verd-total amb un centre d'interpretació a la Font del Gat, les hemeroteques recullen moltes bones intencions d'aquestes que empedren l'infern. No s'hi podia construir i es van acabar les concessions però es va fer el macrohotel elitista i les noves vagonetes horribles i exagerades per poder pujar gent al cim, turistes, és clar. Sobre el castell i els seus usos, abusos i manipulacions ideològiques podria escriure a dojo però ja ho he fet en d'altres ocasions. Malgrat tot Montjuïc continua sent la meva muntanya i fins i tot no puc deixar d'admetre que s'han millorat espais i netejat i recuperat racons diversos malgrat que em temo que les millores responen a interessos turístics del present més que no pas a demandes populars. És parla molt de democràcia i consultar la gent però en molts temes funciona encara allò de tot per al poble, però sense el poble.

dimecres, 30 de setembre del 2015

UNA TARDA INOBLIDABLE



Ahir vaig presentar el meu darrer llibre de poemes, Les fràgils paraules, a la Biblioteca Francesc Boix. La sala no és excessivament gran però es va omplir i fins i tot hi havia gent dreta. Vaig poder comptar amb l'actor i historiador Jaume Comas per a la lectura de poemes i amb David Ballesté, el meu gendre, per als acompanyaments de guitarra. El millor d'aquests actes literaris és que et retrobes amb gent que fa temps que no veus, amics i amigues del barri, de l'escola, de la feina o les feines que has tingut, amb persones amb les quals coincideixes a les xarxes socials i amb les quals connectes per algun motiu. Amb vincles humans de tota la vida, vaja.

Avui el llibre no és el que havia estat, per un munt de motius que podríem valorar però ara no toca. La poesia encara ho té més difícil. En tot cas compto amb la Núria, llibretera de l'emblemàtica papereria Nitus qui té els meus llibres en paper així com també les publicacions del CERHISEC. També hi ha la moderna possibilitat de trobar-los per internet, a través de la web de l'editorial, en ebook o en llibre dels de sempre.

Moltes gràcies als qui veu venir. Hi ha gent que em pregunta si faré noves presentacions i és probable que sigui així, ja aniré informant, tot i que no és fàcil organitzar aquesta mena d'actes i, encara menys, comptar amb un cert nombre d'assistents.

Va ser una tarda inoblidable. Després vam anar a sopar a O'Barazal, l'antic Bar Mundial, vaja. Molt bona atenció i un peix de categoria. Hi ha dies en els quals, qui sap per quin motiu, tot surt rodó.

dijous, 17 de setembre del 2015

EMÍLIA BARÓ, LA SEVA GERMANA, EL SEU MARIT I L'ESCENA CATALANA OBLIDADA O GAIREBÉ






Fa uns dies comentava al meu altre blog La Panxa del Bou la pel·lícula Stròmboli i la relació d'aquesta amb Solitud, segons un interessant estudi de Rosa Delor. En cercar informació sobre el tema em vaig ensopegar amb una versió en cinema que es va fer de Solitud, una versió força lliure i que deu ser difícil de trobar, Adversidad. A Adversidad hi sortia la gran actriu Emília Baró, ja aleshores una dama madura i m'imagino que devia fer el paper de la veïna pagesa de la Mila que s'inquieta i la rebutja quan s'adona que el seu fill se n'ha encaterinat.

Emília Baró va treballar en alguna ocasió al Paral·lel, al Teatre Español, però sobretot ho va fer al Romea, teatre que durant anys va esdevenir el referent del teatre català. Emília Baró va començar a treballar molt jove en el teatre, als dotze anys, el mateix que la seva germana Antònia, la qual també era actriu. Es va casar amb un periodista tot terreny, home de teatre, autor de traduccions i adaptacions, assagista, director escènic i que també havia fet d'actor en alguna ocasió, Carles Capdevila i Recasens.

Va treballar a l'emblemàtica companyia de Maria Vila i Pius Daví i, com ells, va contribuir a la difícil i espinosa represa del teatre català durant la postguerra, aspecte avui que sembla que no es recordi o no es vulgui recordar pel que fa a tants personatges oblidats. Molts autors especialitzats la consideraven una primera actriu absoluta, elegant, amb una dicció excel·lent i una veu inoblidable. Va ser reclamada sovint per fer papers de lluïment, la seva darrera actuació va ser al recordat Senyor Perramon, amb Capri i un repartiment de gran categoria. 





Va morir l'any 1964, de forma discreta, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò. Penjo alguns retalls de La Vanguardia, en un es dóna la notícia de la seva mort i en un altre es publicita un homenatge pòstum que se li va fer. La nota de Soldevila, amb la retòrica habitual de l'època, incideix sense que vingui a tomb en què no era una bellesa,  què hi farem, coses d'homes.

El seu marit havia mort l'any 1937 i la seva germana el 1947. Va actuar en el cinema, tot i que no gaire. Emília Baró hauria estat un mite en un altre país europeu, aquí ara per ara sembla que tan sols ens recordem de la Xirgu, qui es va passar a Madrid i va morir a l'Uruguay, però així és la tan reivindicada memòria històrica col·lectiva.