dilluns, 27 de desembre del 2021

ADÉU A MARIA TERESA GIMÉNEZ (1928-2021)






Ha mort, aquests dies, la pedagoga musical i director de corals infantils Maria Teresa Giménez i Morell. No sabia fins fa pocs anys, quan el company de CERHISEC Josep Fabra la va mencionar en la seva xerrada sobre gent rellevant del barri, que tenia forts vincles amb el Poble-sec ja que vivia al barri de La França Xica. Fabra ha escrit un sentit obituari que es publicarà a la propera edició de Zona Sec.

El que sí tenia molt presents eren els molts cançoners i guies per a mestres on, sola o fent equip amb més gent, havia contribuït a la difusió del cant coral infantil. En tinc uns quants, a casa, i els havia fet servir sovint a l'escola, en una època en la qual no existien els especialistes i les mestres de primària, aleshores d'EGB, havíem de fer de tot una mica. Tot i que mai no he cantat massa bé m'agradava cantar i fer que els nens i nenes cantessin sovint.



Maria Teresa Giménez i Morell havia nascut a Barcelona l'any 1928. L'any 1966 va ser una de les fundadores del Cor Llevant de Barcelona, va ser professora d'Expressió Musical a la Universitat Autònoma, en una època en la qual la formació dels mestres va esdevenir capdavantera, en aquella universitat. L'any 2008 va rebre el guardó Felip Pedrell i d'altres reconeixements per la seva tasca en el camp de la promoció i difusió del cant coral. L'any 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi, acte del qual he trobat una de les poques fotografies d'ella que podem veure a la xarxa.

Se la considera una figura cabdal i emblemàtica pel que fa a l'impuls del cant coral infantil als Països Catalans. Va dirigir durant molts anys el  cor infantil de la Coral Sant Jordi, 'L'Espurna', fundat l'any 1966, en uns temps difícils pel que fa a l'educació musical a l'escola. Va dirigir fins fa poc temps la Coral Mata de Jonc, formada per pares i mares dels antics cantaires de les corals Esquitx i Espurna.

Jo creia que en alguns actes musicals d'aquests dies, com ara el tradicional concert de San Esteve, al Palau, en farien alguna referència però, res de res, que jo sàpiga. Els diaris catalans han escrit quatre coses i para de comptar.  Al menys és a viquipèdia, en una breu entrada que caldria actualizar. Probablement quan el tema de la pandèmia millori la seva família i amics faran algun acte d'homenatge i per part de CERHISEC li dedicarem una xerrada.

Sobre el tema de les virtuts del cant coral pel que fa a les activitats de la gent gran podeu llegir una interessant entrevista en aquest enllaç:

https://firagran.com/maria-teresa-gimenez-apuntar-se-a-una-coral-quan-et-fas-gran-tobre-un-nou-mon-de-possibilitats/

divendres, 24 de desembre del 2021

dilluns, 6 de desembre del 2021

EVOCACIÓ SENTIMENTAL I HISTÒRICA DEL POBLE ESPANYOL

 


Dimarts, dia 14, faré una xerrada en el marc de la programació de CERHISEC sobre la història del Poble Espanyol. Hi ha unes quantes circumstàncies que amb tota probabilitat en perjudicaran la difusió: la proximitat de la festa de Nadal que fa que pel desembre haguem d'avançar sempre la data tradicional, el darrer dimarts de mes, o el fet de ser tot just la segona que farem en format presencial.

A la darrera, la del Jordi Artigas sobre la immensa figura de Frègoli, vam tenir problemes per tal que fos, a la vegada, presencial i online. L'assistència, malgrat la grapa del tema i l'excel·lència del conferenciant, va ser minoritària. Personalment no m'agrada fer les xerrades en les dues modalitats, no pots estar pendent del públic online i del presencial, a banda dels aspectes tècnics, que es compliquen en moltes ocasions. 

En tot cas, de moment, he decidit fer-la presencial, si cal es pot recuperar i repetir mes endavant. I, per acabar-ho d'adobar, això de la sisena onada i la represa de la pandèmia.



I això que a mi m'agrada molt la modalitat online, permet fer les coses des de casa i arribar a molta més gent, tot i que, evidentment, la presencialitat té el seu què però el tema de la COVID ha perjudicat la vida social i les rutines de la gent. I, encara més, quan vam començar amb les xerrades, fa uns vint anys, venia molta gent més gran que jo, que, a banda de ser una clientela entusiasta, ens aportava molta informació viscuda, sobre el passat del barri. Moltes d'aquelles persones han mort o no estan en condicions de venir, la vida passa i no s'hi pot fer res. Per altra banda no sé quin interès real pot tenir, avui, el tema d'aquest indret, per a mi màgic i emblemàtic, de Montjuïc, per on ha passat la relativament breu història contemporània.

A l'Arxiu fotogràfic es va fer fins l'abril de 2021 una exposició sobre el singular viatge que quatre personatges de pes, Utrillo, Nogués, Reventós i Folguera, van realitzar per tal de recollir fotografies i dibuixos per a la construcció d'aquest poble, sense espai ni temps, com l'ha definit la historiadora Soledad Bengoechea en un interessant article que podeu trobar per la xarxa. 

https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/05/19/el-pueblo-espanol-de-montjuic-una-ciudad-evocada-sin-espacio-ni-tiempo-por-soledad-bengoechea/




Bengoechea té publicat un llibre molt complet, Els secrets del Poble Espanyol, 1929-2004, Criteria, 2004, patrocinat per PEMSA, que gestionava aleshores l'espai. De fet li havíem demanat de fer-nos la xerrada sobre el tema abans de tot això de la pandèmia, però tot va quedar en suspens per raons òbvies. No descarto fer-la venir en una altra ocasió, quan tot estigui més encarrilat i pugui garantir l'assistència d'un públic més nombrós.

Aquest llibre és ple d'informació, fotografies, referències i anècdotes. Ja té més de deu anys i, malgrat les crisis, el Poble Espanyol ha revifat i s'ha reinventat altra vegada. Els diumenges hi ha gairebé sempre activitats per als infants, per exemple. Vaig ensopegar-me amb aquest llibre o, més aviat, ell em va trobar a mi, als Encants de Sant Antoni. 

El Poble està molt lligat al tema de l'Exposició de 1929 però aviat va tenir vida pròpia. De tant en tant hi vaig, tot i que l'entrada no és barata, però cal dir que s'aprofita el pagament i, a banda d'això, hi ha ofertes i festes puntuals en les quals s'hi pot anar de franc o gairebé. És un lloc adient per passejar, comprar, badar, dibuixar, pintar, fer fotografies, menjar... Hi he anat en moments multitudinaris, com ara amb ocasió de la Festa Mexicana de fa pocs anys, hi havia anat amb els infants de l'escola, a fer tallers i veure alguna cosa al teatre, hi he anat amb la família i sola, va ser un dels pocs indrets on vaig entrar quan es va començar a obrir l'aixeta del desconfinament, en aquella ocasió em van anotar totes les dades personals, per si un cas, però em van cobrar una entrada modesta.




Explicar les moltes coses que hi han passat seria com voler agafar aigua amb un cistell. Avui compta amb el valor afegit del museu Fran Daurel que ja justifica la visita. A l'Arxiu fotogràfic es pot veure l'exposició virtual sobre el viatge dels anys vint del segle passat, amb l'objectiu de recollir informació, per part dels quatre personatges mencionats, cadascun dels quan mereix article apart. Al mateix Poble Espanyol hi ha, enguany, una exposició fotogràfica sobre la seva construcció. Una moderna web ofereix informació sobre les coses que s'hi fan, actualment amb motiu de les festes nadalenques. 


https://ajuntament.barcelona.cat/arxiufotografic/virtuals/un-viatge-fotografic

https://www.poble-espanyol.com/

divendres, 26 de novembre del 2021

XERRADA SOBRE FREGOLI, CANVI DE DATA!!!! ARA, DILLUNS, 29 DE NOVEMBRE!!!

 

A causa de la prevista vaga de funcionaris interins la xerrada sobre Fregoli, a càrrec de Jordi Artigas, la hem traslladat al dilluns, dia 29 de novembre.


Us hi esperem!!! També s'ha avançat l'inici a causa dels nous horaris de les biblioteques, a dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!

dimarts, 23 de novembre del 2021

FREGOLI A BARCELONA I, TAMBÉ, AL POBLE-SEC

 


El dimarts de la setmana que ve reprendrem les xerrades presencials de CERHISEC. Jordi Artigas ens acostarà a la mítica figura del gran Fregoli (1867-1936), transformista emblemàtic que va actuar en diferents ocasions a Barcelona. Aquesta xerrada ja l'havíem de fer fa molt de temps i va quedar anul·lada pel tema de la pandèmia. 

Avui Fregoli és un desconegut per a molta gent jove i potser costa fer-se una idea de la transcendència dels seus espectacles i del seu art, tan original. El seu nom ha quedat lligat a frases fetes, dites populars i, fins i tot, a una malatia mental que comporta creure que la gent propera t'encalça i que, en realitat, no son els que semblen sinó persones disfressades. 

Fregoli va utilizar també el cinema quan aquest es va convertir en un art popular. Viatjava pel mon amb més de vuit-cents vestits i més de mil perruques, segons expliquen. Va tenir sort, va fer diners, a base de treballar molt, això si, i es va poder retirar uns anys abans de morir, a una bonica propietat a Viareggio, on va ser enterrat, tot i que més endavant les seves restes es van traslladar al cementiri de Campo Verano, a Roma. L'epitafi de la seva tomba diu: Qui Fregoli compì la sua ultima trasformazione.

Jordi Artigas és un gran expert en la Història del Cinema i hem tingut la sort de què col·laborés en diferents ocasions amb CERHISEC. La primera vegada, amb motiu del centenari del barri, ja fa més de vint anys, ens va parlar del cine NIC, que havia tingut la seu de l'empresa que el fabricava al Poble-sec. Sobre aquest tema Artigas va recollir molts materials i informació. Finalment, i ja era hora, la documentació s'ha pogut aplegar en un llibre ben editat, que es va publicar per l'abril d'aquest any i que podeu trobar a molts indrets però, sobretot, i amb més seguretat, a la llibreria de la Filmoteca, un lloc que és ben a prop del barri, per cert. 



divendres, 19 de novembre del 2021

ADÉU PREMATUR I INESPERAT A LA NÚRIA BURGUILLOS, EVOCACIONS PERSONALS

 


Ahir pel matí un amic de CERHISEC ens enviava la fotografia d'un nadó, un seu net. Al vespre vam saber la mort, en un accident, de Núria Burguillos Medina. El contrast entre l'arribada d'una nova vida i una mort prematura va fer que ahir fos un dia estrany, d'aquests que et fan pensar sobre el sentit de la vida, breu i atzarosa, i la mort de persones que has conegut, en una edat en la qual encara tenien moltes coses per fer, sobta i resulta dolorosa.

Feia temps que no veia la Núria Burguillos, era una dona molt activa, feia moltes coses i molta gent diversa la coneixia i apreciava. Pel que sé, darrerament feia una gran tasca en relació a la inclusió de dones en el Nomenclàtor barceloní. Aquest matí, mirant per la xarxa, he trobat el document en el qual, com a Secretària de la Ponència del Nomenclàtor sol·licita que es posi el nom d'Irena Sendler a un carrer de la ciutat. Irena Sendler va ser un personatge admirable, que va salvar molts infants del gueto de Varsòvia, va ser torturada pels nazis i que, després de la guerra, també va tenir problemes seriosos amb el comunisme estatalitzat. 



La trajectòria de la Núria ha estat molt llarga i diversa però em limitaré en aquesta entrada als meus records personals i a algunes referències imprescindibles. La vaig conèixer quan era molt joveneta i al Poble-sec teniem un petit arxiu propi que sempre he trobat molt a faltar i del qual ella tenia cura. Més endavant els fons van passar a l'arxiu del Districte, en la seva entranyable seu de la Plaça Bonet i Muixí, on havia anat en diferents ocasions a fer consultes i xerrar amb ella. Amb la gent de CERHISEC vam fer una acurada visita a aquell espai. Avui tot està a l'arxiu de la seu del Districte, potser ha de ser així però l'indret no resulta tan amable ni tan còmode, pel meu gust, com l'anterior. 

Recordo també la visita que vam fer, amb ella i CERHISEC, al Refugi 307, quan encara no estava museïtzat. Em va produir una gran impressió i tot i que ara esta molt ben arreglat sé que no sentiré més aquella sensació estranya de penetrar en un lloc oblidat en el qual, aleshores, encara es podien llegir uns rètols que amb el gran nombre de visites actuals s'han anat esborrant. La museïtzació comporta haver de fer canvis imprescindibles per a millorar l'accés i evitar riscos, ho entenc, però res no és igual que quan hi vam entrar amb dificultats, de forma gairebé una mica clandestina, aquella primera vegada. 



A nivell personal hi vaig contactar en fer un curset amb ella, sobre narració històrica, al Centre de La Font de la Guatlla. Una narració relacionada amb el que vaig aprendre al curset va guanyar el premi de narrativa Francesc Candel, en la organització del qual també col·laborava. L'escriptor encara era viu i tinc un record entranyable d'aquells anys. El 2009 li vaig demanar que presentés el meu llibre L'inici del capvespre, al Centre Cívic del Sortidor, cosa que va fer, molt amablement. Va ser una tarda inoblidable.

La Núria també va publicar llibres, de narrativa o d'assaig, que no han tingut, crec, el ressò merescut. Tenia també relacions importants, com jo, però ella més aviat per motius familiars que no pas professionals, amb L'Hospitalet, i per això la podem trobar referenciada a la web sobre autors i autores d'aquesta ciutat, tan propera i, encara, tan poc coneguda pels barcelonins. 

En tot cas queda per fer una seva biografia més completa i acurada sobre la seva polièdrica activitat. Potser algun dia un carrer del nostre districte portarà el seu nom, qui sap.




https://starscolorinvisible.wordpress.com/tag/nuria-burguillos/

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/nuria-burguillos

dimecres, 17 de novembre del 2021

EL BARRI I LA SEVA HISTÒRIA RECENT I POC ROMÀNTICA

 


Fa uns dies vaig posar un comentari al facebook sobre això de què Poble-sec s'ha d'escriure, mentre no canviï la normativa, amb guionet. Les raons son ortogràfiques i l'ortografia és arbitrària, però, és clar, crec que hem de ser una mica obedients amb aquestes coses, fins i tot quan ens grinyolin i pensem, de bona fe, que la solució triada pels experts no és la més adient. 

Els repatanis que insisteixen en escriure-ho separat i sense guionet tenen la seva llibertat per fer-ho, és clar, però crec que haurien d'expressar raons sòlides que anessin més enllà de 's'ha fet sempre així' o 'm'agrada més de l'altra manera'. La pega és que fins i tot cartells d'origen municipal, cada vegada menys, tot s'ha de dir, es passen la normativa pel folre en moltes ocasions. 

La tossuderia lliure no gosaria fer el mateix amb d'altres paraules, per exemple, si jo dic que m'agrada més 'caball' que 'cavall' i que, fet i fotut, sona igual, em diran que per això és fan unes normes que no tenen cap mala intenció sinó intentar que ens entenguem d'una forma més fàcil tot i que sovint pensem, jo també, que compliquen coses senzilles.

 A banda del tema ortogràfic, com que cada dia he d'escoltar penjaments sobre la deriva poble-sequina en particular i barcelonina en general, he espigolat pel meu propi blog i he trobat una entrada llargueta, de l'any 2009, per tal que comproveu que sempre estem igual. En podria trobar d'anteriors, al meu blog i a les hemeroteques, en general tot sembla estar, en algun moment, pitjor que abans. De fet els que anem empitjorant, ens agradi o no, som les persones, malgrat que tinguem el cor jove, els anys no perdonen, ep. Llàstima que quan t'has tornat una mica, tan sols una mica, més sàvia, perds la memòria o et mors, destí final de tots i totes encara que no ens abelleixi pensar-hi gaire.

L'article que vaig escriure el 2009, pel desembre, ja fa més de deu anys, per tal d'exemplificar les meves percepcions actuals:

http://balcopoblesec.blogspot.com/2009/12/tornem-sortir-al-diari.html



dimecres, 10 de novembre del 2021

LA HISTÒRIA INCÒMODA I EL PASSAT INEXISTENT




L'avui una mica massa oblidat Alexandre Plana ja ens va oferir, abans de la Guerra Civil, una visió no gaire amable del nostre barri, tan mitificat i bescantat, a la vegada, des dels seus inicis.


Pels volts de Santa Madrona

Sembla que una boira densa s’enfonsi en el carrer.
El sol és entelat i força ja no té
per esvair les ombres vora les cantonades
i el baf de les dormides en les cambres tancades.
En ser de dia, l’aire hi és més trist que de nit.
Sota la llum s’hi ofega com un plor dins del pit.
Darrere les finestres sembla talment que hi ha,
vella fruita macada, la vida que es desfà.

Cortines brutes, portes mig closes, i cançons
que vacil·len i finen en interjeccions.
Tavernes fondes amb les taules sota el llum.
Sonen les veus confuses amb els alens i el fum.
Botigues de drapaires amb ferros, llits i robes
i ampolles, teranyines i draps a dins dels coves.
Es barreja la calda de l’aire resclosit
amb una fortor d’oli i bacallà fregit.

Les dones amb els ulls vermells de maldormir
arrosseguen les cames amb un lleu tremolí
de les espatlles nues sota la roba prima.
Van en cerca de l’aigua de foc que les anima
i dins de les tavernes, entorn de cada taula
és de fum la rialla i un crit cada paraula,
com si una onada lenta, feixuga, les omplís
en la monotonia de cada dia llis.

I passen pel carrer homes foscos que tenen
la cara tota negra de pols, i mariners,
homes de molt lluny, homes que se’n van i no vénen
mai més, i que arriben fent soroll de diners.

Un piano estrident toca a la cantonada.
Remor de crits darrere d’una porta que es bada
i, després, un silenci boniós que remuga.
En la carn morta hi fa cada dia una arruga.
I rellisca la vida. Una taca de sang
de tant en tant nascuda de la pols i del fang.
Després torna com sempre la calma pel carrer
que lliga cada dia amb el que ve.


De tant en tant, de forma cíclica, i diria que darrerament la cosa torna a augmentar, m'ensopego amb persones que em comenten com n'està de malament, el barri, i tan bonic com era 'abans'. Un gerundi que m'angunieja es això de què el Poble-sec s'està 'degradant', una expressió recurrent que cada cinc o deu anys reviva. Ja he escrit sobre el tema en moltes ocasions, crec que amb els anys que he complert puc tenir una percepció més dilatada sobre els canvis experimentats, tot i que la memòria sempre és subjectiva i relativa. 

El tema del barri es fa extensiu al Paral·lel i a la seva mitificació retrospectiva, fomentada per una mena de nostàlgia subjectiva i per un imaginari forjat en veritats parcials i documentació fragmentària. Fa poc una persona coneguda, de la meva edat, em feia aquest tipus de comentaris i li vaig dir que en els anys vuitanta les coses eren molt pitjors. I no tan sols al barri, ep, també en aquesta Barcelona que passa, així mateix, de la mitificació al rebuig. I potser a tot Espanya, Catalunya inclosa, i a la resta del mon mundial. Em va dir que 'no ho recordava'. 

Sempre ha existit gent que, si n'ha tingut la possibilitat, ha marxat del barri o de la ciutat. Com que hi ha una tendència a generalitzar escolto coses com ara 'tothom se'n vol anar de Barcelona'. També he conegut gent que, fa anys, mitificava el fet de viure 'fora de Barcelona' però aixo de 'fora de Barcelona' és molt extens i alguns dels fugitius van tornar i tot, perquè els somnis eteris no sempre es fan realitat. La Catalunya nostrada ha tingut sempre racons de misèria profunda, que, de tant en tant, algú ha fet surar, amb bones intencions. I això ja des dels entusiasmes dels setanta, per cert.




Quan jo era petita, en els anys cinquanta, la gent que vivia al barri no l'havia triat, es triaven poques coses, per part de les classes modestes. Tenies la feina que trobaves i encara gràcies, en general. Durant els seixanta, amb la relativa millora econòmica, qui tenia quatre rals se n'anava. Per a la gent del Poble-sec la primera aspiració era passar el Paral·lel, a Sant Antoni s'hi feien pisos nous, amb ascensor, i molts veïns van fer el salt qualitatiu. Un lloc paradigàtic i desitjat era l'Avinguda Mistral, aleshores. Els qui encara havien millorat més anaven amunt, passaven fins i tot la Granvia, el carrer Aragó, la Diagonal. Un dels llocs cobejats era Infanta Carlota, ara Tarradellas. Això també afectava persones del Raval, dels carrerons estrets que toquen a la Ronda de Sant Antoni.

Una mestra que vaig conèixer, ja morta, a qui em vaig arribar a apreciar perquè era bona persona, tot i que classista i amb prejudicis, em va dir en una ocasió que a Barcelona, tot allò que estava per sota de la Diagonal, no valia res. Jo li vaig dir, amb ironia, que vivia a baix 'de tot', al Paral·lel i em va respondre, de forma espontània 'allí todo es gentuza'. Un cop ho va haver dit es va adonar de què jo em podia empipar molt, per al·lusions, i va afegir, per arranjar el tema,  de forma amable: 'pero tú eres un diamante en bruto'. 

A una obra de Benet i Jornet que, sense ser una meravella, descriu molt bé la situació dels canvis econòmics dels seixanta, Quan la ràdio parlava de Franco, una parella, polícia i ex-prostituta aburgesats, guillen del pis humil i se'n van, precisament, a Infanta Carlota. Quan marxen, no sense un bri de nostàlgia, passen a acomiadar-se dels veïns, conscient de què a cada bugada es perd un llençol. 

Molta gent que guillava, tot s'ha de dir, no és que tingues un gran capital però sí que tenia alguna coneixença o relació que li afavoria aconseguir un pis de 'La Caixa', que eren bons pisos amb lloguers assequibles. Les coneixences i relacions son molt importants, a la vida. Alguns dels pisos dels nous blocs del Paral·lel també eren de La Caixa o d'institucions semblants i, en els primers temps, hi va anar a viure gent de certa volada, parents de polítics, artistes i coses així. En concret recordo que hi vivia la mare de Macià Alavedra, i cantants com Francisco Heredero. Després es van vendre i com que es venien a un preu modest, en relació amb el lloguer que es pagava, molta gent se'l va comprar i després se'l va tornar a vendre, fent negoci, és clar. Ruth Rendell, en un dels seus llibres, comenta que una moneda a la mà d'un ric val cent vegades més que a la d'un pobre (cito de memòria).

Tot i que la vida social, avui força mitificada, de forma inevitable, quan molta gent va començar a tenir cotxe va canviar força o va desaparèixer, en part, en els setanta hi va haver una revifalla veïnal, durant la Transició. Malauradament aquella primavera va durar poc, en els vuitanta es va escampar per tot arreu el problema de la droga, amb la delinqüència que se'n derivava i que més endavant es va agreujar amb el VIH, del qual aquests dies s'ha parlat, en fer quarant anys dels inicis d'aquella epidèmia. De com la droga es va escampar per tot arreu, pel nostre barri i per tots, més o menys visible, se n'ha parlat a mitges, he vist dades una mica contradictòries sobre morts i, en ocasions, se separen els morts per sobredosi dels qui van morir a causa de la SIDA o de fers delictius quan, al capdavall, tot convergia, sovint. 

Moltes families de categoria van tenir morts i malalts a la família, però amb diners tot és més suportable, pots cercar ajudes, pagar rehabilitacions... tot i amb això el drama familiar no es pot evitar. El nostre barri es va començar a buidar, hi havia poques criatures, encara no havien arribat les migracions actuals, en tot cas ho feien amb compta-gotes. La gent conflictiva, ens agradi o no, era del barri o dels volts del barri. Al portal de casa meva hi havia un lloc de venda de droga, ara encara n'hi ha per molts indrets, però la situació crec que no és la mateixa. He conegut moltes famílies afectades pel fet de tenir un fill o filla enganxat a la droga dura. Qui en aquells anys va passar per Can Tunis ja sap com estava el panorama. No parlo del Poble-sec en concret, recordo que la Rambla de Catalunya s'omplia molts vespres de xaperos gairebé adolescents, molts dels quals amb addiccions d'aquesta mena, el tema va afectar pobles i poblets i famílies lumpen i de classe mitjana i alta i parlo tan sols de gent que vaig conèixer més o menys de forma directa. El tema va fer crèixer els robatoris, els atracaments, hi havia por a l'hora de sortir de nit i d'això fins i tot en van fer una pel·lícula, una de les tantes d'Eloy de la Iglesia, tan dures i incòmodes encara avui. 



Tot plegat, quina casualitat, va coincidir amb un benestar econòmic evident. Al barri es van refer façanes, amb allò del Barcelona, posa't guapa que un jove escriptor d'avui deia fa uns dies deia que hauria d'haver estat Barcelona, posa't justa. Fins i tot les aspes del Molino van tornar a girar de forma efímera. Hi va haver un augment de feina i de possibilitats per a aquells 'joves però suficientment preparats' que sortien en alguns anuncis, és mitificava el delinqüent agosarat però també l'executiu ambiciós. 

Una amiga que treballava en una farmàcia a l'Eixample m'explicava com noietes de casa bona o mitjana anaven a buscar xeringues per drogar-se, entre d'altres anècdotes. El VIH ja va ser la cirereta d'aquell pastís terrible, d'una cosa va venir l'altra i els metges anaven, al principi, ben despistats, amb allò dels grups de risc i la resta. Molta gent no explicava amb claredat els drames que vivia amb alguns fills tocats per la tragèdia i encara ara es parla poc de tot plegat. Montjuïc, molts espais de la muntanya, es van deixar malmetre de mala manera i feia basarda anar-hi a segons quines hores o a indrets massa solitaris.

Com que totes les guerres s'acaben, un dia o un altre, encara que la pau mai no és perfecta ni total, va venir la gran il·lusió col·lectiva, tant del gust dels poders públics a l'hora de generar treball i tapar vergonyes, les Olimpíades, tan mitificades com tot. Amb les Olimpíades van venir els turistes i, a més a més, també va anar arribant gent de tot el mon, les escoles dels barris pobres es van tornar a omplir, en els vuitanta se n'havien tancat unes quantes, per cert. I, és clar, de gent rica i pobre n'hi ha de tota mena, els nou vinguts van generar rebuig, un clàssic. Encara escolto avui sovint comentaris absurds, racistes subliminals o no tant, sobre el tema, evocant paradisos perduts que mai no han existit ni existiran. 

Em podia allargar molt amb aquest tema. La història que ens convé genera curiositat i interès però incidir en excés en el tema dels morts o 'tocats' per aquelles tragèdies, incomoda. Avui també hi ha droga, venedors ambulants, gent afectada, però el cert és que, malgrat la gravetat, no es viu en aquell estat d'angoixa generalitzada ni ens ensopeguem amb morts a causa de la droga pels carrers i racons de la ciutat. Ens han dit aquests dies que Catalunya és el lloc més important d'Europa pel que fa al mercat de marihuana, que hi plantacions macro al Montseny, antic paradís proper dels excursionistes del meu temps, això és molt greu però prou feina tenim amb els problemes del Barça. 

Cada dia hi ha més gent dormint pel carrer, al barri i a tot arreu, passem pel seu costat amb una certa indiferència resignada. Al capdavall al mon cada dia hi ha més desafavorits, victimes de tragèdies col·lectives, que no saben on anar ni els volen enlloc. Bé, ja farem alguna manifestació solidària de tant en tant. La realitat és que, a nivell individual, poca cosa podem fer. Els problemes no son mai senzills, son complexos i, de tot plegat, n'acabem sabent de la missa la meitat i, això, al cap d'anys i panys.

Hi ha, avui, un gran nombre de documentals sobre temes recurrents, que tenen interès però que pertanyen al passat, a un passat mai resolt del tot, això sí: el nazisme, la guerra civil... El passat remot està més consensuat que no pas el present i molts dels seus protagonistes ja han mort i no poden opinar. A la pràctica molta gent continua reticent al fet que les seves criatures es barregin amb segons qui, a l'escola. He conegut, a la feina, famílies que procedien de les migracions hispàniques, modestes, d'idees socialistes o comunistes, beligerants amb el capitalisme que, quan milloraven econòmicament, duien les criatures a privades d'elit, ni tan sols a les privades del barri o de les rodalies on també, ai, acaba afectant la barrija-barreja actual sinó a escoles minoritàries angleses, alemanyes, per exemple. I és que aquella divisió oportunista entre pública i concertada, és molt relativa, el que marca és el barri i també les escoles concertades 'de barri' ja fa anys que admeten gent molt diversa, ja sigui per necessitat o per vocació de servei, que també. 

No crec que el barri estigui ara pitjor que no sé quan. Entenc que hi hagi persones que creguin que marxant-ne, si poden, milloren això tan eteri que és 'la qualitat de vida'. I de jove tens inquietuds, ganes de canvi, tot pesa. Llàstima que la qualitat de vida sovint es porta a dins, què hi farem. Jo mateixa, si en algun moment del passat hagués tingut més diners, hauria marxat nord enllà, no tan sols del barri sinó de Barcelona, d'Espanya, allà on la gent, se suposa, era com diu el famós poema d'Espriu, tot i que sabem que 'en todas partes cuecen habas'. I ara, com fan els que tornen de visita, diria que com ha canviat tot, al capdavall ens cal pensar que la fugida va ser positiva. 

No crec en amors patris, s'estima les persones però no s'haurien de personalitzar els territoris, fruit de polítiques atzaroses, ni estimo Espanya, ni estimo Catalunya, ni estimo el Poble-sec, tot plegat son abstraccions geogràfiques que apleguen moltes realitats diferents. Tinc els meus lligams, el meu imaginari, els meus costums i les meves dèries però d'aquests sentiments no en voldria dir ni amor ni patriotisme, això del patriotisme, a més a més, cada dia em fa més angúnia per molts motius. Si tinc afecte a un lloc és per la gent amb la qual el comparteixo, lligada a la meva història personal, la veritat. I, sí, és visceral, m'empipo quan es fan afirmacions generalistes poc acurades, pel que fa al barri, sobre passats romàntics, pàtries coratjoses, barris solidaris i d'altres entelèquies. En el fons, com en el futbol, sembla que esperem líders omnipotents que millorin la situació i ens condueixin a la victòria col·lectiva, encara que no vinguin ben bé, ni de bon tros, del nord net, lliure, desvetllat i feliç que mencionava Espriu.

diumenge, 31 d’octubre del 2021

RECORDS, SEMPRE INEXACTES, DE CASTANYADES PERDUDES

 


Quan jo era petita la castanyada familiar es limitava a menjar unes quantes castanyes amb moscatell, al vespre, escoltar la ràdio o, més endavant, mirar la tele. El meu pare recordava com al seu poble, de petit, no sé si l'actual nit de Tots Sants o la de Difunts, l'endemà, resaven tres parts de rosari i no es menjava res de res fins acabar-les de resar. El rosari convencional, repetitiu, llarg i pesadet, el resaven cada dia, aleshores, en família. 

Els costums religiosos d'aquest tipus van desaparèixer quan jo era petita, de forma progressiva, sobretot a les zones urbanes, malgrat algunes profecies d'aleshores sobre coses com ara que la Mare de Déu de Fàtima havia assegurat que quan tots els bons catòlics resessin el rosari cada dia, Rússia es convertiria. Ni tan sols a l'escola de monges vaig resar gaires rosaris, la veritat. Crec que els dissabtes eren preceptius i també en algunes classes de labors, menades per una monja rondinaire que, amb els anys, em vaig arribar a apreciar de veritat, Sor Crescència.

Sor Crescència, amb Sor Pia, eren unes de les poques monges catalanes que quedaven, aleshores, a l'escola del Sortidor, la de les Franciscanes. Tenia mal geni i un dels penjaments que ens endinyava quan no fèiem bé les labors era bunyolera. Una de les ambicions de protagonisme que teníem, aleshores, era dirigir el rosari. De vegades, si la nena responsable del tema era prou espavilada, se saltava avemaries, cosa de la qual la monja no s'adonava, potser perquè ja era gran, aleshores. També era divertit acabar les respostes a les lletanies finals amb un pronobissssss, allargant les esses. Una de les facècies més agosarades que també recordo era quan alguna nena emprenedora va aconseguir que a la famosa nadala de Los peces en el río s'hi afegís a nivell col·lectiu l'estrofa d'una cançó de moda d'aquells anys, aquella que feia qué feliz es el pez en el agua, qué feliz es el pez en el mar... Jo crec que la monja tenia la mosca al nas però feia com si sentís ploure, tot sovint.

A l'escola, aleshores, no fèiem festa de Castanyada, com ara. Per la ràdio, i després per la tele, emetien versions del Tenorio inevitable. I algun conte de por, com ara aquell tan terrible del Monte de las Ánimas, de Bécquer, que avui ens pot semblar misògin i tot car la dolenta i qui provoca la tragèdia és ella. Ja d'adolescent, al centre parroquial lligat a l'escola on vaig anar durant uns anys, sí que fèiem festa. La parròquia era la de Sant Salvador i en alguna ocasió ens havien deixat, per a fer teatre, una sala que tenia la parròquia de Lourdes, al carrer Ricart. Allà fèiem representacions, sovint espontànies, una vegada vaig voler que es representés un breu text que m'havia inventat i va ser un fracàs, la veritat. També, segurament més endavant, havíem fet fins i tot ballaruques, i, més endavant, havia anat a veure alguna funció de teatre. En concret recordo que una nit de Tots Sants vaig anar a veure, a l'enyorat Moratín, El Tragaluz, del gran Buero Vallejo.

Després va venir la moda de les recuperacions festives escolars i la Castanyada es va convertir en una mena de sincretisme pedagògic una mica raret. Això de les festes va arribar a ser excessiu i tenies la sensació de què el més important de la tasca educativa era fer festes lluides, recuperar contes, rondalles i cançons, i omplir l'escola de preciosos murals i treballs manual diversos. Em temo que això, tot i que una mica més controlat, continua vigent. A tot plegat s'hi va sumar el Halloween, quan es va començar a estudiar anglès i ET va mitificar la diada de forma irreversible. Avui es fa Castanyada a l'escola, a casa, al Centre Cívic i on toqui, no se si encara es canta el Marrameu torra castanyes, que no sé qui va trobar no sé  on i es va convertir en el cant preceptiu escolar de la celebracíó, a l'escola. Ahir, pel carrer, vaig veure molts grups familiars amb nens i nenes i alguns adults disfressats de diferents variables monstruoses, que devien anar a festes de Halloween. Això de les disfresses sempre té el seu què i les de monstre, zombie, vampir i la resta, encara més.

El dia de Tots Sants era de precepte, calia anar a missa sota la pena de pecat mortal i el pitjor era que si no hi anaves i et mories aquell dia anaves de cap a l'infern per a tota l'eternitat. La meva família, aleshores, no anava al cementiri el dia de Tots Sants, jo crec que pel fet de no posseir tomba familiar, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Des que van morir els meus pares sí que hi anem, no ben bé el mateix dia de Tots Sants, hi ha massa gent, sinó uns dies després. La meva mare va heretar un nínxol a les Corts, d'una tieta-àvia, i la referència ja és més sòlida. Els cementiris també s'han frivolitzat, s'hi fan itineraris turístics, rutes per tombes de vips, hi toquen música, tot canvia i perd dramatisme tot i que la mort, tan terrible, continua espantant i provocant temor, per molta broma que hi posem al damunt, una manera de fer que, per cert, és ancestral, car l'humor ens consola de la irreversibilitat de la nostra desaparició definitiva.

Sor Crescència era aleshores, també, l'encarregada de passar-nos aquelles capelletes ambulants, que anaven de casa en casa, i de repartir una revista molt ben editada, de les escoles lligades a l'orde, que es deia Paz y Bien. Crec que els llocs com la meva escola eren, al capdavall, com la gran sucursal d'una empresa i que s'esdevenia un fenòmen que es dona a moltes empreses, els antics dirigents, com potser havia estat Sor Crescència, es feien grans, quedaven obsolets i substituïts per les noves fornades de professionals. Les monges que, en aquella època, remenaven les cireres, eren basques tot i que al capdamunt de l'orde, la Madre general  i les de l'equip manaia eren encara catalanes, cosa que provocava algunes tensions que he anat entenent amb els anys. 

Avui tot ha canviat, com era d'esperar hi ha poca gent que vulgui ser una monja com aquelles, amb tan poca llibertat, tot i que no és pas que les dones, en general, en tinguessin gaire, aleshores. Els temps estaven canviant. L'escola es va modernitzar, les monges basques van millorar molt el context i l'organització, però es va perdre la familiaritat, una mica com allò de la pel·lícula Los nuevos españoles. I ja, avui, ni això, la meva antiga escola, lligada al barri, amb secundària i batxillerat a l'abast, mixta, amb un nombre molt important de jovent nou vingut i on ja no es deu resar el rosari del dissabte, ni es deu celebrar el mes de Maria a l'estil antic, ni es va amb uniforme, però que segurament celebra Castanyada i Halloween quan toca, a l'estil modern, i fa moltes coses interessants i compta amb un munt d'ordinadors i estris teconologics, ha passat a ser de la multinacional Marista i diuen que funciona molt bé. No en tinc cap dubte. 

divendres, 8 d’octubre del 2021

L'ARRIBADA DE L'APOCALIPSI POBLE-SEQUÍ S'ACOSTA

 


Des de tota la vida que escolto, sobre el barri, veus apocalíptiques. Fa uns dies algú em va tornar a dir una cosa que cada dos o tres anys escolto, que el Poble-sec s'està degradant. Fa tants anys i panys que es degrada que ja deu estar degradat del tot.

Fa temps que defujo entrar en aquest mena de converses sobre degradacions però, en ocasions, no me'n puc estar. Com em va dir, fa temps, una amiga poble-sequina el barri mai no ha estat Beverly Hills. Sempre ha estat un barri de gent modesta, tirant a xarona, una mica bruta i descurada, amb molta barreja i transversalitat. Per raons de prestigi, no ens enganyem, molta gent, quan ha tingut possibles, ha tocat el dos Paral·lel enllà, quan més amunt millor. 

A Gràcia hi ha hagut aldarulls sovint però no en diuen penjaments d'aquest tipus i la gent valora el barri i el consideren guai. Un crim a Sant Gervasi és un 'accident', al Poble-sec és fruit de la degradació constant. Som un barri d'arribada, amb problemes, no diré que no. Les escoles han millorat de forma exponencial però sembla que això no fa forat. Tenim molta gent de fora, però sempre s'han rebut onades migratòries, tot i que no ens agrada recordar allò que es deia dels murcianos o els xarnegos o de la gent de la faràndula i de les barraques, i m'agradaria tenir dades objectives sobre coses com ara la delinqüència ja que sovint es parla per percepcions subjectives o a partir de fets puntuals.

Vivim un temps amb tirada a les condemnes apocalíptiques. No crec que Barcelona estigui pitjor que mai, tampoc. Durant la llarga etapa socialista vam tenir de tot i més, malauradament crec que tinc massa memòria. No crec, tampoc, que els canvis climàtics, a nivell proper, siguin, encara, tan contundents. No crec que el jovent estigui disbauxat i sigui irresponsable, que abans no hi hagués gambirots perillosos, que els nens i nenes siguin mal educats i difícils, ni que ens anem a autodestruir com espècie cosa que, per altra banda, tampoc no seria res extraordinari, tot passa, neix, viu i mor i tenim la nostra espècia sobrevalorada.

No crec que les nostres generacions ni les dels nostres avantpassats fossin millors, més responsables i generoses ni, evidentment, visquessin millor. No crec molts disbarats que es diuen sobre les noves fornades migratòries, a l'escola. En les darreres dècades, vaig tenir gent humil de tot arreu i puc afirmar, segons la meva experiència a barris on a les escoles la majoria d'infants eren de tot arreu, que a tot arreu hi ha de tot, aquí, també. No crec en els perills que enfonsen el català en el no res, patim el que pateixen les llengües minoritàries, fins i tot quan tenen un estat al darrere, al capdavall a molts petits països, que admirem, molt de jovent canta i escriu en anglès quan es vol promocionar. La gent nord enllà no és ni tan lliure ni tan neta ni tan desvetllada ni tan feliç, ben mirat. 

No crec que al que queda de mon rural la vida sigui idíl·lica ni millor que a la ciutat, no crec moltes coses que s'afirmen sense dades ni estadístiques i em va encantar el pregó de la Mercè de la Custodia Moreno, que va tocar tants temes de forma realista i que hauria de ser motiu de lectura i debat durant una bona temporada. Potser per a tot cal ser grandeta, tenir perspectiva i una certa dosi d'objectivitat, repassar hemeroteques, llegir força, parlar amb la gent i coses així. 

Fa anys, quan hi havia atemptats d'ETA un dia sí i un altre també, una persona gran, potser fins i tot més jove que jo ara, em va fer una proclama apocalíptica sobre el que passava i el malament que estava tot,   i jo li vaig dir que pitjor devia haver estat la guerra. Recordo que em va dir que era diferent perquè la guerra -que ella havia viscut- havia estat 'la guerra'. La nostra valoració del passat no pot ser objectiva perquè nosaltres canvíem, també. Fa uns dies, a una amiga que em repetia la lletania de què lletja està Barcelona i què bonica era abans, li viag comentar com era la galdosa Barcelona -i no tan sols Barcelona- dels vuitanta, droga per tot arreu, xaperos jovenets als vespres a la Rambla de Catalunya, delinqüència -del país- a dojo, provocada sovint per la droga, misèria a molts racons... em va dir que no recordava res de tot això. De fet tenim fins i tot el recurs a recordar el cinema quinqui i títols com ara 'Miedo a salir de noche' i coses semblants.

Potser soc una negacionista irreversible, ho admeto. Pensar en un passat millor és un consol, quan envelleixes, creure que hem viscut una epoca feliç i arcàdica que els d'ara no viuran... tot i que, de forma inevitable, quan siguin grandets i vellets enyoraran passats mitificats al mon, a Catalunya, al barri i on sigui. 

Contemplant el mon mundial amb una certa dosi d'objectivitat tinc motius, això sí, per pensar que la nostra sobrevalorada espècie, a nivell global, fa força pena, però no pas perquè la ciutat estigui bruta ni pel nivell de delinqüència urbà, no pas més alt que a d'altres grans nuclis urbans del mon. Quan no hi ha disbarats en un lloc n'hi ha en un altre i la gent mor cada dia cercant oportunitats de supervivència digna o en guerres sagnants però, quan no ens toquen de prop, som humans, ens afecten de forma relativa. A finals del segle XIX hi havia un cert corrent optimista sobre el futur i la impossibilitat de més guerres i ja veiem com va anar el XX a Europa, horrorós i encara m'estranya com l'espècie nostrada no s'ha autoestossinat, fins i tot ha superat amb èxit les destruccions massives, cada dia som més. Potser ara, amb tants cants apocalíptiquics a tots nivells, anirem bé. No se sap mai. 

diumenge, 12 de setembre del 2021

L'ONZE DE SETEMBRE AL POBLE-SEC I LA PLAÇA DEL SETGE DE 1714

 




Amb menys participació que en el passat però amb més gent que el 2020 vam tornar a celebrar a la Plaça del Setge de 1714 l'Onze de Setembre, amb la corresponent ofrena floral, lectures de textos i poemes, la participació dels tabalers i una actuació modesta però efectiva dels diables del barri. No hi va haver castellers, per raons òbvies, ni tampoc la sardana tradicional.

El Nomenclàtor actual de l'Ajuntament situa el nom de la plaça a l'any 1993 però el cert és que, amb el nom sense normalitzar, la denominació deu ser molt més antiga. La gent de l'edat dels meus pares i avis en deia, encara, tot i que després de la guerra i fins el 1993 no he trobat cap nom concret per a aquest espai, Plaça del Siti.

Com a Plaza del Sitio de 1714 he trobat mencionat el lloc en algunes hemeroteques, sobretot referides a un Casal Català -o catalanista- Republicà que hi va haver en aquella època, al número 18, i en el qual s'organitzaven moltes activitats. Però ja en els anys vint es troben referències a la plaça tot i que no he pogut esbrinar quan la van  batejar de forma oficial.

Una notícia sobre el lloc, ja en un context menys polític, acompanyada de fotografia, explica que s'hi va situar una falla de tipus valencià, en una revetlla de Sant Joan dels anys trenta, i la notícia ironitza sobre els canvis en les tradicions i les importacions d'activitats festives diverses. 

Tot s'ha de normalitzar i escriure de forma adient a l'ortografia oficial, és clar, altrament no ens entendríem, però allò de Plaça del Siti em resulta entranyable. Crec, de tota manera, que gent gran del meu temps jove que la mencionava amb aquest nom no sabia ben bé de què anava el Siti en qüestió. No sé si deu quedar algú que recordi el Casal Català Republicà, que no devia durar molts anys, malauradament, però que en aquella primavera republicana tan breu va organitzar un munt de trobades i activitats.

dijous, 22 de juliol del 2021

EVOCACIONS ESTIVALS DE LA BARCELONA MODESTA

 


Aquests dies, com que ja tinc una edat i potser perquè no soc a Barcelona, em venen al cap els estius barcelonins del passat remot. L'estiueig era aleshores un luxe, es treballava molt i les vacances eren breus o inexistents, en molts casos. Una excitant activitat barcelonina era anar a la platja, per sort a prop de casa teníem els tramvies que viatjaven cap a la Barceloneta.

A l'estiu, com molta gent grandeta deu recordar, els tramvies amb destí marítim es deien jardineres, eren molt bonics, frescos, amb cortinetes de ratlles, una meravella. No en dèiem anar a la platja sinó anar als banys, ja que una gran part del litoral barceloní estava gestionat per empreses de banys, que encara existeixen en alguns indrets del mon. Hi havia el que en deien platja lliure, allunyada i deixada de la mà de Déu i en general, si es podia, s'anava als banys de pagament.


De banys n'hi havia de diferents preus, segons els serveis que oferien, els més cars eren els de Sant Sebastià, que tenien unes quantes piscines per a petits i grans. Nosaltres acostumàvem a anar als més econòmics de l'Astillero o Sant Miquel. L'entrada donava dret a una caseta on podies desar la roba i  a dutxes. Les dutxes també eren un exotisme, a moltes cases modestes, quan jo era petita, encara ens rentàvem a la cuina, amb l'ajuda d'un gibrell gros.

Nosaltres acostumaven a anar als banys alguns diumenges per la tarda, a causa de les feines del meu pare, eren temps d'escassedat i pluriempleo. Aleshores t'havies d'esperar per fer la preceptiva digestió de dues hores i mitja. A banda de remullar-nos fèiem flams i castells de sorra i recollíem boniques pedretes de colors, trossos de vidre amorosits pel desgast, les més habituals eren verdes o marrons, les blaves anaven molt buscades.

Els nedadors agosarats arribaven fins a una bota lligada a un cordill. A causa de la proximitat del port sovint arribàvem a casa amb taques de quitrà que no eren fàcils de treure. Hi havia un establiment de banys, els Orientals, que tan sols admetia dones, de vegades hi anàvem, quan érem noies soles, ja una mica grandetes, per evitar empipadors lligons de temporada. No hi havia gaire productes solars però sí la incombustible Nivea, que deu ser molt antiga.

Sovint per uns altaveus emetien música de l'època, com ara un ballable que feia 'algo tengo yo, algo Dios me dió' 'la niña de Puerto Rico' i coses així. Els Orientals tenia una piscina rodona amb l'aigua glaçada, envoltada de cases de pisos amb unes galeries tancades on es podien veure maniquins d'aquells que es fan servir als magatzems i que feien una mica d'angúnia. Deien que als Orientals hi anaven dones a les quals els agradaven d'altres dones però mai no ens va molestar ningú, la veritat, ni vaig notar, de joveneta, mirades inquietants de senyores sospitoses.

A la tanca de filferro que separava els Orientals de la platja més o menys lliure s'hi aferraven molts homes, que no sé que miraven, car a les altres platges també hi havia senyores en traje de bany. Semblaven aquelles mosques que s'enganxaven a les tires engomades que es penjaven a les cuines, sobretot a pagès. 

Tornàvem a casa i, per arrodonir la festa, compràvem una cervesa i una gasosa o grasiosa, marca Familiar, i patates fregides de xurreria, una disbauxa, als infants ens permetien beure gasosa i cervesa barrejades, les clares d'avui, gairebé, tot i que en dèiem xampany de pobre.

Els estius eren ensopits, en general, si no tenies poble dels avis on anar. La ràdio emetia bestieses, com ara, i s'aturaven els serials habituals, que durant l'any eren molt seguits per nosaltres. Als cinemes feien pelis antigues, en deien reprises, i encara gràcies i a la meva mare li agradaven perquè moltes eren del 'seu temps' que per a mi, aleshores, era remot i innaccessible.

Amb els seixanta i el pla de desenvolupament vindrien els sis-cents, les televisions dels veïns privilegiats, les primeres vacances paternals de veritat i, més endavant, les sortides amb amigues, primer a patinar o aprendre a nedar, a Montjuïc, i, més endavant, a les platges llunyanes de Garraf o Premià. És fàcil enyorar el passat juvenil però em temo que si hi tornéssim en voldríem sortir corrents, en molts casos.

dimarts, 22 de juny del 2021

MITOLOGIA ORXATERA PERSONAL

 


Es troba per la xarxa, a més d'un lloc, aquest bonic dibuix de Pellicer on es veu la popular orxateria del Tio Nelo, que estava situada, en la seva època més coneguda, als Porxos d'en Xifré. Expliquen que va ser la primera orxateria de la ciutat però, qui sap. Va obrir el 1836 i va tancar a finals de segle, propiciant l'engrandiment de les Set Portes i coincidint, més o menys, amb l'Exposició de 1888 que va canviar la fesomia de l'entorn i, fins i tot, els costums cotidians i les tendències d'oci, que diuen ara.

Recordo haver vist per primera vegada la reproducció d'aquest dibuix a la revista Destino, on explicaven la història de l'establiment. Avui se n'ha recuperat la memòria gràcies a moltes rutes i itineraris de temàtica diversa que passen per aquell indret. S'hi venien d'altres coses, com ara torrons, a l'hivern, una tradició que conserven molts establiments d'aquest tipus, bunyols o xarops. 

Els xarops revifen de tant en tant, a França se n'ha conservat sempre el consum i jo recordo que quan era petita vaig anar a Besalú, a casa d'uns oncles, i a la taverna del poble era la beguda més habitual de l'estiu i m'encisaven aquells diposits de tots colors amb aquella mena de gelatina espessa i dolça que es barrejava amb aigua fresca. 

D'altres productes destinats a refrescar-nos més enllà de l'aigua sola i ensopida, contra la qual, en el passat, hi havia una certa prevenció, potser a causa del mal record d'algunes epidèmies, eren la magnèsia, els sidrals, els litines... Beure massa aigua sense res més a dins deien que feia créixer granotes a la panxa.



La meva orxateria de referència va ser, des de petita, Can Sirvent del carrer Parlament. Jo pensava que era un indret molt antic però l'establiment de Parlament era de principis dels quaranta. He pres orxates en d'altres llocs, molt bones també, però no son la de la Sirvent, ho sento. Era una de les poques despeses que la meva mare es permetia en temps difícils, passàvem per la Sirvent de camí cap al Mercat de Sant Antoni que aleshores era 'La Plaça'. Al Poble-sec hi havia moltes botiguetes però no pas un gran mercat de veritat, com el de Sant Antoni, aleshores un indret amb unes olors-pudors molt especials i evocadores, i parades de ferro forjat amb noms que m'encantaven com ara 'despojos' o 'volatiles'.

M'agradaven els gots de vidre típics de les orxates i, encara més, les palles, que aleshores no eren canyes. Eren palles de veritat, imperfectes, diverses, que podies anar mastegant en acabar l'orxata o guardar per a fer bombolles de sabó al balcó de casa. Quan les van posar de plàstic em van donar un gran disgust i a les actuals, de cartronet, encara els tinc més mania i encara tenen més mal gust. No entenc com mai no s'ha recuperat la palleta de palla, tan evocadora de llunyanies rurals i tan agradable de fer servir.

En aquell temps la gent llençava a terra les palles fetes servir i els paperets que les embolicaven, en el tema de la cura per a aquesta mena de coses hem millorat molt. A la Sirvent tenien i tenen granissats i bons gelats però no els he notat mai tanta diferència amb els d'altres establiments com amb l'orxata. Quan vaig veure que començaven a escriure 'orxata', en català, em va semblar una gran falta d'ortografia, encara no m'havia reciclat. I, a més a mes, la lletra 'HAC' m'evocava fins i tot la forma del got pertinent, coses de criatures. És com quan vaig saber el sentit pecaminós de fer una palla, ho vaig trobar absurd, de mal gust i sense cap mena de gràcia, ignoro si té a veure amb les palles sucoses de les begudes del passat.


Hi havia i hi ha, no gaire lluny, a la Ronda, una altra gelateria i orxateria que també es diu Sirvent i que, des de temps immemorials, té un rètol avisant del fet que no és sucursal de ningu. A la Ronda van obrir durant uns anys un establiment gran on servien orxates i berenars diversos, com ara xocolata desfeta, i que també es deia Sirvent, em van dir que era d'una altra branca familiar que no tenia a veure, econòmicament parlant, amb l'establiment de Parlament.

En tot cas, l'orxateria del carrer Parlament, un carrer que ha canviat molt al llarg dels anys, sempre ha tingut un èxit remarcable i multitudinari, amb gent esperant al carrer i amb la seva oferta de torrons nadalencs. Ara has d'agafar un got de cartró i una canya també de cartró i tocar el dos, per això de la pandèmia. La decoració interior també ha variat amb el pas dels anys. Era un dels pocs llocs on ja de molt jovenetes podíem anar, soles, les amiguetes, a consumir. Amb el temps que fa que vaig néixer coses com l'orxata o la xocolata desfeta em resulten una mica indigestes si n'abuso i els granissats de llimona massa freds em fan maldecap.

A la Sirvent pots comprar ampolles d'orxata i beure-te-les a casa però son aquests uns productes que no admeten gaire bé el pas del temps i aviat perden gust i el varien. Això s'ha constatat amb l'intent gens reeixit d'oferir orxata embotellada, i tot i que amb el temps ha millorat una mica, és, encara, força lamentable, el resultat. Quan jo era jove es deia que beure orxata, el mateix que beure llet, era bo per a les mares que donaven el pit. Un problema de l'orxata, avui que som tan lights, es el sucre, en venen sense sucre, també, però res a veure. Per evitar el sucre s'han inventat un munt de fastigosos edulcorants que no suporto, al capdavall val mes no fer servir res que tirar de sacarines i d'altres invents del dimoni.


El gust de l'orxata, de la de Can Sirvent, ep, és per mi un dels gustos més evocadors del mon, en transporta a anys d'escassedat i poques francesilles, a aquell camí des del barri a Sant Antoni que em semblava llarguíssim i excitant, de la mà de la meva mare, un camí que durava molt perque ens anàvem troban conegudes i saludades i fent paradetes. Aquell viatge a peu tan sols el superava en emoció l'anada en tramvia jardinera als 'banys', algun diumenge per la tarda, amb els pares. Quan tornavem de mar també fèiem un extra refrescant, però no era orxata, sinó gasosa, que aleshores es deia 'graciosa' i cervesa, les dues coses es barrejaven, en general. De gasoses n'hi havia moltes marques, a diferents pobles, però 'la nostra' era la familiar, en el vidre de l'ampolla de la qual hi havia el dibuixet d'una família unida i feliç, absolutament convencional.



Hi havia menges festives, com el coco, els cacauets, els xurros oliosos, les patetes rosses en bossetes de coloraines... Les xufes, matèria prima de l'orxata, tambe tenien molt d'èxit entre els infants. Calia deixar-les en aigua una estona, s'inflaven i al mossegar-les suquejaven i eren molt bones. Però, evidentment, no era el mateix que beure una orxata autèntica de Can Sirvent, és clar. De vegades havia volgut fer experiments matxacant les xufes i barrejant el resultat amb aigua però he de dir que vaig aconseguir un resultat molt galdós, la veritat.

diumenge, 23 de maig del 2021

PROPERA XERRADA DE CERHISEC

 



Dimarts, dia 25, xerrada de CERHISEC, encara virtual, de moment. Us hi esperem, un tema molt interessant i documents inèdits.

dimecres, 12 de maig del 2021

MITOLOGIES RECURRENTS I EL MON FELIÇ DEL PARAL·LEL TORNAT A VISITAR

 


El Paral·lel o Paralelo, que era el nom amb el qual fins fa quatre dies tothom coneixia l'avinguda, sembla que torna a estar de moda. Bé, no pas el Paral·lel real i del present, producte del pas del temps i de la història, sinó un Paral·lel mític que potser no va existir mai. Quan jo tenia deu o onze anys es va posar de moda, gràcies a Sara Montiel i a la nostàlgia recurrent, el Paral·lel i el cuplet. El Paral·lel dels anys quaranta i cinquanta estava prou bé, es feien coses que ja s'havien fet abans de la guerra, era l'època del cinema popular, hi havia espectacles familiars i d'altres pujats de to que avui farien riure. Més endavant, sempre amb el pes de la nostàlgia al darrera, s'hi va fer teatre interessant, moltes obres emblemàtiques en castellà passaven pel Talia d'aleshores. El cinema Regio i el Cinerama van esdevenir, com tot al capdavall, fites efímeres però molt recordades.

Les tafaneries i anècdotes sobre el Para·lel conformen tot un gènere transversal, tenim un munt d'autors d'èpoques diverses que van escriure sobre l'època suposadament daurada de l'avinguda, alguns d'ells des de l'exili i tot. Com que molts d'aquests llibres pouen en el record i estan relacionats amb l'època jove dels escriptors i periodistes, és habitual que, en molts casos, com passa ara, es caigui en el tòpic i la mitificació. De la vida real d'actors, actrius, cupletistes i la resta, en realitat, en sabem quatre coses, encara avui. 

Malgrat la nostàlgia i el pes de la guerra civil i les seves seqüeles,  la vida va millorar, molta gent es va comprar un cotxet i va començar a sortir els caps de setmana. Aquest canvi en l'oci va ser allò que més va contribuir a la decadència de l'oferta. No tan sols van tancar locals del Paral·lel, tota Barcelona va anar perdent sales de ball, cinemes i la resta, però van sorgir les sorolloses discoteques, al Paral·lel, en concret, Barbarroja i Studio 54.

En els anys vuitanta es va tornar a la nostàlgia i a la lloança de locals resistents, com ara El Molino, fins i tot les aspes van tornar a girar, en un llunyà Nadal maragallià de finals d'aquella dècada. Més endavant un dels autors autodidactes més copiats, Miquel Badenas, es va autopublicar un molt bon llibre sobre la història del Paralelo i la seva gent. A causa de l'èxit Pagès el va publicar en català. 

Van passar els anys, i com sol passar, es va tornar a descobrir la sopa d'all. Un musical, pel meu gust poc reeixit i ple de tòpics, Flor de Nit, va tenir el seu èxit. Anys després una exposició al CCCB, centrada en l'època d'abans de la guerra civil, va embadocar molta gent. Era brillant i aplegava molts materials però, per meu gust, resultava força barrija-barreja. Voler explicar el Paral·lel i la seva història, com tantes altres coses, es com voler agafar aigua amb un cistell.

Darrerament sembla que el tema s'ha tornat a posar de moda, nova obra nostàlgica al TNC, novel·les ambientades en el Paral·lel, rutes turístiques diverses, un article a Serra d'Or... poca broma. En el fons, el de sempre, amb poca informació realment nova i aprofundida, i amb algunes excepcions com ara el llibre de Josep Cunill sobre l'Espanyol i la reedició, del mateix autor, de la biografia d'Elena Jordi. De vegades t'ensopegues amb treballs seriosos, com ara Les spectacles en Espagne, 1875-1936, de Serge Salaun, editat per... la Sorbona.

Al CERHISEC portem més de vint anys de feina, entre molts altres temes també hem escrit i parlat sobre el Paral·lel. Malauradament molts dels testimonis de gent gran que encara recordava el passat i que col·laborava amb nosaltres ha anat desapareixent per llei de vida. En aquests darrers temps sovint, amb bona intenció, m'envien referències sobre articles, espectacles o llibres relacionats amb el tema. Per una perla que trobes has d'entomar molta palla o tornar a llegir anècdotes que ja has recollit tu mateixa fa temps, transformades i millorades per la mítologia. Cupletistes adorables però amb vides difícils, anarquistes bons i generosos, bohemis de bon cor i coses així. Realitats menys agradables no solen vendre gaire. Em temo que aquesta foguerada paral·lelera passarà, com ha esdevingut sempre, jo ja soc dels vells de la colla, hores d'ara, i d'aquí uns quants anys més tornarà a sortir algú dedicat a reivindicar allò que mai no va ser. O que no va ser mai com ens ho volen explicar. 

La nostàlgia ja no és el que havia estat, Signoret dixit, jo tampoc no soc com era abans. Pretendre revifar les coses a la força no funciona. I cal valorar el present, el Condal, el Victòria, el Tantarantana, el Bars... La culpa no és del govern ni, com aquesta broma del Polònia, de la Covid. Un personatge de Ruth Rendell comenta en algun moment que si posem un peu en el passat i un altre en el futur ens pixem en el present. Perdoneu la grolleria però em sembla una expressió molt gràfica. Algun dia uns vells del futur enyoraran les terrasses del carrer de Blai, el Mago Pop, el Basar Xinès i el 'colmado' dels paquis. Els semblarà que tot empitjora i, com a Plini o Ciceró, que el jovent ha perdut pistonada, és mal educat i no té valors. Això, en el millor dels casos, si no passen coses pitjors i, com en èpoques passades, la violència no revifa. Mai no podem assegurar que estem vacunats del tot contra res, els virus muten i els humans, també.

diumenge, 25 d’abril del 2021

UNA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA DEL SEGLE XIX: TOMEU VALENT I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES.

 


El proper dimarts, dia 27, toca xerrada de CERHISEC. La dedicarem a fer una nova presentació del meu darrer llibre parant atenció a les claus històriques de l'argument, enmig d'una conversa informal amb Meritxell Joan, mestra, i també membre de CERHISEC.

Fins dimarts, doncs!

Us recordo que podeu trobar el llibre demanant-lo directament a l'editorial Stonberg o bé a la Llibreria-Papereria NITUS, del carrer de Blai.

dijous, 15 d’abril del 2021

ROGER RODÉS I LA LLUITA VEÏNAL DELS ANYS SETANTA



El Poble-sec ha viscut, al llarg de la seva història, èpoques en les quals la lluita veïnal ha estat cabdal per tal d'aconseguir millores que avui semblen haver existit sempre. Molts de les millores assolides responen a l'arriscada lluita de gent de l'època del tardo-franquisme i la Transició, gent avui poc valorada per noves fornades de poble-sequins, més joves, que no coneixen a fons la història d'aquell passat. Un dels lluitadors més remarcables va ser Roger Rodés, president de l'Associació de Veïns en uns temps difícils, en els quals no era fàcil fer reivindicacions ni protestes, encara menys, liderar-les.

Roger Rodés va ser empresonat i va patir maltractaments. Era una època difícil, encara poc coneguda i estudiada, malgrat que gent jove com l'Arnau López, s'han interessat per aquells anys i aquelles lluites. L'Arnau va elaborar la seva tesi doctoral, que ens va presentar en una xerrada-col·loqui de CERHISEC,  amb el títol:

El moviment veïnal al Poble-sec i Montjuïc durant els governs d’esquerres a Barcelona (1979-2011): el diàleg entre el moviment veïnal i les institucions municipals´

Des de CERHISEC, vam proposar, ja l'any passat, que Roger Rodés fos el Pregoner de la Festa Major. Malauradament, a causa de la pandèmia, es va anul·lar tota l'activitat social. Aquest any l'hem tornat a proposar. Sense ser cap premi concret el fet de ser Pregoner comporta un cert reconeixement a les persones triades, sobretot des de fa alguns anys, ja que anteriorment s'havien prioritzat persones conegudes en el mon, per exemple, de l'espectacle, i semblava que la tendència actual seria triar gent de prestigi consolidat pel que fa a la seva tasca social, civica i política relacionada amb el Poble-sec. 

Malauradament la proposta no ha prosperat, creiem que a causa del desconeixement actual d'aquesta història relativament recent però ja una mica oblidada. De tota manera des de CERHISEC pensem dedicar una xerrada-homenatge a Roger Rodés, que doni a conèixer la seva tasca i les lluites socials d'un temps en transformació.

Nascut al Pallars, fill de família republicana, Roger Rodès viu al Poble-sec des dels anys cinquanta del segle passat. Va ser president de l‘Associació de Veïns del Poble-sec els anys del seus inicis. Durant la seva presidència fou detingut i dut a la prefectura de policia de la Via Laietana; i posteriorment passà uns mesos a la presó Model. D’aquesta manera es reprimia el moviment veïnal i social.

Eren aquells uns anys en què el barri no tenia cap dels equipaments que avui dia tenim i es varen organitzar moltes campanyes reivindicatives, totes abanderades al nostre barri per una Associació de Veïns que no tenia cap altre recurs que les aportacions dels seus més de mil socis i el treball de tot un conjunt de veïns. Per descomptat, no es depenia de CAP SUBVENCIÓ.

L’Associació estava formada per persones de totes les edats i sectors de la reivindicació popular: vocalia de dones, de joventut, de jubilats, d’urbanisme, d’ensenyament, de cultura... Tots a una i amb una actitud positiva d’anar avançant en totes les reivindicacions. Aquella transversalitat és un dels aspectes que avui es troben més a faltar.

És per això que demanàvem fer Roger Rodés pregoner. En la seva persona volíem fer un homenatge a TOTES les persones que en aquell moment varen estar lluitant per sortir de la foscor d’aquells temps. Elles són un exemple del passat que considerem que hem de tenir present en l’actualitat, quan hem de sortir de les foscors greus dels temps presents.

dissabte, 20 de febrer del 2021

EVOCACIONS I HOMENATGES, GLORIA PADDY, LA REINA DE L'ACORDIÓ

 


L'altre dia, en muntar la xerrada sobre les vedettes, no vaig saber recordar el nom d'una molt bona acordionista que hi havia al Molino. Ara, gracies a la Taula Rodona que es va fer a l'Albareda, on la van mencionar, l'he recordat, era Gloria Paddy.

Si la memòria no em traïciona recordo que vivia amb una seva tieta, compraven sovint a l'adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. Era una noia molt maca i discreta, té discos gravats. L'acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l'havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del teatre era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia.



Algú em va dir, fa temps, que li semblava que havia mort. Un dels números que més recordo d'ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d'aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L'any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta, Alícia Tomàs, morta fa poc, va ser una de les ànimes d'aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s'interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Caldria recordar més sovint tota aquella gent de l'espectacle del Paral·lel de després de la guerra, encara més els que ja no son entre nosaltres, amb noms de carrers, plaques, el que fos. I homenatjar com cal els qui encara viuen i ens acompanyen, evidentment. 

Felicito efusivament la gent de la BiblioCineMusiTeca per la Taula Rodona de l'Albareda, una delícia, m'hauria agradat que durés  el doble, m'han encantat els tertulians. Per les circumstàncies actuals tan sols n'he pogut gaudir en diferit.