EL CARRER BLAI, AVUI, AHIR, DEMÀ...

Durant un temps, mentre feien el metro, van passar els autobusos pel carrer de Blai, la fotografia la va fer el meu germà des del balcó de casa. A sota, una estàtua preciosa de Miquel Blai, que es troba a Buenos Aires, 'els primers freds'.

Era un esdeveniment esperat i temut: la xarcuteria, bacallaneria i moltes coses més del carrer de Blai ha tancat, s'hi estan fent obres i ben segur que s'hi instal·larà una tasca, un bar o una cosa semblant. La gent gran hem vist com anaven tancant-se botigues i botiguetes, hem vist molts canvis i ningú no hagués pogut preveure que algun dia seria aquesta una zona de gresca i tasca, la veritat. Pel mateix camí va el proper carrer de Parlament. 

La botiga que menciono, la del senyor de Diego que sempre tenia a punt la xerradeta i la tertúlia i on podies comprar un munt de productes diversos era ja d'uns altres temps. A la cadira de l'interior seia sempre alguna persona més gran que jo, a fer-la petar. M'hauria agradat que la botiga, remodelada i una mica modernitzada, però no gaire, passés a algú de la família però no ha estat així. Era aquest el darrer reducte del carrer que evocava el passat d'un petit comerç dedicat a l'assortiment alimentari a la menuda, un passat amb alts i baixos, tampoc no el vull idealitzar.

Durant els anys vuitanta van tancar moltes botiguetes de la zona. Alguna hauria resistit un temps més si els impostos de la casa gran no haguessin estat tan abusius, tot s'ha de dir. Però m'estimo més això d'ara que aquells silencis i aquelles solituds que poca gent vol recordar. M'agradava el carrer de Blai quan no era de vianants, m'agradava la carnisseria de la Pepita i els lampistes bessons que quan jo era joveneta trobàvem tan ben plantats i que tenien un germà que treballava a la ràdio. M'agradava l'herbolària, que havia estat la comadrona del barri i que tenia mal geni. M'agradaven els adroguers d'abans, el Jaume, el senyor Joanet. I aquella antiga perfumeria, i la bacallaneria, i les espardenyeries i...

Tot canvia i el carrer Blai dels meus records ja havia canviat molt fins i tot per a la gent més gran que jo. Les vaqueries tan sols les vaig poder gaudir de molt petita. El d'ara també canviarà, la gent jove d'avui el troba interessant, poètic, alegre, i segurament ho és. Cesk Freixas el menciona en una cançó i ha escrit sobre ell, i això de Blai li recorda el poeta i no l'escultor al qual jo creia fins fa poc que estava dedicat, avui poc conegut per la gent amb menys anys. Algun  dia tornarà a canviar, en Freixas serà vell i potser dedicarà una cançó nostàlgica als paisatges perdutes a l'estil d'aquella bohèmia cantada per Aznavour. De fet, el nomenclàtor de carrers menciona un altre Blai més antic, Pere Blai, un mestre d'obres.

El carrer de Blai actual, sorollós, ha foragitat alguns veïns, cansats de gresca i de canvis. Alguns aguanten perquè no tenen més remei, no hi ha prou diners per a canvis d'habitatge, tal i com està tot. Però al Poble-sec la gent no li ha estat mai excessivament fidel i no tan sols per això sinó per motius diversos, entre els quals creure que era un barri pobre i decadent i que per millorar socialment calia volar Barcelona amunt, ni que fos a Sant Antoni, la Vila Olímpica o l'Eixample. Avui aquesta percepció ha canviat una mica i el Poble-sec ha guanyat en prestigi, un prestigi diferent del de Gràcia, barri de gent més fina i menys diversa però lligat també a les modalitats actuals d'oci jove.

He de dir que m'agrada també el barri d'ara. M'agrada el basar xinès ple de coses, on s'han esvaït les olors de la botiga de l'herbolària, i els bars oberts, i el jovent de tot arreu, i les botigues de fruites dels paquis i la biblioteca i que encara aguantin coses com la incombustible sabateria Gasol, la botiga de bosses, el forn de les escaletes, la bodegueta que avui és un restaurant, la farmàcia, abans Can Busquets, i alguna altra cosa. Ha tancat, però, una botiga més, d'aquelles de tota la vida tot i que cal pensar que quan parlem de tota la vida parlem exclusivament de la nostra, de vida, i encara de la petita part de la nostra vida que roman inalterable a la sempre enganyosa memòria personal. 

EVOCACIONS POBLE-SEQUINES (2)

La Mare Ravell amb l'hàbit que encara duien les monges del Sortidor quan jo era petita.

Fotografia de la dècada dels cinquanta donada per Pilar Martínez a CERHISEC.

Fotografia d'Oriol Maspons on es veuen nenes de l'escola amb una monja observant un aprenent de torero que potser ni estava escolaritzat...

M'hauria agradat, mirant la cosa en perspectiva, haver anat a escoles com la del Mar o la del Bosc, que durant la meva infantesa conservaven cert prestigi. Costava d'entrar-hi i un meu oncle que hi hauria pogut fer alguna cosa, doncs era antic alumne de la del Mar, no va moure ni un dit al respecte. Moltes escoles del barri eren acadèmies de pis, així que la més presentable, considerant les circumstàncies i la distància a casa meva, era la de les Monges del Sortidor. Anar-hi significava, per casa, un cert esforç econòmic però allà em van dur.

Tinc records molt diversos de l'escola, bons, dolents, normals. Una bona amiga em va dir que el fet d'estar bé o malament a l'escola sovint depèn més dels companys que no pas del professorat i potser és així. Jo tenia quatre anys i ja sabia llegir. La meva mare me n'havia ensenyat jugant, sense adonar-se'n de que me n'ensenyava i un dia la vaig sorprendre llegint la meva primera paraula, BOU, en el rètol d'una botiga de gèneres de punt amb força prestigi que hi havia a la Ronda de Sant Antoni.

Recordo entre boires una classe plena de nenes i com vaig descobrir que es podia demanar per anar al lavabo, cosa que va motivar que ho demanés un munt de vegades fins que una senyoreta que ajudava la monja pertinent em va renyar. També recordo que un dia ens van posar a un gran nombre de nenes de genolls perquè ens rosegàvem les ungles. El pati de l'escola d'aleshores era molt diferent del d'ara, era més aviat un jardí de terra, amb arbres. Un part del que avui és pati i edificis nous era un hort, amb una figuera immensa que tenia el cor robat al meu pare quan la veia des de fora.

A l'hort hi podíem entrar molt poques i privilegiades vegades, les monges hi criaven gallines, fins i tot un porc i collien mongetes, tomàquets i d'altres vegetals, era una mena de paradís misteriós. Recordo també que m'avorria força, es feia cua per llegir en una d'aquelles cartilles de l'època i de vegades no et tocava. En algun moment van descobrir que jo sabia llegir i em van portar a llegir al despatx de la Madre Superiora. Mirat en perspectiva tot era molt senzill, gairebé de poble. El pitjor de l'escola era el classisme, cosa que no vaig entendre fins més endavant. I és que el classisme, en un barri de gent tan humil, resultava fins i tot ridícul, la veritat.

En aquells primers anys poques nenes feien batxillerat, sis o set. La resta feia cultura general o comerç. El pijtor del context era que hi havia unes classes, a la planta baixa, per a nenes pobres, entraven i sortien mitja hora abans, no duien uniforme, tan sols una bata blanca, i s'aplegaven en una mena d'unitària a càrrec d'una monja impresentable a la qual crec que li faltava un bull i que tenia bigoti. En general es creia que eren nenes de les barraques però la veritat és que moltes eren del mateix barri. Una persona de la meva edat em va explicar que quan el seu pare va veure un dia allò de les bates blanques les va treure de l'escola a ella i a la seva germana i les va dur a l'escola del carrer d'Aldana, amb monges de la caritat, les quals sempre van tenir fama de ser més democràtiques i igualitàries.

He de dir que al cap d'uns anys, pocs, amb els aires del Concili Vaticà, es va eliminar aquella diferència tan flagrant i com que els estudis de Comerç van anar desapareixent tot va ser més anivellat. Vaig tenir un disgust, però, quan amb les modernitats va venir l'asfaltat del pati, la desaparició dels arbres per convertir el conjunt en una pista esportiva i, més endavant, la supressió del meravellós hort de les monges, una gran pèrdua. Les Monges del Sortidor eren Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. El nom oficial de l'escola era Colegio de la Consolación. Fa temps que es va decidir canviar el nom de l'escola pel d'Anna Ravell, Anna Ravell va ser la fundadora de l'orde però ara se la defineix més aviat com a pedagoga i així tots contents. Quan jo devia tenir uns deu o onze anys es va celebrar el centenari de la fundació, amb uns actes molt reeixits, fins i tot vam anar al Palau de la Música i vam cantar l'himne a l'escenari, en recordo una estrofa que feia: Madre Ravell Fundadora/ un siglo ha que sembró/ semilla tan bienhechora/ que buenos frutos nos dió/ Francisco de Asís al cielo nos guía/ Francisco de Asís y la Virgen María...

Considerant els records que molta gent té de les escoles de l'època he d'admetre que les meves monges no eren exagerades en el tema de fer-nos resar i anar a missa i que pel que toca a coses com ara els càstigs, n'hi havia un parell a les quals se'ls escapava algun bolet, una de les quals la guillada que els va tocar a les nenes pobres però més enllà d'això el tracte era normalet, casolà i familiar.  El meu germà va anar a l'Acadèmia del Carme i allà eren més papistes que el papa i els bolets del director es repartien a dojo. 

Quan tenia uns vuit anys vaig tenir una monja força simpàtica que es deia Sor Pia i que ens explicava aventis del temps de la guerra, en els quals s'havia disfressat de senyora normal i amb un capellà feien veure que eren matrimoni per tal que no els enxampessin. Era catalana i tot i que a classe no ens parlava en català a nivell individual sí que ho feia i per Nadal ens ensenyava moltes cançons catalanes. Avui recordo aquelles dames disfressades de bubotes amb tendresa, elles també eren víctimes de la situació, de l'educació i de la repressió. Feien el que podien i com podien. Amb els anys l'escola s'ha obert al barri i a falta d'institut públic és l'institut alternatiu del Poble-sec. De monges cada dia n'hi ha menys, com de capellans.

EVOCACIONS POBLE-SEQUINES (1)

Inicio una breu sèrie amb evocacions personals sobre el meu barri.

1

Quan ets petit no tens consciència de pertànyer enlloc. Has desembarcat al món en un indret que és el teu i el meu va ser el barri. Encara més, va ser una petita part del barri, delimitada pel Paral·lel, la Plaça del Sortidor, la placeta on venien melons, avui plaça dels Ocellets i l'església de Santa Madrona, on anàvem a missa els diumenges i festes de precepte.

Sota casa hi havia un carboner el senyor Àngel. La carbonilla era imprescindible, hi havia poc gas i s'utilitzava el carbó de grat o per força, També hi va haver durant molts anys un magatzem de carbur que avui seria impensable, per sort no vam volar tots pels aires ni percebíem aquell perill proper. Sota casa hi havia també, on avui hi ha un inevitable bar, una papereria que em semblava molt gran, amb grans aparadors d'aquells de fusta, entranyables, plens de meravelles i petites joguines. La seva mestressa es deia Hilària i en deien a Ca la senyora Hilària,com és natural.

A davant de casa hi havia un recader, Badoch. No entenc com podia haver-hi allà aquell moviment de camions, de camions d'aleshores, és clar, més petits que no pas els d'ara. La paraula recader, tan popular, no s'ha admès a tràmit normatiu. A l'establiment dels recaders un munt de xicots carregaven i descarregaven camions i miraven enlaire de tant en tant, a veure si podien esbrinar les cames o les calces de les veïnes joves, com ara la meva mare, cosa que provocava alguna tensió espiritual.

El meu germà, quan era petit, passava llargues estones estirat a terra, amb la cara enganxada a la barana del balcó, contemplant el misteri dels camions i la seva càrrega. A les cantonades del carrer de Blai hi havia dos adroguers, una bodega i una farmàcia. La farmàcia encara existeix, renovada, aleshores es deia Can Busquets. La bodega avui es diu La Bodegueta i és un restaurant, però ha conservat l'ambient i la decoració de forma reeixida. Aleshores tenia un petit taulell de cara al carrer on s'aturaven els molts carreters que feien el camí del port de bon matí, a prendre alguna copeta o un cafè.

Un dels adroguers, el nostre, era el senyor Quimet. El seu fill es deia Jaume, era més o menys de l'edat de la mare, es coneixien de petits i va continuar amb el negoci durant molts anys. Aquest adroguer és el del fill ballarí, del qual he parlat en més d'una ocasió.El de l'altre banda es deia Joanet i només hi anàvem quan el senyor Quimet feia alguns dies de vacances, les fidelitats comercials eren inalterables i sagrades. 

En aquell petit espai quedava compresa la meva minúscula vida. De tant en tant anàvem amb la mare a comprar al mercat de Sant Antoni, tota una excursió, i pel camí ens trobàvem veïnes diverses per anar fent petar la xerrada. Hi havia una botiga de ràdios al carrer Borrell, que també va durar molts anys, renovada, on posaven les novel·les radiofòniques d'èxit quan tocava i moltes dones s'aturaven a escoltar-les de camí cap al mercat.

Els volts del mercat de Sant Antoni eren plens de venedors ambulants d'això que avui en diem top-manta, però autòctons. Estenien a terra, damunt de grans mocadors de fer farcells, les seves calces, cotilles i estovalles. Les excursions extraordinàries de diumenge arribaven fins a les Drassanes a escoltar els xarlatans i fins al teatre Grec de Montjuïc. Anar al centre de Barcelona era una festa, sobretot anar a Can Jorba a comprar alguna cosa o veure els reis, que eren els reis de veritat. Segons el que compraves et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Els diumenges anàvem alguna vegada als banys, amb aquells tramvies que es deien jardineres. I fins i tot al Rompeoles, amb les Golondrines.

El Paral·lel era ple encara de plantes baixes, cosa que es pot veure en algunes pel·lícules de cinema negre barceloní dels cinquanta. A la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès on tenien palla i alfals, no sé si en venien als carreters ni exactament a què es dedicaven, en dèiem la casa de la palla. Al carrer de Blai i a Blasco de Garay hi havia també algunes lleteries amb vaques de veritat.

És impossible evocar aquell món de forma exacta, a més no disposo de fotografies, com és natural. Sota casa s'instal·lava un carretó ambulant de venda de fruita i verdures, la filla es deia Júlia, com jo. Pel que fa al món exterior, es parlava de la guerra com si fos una aventura remota superada, d'en Franco com si fos algú gairebé fantasmal i totpoderós, inevitable. També es parlava sobre la guerra mundial, tan recent. La idea general era que les guerres resultaven una cosa inevitable i lligada als humans, com les epidèmies o les puces. Haver sobreviscut, me n'he adonat després, ja era tota una fita. La gent tenia ganes de viure i l'any que vaig néixer jo, el 1948, a la mateixa escala van néixer tres criatures més, tots ells fills de pobres soldats jovenets que havien pogut retornar del desastre fets uns homes i treballaven més hores que un ventilador per tirar endavant en aquell món gris i limitat, però que a mi em semblava normal, immens i lluminós perquè era el meu. 

(potser continuarà)

ESPERANT... (ROBERT CHAUVEAU)

En una entrada anterior vaig dir que no havia trobat l'autor d'aquesta estàtua, la memòria ja em deu fallar una mica doncs jo mateixa la vaig comentar fa algun temps i també en Miquel havia escrit sobre ella. El seu nom és Esperant, està dedicada als promotors de l'Exposició del 29, de l'any 1970 i el seu autor, Robert Chauveau Vasconcel. M'ha arribat un amable email d'un senyor que es diu Cristian i que va conèixer l'escultor.

En un enigma al meu altre blog vaig escriure força sobre Chauveau i la seva extraordinària família. Ho podeu llegir aquí. Aquí i aquí i aquí podeu trobar més informació sobre el tema i sobre els perfumistes familiars.

AGOST A MONTJUÏC (2)

Un vell poema recuperat:

Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.

Un castell sense reines ni princeses.

El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.

Una ciutat dels morts desmesurada.

Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.

Un fals teatre antic. Una pedrera.

Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.

Una atracció de fira, rovellada.

Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.

L’amor pagat i el lladre que s’escapa.

L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.

Un canó endormiscat. Una sirena.

Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins (2004)

GEOMETRIES 

RACONS I FLORS

I el gran bunyol de la CIUTAT DEL TEATRE. I ningú no va protestar, llevat de quatre arreplegats...

AGOST A MONTJUÏC (1)

Imatges d'un passeig per la muntanya en un calitjós matí de diumenge d'agost:

L'emblemàtica Font del Cargol, hi havia begut aigua moltes vegades, de petita, amb el meu pare. 

Esplèndids baladres florits.

Una altre font, molt malmesa i sense raig, en un racó tranquil.

Monument dels anys setanta dedicada als promotors de l'exposició de 1929. No n'he trobat l'autor.

Un bocí de ciutat, entre els arbres.

Un banc i un xiprer, tota una metàfora visual.

Vista de la ciutat, enterbolinada per la calitja, des dels jardins del Palauet Albéniz.

Racons romàntics dels jardins del Palauet.

La noia de la trena, bonica estàtua de Josep Subirats. No sé perquè la van treure d'on era abans, els jardins del Teatre Grec. No entenc la dèria en canviar les coses de lloc, la veritat.

ELS ESTABLIMENTS SANTA MADRONA, EL 'MERCADILLO' DEL CARRER ELKANO

Aquesta fotografia mostra un paisatge desaparegut, el petit mercat del carrer d'Elkano, la cosa més semblant a un mercat que hem tingut al barri. Al costat, una perruqueria també desapareguda, que va ser molt popular. Aquest bocí de carrer ha anat passant del soroll al silenci, com que aquest paisatge el veig des del balcó recordo que de bon matí sentia, fa anys, la xerrameca de la gent que anava encara a comprar a aquest indret.

Vaig entrar per primera vegada al mercadillo quan devia tenir uns deu anys, amb una companya d'escola anàvem a recollir diners pel Dòmund, amb aquelles guardioles pintoresques que eren un cap d'indi, de negre, de xinès. Quan vaig anar a viure a aquest carrer, ja fa trenta-cinc anys, el mercat encara funcionava i fins i tot va experimentar una revifalla important, el cant del cigne. Tenia la meva edat, l'havien construït l'any 1948.

La gent més gran recordava que anteriorment hi havia a aquest indret uns grans safareigs. Els paisatges canvien, ho relacionem tot amb la nostra pròpia vida i allò que sembla antic sovint no ho és tant. El mercat va tancar de forma definitiva fa anys i a l'indret s'hi van fer uns apartaments una mica misteriosos que van fomentar comentaris diversos sobre el seu ús. Són una mena d'apartaments on hi rau jovent de pas, m'imagino que amb problemes relacionats amb la justícia. Es van fer de forma discreta, m'imagino que per evitar les inevitables protestes veïnals habituals.

Avui m'ha sortit aquesta fotografia, tinc els fons documentals molt desordenats però crec que publicada aquí i a l'abast de tothom serà més útil que oblidada en una capsa familiar. Durant uns anys vaig tenir la sort de poder anar a comprar-ho gairebé tot al davant de casa. Al costat de la perruqueria hi va haver també durant un temps carnisseria i al carrer Tapioles, un parell de peixateries i fins i tot alguna altra perruqueria. I al carrer de Tapioles també hi va haver aquell inoblidable Jamonísimo i l'entranyable Bodega Ribas, centre de reunió i de debat de tota mena de temes d'actualitat. No tot ho tinc retratat, és clar, no era tan fàcil com ara, deixar constància del que fos.

Em va saber greu el tancament definitiu d'aquests establiments comercials que havien nascut el mateix any que jo mateixa i es deien de Santa Madrona. El seu públic fidel era gent gran, en d'altres temps la gent es movia molt poc del seu raconet de barri llevat d'alguna excursió al mercat de veritat, el de Sant Antoni.