divendres, 21 de setembre del 2018

LETICIA DOLERA TAMBÉ VA FER EL PREGÓ DEL POBLE-SEC

Resultat d'imatges de Letícia Dolera

Aquest any, com ja deveu saber, el Pregó de les Festes de la Mercè l'ha fet l'actriu Letícia Dolera. Dolera és una actriu  intel·ligent i polifacètica, cada vegada més compromesa amb el feminisme militant, tema sobre el qual ha publicat un llibre que ja porta un munt d'edicions, Morder la manzana. 


És possible que molta gent ja no ho recordi, però Dolera va ser la pregonera de la Festa Major del nostre barri, el 2009. Aleshores l'actriu vivia al Poble-sec, no sé si encara hi viu, no ho crec. Pel nostre barri passa un munt de gent i poca hi fa arrels sòlides. D'aquests passavolants alguns són populars, coneguts, relacionats amb el món del teatre, del cinema.

Admeto que el 2009, quan encara presidia la Coordinadora l'Amadeu i el Pregó es feia a la Plaça del Sortidor, jo no sabia qui era Dolera. Però aleshores, quan la vaig veure i escoltar, vaig recordar haver-la vist feia alguns anys, molt joveneta, en una pel·lícula interessant, que va passar sense fer massa soroll el 2003 i en la qual crec que Puigcorbé, que ha estat un actor una mica irregular, feia un dels seus millors papers, Besos de gato.

Resultat d'imatges de besos de gato cine

Letícia Dolera té molta personalitat i una bellesa especial, que sembla fràgil però resulta inquietant, molta gent la recorda en allò de REC, terrorífica i angoixada. Ha dirigit i escrit una pel·lícula divertida però amb un rerefons crític, Requisitos para ser una persona normal.  L'actriu té un gran potencial, que es manifesta en molts camps, carisma, grapa i encant personal, i no m'estranyaria que més d'un grup polític, en algun moment, la volgués adduir. En tot cas, no ho tindran gens fàcil.

Cal recordar, doncs, que abans de fer el Pregó de la Mercè, en un ja llunyà estiu de 2009, ens va fer el nostre, en el qual va mostrar una gran empatia amb la gent i una empenta personal de categoria. Durant aquella Festa Major del 2009 va ser quan vam col·locar la placa en homenatge a l'escriptor González Ledesma, va ser un acte entranyable i inoblidable.

dimarts, 18 de setembre del 2018

ENTREPANS I MATAQUINTOS


Quan era petita, com és lògic, molts indrets del Paralelo eren per a mi llocs mítics i misteriosos. Per altra banda, a casa meva, no s'hauria esmerçat ni una pesseta en menjar o beure fora de casa, en aquells anys. Com a fet extraordinari recordo que un cop l'any, per les vacances, els meus pares anaven a veure revista, al Molino o al Apolo. A mi allò m'incomodava, a causa de l'inevitable pes educatiu de la moral vigent, i em semblava contradictori amb el fet de què, en general, la família anés a missa els diumenges.

Un dels llocs als quals m'hauria agradat entrar era a les atraccions mítiques de l'Apolo, de les quals tan sols podia contemplar l'entrada a la gruta misteriosa i con en sortien de sufocades les parelles festejadores. L'opinió familiar era que aquelles foscors eren perilloses per a la moral, el mateix que ho eren els banys de mar quan els xicots intentaven ensenyar a nedar a les noies.

Un altre lloc interessant era la Bodega, de la qual tan sols podia contemplar els famosos entrepans amuntegats al taulell, mentre m'arribava la música de cançons diverses, jotes aragoneses i cobles andaluses, sobretot. Allà hi actuaven artistes en decadència però també hi sortien a actuar joves espontanis. La dona d'un meu cosí, d'origen andalús, més gran que jo i molt ben plantada, em va explicar que un dia, de joveneta, hi va anar amb unes amigues i va gosar sortir a cantar. Va tenir un gran èxit i sembla que fins i tot li van oferir feina. El fet és que cantava molt bé. Però a casa seva, com a tantes altres cases sense relacions professionals amb la faràndula, aquella activitat era considerada altament escandalosa i no calia ni pensar en iniciar una carrera artística, a partir d'aquells èxits.

Fa molts anys vaig conèixer una mestra així mateix més gran que jo, que  durant els anys de la postguerra havia estat interna en una escola  religiosa de Lleida. En un festival escolar, quan era una pre-adolescent, es veu que va cantar tan bé no sé quines cançonetes castellanes que un senyor relacionat amb el món de l'espectacle la volia fer actuar, no cal dir que amb intencions totalment artístiques i honestes. Malgrat que sembla que fins i tot les monges no ho veien malament, més aviat al contrari, la família no en va voler saber res. I així va acabar la seva possible carrera professional alternativa. Fent magisteri.


L'imprescindible llibre de Miquel Badenes sobre el Paral·lel, del qual tanta gent ha succionat informació, jo mateixa inclosa, explica que en un programa de la Bodega, de 1955, es poden trobar els següents entrepans, als preus que indico:

Vermut con patatas, almejas o anchoas: 2 pesetas
Vermut con navajas, gambas o mejillones: 3 pesetas
Bocadillo de fiambre: 1 peseta
Bocadillo de sardina: 2 pesetas
Bocadillo surtido: 3 pesetas
Bocadillo de jamón: 3,50 pesetas
Manzanilla con tapa: 1 peseta
Cerveza, sidra o horchata: a 5 pesetas el litro.

Semblen preus molt barats i potser ho eren. Però cal pensar en què els sous eren de misèria i que poc era molt, per a la gran majoria de la gent modesta. L'empresa es veu que guanyava diners i tot, malgrat aquells preus. A casa meva no cal dir que els homes i, sobretot, les dones, que anaven al bar, encara que fos a prendre un cafè amb llet, eren persones poc recomanables i malgastadores.
Resultat d'imatges de bodega apolo
Els artistes que actuaven en aquella època avui ens poden sonar poc o gens: Mirko, La Niña de Vallecas, Julio Galindo, que va popularitzar allò de Se va a Covadonga, cançó matxacona i patxanguera que anys després va recuperar Dolores Vargas. També hi actuava Manuel de Mozos, un gran rapsode, molt popular, Pedro de Pamplona, tenor navarrés, Conchita Marcos, José Luis Campoy i molts altres. Manuel Puga, el propietari, anunciava que todos los malos y buenos artistas comen opíparamente por muy poco dinero, en esta casa.

Opíparamente és un d'aquells mots castellans entranyables, que m'evoca un temps de dictats d'escola, programes de ràdio i improbables àpats extraordinaris. La ràdio feia, per cert, molta propaganda de l'Apolo i d'altres locals de la zona, així com dels cinemes de barri. Entre d'altres ofertes gastronòmiques, a la Bodega trobem la d'un quarto de pollastre amb pa i una cervesa, per un duro. 

L'escenari o tablao consistia en uns taulons que s'aguantaven damunt d'una munió de bocois. Res a dir, fa anys, a moltes escoles transicionals, havíem muntat escenaris molt més inquietants i fràgils. Més tard la cosa va millorar. Una famosa propaganda del local assegurava que allà es podia menjar, beure i fumar, per una pesseta. El pack consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta, d'aquelles tan dolentes que en deien mataquintos, i un gotet de vi.

Allò dels bocois una vegada va trontollar i l'escenari va estar a punt de fer figa. Això va fer que Puga, espantat, decidís donar d'alta els artistes i la resta de personal, a la seguretat social, i per això molts d'ells van poder cobrar amb els anys una modesta pensió, que alguns arrodonien, de més grans, amb actuacions a llocs com ara la desapareguda Bodega Bohemia.

Resultat d'imatges de bodega apolo

Una propaganda més moderna, amb uns preus que ja mostren com tot s'apuja.

Una nit de 1990, a les portes de les Olimpíades que tant van sotraguejar la imatge de la ciutat decadent, es va fer una funció d'acomiadament. Era una mort anunciada, inevitable. Tot neix, creix i mor, com nosaltres mateixos, a cada bugada es perd un llençol, i tothom, per jove que sigui, tindrà algun dia nostàlgia d'un passat irrecuperable. Tot i que la gran Signoret va escriure un llibre que porta per títol La nostalgie n’est plus ce qu’elle était, jo crec que la nostàlgia continua sent sempre si fa no fa, encara que cada generació la pugui percebre d'una manera diferent.

L'altre dia mateix llegia unes declaracions recents de Penélope Cruz (quan algú és famós en algun camp es creu amb dret a opinar de tot) que deia que li feien pena els nens d'ara, jugant amb les maquinetes i els telèfons i que les criatures dels noranta, com ella, s'ho passaven d'allò més bé (!!!!!). 

Els nens d'ara, evidentment, diran el mateix d'aquí quatre dies. He conegut moltes generacions d'estudiants de primària, fent de mestre. En general, tinguin els anys que tinguin, i alguns que van ser pares joves ja són avis de bon veure, la gran majoria pensen que el passat era millor i que els infants del passat, sigui el passat que sigui, xalaven d'allò més. I que la nostra escola era una meravella. 

Sort que les criatures són poc crítiques amb les opinions dels adults i tenen poca capacitat de resposta i valoració, altrament em temo que ja estarien escrivint piulades diverses, fent conya de tanta opinió rància. Tan rància, que ja Plini i Ciceró opinaven coses d'aquest tipus.

dissabte, 8 de setembre del 2018

TOT AIXÒ PASSAVA ABANS QUE FÓSSIM CATALANS

Resultat d'imatges de neolitic barcelona raval excavacions

Ahir vaig anar a una extraordinària xerrada que van fer a la Biblioteca, a càrrec del doctor Miquel Molist, de la UAB. Vam ser quatre persones de públic, malauradament. Era divendres, vigília de pont, tot això pot pesar, així com també la difícil promoció que es pot fer d'aquestes activitats. 

La xerrada s'emmarcava en un cicle organitzat en l'Any Europeu del Patrimoni i en el marc del programa organitzat amb motiu de la celebració a Barcelona, durant el mes de setembre, de la Reunió Anual de l’Associació Europea d’Arqueòlegs que organitza l’Europeen Association of Archaeologists i la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Poca broma.

Es tractava de sessions obertes i adreçades al públic en general que s'han fet els dies 6 i 7 de setembre a les biblioteques públiques de cadascun dels barris de la ciutat on han tingut lloc les excavacions arqueològiques, i que han estat impartides pels arqueòlegs i investigadors que han participat d’aquests treballs de recerca arqueològica. Aquí podeu veure el contingut del cicle complert. 

El fet de ser simultànies tenia el problema de què no es podia anar a totes. Però, considerant l'assistència, potser millor així. No sé com devia anar a d'altres barris de la ciutat, potser hi va haver de tot. Ja sabem, pel resultat de les xerrades de CERHISEC, que això de l'assistència és molt atzarós. El doctor Molist ens va assegurar que a la Universitat també els passa, en ocasions porten algú de molta categoria i hi van quatre gats.

La xerrada va ser absolutament interessant i imprescindible per als no iniciats en el tema, el conferenciant, peça clau d'aquestes activitats, es va mostrar com una persona brillant,  propera, ocurrent i absolutament enamorada de la seva feina. Vam fer un recorregut apassionant pels misteris ocults al fons de tants edificis, carrers i places, propers a casa nostra, en concret al Raval. 

En aquests darrers anys les troballes han estat impressionants gràcies, precisament, en molts casos, a les noves obres, construccions i remodelacions. I al fet de què avui s'ha d'avisar si es fan troballes i costa molt amagar-les, com feien uns parents meus de Besalú  fa anys, quan el Patrimoni va començar a ser objecte de respecte i atenció. I també a les noves metodologies i als recursos científics a l'abast dels arqueòlegs. De tot plegat hi ha un munt d'informació per la xarxa i tan sols cal una mica de motivació i curiositat per accedir-hi. Potser la prehistòria ens resulta molt llunyana, els romans i l'Edat Mitjana, tenen més ganxo. Malgrat que, al capdavall, tenim més tirada a creure allò que ens expliquen a La catedral del mar que no pas el que ens recorden els estudiosos.

Aquestes descobertes ens enfronten amb la nostra gran ignorància. Si ja del que passa cada dia en sabem poca cosa i, en tot cas, allò que ens volen o poden explicar, no cal ni pensar en com desconeixem la manera de pensar i sentir d'aquella gent del passat remot, tan diferents i tan semblants a nosaltres. Tot i que els seus esquelets són ben bé com els nostres, vaja. Algun dia potser serem remots esquelets que algú voldrà remenar per tal de conèixer una mica com ens anava, què menjàvem, com ens comunicàvem i quins rituals funeraris ens abellien. Qui sap.

La inevitable i imprescindible viquipèdia ens ofereix una introducció acurada al tema. Em venia al cap, ahir, de forma inevitable, la tornada d'aquella bonica cançó del recull Història de Catalunya amb cançons, amb lletres de Jaume Picas i música de Ros-Marbà, que encara es fa servir força en el context educatiu: Tot això passava abans/ que fóssim catalans/ i pels boscos i pels mars/ corrien quatre gats... 

Per cert, hi havia una altra xerrada propera a nosaltres, sobre les troballes sota el Mercat de Sant Antoni, que s'havia de fer a la Biblioteca Joan Oliver, però s'ha ajornat i sembla que ja ens avisaran. 

Tantes bestieses com ens amollen per la tele, tanta informació futbolística i castellera, i d'aquesta mena d'activitats i trobades acadèmiques en parlen poquet i encara gràcies. Què hi farem...