divendres, 13 de desembre del 2013

ACTIVITATS AL BARRI

XERRADA DE CERHISEC, per al proper dimarts!!!

Aquest cap de setmana teniu al barri moltes activitats, organitzades amb motiu de la MARATÓ. Podeu consultar-les aquí.

Diumenge també podeu participar en una caminada històrica, fins al Castell de Montjuïc, en el marc dels actes commemoratius dels fets de 1714. Més informació aquí.

divendres, 29 de novembre del 2013

LA PEPITA DE LA CARN I EL CARRER DE BLAI QUAN ERA COMERCIAL I PROU

Fotografia manllevada aquí.

Cada vegada em sembla més que les coses passen per motius atzarosos que sovint no podem controlar. Si fa anys ens haguessin dit que el carrer de Blai seria el que és avui, un conjunt de terrasses plenes a vessar durant gairebé tots els dies de la setmana, malgrat la crisi, no ens hauríem cregut.

Hi ha a qui li agrada com van les coses i també hi ha qui odia aquestes transformacions, sobretot molts veïns que viuen al mateix carrer i que en pateixen els sorolls i la gresca. Fer del carrer una zona de vianants va semblar una bona cosa, amb els anys tot s'ha mostrat molt i molt relatiu. Ben aviat es van haver de retirar uns bancs públics per motius de civisme, més aviat de manca de civisme. Avui, com sabeu, establiment que tanca, bar que m'hi posen. Bar de tapes, menja que és avui un emblema de la restauració de poc preu orientada a la jovenalla.

El carrer ha patit alts i baixos, èpoques diverses, com li passa a tot i a tothom. Durant la meva infantesa era una zona de comerç a la menuda. Les botigues d'aquest carrer on anàvem a comprar més sovint eren Ca l'Adroguer Ferran, del qual ja he parlat en alguna ocasió, la Bacallaneria, la Maria de la Llet, una Tocineria i alguna altra cosa. També recordo una pastisseria molt fina, amb uns aparadors preciosos, que en aquells temps es deia Can Guitart i que avui és la Teteria. Hi va haver perfumeria fina i algunes sabateries i espardenyeries. Llegum cuit, lampista, perruquera, els Marcs Otero... Unes botigues van durar més que no pas unes altres. Davant del que avui és la Biblioteca roman incombustible la sabateria Gasol, que té dues sucursals més, una al carrer de Parlament i l'altra al de Sant Antoni Abat. És un negoci familiar amb una dependència diversa i un públic heterogeni, des de sempre. Hi pots trobar calçat baratet i calçat bo i de qualitat, tenen de tot i molta paciència, paciència amb la qual també cal anar-hi a comprar, doncs sovint hi ha molta gent. Encara aguanta també la botiga de bosses de mà. 

Un dels personatges més simpàtics i atractius d'aquella zona era la Pepita de la carn. Fa un temps em van dir que havia mort, abans que el seu marit, cosa que em va saber molt de greu. La Pepita era una dona xerraire i simpàtica, molt divertida. Deia a la meva mare de vostè, cosa que em sobtava, tot i que la carnissera era més jove, és clar. La Pepita es va casar amb un xicot una mica més gran que no sé de què treballava però sembla que la veia al passar i es van enamorar. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Quan nosaltres ja érem una mica grandets i els fills de la Pepita encara eren petits, tot i que crec que un d'ells deu tenir l'edat del meu germà, la meva mare xalava d'allò més amb les aventures d'aquelles criatures, que ens tornava a explicar a casa fent-se un tip de riure. Per exemple, en una ocasió havia deixat un dels nens a la banyera, en remull, mentre feia no sé el què, i per tal que no protestés li va dir que s'aniria estovant. Se'n va oblidar i al cap de molta estona el nen la va cridar dient-li: mare, encara no estic prou estovat?

La més estudiosa va ser la filla, va fer medicina. De vegades, de joveneta, quan encara estudiava, ajudava a la botiga i les jaies del barri aprofitaven l'avinentesa per fer consulta gratuïta amb ella i preguntar-li si el que els havien receptat al seguro era adient als mals que patien. Tenir un fill o una filla metge ha estat una aspiració habitual de la gent modesta, a casa meva els hauria fet una gran il·lusió  tenir doctors a la família. Crec que la Pepita va començar sent dependenta de l'establiment i després el van comprar, amb el temps i estalviant. Eren molt aficionats al futbol, grans seguidors del Barça.

Amb el meu pare, quan érem infants, anàvem a missa d'una a Santa Madrona, els diumenges. La meva mare es quedava a casa feinejant, m'imagino que tampoc no li venia massa de gust complir amb el precepte, cosa que em feia patir per allò del pecat mortal. En aquelles misses del migdia es feien casaments i un dia ens vam ensopegar amb el de la Pepita i el seu marit. No recordo de cap nuvi un sí, pare tan contundent i convençut com aquell. El sí pare del carnisser consort va fer història i molta gent se'n va recordar tota la vida, com jo mateixa. Eren una parella molt maca i ben avinguda, una família feliç, vaja. Quan van deixar la carnisseria la van llogar a una altra carnissera però la cosa no va anar gens bé a causa de la poca professionalitat de la llogatera. Els fills no van voler seguir amb el negoci i el local es va vendre i ara hi ha un bar d'aquests dels nostres temps.

A la Pepita i el seu marit me'ls trobava moltes vegades comprant al Condis, supermercat que als inicis crec que es va dir 1,2,3. Vivien al Paral·lel. Em preguntaven pels meus pares, pels meus fills. Ells també van tenir néts i la Pepita me n'explicava algunes facècies, amb la seva grapa habitual, car tenia el do innat de la narrativa oral. Un dia, ja fa molt de temps, em va semblar que em reconeixia amb prou feines i allò no em va fer el pes. El seu marit havia tingut alguns ensurts de salut importants. Una altra persona, els pares de la qual havien tingut una tocineria emblemàtica al mateix carrer de Blai, em va dir que li semblava que ella havia mort i que el marit havia anat a viure amb la filla metge, fora de Barcelona. La recordo sovint, a la Pepita, riallera i garladora, sempre ben arreglada, amb un munt de clientes-seguidores que anaven a comprar-li els palpissos més aviat per fer tertúlia que no pas per necessitat immediata d'aliment proteínic.

Si fóssim un barri tan fidel a la nostra gent com el de Triana, la Pepita de la Carn i el seu establiment mereixerien una placa commemorativa al portal del lloc on vam passar tantes bones estones mentre ens tallaven els bistecs.

He de dir que al carrer de Blai encara hi ha una molt bona carnisseria i establiments ancestrals com ara el Forn de les Escaletes. O la farmàcia, que en el meu temps jove es deia Can Busquets, nom que encara li donem la gent gran malgrat els canvis d'amo que ha patit. Tot canvia però potser no tan tant com sembla, som nosaltres qui canvíem i passem i oblidem i recordem.


dimecres, 20 de novembre del 2013

CERHISEC, NOVEMBRE: ELS MUSEUS ANATÒMICS, EL SENYOR ROCA I EL PARAL·LEL

La setmana que ve tenim nova xerrada de  CERHISEC, en aquest cas a l'entorn d'un tema molt poc conegut, els museus anatòmics, en concret el del senyor Roca, una mena de barreja entre ciència i espectacle que es mostrava entre d'altres indrets, al Paral·lel dels inicis.

Enric Hernández March, llicenciat en Hispàniques i Semítiques i investigador de diversos temes relacionats amb el passat barceloní poc o gens conegut, és l'autor, entre d'altres, de l'interessant blog BERESHIT.

No us ho perdeu!!! Com sempre, el darrrer dimarts de mes, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix!!!

dissabte, 16 de novembre del 2013

LA SENYORA LLUÏSA, LA PILARÍN, ELS SAFAREIGS I ELS HEROIS ANÒNIMS

Tinc tendència, com molta gent, a parlar sobre el Poble-sec de forma general, com un tot. El mateix passa quan es parla de Catalunya, d'Espanya, d'Europa o del que sigui. Però les realitats són complexes i diverses, fins i tot en la petita comunitat d'un poble o d'un barri.

El Poble-sec de la meva infantesa era, en realitat, el d'uns anys concrets i el d'una geografia molt limitada. En el meu cas es tractava d'un petit espai que anava de la Plaça del Sortidor al Paral·lel i del carrer Salvà al de Radas. Hi havia un gran nombre de petits botiguers i cadascú era fidel als seus. Les traïcions comercials, com sol passar amb els adulteris, es feien fora del context proper, anant a comprar al mercat de Sant Antoni, a la plaça, com en dèiem aleshores, a la plaça per excel·lència, la nostra, la del barri veí.

No sé com devia ser el Poble-sec pretèrit, el de quan encara hi havia la Font de Ceres al Sortidor o el més antic, el del pintor Gómez Polo, un espai feréstec i fosc, una mica oblidat i fins i tot temut. Qui deu ser, aquest senyor que contempla la font en aquesta fotografia, una de les poques que hi ha amb aquest bonic monument ? La plaça del Sortidor era la placeta, en el meu temps. Encara la puc reconèixer, malgrat els canvis. L'edifici del Bar Jeniu, el més antic, encara aguanta, i que duri.

Hi ha molts indrets del barri que no vaig veure mai i uns en els quals em sap més greu no haver-hi entrat més sovint eren els safareigs. Tan sols en un parell d'ocasions vaig ser als del carrer de Blasco de Garay, immensos, extraordinaris; jo era petita i allò em va semblar un mon estrany i en penombra, ple d'humitats i xerrameca, una mena de reducte misteriós i cobejable. Hi vam anar per parlar amb una senyora que es deia Lluïsa, vivia al carrer de Blai i era bugadera. Es feia uns tips de treballar que avui no ens podem ni imaginar, per quatre rals. La gent, fins i tot la gent humil, precisava en ocasions d'una bugadera. La senyora Lluïsa venia a rentar a casa en alguna ocasió, quan la roba s'acumulava, perquè al celobert hi havia safareig, cosa que no sempre era així a tot arreu.

Sovint s'emportava roba cap al safareig i pujava i baixava les escales sense ascensor, carregada amb coves plens de roba bruta o de roba mullada, que s'havia d'estendre als terrats. Avui no aguantaríem aquell ritme ni una setmana tot i que, qui sap, la necessitat ens fa més forts. La senyora Lluïsa va tenir mala sort i va morir, força jove, tot i que jo la veia gran, amb cinquanta-i-pocs anys, d'un càncer d'esòfag. La vam anar a veure a l'hospital i em va impressionar aquella cruel malaltia que la feia vomitar a cada moment. Una seva jove en tenia cura, amb un gran carinyo. La senyora Lluïsa tenia també una filla una mica més gran que jo, la Pilarín. La meva mare m'explicava que quan la Pilarín era joveneta i jo encara anava amb el cotxet de poc que no m'espatxurra, fent allò de deixar anar els cotxets a les baixades, eren coses de criatures però l'ensurt dels meus pares va ser sensacional. La vida sovint és molt fràgil i si el cotxet arriba a ensopegar amb una paret o un cotxe jo no escriuria això avui i aquí i els que em llegiu no comptaríeu amb aquest meu testimoni sobre el barri i la seva gent.

Una vegada, anys després, quan sortíem amb la meva mare del cinema Condal, vam veure la Pilarín, ja amb el seu promès, festejant davant nostre i ens feia gràcia comprovar com s'abraçaven i feien petonets, molt emocionats. Els festeigs d'abans desvetllaven molta curiositat entre els infants, tot era misteri i enigma, pel que feia a les relacions eròtiques. Es va casar amb aquell promès, van tenir fills i néts, es va quedar vídua i encara no fa molt de temps me la trobava pel carrer de Blai i evocàvem el passat i parlàvem dels fills i de la família, però fa temps que no la veig. Jo li vaig explicar rient, en una ocasió, allò del cotxet, ella no ho recordava i va riure força. Tothom la coneixia i s'aturava molt a xerrar amb l'un o l'altre.

Quan començo a no trobar-me gent que coneixia pel carrer, malament. Vaig comprovant la decadència inevitable dels qui són més grans que jo i aquells que t'aturaven potser ja no et reconeixen, caminen malament, van sempre acompanyats, sovint amb aquestes cuidadores de remença que les noves migracions ens han facilitat a preus assequibles, fins i tot, per a la gent modesta. I un dia ja no els veus més i no saps si són morts o reclosos en alguna institució llunyana. Abans sabies qui moria pel fet que la gent traspassava a casa i tancaven mitja porta de l'escala, d'aquelles feixugues i de fusta i a Ca l'Adroguer t'informaven sobre el tema. Hi ha tot un estol de gent as les nostres vides que no són parents ni ben bé amics profunds, sinó coneguts que ens han acompanyat al llarg del temps, que ens evoquen anècdotes i moments vitals i que conformen una geografia humana molt entranyable. La vida passa i els barris canvien i algun dia, com aquest senyor que contempla la Font de Ceres, serem ombres desconegudes en el paisatge i encara gràcies.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

EL TEMA CATALÀ DURANT LA GUERRA DE SUCCESSIÓ: 29 d'octubre, a l'ARXIU DEL DISTRICTE



Aquest octubre la conferència organitzada per CERHISEC no es farà a la Biblioteca, sinó a l'Arxiu del Districte Sants-Montjuïc, en el marc dels actes sobre el Tricentenari.

Us hi esperem!!!

dimecres, 2 d’octubre del 2013

EL CAMPANAR, EL RELLOTGE I LA PORTA DEL DARRERE (SANTA MADRONA)


Fotografies manllevades del blog Pla de Barcelona-Història de Barcelona


Cercant informació, que encara no he trobat, sobre la data de construcción del campanarde Santa Madrona, posterior a la inauguració de l'església, m'he ensopegat amb aquestes informacions al diari, de 1930, on es menciona el rellotge, per cert avui parat, malauradament.


La Vanguardia, 12/12/1930


La Asociación de Propietarios de la barriada de Santa Madrona ha dirigido telegramas al presidente del Consejo de Ministros y a los ministros de Hacienda y Gracia y Justicia, suplicándoles solucionen el problema de la vivienda facilitando la desgravación de la misma con la supresión y reducción de impuestos y contribuciones, asi como con amplitud de criterio por parte del Registro Fiscal, y restableciendo la libertad de contratación.

Asimismo hace público que el reloj que a petición de dicha entidad se colocó por el antiguo Ayuntamiento en el campanario de la iglesia parroquial de Santa Madrona ha sido cedido por el actual Ayuntamiento a la iglesia parroquial, debido a las gestiones del concejal jurado señor Degollada, por acuerdo de la comisión de Ensanche, siendo de esperar que antes de fin de año sea puesto en marcha.

También por dicha Asociación se han hallado facilidades en la comisión de Ensanche y en su actual presidente para la terminación del paseo ascendente de Montjuich desde la calle de Blasco de Garay a los paseos del parque de Montjuich, mejora de gran importancia para la barriada de Santa Madrona y Exposición, ya que daría salida a calles como las de Radas, Concordia y otras de gran circulación, dando acceso al parque de Montjuich.

La Asociación de Santa Madrona sigue sus gestines para obtener la colocación de bancos en la plaza de las Navas y la urbanización y alumbrado del pasaje de la Viñeta, el derribo de varias barracas que a pesar de haber sido derribadas se han reconstruído,  la iluminación del paseo ascendente, desde la calle de Blesa al pasaje de la Sagrada Familia, sitio que por su obscuridad da motivo a continuos incidentes y sorpresas a los vecinos de dichos lugares.

También se ocupa del adoquinado de la calle del Conde del Asalto, desde la calle del Marqués del Duero, y están a punto de adjudicarse las obras de pavimentación con losetas del burladero existente en la calle del Marqués del Duero, esquina a la de Cruz de Canteros, así como la construcción de aceras frente al asilo de la calle de Aldana.

Com es pot comprovar ja existia aleshores una associació que tenia cura de les millores pendents i de demanar a l'ajuntament i al govern de l'estat que arrangés alguna cosa. Els problemes del barri no són pas d'avui.

L'església de Santa Madrona és un símbol emblemàtic del barri i mereix una bona rentada de cara, cosa que em temo que costarà d'aconseguir tot i que algun projecte hi ha, al menys per anar apedaçant aquest bonic edifici, de gran valor sentimental i arquitectònic, més enllà del fet que es tracti d'un espai religiós. S'ha menystingut força el valor del neogòtic i la categoria d'arquitectes importants, com Adrià Casademunt, el de les nostres esglésies de Lurdes i de Santa Madrona, així com d'altres properes, com la de l'Àngel Custodi, d'Hostafrancs. Menystenir un edifici facilita el seu enderroc quan cal i això ha fet que ja es perdessin alguns d'aquests espais. No tothom va ser Gaudí, d'acord, però en el camp de l'arquitectura de l'època hi ha tot un estol de secundaris de luxe que cal tenir en compte.

Resulta també lamentable veure l'estat de la porta del darrere, que va pertànyer al convent de Sant Joan de Jerusalem, així com de l'accés que hi porta. Per sort hi ha una reixa de protecció però això també fa que s'hi llencin llaunes de beguda i deixalles diverses. A més a més el paviment del petit passatge està deixat i hi creixen fins i tot herbotes.


dimarts, 24 de setembre del 2013

LLUM I FOSCOR, AIXÍ ÉS LA VIDA, TAMBÉ AL POBLE-SEC



Algú em va comentar una vegada que el Poble-sec tenia una llum especial. Pels matins és quan es fa més evident aquesta singularitat jo crec que lligada a quelcom tan poc espiritual com l'alçada dels edificis d'un barri que es va atapeir ben aviat. La llum del sol es filtra com a través d'un embut i provoca una sensació d'ensomni, molt bonica i pictòrica.

La pau dels matins es converteix, als vespres, en soroll, com és ben sabut, tot i que tan sols en determinats punts calents del barri. Fa uns dies es va fer una reunió sobre la problemàtica del carrer de Blai i el de Blasco de Garay, abans aparentment tranquil i casolà i avui sacsejat per diferents fets poc agradables per a la convivència.

Malauradament, tot i admetre el que passa, les coses s'inflen i es magnifiquen que dóna gust. Jo no vaig anar a la reunió però una amiga em va dir que s'havia comentat per part d'un guàrdia urbà que el nostre era el pitjor barri de Barcelona. Aquestes reunions de vegades, més que no pas solucionar les coses, es presten al crit i la parrafada dels indignats, amb raó o sense. Agradi o no, en tot plegat s'hi barregen prejudicis diversos.

La cançó me la sé de fa anys, l'he escoltat durant els setanta, els vuitanta, els noranta i fins fa quatre dies. Uns punts calents i conflictius no vol dir pas tot el barri. La memòria és traïdora i imprecisa i sembla que fins ara el nostre Poble-sec fos el Paradís Terrenal, cosa també poc objectiva, la veritat. Hi ha conflictes, un excés de tasques i tasquetes, soroll i gent que destorba, ven droga -he tornat a escoltar tot allò de les sabates penjades- i fins i tot prostitució. Res de nou sota el sol.  El tema de les sabates penjades que volen dir que es ven droga em sembla ridícul pel fet que una activitat delictiva no crec que es mostri de forma tan oberta i desacomplexada, la veritat. En molts escrits s'ha fet broma sobre aquest tema però sembla que les conspiracions i els misteris, misteris coneguts per tothom, sempre tenen  èxit mediàtic.

Denunciar i reclamar vigilància i millores em sembla positiu, així com ser solidaris i no fer allò de 'si no passa al portal de casa se'm refunfinfla', una actitud molt habitual a tot arreu. Ara bé, l'alarmisme passat de rosca no porta a res de bo, només a malmetre l'autoestima que, a tranques i barranques, estàvem recuperant els poble-sequins del present.

dimecres, 28 d’agost del 2013

EL CARRER BLAI, AVUI, AHIR, DEMÀ...


Durant un temps, mentre feien el metro, van passar els autobusos pel carrer de Blai, la fotografia la va fer el meu germà des del balcó de casa. A sota, una estàtua preciosa de Miquel Blai, que es troba a Buenos Aires, 'els primers freds'.

Era un esdeveniment esperat i temut: la xarcuteria, bacallaneria i moltes coses més del carrer de Blai ha tancat, s'hi estan fent obres i ben segur que s'hi instal·larà una tasca, un bar o una cosa semblant. La gent gran hem vist com anaven tancant-se botigues i botiguetes, hem vist molts canvis i ningú no hagués pogut preveure que algun dia seria aquesta una zona de gresca i tasca, la veritat. Pel mateix camí va el proper carrer de Parlament. 

La botiga que menciono, la del senyor de Diego que sempre tenia a punt la xerradeta i la tertúlia i on podies comprar un munt de productes diversos era ja d'uns altres temps. A la cadira de l'interior seia sempre alguna persona més gran que jo, a fer-la petar. M'hauria agradat que la botiga, remodelada i una mica modernitzada, però no gaire, passés a algú de la família però no ha estat així. Era aquest el darrer reducte del carrer que evocava el passat d'un petit comerç dedicat a l'assortiment alimentari a la menuda, un passat amb alts i baixos, tampoc no el vull idealitzar.

Durant els anys vuitanta van tancar moltes botiguetes de la zona. Alguna hauria resistit un temps més si els impostos de la casa gran no haguessin estat tan abusius, tot s'ha de dir. Però m'estimo més això d'ara que aquells silencis i aquelles solituds que poca gent vol recordar. M'agradava el carrer de Blai quan no era de vianants, m'agradava la carnisseria de la Pepita i els lampistes bessons que quan jo era joveneta trobàvem tan ben plantats i que tenien un germà que treballava a la ràdio. M'agradava l'herbolària, que havia estat la comadrona del barri i que tenia mal geni. M'agradaven els adroguers d'abans, el Jaume, el senyor Joanet. I aquella antiga perfumeria, i la bacallaneria, i les espardenyeries i...

Tot canvia i el carrer Blai dels meus records ja havia canviat molt fins i tot per a la gent més gran que jo. Les vaqueries tan sols les vaig poder gaudir de molt petita. El d'ara també canviarà, la gent jove d'avui el troba interessant, poètic, alegre, i segurament ho és. Cesk Freixas el menciona en una cançó i ha escrit sobre ell, i això de Blai li recorda el poeta i no l'escultor al qual jo creia fins fa poc que estava dedicat, avui poc conegut per la gent amb menys anys. Algun  dia tornarà a canviar, en Freixas serà vell i potser dedicarà una cançó nostàlgica als paisatges perdutes a l'estil d'aquella bohèmia cantada per Aznavour. De fet, el nomenclàtor de carrers menciona un altre Blai més antic, Pere Blai, un mestre d'obres.

El carrer de Blai actual, sorollós, ha foragitat alguns veïns, cansats de gresca i de canvis. Alguns aguanten perquè no tenen més remei, no hi ha prou diners per a canvis d'habitatge, tal i com està tot. Però al Poble-sec la gent no li ha estat mai excessivament fidel i no tan sols per això sinó per motius diversos, entre els quals creure que era un barri pobre i decadent i que per millorar socialment calia volar Barcelona amunt, ni que fos a Sant Antoni, la Vila Olímpica o l'Eixample. Avui aquesta percepció ha canviat una mica i el Poble-sec ha guanyat en prestigi, un prestigi diferent del de Gràcia, barri de gent més fina i menys diversa però lligat també a les modalitats actuals d'oci jove.

He de dir que m'agrada també el barri d'ara. M'agrada el basar xinès ple de coses, on s'han esvaït les olors de la botiga de l'herbolària, i els bars oberts, i el jovent de tot arreu, i les botigues de fruites dels paquis i la biblioteca i que encara aguantin coses com la incombustible sabateria Gasol, la botiga de bosses, el forn de les escaletes, la bodegueta que avui és un restaurant, la farmàcia, abans Can Busquets, i alguna altra cosa. Ha tancat, però, una botiga més, d'aquelles de tota la vida tot i que cal pensar que quan parlem de tota la vida parlem exclusivament de la nostra, de vida, i encara de la petita part de la nostra vida que roman inalterable a la sempre enganyosa memòria personal. 

dimarts, 27 d’agost del 2013

EVOCACIONS POBLE-SEQUINES (2)

La Mare Ravell amb l'hàbit que encara duien les monges del Sortidor quan jo era petita.

Fotografia de la dècada dels cinquanta donada per Pilar Martínez a CERHISEC.

Fotografia d'Oriol Maspons on es veuen nenes de l'escola amb una monja observant un aprenent de torero que potser ni estava escolaritzat...


M'hauria agradat, mirant la cosa en perspectiva, haver anat a escoles com la del Mar o la del Bosc, que durant la meva infantesa conservaven cert prestigi. Costava d'entrar-hi i un meu oncle que hi hauria pogut fer alguna cosa, doncs era antic alumne de la del Mar, no va moure ni un dit al respecte. Moltes escoles del barri eren acadèmies de pis, així que la més presentable, considerant les circumstàncies i la distància a casa meva, era la de les Monges del Sortidor. Anar-hi significava, per casa, un cert esforç econòmic però allà em van dur.

Tinc records molt diversos de l'escola, bons, dolents, normals. Una bona amiga em va dir que el fet d'estar bé o malament a l'escola sovint depèn més dels companys que no pas del professorat i potser és així. Jo tenia quatre anys i ja sabia llegir. La meva mare me n'havia ensenyat jugant, sense adonar-se'n de que me n'ensenyava i un dia la vaig sorprendre llegint la meva primera paraula, BOU, en el rètol d'una botiga de gèneres de punt amb força prestigi que hi havia a la Ronda de Sant Antoni.

Recordo entre boires una classe plena de nenes i com vaig descobrir que es podia demanar per anar al lavabo, cosa que va motivar que ho demanés un munt de vegades fins que una senyoreta que ajudava la monja pertinent em va renyar. També recordo que un dia ens van posar a un gran nombre de nenes de genolls perquè ens rosegàvem les ungles. El pati de l'escola d'aleshores era molt diferent del d'ara, era més aviat un jardí de terra, amb arbres. Un part del que avui és pati i edificis nous era un hort, amb una figuera immensa que tenia el cor robat al meu pare quan la veia des de fora.

A l'hort hi podíem entrar molt poques i privilegiades vegades, les monges hi criaven gallines, fins i tot un porc i collien mongetes, tomàquets i d'altres vegetals, era una mena de paradís misteriós. Recordo també que m'avorria força, es feia cua per llegir en una d'aquelles cartilles de l'època i de vegades no et tocava. En algun moment van descobrir que jo sabia llegir i em van portar a llegir al despatx de la Madre Superiora. Mirat en perspectiva tot era molt senzill, gairebé de poble. El pitjor de l'escola era el classisme, cosa que no vaig entendre fins més endavant. I és que el classisme, en un barri de gent tan humil, resultava fins i tot ridícul, la veritat.

En aquells primers anys poques nenes feien batxillerat, sis o set. La resta feia cultura general o comerç. El pijtor del context era que hi havia unes classes, a la planta baixa, per a nenes pobres, entraven i sortien mitja hora abans, no duien uniforme, tan sols una bata blanca, i s'aplegaven en una mena d'unitària a càrrec d'una monja impresentable a la qual crec que li faltava un bull i que tenia bigoti. En general es creia que eren nenes de les barraques però la veritat és que moltes eren del mateix barri. Una persona de la meva edat em va explicar que quan el seu pare va veure un dia allò de les bates blanques les va treure de l'escola a ella i a la seva germana i les va dur a l'escola del carrer d'Aldana, amb monges de la caritat, les quals sempre van tenir fama de ser més democràtiques i igualitàries.

He de dir que al cap d'uns anys, pocs, amb els aires del Concili Vaticà, es va eliminar aquella diferència tan flagrant i com que els estudis de Comerç van anar desapareixent tot va ser més anivellat. Vaig tenir un disgust, però, quan amb les modernitats va venir l'asfaltat del pati, la desaparició dels arbres per convertir el conjunt en una pista esportiva i, més endavant, la supressió del meravellós hort de les monges, una gran pèrdua. Les Monges del Sortidor eren Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. El nom oficial de l'escola era Colegio de la Consolación. Fa temps que es va decidir canviar el nom de l'escola pel d'Anna Ravell, Anna Ravell va ser la fundadora de l'orde però ara se la defineix més aviat com a pedagoga i així tots contents. Quan jo devia tenir uns deu o onze anys es va celebrar el centenari de la fundació, amb uns actes molt reeixits, fins i tot vam anar al Palau de la Música i vam cantar l'himne a l'escenari, en recordo una estrofa que feia: Madre Ravell Fundadora/ un siglo ha que sembró/ semilla tan bienhechora/ que buenos frutos nos dió/ Francisco de Asís al cielo nos guía/ Francisco de Asís y la Virgen María...

Considerant els records que molta gent té de les escoles de l'època he d'admetre que les meves monges no eren exagerades en el tema de fer-nos resar i anar a missa i que pel que toca a coses com ara els càstigs, n'hi havia un parell a les quals se'ls escapava algun bolet, una de les quals la guillada que els va tocar a les nenes pobres però més enllà d'això el tracte era normalet, casolà i familiar.  El meu germà va anar a l'Acadèmia del Carme i allà eren més papistes que el papa i els bolets del director es repartien a dojo. 

Quan tenia uns vuit anys vaig tenir una monja força simpàtica que es deia Sor Pia i que ens explicava aventis del temps de la guerra, en els quals s'havia disfressat de senyora normal i amb un capellà feien veure que eren matrimoni per tal que no els enxampessin. Era catalana i tot i que a classe no ens parlava en català a nivell individual sí que ho feia i per Nadal ens ensenyava moltes cançons catalanes. Avui recordo aquelles dames disfressades de bubotes amb tendresa, elles també eren víctimes de la situació, de l'educació i de la repressió. Feien el que podien i com podien. Amb els anys l'escola s'ha obert al barri i a falta d'institut públic és l'institut alternatiu del Poble-sec. De monges cada dia n'hi ha menys, com de capellans.

divendres, 16 d’agost del 2013

EVOCACIONS POBLE-SEQUINES (1)

Inicio una breu sèrie amb evocacions personals sobre el meu barri.




1

Quan ets petit no tens consciència de pertànyer enlloc. Has desembarcat al món en un indret que és el teu i el meu va ser el barri. Encara més, va ser una petita part del barri, delimitada pel Paral·lel, la Plaça del Sortidor, la placeta on venien melons, avui plaça dels Ocellets i l'església de Santa Madrona, on anàvem a missa els diumenges i festes de precepte.

Sota casa hi havia un carboner el senyor Àngel. La carbonilla era imprescindible, hi havia poc gas i s'utilitzava el carbó de grat o per força, També hi va haver durant molts anys un magatzem de carbur que avui seria impensable, per sort no vam volar tots pels aires ni percebíem aquell perill proper. Sota casa hi havia també, on avui hi ha un inevitable bar, una papereria que em semblava molt gran, amb grans aparadors d'aquells de fusta, entranyables, plens de meravelles i petites joguines. La seva mestressa es deia Hilària i en deien a Ca la senyora Hilària,com és natural.

A davant de casa hi havia un recader, Badoch. No entenc com podia haver-hi allà aquell moviment de camions, de camions d'aleshores, és clar, més petits que no pas els d'ara. La paraula recader, tan popular, no s'ha admès a tràmit normatiu. A l'establiment dels recaders un munt de xicots carregaven i descarregaven camions i miraven enlaire de tant en tant, a veure si podien esbrinar les cames o les calces de les veïnes joves, com ara la meva mare, cosa que provocava alguna tensió espiritual.

El meu germà, quan era petit, passava llargues estones estirat a terra, amb la cara enganxada a la barana del balcó, contemplant el misteri dels camions i la seva càrrega. A les cantonades del carrer de Blai hi havia dos adroguers, una bodega i una farmàcia. La farmàcia encara existeix, renovada, aleshores es deia Can Busquets. La bodega avui es diu La Bodegueta i és un restaurant, però ha conservat l'ambient i la decoració de forma reeixida. Aleshores tenia un petit taulell de cara al carrer on s'aturaven els molts carreters que feien el camí del port de bon matí, a prendre alguna copeta o un cafè.

Un dels adroguers, el nostre, era el senyor Quimet. El seu fill es deia Jaume, era més o menys de l'edat de la mare, es coneixien de petits i va continuar amb el negoci durant molts anys. Aquest adroguer és el del fill ballarí, del qual he parlat en més d'una ocasió.El de l'altre banda es deia Joanet i només hi anàvem quan el senyor Quimet feia alguns dies de vacances, les fidelitats comercials eren inalterables i sagrades. 

En aquell petit espai quedava compresa la meva minúscula vida. De tant en tant anàvem amb la mare a comprar al mercat de Sant Antoni, tota una excursió, i pel camí ens trobàvem veïnes diverses per anar fent petar la xerrada. Hi havia una botiga de ràdios al carrer Borrell, que també va durar molts anys, renovada, on posaven les novel·les radiofòniques d'èxit quan tocava i moltes dones s'aturaven a escoltar-les de camí cap al mercat.

Els volts del mercat de Sant Antoni eren plens de venedors ambulants d'això que avui en diem top-manta, però autòctons. Estenien a terra, damunt de grans mocadors de fer farcells, les seves calces, cotilles i estovalles. Les excursions extraordinàries de diumenge arribaven fins a les Drassanes a escoltar els xarlatans i fins al teatre Grec de Montjuïc. Anar al centre de Barcelona era una festa, sobretot anar a Can Jorba a comprar alguna cosa o veure els reis, que eren els reis de veritat. Segons el que compraves et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Els diumenges anàvem alguna vegada als banys, amb aquells tramvies que es deien jardineres. I fins i tot al Rompeoles, amb les Golondrines.

El Paral·lel era ple encara de plantes baixes, cosa que es pot veure en algunes pel·lícules de cinema negre barceloní dels cinquanta. A la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès on tenien palla i alfals, no sé si en venien als carreters ni exactament a què es dedicaven, en dèiem la casa de la palla. Al carrer de Blai i a Blasco de Garay hi havia també algunes lleteries amb vaques de veritat.

És impossible evocar aquell món de forma exacta, a més no disposo de fotografies, com és natural. Sota casa s'instal·lava un carretó ambulant de venda de fruita i verdures, la filla es deia Júlia, com jo. Pel que fa al món exterior, es parlava de la guerra com si fos una aventura remota superada, d'en Franco com si fos algú gairebé fantasmal i totpoderós, inevitable. També es parlava sobre la guerra mundial, tan recent. La idea general era que les guerres resultaven una cosa inevitable i lligada als humans, com les epidèmies o les puces. Haver sobreviscut, me n'he adonat després, ja era tota una fita. La gent tenia ganes de viure i l'any que vaig néixer jo, el 1948, a la mateixa escala van néixer tres criatures més, tots ells fills de pobres soldats jovenets que havien pogut retornar del desastre fets uns homes i treballaven més hores que un ventilador per tirar endavant en aquell món gris i limitat, però que a mi em semblava normal, immens i lluminós perquè era el meu. 

(potser continuarà)

divendres, 9 d’agost del 2013

ESPERANT... (ROBERT CHAUVEAU)


En una entrada anterior vaig dir que no havia trobat l'autor d'aquesta estàtua, la memòria ja em deu fallar una mica doncs jo mateixa la vaig comentar fa algun temps i també en Miquel havia escrit sobre ella. El seu nom és Esperant, està dedicada als promotors de l'Exposició del 29, de l'any 1970 i el seu autor, Robert Chauveau Vasconcel. M'ha arribat un amable email d'un senyor que es diu Cristian i que va conèixer l'escultor.

En un enigma al meu altre blog vaig escriure força sobre Chauveau i la seva extraordinària família. Ho podeu llegir aquí. Aquí i aquí i aquí podeu trobar més informació sobre el tema i sobre els perfumistes familiars.

dijous, 8 d’agost del 2013

AGOST A MONTJUÏC (2)


Un vell poema recuperat:

Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira, rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins (2004)

GEOMETRIES 






RACONS I FLORS






I el gran bunyol de la CIUTAT DEL TEATRE. I ningú no va protestar, llevat de quatre arreplegats...


dilluns, 5 d’agost del 2013

AGOST A MONTJUÏC (1)

Imatges d'un passeig per la muntanya en un calitjós matí de diumenge d'agost:


L'emblemàtica Font del Cargol, hi havia begut aigua moltes vegades, de petita, amb el meu pare. 

Esplèndids baladres florits.

Una altre font, molt malmesa i sense raig, en un racó tranquil.

Monument dels anys setanta dedicada als promotors de l'exposició de 1929. No n'he trobat l'autor.
Un bocí de ciutat, entre els arbres.
Un banc i un xiprer, tota una metàfora visual.
Vista de la ciutat, enterbolinada per la calitja, des dels jardins del Palauet Albéniz.
Racons romàntics dels jardins del Palauet.


La noia de la trena, bonica estàtua de Josep Subirats. No sé perquè la van treure d'on era abans, els jardins del Teatre Grec. No entenc la dèria en canviar les coses de lloc, la veritat.


divendres, 2 d’agost del 2013

ELS ESTABLIMENTS SANTA MADRONA, EL 'MERCADILLO' DEL CARRER ELKANO



Aquesta fotografia mostra un paisatge desaparegut, el petit mercat del carrer d'Elkano, la cosa més semblant a un mercat que hem tingut al barri. Al costat, una perruqueria també desapareguda, que va ser molt popular. Aquest bocí de carrer ha anat passant del soroll al silenci, com que aquest paisatge el veig des del balcó recordo que de bon matí sentia, fa anys, la xerrameca de la gent que anava encara a comprar a aquest indret.

Vaig entrar per primera vegada al mercadillo quan devia tenir uns deu anys, amb una companya d'escola anàvem a recollir diners pel Dòmund, amb aquelles guardioles pintoresques que eren un cap d'indi, de negre, de xinès. Quan vaig anar a viure a aquest carrer, ja fa trenta-cinc anys, el mercat encara funcionava i fins i tot va experimentar una revifalla important, el cant del cigne. Tenia la meva edat, l'havien construït l'any 1948.

La gent més gran recordava que anteriorment hi havia a aquest indret uns grans safareigs. Els paisatges canvien, ho relacionem tot amb la nostra pròpia vida i allò que sembla antic sovint no ho és tant. El mercat va tancar de forma definitiva fa anys i a l'indret s'hi van fer uns apartaments una mica misteriosos que van fomentar comentaris diversos sobre el seu ús. Són una mena d'apartaments on hi rau jovent de pas, m'imagino que amb problemes relacionats amb la justícia. Es van fer de forma discreta, m'imagino que per evitar les inevitables protestes veïnals habituals.

Avui m'ha sortit aquesta fotografia, tinc els fons documentals molt desordenats però crec que publicada aquí i a l'abast de tothom serà més útil que oblidada en una capsa familiar. Durant uns anys vaig tenir la sort de poder anar a comprar-ho gairebé tot al davant de casa. Al costat de la perruqueria hi va haver també durant un temps carnisseria i al carrer Tapioles, un parell de peixateries i fins i tot alguna altra perruqueria. I al carrer de Tapioles també hi va haver aquell inoblidable Jamonísimo i l'entranyable Bodega Ribas, centre de reunió i de debat de tota mena de temes d'actualitat. No tot ho tinc retratat, és clar, no era tan fàcil com ara, deixar constància del que fos.

Em va saber greu el tancament definitiu d'aquests establiments comercials que havien nascut el mateix any que jo mateixa i es deien de Santa Madrona. El seu públic fidel era gent gran, en d'altres temps la gent es movia molt poc del seu raconet de barri llevat d'alguna excursió al mercat de veritat, el de Sant Antoni.


dijous, 25 de juliol del 2013

LES ESCOLES DEL BARRI, ETIQUETES I PREJUDICIS


He llegit l'article sobre les escoles Carles I i Mossèn Cinto que s'ha publicat a Zona Sec. Sobre tota la qüestió i aspectes que s'hi relacionen he escrit una entrada més extensa al meu altre blog, La Panxa del Bou, pel fet que té més visites i crec que és un tema que mereix difusió. Aquí podeu llegir la carta del Periódico  i aquí l'entrada al darrer Zona  Sec.

No m'he assabentat del tema fins fa pocs dies. És habitual etiquetar escoles segons els prejudicis de cadascú, malauradament. Un altre tema és que algú posi una escola a la llista de demandes la qual no vol triar de cap manera. Entenc que els pares i mares, tots som humans, tinguin les seves dèries i manies, però al menys s'hauria de tenir més elegància a l'hora d'argumentar els motius del refús d'uns centres determinats. 

Personalment crec que totes les escoles del barri són bones, hi treballa gent excel·lent i esforçada, grans professionals i cap d'elles no és d'elit ni res semblant. Un altre tema és si la diversitat es podria repartir millor, tot i que no és aquest un tema fàcil. El Carles I i el Verdaguer tenen, però, un gran mèrit afegit, ja que han aconseguit grans resultats enmig de dificultats diverses i han endegat projectes pedagògics extraordinaris. Ens ho creiem, que la diversitat és un valor? Em temo que, en el fons, no. Fa molts anys els prejudicis tenien certa raó de ser, hi havia el tema del català, minoritari, i les escoles religioses eren més fonamentalistes. Avui tot ha millorat, també les instal·lacions i les dotacions, malgrat les retallades, i de vegades hem de mirar una mica enrere per adonar-nos de les coses bones i positives que hem assolit relativament en pocs anys.

Els diaris també haurien d'anar amb compte amb què publiquen i com. Titolar una carta com aquesta: Sense plaça a l'Escola Pública del Poble-sec és, senzillament, mentida. De plaça, l'afectada en tenia, tot i que no a l'escola que li semblava millor, segons apreciacions classistes i subjectives en les quals tots caiem en algun moment, de forma injusta. Espero que tot el tema hagi servit per donar a conèixer una mica més l'educació de qualitat general que s'oferta al barri.

divendres, 12 de juliol del 2013

JULIETA SERRANO, PREGONERA DE LA FESTA MAJOR DEL POBLE-SEC, 2013!!!






El pregó d'aquest any, de Festa Major, el farà l'actriu Julieta Serrano, filla del barri. Serà a les deu de la nit, a la Plaça de les Navas. També es col·locarà una placa a la casa on va néixer, al carrer Nou de la Rambla, 139. Aquest acte serà demà, dissabte, a les 10:40, i a causa d'aquests imprevistos habituals quan es fan tasques voluntàries, no ha sortit al programa de la Festa Major. L'actriu ha vingut expressament de Madrid, on està representant El malentendido, la coneguda obra de Camus, amb gran èxit. A veure si els poble-sequins li fem un homenatge merescut, amb tants anys de professió, premis, èxits i brillants papers en el cinema però, sobretot, en el teatre.

És la primera vegada que es dedica una placa veïnal a una dona, esperem que no sigui la darrera!

diumenge, 7 de juliol del 2013