dimarts, 31 de març del 2020

UN RECORD PER A SALVADOR VIVES




M'assabento gràcies a les xarxes socials de la mort de l'actor Salvador Vives Gómez. Havia nascut al Poble-sec i gent que l'havia conegut ha expressat avui, a facebook, el seu condol. 

Salvador Vives va ingressar, als quinze anys, a l'Institut del Teatre. Ben jove, així mateix, va començar a intervenir en obres de teatre. Més endavant el vam poder veure en diferents ocasions a espais televisius com Estudio 1 o Crónicas de un pueblo. Va intervenir, com actor de repartiment, en algunes pel·lícules.

Com d'altres actors, va decidir centrar-se en el doblatge, on va fer una llarga i profitosa carrera, des de mitjans dels anys seixanta. Va posar veu a actors com Jeremy Irons, Alec Baldwin, Jeff Daniels, Jeff Bridges i molts altres. Va fer doblatge en català i castellà. Va treballar sovint en el món de la publicitat i l'any 1987 va presentar, a TV3, la Lotto 6/49.

Va morir el 28 de març de2020, a l'Hospital Clínic de Barcelona, a conseqüència del COVID-19.

Descansi en pau, donem el condol als seus amics i familiars, des d'aquest Balcó. 


Si hi ha alguna persona o persones que, més endavant, quan tot això es normalitzi, tenen interès en recordar aquest actor més a fons, en alguna xerrada de CERHISEC, poden posar-se en contacte amb nosaltres, ja que un dels nostres objectius és donar a conèixer tota la gent que ha destacat en alguna professió i que ha nascut o ha tingut vincles amb el barri. 

dissabte, 28 de març del 2020

UN BALCÓ ÉS UN TRESOR


Ens hem ensopegat, o això sembla, amb la realitat. Jo mateixa he escrit, en dies anteriors, amb cert escepticisme davant de la situació. De fet, qui podia pensar fa un mes en una cosa tan llarga, tan dolorosa, tan empipadora, tan perillosa, tan incòmoda?

Em vaig equivocar, com tants altres, en la percepció de les possibilitats de perill. Escolto aquests dies periodistes que també han canviat d'opinió davant de la gravetat del tema, tot i que son pocs  els qui admeten els errors. En tot cas, els matisen. Tot ens semblava cosa de la llunyana Xina, la Xina-estat, no la Xina propera, amb els seus entranyables bars, restaurants, basars i botigues de roba barateta.

En d'altres moments ja havíem volgut creure que els microbis dolents venien de l'Àfrica i que, en tot cas, atacaven col·lectius determinats que potser, fins i tot, s'havien buscat els problemes, com va passar amb els homosexuals al principi dels estralls del VIH.

Hi ha hagut virus polítics, igualment perillosos, que han atacat col·lectius considerats caps de turc, en algun moment de la història: comunistes, jueus, capellans. Tots som susceptibles de ser considerats els culpables de les desgràcies, en algun moment, i esdevenir els condemnats per la societat.  Aquests dies un autocar amb avis d'una residència va ser rebut, en un poble del sud hispànic, a cops de pedra, per un grup de veïns i veïnes enfurismats. Vaig escoltar per la ràdio els crits d'aquell grup de gent, feia molta por, era allò de 'a por ellos' però dedicat, en aquest cas, a uns pobres iaios infectats.

No tot el poble va secundar aquella bretolada, però quan les coses van malament hi ha por i no és fàcil ser valent, encara menys en els pobles, en les petites comunitats. Les víctimes civils, als pobles, d'un i altre bàndol, van ser molt més nombroses als pobles que no pas a les ciutats, hi ha estadístiques, números i mals records.

Una injustícia fet a un home és una amenaça contra tothom, va escriure, més o menys, Montaigne. Gran veritat, poques vegades admesa en la seva totalitat. Fa uns dies vaig veure un d'aquests bons programes d'Imprescindibles, a la segona cadena, sobre Gregorio Marañón. Era una repetició, de fet. Van recordar una de les inoblidables frases del personatge, allò de què qui no té dubtes és un perill per als altres. Llegeixo moltes seguretats, tot sovint, per tot arreu. Moltes certeses que no es discuteixen, vaja. 

Hem d'entomar un munt d'afirmacions contundents, fins i tot de gent que sabem intel·ligent, raonable: que si el govern espanyol ho ha fet molt malament aquí o allà, que si som un país d'inútils, que si a Catalunya es fa millor, que si en Torra és un carallot... Cap afirmació contundent aguanta la realitat, en aquests moments en els quals les coses poden canviar d'un dia per l'altre.


Fa pocs dies escrivia sobre les residències d'avis catalanes. A les nostres residències s'ha assassinat i violat velletes, malgrat el  gruix dels fets no va semblar que allò fes trontollar la nostra autoestima. Són coses que passen, i no tan sols a Catalunya, és clar. No sabem què fer amb tanta gent gran que no podem tenir a casa, que té el seny malament, que representa una gran despesa sanitària i a qui s'ha volgut allargar la vida de forma estranya i cruel, en molts casos,

Recordo, aquests dies, persones grans, confinades, amb qui vaig conviure a casa dels pares, quan jo era jove. Una era el meu avi, amb un enfisema, a causa del tabac. La meva escala no tenia ascensor, per tant, va estar confinat fins que va morir, la seva distracció preferida, a més a més de la televisió (per sort ja teniem televisió) era mirar el carrer des del nostre petit balcó i veure qui anava i venia. 

Avui el carrer tan sols es pot veure a l'hivern, quan els esponerosos lledoners que hi van plantar no tenen fulles. El meu pare, que també va quedar confinat en cadira de rodes durant uns anys no va tenir aquest consol tafaner. Els ajuntaments no compten amb aquests costums de la gent gran, quan planten arbres per tot arreu, és clar. Els arbres son bonics, fan falta, expliquen que propicien vots i tot això.

Una altra confinada va ser una tieta-àvia, cosina del meu avi, amb qui no es tenien gaire simpatia, malgrat que van haver de conviure durant un temps. Era una dona independent, orgullosa, modista, va treballar fins més enllà dels vuitanta però li va arribar el temps de la dependència, allò que esperem que no ens arribi a ningú. La meva mare, que havia tingut cura d'aquests dos avis, va anar a parar, després de patir un càncer i un ictus, a un centre sòcio-sanitari del qual ja no va sortir. 

Jo encara treballava, aleshores. I cada tarda l'anava a veure, des de l'escola al centre tenia un llarg trajecte. Va tenir una habitació individual, al principi, però, quan es va veure que ja no es recuperaria, la van dur a una habitació de deshauciats, amb tres senyores més. La meva mare era qui físicament estava pitjor però la que tenia el cap més clar. Per sort, amb la família de les altres residents, ens vam avenir i ajudar. Un dia, en arribar, vaig veure que li havien posat una sonda nasal, perquè no podia empassar el menjar. No m'havien consultat res, de tot allò, i no vaig gosar discutir. Calia? Així va passar set llargs mesos, a l'escala, mentrestant, havien instal·lat, finalment, un ascensor, però ella no en va gaudir mai, ja no va poder tornar a casa seva.

El personal del centre, tot s'ha de dir, era amable, feia el que podia, però era escàs, mal pagat, un gran nombre el conformava jovent procedent de la immigració, el mateix que el personal de la neteja. La mare va estar set mesos d'aquesta manera i una matinada va morir, sola, perquè jo tornava a casa al vespre. Recordo aquell temps, encara, amb angoixa. El meu pare, tot i estar malament, va morir a casa, tenia a la meva mare amb ell, ho vaig viure d'una manera més sosegada i resignada. A la meva mare, poc abans de tot això, li havien controlat un infart i sempre he pensat en tot el que s'hauria estalviat de no haver superat aquell infart. Vull aclarir que el centre no era gratuït, era un concert sanitari amb la sanitat pública i cobraven segons la pensió dels estadants. 

El tema dels vells i velles no es toca a fons, hi ha molts problemes ètics, encara, a l'entorn de tot plegat. L'avortament, fa anys, era molt mal vist, però l'opinió ha evolucionat força. Una de les darreres dones guillotinades, a França, ho va ser per haver practicat avortaments. Huppert va fer una pel·lícula on s'explicava aquella trista història. 

La mort ens angunieja, la decadència, encara més. La situació de les residències s'ha evidenciat aquests dies en tota la seva cruesa, les seves mancances, la falta de personal, el seu oblit per part de l'administració. No és cap novetat, la situació de residències lamentables conforma un goteig imperceptible a les informacions habituals. El cas és allargar la vida, tothom t'explica casos de gent de vuitanta, de noranta anys, que està la mar de bé, fa esport, estudia, balla i un munt d'absurdes coses més, moltes de les quals, ben inútils. 

Tot passarà, potser hi haurà una mica de debat sobre el futur de la gent gran, sobre com s'han de prevenir casos com el que estem vivint. Però, i sort que és així, les generacions passen i tot s'oblida, la vida es reinventa, s'escriuen bonics llibres sobre els mals del passat i es projecten sèries distretes sobre els grans problemes del món. La gent del demà tindrà il·lusions, ideals, criatures, ballarà, cantarà i potser, en algun moment, ai, també s'esbatussarà de forma cruel. 

Algun dia serem, potser, gent confinada a casa nostra, a la residència, a l'hospital, això si no tenim la sort de morir de forma ràpida d'un patatús, d'un accident inesperat. Potser, fins i tot, tindrem dret a això de l'eutanàsia, un tema gens fàcil, per cert. I, en tot cas, potser no tindrem el cap prou clar per decidir res, quan toqui fer-ho, no tot és tan senzill com ho pinten, amb això de les darreres voluntats i la resta. 

En el nostre passeig, més o menys triomfal, per la vida, no ens cal tenir al darrera un esclau que ens vagi repetint que som mortals, ho saben des que tenim ús de raó. El que passa és que, en el passat, es repetia que el mon era una vall de llàgrimes i avui sembla més aviat, en la nostra ben peixada societat, que som en un club distret, amb un munt d'activitats a l'abast dels jubilats desvagats. En tot cas, tots som diferents i vivim vides diferents, encara que en això de la mort acabem per ser un munt d'ossos sense gaires característiques especials ni extraordinàries.

dijous, 19 de març del 2020

ELS ESTIMATS FANTASMES DELS SANT JOSEPS PASSATS


Fa anys, molts, la festa de Sant Josep era grossa i celebrada, sobretot perquè era festa laboral i festa de precepte. Calia anar a missa, altrament feies un pecat mortal i si et mories de forma inesperada amb un pecat d'aquest gruix anaves de dret a les calderes d'en Pere Botero, cosa que em va angoixar en alguna ocasió.

Les postres típiques eren la crema. La crema no era crema catalana, era crema i prou, i, si es cremava, crema cremada. Avui hi ha crema cremada i força acceptable en els menús econòmics de molts restaurants però en aquells temps tan sols es menjaven aquests requisits en els dies assenyalats. Fer la crema era tot un ritual familiar i se servia en una gran safata que tan sols sortia de tant en tant. La mare la cremava amb una d'aquelles planxes de carbó, avui objectes decoratius. 

Jo tenia una tieta àvia, de fet cosina del meu avi, que tan sols acceptava venir a dinar a casa en dies importants, com el de Sant Josep. Vivia en una travessia del carrer de Sant Pau, el carrer de Santa Margarida. A davant de casa seva hi havia un establiment de banys, per cert. L'anàvem a esperar cap a l'església de Sant Pau del Camp, un indret que aleshores em semblava remot, perquè s'havia de travessar el Paral·lel.

La tieta venia de casa seva amb un paquetet de pastisseria, sovint de Can Massana, moltes vegades amb un peix farcit de crema, així mateix. Abans d'anar a buscar la tieta havíem anat a buscar melindros i sequillos a una de les moltes pastisseries que hi havia hagut al barri. Es deia, aleshores, Can Guitart, es trobava al carrer de Blay, on enguany hi ha el restaurant La Fíbula, un establiment encisador, ja amb molts anys al Poble-sec, i que, malauradament, m'han dit que també plega i es traspassa.

A casa no teniem Joseps, Pepets ni Finetes ni Pepitos. Però aquest nom jo crec que era el de més èxit popular, en aquells anys. Això del  consumista Dia del Pare és modern, però ha fet fortuna, tot i que Sant Josep és un pare una mica especial, no biològic, tradicionalment i religiosa parlant. La seva situació singular va fer que en ocasions se'l representés com un jaio bonhomiós i inofensiu, una mica ridícul. Però també hi ha representacions que ens el mostren com un senyor barbat, jove i de bon veure.

Recordo que,  fa també un munt de temps, en una entrevista que li feia Puyal, l'admirable Josep Maria Gavín, qui també avui deu celebrar el sant, explicava el mètode que feia servir i, com exemple, va posar el de les estampes amb Sant Josep,  un mètode que classificava la iconografia segons simbologia afegida, situació en l'espai i coses així. Em va semblar admirable.

Sant Josep era fuster, un ofici noble i seriós. Se'l sol representar, gairebé sempre, amb alguna eina adient. També, per raons òbvies, porta a la mà el bastó florit, amb lliris d'aquests que simbolitzen la castedat. No entenc gaire, avui, la mania religiosa catòlica amb el tema del sexe, la puresa, la virginitat i la resta, però, vaja, així van anar les coses. Hi ha moltes llegendes a l'entorn del Sant, algunes de molt poètiques i entranyables. 

Avui no menjaré ni crema, ni peixos de Can Massana, ni melindros, ni sequillos. A banda de la situació, aquests excessos ja no toquen o toquen, tan sols, de tant en tant. La crema ha perdut exclusivitat i referències, com els flams i tantes altres coses. Massa farts, que deia el pare. La papanateria actual fa que a moltes escoles allò de 'Avui és festa, Sant Josep la fa', hagi bandejat la cacera, la mort del pardal vestit de general. Conciliar tradicions genuïnes i tendències modernes ecològiques i bonistes és tot un repte i té la seva gràcia i tot, car tothom és fill del seu temps, dels seus dogmes, de les seves dèries i de les tendències socials i polítiques vigents. 



Si Sant Josep ho vol,
avui farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
avui farà bon sol.

La mare tota roja
estén en el terrat
la roba immaculada
rient a bell esclat.
Estén bolquers minúsculs
i randes de bressol.
Avui farà bon dia,
avui farà bon sol!

Com l'oronel que passa
arran del firmament,
la roba blanca vola
al dolç compàs del vent;
se sent perfum de roses
i alens de ventijol.
Avui farà bon dia,
si Sant Josep ho vol.

Amb sa florida vara
beneirà el casal,
ens fondrà sempre els núvols
i ens lliurarà del mal.

Si Sant Josep ho vol,
tot temps farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
jamai se pondrà el sol!


Josep Carner

dimarts, 17 de març del 2020

SORTIDA EDUCATIVA PEL POBLE-SEC, AMB L'ESCOLA DEL MATEIX NOM


Dimarts passat, sembla que faci un segle, vaig fer un recorregut amb els nois i noies de sisè de l'Escola Poble-sec (abans, Carles I), un repàs per la història del barri. Les mestres, Raquel i Maria del Carme, havien preparat molt bé l'activitat i em van fer arribar aquests excel·lents dibuixos.




Aquesta Breu història del Poble-sec és, de fet, una part de l'auca que després vaig completar i que potser d'aquí un temps podrem imprimir amb dibuixos i tot. De fet la vaig escriure amb motiu d'una altra visita a la mateixa escola, fa alguns anys.



Molts dels dibuixos mostren detalls i elements del barri, com ara aquesta magnífica font, i els esbossos amb fragments arquitectònics diversos.

Va ser un matí excel·lent i molt agradable. Com és lògic, al final, els nois i noies ja estaven una mica saturats d'història poble-sequina i vam portar-los al parc del carrer de Lleida, el primer recinte amb elements per a jocs infantils que vam tenir al barri. Recordo que quan jo era joveneta hi havia una petita pista de patinar, per cert.



Les mestres, i parlo en femení perquè en el col·lectiu hi ha una majoria de dones, cosa sobre la qual caldria meditar, fan una tasca excel·lent, en general. I al Poble-sec han fet meravelles, considerant que és un barri complex i divers. La multiculturalitat, que s'havia vist com un problema, per part de les famílies, avui, afortunadament, ja comença a considerar-se una riquesa i una oportunitat. 

Cinquè i sisè eren els meus cursos preferits, quan estava en actiu. Crec que és una llàstima que l'antiga Segona Etapa hagi desaparegut i que a una edat complicada i crítica els infants hagin d'adaptar-se a un ambient i una manera de fer molt diferents. No és el mateix entomar les dificultats inherents al creixement quan als infants se'ls ha vist madurar des dels  tres anys que rebre'ls en plena adolescència. El curiós és que, en el meu temps, s'havia dit en algun moment de fer just a l'inrevés, tenir-los a la mateixa escola i amb els mateixos equips fins als disset anys.


Al parc vaig tenir ocasió de comentar els pros i contres de l'educació primària, les moltes coses bones que s'han perdut i l'excessiva burocràcia que ja fa dècades que resulta un pes absurd i excessiu. A l'altre costat de la balança, les millores en dotacions, en instal·lacions, en nombre de recursos, no sempre tan ben aprofitats com caldria, sovint per culpa de la manca d'autonomia dels centres.  A la meva edat ja tinc moltes batalletes per explicar, com és natural.

Avui, confinada, aprofito el temps per penjar aquests bonics treballs i evocar aquell matí del dimarts passat, tan enriquidor per a mi, i que em va fer recordar la meva pedagògica joventut, en una escola pública molt diferent de l'actual.




dilluns, 9 de març del 2020

DAU AL SEC, SOPARS, TEATRE I NOVES INICIATIVES


Intento assistir cada mes als Sopars d'Opinió organitzats per la Coordinadora i que apleguen representacions de les diferents associacions del barri. En el darrer vam poder escoltar l'actriu -i moltes coses més- Mercè Managuerra, quI, després de la reeixida experiència del Teatre Akademia, ha aterrat al nostre barri amb un projecte molt interessant que porta l'emblemàtic nom de Dau al Sec.

Dau al Sec és un espai teatral que acull grups emergents i talents diversos, però el projecte de Managuerra va molt més enllà. Té la seu al carrer de Salvà, en un edifici que en el passat havia estat una fàbrica de joguines i que, durant anys, va ser la seu d'assaig de Vol Ras, un grup amb lligams, així mateix, amb el Poble-sec. 

El Poble-sec ha acollit i acull moltes iniciatives relacionades amb el teatre. Algunes han nascut, han viscut i han mort, perquè avui no és fàcil disposar d'espais adients ni reeixir a l'hora de consolidar el que sigui. Darrerament hem patit el tancament de La Vilella, per exemple. Per això cal donar suport i difusió a l'activitat de Dau al Sec.



La memòria és estranya i, malgrat haver-la vista actuar de forma excel·lent en d'altres ocasions, recordo sobretot a Mercè Managuerra en aquells imaginatius i reeixits programes infantils en català de la segona cadena, que vèiem encara en blanc i negre, a l'època en la qual els meus fills eren petits. Avui, potser és l'edat, però moltes coses que es fan per a les criatures, avui, comparades amb Terra d'Escudelles i d'altres, em semblen pures xaronades. 

Tant de bo el projecte Dau al Sec faci molts anys i s'impliqui a fons en el nostre barri. Aquesta és una època, malgrat tot, propicia a les iniciatives de tota mena i a la creativitat amb empenta.

Totes les fotografies que he penjat son del Ferran Baile, ànima, amb la seva dona, la Sònia, d'un altre espai emblemàtic del barri, inclassificable i, ja, imprescindible, la BiblioMusiCineteca.