dissabte, 27 de desembre del 2014

TEODOR BONAPLATA, MOLT MÉS QUE UN CARRER


En el meu altre blog, La Panxa del Bou, amb motiu d'haver anat a veure la darrere versió de Mar i Cel al Teatre Victòria, he escrit un entrada on recordo els dos actors que en van estrenar, el 1888, al Teatre Romea, l'obra original.

Aquests actors van ser Teodor Bonaplata i Mercè Abella. Mercè Abella va ser una gran actriu, com tantes altres d'una època en la qual el teatre era una de les poques distraccions a l'abast de la gent. Molts actors i actrius, encara passa ara tot i que les coses hagin canviat, després d'haver estat popularíssims i haver-se fet uns bons tips de treballar, acabaven la seva vida en la més absoluta pobresa. És clar que no els passava tant sols a ells, no hi ha havia cap mena d'assegurança i qualsevol imprevist, com ara una malaltia, podia acabar amb estalvis fins i tot sanejats.

Mercè Abella es va trobar en aquesta situació. Va arribar, però, a cobrar una pensió de l'ajuntament, gràcies al fet que un altre actor i director, Ermengol Goula, va demanar que en morir ell la seva pensió passés a Abella. 

Tampoc la situació de Bonaplata devia ser gaire bona. Bonaplata va ser un actor molt important, molt conegut, al Poble-sec hi té un carrer dedicat, n'ignoro el motiu i les circumstàncies per les quals se li va dedicar, tot i que en aquells anys els actors eren molt coneguts i era habitual dedicar-los carrers, estàtues i teatres. Potser va viure al barri en algun moment? Ho ignoro. A la xarxa es troba alguna informació sobre la carrera de Teodor Bonaplata, amb dades confuses sobre la data de la seva mort. 

Bonaplata va néixer el 1841. Va ser un gran protagonista de les obres de Guimerà, algunes de les quals, com Mar i cel, va estrenar ell mateix. També va representar obres de Frederic Soler, de Pin i Soler i d'altres. Va ser director del Teatre Romea durant llargues temporades i va viatjar a l'Argentina el 1870 i va actuar en diferents melodrames. Era freqüent que els actors i directors fessin llargues estades al continent americà, en aquells viatges llargs i de vegades perillosos que van costar la vida a gent com el gran Robreño. De retorn a Catalunya va intervenir també en obres en castellà i en teatre de tipus còmic, al Romea i a d'altres sales, grans o petites, de les moltes que hi havia a Barcelona en aquella època.

Investigant per la xarxa m'he ensopegat amb un número d'una revista que es deia Catalunya Artística, del gener de 1905, a la coberta de la qual hi ha una imatge, l'única que he trobat fins ara, de Bonaplata, i menciona que va morir el 31 de desembre de l'any anterior, 1904. A l'interior hi ha tota una pàgina dedicada a l'actor, amb un text que actualitzo pel que fa a la normativa, respectant algunes paraules habituals a l'època,  i que en recorda els èxits i els seus problemes de salut, problemes de salut que devia arrossegar des del seu retorn d'Argentina, car a l'Hemeroteca de La Vanguardia se'n menciona alguna cosa amb motiu de funcions a benefici de l'actor, una forma molt habitual d'ajudar els professionals del teatre d'aleshores. Sobta comprovar també com Bonaplata va treballar, malgrat tot, fins al novembre del 1904, en algunes de les moltes funcions dedicades al Tenorio que es feien per Tots Sants en un gran nombre de teatres. L'article el firma un altre home de teatre i periodista, també avui oblidat, Ayné i Rabell. 

Teodor Bonaplata

Els joves que l'havien conegut quan era una ombra del que fou, el cremall d'una llum vivíssima, el veien passar ara, en els seus últims temps, amb indiferència, pensant tal  vegada: "És un de tants còmics!" Mes, nosaltres que aconseguiren al malaguanyat Bonaplata en la plenitud física de son intelecte artístic dirigir consecutivament les tasques del Teatre Català al Romea primer i al Novetats més tard, en aquella època floreixent, hermosa i típica de nostra regional escena no revolucionada encara per influències forasteres, forçosament hem d'enaltir l'artista que acaba de baixar al sepulcre.

Ningú com ell (puig encara se sostenien amb caminadors els que anys a venir lo miraren amb indiferència) ha donat tant relleu als més difícils personatges de nostra escena, sobretot als de les produccions d'en Guimerà, 'La boja', 'L'ànima morta' i 'Mar i Cel'. El Saïd d'aquesta tragèdia és la creació més gran del malaguanyat actor, a l'altura que ell hi estava no hi havien vist col·locat a ningú més. Tipus, fraseig, ademan, tot fou endevinat per en Bonaplata. En 'L'ànima morta' tampoc trobà compètidor; aquell rei encara ningú l'ha expressat com ell ho feia.

Pocs són els que recorden aquella obra d'en Pin i Sopler que es representar al Novetats amb el títol de 'La sirena', tant superbament posada en escena. Doncs hi teníeu de veure en Bonaplata, actor de cos enter, com abans hi havia estat fent el protagonista del 'Rei i Monjo' i del 'Judes' d'en Frederic Soler... Quin treball el seu en aquella època brillant del Teatre Català!

D'entre les dotzenes d'obres que havia estrenat sota la seva direcció, en aquestes que assenyalem es on estava inimitable, però sa predilecta era el Mar i Cel , li hauríeu trobat col·lossal.

Ernesto Rossi (1827-1896)

Per si algú ho ignora a en Bonaplata se li deia el 'Rossi català'. El recorde els reformadors d'ara a l'Ernest Rossi, al gran Rossi, l'actor italià que tant cridà l'atenció dels intel·lectuals d'aquí quan feia la 'Morte civile' i 'Otelo'? Doncs en Bonaplata s'hi acostava molt fent també aquestes obres en castellà i en son repertori català resultava un Rossi de nostres taules.

Sinó que és allò -trist és haver-ho de confessar- el curs del temps espatlla l'organisme, atueix les facultats, el públic (sobre tot quan se l'encamina per altres andurrials) és desagraït i no conhorta l'ídol caigut amb sa presència quan aquest ídol (l'artista) deixa de ser el colós que l'havia embadalit i la indiferència dels companys, dels deixebles -tants com n'havia tingut en Bonaplata!- és potser la mala qualitat més encomanadissa en la humanitat teatral.

Així veiem que en sos últims temps l'eminent actor que tant havia enfortit i realçat el Teatre Català, que tanta preponderància havia arribat a tenir, així el veiem gairebé arraconat en teatres de poc renom, prenent part en dramons sota la direcció d'aquells que anaven amb caminadors quan a ell se'l comparava amb Rossi... 

Ermete Novelli (1851-1919), actor italià que va representar amb gran èxit, 
al seu pais,  Mar i cel

I encara bon goig de no ser despellat per l'últim 'saca-sillas de la troupe' perquè l'artista que creà el Saïd i que el feu com cap eminència ha lograt fer-lo, començant per en Novelli, gairebé no era atès en la més senzilla observació... perquè ja no ocupava el lloc de sa preeminència passada, perquè no era en Bonaplata d'abans, perquè ses facultats minvaven, i quan això passa a un actor, per més notable que hagi sigut, el públic, a qui havia fer fruir sota la fogositat de son temperament artístic i els actorets als que havia ensenyat d'expressar-se i de moure's, són els primers irrespectuosos, són els que precipiten la fi d'aquella ànima.

Trist destí el de l'artista si no mor mentre brilla com estel de primera magnitud... En aquest cas se l'enalteix. Quan acaba sa vida mig en l'oblit, com el malaguanyat Bonaplata, només ens en recordem els que sapiguérem donar-li, en la plenitud de sa vida artística, el mèrit que guanya i li correspon.

Descansi en pau l'actor que més havia brillat en nostre Teatre Català.


L'escrit d'Ayné ens pot evocar moltes figures de l'escena, fins i tot del cinema i la televisió més actuals, que han estat molt populars i lloades i que cauen en l'oblit llevat de quan moren joves i en actiu, cas en el qual esdevenen en algunes ocasions una mena d'icones. Ayné també plany amb certa nostàlgia la gran època del teatre català, de Guimerà, en un moment en el qual els gustos, les modes i les tendències escèniques canviaven de pressa, com sol passar sovint. Crec que en un moment en el qual Mar i cel, ni que sigui en versió musical i força transformada, està triomfant a tocar del nostre barri, resulta adient recordar que una mica més amunt, al mateix Paral·lel, tenim un carrer dedicat a l'actor que va ser el primer Saïd de la història. 

Sobre la mort de Bonaplata no he trobat, fins ara, res més que aquest article. La Vanguardia, que el menciona sovint en l'època dels seus grans èxits, no en va dir res o, al menys, jo no he sabut veure. 


dimecres, 10 de desembre del 2014

EL POBLE-SEC I ELS POBLE-SECS (2)

El Poblesec

Gràcies al Pere Borràs m'ha arribat informació sobre més Poble-secs. El que veieu a la fotografia pertany a La Seu d'Urgell i té entrada pròpia a Viquipèdia.

Hi ha Poble-secs, també, a Olopte (Isòvol), a les Masies de Voltregà, a Sant Quirze del Vallès, a L'Escala i a Bellpuig. He trobat poques informacions sobre aquests barris i encara menys sobre l'origen del topònim però les immobiliàries sempre hi fan referència quan promocionen habitatges, cosa que vol dir que són indrets ben coneguts pel seu nom.

A la web de les Masies de Voltregà se'l menciona, entre d'altres barris:

El terme comprèn diversos nuclis, la Gleva, Vinyoles, Poble-sec i el Despujol que són on es concentra la majoria de la població i d’altres menys poblats són Borrissola, Can Bondia, Conanglell, el Pou, Gallifa, Quintanes i Sant Miquel d'Ordeig; a més comprèn la Colònia Lacambra, situada al Nord-est del terme.

A la GEC, pel que fa a Sant Quirze també trobem la referència:

El terme comprèn el poble de Sant Quirze del Vallès, cap de municipi, el veïnat de la Serra de Galliners, els barris del Poble-sec, les Fonts (compartit amb el municipi de Terrassa), Los Rosales i Mas Duran, i les urbanitzacions de Can Casablanques, Colònia Castelltort, Can Pallars, Can Llobateres, Sant Quirze Jardí, Can Feliu (o dit també la Vallsuau), i Sant Quirze Parc.

Les nombroses ofertes immobiliàres de L'Escala no obliden indicar que l'habitatge es troba en el sector del Poble-sec.

També la web de l'Ajuntament de Bellpuig el menciona:
El segle XX ha vist sorgir el barri de l'Estació del ferrocarril. Avui el llarg camí que menava a l'estació és la gran avinguda de Catalunya, eix d'un important eixample. Paral·lelament a la línia fèrria discorre la carretera N-II. Altres sectors que van créixer a la darreria dels anys setanta foren l'anomenat Poble Sec, a llevant, i el de l'antiga carretera de Barbens, avui avinguda d'Urgell, amb l'institut de batxillerat com a edifici emblemàtic a ponent.


Una persona de L'Hospitalet, Ventura Leris, m'ha comentat que al sector de Can Serra, abans de fer-hi els blocs de pisos actuals, existia un petit nucli de cases conegut per aquest nom. Tot i que el nom de Poble-sec pot tenir orígens diferents el fet és que molts d'aquests barris comparteixen certes característiques com ara estar allunyats del nucli principal de la ciutat o poble i ser relativament petits cosa que reblaria el clau sobre la possibilitat que en els seus inicis fos una mena de referència despectiva. La paraula sec no és tan sols la contrària a humit sinó que fa referència a terrenys erms, estèrils, cosa que potser tindria més a veure amb aquests diversos poble-secs. Llocs on no hi havia res i de sobte hi ha quatre cases, vaja.

També va ser petit i remot el Poble-sec barceloní quan va començar a dir-se així, quatre cases fora muralles, de fet. Precisament la zona més fèrtil seria la de les Hortes de San Bertran a la qual s'atribueix l'origen de la sequera, a través dels prats d'indianes i les seves conseqüències, teoria, però, que té alguns punts força qüestionables pel fet que era tan sols una part petita -i no pas cèntrica- del barri que començava a desenvolupar-se a tranques i barranques.

El nostre barri s'havia de dir Eixample de Santa Madrona però el nom de Poble-sec devia ser força popular i es va mantenir i ha fet història. Els anys anteriors a la normalització fabriana trobem el nom del barri escrit com a Poble Sech fins i tot en diaris castellans tot i que aviat es va alternar amb el Pueblo Seco castellanitzat i no crec que fos tan sols per raons polítiques sinó també pels molts immigrants que va anar acollint al llarg dels anys i des de ben aviat, i que es van fer seu allò de El Seco. 

Si algú sap més barris amb aquest nom al llarg i ample de la geografia de Catalunya ja ens ho farà saber. Pel que fa a l'ús normatiu del guionet sembla que es va imposant en les informacions oficials mentre que en llocs com ara les propagandes immobiliàries no és així. 

diumenge, 7 de desembre del 2014

EL POBLE-SEC I ELS POBLE-SECS





Poble-sec de Cardedeu


Poble-sec de Sitges



Poble-sec d'Igualada

Poble-sec d'Olesa de Montserrat


El nostre Poble-sec no és l'únic barri català amb aquest nom. En castellà també hi ha Pueblos Secos a alguns indrets, podem trobar un Pueblo Seco a Colòmbia, un altre a Xile, un a Veneçuela i encara un altre als Estats Units. Segurament que l'origen del nom pot ser divers, pel que fa als barris de ciutats catalanes no he trobat encara una explicació prou satisfactòria. Hi ha Poble-secs a Cardedeu, a Igualada, a Sitges, a Olesa de Montserrat. Això, que jo sàpiga, potser encara n'hi ha algun més.

S'admet de forma general que probablement el nostre barri rebés aquest nom popular en el moment en el qual a la zona de les Hortes de Sant Bertran es van començar a salinitzar els pous d'aigua potable a causa de la utilització del lloc per als prats d'indianes però el cert és que el nom de Poble-sec no es va limitar a aquell espai, tan sols. Una persona coneguda té una teoria personal que em sembla interessant, que potser Poble-sec va ser una mena de qualificatiu una mica despectiu per a qualificar nous barris, una mica apartats del centre. De fet es comença a dir Poble-sec quan aquest no està pràcticament ni urbanitzat, en temps del pintor Simó Gómez, a mitjans del XIX, ja en deien així mateix. No podem saber, però, en quin moment concret va sorgir la denominació d'origen, vaja.

Tot plegat es fa difícil, gairebé impossible de comprovar. Vaig parlar per casualitat fa poc amb una persona del Poble-sec de Cardedeu (per cert, tan sols nosaltres posem, de tant en tant, el guionet normatiu dels pebrots) i em va admetre que no sabia pas d'on havia sortit el nom del seu barri, un barri molt estimat pels seus veïns, per cert.

En fi, si algú en sap més que no pas jo i té alguna documentació seriosa sobre el qualificatiu, ja m'ho dirà. En general el que em trobo són opinions però en això de la toponímia costa molt demostrar res que no estigui documentat a fons.

Més enllà de l'origen del nom crec que estaria bé fer algun tipus d'agermanament, al menys entre els Poble-secs catalans, com també estaria bé fer alguna cosa a l'entorn de les esglésies i ermites dedicades a Santa Madrona, tema sobre el qual ja he escrit manta vegades. És aquest un tema que hem comentat de vegades de forma informal sense que s'arribés a materialitzar en res concret. També va quedar en aigua de figues un intent de fer alguna cosa conjunta amb el Montjuïc gironí des del nostre Montjuïc.




dimarts, 2 de desembre del 2014

POBLE-SEQUINS HETERODOXOS: ANDREA ALBANI (EULÀLIA ESPINET)




Fa uns dies  vaig veure un reportatge per BTV en el qual un educador tornava al barri de Canyellas, on s'havia fet una altra filmació trenta anys enrere, per comprovar que dels nois i noies d'aquella època amb els quals havia treballat una gran majoria havia mort a causa de la droga dura i de la SIDA. No entenc que no ens preguntem quins van ser els responsables de la proliferació del consum d'heroïna durant els anys vuitanta i que no s'hagin demanat mai responsabilitats a uns poders públics que van consentir aquella epidèmia i que potser, en alguns casos, en van treure beneficis. 

La tragèdia va tocar a molta gent, de diferents classes socials, però els rics sempre tenen més recursos per superar aquesta mena de coses, i això es podria comprovar de forma estadística i tot si algú s'interessés a fons pel tema.
Al Poble-sec vam tenir una actriu interessant i molt bonica que va esdevenir una d'aquestes joguines trencades de l'època. Andrea Albani es deia Eulàlia Espinet, se'n va anar de casa amb quinze anys i es va dedicar a un gènere aleshores en alça, el cinema eròtic o gairebé pornogràfic. El seu èxit més reeixit va ser La caliente niña Julieta que encara es considera un dels títols més presentables del gruix de pel·lícules agosarades que es van fer en aquells anys. Fins aleshores, fins a la democràcia emergent, ens n'havíem d'anar a Perpinyà o a algun poble francès per veure cinema d'aquest tipus, però també per veure versions senceres de pel·lícules mutilades de forma absurda, doblades de forma surrealista o amb un contingut clarament polític i social.

Amb l'esclat de les llibertats -més o menys- aquí es va fer de tot i més. Ja no calia endegar dues versions de la mateixa mala pel·lícula, una pràctica força habitual durant el tardofranquisme. Van proliferar les sales X que aviat, com ha passat amb els vídeoclubs i els locutoris, van passar de moda. Andrea Albani, en algunes desacomplexades entrevistes, es definia com a barriobajera del Poble-sec, cosa que evidencia el fet que la consideració del nostre barri, en aquells temps, era així per part de molts dels seus habitants, ens agradi o no.

Andrea Albani era bonica i intel·ligent, tot i que sense formació. Havia fet esport, bàsquet i natació. Ben orientada i amb una mica de sort hauria pogut fer el salt a un cinema de més volada, de fet molts grans actors i actrius van començar en el setè art de forma poc recomanable,  però la van encasellar en aquell gènere i va caure en el parany de les drogues i la beguda, com tanta gent del seu temps. No calia fer cinema eròtic per caure en les trampes, gent de la cultureta, del cinema de categoria i del teatre minoritari també van relliscar cap al fondal. Una gran part d'aquella generació es va perdre de forma prematura i crec que ens esgarrifaríem si es publiquessin dades serioses sobre el nombre de jovent castigat per tot plegat.

Lali Espinet va acabar per formar part del cercle de gent relacionada amb Eloy de la Iglesia i es va veure implicada en el món de la droga. En una ocasió la van detenir i condemnar i es va dir que feia de camell per a més gent. Curiosament fins i tot en aquest terrible tema la posteritat ha parlat més de les víctimes masculines que no pas de les femenines, de moltes de les quals se'n sap ben poca cosa. En general es considera que Lali Espinet va ser utilitzada i manipulada per persones amb pocs escrúpols.

Va morir a causa o a conseqüència de la SIDA, als trenta-quatre anys, però alguna cosa devia tenir perquè a la xarxa, enmig de tantes actrius del moment que van passar com estels fugaços, encara se la recordi i fins i tot tingui una entrada a Wikipedia i a youtube. Això vol dir que hi ha gent, amics, admiradors o parents, que no l'obliden. Descansi en pau.

diumenge, 30 de novembre del 2014

GENT (FAMOSA) DEL BARRI






Algunes dames amb arrels poble-sequines

La darrera xerrada de CERHISEC va estar dedicada a fer un repàs per la llarga nòmina de personatges rellevants en algun camp i que han nascut, han viscut o viuen encara al nostre barri. En Josep Fabra, el conferenciant, en té recollit al volt d'un centenar, segurament n'hi ha molts més. Alguns dels personatges que es van recordar a la xerrada han estat ja evocats i reivindicats en diferents xerrades de CERHISEC, aíxí com en les nostres publicacions. És el cas del pintor Simó Gómez Polo, el músic Frederic Mompou, el músic i lletrista Rossend Llurba, el dibuixant Emili Freixas, el periodista Tarín Iglesias, el fotògraf Merletti i molt altres. 

Hi ha personatges als quals se'ls ha reconegut la tasca de forma pública en vida. El reconeixement més precoç va ser el de Joan Manuel Serrat. L'escritor González Ledesma, tot i que ja tenia més de vuitanta anys, va poder assistir i gaudir de l'acte de col·locació de la placa a la casa on va viure, així com a una xerrada que se li va dedicar. No va tenir tanta sort Manuel Ausensi, que estava molt malalt en el moment de la col·locació de la placa al seu lloc de naixement. Una altra forma de reconeixement per a molts poble-sequins d'origen o d'adopció ha estat l'oferiment de fer el pregó de la Festa Major, com va passar amb Julieta Serrano a qui, a més a més, se li va col·locar una placa a la seva escala familiar del carrer Nou.

En el camp de l'esport el Poble-sec ha tingut figures remarcables com ara els futbolistes Ramon Llorens i Ferran Olivella o l'atleta Rojo. Entre els personatges menys coneguts que es van esmentar jo citaria el nom de Vicenç Bernades, polític republicà que va ser regidor a l'ajuntament de Barcelona, es va exiliar durant la guerra i va  retornar al país l'any 1957, on va continuar col·laborant en diferents tasques periodístiques i culturals fins a la seva mort, l'any 1975. 

La llista és molt llarga i sempre serà subjectiva. Un dels problemes del nostre barri és que la gent que ha prosperat, en general, n'ha marxat quan ha pogut. Això sí, amb els anys sempre s'acostuma a recordar la infantesa, la joventut, i alguns d'aquests personatges han manifestat una certa nostàlgia per un barri el qual, de forma inevitable, s'idealitza en la distància, encara que sigui la distància relativa que va de la part alta de Barcelona al Paral·lel. Alguns dels assistents a la xerrada van comentar que potser no hi havia un barri amb tants famosos. Jo crec que tots els barris barcelonins compten amb la seva gent coneguda, reconeguda i fins i tot oblidada de forma injusta. El que passa és que els barris humils tenen un valor afegit, que a Sarrià o Sant Gervasi comptin amb una bona nòmina d'escriptors no és estrany com no ho és que escoles com ara els Jesuïtes de Sarrià o Caspe tinguin un bon nombre d'exalumnes fitxats a l'Enciclopèdia Catalana.

Els barris benestants generen més fidelitats, com és natural. Avui però el Poble-sec, malgrat tot el que es pugui objectar, ha millorat força i està fins i tot una mica de moda, això propicia que gent que abans no comentava els seus origens ara en faci gairebé bandera. Una de les professions la qual per raons òbvies ha tingut més gent del barri ha estat la de la faràndula i aquí hi incloc actors, músics i la resta. Encara és freqüent veure pels carrers gent jove d'aquesta que surt a la televisió, encara que no sigui en primers papers. Alguns d'aquests actors també són orenetes de pas i en algun moment desapareixen del Poble-sec. 

Amb totes les matisacions que es vulguin fer crec que el nostre barri és singular per molts motius, la seva situació, els seus límits, la seva població, molt variable, gairebé sempre rebent les darreres onades immigratòries. Té una història no molt llarga però força moguda i complexa. Genera amor i odi fins i tot en els seus fills més entranyables. Els qui l'han abandonat, quan tornen, es planyen dels canvis. Els qui li hem estat fidels per molts motius, de vegades motius més aviat econòmics que no pas sentimentals, el critiquem sense pietat quan no resulta ser ben bé allò que voldríem. Té una forta personalitat i un tarannà i una llum molt especials que de vegades no sabem copsar. M'he trobat  amb molta gent d'aquesta que ha prosperat que m'ha explicat que els seus avis, els seus oncles, van viure al Poble-sec. 

Aquest passat idealitzat que la gent vol recordar no va existir mai. Fins i tot Josep Pla, en uns escrits dels anys vint, en comenta cert paral·lelisme amb el Nàpols més tronat. La gent que en marxa, en ocasions, es mou de forma una mica incoherent entre l'orgull d'haver prosperat i el neguit d'haver-se desclassat. A cada bugada es perd un llençol, és així i potser està bé que sigui així perquè es diu allò ja una mica ranci de què s'han de tenir ales i arrels.

En tot cas, per sobre de tanta gent coneguda que hi ha nascut o viscut, hi ha tot un munt d'anònims poble-sequins amb vides anònimes i tan heroiques i remarcables com la resta, ben segur. Però admeto que conèixer els famosos amb mèrit propi que han passat pels nostres carrers forneix autoestima i senyals d'identitat i si per mi fos no seria gens gasiva a l'hora de posar plaques i rajoletes que ens recordessin tanta gent, tants fets. Una mica com al barri de Triana, vaja, on es recorda des d'un bon cantant flamenc fins a una modista, de forma pública i amb un sentit de l'estètica plaquera que aquí no tenim gaire desenvolupada.






dijous, 20 de novembre del 2014

GALERIA DE PERSONATGES DEL POBLE-SEC (XERRADA CERHISEC)



Dimarts, dia 25, és el darrer dimarts del mes i, per tant, toca xerrada de CERHISEC.  En aquesta ocasió en Josep Fabra ens evocarà diferents personatges del barri. Us hi esperem!!!!

divendres, 7 de novembre del 2014

L'ANTIC PARAL·LEL, A L'ESPAI BONNEMAISON

El proper dimarts faig una xerrada sobre el Paral·lel a l'Escola de la Dona, organitzada per l'ASSOCIACIÓ NODAMEN. 



L'Escola de la Dona es troba al mateix edifici que la Biblioteca Bonnemaison, al carrer de Sant Pere més baix número 7, a tocar de la Via Laietana. L'espai 'La Cuina' el trobareu a l'entrada, a mà dreta, és una sala on es fan moltes activitats.


Tot i que sobre el Paral·lel s'ha escrit molt, s'han fet exposicions, itineraris i d'altres xerrades ben segur que alguna cosa nova sobre la seva història esbrinareu i, en tot cas, passarem una bona estona plegats.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

25 ANYS DE COORDINADORA, XERRADA DE 'CERHISEC'

Avui és darrer dimarts de mes i 'toca' xerrada de CERHISEC. Estará dedicada als 25 anys complerts per la COORDINADORA D'ENTITATS,  una entitat d'entitats que ha tingut un pes específic en la millora i evolució de molts aspectes actuals del nostre barri. 

diumenge, 19 d’octubre del 2014

MENTRE HI HAGI SALUT, A L'ESPAI CULTURAL LA BIBLIOMUSICINETECA

Dilluns, a la BiblioMusiCineteca, l'interessant espai cultural del carrer Vila i Vilà podeu veure aquesta pel·lícula de l'avui injustament poc recordat, tot i que encara en actiu, afortunadament, Pierre Etaix. No us la perdeu!!!


dijous, 16 d’octubre del 2014

UN INTERESSANT MINICICLE SOBRE LA GUERRA CIVIL





La Biblioteca Francesc Boix ha ofert durant dos dimarts un minicicle sobre la Guerra Civil, a càrrec del senyor Antoni Cisteró, amb la projecció de L'espoir (Sierra de Teruel) i un documental sobre la retirada del final de la Guerra Civil. He de dir que tinc certa prevenció davant dels esdeveniments relacionats amb la nostra guerra i els seus precedents, es fa difícil que no es caigui en la glorificació partidista, el maniqueisme desacomplexat i en d'altres defectes diversos que menen a la poca objectivitat. Però he d'admetre que aquest minicicle ha estat molt enriquidor i que gairebé m'han interessat més que no pas les pel·lícules els comentaris del senyor Cisteró qui, de forma tan elegant i desinteressada que ni tan sols no va portar exemplars del seu llibre Campo de esperanza per poder-los comprar al final de l'acte, ens va mostrar la seva erudició i documentació sobre temes com ara la gestació de la pel·lícula de Malraux, que és de fet la base del seu llibre, i també sobre les misèries i tragèdies de la Retirada. 

Hi va haver una assistència remarcable, considerant que la sala de la Biblioteca  és petitona. Hi vaig veure poca gent del barri i em va estranyar tot i que avui hi ha una oferta excessiva d'activitats per tot arreu. Fins i tot algunes s'han de suspendre en ocasions, com li va passar al president de CERHISEC amb una conferència sobre Frederic Mompou que s'havia de fer al Centre Albareda. Un altre problema és la difusió tot i que sovint aquests actes surten a la premsa i a les xarxes socials amb força antelació.

Antoni Cisteró és enginyer químic, filòsof, sociòleg i moltes coses més. Un personatge d'aquests que són tot un luxe per al país i que sovint no són, ni de bon tros, tan reconeguts com caldria i com també comentava fa poc, al meu altre blog, amb motiu de la mort de l'hospitalenc Francesc Marcè. Van ser dos dimarts molt interessants i espero que tinguem altres ocasions per a poder escoltar de nou Antoni Cisteró ja que en el transcurs de les breus -a causa de l'horari- tertúlies finals, van sorgir molts temes que tot just es van poder encetar.

dissabte, 13 de setembre del 2014

NO ETS DEL POBLE-SEC SI NO....


Hi ha molta gent que critica facebook tot i que també he comprovat com molts dels seus detractors han acabat per tafanejar-hi i formant part d'aquest indret del nostre temps. Facebook ha esdevingut un poble en el qual et trobes molta gent de tota mena. Com passa en el món convencional amb uns hi fas amistat, amb d'altres hi xerres de tant en tant, amb uns quants et saludes, retrobes parents i amb un gran nombre no hi tens relacions remarcables. 

A traves de facebook vaig entrar en contacte amb Rosa Maria Janoher qui, no sé ben bé com, va saber de l'existència de la meva novel·la L'inici del capvespre, en el qual el nostre barri té un cert protagonisme com en d'altres textos meus. A través d'aquesta persona he pogut entrar en contacte i fer-me amiga d'un grup que porta per nom No eres de Poble Sec si no... i que no té cap més pretensió que compartir records i vivències sobre el barri. L'ha creat una persona jove, Mar García, i no més limitació que no incloure fotografies de menors que no estiguin acompanyats per la família i no ficar-se amb d'altres barris amb ànim polemitzador.  També crec que hi ha una certa norma no escrita que és la del bon rotllo, no escriure sobre política amb ànim de discutir i emprar la llengua que cadascú vulgui i com vulgui.

Aquest tarannà inclusiu i festiu ha fet que en poc temps el grup comptés amb més de mil seguidors. De vegades hi ha qui m'ha manifestat  que no em posa comentaris al blog pel fet que jo escric i ell  o ella, no tant. En el cas d'aquest grup la gent escriu de forma lliure i si en català o castellà fa servir allò que en diem ortografia natural ningú no li diu res. M'empipa en algun cas quan als blogs algú, en lloc de comentar el tema central, escriu sobre correccions lingüstiques o fa retrets als participants sobre la seva mala ortografia. L'ortografia s'ha sacralitzat des de sempre quan al capdavall és quelcom lligat a convencions i pactes i en el cas del català, potser per la normalització relacionada amb les recuperacions democràtiques i per les seves dificultats en un passat encara recent, sembla que tothom sigui més papista que el papa, que diuen. 

Crec que hi ha d'altres barris que han creat grups semblants, fa poc vaig llegir algú que es queixava del fet que l'havien fet fora del grup del seu barri perquè havia entrat en temes polítics. Potser es van passar però el fet és que aquests temes són espinosos i que ja hi ha llocs adients per entrar a fons en aquest tipus de debats així com per debatre temes lingüístics a fons i amb cura. El grup de facebook que comento m'encanta pel fet que ningú no es talla ni un pèl en evocar els seus records i per què no hi ha ningú que es queixi de si escrius en català, en castellà o en xapurriau. En els temps que corren és d'agrair tot plegat. 

A través del blog la gent explica coses diverses sobre botigues desaparegudes, personatges del barri que ja no hi són, transformacions urbanístiques, sentiments personals a l'entorn de vivències diverses. La gent es retroba i té notícies de l'un o de l'altre. També es pengen fotografies, manllevades d'aquí o d'allà, sense sentir-se ningú culpable si no en sap la procedència exacta. Espero que aquest tarannà de llibertat duri força i que puguem continuar recordant tantes coses i tantes persones. El temps no té pietat amb res i la memòria esdevé sovint enganyosa i parcial, els records també canvien amb les generacions i tenim una tendència irreductible a idealitzar el passat. Crec que el Poble-sec és un barri amb una gran personalitat, amb els seus defectes i les seves circumstàncies i crec que en el present és més estimat que en èpoques anteriors. Ha estat un barri que ha acollit sempre les darreres onades immigratòries, ara també, ja va néixer, podríem dir, amb aquesta vocació suburbial que el fa diferent d'aquells barris que van ser pobles independents.

Algú del grup de facebook comentava  que l'empipen els nou vinguts de fa quatre dies, sobretot els qui vénen al nostra barri pel fet que està una mica de moda, que ja teoritzen sobre el Poble-sec mític i la seva història i que en quatre dies són experts en poble-sequisme. Això és molt habitual, què hi farem. Passa encara més amb el redescobriment del Paral·lel i les teoritzacions gairebé acadèmiques sobre les seves excel·lències. Potser resulta inevitable que passi això. Una persona em comentava, fa uns dies, que havia conegut familiars d'un famós poeta català de la comarca d'Osona que es quedaven de pedra en escoltar les coses que s'explicaven en una d'aquestes inevitables rutes culturals del nostre temps dedicada al personatge en qüestió. Per això resulten molt saludables iniciatives com l'aquest grup de facebook, sense més pretensions que recordar i comentar i fins i tot tafanejar sobre el nostre estimat Poble-sec, Poble Sech, Pueblo Sec, Poble Sec, Pueblo Seco o com en vulguem dir, que tots ens entenem es digui com es digui o s'escrigui com s'escrigui.

dissabte, 19 de juliol del 2014

EL CAMP DE LA SATALIA, 1949





L'altre dia, mirant aquests documentals dels anys de l'inefable NODO, em vaig ensopegar amb un reportatge en el qual es pot veure una vista magnífica del nostre camp del Poble-sec o de la Satalia (i no Satàlia). La penya motorista 10 per hora va organitzar un partit de futbol en moto, una modalitat que no crec que s'hagi repetit gaire. Les imatges són de l'any 1949. Malgrat ser aquells anys grisos i difícils la gent tenia ganes de viure i passar-ho bé i oblidar una mica la guerra, encara recent, i la situació política i econòmica.

Podeu veure el reportatge en aquest enllaç, a partir del minut 12, més o menys. Alguns edificis es poden reconèixer perfectament i potser la gent més gran també hi reconeixerà algun veí o veïna d'aleshores.



EL futbol havia estat molt important al barri durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta. Com ens ha comentat algú, en aquella època no hi havia ni Barça ni Madrid, el futbol de veritat era el de casa. Del Poble-sec han sortit jugadors importants. Amb alts i baixos el futbol poble-sequí ha anat sobrevivint a crisis i circumstàncies i avui viu una revifalla, dedicant una important atenció als infants i als joves.

dijous, 17 de juliol del 2014

ITINERARI PEL POBLE-SEC, EL MODERNISME MODEST I LES NOSTRES CASES







Amb motiu de la Festa Major, dissabte, dia 19, CERHISEC us convida a un itinerari pel centre del barri destinat a conèixer una mica més les nostres cases, ara que tantes façanes s'han restaurat i fan tant de goig. El punt de trobada serà a la Plaça del Sortidor, davant del Centre Cívic, a les 10:30, i el recorregut durarà unes dues hores aproximadament, depèn de la calor.

L'altre dissabte, el 26, també podeu fer un recorregut pel Paral·lel, la trobada serà a la mateixa hora però el lloc de trobada en aquesta ocasió serà al Passatge de la Canadenca, cantonada Vila i Vilà, al Parc de les Tres Xemeneies, vaja.

Us hi esperem!!!!

dissabte, 12 de juliol del 2014

LA CATEDRAL DEL POBLE-SEC, NOVES NOTÍCIES SOBRE SANTA MADRONA


Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja el castell de Montjuïc
arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.
La santa duu un vaixell sense retorn,
i enyora el pa calent d’algun vell forn
i el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat.
un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa, Indrets i Camins (2004)



Vaig anar ahir a la presentació del projecte sobre la remodelació de l'interior de l'església de Santa Madrona. Em va semblar respectuós, bonic, interessant i pràctic. L'església ha esdevingut massa gran per als nostres temps, sempre ha estat una mica excessiva i ha patit molt al llarg de las seva història, no pas excessivament llarga però força complexa. Les quatre parròquies del Poble-sec han anat esdevenint un tot molt interessant i ja no són realitats aïllades i cada vegada ho seran menys. La personalitat,així com el tarannà obert i acollidor i el dinamisme del rector de Lourdes, ha contribuït molt a l'acceptació generalitzada del tema religiós, fins i tot per part de persones que en d'altres temps no haurien volgut saber res de sants ni de misses.

He escrit sovint al blog sobre l'edifici i les seves característiques, li he dedicat poemes, l'he retratat en moltes ocasions i he intentat dibuixar-lo, sense grapa, tot s'ha de dir. És avui un senyal d'identitat del barri, més enllà del seu sentit religiós. Per sort hi ha una tímida revalorització del neogòtic, estil molt menyspreat a casa nostra i valorat a d'altres verals, com ara els anglosaxons. De vegades faig una broma una mica grollera, només que Gaudí s'hi hagués tirat un pet ja es trobarien ajudes per a la remodelació total. El seu arquitecte, Adrià Casademunt, també era poc conegut i gens citat fins que en alguns pobles han revaloritzat edificis que va projectar. El Modernisme, en totes les seves variants -o potser estaria millor dir l'època modernista- està de moda, ves. 

Com tota la gent gran del barri tinc molts records de l'església, de la parròquia... tot i que durant la meva joventut vaig ser de la colla de Sant Salvador, ja aleshores les activitats socials de Santa Madrona havien anat de baixa. Amb el meu pare vaig anar a moltes misses de diumenge, l'església era plena i també se celebraven els casaments a aquella hora. Com que m'avorria d'allò mes en aquelles llargues estones, em distreia mirant les llumetes de colors que feia el sol, en passar pels vitralls i projectar-se pels racons.

Amb el meu pare entràvem sempre per la porta del darrere, que jo no sabia aleshores que provenia d'un altre edifici. Sempre hi havia allà un vellet que captava i el meu pare li donava algunes pessetones. El rector d'aleshores, que hi va ser durant molts anys, era una mica pintoresc, com molts capellans de l'època. El meu germà l'imitava molt bé, fent una cantarella molt personal en les prèdiques i casaments: creced, multiplicaos, llenad la tierra... Allà hi vaig veure cinema, teatre i també recordo aquells primers recitals de la Nova Cançó, en concret un de Pi de la Serra. Les parròquies van ser moltes coses i van acollir ideologies diverses, van protegirla gent i van animar la vida social amb una certa permissivitat que de vegades encara em sorprèn.

Tot ha canviat molt i de vegades es parla del passat i de l'església d'una forma injusta, monolítica, condemnatòria. Però hi havia i hi ha encara de tot. La veritat és que he perdut -gràcies a Déu, com fa l'acudit- la fe de la meva infantesa de ciris i miracles. Però avui tot el pes sentimental de la tradició m'ha fet admetre que, m'agradi o no, culturalment sóc catòlica i catalana. I també una mica espanyola i tot, cosa que avui sembla un penjament. I barcelonina, i poble-sequina per damunt de tot. En una enquesta sobre pertinences va sortir, fa anys, que els gallecs se sentien per damunt de tot del seu petit poblet. Doncs jo també, la veritat. Els barris barcelonins donen un cert vernís, en el nostre cas xava, paraula que fa anys era com una mena d'insult. Encara recordo en un dels primers cursets de català com el professor condemnava amb elitisme el català-xava. Avui, amb la recuperació de Vallmitjana, ser xava és una manera de ser, tot i que potser ja no som tan xaves com abans. I comporta formes dialectals pròpies, tan respectables com les de Port de la Selva o Ripoll. 
(foto Arxiu Salvany)
Avui, de tota manera, el Poble-sec és un conjunt de gent de tot el món però de fet això no és nou, car sempre ha estat un barri d'arribada. També Santa Madrona, segons la llegenda, va arribar per casualitat i en una mena de barqueta precària. La parròquia de Sant Pere Claver va ser molt important durant la postguerra, la gent humil hi va trobar metges coratjosos que hi treballaven de franc, aquella zona era aleshores pobre i deprimida. Sant Salvador va néixer per donar suport a les persones que anaven poblant Montjuïc de barraques. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. Qui pensi que el Poble-sec va ser en algun moment Pedralbes o Gràcia va mal orientat.

Avui no es fan servir gaire els cors de les esglésies, situats a la part de dalt de l'edifici, quan es fan concerts es fan davant de l'altar, a la vista del públic, cosa que fa que l'acústica, en general, sigui molt dolenta. Quan jo era petita es cantava des de dalt, de vegades em semblava que els cants venien fins i tot del cel. Durant alguns anys hi vaig escoltar una noia amb una veu magnífica, tothom la lloava i no n'he sabut esbrinar el seu nom. En els casaments entonava l'Ave Maria amb un gust extraordinari. 

De moment la restauració de l'església en la seva totalitat quedarà pendent. Quan jo era petita recordo que van fer uns quants arranjaments, la guerra l'havia deixat feta un nyap, una de les meves distraccions era veure com un pintor, del qual m'agradaria saber el nom, decorava la volta amb escenes de la vida de la santa i d'altres sants barcelonins. Les pintures, a causa de les humitats i d'alguns arranjaments maldestres, van aconseguir que el bonic rostre de l'homenatjada es deteriorés amb els anys. Dels pintors anònims o gairebé que vaig poder veure en directe, a més d'aquest que pintava l'església, en recordo un que pintava el sostre d'uns cavallets que venien a la Plaça del Sortidor de tant en tant, així com els grans artistes que feien aquells grans cartells del cinema. Em meravellava l'habilitat d'aquella gent, tots ells enfilats per poder pintar, tot i que cap tan enfilat com el de Santa Madrona.  Per a mi sempre tindran més sentit i valor les pintures humils i fetes malbé de Santa Madrona que la Capella Sixtina, la veritat. En aquest blog he trobat unes fotografies magnífiques de l'interior de l'església. L'art de la postguerra va produir moltes creacions religioses, algunes d'elles interessantíssimes tot i que també durant molt de temps s'hagin etiquetat en bloc d'infumables i fins i tot unes quantes s'hagin destruït sense contemplacions. Avui compten també amb una tímida reivindicació popular.

Santa Madrona, patrona barcelonina, oblidada durant molt de temps, també està revifant i la seva festa, amb timidesa, es recupera per moltes bandes. Les quatre parròquies del Poble-sec, avui personalitzades en uns cap-grossos molt divertits, són plenament simbòliques, Lourdes mostra una certa internacionalització més enllà de la frontera del nord, Sant Pere Claver va ser un sant amb vocació internacional, Sant Salvador d'Horta aconseguia fer parlar els muts i fins i tot que ho fessin en català o castellà segons on es trobaven. I Santa Madrona, una dona de classe humil, una minyona, va venir de rebot, en barqueta, i aquí es va voler quedar i va patir trasllats i processons i remullades miracleres i fins i tot l'oblit barceloní però encara la tenim aquí, amb el vaixell a la mà, contemplant-nos amb la comprensió eterna dels sants ancestrals.