dissabte, 30 d’agost del 2025

DOMÈNEC DE BELLMUNT, LA BARCELONA DELS PECATS PASSATS

 

Domènec de Bellmunt

La Barcelona pecadora

Edició de Francesc Canosa

A Contravent (2009)


Domènec de Bellmunt va incorporar el periodisme català a la tradició del reporterisme universal. En els anys vint i trenta del segle passat va ser habitual escriure reportatges per explicar un mon que canviava molt de pressa. 

Aquest llibre aplega els reportatges que va publicar a la premsa per ver visible la 'mala vida' de Barcelona, pels quals desfila la marginació de l'època i personatges diversos d'aquella ciutat complexa i inquietant. També inclou 'L'Àngel bohemi', una novel·la en la qual va convertir en ficció reportatges sobre la vida real.

Després de la guerra es va exiliar a Tolosa de Llenguadoc, on va fundar i dirigir la revista 'Foc Nou'. 

Escriptors com Pla, Obiols, Guansé o Albert Manent van reconèixer el seu prestigi. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dom%C3%A8nec_Pallerola_i_Munn%C3%A9

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Canosa_i_Farran

https://www.ara.cat/opinio/turista-descobreixo-barcelona-1933_1_4900122.html

https://filcat.uab.cat/domenec-de-bellmunt-en-defensa-de-la-democracia-i-la-llibertat/

divendres, 29 d’agost del 2025

ELS VELLS RACONS DE LA CIUTAT

 

LOS VIEJOS RINCONES DE MI CIUDAD

Evocación histórica de ambientes y figuras de la Barcelona de antaño

por LUIS ALMERICH

Ilustraciones de Francisco Buyé

Ediciones Libreria Millá (1946)


Durant els anys de la postguerra es van editar alguns llibres sobre la ciutat, interessants, i, això sí, defugint les explicacions polítiques o compromesas. Hi havia un cert enyorament per un temps perdut de forma definitiva. Tinc gairebé tota la col·lecció, compten amb unes aquarel·les molt evocadores.

En aquest volum trobem personatges, indrets, llegendes, vides de sants, i un munt de detalls de costums del passat i de descripcions de racons urbans desapareguts. És el número 12 de la col·lecció, la qual porta el titol de 'Monografies Històriques de Barcelona'. Ja us podeu pensar que, en aquell moment, tot arribava escrit en castellà amb l'excepció d'algun mot imprescindible, remarcat en cursiva.

La tasca de l'Editorial Millà i la seva gent va ser importantíssima. Malgrat les limitacions dels tiratges (se'n va fer un amb cent exemplars de luxe) resulta entranyable accedir a les seves descripcions i referencies. 

El seu autor, conegut com Clovis Aymerich, autodidacta, va ser molt popular i també va escriure narrativa i teatre, és l'autor de la coneguda obra 'La Puntaire'. Va escriure en català abans de la guerra i després tambe ho va fer en castellà, en el cas d'algunes obres històriques o costumistes. Va col·laborar en diferents publicacions, entre les quals el popular 'Patufet'.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Almerich_i_Sellar%C3%A9s


https://blocs.mesvilaweb.cat/mayans/francesc-buye-mestre-amic-company/




dijous, 28 d’agost del 2025

MITES I GENT DE BARCELONA, REALITAT, LLEGENDA I EVOCACIONS

 


Edicions 62, 2006

Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007) va ser escriptor i periodista. La seva tasca periodística va començar l'any 1963 i va durar fins a la seva mort, relativament prematura. Va col·laborar en més de cent llibres i més de cinc mil articles i va esdevenir un referent del periodisme català. Va practicar el periodisme social, molt vinculat als moviments socials i als barris de Barcelona. Amb una gran memòria i una implicació important en favor de la llibertat i els valors democràtics estava al cas de tot el que es publicava en aquest contex.

En  aquest llibre va aplegar mites, llegendes, històries populars, sense oblidar barris marginals o desapareguts, i evocant un munt de personatges diversos. Amb un pròleg de Jaume Fabre el llibre ens passeja per un munt d'històries, no sempre veraces però sí populars. Avui han sorgit molts llibres sobre la ciutat, molta gent ha begut en els llibres d'aquest tipus de Huertas, i ell també espigolava en publicacions locals o veïnals, si el tema tenia interès, i sempre citava, cosa d'agrair,la font d'on havia tret les informacions.

No és el meu 'Huertas' preferit, però el recull té el seu encant. Huertas va patir repressió i presó, i fins i tot el rebuig de mitjans que no es volien 'comprometre'. La seva biografia és interessant i imprescindible i paga la pena llegir-la a fons si no se sap o no es recorda. Aquest llibre pertany a la seva darrera època, ja en un context més amable i menys reivindicatiu, tot i que mai no va deixar del tot de banda el seu compromís.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Huertas_Claveria

BARCELONA, MITJANS DEL SEGLE XIX




Inicio una sèrie a l'entorn de llibres diversos relacionats amb Barcelona i la seva gent que tinc a la meva desordenada biblioteca.

Manuel Saurí i Crespí (Barcelona, 1803-1854) va ser un destacat impressor, editor, llibreter i escriptor.

Era fill de Francesca Crespí natural d'Hostalric i del també llibreter Magí Saurí, va començar a exercir l'any 1826 com a regent de la impremta i llibreria de Narcisa Dorca i Ramon Indar de Barcelona, situada al carrer Escudellers. Cap a 1833 es va establir pel seu compte, instal·lant el seu negoci d'impremta i llibreria, la "Llibreria Nacional" al carrer Ample de Barcelona, on romandria fins a la seva mort. Va ser una de les llibreries més populars de la seva època. Va participar activament en la política municipal.

Saurí fou un editor prolífic, de tota mena d'obres per a tota classe de públic. Les seves publicacions més conegudes són les guies urbanes de Barcelona, que va editar entre 1841 i 1854 (Guía de forasteros de Barcelona. Manual de agentes y de curiosos: dase a luz conforme al estado de esta ciudad en 1841; Guía de forasteros en Barcelona, judicial, gubernativa, administrativa, comercial, artística y fabril arreglada y coordinada i el Manual Histórico-topográfico, estadístico y administrativo, o sea Guía general de Barcelona) en què, a més de la descripció de la ciutat i els seus monuments, va incorporar un directori d'empreses de Barcelona, en un intent per normalitzar l'activitat comercial i econòmica després d'uns anys convulsos. 

El 'Manual' que encapçala aquesta entrada aplega un munt de dades interessantíssimes, referents a la ciutat durant el primer mitjà del segle XIX. El llibre és pot trobar a diferents llocs d'internet i també es pot comprar online.

El volum que tinc a la meva biblioteca el va editar 'El Albir S.A., l'any 1981, l'original es va publicar el 1849. En algunes entrades actuals se cita el llibre, el seu autor i aspectes diversos, sovint trets de context i barrejats amb dades posteriors quan, com sol passar, la ciutat deu o trenta anys després de la publicació segurament ja havia canviat força.

A banda de dades sobre tota mena de dades numèriques sobre ocupacions de la gent, fins i tot sobre el 'caràcter' barceloní, inclou fragments molt interessants com ara un, que ahir vaig repassar, i que explica el matí d'un dia no festiu, amb diligències, òmnibus i carabassos esperant entrar pel Portal de l'Àngel de matinada. També inclou làmines i un plànol de l'època.


divendres, 22 d’agost del 2025

EL TEATRE CÒMIC

 




Al Paral·lel encara comptem amb alguns teatres i locals que, malgrat patir alts i baixos, de moment romanen en actiu. Un dels grans teatres del passat, molt estimat pel públic, va desaparèixer de forma definita l'any 1962.

El teatre Còmic, desaparegut fa anys, estava situat als números 87 i 89 del Paral·lel. Es va inaugurar el 21 de juny de 1905 i la inauguració va anar a càrrec de la compayia lirica de Pinedo, un actor-director molt conegut i prestigiós.

La seva construcció va ser obra de Juncà i Padró, amb plànols de l'arquitecte Raspall. Ocupava un gran espai, des del carrer Poeta Cabanyes al de Tapioles. A més a més del teatre hi havia el Gran Cafè del Còmic i una zona enjardinada, pel costat de Tapioles, coneguda com 'La Alameda del Cómico' on es feien espectacles a l'aire lliure i ball.

En els seus primers anys, fins el 1920, s'hi va fer, sobretot, sarsuela. Més endavant va predominar la revista musical. Van ser molt famosos els espectacles de Manolo Sugrañes, amb revistes que sempre comptaven amb sis lletres en el títol: Yes-yes, Mis-Mis, You-you...

A la seva platea s'hi havien fet combats de boxa i balls de resistència, que avui trobaríem cruels però que desvetllaven el 'morbo' del públic. D'aquesta mena de certamens se'n pot veure una mostra a la pel·lícula 'Danzad, danzad, malditos', de 1969, situant els fets en el marc de la depressió americana. 

Sovint venien companyies de revista de la resta de l'estat, madrilenyes. Durant la postguerra va ser important la figura de l'empresari Joaquim Gasa, que comptava amb artistes com Carmen de Lirio. També hi va treballar gent com Mary Santpere, Alady, Antonio Amaya i d'altres.

Durant la postguerra Artur Kaps hi ha estrenar diferents espectacles dels emblemàtics 'vienesos'.

L'any 1962 va desapareíxer el teatre, el cafè i l'Alameda. Gasa va intentar demorar l'enderrocament, estava ja en pèssimes condicions i es limitava la venda d'entrades per por a un possible accident, amb la teulada molt malmesa. El seu final va ser trist, amb l'actuació d'un il·lusionista alemany, Calanag, que va comptar amb poca assistència de públic. L'any 1962 es va produir la gran nevada que, d'haver-se mantingut obert, era possible que hagués provocat efectes no desitjats. 

S'hi van construir pisos per part d'alguna caixa d'estalvis, com a d'altres solars del Paral·lel, durant anys es van dir 'els pisos del 'Còmic'. Hi havia molts 'enxufes' a l'hora d'aconseguir-ne algun, en aquest cas i en molts altres.

Badenes, Miquel, 'El Paral·lel, historia d'un mite' (1998)

https://barcelofilia.blogspot.com/2010/11/teatro-comico-1905-1962.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre_C%C3%B2mic


diumenge, 17 d’agost del 2025

EL CANVI OPORTUNISTA I LES COSES DE TOTA LA VIDA

De vegades sap greu ser massa gran i tenir memòria, recordes coses i pot ser que les idealitzis, és clar. El Poble-sec no es ben bé Montjuïc però, de forma inevitable, hi ha hagut sempre molta relació. La 'recuperació' del restaurant de la Font del Gat sembla que ha estat ben acollida i magnificada però a mi em sembla un bunyol, recordo l'antic restaurant i no té res a veure amb la gresca actual. Ara sembla que volen posar un restaurant permanent al Teatre Grec, ja no ve d'aquí, hi ha hagut algunes protestes. 

Aquests negocis  acaben per fer soroll i avui ens hem tornat molt poc soferts. El soroll afectarà sobretot la part alta del barri, la Satàlia. Recordo que aquella zona estava destinada a 'zona verda' i es va aconseguir respectar-la. De tota manera desconec les característiques i preus dels habitatges de la zona. Al barri, i a tot arreu, en general, la gent protesta quan una cosa afecta directament però no ens preocupa si afecta un altre sector pel qual potser no passem gairebé mai. 

Ja he comentat alguna vegada que a mi em va empipar molt perdre la Plaça del Solstici a causa de la construcció, i després ampliació, de la lloada i magnificada Fundació Miró. L'edifici pot estar molt bé, aquest és un altre tema. Cadascú recorda les coses que l'afecten directament i com que les generacions canviem i desapareixem, sovint hi ha una idea equivocada del que hi havia abans i del que hi podia haver hagut. Un altre tema lamentable va ser la pèrdua del Parc d'Atraccions, amb l'excusa de recuperar zones verdes, cosa que quan convé no sembla un problema, ep. De jove les novetats et fan gràcia, és clar, i es fa una història del passat tirant a romàntica. Podrien posar un carrer o dos, a la muntanya, amb barraques creïbles, a l'estil d'aquests poblats ibèrics reconstruïts, potser algun dia ho fan, coses més rares he vist i viscut.

El cert es que quan es parla de 'coses de tota la vida' parlem de la nostra, de vida.

dissabte, 9 d’agost del 2025

EVOCACIONS DE SANT ANTONI, QUAN TAMBÉ ROBAVEN OUS

El barri de Sant Antoni ha estat un indret molt estimat i valorat, en general, per al seu veïnat i pel dels barris propers, com el meu. No se ara com estan les coses però, fa anys. un pis, en el temps de les pessetes, podia costar ben bé un milio més que no pas al Poble-sec.

La perla de la corona és, evidentement, el Mercat. Els volts dels mercats propicien zones comercials interessants. La gent del Poble-sec, fa anys, de tant en tant travessava el Paral·lel i anava 'a plaça'. Al barri de Sant Antoni s'hi va construir força en època de creixement, pisos interessants que es van anar encarint amb el temps. Passar el Paral·lel per anar a Sant Antoni era habitual fa anys, a l'inrevés, no tant. La il·lusió de molta gent del meu barri era tenir un piset a Sant Antoni. No tothom ho arribava a aconseguir.

Ara l'oferta comercial ha minvat i canviat, com gairebé tot. Hi trobem bars que tenen un cert prestigi juvenil. Durant la reforma del Mercat aquest es va instal·lar de forma llargament provisional a la Ronda. La Ronda havia estat una zona una mica ensopida, durant anys. També, a prop de la plaça Universitat, s'hi trobaven zones de prostitució, més o menys tolerada, força inquietants. Però això ja quedava lluny del veïnat.

Sense mercat provisional la Ronda s'ha convertit en un indret estrany, amb gent marginal, mercats de les puces, i, diuen, inseguretat. Es veu que el senyor Sirera, del PP, ho ha volgut comprovar i li han mangat coses que duia a la moto, és que no es respecta res, darrerament, ni als regidors.

Res pot ser com era, la gent canvia, el comerç, també. L'Avinguda Mistral ha estat un dels indrets més bonics i privilegiats, té el seu encant, evidentment. Pero aquest gra al clatell de la Ronda marginal no fa gràcia. Sempre es parla d'abans com d'un temps màgic i perdut però tots els indrets populars han viscut èpoques diverses.

Hi ha qui, quan li canvien les coses, toca el dos. És molt humà, si és pot fer, no és tan fàcil. Però no estic d'acord amb els penjaments diversos sobre la Barcelona d'avui, la gent pensa que en un altre lloc, un poble en creixement, per exemple, tindrà més 'qualitat de vida'. Però la qualitat de vida es porta a dins, crec, les arrels tenen el seu pes o l'haurien de tenir.

A Sant Antoni s'ha conservat el mercat dels llibres, hi havia gent a qui no li abellia el tema però al capdavall es va mantenir. Encara té la seva màgia, malgrat que els llibres vells -o antics- ja no son el que eren i els cromos, tampoc. El panorama humà també canvia, és clar. La gent gran mor i les noves generacions sovint ens son desconegudes o gairebé. Tot plegat és el pas inevitable de la vida, al Poble-sec, a Sant Antoni i fins i tot a la 'part alta' de Barcelona. 

Jo recordo, de petita, anar a 'la plaça' a comprar amb la mare. Sortíem tan poc que allò era una excursió. Travessar el Paral·lel, anar trobant gent pel camí, l'orxata de la Sirvent, que encara existeix, una de les poques llepolies a l'abast... Hi havia venda ambulant, parades a terra, com els 'top manta' d'avui o pitjor. El Mercat feia una olor forta, d'humitat, suc de peix, carn tallada i fruita una mica florida. Les parades, la majoria, no tenien nevera o era molt precària. Tenien els rètols escrits en castellà i hi havia paraules que em semblaven molt raretes com ara 'despojos', 'volátiles'...

La part de la roba era molt pintoresca i agradable. Una vegada, de petita, em vaig perdre per allà mentre la mare badava una mica mirant no sé què. M'havien ensenyat a dir de memòria la meva adreça però la cosa va durar poc i la mama em va recuperar de seguida. No hi havia carretons amb rodes, es carregava el que es podia i es comprava força 'a le menuda'. Encara, quan jo era petita, s'havia d'anar amb compte que no et robessin coses del cistell, ous, per exemple.

Moltes coses han millorat, no puc evitar sentir nostàlgia però és un sentiment inútil, molt enganyós. Les nostres ulleres vitals son molt diferents al llarg de les etapes de la vida, què hi farem. Tot passa i un cert consol és pensar que 'abans' les coses eren millors. Ni millors ni pitjors, els records son un perill, ben mirat, un perill inevitable.