DIVAGACIONS SOBRE URBANISME PROPER

 

Fa alguns dies l'alcalde Collboni ens va explicar els projectes que fan referència a Montjuïc, previstos per al futur. Si tingués temps i paciència podria fer un recull exhaustiu de tots els projectes sobre una muntanya tan emblemàtica i, al mateix temps, tan oblidada, en molts casos, per als barcelonins que pertanyen a barris més enllà del nostre. 

Fa uns dies, en aquestes propagandes que les immobiliàries pengen als aparadors, vaig llegir la promoció d'un pis molt modest però que es promocionava amb la frase 'en el cotizado barrio del Pueblo-seco'. Evidentment, m'alegro de que el meu barri 'de tota la vida' sigui avui cotitzat. Durant molts anys va ser un barri menystingut, considerat ordinari i xaró del qual la gent que hi vivia volia fugir, si aconseguia prosperar, ciutat amunt, en direcció a la Diagonal. O fora de Barcelona, ara està de moda en certs ambients bescantar la ciutat i dir que es te intenció de tocar el dos, queda fi.

Els temps canvien, els preus augmenten i sempre hi ha llocs pitjors. Fa anys, en una deliciosa pel·lícula documental sobre el Raval proper, algú manifestava que uns veïns se n'havien anat al barri 'pijo' que era, precisament, el Poble-sec. Avui la població ha canviat molt, els supervivents més grans que jo, que podien tenir records personals sobre el barri, han anat morint, i els de la meva generació ja som en una zona de risc absolut, en general.

Sovint escolto afirmacions sobre el barri, el Paral·lel o Montjuïc, molt allunyades de la realitat. Jo havia tingut un veí, al pis sobre al meu, que, en una ocasió, va convidar el seu cap a dinar. El senyor, crec que era un farmacèutic, era al balcó, i el meu veí li mostrava les 'vistes': el Paral·lel, aleshores 'Paralelo', Montjuïc... L'home benestant va dir, i li va sortir de l'ànima: 'sí, sí, però és poble-sec'.

Aleshores el barri encara estava enmig d'un Paral·lel sorollós i xaró, per més que s'hagi idealitzat en moltes ocasions, i un Montjuïc atapeït de barris de barraques. Tot pesa. Era un barri de gent treballadora, una gran part de la qual provinent de l'emigració interior hispànica: aragonesos, valencians, murcians, andalusos. 

Pel que fa a Montjuïc, recordo etapes diverses. La Barcelona actual, agradi o no, és filla o neta d'un porciolisme que volia una ciutat de fires i congressos, d'aparador. Les barraques van trigar a desaparèixer i avui, de tant en tant, sorgeixen per Montjuïc clapes ocultes de marginació puntual. Però tot ha millorat molt, crec. Encara que hem perdut coses interessants, llocs emblemàtics... L'ajuntament és molt hàbil quan ens 'ven la moto' i acabem per acceptar el que sigui. 

La gent gran del meu temps jove encara recordava passats brillants, sempre més idealitzats del compte. Brillants i pecaminosos quan tocava. No se si els projectes actuals sobre Montjuïc es realitzaran, he vist moltes coses que es quedaven al tinter i que ningú ja no recordava. L'entorn natural de la muntanya es va reduint sense aturador i sovint en aquest tema s'ha entrat en contradiccions escandaloses, però les generacions canvien i els records, també.  El futur és un misteri.

ASSOCIACIONS I TEMES RECURRENTS, LA UNIÓ FA LA FORÇA?

 

Des de fa molts anys que em queixo d'un fet que pensava que era endèmic del nostre barri però que he pogut comprovar que passa a molts més indrets. Hi ha una tendència a fer allò que un vell refrany diu: val més ser cap de rata que cua de cavall. Motius de salut fan que no pugui, darrerament, participar com voldria a l'associació CERHISEC però la posaré com exemple ja que és la que he conegut de més aprop en els darrers anys i, ja que ara hi participo menys del que voldria, també em trobo potser més lliure per opinar sobre el tema una mica 'des de fora'. És una associació que té més de vint-i-cinc anys, ha patit alts i baixos, hem mantingut amb dificultats activitats com ara la xerrada mensual i la publicació de cada any. També s'han fet i es fan itineraris, ara se'n fan molts a tots arreu, jo crec que n'hi ha un excés i, en ocasions, massa repetits.

Durant aquests anys han anat sorgint d'altres associacions que incideixen en temes puntuals, també d'història local, que a CERHISEC, en molts casos, s'han tractat més o menys. Seria mes fàcil i efectiu aplegar tothom a la més antiga i consistent, el mateix CERHISEC, però sembla que no és la tendència. A CERHISEC s'ha parlat sovint, des de fa molts anys, sobre Francesc Boix, però ara hi ha una nova associació dedicada al personatge, veurem si dura gaire. Amb el tema del centenari de l'exposició  de 1929 sorgeixen i sorgiran xerrades i rutes per part d'altres associacions. Va muntar-se, fa anys, una associació dedicada a Montjuïc, que va desaparèixer, després d'un temps d'una aparent gran empenta. Penso, és una opinió personal, que moltes d'aquestes iniciatives es podrien aplegar en una sola associació, amb més gent i força, i seccions diverses. Però ja sé que molta gent no comparteix la meva opinió, encara més, hi ha qui quan surt una d'aquestes associacions 's'hi apunta' i creu que 'aquests sí que ho fan bé'.

No hem arribat a l'exageració d'altres casos, quan semblava que si en una associació eren quatre dos d'ells ja conformarien un altre grup. Hi ha excepcions, es clar, i diria que s'ha millorat. Jo, tot plegat, ho relacionava amb un cert component anarquista del tarannà poble-sequí, però crec que també hi ha un tema de protagonismes, protagonismes que en ocasions son efímers. A CERHISEC hi ha una persona molt experta en el tema de l'Exposició de 1929, des de fa anys, ha aplegat materials i informació a dojo, però en ocasions crec que no es compta amb aquests experts i 'cada terra fa sa guerra'. En una ocasió algú em va demanar si tenia informació sobre l'Exposició del 29, quan li vaig dir que la persona experta era la de les meves referències, ja vaig percebre que no li venia de gust posar-s'hi  en contacte, tot i que ni la coneixia. Ara és i serà un tema de 'moda' i sorgiran activitats diverses i esmicolades. Ja n'estan sorgint, de fet.

CERHISEC té un problema de fa temps, la manca de local. Malgrat els anys de vigència no s'ha aconseguit una seu estable. Un altre tema és la manca de socis, cal dir que molta gent gran que ens seguia als inicis ha desaparegut amb l'inevitable pas del temps. També m'he trobat amb el fet de què hi ha qui ignora els temes que s'han arribat a tocar i que es troben en els llibrets de les ressenyes i tot plegat porta a la repetició ja que sempre hi ha qui descobreix la sopa d'all. He comprovat també que moltes persones d'aquestes altres associacions venien poques vegades a les nostres xerrades, tot i que també hi ha qui ens ha demanat informació i materials en algun cas, com ara en una primera xerrada sobre el barri de La Satalia, per desaparèixer després o fer 'una nova entitat'. 

Fins i tot que coses com ara el tema del Palau de la Premsa podrien ser a dins de CERHISEC, més que res perquè és l'entitat més antiga, que jo sàpiga, i encara que en ocasions hagi anat de baixa crec que ha assolit una solidesa que no sempre reconeixem ni nosaltres mateixos. 

De tota manera, mirant com va el mon de la política i dels partits, això de l'associacionisme poble-sequí és, com diuen, peccata minuta.

DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC!!!!

 

Dimarts, xerrada de CERHISEC, la darrera del trimestre.

En aquest cas, amb motiu de les festes nadalenques, s'avança i no s'esdevindrà el darrer dimarts del mes, com és habitual.

Us hi esperem!!!! 

UNA NIT INOBLIDABLE I EL MILLOR BARRI DEL MON

 

Des de fa trenta-cinc anys al barri celebrem, en aquesta època, un 'Sopar de els Entitats', en el curs del qual es lliura el 'Premi Poble-sec', a una persona destacada per motius diversos. Aquest any me'l van atorgar a mi, cosa que em va fer molta il·lusió, com us podeu imaginar. 

Per motius de salut vaig estar a punt de no anar-hi, per sort em vaig animar i hi vaig assistir. El premi s'ha donat a gent coneguda com Serrat però, sobretot, a persones que han  treballat en qualsevol àmbit pel Poble-sec.

Va ser un acte entranyable. S'ha celebrat a diferents espais, enguany es va triar l'Hotel Drums. Va ser un sopar d'amics, molts ens coneixem de diferents entitats i activitats. Hi vaig anar amb el Pere i el meu fill, en feia una mandra infinita sortir al vespre. Per sort va començar puntualment cap a les nou. El sopar va ser allò que en diuen un pica-pica, cosa molt adient a l'hora de l'àpat.

El Poble-sec és un barri amb unes característiques molt especials, en el passat força gent, tot i que generalitzar sempre és injust, no l'estimava gaire, es vivia com una mena de fracàs no poder canviar a un altre indret, es volia anar a l'Eixample o més 'ciutat amunt'. Avui, malgrat la molta immigració, els canvis en la població, i problemes puntuals que sovint es magnifiquen, molta gent el valora. Molts blocs antics han millorat la façana, s'han posat alguns ascensors i té una vida associativa molt important, tot i que jo sempre dic que es cau en ocasions en una mena d'anarquisme resistent que fa que en alguns casos, en lloc d'integrar-se en una entitat ja existent, se'n munti una altra.

Hi ha hagut canvis, és clar. Tot canvia, jo també he canviat. De vegades inventem passats idealitzats, com ara una gran part dels mites sobre el Paral·lel i la faràndula. Amb tots els seus problemes i defectes el barri té uns valors evidents, com ara la possibilitat d'anar a peu a Montjuïc, al Port, al centre de Barcelona... Però el gran valor és la gent, gent diversa, d'idees diferents, arrauxada o conformista, que fa anys que hi viu o que ha arribat fa poc. Jo hi vaig néixer, també he tingut èpoques en les quals hauria marxat, el despoblament dels vuitanta, l'època negra de la droga a tot arreu, per exemple. La immigració que tant inquieta a segons qui, ha revifat les escoles. S'ha perdut petit comerç però això passa gairebé a tot arreu. Hi ha turisme i els inevitables pisos turístics proliferen. L'habitatge, que no fa pas tans anys era relativament assequible, s'ha encarit molt. 

Hi ha una propensió a la queixa ja fa alguns anys. No tan sols sobre el barri sinó sobre molts aspectes de la vida social, política, comunitària. Es diu que es perden valors però no sé quins valors eren car abans també hi havia problemes diversos, més que no pas ara. Jo hi he viscut sempre menys uns pocs anys, quan em vaig casar. Va néixer ja com a barri suburbial, per acollir gent treballadora,  sobretot. No ha estat mai una població apart, com Sarrià o Gràcia. Fa temps que penso que mirar massa  al passat o profetitzar sobre el futur amaga las virtuts del present, que també hi son.

L'he reflectit, a la meva manera, en molts dels meus llibres. Li he dedicat poemes, narracions. He participat en associacions diverses, parroquials, de joveneta, el Foment Excursionista i,  des de fa vint-i-cinc anys a CERHISEC, dedicada a recollir i difondre la història del barri. He preparat xerrades, itineraris. Sempre hem mantingut, malgrat ser poca gent, una xerrada mensual i una publicació anual, i ja hem complert un quart de segle. No disposem de local propi.

El guardó era una peça molt maca, molt pesant. En un rètol sobre la meva tasca em titllaven de 'escriptora universal'. Ja m'agradaria. En tot cas ahir si que vaig copsar que molta gent m'aprecia, em va emocionar rebre el premi i va ser una nit inoblidable.

EVOCACIONS ESCOLARS DEL PASSAT REMOT, RANCI, GRIS I FINS I TOT ENTRANYABLE

 

Avui, per algú que ja ha nascut i crescut en un altre mon, es deu fer difícil imaginar aquelles escoles del passat, unisex la majoria, i on el castellà era la llengua habitual i obligatòria. Quan jo era petita, set o vuit anys, l'època nadalenca era de les més alegres, considerant el context. La meva escola era la de les Monges del Sortidor, avui es diu Anna Ravell i pertany als Maristes.

Una de les monges d'aquella època era Sor Pia. Algunes monges eren catalanes i, ni que fos per error, de vegades amollaven alguna cosa en català. Sor Pia ens explicava de vegades coses de la guerra, que aleshores semblava un temps remot i estrany. Com ara que havia d'anar vestida normal i amagar la seva condició religiosa. 

Quan s'acostaven les vacances de Nadal, per la tarda, durant una estona, abans de sortir, cantàvem nadales, moltes de les quals d'un petit cançoner que va ser molt popular, editat l'any 1954. Les cantàvem de dalt a baixa, sense deixar-nos ni una estrofa. Avui, en general, les cançons no s'acostumen a cantar senceres, tot té tendència a la brevetat i la rapidesa. 

Avui es fa difícil explicar l'emoció que sentia en cantar cançons en català, la llengua de casa meva. Al Poble-sec, aleshores, hi havia molta gent de parla castellana, humil, per no dir pobre. Ara, en ocasions, quan es parla del tema lingüístic sembla que en algun passat més o menys recent, força imprecís, es parlava molt més català que no pas ara, i sobre aquest tema caldria reflexionar a fons i no caure en la queixa constant i el plany polític adient a l'ocasió.

El que passa és que cadascú té tendència a parlar de la seva experiència i  quan ets gran i tens una perspectiva més àmplia i encara conserves la memòria saps que tot és i era molt relatiu i divers. Una de les poques activitats escolars nadalenques era escriure la postal de Nadal, que crec que venien les mateixes monges com tants elements escolars diversos. També apreníem algun verset de Nadal per recitar en el dinar familiar.

Les monges muntaven, al vestíbul de l'escola, un gran i bonic pessebre, molt elaborat. Devíem fer algun tipus d'examen i, periòdicament, ens posaven notes numériques al Boletín. Avui pot semblar molt ranci però ens colocaven per ordre de puntuació i els primers llocs comptaven amb una banda i amb medalles. Quan les coses les vius no semblen tan singulars com quan les recordes, en una època molt diferent d'aquella, tan llunyana. El llibre d'aleshores era una enciclopedia on es podia trobar de tot. La cosa es completava amb quaderns de càlcul pesadíssim i de cal·ligrafia. Els dilluns s'havia de portar l'evangeli copiat amb bona lletra.

Eren anys grisos però la infantesa i la joventut tot ho abdueixen sense problemes. La monotonia del context feia que aquelles cançons de Nadal, moltes de les quals en català, i una certa alegria general, fossin un fet extraordinari que potser, fins i tot, el record millora. Tot va anar canviant a partir dels anys seixanta i fins i tot hi havia qui deixava de fer el pessebre per fer 'l'arbre' cosa que es tolerava amb certa dificultat ja que, al capdavall, l'arbre era una cosa protestant.

L'escola tenia un teatret i un hort molt bonic, on tan sols hi entràvem molt de tant en tant. Al teatret feien  cine els diumenges i alguna funció escolar. Fins i tot recordo uns pastorets que no devien estar malament del tot. Jo feia de dimoni de tropa, el dimoni gran el feia, molt bé, una noia més gran i fins i tot tenia unes banyes que s'il·luminaven modestament. 

La memòria és traïdora i enganyosa però aquells finals de tarda amb cançons de Nadal crec que eren com els recordo, amables i feliços. El Cançoneret va viure molts anys i les seves cançons formen part del meu imaginari més entranyable. Tot era modest i auster i malgrat que hi devia haver gent de totes les ideologies que es veia obligada a fer el paperot de creient, penso que, en general, la majoria, aprofitava com podia una vida que era molt dura i difícil, esperant que arribessin temps millors. 

XERRADA DE CERHISEC: LES RAJOLES HIDRÀULIQUES, UN NOU MUSEU MONOGRÀFIC

 

L'ENTORN VEÏNAL I HISTÒRIC DE LEONOR FERRER: ITINERARI PEL POBLE-SEC