dimecres, 24 de febrer del 2016

EL VERÍ DEL TEATRE I ELS NOSTRES ACTORS: GABRIEL AGUSTÍ



Ahir es va dedicar la xerrada de CERHISEC  a l'actor Gabriel Agustí, nascut al nostre barri, on viu encara avui tot i que la vida professional li hagi fet donar moltes voltes. Però, ai, ahir hi havia futbol i el futbol i la pluja són els dos grans enemics de les nostres xerrades mensuals. També cal comptar amb el fet que Agustí pertany a una generació emblemàtica però relativament oblidada pel jovent d'avui i que molt públic habitual en les nostres activitats fa alguns anys. que el coneixia i l'admirava, també s'ha fet gran o ha desaparegut per causa d'això que en diuen llei de vida. 

Agustí té vuitanta-cinc esplèndids anys i una memòria prodigiosa, a més d'un discurs brillant i amb grapa. Va repassar en poc menys d'un parell d'hores una llarga vida dedicada al teatre, a la televisió, al cinema i també a d'altres activitats esporàdiques, com la de pastisser. I encara va dedicar una bona estona a una altra de les seves passions, els animals i, en concret, els gats que encara comparteixen la seva vida al carrer Salvà. La xerrada anava a càrrec de Xavier Rodríguez, qui també va tenir un avi actor, per cert.
JOSÉ LUIS ALONSO. Historia de la dirección escénica en España
Gabriel Agustí va desvetllar secrets i segur que se'n va guardar uns quants. El seu va ser un passeig per aquesta professió, tan atractiva per als qui ens la mirem des de fora i fent de públic. Una professió compartida per gent que les ha passat molt magres, al principi de treballar Agustí va explicar com el sorprenia l'afició dels actors i actrius a comprar joies que després, quan no hi havia feina, podien empenyorar. Gent que es llevava tard perquè havia fet una llarga jornada, entre assaigs que no es pagaven i dobles sessions habituals, en teatres de tota mena. 

Va recordar persones extraordinàries amb qui va treballar com ara el gran José Luis Alonso, de tràgic final, el millor director que va conèixer, segons el seu testimoni. La televisió va ser una gran ajuda i va donar feina, aleshores no tan ben pagada com avui, però habitual. Agustí va ser un rostre freqüent en els espais de teatre d'aleshores i en aquella època dels Estudio 1 el reconeixien per tot arreu. Al barri les senyores de moltes generacions el contemplàvem amb admiració. Sortir a la tele genera encara aquesta fama efímera, capriciosa i de vegades fins i tot una mica feixuga.

Agustí també va entomar una transició difícil, un cert bandejament en una època en la qual, potser com ara, s'etiquetava molta gent de forma injusta com a franquista i ell, fill de republicans castigats per la postguerra, a petició de molts companys de feina, va haver de formar part durant un breu temps del sindicat vertical. La necessitat de fer costat als seus pares, grans, i alguns problemes de salut el van apartar de la professió quan encara, d'estar a Madrid, segur que hauria continuat en actiu. La feina d'actor no té final, si la salut acompanya, ni un sou de funcionari a punt per als jubilats, què hi farem.



Agustí fa anys que comparteix la seva vida amb Maribel Álvarez, però cadascú té casa pròpia, aquesta és una manera molt intel·ligent de compartició vital, la veritat. Maribel Álvarez ha tingut així mateix una vida professional intensa i diversa i s'ha dedicat, a més a més, a l'escriptura, on ha aconseguit un important reconeixement. La coberta del seu darrer llibre, Los dos miraban el reloj,  amb aquest gat una mica inquietant, fa pensar en l'afició de la parella als animals d'aquesta espècie tan singular, sempre misteriosos i independents i amb una intel·ligència pràctica evident. Si la televisió d'avui fos la d'altres temps i el periodisme tingués més volada caldria dedicar a tots dos un programa especial i en profunditat, la història del teatre, de la ràdio, del cinema, de la televisió, és també la nostra història personal i la del país i la del món. 






Maribel Álvarez i Gabriel Agustí cuinen molt a gust cada any per a tota una colla d'amics de la feina, grans personatges que mai han cobrat el sou dels actors americans, ni tan sols dels secundaris americans, però els quals haurien de ser objecte de les nostres devocions i tenir una presència constant a l'altar dels nostres mites propers. Alguns encara estan en actiu, ni que sigui de forma puntual i intermitent. 

Tan sols, va explicar  Agustí, des que fan els dinars, n'han marxat dos, als cel dels actors, dos Enrics, Arredondo i Casamitjana. intentar endevinar els seus noms contemplant la fotografia d'una d'aquestes celebracions ens pot servir de prova definitiva per tal de valorar l'afició al teatre i d'altres derivats. Agustí va fer doblatge, ràdio, ràdio-teatre. No hi són tots, és clar, Agustí té un munt d'amics i coneguts. Ja he escrit sobre l'actor en d'altres ocasions i segur que hi tornaré, una llàstima la poca gent que ahir es va acostar per la biblioteca però estic segura de què la propera vegada caldrà vendre entrades amb anticipació. Per cert, l'actor ha percebut, com jo mateixa i tants altres, que els teatres antics estan molt més ben fets que els moderns pel que fa a l'acústica i és que avui s'ha perdut fins i tot l'ofici de constructor de teatres, em temo.