dissabte, 22 d’octubre del 2016

MÉS NOTÍCIES SOBRE L'ASIÀTIC I SOBRE EL TEATRE LOPE DE VEGA

Resultat d'imatges de ferreteria blesa




A l'entrada anterior comentava com en la memòria de molta gent havia quedat el nom de L'Asiàtic fent referència al local on avui hi trobem la discoteca Plataforma. L'edifici porta la data de 1933 a la façana. Tot i que poden ser especulacions crec que en els seus inicis devia acollir alguna societat o teatre que es trobava en aquests locals de L'Asiàtic.

Una de les primeres referències sobre el local la trobem en la biografia sobre el pintor Simó Gomez Polo, (1845-1880) escrita per Feliu Elies i publicada el 1923. Aquest pintor, que va morir molt jove, era un noctàmbul impenitent i va dur una vida molt arrauxada i Elies ens explica com moltes nits començava la gresca al Asiático, lloc on, segons aquesta referència i, sobretot, de nit, es devia jugar i beure i on es devien trobar homes amants de la gresca i noies de vida d'aquella que en deien alegre, tot i que d'alegre en tenia poca cosa.

Algunes d'aquestes noies venen en el llibre d'Elies definides com gitanes blanques, sabem que a partir d'aquella part del barri hi vivien força gitanos, de fet hi van viure durant anys, més endavant en els coneguts barris de barraques que Jacques Leonard va reflectir en les seves fotografies. Algunes d'aquestes noies feien de models de pintors, la mateixa esposa de Leonard va fer de model, molts anys després de l'època de Simó Gómez. 

Nonell es va sentir fascinat per aquell món però també s'ha de dir que les models gitanes, per notícies i referències que trobem en algunes publicacions, eren més barates que no pas les més professionals paies. Els llibres de Vallmitjana ens situen, en aquest cas en la primera i segona dècada del segle XX, en aquell món de pobresa, pintoresc, on es parla un català esquitxat de caló i que durant molt de temps no va ser del gust dels qui volien una Barcelona idealitzada i burgesa, neta i turística. De fet, això encara dura.

El Poble-sec d'aleshores era una zona remota de la ciutat, durant molt de temps separada de Barcelona per les muralles, les quals el pintor Gómez travessava per on podia durant les seves escapades, ja que els sentinelles el coneixien i feien la vista grossa. Una zona pràcticament rural, amb cases i tallerets amb habitatges que eren pràcticament barraques, horts escarransits, segons testimonis d'alguns escriptors, i unes quantes masies. 

Malauradament tenim poques notícies d'aquell primer Asiàtic. Potser de nit era un lloc poc recomanable i de dia feia una funció social important. L'any 1883, el 13 de maig, en les breus notes locals del diari La Vanguardia, trobem aquesta informació:

Esta noche tendrá lugar en el teatro Jardin Asiático de la calle del Rosal (Poblé sech) una escogida función á beneficio del joven Bartolomé Tomás, á quien le ha cabido la suerte de salir soldado para Ultramar.

Cal aclarir que això de suerte no es refereix a tenir sort sinó al destí que li havia correspost en el sorteig dels quintos. El pobre Bartolomé Tomás no devia estar gaire conent d'haver de marxar cap a Ultramar, tot i que encara no estaven enceses les guerres colonials, en aquells anys. L'any 1883 feia tot just tres anys que havia mort el pintor Gómez, molt conegut i popular en aquell Poble Sech de l'època, que devia ser com un petit poble on tothom es coneixia. 

El nom de Jardín Asiático fa pensar que el lloc tenia una zona a l'aire lliure, cosa habitual aleshores, encara no hi havia els problemes d'espai que van arribar més endavant, amb el creixement de la ciutat i l'amuntegament humà en els pocs habitatges construïts. Aspecte que fa que Pi i Sunyer, en un article de principis dels anys vint, remarqui que al Poble-sec i Hostrafrancs és on la tuberculosi fa més estralls a causa de la promisqüitat amb la qual la gent ha de viure a causa de la manca d'espai.

En la biografia esmentada, sobre el pintor Gómez, s'explica com el seu germà, gravador, quan tornava al barri on encara hi vivia una part de la seva família, durant la primera dècada del segle XX, sentia una gran tristor en veure com aquest creixia de qualsevol manera quan ell el recordava com una zona gairebé pagesa, familiar. Això d'enyorar el passat del barri no ve d'ara, vaja. 

L'11 de maig de 1902 trobem mencionat de nou l'Asiàtico però en aquest cas la referència indica 'donde estaba instalado' cosa que fa pensar que l'establiment o bé havia desaparegut o s'havia traslladat a algun altre lloc. Ara l'indret acull un local on s'instal·la una nova societat, la Renaixença té un pes, i aquesta societat es diu Centre Catalanista del Poble Sech. La nota publicada al diari ens dóna una idea del tipus de societat del barri, es tractaran temes obreristes, entre obrers i patrons hi ha espinosas divergencias i es volen oferir classes gratuïtes. Els temps ja no són tan tranquils i el barri ha crescut força. 

Con el nombre de «Centre Catalanista del Poblé Sech», se ha organizado una nueva Sociedad cuyo domicilio social está en la calle del Rosal, números 33 y 35, donde estaba instalado «El Café Asiático y Teatro Lope de Vega". Dicha Sociedad tratará como objeto preferente, de conformidad con sus estatutos, la cuestión social, á cuyo efecto celebrará cada sábado conferencias instructivas y políticas encaminadas á solueionar entre el obrero y el patrono las espinosas divergencias que hoy existen. Los organizadores de tal centro acarician además la idea de abrir en el mismo algunas clases gratis para los obreros de aquella barriada. 

També llegim que en el mateix local hi ha un Teatre, el Lope de Vega. D'aquest teatre trobem a la premsa referències diverses durant aquells anys, s'hi feia el Tenorio i d'altres representacions convencionals, o concerts de corals, entre les quals una coral infatil del Centre catalanista, però també s'hi celebraven mítings, conferències de l'inefable senyor Lerroux i reunions de treballadors, com ara del gremi de carboners, per tal de discutir qüestions laborals. Al carrer Rosal, 33, que és on se situa tot plegat, avui hi ha una ferreteria, la casa de pisos és relativament moderna. En aquesta informació posterior ja no es parla del jardí, sinó del cafè. De tota manera, els canvis en el teixit urbà del barri, tampoc ens poden assegurar que la numeració de les cases fos l'actual.

Es va traslladar el teatre, l'any 1933, a l'edifici del carrer Nou, on el nom de l'Asiàtic encara va romandre durant anys en la memòria popular? No ho sabem, de moment. Fins quin any va estar obert aquest teatre? Eren aquells uns anys en els quals les sales de teatre, grans i petites, eren nombroses car en els  teatres i cafès es feia gairebé tota la vida social. 

Mentre el nom de Lope de Vega sembla haver desaparegut de les notícies, l'Asiàtic continua conservant el seu nom, durant uns anys hi trobem instal·lada la Casa Regional Valenciana, molt activa, i diferents entitats, com ara un Orfeó.

Al molt recomanable blog Barcelofília podem llegir mes notícies sobre L'Asiàtic i el Teatre Lope de Vega. La coincidència entre el final de l'Asiàtic i la construcció de l'edifici del Carrer Nou fa pensar que alguna cosa tenien a veure.

http://barcelofilia.blogspot.com.es/2015/05/teatre-asiatic-teatro-lope-de-vega.html

Continuarem investigant.