QUAN SALTÀVEM A CORDA AL PATI DE L'ESCOLA

Fotografia: http://edufiblogsagraduada.blogspot.com.es/2016/04/1r-cicle-jocs-popular-i-alternatius.html

Un amic, per a un treball de recerca, m'ha preguntat activitats amb les quals passàvem l'estona els infants i joves durant els anys cinquanta i seixanta. Fa uns dies, parlant amb un veí de la meva edat, això vol dir que passa dels seixanta, m'explicava com la seva infantesa poble-sequina es desenvolupava al carrer. Encara més, un conegut ens ha fet arribar una mena d'acudit que jo titllaria de racista i fins i tot de sexista, en el qual es veu unes nenes espigadetes i lleugeres de roba saltant a corda, com si fos una imatge actual mentre entonen una cantarella popular catalana. Després es veuen tres dames amb burka, fent la mateixa activitat i cantant alguna cosa inintel·ligible i no identificable, se suposa que la imatge correspon al futur de Catalunya.

Tot això m'ha fet reflexionar a l'entorn dels meus jocs infantils. Quan jo era petita se saltava molt a corda, a tot arreu. Cal dir que el món dels nois i el de les noies estaven separats gairebé del tot i sempre, Les escoles eren unisex, amb poques excepcions, com ara algunes acadèmies on, per manca d'espai, hi havia una certa, tot i que relativa, barrija-barreja. En això del passat cadascú recorda la seva experiència i en fa llei universal. Jo vaig anar a l'escola de les Monges del Sortidor, tinc records de tota mena, bons i dolents, però el pas del temps m'ha fet tolerant i comprensiva i al capdavall tot s'ha de situar en el seu context. Malgrat això, conec gent de la meva generació que té un record absolutament idealitzat de l'època i de l'escola mentre que d'altres la recorden amb odi visceral. 

L'escola és tot un món, un microcosmos, i sovint la nostra percepció no depèn tant del lloc ni del professorat com de tot plegat, companys, família... A l'escola jugaven a coses típiques d'aquells anys, moltes consistien en fer rotllanes i entonar alguna cançoneta. D'aquelles cantarelles moltes eren en castellà i anaven a modes, recordo una que feia: uvas tengo que vender de cubaletero, uvas tengo que vender de cubarreal. O aquella de dónde va mi cojita, miruflí, miruflá.  En català també hi havia repertori, com ara allò de Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home de la risa, Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home del bigot... O aquell entranyable joc de l'espardenya la cus cus, jo la cuso i se'm descús.

El món dels infants és extraordinari, els jocs i les cantarelles no responen a cap lògica ni a cap moda imposada, amb algunes excepcions, però s'encomanen amb facilitat. De tant en tant revifen les baldufes, els cromos, i tot el dia es juga a allò que està de moda fins que passa la dèria. També les cantarelles revifen, no se sap com. Però jo diria que allò de saltar a corda ha anat de baixa, amb alguna excepció puntual. Jo sempre vaig ser poc hàbil per aquell joc i em tocava parar sovint, o sigui, donar voltes a la corda des d'un extrem. Hi havia nenes que tenien una grapa extraordinària. El joc es pot practicar en solitari però jo em refereixo, sobretot, al col·lectiu.

Des de la imposició del futbol com a esport estrella els nens juguen a futbol pràcticament tots els dies de l'any i poques nenes s'hi afegeixen, avui que les escoles són, en general, mixtes. Sobre jugar al carrer, a mi no m'hi deixaven baixar, pel fet que vivíem en una zona amb massa trànsit però em temo que hi havia d'altres connotacions, com ara que se suposava que al carrer hi baixaven les criatures més esventades i marginals. De vegades anàvem a visitar uns coneguts, matalassers, que vivien al Campo Sagrado, és un carrer tranquil, amb voreres amples, i hi havia aleshores moltes nenes saltant a corda en aquelles voreres. La meva mare em deia que, de viure allà, em deixaria baixar al carrer a jugar. 

No és cert que ara els infants no juguin al carrer, hi ha de tot i depèn del barri. He treballat a escoles on les criatures jugaven molt al carrer, al contrari que en d'altres. Avui crec que al nostre barri veig jugar pel carrer, més aviat, els infants nou vinguts, més nens que nenes, en general. Moltes vegades juguen a futbol, encara que la revitalització i modernització dels patinets ha generat tota una especialitat, en aquests darrers anys.

Hi ha gent que rondina quan veu criatures jugant pel carrer i, en canvi, recorda de forma idíl·lica uns feliços temps improbables en els quals ell jugava al carrer. Tothom se sol recordar més bon minyó i educat del que havia estat en realitat. Hi ha activitats infantils del passat que si avui les fessin els infants del present, ens esgarrifarien.

No jugàvem al carrer però a partir dels nou o deu anys, quan ja anàvem soles a escola, sí que passejàvem amunt i avall, anàvem a comprar i exploràvem l'espai, que dirien ara. Sense traspassar el Paral·lel, ep, això era un grau més elevat d'emancipació. A casa hi havia distraccions diverses, entre les quals, les nines retallables i escoltar la ràdio, fins que no va arribar la tele. 

Es diuen moltes bestieses sobre els infants d'avui i els d'abans. La infantesa és una etapa breu i irrepetible i estranya, farcida de pors i felicitats, amb un món propi que després no aconseguim evocar plenament, la memòria és enganyosa i traïdora. Qualsevol dia potser revifarà allò de saltar a corda, qui sap. Avui hi ha gent que es posa les mans al cap a causa de l'afició infantil als estris electrònics diversos, com si els haguessin inventat els infants. El món infantil, en molts aspectes, no és un mon apart del dels adults, sinó un reflex d'aquest. Fins i tot una classe de parvulari és, en el fons, un país en petit, amb els seus lideratges, les seves manipulacions i les seves relacions perilloses i interessades.

Les queixes sobre els infants i joves d'avui, curiosament, provenen de gent de totes les generacions, des de temps ancestrals. El mateix que deien els meus avis diuen ara ex-alumnes meus que són pares i mares, ah, nosaltres, que macos eren, que bé ens ho passàvem. De petit tot es nou i tot és una descoberta i això ha passat i passarà. La gran servitud de la infantesa és que per a tot depens, en general, dels grans, t'alimenten, t'eduquen, t'imposen ideologies i costums i se suposa que ells ho fan tot bé, més o menys. Malgrat que hi ha famílies lamentables, en general els pares i mares volen el millor pels fills i els estimen, tot i que de vegades hi ha amors que maten. 

La infantesa és una etapa clau però tampoc no crec que sigui tan determinant com ens expliquen, persones que han passat una infantesa horrible esdevenen bona gent i de pares sants en surten fills dimonis, amb tants anys a l'escola he vist de tot. Altrament el món seria irrespirable, considerant el patiment de moltes criatures durant segles. Algunes coses de la infantesa s'obliden o s'abalteixen amb el pas del temps. 

Hi ha estudis que expliquen que si et van repetint que et va passar alguna cosa dolenta de petit, encara que no sigui veritat, et traumatitza el record, mentre que fets molt tràgics no recordats perden el seu efecte. Avui es qüestiona allò de què per superar les coses les ha de recordar, tot és relatiu i depèn de cada persona en concret. Aquells que perdonen, però no obliden, fan molta angúnia.

Per saltar a corda de forma individual hi havia una cantarella que feia: rey, rey, rey, cuántos años viviré, soy pequeña y no lo sé... Això de fer prediccions sobre la supervivència em resultava molt inquietant, la veritat. Tot i que la visió de la mort, quan ets petit, respon més a una mena de conte de por que no pas a la comprensió de la seva irreversibilitat.