ITINERARIS DE CERHISEC PER ALS DIES DE LA FESTA MAJOR

 

XERRADA DE CERHISEC: SANTA MADRONA, MÉS ENLLÀ DEL POBLE-SEC

 

Dimarts que ve, dia 27, a dos quarts de set del vespre, dedicarem la xerrada de CERHISEC a fer una petita excursió virtual per algunes ermites de la geografia catalana dedicades a Santa Madrona. La popularitat de la santa possiblement va tenir relació amb el tema de les sequeres i l'aigua. 

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix-Poble-sec.

ALGUNES NOTES HISTÒRIQUES SOBRE LA PRESÈNCIA DE SANTA MADRONA A MONTJUÏC

 

Com tothom interessat per la història del nostre barri sap, ja fa temps, massa, que l'esvoranc de davant de l'ermita impossibilita l'accés al recinte i que la missa del dia de l'Aplec, únic dia en el qual hi podíem anar, es faci a l'interior del petit i entranyable edifici.

Potser caldria endegar alguns tipus d'actes, de l'estil dels que es van fer durant molt de temps davant del malmès Monument a la Sardana. Per a aquesta mena de manifestacions pacífiques cal tenir constància i tot és feina, evidentment. Recupero avui unes notes sobre l'ermita i la seva història que vaig penjar ja fa alguns anys al blog, la majoria de dades pertanyen a l'interessant llibre de l'historiador Pere Voltes, pioner en molts aspectes pel que fa a recollir la història de la ciutat.

Avui aquesta ermita del segle XVIII, molt reformada, és l'únic testimoni de la presència de la Santa en un edifici més antic que va conèixer molts canvis. En els seus origens l'antiga també havia estat una capella modesta, per cert. En el llibre de Pere Voltes sobre Montjuïc i el seu castell, tot un clàssic, trobo aquesta referència:

Durante el siglo XV la capilla estaría al cuidado de algún ermitaño y conocemos el nombre de Martí de Castro que al casarse en 1452 pagó dos sueldos, como era costumbre, para contribuir a la obra de la Seo de Barcelona (...).

Es conserva una carta en la qual els consellers de la ciutat es dirigeixen a l'emperador Carles V, el 1525, explicant entre d'altres detalls que dos homes de Sarrià havien intentat assassinar els dos ermitans de la capella. De fet, capella i relíquies de la santa pertanyien en aquella època al monestir de Sant Pau del Camp.

A l'edifici s'hi van anar fent embelliments i ampliacions, al llarg dels segles XVI i XVII. També s'hi va fer arribar aigua des de la font de Sant Julià, propera a una altra església que portava aquest nom. Es conserva, tot i que no sé on deu ser actualment, segons testimoni de Pere Voltes, una làpida amb l'escut de la ciutat i amb una inscripció de la qual es pot deduir que pelmarç de 1563 el propietari, Bartomeu Valero, amo de la torre que hi havia davant de la capella de Sant Julià, va donar als consellers la font de Santa Madrona i que aquests es van gastar cent lliures en obres.

El que em crida l'atenció és el cognom del propietari, Valero, com el famós Can Valero del temps del barraquisme, tota una institució i em pregunto si l'origen del conegut bar no seria alguna propietat familiar antiga, no sé si algú pot aclarir els meus dubtes.

L'església de Santa Madrona, la de Montjuïc, va patir molts canvis, hi va haver diferents ordes religioses i les relíquies de la santa van viatjar molt amunt i avall entre processons, trasllats, guerres i desgràcies. Quan després de la guerra semblava que s'havien perdut de forma definitiva un particular en va oferir un bocinet que conservava a la església del barri, construïda a finals del XIX i sobre la qual ja he escrit moltes vegades. Avui, que tantes coses es publiquen sobre la ciutat, pagaria la pena comptar amb una bona reedició de la impressionant obra de l'historiador Voltes, a qui no se li ha acabat de reconèixer la gran aportació a la història de la ciutat, en uns temps una mica complicats. Hi ha una perillosa i suïcida tendència a condemnar a l'ostracisme la cultura i la historiografia de l'època franquista, sense matisos ni contextualitzacions. El fet és que trobar aquelles publicacions és avui difícil tot i que gràcies a internet, possible.

Historia de Montjuïc y su castillo

Pedro Voltes Bou

Barcelona, ayuntamiento de Barcelona (1960)

FESTES DE SANTA MADRONA, 2023

 

Des de Grècia fins a França
navegaven amb bonança;
mes s'alçà gran temporal
i la mar sa perla llança,
Barcelona, en ton sorral.

A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat,
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.


(Jacint Verdaguer)


Tot i que des de fa anys pel volt de Santa Madrona s'han anat celebrant, al Poble-sec, esdeveniments diversos, aquest any s'inaugura una celebració festiva més formal, amb força actes i participació de les diferents entitats.

He escrit molt i sovint sobre Santa Madrona i també he fet alguna xerrada sobre la tradició lligada a aquesta santa. Hi ha una certa confusió en tot això dels patronatges. Santa Eulàlia és la més emblemàtica i antiga. La seva festa també s'ha anat recuperant durant les darreres dècades. Va compartir patronatge amb Santa Madrona durant anys, tot i que amb una certa especialització. Sant Eulàlia era 'la de la Catedral' i Santa Madrona, amb el seu convent a Montjuïc, 'la dels afores'. Després, a finals del segle XVII s'incorpora la Mare de Déu de la Mercè que assoleix el protagonisme i fa, segons la tradició, que en el seu dia plogués perquè Santa Eulàlia plorava.

Sobre la celebració de Santa Madrona, amb una anada a Montjuïc festiva molt reeixida, ens n'ha deixat un testimoni molt viu l'entranyable Baró de Maldà. He llegit en algun lloc que la Mercè és patrona de la diòcesi i Santa Eulàlia, de la ciutat. En tot cas tant és, quantes més festes millor. No soc creient i segurament ni Santa Eulàlia, amb tot això dels seus martiris sàdics, ni Santa Madrona, no van existir, com tants altres sants, però m'agrada que es conservin les tradicions, transformades i reconvertides, és clar.

Ahir s'inauguraven les festes, a la Plaça de Santa Madrona, amb una cercavila. Després hi va haver missa a l'església nostrada, que caldria mirar de restaurar amb cura i adaptar a usos diversos, un somni, de fet, perquè tot val molts diners. Una part del calaix que es fa a la Sagrada Família es podria fer servir per arranjar espais religiosos deteriorats, crec. La missa va ser cantada pels grans 'Sound Dreamers', la música era d'un important compositor i cantant anglès que ha escrit molts temes corals, Bob Chilcott. 

Santa Madrona, de fet, és el dia 15 de març. Ja no és una santa oblidada, ep. Ja no ho és des de fa anys. Hi ha moltes activitats aquests dies, que es poden consultar a l'enllaç que penjo. Una celebració que ja té història és una trobada castellera a la plaça que porta el nom de la santa perquè l'actual església de Lourdes va ser, en els inicis, la de Santa Madrona, i amb la construcció de la del carrer de Tapioles encara va ser durant un temps 'Santa Madrona, l'antiga'. Sobre Santa Madrona hi ha moltes llegendes lligades a orenetes i espiadimonis. 

Mentre el nom d'Eulàlia, amb la seva variant 'Laia', és, encara, molt popular, el de Madrona, que va ser un nom molt barceloní, ha anat de baixa. Si us agrada llegir trobareu moltes Madrones literàries i poètiques i gent d'upa va dur aquest nom, com la filla feliç i privilegiada del doctor Andreu. La gent de la meva edat encara recorda Madrones diverses del passat. 

Per la geografia catalana, sobretot al sud de Barcelona, hi ha un munt d'ermites dedicades a la santa, potser relacionades amb la seva habilitat, segons deien, per fer ploure, i els problemes de sequera, que van i venen i sembla que cada dia seran més habituals. Tampoc el nom de Poble-sec és únicament nostre, hi ha Poble-secs diversos, per Catalunya. Sobre els espais amb aquests noms també he escrit al blog i a més llocs.

El dia 16, per cert, és Sant Salvador d'Horta, un sant lligat a una altra parròquia del barri, així que els motius per a la celebració son dobles. Més endavant també es farà l'Aplec a l'ermita de Santa Madrona, crec que cap el 30 d'abril.

Malauradament l'ermita porta tres anys amb problemes estructurals que fan que no s'hi pugui entrar. Fa temps vaig incidir en les coincidències que fan que els nostres sants poble-sequins, lligats a les parròquies, sigui, avui, tan reivindicables, considerant que el nostre és un barri d'acollida i diversitat.

a) a Santa Madrona per tal que l'arribada i instal·lació al barri sigui feliç com va ser la seva, ja que es pot dir que va venir pel mar i en patera.

b) a Sant Salvador d'Horta, per tal que la integració els faciliti l'assoliment d'un bon nivell de llengua catalana i també castellana, si cal. Ja que feia parlar els muts, en català, però si eren aragonesos quan tornaven al seu poble parlaven en castellà o en el que calgués.

c) A Sant Pere Claver pel fet que és patró dels esclaus i protegirà estrangers i autòctons de l'explotació abusiva.

Si la cosa no funciona com cal, sempre ens quedarà la miraculosa Mare de Déu de Lurdes.

https://beteve.cat/cultura/poble-sec-primeres-festes-santa-madrona/

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/1262477

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=santa+madrona

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2013/03/15-de-marc-santa-madrona.html

NO ÉS FALS NI MENYSPREABLE, ÉS NEOGÒTIC!!!

 

Malgrat la reivindicació actual del Modernisme hi ha un estil que s'hi relaciona i que per motius diversos no s'ha revaloritzat com caldria. S'han perdut edificis notables, molts dels quals religiosos, i s'han fet molts disbarats a l'hora d'ampliar centres educatius, lligats també a ordes religioses.

En una sortida amb el MNAC la historiadora Natàlia Esquinas ens va relatar una anècdota molt significativa. Quan explicava a la gent que la façana de la Catedral de Barcelona era relativament moderna, sempre sortia algú que encara no se n'havia assabentat, i que deia coses com ara:

-Així, és falsa.

-No és falsa! És neogòtica! -responia ella de forma contundent.

Sempre hi ha savis del moment que ens recorden, imaginant que la gran majoria ho ignorem, que el barri gòtic no és gòtic, o no ho és del tot. Amb allò de l'incendi de Notre Dame vam saber que la catedral francesa també és 'força neogòtica'. De fet, el tema de la suposada 'autenticitat' seria molt polèmic.

Al Poble-sec tenim una església emblemàtica, molt malmesa actualment, Santa Madrona. Com que no és d'un arquitecte 'de marca reconeguda' sinó d'un notable secundari de luxe, Adrià Casademunt, no li hem donat la importància que calia. Construïda en una època d'entusiasmes catòlics renovats aviat va patir esdeveniments revolucionaris, la Setmana Tràgica, la Guerra Civil... Després de la guerra es van fer arranjaments vistosos però barats, es va pintar i repintar però el temps ha passat i tot és, avui, molt car. Massa gran per als usos religiosos actuals el millor seria poder fer una remodelació que en possibilités usos diversos, com ara concerts. 

Per molts motius, també sentimentals i lligats al meu imaginari personal, he decidit fer una xerrada sobre les característiques d'aquell estil, lligat al Modernisme però al qual no es vol dir Modernisme, sinó Negòtic, Historicista i coses així. Les etiquetes no serveixen per a gaire però sembla que venen. La Sagrada Família, al capdavall, és Neogòtic 'de marca', segons com es miri.

Si voleu venir a escoltar, debatre, comentar o reivindicar, us esperem a la Biblioteca Francesc Boix el proper dimarts, dia 25 d'octubre, a dos quarts de set del vespre. Al Poble-sec, evidentment.

CELEBRACIONS I ACTIVITATS

Santa Madrona, el difícil soluciona.

Per Santa Madrona, el cep esborrona.

Orenetes per Santa Madrona, l'hivern és fora.

Avui, 15 de març, és Santa Madrona, santa -real o fictícia, això té poca importància- molt relacionada amb el nostre barri i copatrona de la ciutat. Madrona va ser un nom molt popular durant anys, avui no és freqüent, tot i que això dels noms va una mica com la borsa, a modes, tendències i tongades.

Fa anys que hi ha persones del barri interessades en endegar una petita Festa Major poblesequina, tot i que la cosa no ha arribat a consolidar-se el que si ho ha fet és una Jornada Castellera molt important. Aquest diumenge, a la Plaça de Santa Madrona, podreu gaudir d'unes quantes colles castelleres rellevants a més a més, és clar, de l'autòctona. 

La parròquia de Santa Madrona organitza també el popular Aplec a l'ermita, des de fa uns quants anys, una ocasió única per visitar l'indret, que s'obre tan sols aquell dia. Per motius meteorològics, ja que és una festa a l'aire lliure, l'Aplec es fa el quart diumenge després de Pasqua.

Com que el darrer dimarts del mes, dia en el qual fem les xerrades de CERHISEC a la Biblioteca, cau ja en Setmana Santa, la trobada s'ha avançat i, en aquesta ocasió, constarà en el passi i comentaris a l'entorn d'uns interessants documentals sobre la parròquia de Sant Pere Claver. Us esperem, com sempre, a la nostra Biblioteca, a les set del vespre. El dia 19, el dilluns abans, hi haurà així mateix un debat obert a la mateixa Biblioteca sobre les seves possibilitats d'ampliació o la futura construcció, encara és aquesta una aspiració etèria, d'una biblioteca més gran en algun indret del nostre barri.

Recordeu que a la web de la Coordinadora d'Entitats podeu trobar moltes informacions sobre el barri i les seves activitats.

Riba-Roja

Corbera d'Ebre

Arnes

Per cert, al barri no tenim l'exclusiva madroniana, a molts indrets de Catalunya hi té esglésies i ermites, sobre tot a la Catalunya Nova. Poblacions com Gandesa, Arnes, Corbera d'Ebre o Riba-Roja -i moltes altres- homenatgen la nostra santa amb Aplecs i celebracions diverses. Haurem d'organitzar una ruta madroniana, ep.

FA CINQUANTA-UN ANYS, A SANTA MADRONA...

L'amiga Rosa Milà m'ha passat uns quants documents que eren propietat del seu marit, Lluís Domingo,  qui va ser durant molts anys president del Foment Excursionista. Hi ha fotografies i fulletons de propaganda dels espectacles i activitats que es van fer durant anys al centre parroquial de Santa Madrona.

Els aniré escanejant i si a algú li porten records o reconeix algú dels quadres escènics o de les fotografies, li agrairé la informació. Sorprèn comprovar el nivell de tot el que es feia, a prop de casa i per part de gent aficionada, voluntària, intel·ligent, culta i amb ganes de passar-ho bé.

Per aquestes dates, més o menys, de l'any 1965, es va fer un concert amb uns quants components dels Setze Jutges, i en el mateix fulletó s'anuncia una obra de teatre, Los árboles mueren de pie, per al dia 11 de novembre. Casona havia mort feia poc, pel setembre del mateix any, i la representació era una mena d'homenatge. Va ser un autor molt representat en aquells anys. 

SANTA MADRONA DE CORBERA D'EBRE (TERRA ALTA)

Avui, una nova Santa Madrona, en aquest cas de Corbera d'Ebre, també a la Terra Alta. Corbera d'Ebre és avui un bonic poble, molt visitat en els itineraris a l'entorn de la Guerra Civil i la Batalla de l'Ebre, i que ha esdevingut un símbol de la Pau. L'ermita es troba als afores del poble, està molt ben senyalitzada.

La planta de l'església es rectangular, amb teulada a dues vessants. Les obertures es troben a la façana principal. No trobem moltes referències sobre l'ermita, sembla que l'original devia ser del segle XVII o XVIII.

Tota aquella zona va restar molt malmesa a causa dels tristos fets de la Guerra Civil i a la devastació produïda per la Batalla de l'Ebre, ja que el lloc en va ser un dels escenaris. L'any 1973 es va fer una restauració, més aviat una reconstrucció, i pel maig de 1991 una altra, a càrrec de l'Escola Taller Terra Alta. 

La porta d'accés és adovellada amb un arc de mig punt. Té dues portes més petites al costat. A la façana hi ha un rellotge de sol i l'església es remata amb una petita espadanya, La darrera reconstrucció sembla que no va seguir cap criteri de conservació coherent. No es conserven indicis de les distribucions anteriors de les obertures i l'aspecte actual es diferent de l'original. 

El tercer diumenge del mes de març, ja que Santa Madrona és el dia 15 del mateix mes, acull una processó popular que es remata amb una jornada de festa. Els voltants de l'ermita estan arranjats com a zona de lleure.  Tambe s'hi celebra una paella popular, durant el mes d'abril, relacionada amb la festa de Sant Marc, ja que a prop de l'esglesia hi ha una cova que fa referència a aquest sant.

La zona és un indret de parada obligatòria en els diferents itineraris que s'han endegat a l'entorn de la Batalla de l'Ebre. El lloc va ser un objectiu dels bombardeigs franquistes ja que era la seu del comandament dela 100 Brigada Mixta de la 11ª divisió. Després els franquistes hi van instal·lar la IV Divisió de Navarra i va tornar a rebre, tots dos bàndols hi van instal·lar llocs de socors.

Potser el millor és gaudir del lloc en el present, mirant al futur amb esperança i gaudint del paisatge que l'envolta, ja que la vida és tossuda i rebrota i es refà després de les tragèdies. El lloc és idíl·lic, amb pins i esvelts xiprers, un lloc adient per descansar, meditar, llegir, resar, dibuixar o, senzillament, no fer res més que escoltar el vent i els ocells.

A Corbera es deia a les criatures que els nadons se n'anaven a cercar a Santa Madrona, un lloc més proper que París, per cert. A un nivell inferior hi ha una font d'aigua fresca, amb unes majòliques amb la imatge de la santa, algunes de les quals una mica malmeses, amb dites com ara 'El agua de Santa Madrona conserva la salud de las personas' i allò que ja hem repetit en d'altres ocasions 'La Santa Madrona lo difícil soluciona'. 

Un fragment dels goigs:

Vos Madrona venturosa

i de molt lliberal mans

vos mostrau Santa gloriosa

entre frares mendicants

que són sirvents e Madrona

patrona en el cel, terra i mar.

Puix que Déu tant vos abona

amb los favors que ens sol dar,

Gloriosa Santa Madrona

Vos ens vulgueu ajudar.

També es conserven alguns cants, com l'Aurora de Santa Madrona, en castellà, que es cantava a l'alba del dia de la romeria i que comença: Nuestra virgen y mártir Madrona, terribles tormentos por Cristo sufrió... I la Despedida de Santa Madrona, que es canta quan els romers tornen al poble i s'acomiaden de la santa:

A Déu, oh mártir Madrona,

que nosaltres ja ens anem

us deixam en estos boscos

baix l'empara del bon Déu...

Font principal: Juan Carlos Borrego Pérez, Les romeries de la Terra Alta.
Editorial Piolet, 2015.

SANTA MADRONA D'ARNES (TERRA ALTA)

Ja fa temps vaig escriure sobre les moltes ermites dedicades a la nostra patrona no oficial, Santa Madrona, co-patrona de la ciutat de Barcelona i tan present al Poble-sec.

Ara aniré dedicant entrades a aquestes ermites, moltes de les quals a les terres del sud de Catalunya, potser relacionades amb l'època en la qual es van construir i també amb el fet que són indrets secs i Santa Madrona era invocada per demanar pluja.

Avui començarem per Santa Madrona d'Arnes, a la Terra Alta, on trobem un gran nombre d'ermites amb aquest nom.

L’ermita de Santa Madrona (s. XVI-XV) consta d’una sola nau de planta rectangular, absis poligonal de tres costats i un cor. En un dels costats de l’absis s’hi va construir posteriorment la sagristia. No sabem gaire sobr la seva història pel fet que durant la guerra civil fou incendiada i no va quedar documentació. El cap de setmana després del 15 de març es fa una festa i romeria popular a l'indret. No fa gaire temps s'ha publicat un llibre imprescindible per a conèixer els indrets amb ermites de la Terra Alta on se celebren romeries i trobades.

Podeu trobar més informació en aquestes webs:

http://www.catalunyamedieval.es/ermita-de-santa-madrona-arnes-terra-alta/

http://surtdecasa.cat/ebre/agenda/santa-madrona-arnes

http://relatsencatala.cat/relat/ermita-de-santa-madrona-arnes-la-terra-alta-tarragona-catalunya/1048613

DIMARTS, 31 DE MAIG, XERRADA DE CERHISEC: SANTA MADRONA, TRADICIÓ BARCELONINA

El proper dimarts dedicarem la xerrada a la tradició barcelonina relacionada amb Santa Madrona, copatrona de la ciutat de Barcelona i que en molts articles l'adjectiven com a oblidada però que potser no ho és tant en el present quan se li dediquen tants escrits i referències. CERHISEC ja va fer una xerrada amb aquest tema però han passat dotze anys i potser es el moment de revisitar el pes del madronatge a Barcelona. Us hi esperem!!!

SANTA MADRONA I L'AIGUA CEDIDA PEL SENYOR VALERO DEL SEGLE XVI

Diumenge passat vaig assistir altra vegada a l'Aplec a l'ermita de Santa Madrona. D'una web municipal en manllevo la primera fotografia. La segona és del dia de la festa d'aquest any i l'autor és Josep Guzmán. L'ermita es troba dins el recinte del Palauet Albéniz i tan sols s'obre amb motiu d'aquesta celebració, cosa que pot tenir certs inconvenients però que també contribueix a la seva protecció.

De fet aquesta ermita del segle XVIII, molt reformada, és l'únic testimoni de la presència de la Santa en un edifici més antic que va conèixer molts canvis. En els seus origens l'antiga també havia estat una capella modesta, per cert. En el llibre de Pere Voltes sobre Montjuïc i el seu castell, tot un clàssic, trobo aquesta referència:

Durante el siglo XV la capilla estaría al cuidado de algún ermitaño y conocemos el nombre de Martí de Castro que al casarse en 1452 pagó dos sueldos, como era costumbre, para contribuir a la obra de la Seo de Barcelona (...).

Es conserva una carta en la qual els consellers de la ciutat es dirigeixen a l'emperador Carles V, el 1525, explicant entre d'altres  detalls que dos homes de Sarrià havien intentat assassinar els dos ermitans de la capella. De fet, capella i relíquies de la santa pertanyien en aquella època al monestir de Sant Pau del Camp. 

A l'edifici s'hi van anar fent embelliments i ampliacions, al llarg dels segles XVI i XVII. També s'hi va fer arribar aigua des de la font de Sant Julià, propera a una altra església que portava aquest nom. Es conserva, tot i que no sé on deu ser actualment, segons testimoni de Pere Voltes, una làpida amb l'escut de la ciutat i amb una inscripció de la qual es pot deduir que pelmarç de 1563 el propietari, Bartomeu Valero, amo de la torre que hi havia davant de la capella de Sant Julià, va donar als consellers la font de Santa Madrona i que aquests es van gastar cent lliures en obres.

El que em  crida l'atenció és el cognom del propietari, Valero, com el famós Can Valero del temps del barraquisme, tota una institució i em pregunto si l'origen del conegut bar no seria alguna propietat familiar antiga, no sé si algú pot aclarir els meus dubtes.

L'església de Santa Madrona va patir molts canvis, hi va haver diferents ordes religioses i les relíquies de la santa van viatjar molt amunt i avall entre processons, trasllats,guerres i desgràcies. Quan després de la guerra semblava que s'havien perdut de forma definitiva un particular en va oferir un bocinet que conservava a la església del barri, construïda a finals del XIX i sobre la qual ja he escrit moltes vegades. Avui, que tantes coses es publiquen sobre la ciutat, pagaria la pena comptar amb una bona reedició de la impressionant obra de l'historiador Voltes, a qui no se li ha acabat de reconèixer la gran aportació a la història de la ciutat, en uns temps una mica complicats. Hi ha una perillosa i suïcida tendència a condemnar a l'ostracisme la cultura i la historiografia de l'època franquista, sense matisos ni contextualitzacions. El fet és que trobar aquelles publicacions és avui difícil tot i que gràcies a internet, possible. 

Historia de Montjuïc y su castillo

Pedro Voltes Bou

Barcelona, ayuntamiento de Barcelona (1960)

LA CATEDRAL DEL POBLE-SEC, NOVES NOTÍCIES SOBRE SANTA MADRONA

Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,

guaita l’abaltiment del barri antic,

i desitja el castell de Montjuïc

arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.

La santa duu un vaixell sense retorn,

i enyora el pa calent d’algun vell forn

i el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat.

un dijous sant amb gust de farigola

i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,

un infant que ha trencat la guardiola

per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa, Indrets i Camins (2004)

Vaig anar ahir a la presentació del projecte sobre la remodelació de l'interior de l'església de Santa Madrona. Em va semblar respectuós, bonic, interessant i pràctic. L'església ha esdevingut massa gran per als nostres temps, sempre ha estat una mica excessiva i ha patit molt al llarg de las seva història, no pas excessivament llarga però força complexa. Les quatre parròquies del Poble-sec han anat esdevenint un tot molt interessant i ja no són realitats aïllades i cada vegada ho seran menys. La personalitat,així com el tarannà obert i acollidor i el dinamisme del rector de Lourdes, ha contribuït molt a l'acceptació generalitzada del tema religiós, fins i tot per part de persones que en d'altres temps no haurien volgut saber res de sants ni de misses.

He escrit sovint al blog sobre l'edifici i les seves característiques, li he dedicat poemes, l'he retratat en moltes ocasions i he intentat dibuixar-lo, sense grapa, tot s'ha de dir. És avui un senyal d'identitat del barri, més enllà del seu sentit religiós. Per sort hi ha una tímida revalorització del neogòtic, estil molt menyspreat a casa nostra i valorat a d'altres verals, com ara els anglosaxons. De vegades faig una broma una mica grollera, només que Gaudí s'hi hagués tirat un pet ja es trobarien ajudes per a la remodelació total. El seu arquitecte, Adrià Casademunt, també era poc conegut i gens citat fins que en alguns pobles han revaloritzat edificis que va projectar. El Modernisme, en totes les seves variants -o potser estaria millor dir l'època modernista- està de moda, ves. 

Com tota la gent gran del barri tinc molts records de l'església, de la parròquia... tot i que durant la meva joventut vaig ser de la colla de Sant Salvador, ja aleshores les activitats socials de Santa Madrona havien anat de baixa. Amb el meu pare vaig anar a moltes misses de diumenge, l'església era plena i també se celebraven els casaments a aquella hora. Com que m'avorria d'allò mes en aquelles llargues estones, em distreia mirant les llumetes de colors que feia el sol, en passar pels vitralls i projectar-se pels racons.

Amb el meu pare entràvem sempre per la porta del darrere, que jo no sabia aleshores que provenia d'un altre edifici. Sempre hi havia allà un vellet que captava i el meu pare li donava algunes pessetones. El rector d'aleshores, que hi va ser durant molts anys, era una mica pintoresc, com molts capellans de l'època. El meu germà l'imitava molt bé, fent una cantarella molt personal en les prèdiques i casaments: creced, multiplicaos, llenad la tierra... Allà hi vaig veure cinema, teatre i també recordo aquells primers recitals de la Nova Cançó, en concret un de Pi de la Serra. Les parròquies van ser moltes coses i van acollir ideologies diverses, van protegirla gent i van animar la vida social amb una certa permissivitat que de vegades encara em sorprèn.

Tot ha canviat molt i de vegades es parla del passat i de l'església d'una forma injusta, monolítica, condemnatòria. Però hi havia i hi ha encara de tot. La veritat és que he perdut -gràcies a Déu, com fa l'acudit- la fe de la meva infantesa de ciris i miracles. Però avui tot el pes sentimental de la tradició m'ha fet admetre que, m'agradi o no, culturalment sóc catòlica i catalana. I també una mica espanyola i tot, cosa que avui sembla un penjament. I barcelonina, i poble-sequina per damunt de tot. En una enquesta sobre pertinences va sortir, fa anys, que els gallecs se sentien per damunt de tot del seu petit poblet. Doncs jo també, la veritat. Els barris barcelonins donen un cert vernís, en el nostre cas xava, paraula que fa anys era com una mena d'insult. Encara recordo en un dels primers cursets de català com el professor condemnava amb elitisme el català-xava. Avui, amb la recuperació de Vallmitjana, ser xava és una manera de ser, tot i que potser ja no som tan xaves com abans. I comporta formes dialectals pròpies, tan respectables com les de Port de la Selva o Ripoll. 

(foto Arxiu Salvany)

Avui, de tota manera, el Poble-sec és un conjunt de gent de tot el món però de fet això no és nou, car sempre ha estat un barri d'arribada. També Santa Madrona, segons la llegenda, va arribar per casualitat i en una mena de barqueta precària. La parròquia de Sant Pere Claver va ser molt important durant la postguerra, la gent humil hi va trobar metges coratjosos que hi treballaven de franc, aquella zona era aleshores pobre i deprimida. Sant Salvador va néixer per donar suport a les persones que anaven poblant Montjuïc de barraques. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. Qui pensi que el Poble-sec va ser en algun moment Pedralbes o Gràcia va mal orientat.

Avui no es fan servir gaire els cors de les esglésies, situats a la part de dalt de l'edifici, quan es fan concerts es fan davant de l'altar, a la vista del públic, cosa que fa que l'acústica, en general, sigui molt dolenta. Quan jo era petita es cantava des de dalt, de vegades em semblava que els cants venien fins i tot del cel. Durant alguns anys hi vaig escoltar una noia amb una veu magnífica, tothom la lloava i no n'he sabut esbrinar el seu nom. En els casaments entonava l'Ave Maria amb un gust extraordinari. 

De moment la restauració de l'església en la seva totalitat quedarà pendent. Quan jo era petita recordo que van fer uns quants arranjaments, la guerra l'havia deixat feta un nyap, una de les meves distraccions era veure com un pintor, del qual m'agradaria saber el nom, decorava la volta amb escenes de la vida de la santa i d'altres sants barcelonins. Les pintures, a causa de les humitats i d'alguns arranjaments maldestres, van aconseguir que el bonic rostre de l'homenatjada es deteriorés amb els anys. Dels pintors anònims o gairebé que vaig poder veure en directe, a més d'aquest que pintava l'església, en recordo un que pintava el sostre d'uns cavallets que venien a la Plaça del Sortidor de tant en tant, així com els grans artistes que feien aquells grans cartells del cinema. Em meravellava l'habilitat d'aquella gent, tots ells enfilats per poder pintar, tot i que cap tan enfilat com el de Santa Madrona.  Per a mi sempre tindran més sentit i valor les pintures humils i fetes malbé de Santa Madrona que la Capella Sixtina, la veritat. En aquest blog he trobat unes fotografies magnífiques de l'interior de l'església. L'art de la postguerra va produir moltes creacions religioses, algunes d'elles interessantíssimes tot i que també durant molt de temps s'hagin etiquetat en bloc d'infumables i fins i tot unes quantes s'hagin destruït sense contemplacions. Avui compten també amb una tímida reivindicació popular.

Santa Madrona, patrona barcelonina, oblidada durant molt de temps, també està revifant i la seva festa, amb timidesa, es recupera per moltes bandes. Les quatre parròquies del Poble-sec, avui personalitzades en uns cap-grossos molt divertits, són plenament simbòliques, Lourdes mostra una certa internacionalització més enllà de la frontera del nord, Sant Pere Claver va ser un sant amb vocació internacional, Sant Salvador d'Horta aconseguia fer parlar els muts i fins i tot que ho fessin en català o castellà segons on es trobaven. I Santa Madrona, una dona de classe humil, una minyona, va venir de rebot, en barqueta, i aquí es va voler quedar i va patir trasllats i processons i remullades miracleres i fins i tot l'oblit barceloní però encara la tenim aquí, amb el vaixell a la mà, contemplant-nos amb la comprensió eterna dels sants ancestrals.

EL CAMPANAR, EL RELLOTGE I LA PORTA DEL DARRERE (SANTA MADRONA)

Fotografies manllevades del blog Pla de Barcelona-Història de Barcelona

Cercant informació, que encara no he trobat, sobre la data de construcción del campanarde Santa Madrona, posterior a la inauguració de l'església, m'he ensopegat amb aquestes informacions al diari, de 1930, on es menciona el rellotge, per cert avui parat, malauradament.

La Vanguardia, 12/12/1930

La Asociación de Propietarios de la barriada de Santa Madrona ha dirigido telegramas al presidente del Consejo de Ministros y a los ministros de Hacienda y Gracia y Justicia, suplicándoles solucionen el problema de la vivienda facilitando la desgravación de la misma con la supresión y reducción de impuestos y contribuciones, asi como con amplitud de criterio por parte del Registro Fiscal, y restableciendo la libertad de contratación.

Asimismo hace público que el reloj que a petición de dicha entidad se colocó por el antiguo Ayuntamiento en el campanario de la iglesia parroquial de Santa Madrona ha sido cedido por el actual Ayuntamiento a la iglesia parroquial, debido a las gestiones del concejal jurado señor Degollada, por acuerdo de la comisión de Ensanche, siendo de esperar que antes de fin de año sea puesto en marcha.

También por dicha Asociación se han hallado facilidades en la comisión de Ensanche y en su actual presidente para la terminación del paseo ascendente de Montjuich desde la calle de Blasco de Garay a los paseos del parque de Montjuich, mejora de gran importancia para la barriada de Santa Madrona y Exposición, ya que daría salida a calles como las de Radas, Concordia y otras de gran circulación, dando acceso al parque de Montjuich.

La Asociación de Santa Madrona sigue sus gestines para obtener la colocación de bancos en la plaza de las Navas y la urbanización y alumbrado del pasaje de la Viñeta, el derribo de varias barracas que a pesar de haber sido derribadas se han reconstruído,  la iluminación del paseo ascendente, desde la calle de Blesa al pasaje de la Sagrada Familia, sitio que por su obscuridad da motivo a continuos incidentes y sorpresas a los vecinos de dichos lugares.

También se ocupa del adoquinado de la calle del Conde del Asalto, desde la calle del Marqués del Duero, y están a punto de adjudicarse las obras de pavimentación con losetas del burladero existente en la calle del Marqués del Duero, esquina a la de Cruz de Canteros, así como la construcción de aceras frente al asilo de la calle de Aldana.

Com es pot comprovar ja existia aleshores una associació que tenia cura de les millores pendents i de demanar a l'ajuntament i al govern de l'estat que arrangés alguna cosa. Els problemes del barri no són pas d'avui.

L'església de Santa Madrona és un símbol emblemàtic del barri i mereix una bona rentada de cara, cosa que em temo que costarà d'aconseguir tot i que algun projecte hi ha, al menys per anar apedaçant aquest bonic edifici, de gran valor sentimental i arquitectònic, més enllà del fet que es tracti d'un espai religiós. S'ha menystingut força el valor del neogòtic i la categoria d'arquitectes importants, com Adrià Casademunt, el de les nostres esglésies de Lurdes i de Santa Madrona, així com d'altres properes, com la de l'Àngel Custodi, d'Hostafrancs. Menystenir un edifici facilita el seu enderroc quan cal i això ha fet que ja es perdessin alguns d'aquests espais. No tothom va ser Gaudí, d'acord, però en el camp de l'arquitectura de l'època hi ha tot un estol de secundaris de luxe que cal tenir en compte.

Resulta també lamentable veure l'estat de la porta del darrere, que va pertànyer al convent de Sant Joan de Jerusalem, així com de l'accés que hi porta. Per sort hi ha una reixa de protecció però això també fa que s'hi llencin llaunes de beguda i deixalles diverses. A més a més el paviment del petit passatge està deixat i hi creixen fins i tot herbotes.

L'APLEC DE SANTA MADRONA (2013)

DIUMENGE, FESTA GROSSA!!!

Trobo a faltar les sardanes i balls d'altres anys però sempre és un goig veure l'ermita i participar d'aquesta festa, que ja va fent anys!!!

Esperem que no plogui.

JORNADA CASTELLERA, PER CELEBRAR SANTA MADRONA!!!

Demà, GRAN JORNADA CASTELLERA, al migdia, a la PLAÇA DE SANTA MADRONA!!!!!

SANTA MADRONA, SANTA POBLE-SEQUINA!!!!

Avui és SANTA MADRONA i com que ja he escrit i parlat moltes vegades sobre la santa, la seva tradició i la relació amb el nostre barri no em faré pesada.

Només recordar que avui es fa una missa de festa a la nostra església dedicada a la santa, a les vuit del vespre, i el dia 21 d'abril es farà l'aplec a l'ermita de Montjuïc. A nivell barceloní s'està recuperant la seva memòria car la setmana passada es van organitzar diferents actes festius a l'entorn del Portal de les Drassanes. Ep, que si al Poble-sec no ens posem les piles encara se'ns la quedaran en els altres barris propers, he, he!!!

VISCA SANTA MADRONA I VISCA EL POBLE-SEC!!! Santa Madrona, el difícil soluciona!!!

Ahir, l'APLEC!!!

Ahir vam poder celebrar l'APLEC de Santa Madrona, va fer un temps esplèndid i un dia clar com feia temps que no se'n podia veure un d'igual. 

Al CERHISEC ens van encarregar de fer una breu xerradeta després de la missa, sobre la tradició de la santa. Jo vaig fer un resum sobre la seva relació amb la ciutat i sobre les vicisituds que van sofrir les seves relíquies.

Santa Madrona és patrona de Barcelona des de 1563, any en la qual la va proclamar com a tal el Consell de Cent. Santa Eulàlia és una patrona medieval i la Mercè, més moderna, ja del segle XVII (1637).

Molts llibres actuals d'aquests tant de moda, sobre curiositats, anècdotes i fets barcelonins, l'adjectiven com a patrona oblidada. Crec que ja no és tan oblidada, considerant la quantitat de gent que ahir va compartir el matí a la seva ermita de Montjuïc, un indret molt ben conservat gràcies, em temo, al fet de trobar-se gairebé tot l'any tancat, ja que actualment pertany al conjunt del Palauet Albéniz. És una llàstima però, considerant com tractem molts espais públics, potser millor que sigui així.

El Josep Guzmán, president de CERHISEC, va explicar el perquè i el com dels molts topònims urbans del nostre barri que fan referència a Santa Madrona i també va llegir una notícia publicada a La Vanguardia, del febrer de 1896, fa, com qui diu, quatre dies, en la qual s'explicaven uns actes processionals organitzats per demanar pluja a la santa, amb trasllat  de les seves relíquies a la Catedral, i amb un gran seguici d'autoritats civils i eclesiàstiques.

El nom de Madrona és avui un nom minoritari però encara alguns pares originals decideixen recuperar-lo. Això dels noms va a modes, és clar, i no hi ha noms bonics ni lletjos sinó que ens sonen d'una manera o altra segons els gustos. Les persones donen sentit als noms i no pas a l'inrevés i de vegades un nom ens sembla meravellós pel fet que la persona que el porta és extraordinària.També passa a l'inrevés, és clar.

El meu nom no agradava ningú fins que es va posar de moda i ara hi ha un excés de Júlies. Quan jo anava a escola em deien que semblava un nom de vella.  El nom de Paula era gairebé sinònim de tonteta fins que la modernitat el va tornar a posar en el primer pla del rànking. Tot és relatiu i mutable. Com que tot és tan fràgil cal mantenir les tradicions, com aquesta de l'Aplec, que ja porta uns quants anys celebrant-se. Aquestes coses van molt més enllà del tema religiós, són culturals i donen senyals de pertinença i identitat a la gent que, com Santa Madrona, arriben a la ciutat gairebé per casualitat, de terres llunyanes, s'hi volen quedar i acaben per ser més barcelonins que els de tota  la vida.

La veritable història de la porta del darrere (Santa Madrona)

Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar  i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni. 

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.