SOPAR DE NADAL, 2019

Fotografies: Sants3radio

Ahir vaig anar al Sopar de Nadal de la Coordinadora d'entitats, que ha complert trenta anys. El Poble-sec, de forma oficial, ja en té cent cinquanta. Aquest any es va haver d'anar a la Casa del Mar, per problemes d'espai,  car s'hi havia apuntat un munt de gent. Aquestes celebracions palesen el dinamisme dels barris barcelonins, com el nostre, tot i que encara hi ha qui pensa que viure a Barcelona -o a una gran ciutat qualsevol- t'aboca a la solitud de forma irreversible. 

Hi va haver parlaments, reivindicacions, discursos, agraïments, felicitacions, protestes... de tot una mica. La vida segueix, el temps passa, hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que aconsegueixen romandre en actiu durant molts anys, cosa que no ha estat mai gens fàcil. En el cas de la Coordinadora  cal reconèixer la tasca de la gent que hi ha treballat, sobretot dels quatre presidents que hem tingut, en Jordi, l'Amadeu, el Josep Guzman i el Toni, l'actual. Tot homes, sembla que a les dones encara ens costa assumir segons quins reptes. És un càrrec compromés, difícil, que dóna maldecaps a dojo tot i que m'imagino que també deu comportar satisfaccions, com ara l'aplaudiment sincer que se'ls va dedicar ahir.

En aquestes trobades t'ensopegues amb amics i amigues i parles amb gent que tens vista però amb la qual potser no havies endegat mai una conversa. El problema de l'espai era la reverberació, cosa habitual en molts edificis moderns, que aconseguia que la comunicació fos complicada i que la  xerrameca col·lectiva acabés conformant un mar de soroll persistent i confús que seria del tot evitable si es construís amb intel·ligència. 

Molts barris fan celebracions i trobades semblants. Barcelona és tot un mosaic de barris populars, en els quals es desenvolupen activitats de tot tipus. Sempre hi ha qui pensa que abans era millor i que molts valors eteris s'han perdut amb la modernitat, tòpics repetits sense aprofundir en una realitat evident, que tot canvia, com nosaltres mateixos. Malgrat que es va parlar de moltes coses planava, damunt nostre, de forma inevitable, la situació política, sobretot el tema dels presos. 

Cal dir que durant els parlaments i el repartiment de guardons i reconeixements la gent va restar en un respectuós silenci i va aplaudir quan tocava. A  mi em van fer llegir una auca que resumeix la història del barri, no és pas una joia literària sinó un text pràctic, la tinc endegada de cara a les escoles, com una mena d'introducció a la vida del Poble-sec. Ara caldria fer-ne una versió amb dibuixos, tot arribarà. 

El Premi Poble-sec, el premi gros de la vetllada, es va atorgar en aquesta ocasió a la Núria Lacasa, directora durant uns quants anys de l'Escola Mossèn Cinto Verdaguer,  jubilada fa poc però en actiu encara en un munt d'activitats. Reconèixer la tasca d'una mestra em sembla importantíssim, per motius personals però també socials i polítics. El Poble-sec compta avui amb una oferta escolar de gran qualitat, pública i concertada, i els equips directius han tingut molt a veure en tot plegat. 

L'escola, sobretot la Primària, ha fet una tasca ingent durant les darreres dècades, pel que fa a l'acolliment de tants infants i les seves famílies, arribades de tants indrets de tot el mon. La Núria va fer un repàs per les moltes activitats pedagògiques i innovadores realitzades per l'escola i per la seva implicació en un munt de projectes relacionats amb el barri. I encara se'n va deixar unes quantes al tinter. 

Avui és freqüent criticar els polítics en actiu però jo els tinc molt de respecte, sobretot perquè es una feina que no faria de cap manera i perquè sovint han d'entomar crítiques aspres, injustes i indiscriminades. Al final de l'acte va parlar en Jordi Martí, que va ser el nostre regidor durant l'etapa del govern Trias. Martí va aconseguir moltes coses, va desencallar projectes solidificats, va deixar molt bon record al barri i, malauradament, es va ensopegar amb moltes dificultats. 

En això de la política, encara que els dogmàtics s'esquincin les vestidures, compta molt més la persona individual, el seu tarannà i la seva grapa i generositat, que no pas el partit al qual pertany. 

Pel que fa al regidor actual, Marc Serra, després d'una etapa política una mica erràtica pel que fa al govern municipal i a la seva relació amb el Poble-sec, sembla que s'ho ha pres amb empenta i que ha aterrat a la realitat, un pas que cal fer quan es ve de sectors abrandadament reivindicatius i que no és gens fàcil. Viu al barri i segurament continuarà sent poble-sequí si no és que li apugen el lloguer, un problema que afecta moltíssim a tothom, com és ben sabut. 

Potser hem de ser realistes i demanar impossibles, no ho sé, però malgrat que les grans frases son boniques la realitat no ho és tant i tot no pot ser o, en tot cas, tot no pot ser de forma immediata.  La festa es va allargar fins més enllà de mitjanit i encara, de retorn cap a casa, aquesta parella emblemàtica que son el Ferran i la Sonia de la BiblioMusiCineTeca ens van fer entrar a uns quants al restaurant Kasbah, per veure una preciosa exposició d'obres d'una artista mexicana.

Una nit entranyable, per recordar, tot i que no vaig fer fotografies i he hagut de manllevar les de Sants3ràdio, una emissora que sempre que pot es fa ressò de les activitats dels barris del districte.

JOAN MANUEL SERRAT, EL BARRI I EL SOPAR D'ENTITATS

Aquest cap de setmana puc ben dir que és poble-sequi a tope. Ahir a la nit vam celebrar el Sopar de les Entitats, organitzat per la Coordinadora, i avui hi ha la gran trobada, generada a partir d'un grup de facebook, que també serà al Centre Cívic del Sortidor, com el sopar d'ahir. Meditava aquests dies en els molts sopars veïnals del passat recent. 

En un temps en el qual lligàvem els gossos amb llangonisses, l'ajuntament pagava a dues persones de cada entitat un menú a l'Hotel Apolo amb motiu de la Mostra d'Entitats. Més endavant pagava un catèring, aleshores ja es va començar a fer la celebració al Centre Cívic. En una ocasió va venir per allà fins i tot l'alcalde Clos, que va dir quatre bajanades demostrant que coneixia ben poc el barri. Clos va ser un alcalde gairebé humorístic. En un monòleg de Capri que s'esdevé en una celebració local l'actor deia: aqui teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries. Per a la història d'aquells sopars i per a l'origen dels actuals premis que atorga la Coordinadora us remeto al comentari que l'amic Amadeu Quintana ha penjat en aquest blog i que matisa el tema ja que jo no el recordava amb exactitud.

En els parlaments oficials es fa difícil defugir les tonteries, però tot plegat forma part de la vida social, entranyable, propera i absolutament imprescindible. Ahir, en el sopar de la Coordinadora, cadascú es pagava el seu menú o li pagava la pròpia entitat, si disposava de fons, cosa que evita una certa competència antiga sobre qui de cada entitat anava o no al sopar de convit. La veritat és que m'alegro de què la crisi hagi contribuït a bandejar despeses inútils, projectes eteris, subvencions que condicionaven moltes coses, alguns serrells en resten, però pocs. Crec que era Talleyrand qui va manfestar que moltes bajanades s'evitaven gràcies a la manca de diners. Això val per a la vida política i social però fins i tot per a la domèstica, les coses com siguin.

Cada any es dona un premi a algú que hagi portat el nom del barri pel món, aquest any se li ha donat a Joan Manuel Serrat, de fet és el poble-sequí més universal que tenim i és absolutament cert que molta gent, àdhuc d'ultramar, coneix el barri pel fet que el cantant hi va néixer i viure, de petit i jovenet. Feia temps que el cantant no venia pel barri però darrerament ha tornat en dues ocasions, quan es van presentar els fascicles de l'enquadernable L'Abans, al Molino, i ahir al vespre, per rebre un premi honorífic, un d'aquests entranyables pongos amb placa, commemoratius. 

La presència de Serrat va desvetllar passions de tota mena, femenines sobretot, però també de nois i senyors d'edats diverses, tothom es volia retratar amb ell. Jo sóc poc mitómana i no ho vaig fer però entenc que a la gent li faci tanta il·lusió. Serrat és avui molt més que un cantant, és un símbol, un personatge, un orgull local i un munt de records i evocacions lligats a les seves cançons i al nostre imaginari sentimental. Té cançons magnífiques i que poden cantar d'altres artistes sense que perdin volada. També en algunes té de més fluixetes, però aquestes les hem anat oblidant. I versions excel·lents de poetes diversos. 

Avui ja no es polemitza sobre allò de cantar en català o cantar en castellà, cadascú fa el que li sembla, fins i tot hi ha qui canta en anglès i els puristes no s'esquincen les vestidures, el mateix pel que fa als escriptors. Tot ha canviat i, com deia el recordat Paco Candel, en una ocasió, des que ha vingut gent de tot el món que ens hem adonat de què, per exemple, catalans i andalusos ens assemblem molt més que no ens pensàvem. Encara recordo quan la cançó catalana va anar una mica de baixa i Núria Feliu va gosar cantar en castellà i els ortodoxos l'anaven a xiular. Som un país petit, de passions exagerades en molts aspectes de la vida i de la cultura, tot i que sovint són passions efímeres. El seny i la rauxa conviuen amb el cofoïsme i ens fan anar per on volen.

A Huertas Claveria li vaig escoltar en una ocasió, en algun acte veïnal en el qual es devia manifestar alguna opinió injusta sobre Serrat, que el cantant guanyava molt en les distàncies curtes, cosa que ahir es va manifestar a bastament. El cantant té un sentit de l'humor viu i espontani, que connecta amb la gent de tota mena i de totes les procedències, voldria pensar que això ve del fet de ser poble-sequí però em temo que és genètic. Ahir, per exemple, quan se li deia que ja tenia molts premis, va fer: oh, i més ben dotas econòmicament que aquest. Quan algú li va demanar que cantés va fer una mena de gorgorito i va dir que havia vingut a l'acte de civil. Va petonejar qui li demanava, va estrènyer màns a dojo i es va fer un munt de fotografies. Avui és fàcil fer fotografies, amb aquests telèfons imprescindibles del nostre temps. Ser famós i popular té un munt de servituds i de vegades t'alegres de no haver venut best-séllers ni rebut el Nobel, la veritat.

Em semblava ahir al vespre formar part d'una mena de versió amable de la pel·lícula que comentava en l'altre blog, El ciudadano ilustre, tot i que el nostre ciutadà il·lustre sabia molt bé on anava i era molt més proper a la gent que l'escriptor fictici de la pel·lícula. El sopar de les entitats és una celebració encisadora, et trobes molta gent coneguda i en veus molta que no coneixes de res i t'adones de com el barri està viu, malgrat els qui li canten les absoltes un dia sí i un altre també. Hi veus gent gran i gent jove, hi ha entitats incombustibles i d'altres que es fan i es desfan. Avui els plats i els coberts són de plàstic, la modèstia s'ha estés i això està molt bé, aquells sopars de l'Apolo em feien una mica d'angúnia. Els regidors de l'ajuntament acostumen a venir cada any, n'hem tingut de tota mena i no vull fer valoracions aquí, deixarem la política per a una altra ocasió. En temps gloriosos i electoralistes fins i tot havien vingut els alcaldes, el mateix que a la Mostra d'Entitats.

El Poble-sec ha estat en ocasions un barri poc estimat però crec que ara no és així. Hi havia gent que en volia marxar, per prosperar, però que després retornava a passejar amb nostàlgia per uns carrers els quals, de forma inevitable, canvien com canvíem tots i totes. González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare ja que l'havia portat al món i vist crèixer i com la seva filla, a qui veia canviar de forma irreversible. Això es pot aplicar als barris, I això ho noten sobretot els qui fa temps que no venen i copsen els canvis de forma sobtada. Els qui hi vivim ni ens n'adonem, com no ens adonem del creixement dels nostres fills i néts quan hi convivim. Ni de l'envelliment de la gent gran propera, és clar, quan fa temps que no veus algú de la teva edat penses en com ha canviat i ell ho deu pensar de tu. Serrat conserva un atractiu juvenil remarcable, tot pesa, i això es manifestava en l'embadaliment amb el qual se li dirigien noies ben jovenetes i de bon veure.

Ahir al vespre jo recordava Manuel Ausensi, que fa ser un fenòmen local semblant al de Serrat, del temps de la meva mare, les històries dels dos cantants, cadascun en el seu gènere, tenen alguns paral·lelismes però avui el jovent ja no deu saber ni qui era Ausensi, llevat dels aficionats a l'òpera retrospectiva. La valoració dels nostres personatges famosos forneix senyals d'identitat i jo seria molt més generosa amb això de les plaques que recorden on van néixer o viure. 

El paradigma dels famosos que van triomfar a casa seva ha estat Paco Candel, qui, per cert, va romandre sempre al seu barri i va col·laborar de forma activa en tota mena d'iniciatives diverses. Huertas Claveria, el torno a mencionar, li recordava aquest fet en una celebració, esmentant d'altres personatges coneguts que recordaven el seu barri però ara n'eren ben lluny, entre els quals, el mateix Serrat. Candel va manifestar que això no tenia cap mèrit, al seu barri hi vivia molt bé. La seva gent el va homenatjar sempre, premis literaris, biblioteca, escola, i avui, fins i tot té un gegant propi. Els indrets urbans grans no són un conjunt impersonal de cases, són tot un conjunt de barris vius i en ebullició que de vegades no es coneixen gaire entre ells. El mateix passa a L'Hospitalet, per exemple, una ciutat on vaig treballar molts anys i on els diferents barris tenen, cadascun, la seva personalitat.

Una nit inoblidable, vaja. I avui, la gran trobada. No em vaig retratar amb en Joan Manuel Serrat però ja veieu que el vaig retratar força. 

Copio aquí la informació de l'Amadeu Quintana a l'entorn dels sopars al barri, per la seva rellevància i pel fet que de vegades al formar part dels comentaris queden oblidades aquestes aportacions:

El sopar que s'havien fet al Hotel i que pagava l'Ajuntament eren per La Mostra d'Entitats, eren uns sopars que van anar molt be per mostrar a les autoritats la força i la cohesió del moviment associatiu del barri, el sopar d'ahir, es hereu dels sopars de Nadal que el Districte organitzava i que amb la crisi van desaparèixer. Els primers anys, el Premi Poble-sec el donàvem en el marc de la Mostra d'Entitats i amb l’ intenció de prestigiar-lo i busca’n un motiu de trobar-nos tots plegats varem pensar en traslladar-ho a un sopar al voltants de Nadal i amb el màxim d'entitats del barri presents.

Si la memòria no falla, aquest premi el va inaugurar en Salvador Escribà per la Salseta del Poble-sec en el marc de la XX Mostra d'Entitats que varem fer per primera vegada al mig del Paral•lel(vella reivindicació de les entitats del barri).

25 ANYS DE COORDINADORA, XERRADA DE 'CERHISEC'

Avui és darrer dimarts de mes i 'toca' xerrada de CERHISEC. Estará dedicada als 25 anys complerts per la COORDINADORA D'ENTITATS,  una entitat d'entitats que ha tingut un pes específic en la millora i evolució de molts aspectes actuals del nostre barri.