JAUME MIRET, BARÍTON, EVOCACIONS

 

A banda dels noms més coneguts i que encara recordem, pel Paral·lel van passar un munt d'artistes de tots els gèneres que, per motius diversos, avui estan més o menys oblidats. Al breu article que publico cada mes a Zona Sec vaig voler evocar el baríton Jaume Miret i, com que allà hi tinc poc espai, ampliaré una mica les referències sobre aquest cantant que he tret, sobretot, dels llibres de Miquel Badenas. 

Jaume Miret, segons testimoni d'aquest autor, era curt de cames, tenia el cap gros i el front sortit, un front que, en aquella època, en deien de zepelí. Va començar a actuar en els anys vint, al costat d'altres, així mateix poc recordats, com Maties Ferret. Malgrat el físic poc afavorit va ser un home famós per la seva elegància, i, a més a més de cantar, era un actor excel·lent, que es ficava a dins dels seus personatges i els feia absolutament creïbles. Un d'ells era el Vidal de Luisa Fernanda, i, en operetes com La viuda alegre vestia el frac amb una acurada exquisidesa. 

Vivia al carrer Roser, aleshores En Rosal, a tocar del Paral·lel. Era molt popular a dins i a fora de l'escenari. La sarsuela va ser molt viva  durant ben bé un segle i Miret va fer interpretacions inoblidables als grans clàssics del gènere: La Tabernera del Puerto, La del Manojo de Rosas, Marina, El Caserío... És una llàstima que no se'n programi de tant en tant, quan n'han fet, però, això sí, amb mitjans i recursos, el teatre ha omplert sense problemes. Segons Badenas Miret excel·lia a El Gato Montés, del mestre Penella, una obra molt difícil i, potser, per això, poc representada. Els barítons que se'n sortien millor eren Miret i Gorgé, sobre el qual he escrit en alguna altra ocasió, Gorgé era un cantant conflictiu que va aconseguir generar un boicot per haver malparlat dels catalans, cosa que va fer que s'hagués d'agenollar a l'escenari demanant perdó.

En l'escena final de El Gato Montés, en la qual moria a causa dels trets dels seus perseguidors, l'emoció que provocava Miret era tanta que la gent s'emocionava i plorava. Miquel Badenas ens explica una anècdota molt personal, en una ocasió en la qual Miret actuava al Teatro Circo Barcelonés, del carrer de Montserrat, ell el va anar a buscar amb un taxi, per tal que actués en un final de festa, en un local que tenien els alumnes i ex-alumnes de l'Antic Col·legi de Sant Josep de la Ronda de Sant Pau, escola a la qual havia anat el baríton. La festa homenatjava el director artístic de l'escola, el  senyor Fontanet.

Cal dir que el Teatro Circo Barcelonés va ser, durant anys, molt important, el tercer més important de Barcelona, després del Liceu i el Principal. Va tancar en ser expropiat, l'any 1944. Miret hi interpretava aleshores El Desfile del Amor i, com que no tenia temps de canviar-se, va al Col·legi anar amb el frac que duia al teatre. Badenas li va manifestar la seva admiració per l'elegància que mostrava i el baríton li va dir que havia de compensar el fet de no ser un home bell ni ben plantat, i que s'emmirallava en actors elegants, com Adolphe Menjou.

Miret va debutar a Madrid, on hi havia molta expectació, ja que era molt conegut. Quan va sortir a escena una dona va comentar en veu alta que era lletgíssim i el cantant, amb gran educació, li va dir que havia anat allà per cantar i actuar i no pas per enamorar-la. Va rebre una gran ovació per la seva resposta. Va actuar en diferents ciutats espanyoles i es poden trobar referències a hemeroteques, amb articles que remarquen la qualitat del cantant.

La crisi del teatre líric s'anava evidenciant i hi havia menys feina. Miret, separat de la seva dona des de la guerra civil, la qual vivia a Buenos Aires, va demanar-li de tornar amb ella. La senyora li va dir que si hi anava amb diners molt bé, altrament, res de res. Però, tot i no tenir diners, Miret se'n va anar a l'Argentina i sembla que la seva esposa el va rebre prou bé. Tenia fama de bon home, simpàtic i amb una gran personalitat. A Buenos Aires va continuar treballant i també es va guanyar la vida donant lliçons de cant. Va morir en aquella ciutat als setanta-quatre anys.

El Paral·lel, història d'un mite

Miquel Badenas i Rico

Pagès, 1998

L'ORGULL DE VIURE AL POBLE-SEC, UNA VIRTUT EN ALÇA

 

Com molts dels qui entreu en aquest blog ja sabeu, el Poble-sec compta ja amb un símbol que aplega molts símbols, una bandera. La bandera oneja en alguns balcons i terrats i ha estat molt ben acollida pels poble-sequins. Aquest diumenge, després de fer un volt per Montjuïc, gràcies al Jordi Goñi vaig conèixer el Jordi Lladó que és un de les ànimes, potser la principal, d'aquesta iniciativa.

Confesso que sóc poc amiga de símbols, banderes, escuts i la resta, però, en aquest cas, he canviat d'opinió i em sembla una molt bona iniciativa. Som un barri relativament nou, cent cinquanta anys, en comparació amb d'altres indrets que tenen un història molt llarga, son poca cosa. No hem estat mai 'poble apart' i el barri, tot i tenir una forta personalitat, per les seves característiques ha comptat amb molts canvis de població i totes les onades migratòries de la ciutat han passat pels nostres carrers. Els problemes de vegades no son res més que mostres de què els llocs son vius, com les persones.

En contra de l'opinió de gent que enyora passats inexistens o que creu que 'estem pitjor que mai', jo soc molt optimista i crec que puc tenir una perspectiva dilatada en el temps, ja que vaig néixer al barri, l'any 1948, i es pot dir que hi he viscut sempre, llevat d'un parell d'anys en els quals vaig viure al Baix Llobregat. 

He participat en diferents entitats del barri, he conegut èpoques millors i pitjors, alts i baixos, i he viscut temporades en les quals semblava que algunes persones del veïnat gairebé s'avergonyien de ser del Poble-sec i desitjaven guillar-ne aviat. És clar que hi havia d'altres factors, manca d'habitatge nou, dèficit escolar, escales sense ascensor ni aigua de diposit... Però també vanitat, fatxenderia, prejudicis. La gent que ha marxat, de tota manera, en general recorda amb enyorament l'època en la qual va viure als nostres carrers i es plany dels canvis que observa quan hi torna, quan el canvi és inherent a la vida i a la història.

El fet de trobar-se entre el Paral·lel i Montjuïc, que és una de les seves virtuts, no sempre es veia com un fet positiu. Recordem que Montjuïc va ser durant anys un indret amb molts barris de barraques, avui també els antics habitants d'aquells barris reivindiquen el seu passat i la seva història. I el Paral·lel d'abans, avui crec que mitificat, inquietava els benpensants i els carques. Molts orgulls s'han refet en aquestes darreres dècades.

Les cases s'han restaurat en molts casos. Hem descobert una arquitectura interessant, les escoles, que acullen una gran diversitat, han millorat exponencialment gràcies a la gran tasca dels equips pedagògics, i alguns problemes que tenim no son exclusius del nostre barri sinó que pertanyen a la majoria dels grans espais urbans M'agrada molt aixo de l'Orgull Poble-sequi, lema de la campanya que ha propiciat la bandera ja que és orgull, precisament, allò que durant anys ens va faltar, per molts motius. Tot i que s'ha de dir que sempre he conegut gent molt orgullosa de ser poble-sequina i viure al barri.

CERHISEC, entitat a la qual pertanyo des de fa més de vint anys, intenta recuperar la història del barri des d'una mirada realista, diversa i positiva. Per difondre aquesta història organitzem xerrades, itineraris, fem publicacions i col·laborem de forma voluntària amb tothom qui ens ho demana. Quan es coneixen les coses se les valora més a fons. 

Què és Orgull Poble-sequí?

És un localisme del barri del Poble-sec de Barcelona. Una plataforma sense ànim de lucre amb l’únic objectiu d’intentar potenciar l’orgull i enfortir el sentit de pertinença poble-sequí dels seus veïns.

Què és un localisme?

Allò que engloba ideologies, costums i filosofies polítiques i socials que prioritzen el fet local i la defensa de la cultura i la identitat d’una zona (cooperatives, comerç local, cultura popular, entitats).

Integrar la identitat local?

La identitat és una construcció personal que es basa en la integració d’actituds i valors que deriven de formar part de grups determinats (política, nacionalitat, regió, ètnia, religió, gènere, esport...). Aquesta identitat no es produeix només per pertànyer formalment a una col·lectivitat o a una regió, sinó pel fet d’integrar-la personalment i de sentir-se pertànyer aquesta. El sentit o sentiment de pertinença és el que conforma aquesta identitat (p.ex.= viure al barri o sentir-se poble-sequí poden ser dues coses complementàries o no).

Per què enfortir el sentiment de pertinença?

Aquest sentiment és fonamental perquè es desenvolupin processos de cooperació social per resistir les tendències a la fragmentació (individualisme, racisme, classisme, discriminació, violència...) i ajuda a construir consciència de vinculació, afavoreix les actituds participatives i de cooperació en el medi i la comunitat, i facilita el procés d'inclusió i la cohesió social. El sentiment de pertinença és un element positiu i mobilitzador en grups i comunitats.

Per què una bandera (símbol)?

Inicialment, perquè és la primera idea que ha sorgit per intentar aportar a l’objectiu de la plataforma. La mediació a través de signes (símbols) en la interacció entre les persones intervé en la identificació amb el lloc que habiten, ja que es desenvolupen processos d'identitat amb el mateix. Així doncs, els símbols, es converteixen en un element integrador de grup i de comunitat i contribueixen a la formació i manteniment de la identitat social local.

Per què ara i per què al Poble-sec?

Doncs el moment és aquest, i perquè no? La situació de pandèmia només ha fet que accelerar una situació preocupant i que ara fa més difícil encara la participació de la gent a les entitats, que estan molt tocades, i també a la implicació amb qüestions de la vida diària que afecten veïns i veïnes. La proposta és en positiu, a un barri amb molt potencial, amb les seves característiques particulars, amb entitats potents i associacions canyeres i una massa social suficient per intentar ampliar-la i sumar.

Visca el Poble-sec!

Les imatges d'aquest entrada les he manllevat dels espais:

https://orgullpoblesequi.blogspot.com/

https://www.facebook.com/Poblesequi/

COMIATS, POESIA, EXCURSIONISME: ADÉU A LA ROSA MILÀ

 

Ahir vaig anar al comiat de la Rosa Milà, dona activa i d'empenta, durant molts anys secretària del Foment Excursionista de Barcelona. Aquesta entitat celebra enguany el centenari i amb aquest motiu s'estan preparant diferents actes. El Foment va néixer al Poble-sec, si no vaig errada, i va estar molts anys a la Gran Via, a l'edifici on hi havia l'Acadèmia Alpe i, als baixos, uns billars molt coneguts. Resistir en aquell edifici quan ja els havien desnonat va possibilitar que, gràcies a la indemnitzacio, el Foment pugués adquirir el local del carrer Creu de Molers. El marit de la Rosa Milà, Lluís Domingo, ja traspassat des de fa alguns anys, va ser president de l'entitat, també, durant molts anys, era també una persona molt estimada.

Enguany la societat ha canviat molt i probablement no s'ha reconegut la tasca ingent dels centres excursionistes en molts camps, un dels quals la conservació i difusió de la nostra llengua, en temps difícils, molt més difícils que el present. Una activitat que durant anys va organitzar el Foment va ser una misa annual, en memòria dels excursionistes que havien mort durant l'any. Crec que es va començar a celebrar amb motiu d'un accident de muntanya en el qual va morir un soci de l'entitat. 

Nosaltres ens vam fer socis del Foment quan aquest va venir al barri. Deu fer uns vint-i-cinc anys ja que vaig anar a les celebracions del setanta-cinc aniversari, a unes inoblidables excursions en les quals es col·locaven unes plaques al cim més alt de cada comarca, es llegien poemes i es feien un munt de coses. 

La missa dels excursionistes aplegava gent de molts centres, se celebrava un acte cívic amb xerrada interessant inclosa, un dinar, i la missa l'oficiava, gairebé sempre, l'admirable pare Botam, encara viu i en actiu, per cert. Cada any s'elaborava una tarja preciosa, amb la imatge obra d'alguna artista plàstic i un poema. Els poemes els sol·licitava la mateixa Rosa a diferents poetes, impressiona com, al costat de gent poc coneguda, van escriure poemes per a aquell acte gent com Joan Oliver, Espriu, Brossa, Olga Xirinacs i molts més. Seria interessant recollir en alguna publicació aquelles imatges i aquells textos, i amb fotografies dels llocs on es van celebrar aquelles misses, sempre a santuaris muntanyencs diversos, molts dels quals poc coneguts.

Avui el mon excursionista ha minvat en participació i associats per molts motius. Al Foment hi ha un grup coratjós que encara el fa rutllar i amb un gran entusiasme està organitzant el centenari. La missa fa anys que no s'organitza, cal dir que l'organització era complexa i calia fer molta feina. Crec que la celebració anava molt més enllà del tema religiós, no cal ser creient per participar en aquest tipus d'actes que tenen un gran simbolisme i agermanen creences diverses i fins i tot no-creences.

Ahir, al comiat de la Rosa, la tarja recordatori, per desig d'ella mateixa, duia una d'aquelles precioses imatges i un poema de l'any 1982, de l'Olga Xirinacs, si fa no fa de la mateixa generació, escriptora que ja he manifestat en molts casos que admiro i que crec que no té, encara, el reconeixement que mereix. Porto uns dies escrivint sobre gent que ha mort aquests dies, al capdavall tots i totes hem de morir i defugir el tema és absurd encara que, de forma ben humana, no agradi pensar-hi gaire. 

Fa onze anys, pel desembre, va dedicar a CERHISEC una xerrada al Foment, que vaig organitzar, la Rosa va col·laborar amb mi, i d'aquella xerrada és la fotografia que penjo en aquesta entrada. També vaig escriure un d'aquells poemes de les targes publicades amb motiu de la Missa dels excursionistes.

Ahir la Blanca, secretària actual del Foment, molt emocionada, em va explicar el molt que la Rosa Milà havia col·laborat amb l'entitat, amb motiu del tema del centenari. Jo pensava, ahir, a l'acte del tanatori que morir havent fet una llarga vida activa, acomboiada per família i amics, -tenia dos fills, dos néts i dues nétes-, té un gran valor malgrat el buit que, de forma inevitable, deixen els qui marxen. Un dels seus poetes preferits, per cert, era Joan Oliver, poeta del qual ahir en van llegir dos poemes.

ADÉU A MARIA TERESA GIMÉNEZ (1928-2021)

Ha mort, aquests dies, la pedagoga musical i director de corals infantils Maria Teresa Giménez i Morell. No sabia fins fa pocs anys, quan el company de CERHISEC Josep Fabra la va mencionar en la seva xerrada sobre gent rellevant del barri, que tenia forts vincles amb el Poble-sec ja que vivia al barri de La França Xica. Fabra ha escrit un sentit obituari que es publicarà a la propera edició de Zona Sec.

El que sí tenia molt presents eren els molts cançoners i guies per a mestres on, sola o fent equip amb més gent, havia contribuït a la difusió del cant coral infantil. En tinc uns quants, a casa, i els havia fet servir sovint a l'escola, en una època en la qual no existien els especialistes i les mestres de primària, aleshores d'EGB, havíem de fer de tot una mica. Tot i que mai no he cantat massa bé m'agradava cantar i fer que els nens i nenes cantessin sovint.

Maria Teresa Giménez i Morell havia nascut a Barcelona l'any 1928. L'any 1966 va ser una de les fundadores del Cor Llevant de Barcelona, va ser professora d'Expressió Musical a la Universitat Autònoma, en una època en la qual la formació dels mestres va esdevenir capdavantera, en aquella universitat. L'any 2008 va rebre el guardó Felip Pedrell i d'altres reconeixements per la seva tasca en el camp de la promoció i difusió del cant coral. L'any 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi, acte del qual he trobat una de les poques fotografies d'ella que podem veure a la xarxa.

Se la considera una figura cabdal i emblemàtica pel que fa a l'impuls del cant coral infantil als Països Catalans. Va dirigir durant molts anys el  cor infantil de la Coral Sant Jordi, 'L'Espurna', fundat l'any 1966, en uns temps difícils pel que fa a l'educació musical a l'escola. Va dirigir fins fa poc temps la Coral Mata de Jonc, formada per pares i mares dels antics cantaires de les corals Esquitx i Espurna.

Jo creia que en alguns actes musicals d'aquests dies, com ara el tradicional concert de San Esteve, al Palau, en farien alguna referència però, res de res, que jo sàpiga. Els diaris catalans han escrit quatre coses i para de comptar.  Al menys és a viquipèdia, en una breu entrada que caldria actualizar. Probablement quan el tema de la pandèmia millori la seva família i amics faran algun acte d'homenatge i per part de CERHISEC li dedicarem una xerrada.

Sobre el tema de les virtuts del cant coral pel que fa a les activitats de la gent gran podeu llegir una interessant entrevista en aquest enllaç:

https://firagran.com/maria-teresa-gimenez-apuntar-se-a-una-coral-quan-et-fas-gran-tobre-un-nou-mon-de-possibilitats/

BON NADAL I BONA ENTRADA D'ANY!!!

 

EVOCACIÓ SENTIMENTAL I HISTÒRICA DEL POBLE ESPANYOL

 

Dimarts, dia 14, faré una xerrada en el marc de la programació de CERHISEC sobre la història del Poble Espanyol. Hi ha unes quantes circumstàncies que amb tota probabilitat en perjudicaran la difusió: la proximitat de la festa de Nadal que fa que pel desembre haguem d'avançar sempre la data tradicional, el darrer dimarts de mes, o el fet de ser tot just la segona que farem en format presencial.

A la darrera, la del Jordi Artigas sobre la immensa figura de Frègoli, vam tenir problemes per tal que fos, a la vegada, presencial i online. L'assistència, malgrat la grapa del tema i l'excel·lència del conferenciant, va ser minoritària. Personalment no m'agrada fer les xerrades en les dues modalitats, no pots estar pendent del públic online i del presencial, a banda dels aspectes tècnics, que es compliquen en moltes ocasions. 

En tot cas, de moment, he decidit fer-la presencial, si cal es pot recuperar i repetir mes endavant. I, per acabar-ho d'adobar, això de la sisena onada i la represa de la pandèmia.

I això que a mi m'agrada molt la modalitat online, permet fer les coses des de casa i arribar a molta més gent, tot i que, evidentment, la presencialitat té el seu què però el tema de la COVID ha perjudicat la vida social i les rutines de la gent. I, encara més, quan vam començar amb les xerrades, fa uns vint anys, venia molta gent més gran que jo, que, a banda de ser una clientela entusiasta, ens aportava molta informació viscuda, sobre el passat del barri. Moltes d'aquelles persones han mort o no estan en condicions de venir, la vida passa i no s'hi pot fer res. Per altra banda no sé quin interès real pot tenir, avui, el tema d'aquest indret, per a mi màgic i emblemàtic, de Montjuïc, per on ha passat la relativament breu història contemporània.

A l'Arxiu fotogràfic es va fer fins l'abril de 2021 una exposició sobre el singular viatge que quatre personatges de pes, Utrillo, Nogués, Reventós i Folguera, van realitzar per tal de recollir fotografies i dibuixos per a la construcció d'aquest poble, sense espai ni temps, com l'ha definit la historiadora Soledad Bengoechea en un interessant article que podeu trobar per la xarxa. 

https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/05/19/el-pueblo-espanol-de-montjuic-una-ciudad-evocada-sin-espacio-ni-tiempo-por-soledad-bengoechea/

Bengoechea té publicat un llibre molt complet, Els secrets del Poble Espanyol, 1929-2004, Criteria, 2004, patrocinat per PEMSA, que gestionava aleshores l'espai. De fet li havíem demanat de fer-nos la xerrada sobre el tema abans de tot això de la pandèmia, però tot va quedar en suspens per raons òbvies. No descarto fer-la venir en una altra ocasió, quan tot estigui més encarrilat i pugui garantir l'assistència d'un públic més nombrós.

Aquest llibre és ple d'informació, fotografies, referències i anècdotes. Ja té més de deu anys i, malgrat les crisis, el Poble Espanyol ha revifat i s'ha reinventat altra vegada. Els diumenges hi ha gairebé sempre activitats per als infants, per exemple. Vaig ensopegar-me amb aquest llibre o, més aviat, ell em va trobar a mi, als Encants de Sant Antoni. 

El Poble està molt lligat al tema de l'Exposició de 1929 però aviat va tenir vida pròpia. De tant en tant hi vaig, tot i que l'entrada no és barata, però cal dir que s'aprofita el pagament i, a banda d'això, hi ha ofertes i festes puntuals en les quals s'hi pot anar de franc o gairebé. És un lloc adient per passejar, comprar, badar, dibuixar, pintar, fer fotografies, menjar... Hi he anat en moments multitudinaris, com ara amb ocasió de la Festa Mexicana de fa pocs anys, hi havia anat amb els infants de l'escola, a fer tallers i veure alguna cosa al teatre, hi he anat amb la família i sola, va ser un dels pocs indrets on vaig entrar quan es va començar a obrir l'aixeta del desconfinament, en aquella ocasió em van anotar totes les dades personals, per si un cas, però em van cobrar una entrada modesta.

Explicar les moltes coses que hi han passat seria com voler agafar aigua amb un cistell. Avui compta amb el valor afegit del museu Fran Daurel que ja justifica la visita. A l'Arxiu fotogràfic es pot veure l'exposició virtual sobre el viatge dels anys vint del segle passat, amb l'objectiu de recollir informació, per part dels quatre personatges mencionats, cadascun dels quan mereix article apart. Al mateix Poble Espanyol hi ha, enguany, una exposició fotogràfica sobre la seva construcció. Una moderna web ofereix informació sobre les coses que s'hi fan, actualment amb motiu de les festes nadalenques. 

https://ajuntament.barcelona.cat/arxiufotografic/virtuals/un-viatge-fotografic

https://www.poble-espanyol.com/

XERRADA SOBRE FREGOLI, CANVI DE DATA!!!! ARA, DILLUNS, 29 DE NOVEMBRE!!!

 

A causa de la prevista vaga de funcionaris interins la xerrada sobre Fregoli, a càrrec de Jordi Artigas, la hem traslladat al dilluns, dia 29 de novembre.

Us hi esperem!!! També s'ha avançat l'inici a causa dels nous horaris de les biblioteques, a dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!