Fa una temporada, relativament breu, en la qual sovint llegeixo i escolto gent, de vegades fins i tot gent coneguda en algun àmbit, periodisme, teatre, que es queixa de què ens volen fer fora de casa. Ens volen fer fora de casa als poble-sequins i poble-sequines, és clar. Aquest procés que sembla imparable i que ha fet de Barcelona un destí turístic d'èxit té les seves servituds, contra les quals sembla que s'estan desvetllant moltes protestes, algunes de les quals em semblen justes i d'altres, potser no tant.
De tot plegat ja fa temps que en diuen gentrificació, una paraula que, com tantes altres, hem manllevat de l'anglès, tot i que de l'anglès de la Gran Bretanya, que sempre sembla més fi que no pas el del Estats Units. El va inventar, segons sembla, la sociòloga Ruth Glass, l'any 1964, en explicar el que s'esdevenia en un districte londinenc, Islington. El fenomen no és tan sols urbà, es dóna així mateix a les zones pintoresques, rurals, on apartaments i hotels més o menys de categoria transformen el paisatge i el capital humà. És clar que en moltes ocasions els poblets pintorescos ja feia temps que davallaven vers la despoblació, per molts motius.
Un dels efectes negatius de la gentrificació, que també en té alguns de positius lligats a la rehabilitació d'edificis, monuments i espais diversos, és que (copio de la viquipèdia):
redueix el capital social de l'àrea afectada. Les comunitats tenen uns vincles molts forts amb la història i la cultura del seu barri. Si es provoca que els veïns d'una zona gentrificada hagin de marxar, el capital social de l'àrea se'n ressent.
És així al nostre barri? Si i no. Moltes vegades qui més protesta no és pas el resident de tota la vida, tot i que això de tota la vida és relatiu, lligat a la longevitat de cadascú. El nostre barri, a més a més, és relativament modern, lligat al creixement de Barcelona a partir de finals del segle XIX. Jo puc dir que sóc de tota la vida, ja que hi vaig néixer i espero morir-hi, tot i que avui t'acostumes a morir a l'hospital o a una residència per a vellets i velletes. Residència que en molts pobles on s'ha instal·lat aconsegueix que la gent no hagi d'anar lluny a acabar la vida però que a Barcelona és molt diferent ja que, per exemple, ningú no et dóna cap prioritat territorial a l'hora de triar residència pública al teu barri, que jo sàpiga, i això si és que al teu barri n'hi ha de suficients. No és com les escoles, ni de bon tros.
Moltes vegades qui protesta és un nou vingut de fa deu, quinze anys, que va aterrar al barri quan aquest es començava a posar de moda i a qui potser ja havien foragitat del d'origen a causa dels preus, preus que potser aleshores no anaven tan lligats al turisme com a la pujada de preus a causa del suposat prestigi que el barri antic havia assolit, cas de Les Corts, Sarrià, Sant Antoni o l'Eixample, en general.
Els vincles forts amb la història i la cultura del barri em temo que els tenim poca gent, i una mostra seria la participació a CERHISEC, per exemple, sigui com a persona activa o com a públic assistent a les xerrades. Algunes persones que assistien a les nostres xerrades al principi, de l'edat dels meus pares, han mort o ja no poden venir, potser perquè estan en una residència llunyana, qui sap. No hi ha hagut una gran renovació, la veritat.
He viscut, ja ho explicat d'altres vegades, etapes molt diferents al barri. Un barri que, amb poques i notables excepcions, ha estat molt poc estimat pel veïnat, potser perquè sempre va tenir un caràcter d'acollida, d'acollida de gent humil i pobra, les aspiracions de la qual eren anar a viure a un lloc millor. Tot i que això de millor és relatiu podria dir que el primer pas per a millorar immobiliàriament era anar a raure a Sant Antoni, i, sobretot l'Avinguda Mistral era el paradigma del desig dels poble-sequins amb aspiracions fins i tot modestes.
La meva mare va somniar tota la vida amb un piset a l'Avinguda i això que aleshores no estava tan maca com ara, malgrat l'excés de presència canina, tot s'ha de dir. Encara recordo quan la propietària de la popular merceria de Blasco de Garay, avui tancada i dipòsit de material de la resistent drogueria Campanera, va anar a viure a un pis nou, a la cobejada Avinguda Mistral reformada. Des que la família el va comprometre, abans del final de les obres, fins que no hi van anar a viure, els preus s'havien incrementat de forma exponencial. Parlo, gairebé, de la prehistòria.
A Sant Antoni, amb pisos més nous, un bon mercat, escoles i comunicacions adients, els preus es van disparar fa anys. Tan sols de travessar el Paral·lel pagues i pagaves una bona picossada més per metre quadrat. Encara més, de Blasco de Garay cap a la Plaça d'Espanya els preus eren i són encara més cars que cap al costat de port, això avui ha canviat, ja que la zona de les Hortes s'ha urbanitzat i modernitzat, però encara és una mica així i si mai heu mirat de comprar un pis pel barri us n'haureu adonat de seguida. Em temo que amb l'arranjament del Mercat de Sant Antoni la zona esdevindrà encara més cara i turística, de grat o per força. De fet tan sols cal recordar com era el carrer Parlament fins fa quatre dies i com s'ha convertit en un tres i no res amb una zona de bars de jovent, amb llibreria inclosa, encara bo.
Curiosament, malgrat la tendència dels poble-sequins en anar a Sant Antoni a comprar o a participar en esdeveniments diversos, sempre hem format part de districtes diferents, gràcies a la miopia municipal a l'hora de fer ratlletes al mapa de la ciutat. Resulta que hem d'anar a Hostafrancs quan es fa algun acte del districte i coses així. A les biblioteques trobes informació sobre actes del mateix districte i, per exemple, a la Joan Oliver no hi acostuma a haver, per aquest motiu, informació sobre el que es cou al nostre barri.
L'antic arxiu del barri, de breu durada, ha anat a raure a Hostafrancs i l'estat i situació actual de l'arxiu del districte també seria susceptible d'una anàlisi en profunditat. Quan recordo l'antic, a l'entranyable caseta que es troba al costat de les Cotxeres de Sants, i que ara no sé a què es dedica, amb aquell voluntariat de la tercera edat del qual m'hauria agradat formar part en jubilar-me i que encara no sé perquè es va suprimir, em venen basques nostàlgiques. No entraré a fons en el tema perquè no el conec però crec que pagaria la pena que algú ens en fes cinc cèntims.
Els ans vuitanta van ser terribles per al Poble-sec. Eren els anys de la droga, de la despoblació, de la fatxenderia. Una dita popular que avui ha estat superada pels anys i els nous canvis assegurava que la gent, durant els seixanta i setanta volia ser lliure, durant els vuitanta, ric, i a partir dels noranta, tenir bona salut. Tot aquell món de la droga dura, potser lligada a l'enriquiment general, ha estat poc estudiada. Una víctima de les circumstàncies, del nostre barri, va ser l'actriu Lali Espinet, sobre qui he escrit en alguna ocasió.
Fa poc va contactar amb mi un xicot de l'edat dels meus fills que em va explicar coses d'ella i del director Eloy de la Iglesia, sobre el qual està escrivint, no sense entrebancs diversos i silencis espinosos, un assaig. Són aquells uns anys que semblen superats i oblidats però van deixar moltes tragèdies al darrera, en totes les capes socials, és clar, però molt més doloroses i nombroses en els sectors populars en els quals la crisi econòmica havia fet forat sense manies. Víctimes, per cert, que ningú no mitifica, com passa amb d'altres de més categoria social i cultural. La memòria històrica i social és parcial i lligada a interessos diversos, interessos situats a la dreta però també a l'esquerra, hi ha coses sobre les quals hi ha una mena de consens generalitzat en no tocar-les gaire.
Durant els setanta hi havia hagut una certa revifalla poble-sequina, amb la democràcia i els moviments veïnals. Molta gent d'aquells moviments veïnals tan sorollosos, amb notables excepcions en la militància, va guillar aviat del Poble-sec. Les botigues es tancaven, cal dir que les traves que l'ajuntament posava als botiguers vells per mantenir-les eren excessives, no es veien criatures pel carrer i hauríem d'esperar els canvis produïts per les Olimpíades, que també van tenir ombres però així mateix llums irrefutables, i sobre els quals us parlarà el Josep Guzman a la propera xerrada de CERHISEC, per tal que la cosa canviés.
A més a més ens va venir tota aquesta gent de fora. Al barri sempre havia vingut gent de fora, tan sols que ara la procedència era molt més llunyana. Si durant el passat recent havia inquietat la xarnegada i, abans la murcianada, als residents més antics, que segurament també havien estat immigrants, ara la cosa es complicava i de vegades el darrer immigrant és qui més s'inquieta amb els nous. Com cantava la Trinca: i jo ja li dic xarnegos/ en els que han vingut més tard. Vaig escoltar una vegada a l'enyorat Paco Candel parlant de l'arribada de sudamericans, magrebins, paquistanesos i la resta i deia, amb la seva saviesa popular: ara ens hem adonat de què els catalans i els andalusos ens assemblen més del que crèiem.
A poc a poc, com sol passar, ens hem adonat de què amb la resta del mon també ens assemblem molt més del que pensàvem, ves. Amb la nova immigració van arribar criatures, els adults del futur, i tot i que la gent fina, quan en una escola hi veia massa canalla estrangera canviava els seus plançons a la privada concertada, privada concertada la qual, al nostre barri, també va acollir de seguida gent de fora sense cap mena de reticència, al capdavall i no pas sense que restin prejudicis diversos, es va anar convivint en pau, aquí i a Palafrugell. La integració és molt evident i positiva a les escoles primàries, gràcies al gran esforç del professorat del sector, però a secundària, de vegades, el tema s'espatlla per molts motius, i caldria també tenir-ho en compte.
La gent que feia anys que havia guillat del barri cap a llocs més bonics, més amables, més fins o més fatxendes, quan tornava de visita es quedava astorat dels cavis, bars sorollosos, gent de fora... La memòria és molt traïdora i selectiva, el barri no va ser mai Beverly Hills i en honor a la veritat passada pel sedàs de la meva memòria de iaia, diria que més aviat s'ha millorat des d'aquells vuitanta. Escolto cada cinc anys, més o menys, afirmacions contundents i apocalíptiques sobre la degradació del barri. Passen fets delictius a tota la ciutat però quan s'esdevenen pels nostres carrers es magnifiquen mentre que quan passen a Sant Gervasi o a Olot es minimitzen o així m'ho sembla.
Quan escolto persones de la darrera volada que proclamen les excel·lències poble-sequines i el seu amor novell als nostres carrers m'amara l'escepticisme, penso si faran anys al barri, he vist molts amors inconstants. Fa, com qui diu quatre dies, he vist marxar del barri gent de qui no ho hauria dit mai. El motiu? Han venut el pis força bé, han trobat un lloguer acceptable a un poblet bonic, coses així. En el fons hi ha un pòsit de prejudicis que ni ells mateixos, amb poques excepcions, voldrien admetre. Cal tenir en compte tot això quan es fan afirmacions poc aprofundides i sovint gratuïtes sobre l'estat de la qüestió, això de la gentrificació, l'excés d'establiments hotelers i de cafeteries i coses així. A Sant Antoni, per cert, també es queixen de que no troben pisos assequibles la gent de tota la vida, obviant que els preus d'aquell barri ja fa molts anys que estan pels núvols, cosa de la qual els de sempre fins i tot se sentien orgullosos.
Simplifico i generalitzo molt, ja ho sé. Tothom té dret a viure on vulgui, si pot i el deixen, o així hauria de ser. Si fos possible es podria fer un estudi seriós donant uns quants milions a unes quantes persones del barri triades a l'atzar i potser comprovaríem com el seu amor a l'indret va lligat a l'economia. Una de les constants de l'enriquiment i l'ascensió social és canviar de barri i això no tan sols passa al nostre, hi ha gent de Sant Antoni que també ha fet bitlles i ha anat ciutat amunt, cap a la Diagonal.
Una mestra finolis que vaig conèixer i avui és morta, bona persona però amb certa fatxenderia classista inconscient, em va assegurar en una ocasió, fa anys, que a Barcelona, tot allò que no es trobava per damunt de la Diagonal, ella vivia per allà dalt, no tenia cap mena de categoria. Oh, vaig dir, jo visc a baix de tot, a tocar del Paral·lel. Em va dir, en castellà, que pels meus verals tot era gentuza. Com que em vaig posar a riure i ella m'apreciava i es va adonar dels seus excessos verbals, va afegir: pero tu eres un diamante en bruto.
Podria explicar moltes anècdotes sobre la visió del barcelonins amb aspiracions sobre el nostre barri. En una ocasió vaig anar a presentar un llibre meu a una associació cultural de senyores benestants. He de dir que el públic era eclèctic, amable i considerat, fins i tot em van comprar algun exemplar. En acabar vaig comentar a la responsable de l'associació que si volien els podia organitzar un itinerari pel meu barri, una part de la història de la novel·la passava pels nostres carrers, i em va dir, simpàtica però contundent, oh, no, que no veus d'on venen totes aquestes senyores, com vols que vagin per allà?
En honor a la veritat he de dir que a tot arreu he trobat gent de tot, que hi ha persones del Poble-sec que no trepitgen mai el Raval ni barris suburbials de la perifèria pel mateix que hi ha qui no vindria mai al nostre barri, per prejudicis. He escoltat en veus poble-sequines allò tan repetit de què les escoles baixen el nivell quan tenen molta immigració, quan entre la gent de la immigració d'on sigui hi ha també de tot. Vaig treballar molts anys a L'Hospitalet i encara em sorprenen afirmacions absurdes sobre aquesta ciutat tan propera i tan desconeguda, diversa i amb un munt de barris diferents. Una ciutat que ha millorat molt amb el temps i amb racons ben bonics. Hi ha qui utilitza el nom de L'Hospitalet, encara, com a sinònim de ciutat sense llei o de lloc remot i poc amable, què hi farem. En honor a la veritat s'ha de dir que sobre Barcelona, en general, també s'escolten penjaments diversos per les comarques, tòpics sobre solituds urbanes, estrès crònic i d'altres bajanades.
A les escoles públiques del barri els ha costat molt assolir un prestigi reconegut, funcionen molt bé però poca gent n'és conscient i les seves directores van haver de respondre fa un temps, amb contundència, a la carta d'una persona, per cert, estrangera, però estrangera-europea, que en deia penjaments, queixant-se de què al seu fill no li hagués tocat anar als Tres Pins o al Bosc, escoles a les quals el valor pedagògic se'ls suposa d'origen i la situació geogràfica de les quals fa que el nombre d'immigrants sigui molt menor, aspecte que també caldria valorar i millorar per tal de fer un repartiment just i equitatiu.
Sempre es parla de les concertades quan es fa referència al nombre d'immigrants però diria que les Monges del Sortidor tenen molta més immigració que el Bosc, per exemple. Hi ha públiques i públiques i com que el tema va lligat al barri i mai s'ha intentat barrejar és el barri o la situació en el mateix barri, més aviat, el que discrimina. En tot cas faríem bé en no repetir tòpics redundants i absurds sense tenir a mà estudis seriosos sobre tot plegat, estudis inexistents ara per ara.
La memòria és selectiva i traïdora. Podria fer un recull de textos diversos sobre el Paral·lel i el Poble-sec, des dels anys vint fins ara, on sempre es percep l'enyorament d'un passat romàntic, igualitari, fraternal i impossible, amb veïns ben avinguts, festes de carrer esplèndides, bona gent a prova de bomba (literalment parlant) i berenars idíl·lics als Tres Pins. Un passat que s'ha perdut i diluït en un present decebedor. Un personatge d'una novel·la de Ruth Rendell respon a algú que si tens una cama en el passat i l'altra en el futur et pixes en el present. Pot sembla una frase una mica grollera però em sembla ben trobada i molt gràfica.
Fins i tot els antics habitants d'alguns sectors de barraques idealitzen aquell passat, com vaig poder comprovar en un d'aquest itineraris que ara proliferen per tot arreu. I és que més enllà d'on vius tot depèn de amb qui vius i un infant, si la seva família és afable i normaleta i a l'escola no es fiquen massa amb ell, tindrà bons records de la infantesa, en general, i fins i tot aconseguirà oblidar els mals moments o els professors, parents o amics, més o menys lamentables amb els quals es va ensopegar. Una altra cosa és que la memòria sigui fidel a la veritat, ja es tracti de la individual o de la col·lectiva. I un dels aspectes més manipulables és la informació gràfica, la fotografia o la filmació, d'on són absents les pudors i les olors i que ens pot mostrar el millor o el pitjor del passat i fins i tot del present, segons convingui als qui les publiquin i a aquells que les encarreguen, vaja.
En el fons de tot rau el tema, indefugible, del pas del temps. Ens agrada pensar que van viure una joventut i una infantesa amb aspectes positius que no estan, avui, a l'abast dels infants i dels joves del present. Per això, quan et fas gran, els canvis destorben, mentre que quan ets jove resulten excitants. Els infants i joves d'avui enyoraran també el seu passat poble-sequí, l'escola, els companys, la biblioteca, els castellers, les festes majors, i el que sigui. No sabem com serà el seu futur, per més previsions que puguem fer sempre ens equivocarem i, en tot cas, ni tan sols podrem comprovar si les nostres previsions van resultar encertades.
%20(1)%20copiar.jpg)
