dilluns, 26 de novembre del 2012

DEMÀ, XERRADA DE CERHISEC, 'EL PAYO CHAC'



Per problemes personals del conferenciant que havia de fer la xerrada d'aquest mes dedicarem la sessió de CERHISEC de demà, dimarts, a veure el documental JACQUES LEONARD, EL PAYO CHAC. Més informació sobre Jacques Leonard aquí.

Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, de 19:3o a 21:00.

dimarts, 13 de novembre del 2012

EL POBLE-SEC, TERRA D'ESPORTISTES








Em sap greu no ser ni aficionada ni entesa en esport. Malgrat tot, la darrera xerrada de CERHISEC dedicada al club de futbol nostre, que va conèixer una època d'esplendor durant les dècades dels 50 i 60, època que ha deixat  una gran empremta en molta gent, em va fer reflexionar sobre l'oblit en el qual hem tingut i tenim els esportistes importants que van tenir relació amb el barri o hi van néixer.

Quan hem penjat plaques commemoratives hem pensat en personatges diversos però constato que encara no en tenim cap record  visible que homenatgi esportistes importants, algun dels quals encara vius, afortunadament. Potser el més emblemàtic, de la meva època, ha estat Ferran Olivella, el gendre del rellotger. Però pel Poble-sec en van passar d'altres, com Parra, de l'Espanyol, i molts anys abans Llorens. En les xerrades sobre els bombardeigs de la Guerra Civil molta gent recordava Llorens, ferit, ajudant la gent del barri, salvant criatures. Malgrat això encara està per elaborar una xerrada sobre aquest personatge entranyable.

També hem tingut figures destacades en d'altres esports, com l'atletisme, en el qual la figura poble-sequina més important ha estat Gregorio Rojo. En una ocasió vam parlar sobre la boxa i potser caldria anar recuperant les biografies d'aquests esportistes de primera categoria abans el temps no n'esborri el record. Personalment no em veig capacitada per fer-ho, no entenc un borrall de futbol ni de res relacionat amb la temàtica esportiva i em temo que una mala professora de gimnàstica em va frustrar quan anava a escola provocant el meu rebuig actual al tema.

La darrera xerrada, que, per cert, va comptar amb poc públic, em va mostrar tot un món emblemàtic, familiar, recordat per un gran nombre de persones per a les quals aquella activitat va ser la més important durant la seva infantesa i joventut. Una persona que va assistir a la xerrada, aportant gran nombre de material gràfic, va ser Paco Virgós, que m'ha fet arribar aquesta fotografia i el comentari del qual sobre les persones que hi surten copio literalment:


Te paso esta foto, del Infantil del P.Seco, creo que es la mas antigua que tengo de la era moderna.
Y, ahora que se habla tanto de cantera en ella hay tres jugadores que fuimos titulares indiscutibles, del primer equipo,(García, Virgós y Corominas), y algunos más que también debutaron, aunque no tuvieron tanta continuidad,(Nebot,Roldós,Mauri,Siles,Notario,Ibañez), creo recordar.

Equipo Infantil  (Plantilla) Tempo. 1960/1962.
De pie:
Andrés, Nebot, García, Pascual,(DEP),Roldós,Corominas, Alfredo.
Agachados:
Mauri,Virgós,Siles,Company,Notario, Ibañez, Colomer


El senyor Virgós i d'altres assistents a la xerrada van recordar uns temps on EL FUTBOL, per a ells, no era el Barça, ni el Madrid, ni l'Espanyol sinó EL POBLE-SEC. Tant de bo la revifalla que darrerament ha fet el club compti amb un futur proper tan excitant com aquell passat. 

A les fotografies també podeu veure un parell d'imatges de la xerrada, amb Josep Guzmán parlant del tema. Vam descobrir, a més, que existia un himne en català dedicat al club i moltes més coses interessants que demanen una nova xerrada futbolística de forma urgent.

Pel que fa a les plaques diverses que evoquen personatges i  fets, crec que som molt gasius a l'hora de penjar-ne, hauríem de prendre exemple d'un barri tan saleroso i popular com el de Triana, a Sevilla, on boniques rajoles recorden toreros, cantants, escriptors, artistes, modistes, sabaters i tota mena de professionals lligats a l'indret. 


dimarts, 30 d’octubre del 2012

CERHISEC, AVUI: LES GRANS FITES FUTBOLÍSTIQUES DEL BARRI, EN ELS ANYS 50 i 60



1957-58: UD Pueblo Seco, Serrat, Baltasar, Visens, Forcadell (entrenador), Ferré, Boada, Bonell, Delgado, Misa, Torres, Fontanals, Sales II y Fuentes. (Font, aquí)


JORNADA DE HOMENAJE DE LA U.D. PUEBLO SECO A SUS JUGADORES

El popular club de fútbol del sector barcelonés de Pueblo Seco dedicará hoy, domingo, una jornada futbolística de homenaje a sus jugadores por el reciente ascenso a Tercera División....


El futbol va ser, durant molts anys, importantíssim al nostre barri. Evocarem l'època de l'ascens a Tercera Divisió i d'altres èxits remarcables dels nostres jugadors en aquells anys tot recordant també futbolistes emblemàtics, avui potser excessivament oblidats.

Com sempre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca del carrer de Blai!!!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

EL NOSTRE PARAL·LEL




El CCCB inaugura ben aviat una exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil. Aquell Paral·lel és un mite poc conegut però molt més conegut, malgrat tot, que el Passeig de Gràcia de l'època, també ple de teatres, això sí, de més categoria. Em sembla molt bé que es reivindiqui l'Arnau i que es demani que s'intervingui d'alguna manera en el tema de l'antic Talia però per ser una mica justos també caldria demanar que el Principal de la Rambla revifi d'una vegada.

Hi ha una gran part d'història oculta i de personatges desconeguts, d'aquells anys, que es recuperen amb comptagotes i de forma parcial. Els grans protagonistes ja no poden puntualitzar res, tots són morts. El Paral·lel d'abans de la guerra no va ser tampoc una cosa monolítica i inalterable, jo crec que devia començar sent un espai atrotinat ple de barraques de fira, semblants a aquestes que es mostren a la genial Blancanieves de Berger, per arribar a la seva plenitud cap als anys 20 i anar després reconvertint-se en tota una altra cosa durant la República i la guerra. 

La gent de la meva edat i una mica més gran vam viure el Paral·lel de després. El senyor Badenes, que va tenir l'empenta i la gosadia d'escriure sobre l'avinguda quan poca gent ho feia, al menys d'una forma tan exhaustiva, admetia que, en perspectiva, calia considerar que els anys 50 també havien estat una època bona per al Paral·lel. De forma inevitable  quan jo era petita tothom recordava allò d'abans, agreujat el record per la tragèdia de la guerra i el trencament dolorós que va representar. Hi ha qui creu que el Paral·lel de després estava castellanitzat -o espanyolitzat- però el Paral·lel d'abans mai no va ser absolutament català, tot i que s'hi va fer teatre popular en català i també alguna cosa de teatre culte en aquesta llengua. El teatre català per excel·lència es va fer al Romea on fins i tot després de la guerra s'hi va tornar a recuperar alguna cosa i on, pel meu gust, el català hauria de monopolitzar la programació.

El Paral·lel de postguerra va veure l'arribada dels Vienesos, inoblidables, que més endavant serien també un pal de paller de la televisió barcelonina. Al Paral·lel hi havia de tot i més, barraquetes de tir, cavallets de fira, cinema popular, cinema atrotinat, cinema d'estiu, flamenc, revista agosarada i revista fina... S'hi podien portar les criatures, la tieta del poble o l'amic de comarques desitjós de veure cuixa i fer una francesilla. També s'hi va fer alguna coseta en català, com El Baldiri de la costa. I al Talia algunes temporades molt remarcables de teatre en castellà. Al Paral·lel el va abaltir l'arribada de la millora econòmica i el sis-cents, els canvis en els gustos i els costums. Sovint tots tenim art i part en les decadències, en el final de passats gloriosos que després enyorem. El senyor Badenes també comentava que si tots els qui ploraven la fi -ara, per sort, superada- del Molino hi haguessin anat un parell de vegades el teatre no hauria hagut de tancar.

Al barri hi vivien molts artistes, molta gent relacionada amb la faràndula. Artistes populars, això sí. Alguns integrants dels vienesos es van fer una casa de pisos modesta, a Blasco de Garay, que havia estat en la imaginació popular un carrer de queridas. Pel carrer vèiem pujar, quan sortíem d'escola, Gustavo Re, Frank Joham. Joham va presentar a la televisió uns inoblidables programes musicals on hi vaig veure gent com Becaud, Josephine Baker i d'altres artistes internacionals. En general es considerava que els musicals fets a Barcelona eren molt més fins que no pas els que feien a Madrid, aquest tipus de coses sempre tenen pebre. La tele on veia tot això i també els titelles d'Herta Frankel, els diumenges, no era de la meva família, era del privilegiat i generós veí que havia aconseguit l'estri abans que ningú i que ens obria les portes de casa sense manies per tal de gaudir de l'invent.

Tinc la percepció que potser l'exposició del CCCB produeixi la sensació, als qui són més joves, que el Paral·lel de després de la guerra, que no veuran era quelcom decadent i franquista. Res d'això. Va ser el nostre i va tenir també la seva gràcia i mereix la seva pròpia mitologia. Parlo per no callar, encara no s'ha inaugurat l'exposició. O sigui, que en continuarem parlant, del tema. I és que el Paral·lel, el Paralelo, és un tema inesgotable. Com tants altres, és clar. Els anys passen i tenim una tendència vital a enyorar passats en els quals érem infants o joves, ens consola pensar que potser tot empitjora i encara vam tenir sort, un miratge, aquest, com qualsevol altre.


dissabte, 6 d’octubre del 2012

NIT SOLIDÀRIA, NIT DE GOSPEL!!!


El dia 11 d'octubre, a SANTA MADRONA, NIT DE GOSPEL. Més informació a la web de la COORDINADORA. US HI ESPEREM!!!

divendres, 21 de setembre del 2012

FUNICULARS I TELEFÈRICS, XERRADA DE CERHISEC

El proper dia 25, dimarts, comptarem a CERHISEC amb la presència de l'autor d'aquest llibre sobre els funiculars i telefèrics de Montjuïc. Fernández i Valentí és molt conegut a la xarxa pel seu interessant blog El tramvia 48.

La trobada serà, com sempre, oberta a tothom i es realitzarà a la Biblioteca Francesc Boix, de dos quarts de vuit del vespre fins a les nou. Us hi esperem!!!

dilluns, 10 de setembre del 2012

JAUME PASSARELL, EL PARAL·LEL I EL POBLE-SEC

Vaig anar a la Setmana del Llibre en Català, que, per cert, no m'agrada gens com està organitzada aquests darrers anys, amb la intenció de no comprar res. Però ves per on em vaig ensopegar amb aquest llibre, que recull articles a Mirador i d'altres publicacions del periodista Jaume Passarell.

Passarell ha estat un gran oblidat. Exiliat, va retornar a Catalunya per viure en allò que en deien l'exili interior, però el fet és que fins i tot ja amb la democràcia aquests personatges republicans menys partidistes, més moderats, contraris a la violència de la FAI, no estaven ben vistos i tampoc se'n va parlar gaire.

Per sort, els vincles de Passarell amb Badalona han fet que aquesta ciutat propiciés la recuperació d'aquest autor. Jo el cito sovint en les rutes literàries que faig pel Poble-sec pel fet que va escriure força sobre el Paral·lel i sobre el nostre barri en el qual, probablement, hi va viure en algun moment o hi va venir sovint.

No acabo d'entendre, però, el criteri que s'ha seguit en alguns aspectes de la correcció del llibre. Poble-sec ho escriuen sempre sense guionet i el nom de Rusiñol l'he vist escrit com Rossinyol quan fa anys es va decidir que es respectaria el cognom tal i com l'escrivia el personatge. Sobre el guionet ja n'he parlat i escrit darrerament, així que res més a afegir.

Més enllà d'aquestes petiteses d'estil el llibre és una delícia, ens acosta a aquells anys eufòrics d'abans de la guerra civil. Passarell és un home amb humor i ironia a l'hora d'escriure, com ho van ser Feliu Elies o els mateixos Tísner i Calders. Com ells, va ser també ninotaire, dibuixant, pintor. No a tothom, avui que hi torna a haver una certa mitificació d'aquell anarquisme arrauxat, li agradaran segons quines constatacions de la realitat revolucionària. En tot cas, convé acostar-nos a opinions com les de Passarell, que va viure de primera mà l'increment de la bogeria i en va patir les conseqüències.

Hi ha, al llibre, uns quants articles sobre el Paral·lel i un dedicat sencer al nostre barri que evoca tal i com eren els nostres carrers i la nostra gent abans de la tràgica guerra: Quiet, arraulit de fred a l'hivern; amic de divertir-se a l'estiu; menestral i assenyat. Heus ací el Poble-sec...

Escriuré i parlaré més sobre els articles de Passarell, aquí podeu veure un vídeo d'una presentació del llibre feta a Badalona per Valentí Soler, poeta i escriptor, que n'ha tingut cura. L'editorial és A contravent, una editorial que ens està donant moltes sorpreses agradables darrerament.