EL MISTERI DE LA BIBLIOTECA DEL FUTUR

Les biblioteques han esdevingut uns espais emblemàtics i imprescindibles, en el conjunt de la ciutat. La del Poble-sec es va inaugurar l'any 2001, no va ser de les primeres i aviat, em sembla, va quedar petita. Però això de ser petita és, també, una de les seves virtuts.

En aquella època hi havia d'altres biblioteques petites com la nostre, algunes de les quals, amb els anys, han aconseguit anar a locals grans i espaiosos. Recordo, en concret, la primera Francesc Candel o la de Santa Eulàlia de L'Hospitalet. En algunes ocasions s'han conservat els primers espais i en els barris, o pobles, se n'ha construït alguna de més gran.

Fa algun temps que m'arriben, per diferents cantons, brames alarmants sobre el trasllat de la Francesc Boix, en concret, a la reivindicada Casa de la Premsa. El que passa és que tot m'arriba una mica pel boca-orella, no sembla que ningú sàpiga ben bé d'on venen les informacions tot i que hi ha qui ha vist plànols del projecte i alguna reunió sobre el tema sembla que s'ha fet, sense que això fes forat en el teixit veïnal, al menys de forma generalitzada.

La Francesc Boix està molt bé on està, al centre del barri, i no crec que sigui una bona idea pensar en el seu trasllat, encara menys a la Casa de la Premsa, un edifici molt bonic però que es troba en un extrem mal comunicat del Poble-sec. Hi ha molts festejadors segons sembla per a aquest espai, tot i que el tema de la rehabilitació s'està allargant molt i encara no sé ben bé quantes propostes i previsions de futur he escoltat sobre l'indret. El problema és que tampoc seria Biblioteca tota la Casa de la Premsa, sinó unes quantes dependències. Embolica que fa fort.

Penso des de fa anys que fa falta una altra biblioteca, una de gran i ben condicionada, com la de la Zona Franca o d'altres. Un indret adient seria cap a les Tres Xemeneies, ara que no se sap ben bé què fer amb l'edifici de les oficines de la FECSA, per exemple. Acabaria de dinamitzar aquella zona, hi ha a prop centres educatius i podria ser un punt interessant que uniria el Poble-sec que toca a mar amb l'indret de les Drassanes. Allà ja hi ha un Centre Cívic important i tot plegat conformaria un conjunt cultural de pes. La zona és també al final del barri però té fàcil comunicació amb transport públic. 

Fa anys, molts, vaig escriure una carta a alguns diaris sobre això de la segona biblioteca del barri, proposava jo dedicar-la a l'escriptor González Ledesma, aleshores una mica oblidat, tot i que després se'l va reivindicar força. L'escriptor em va donar les gràcies, amb el temps vam aconseguir que es posés una placa a la casa on va viure de petit i de jove, al carrer Tapioles i, per sort, ell encara vivia i va poder gaudir de l'homenatge.

La meva proposta era que la nova biblioteca tingués un fons de literatura popular, amb aquelles novel·letes que es canviaven durant la meva infantesa, de gènere, barates, ja que Gonzàlez Ledesma, sota diferents pseudònims, n'havia escrit un munt. Avui, malauradament, aquesta iniciativa l'han pres d'altres biblioteques, alguna de les quals té tot el fons de l'autor. No sembla que això de la biblioteca hagi estat una gran prioritat, llevat del cas de la Francesc Boix, en reivindicar espais, com tampoc sembla que ho sigui demanar una residència de gent gran que donés alguna prioritat als residents durant tota la vida al barri, per exemple. 

Sovint es demanen equipaments però, en la majoria de casos, costa aconseguir unitat en aquests temes ja que, no sé si per un component àcrata mal entès, ens costa posar-nos d'acord i cadascú tira cap a casa seva, moltes vegades. O així m'ho sembla.

Sense que tingui constància dels fets ni informació fefaent corre la brama de què un dels elements dels desitjos municipals bibliotecaris ve lligat a què aleshores la Diputació posa calerons en la rehabilitació. Corren moltes brames darrerament sobre el tema de la futura -o no- biblioteca, d'on es posaria i de què passaria amb l'espai del carrer Blai, aleshores. Seria una llàstima perdre'l o que se li donés un altre ús quan la biblioteca ha gaudit d'un èxit important i es troba en un lloc emblemàtic i amb molta història. 

Tot el que explico, més enllà dels records personals, no ho he pogut comprovar, car les informacions que m'han arribat son força confuses. Una proposta que he escoltat és la de recollir firmes a favor del no-trasllat, però si no sabem de què va tot i quins projectes son seriosos o no tampoc no es pot endegar una reivindicació amb cap i peus. En tot cas potser caldrà veure com van les eleccions, qui les guanya i qui ens envien al districte i al barri car el tema depèn sovint més aviat de les persones que no pas dels partits, encara que hi ha qui no ho vol admetre. Malauradament, a Barcelona, hem de votar partits i no persones. En això, als pobles i poblets, ho tenen molt millor que nosaltres. Voten persones i, en general, tot i que en ocasions hi hagi un pes caciquil, encara avui, els alcaldes i alcaldesses viuen al poble, el coneixen i hi tenen lligams sòlids.

Si algú en sap més, que m'ho expliqui, però amb pèls i senyals i citant les fonts fidedignes i originals, sisplau.

QUAN MÉNDEZ ERA MOLT JOVE I JO ENCARA NO HAVIA NASCUT

Victòria González Torralba,  filla d'un dels nostres més il·lustres poble-sequins, Paco González Ledesma, ha escrit una novel·la que encara no he tingut ocasió de llegir i que recupera el personatge de Méndez, situant-lo en la seva joventut, abans de ser policia i en plena postguerra. González Ledesma, al contrari que d'altres famosos del barri, sempre va ser fidel als seus orígens, va tornar sovint pel Poble-sec i en tot moment va estar a punt per col·laborar amb el que fos, presentar un llibre, respondre preguntes sobre la guerra civil o participar en el centenari d'una escola. 

Malauradament no li hem dedicat cap biblioteca, com a mi m'hauria agradat, una biblioteca que no hauria d'estar centrada precisament en la novel·la negra, ja que d'aquest tema n'hi ha unes quantes, sinó en la literatura popular, a recuperar totes aquelles novel·letes de butxaca, barates, que es canviaven més que no pas comprar-se i de les quals el nostre escriptor en va escriure un munt per motius de necessitat econòmica en anys de vaques magres. És aquesta, encara, una literatura poc estimada i poc valorada en profunditat.

Mentre que no entenc del tot això de la continuació de la saga del Carvalho, en el cas de Méndez puc comprendre perfectament les motivacions de la seva filla, qui admet que el personatge, fa anys, no li feia el pes tot i que potser havia comentat amb el pare, en més d'una ocasió, la possibilitat de recuperar-lo en la seva desconeguda joventut. No li han faltat materials, he escoltat Victòria González Torralba en algunes entrevistes, explicant que havia tingut molt en compte un llibre emblemàtic del seu pare, la Historia de mis calles, del qual jo en destacaria el retrat que fa de la seva escala de veïns, tan semblant a moltes altres escales de veïns pobres de l'època i l'evocació de l'Editorial Bruguera, un gegant de l'edició, amb moltes llums, molts èxits i moltes ombres, sobretot pel que fa al tracte que donava als empleats. Però tot s'ha de situar en el seu context i així era la vida, aleshores. Les reflexions de Victòria González Torralba que he escoltat aquests dies, amb motiu de la publicació del llibre i fins i tot més enllà del llibre en concret, m'han semblat molt intel·ligents i lúcides pel que fa a la visió d'una postguerra molt més polièdrica i complexa del que es voldria recordar.

Cada vegada sóc menys aficionada a la novel·la negra o policíaca i, potser per això i perquè la violència cada dia em fa més angúnia, de la sèrie sobre Méndez en destacaria, sobretot, més enllà dels casos criminals, les evocacions d'una ciutat en transformació constant i, en particular, per motius obvis, aquelles que fan referència al nostre barri, que són moltes i inoblidables. Aquests dies en què he escoltat la filla de l'escriptor comentant el llibre he recordat que en una ocasió Paco González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l'havia vist néixer i l'havia pujat, i com la seva filla, ja que veia com canviava de forma constant.

En una de les moltes ocasions en les quals Francisco González Ledesma va venir al barri, sempre al costat de la seva dona, Maria Rosa Torralba, una persona d'una simpatia i una amabilitat esclatants i que acompanyava el marit a tot arreu, aquesta ens va comentar que el llibre preferit de la filla de l'escriptor era Los Napoleones. Li vaig dir que coincidia plenament amb la tria. Los Napoleones, aleshores, gairebé no es trobava si no era en llibreries de vell. Jo el vaig comprar als encants, crec que amb la revifalla experimentada per l'obra de l'escriptor durant els seus darrers anys, després d'un temps d'injust oblit en el qual era molt més estimat a França que per aquí, es va reeditar. El llibre defensa una mena d'hipòtesi que té alguns punts de contacte amb La Gangrena, de Salisachs, i és que la guerra la va perdre tothom, com, de fet, ja cantava Raimon, i que tan sols la van guanyar els napoleons, els espavilats, que podien haver estat d'un bàndol o de l'altre però que es van reconvertir en especuladors i oportunistes i es van dedicar a fer diners. Em temo que això passa en moltes guerres i també quan hi ha canvis socials importants.

Fa molts anys vaig enviar una carta al diari La Vanguardia proposant una nova biblioteca al Poble-sec i que aquesta portés el nom de l'escriptor. Ell mateix em va respondre, amb una carta a mà, donant-me les gràcies. Més endavant li vaig demanar si em volia presentar un llibret de poesia amb el qual vaig guanyar un premi i de seguida em va dir que sí, aleshores va ser quan el vaig conèixer personalment. Més endavant li vam dedicar una xerrada de CERHISEC i vaig elaborar un recull amb tots els fragments de les seves novel·les publicades fins aleshores en les quals surt el Poble-sec, també vaig escriure llavors el poema dedicat a Méndez. L'escriptor va col·laborar amb la gent de CERHISEC amb motiu del llibre sobre la guerra civil i des de CERHISEC vam insistir molt en què es posés una placa a la casa on va néixer, al carrer Tapioles. Aquestes coses s'han de fer quan la gent encara es viva i pot gaudir dels homenatges, sempre tinc al cap la placa dedicada a Manuel Ausensi, que es va endarrerir i va fer que aquest, ja molt malalt, no hi fos present. 

Per sort Paco González Ledesma estava encara molt bé, en plenitud de facultats, en aquella època, i va poder rebre aquell inoblidable homenatge, senzill però entranyable, amb la seva família al voltant, encara tenia un germà, al mateix pis del carrer de Tapiolas. Hi va haver a l'acte algunes absències notables, val més no dir noms, però també hi va haver presències remarcables i en tinc molt bon record.

No vaig poder assistir al seu enterrament però sé que la seva família va agrair molt la presència de la delegació poble-sequina a l'acte. En els seus darrers anys de vida Gonzàlez Ledesma va rebre premis i homenatges diversos, reconeixement popular i fins i tot el d'una part d'aquestes elits intel·lectuals tan ràncies que tenim al país. 

Som un país estrany, d'oblits i recuperacions, poc fidel a la nostra gent. En els anys en què porto participant en la recuperació d'una certa memòria del barri m'he adonat sovint de com es menysté gent important que ens valoren en d'altres indrets, el cas d'Emili Freixas és un altre dels més greus. Al Poble-sec encara no tenim una segona biblioteca, quan vam inaugurar l'actual ningú no va mencionar la possibilitat de què portés el nom de l'escriptor o el del dibuixant o de tants altres. Tot i que el de Francesc Boix, un personatge que s'havia recuperat aleshores gràcies a documentals i llibres, em sembla molt bé i ha motivat que la biblioteca comptés amb un fons específic sobre la guerra i la pau molt interessant, em sap greu que aleshores ni tan sols penséssim en l'escriptor. 

Hem tingut al barri gent important i coneguda, el més famós és Serrat, és clar. Però González Ledesma sempre va exercir de poble-sequí, sempre va tornar al barri, no es va avergonyir mai d'haver-ne estat fill i veí, ans al contrari, de tota la pobresa del passat en va fer matèria literària de gruix. Explicava la filla, en una entrevista, que Méndez té una part d'alter ego de l'escriptor i que a la seva novel·la ha fet que personatge i escriptor es trobessin en un moment puntual. Quan hagi llegit el llibre ja en comentaré més coses però em temo que no seré capaç de llegir-lo de forma imparcial i tan sols literària.

Referències:

González Ledesma, web de l'autor

González Ledesma, dossier de premsa (Biblioteca la Bòbila, L'Hospitalet)

La Barcelona de Méndez

Francisco González Ledesma: el Poble-sec a la literatura

A Méndez, poema dedicat al personatge

Algunes entrades dedicades a l'escriptor en aquest blog:

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/03/gonzalez-ledesma-i-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2012/04/el-poble-sec-literari-1.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/07/escriptors-idiomes-societat-i.html

ESCRIPTORS, IDIOMES, SOCIETAT I ITINERARIS LITERARIS

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel...

De: 'La dama de Cachemira'

Ahir, en el context de la Festa Major del barri, vaig fer un itinerari breu, dedicat a l'escriptor Francisco González Ledesma, que ens va deixar el mes de març d'aquest mateix any. Ja he escrit sobre aquest autor més d'una vegada, més enllà dels arguments dels seus llibres, en particular dels que es poden etiquetar com a novel·la negra, el que m'interessa més d'ells són les descripcions i evocacions dels paisatges perduts. Algunes de les novel·les de la sèrie Méndez són dels vuitanta i això fa que coses que aleshores encara existien, més o menys malmeses pels anys, avui també són un record i encara gràcies. I és que quan Méndez evoca el passat es troba amb el Molino d'abans, resistent i incombustible, i fins i tot amb les quadres Gabelli. Sovint he reivindicat el Paral·lel viu de postguerra, el dels cines de barri i l'allau d'immigració de tot Espanya, una part de la qual resident a la gran població alternativa, amb barris i fins i tot categories entre barris, que va ser la muntanya de Montjuïc.

De les novel·les d'aquest autor es poden espigolar aquí i allà descripcions del Poble-sec, del Paral·lel, a gairebé tots els seus llibres n'hi trobem alguna. Durant els anys vuitanta i noranta es va estendre un cert menyspreu nostrat pels autors catalans en llengua castellana que ningú sabia ben bé com etiquetar, es van generar debats encesos, inútils, bizantins, fariseus i absurds sobre la qüestió. No tan sols afectava els escriptors, també havia passat amb els cantants, per exemple, llevat dels cantants d'òpera, que poden cantar en la llengua que vulguin i fins i tot tenir els calerons on els sembli i continuen sent catalans universals. Per cert, en aquests darrers temps encara escolto algun dogmàtic que m'assegura que el català, quan arribi la independència, serà l'única llengua oficial, a l'estil de com amb Franco però a l'inrevés.

Un cas complex va ser el de Marsé, grandíssim escriptor i en algunes novel·les del qual es pot percebre un cert ressentiment sobre el tema, el mateix he percebut en alguns llibres de Vázquez Montalbán en el quals el senyor Carvalho ironitza amb sarcasme sobre el tema catalanitari i tot plegat podria ser objecte d'estudi, amb els textos al davant. González Ledesma crec que tenia un caràcter bonhomiós i poc susceptible de ressentiments però una mica dolgut potser sí que ho va estar en alguna ocasió, quan es retreien aquesta mena de coses. Durant els noranta se'l va oblidar a casa nostra, curiosament després d'haver guanyat el Planeta amb un llibre del qual se'n va fer una pel·lícula fluixeta i tot. Però allò del Planeta va fer que els francesos, tan espavilats, l'abduïssin, Gallimard el va publicar i va tenir un èxit aclaparador, fins el punt que era molt més fàcil trobar referències seves a internet en francès, n'hi havia milers, que no pas en castellà o català. El canvi de mil·lenni el va recuperar i reivindicar, crec que la gent de CERHISEC hi tenim alguna cosa a veure tot i que no se'ns citi a les enciclopèdies. 

Vam insistir molt en el tema de la placa a la casa on va viure, Tapioles, 22, on ahir vaig acabar el recorregut sobre la seva persona i la seva obra, llegint alguns fragments de les seves extraordinàries memòries, Història de mis calles, imprescindibles per a esbrinar el rerefons del passat, incidir en aquelles comunitats irrecuperables que van ser les escales de veïns en els barris humils i també en els entrellats de grans empreses com Bruguera i La Vanguardia. Per aquest llibre hi desfila molta gent, coneguda, menys coneguda i anònima, i tots estan referenciats amb respecte i fins i tot amb afecte i melangia. Al barri tenim el consol d'haver-li fet l'homenatge i posat la placa a lloc quan encara estava bé de salut i en podia gaudir, no com al pobre Manuel Ausensi a qui se li va posar uns dies abans de traspassar.

Un altre dels escriptors lligats a un barri popular, molt més encara que qualsevol altre, ja que hi va viure fins a la mort, va ser Paco Candel, un altre autor català en llengua castellana, per cert. El barri li va reconèixer la dedicació, la biblioteca porta el seu nom i s'hi conserva tot el seu fons. En una ocasió, ja gran, en algun acte de concessió del premi literari que també porta el seu nom, quan ja començava a surar per tot arreu l'allau de diversitat geogràfica actual i les reticències i prejudicis de sempre es manifestaven amb una mica d'ignorant virulència, va comentar, amb ironia 'ara resulta que els castellans i els catalans ens assemblem més que no ens pensàvem'. 

Ens assemblem massa, tots els humans, i cal incidir en les diferències per sentir-nos millors que la resta, al capdavall. Precisament en això rau també ser humà com tots els humans, en voler ser diferent, singular, i triat per algun déu imprecís i amb favoritismes molt poc recomanables. Avui molts llibres surten al mercat, un mercat sobresaturat, gairebé de forma simultània en català i castellà, el pes específic de les versions originals, que hauria de ser important, ja sembla passat de moda. 

Bandejar els autors que han escrit sobre Catalunya i Barcelona en castellà i incloc outsiders oblidats com Gironella o Salisachs, vol dir destinar una gran part de la pròpia història a l'oblit definitiu i entrar en aquella espiral estranya que comporta la tendència a silenciar allò que no ens plau i fer com si no hagués existit mai. En aquest tema també val més caure en gràcia que ser graciós i si se suposa que l'escriptor era de dretes no se li perdona res però si havia estat socialista, àdhuc estalinista, Marx li do glòria.

Gonzàlez Ledesma, per cert, va ser un home d'esquerres, convençut, i no m'agradava fer l'itinerari sobre la seva obra en un divuit de juliol però, vaja, potser cal passar de les creus de la història per més que també calgui tenir-les presents, per si un cas.

GONZÁLEZ LEDESMA I EL POBLE-SEC

M'he assabentat fa poca estona de la mort de l'escriptor González Ledesma, tan vinculat al nostre barri.

Em queda el consol de pensar que al menys va poder gaudir de l'homenatge que li vam dedicar l'any 2009, amb motiu de la col·locació d'una placa a la casa del carrer Tapioles on va viure.

Vaig tenir el goig que uns anys abans presentés, a la Biblioteca, el meu llibre de poemes Carrers i camins.

Venia sempre que se'l cridava i se li demanava col·laboració amb el que fos, relacionat amb el Poble-sec.

Li he dedicat moltes entrades, tant en aquest blog com a La Panxa del Bou. Tot i que tenia una edat avançada i sabíem que no estava gaire bé, la mort sempre trasbalsa.  

Fa anys, uns quants, vaig insistir sense èxit en què el Poble-sec mereixia una segona biblioteca que portés el seu nom i que podria tenir espais dedicats a la novel·la popular i a la novel·la negra.

Tinc elaborat un itinerari literari a l'entorn dels seus llibres, en els quals gairebé sempre evoca el nostre barri.

Descansi en pau.

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-merescut-gonzalez-ledesma.html

http://gonzalezledesma.blogspot.com.es/2005/05/francisco-gonzlez-ledesma-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

El SOPAR DE L'ANY!!!

(Fotografies de Maria Rosa Blanes)

Ahir vam passar una estona inoblidable al sopar de l'aniversari de la Coordinadora, crec que van dir que ja tenia vint-i-dos anys, que són molts anys, encara més en un barri com el nostre, que tants canvis de població ha experimentat al llarg del temps.

Aquest any es va atorgar el segon premi Poble-sec, en aquest cas a l'escriptor González Ledesma, tot un mite poble-sequí qui, per cert, no va poder acompanyar-nos per motius de salut. El premi el va recollir la seva filla petita, que podeu veure a la fotografia. Esperem que millori aviat i que pugui tornar a venir al nostre barri en moltes ocasions.

Va presentar el premi Salvador Escribà, de la Salseta del Poble-sec, conjunt musical al qual es va donar el premi l'any passat. Vam degustar un magnífic arròs amb llamàntol cuinat pel Toni, com sempre, menú que sembla que també crearà tradició i que s'anirà repetint en els propers sopars commemoratius.

A la primera fotografia també podeu veure el nostre Amadeu i l'actual regidor del districte, Jordi Martí. 

Va ser un vespre entranyable, on vam retrobar molts amics i en vam fer de nous. Crec que està molt bé barrejar gent de procedència diversa a les taules, altrament cadascú es posa amb els parents i coneguts i no fem tant de barri com caldria.

En resum, un d'aquells dies en els quals et sents molt orgullosa de la filiació poble-sequina i t'adones que, malgrat els problemes del barri, que en té uns quants, aquest està viu i ple d'esperances i projectes. VISCA EL POBLE-SEC!!!

I demà, ja ho sabeu, a la CAMINADA PER MONTJUÏC!!! Si no us veieu amb ànims de fer-la sencera -això em passa a mi-, al menys feu un volt per animar, fer barrila i comprovar l'ambientasso que s'hi respira.

Estampes literàries

Ja he mencionat en d'altres vegades el reflex literari que ha trobat el Poble-sec en els llibres de González Ledesma en els quals, sovint, les descripcions sentimentals desvetllen més interès que la pròpia història policíaca. L'any 86, quan l'autor descrivia aquests escenaris decadents, amb nostàlgia, ens trobaven en una mala època pel barri, pel meu gust una de les pitjors: botigues tancades, carrers deserts i sense criatures, delinqüència -autòctona, no havien vingut els immigrants forasters, encara que avui molta gent expliqui mítics passats tranquils- i un Paral·lel que semblava no tenir recuperació possible. Jo crec que ara, en canvi, és una època d'entusiasme i revifalla evident. Més enllà dels records del passat, les aspes del Molino girant -no havien girat mai llevat d'un breu espai de temps a principis dels vuitanta en els quals es va intentar una certa dinamització- esdevenen tot un símbol.

Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. 

La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel.

 Francisco González Ledesma. La dama de Cachemira (1986)

Homenatge a Gonzàlez Ledesma

Avui, a les set del vespre, homenatge a l'autor Francisco González Ledesma, col·locant una placa commemorativa a la casa on va néixer, Tapioles, 22. No hi falteu!!! Més informació al blog La Panxa del Bou.

A Méndez,

personatge fictici de les novel·les de González Ledesma

que acostuma a passejar pel Poble-sec

Encara als bars hi ha gots amb gotes de silenci.
Encara el barri amaga enyoraments i plors.
Encara dels terrats s’albira la muntanya.
Encara el Paral·lel té rètols de colors.

Però de les velles quadres no surten els carruatges
que acompanyaven nuvis i enterraments antics.
Les dones no fan cua per omplir cantis d’aigua.
Ja no hi ha safareigs on rentar-hi el desig.

L’home cínic i vell esbrina algun misteri
i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va.
Algun mort dels nous temps s’amaga entre bardisses,
víctima de la vida, que no sap perdonar.

Policia perdut entre pàgines fosques,
que sap que la justícia mai no és justa del tot,
el vell Méndez s’allunya pels carrers que s’enfilen,
cercant el temps que passa o un assassí devot.

Tot ha canviat, remuga, enyorant vells cinemes,
encatifats de closques de pipa i cacauets,
i el carbó del vell moll, i els racons més ombrívols,
on els pecats encara eren greus i secrets.

La seva grolleria té un alè de tragèdia,
coneix bé les misèries que asfalten la ciutat,
contempla els gratacels que amb vanitat s’enlairen,
i s’atura una estona, abatut i cansat.


Júlia Costa (La pols dels Carrers, Editorial Meteora)