Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montjuïc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montjuïc. Mostrar tots els missatges

dissabte, 19 de juliol del 2025

PETITES HISTÒRIES SOBRE ARBRES PROPERS

 





A dins dels actes de la Festa Major del Poble-sec avui CERHISEC organitzava una activitat a l'entorn dels arbres de Montjuic i la seva història. No hi he pogut ser i crec que deu haver estat molt interessant. El tema botànic és molt extens i crec que l'afició al tema s'ha incrementat durant les darreres dècades, com tots els aspectes relacionats amb la Natura.

Avui hi ha més recursos per esbrinar el nom i les característiques d'arbres i plantes, programes fàcils de consultar, per exemple. Fa anys no era ben bé el mateix. Més enllà dels coneixements botànics hi ha els arbres relacionats amb l'experiència personal. Per a mi, quan era joveneta, l'arbre més característic de Montjuïc era la figuera. N'hi havia moltes, encara n'hi ha, i recordo que ens advertien de la seva fragilitat i que no calia refiar-se del seu suport.

Hi ha un poema de Juana de Ibarbourou sobre una figuera, en el qual diu que és un arbre lleig i que la poeta, utilitzant un simbolisme evident, quan passa pel seu costat li diu que és bonica. El poema sempre m'ha semblat injust, la figuera és un arbre bonic i entranyable. 

Un arbre que tothom coneix és el pi, n'hi ha moltes varietats. Als jardins del Teatre Grec n'hi havia un de magnífic, el meu pare n'estava enamorat. En una ocasió vaig escriure sobre ell. En algun moment va desaparèixer però, afortunadament, en van plantar un altre al mateix indret, crec que devia morir, doncs, per 'causes naturals'. 

https://balcopoblesec.blogspot.com/2009/10/el-pi-del-teatre-grec.html

Un arbre que crida molt l'atenció és la bellaombra, a Montjuïc n'hi ha uns quants, molts a Miramar. De fet no és ben bé un arbre però no entraré en detalls que es poden trobar a la xarxa. És originari de moltes zones de l'Amèrica del sud, el seu nom és també el d'ombú o umbú. Atahualpa Iupanqui el menciona en alguna cançó. A l'obra de teatre de Casona 'La casa de los siete balcones', una de les protagonistes, el promès de la qual va marxar a Amèrica, per no tornar més, a les seves cartes de l'inici ell li parla d'aquest arbre i n'hi fa descripcions emblemàtiques.

Al Jardi Botànic Històric, no fa gaire, van declarar quatre arbres 'monumentals', un plàtan d'ombra, dos freixes i una noguera. Aquest jardí és una meravella i, per sort, s'ha conservat i respectat prou bé. Un arbre d'èxit, també a Montjuïc i a Barcelona, en general, ha estat la tipuana. Fins ara s'ha desenvolupat prou bé i quan, a tocar de l'estiu, perd les seves flors grogues, conforma veritables catifes que semblen evocar les del Corpus.

A internet hi ha força informació, com ara un itinerari botànic pels jardins temàtics de la muntanya. En aquesta breu entrada m'he limitat a evocar alguns arbres que em porten records i evocacions literàries. N'hi ha moltíssims més, ep.

https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/sites/default/files/Itinerari-botanic-jardins-tematics-Montjuic.pdf



diumenge, 9 de març del 2025

DIVAGACIONS SOBRE URBANISME PROPER

 



Fa alguns dies l'alcalde Collboni ens va explicar els projectes que fan referència a Montjuïc, previstos per al futur. Si tingués temps i paciència podria fer un recull exhaustiu de tots els projectes sobre una muntanya tan emblemàtica i, al mateix temps, tan oblidada, en molts casos, per als barcelonins que pertanyen a barris més enllà del nostre. 

Fa uns dies, en aquestes propagandes que les immobiliàries pengen als aparadors, vaig llegir la promoció d'un pis molt modest però que es promocionava amb la frase 'en el cotizado barrio del Pueblo-seco'. Evidentment, m'alegro de que el meu barri 'de tota la vida' sigui avui cotitzat. Durant molts anys va ser un barri menystingut, considerat ordinari i xaró del qual la gent que hi vivia volia fugir, si aconseguia prosperar, ciutat amunt, en direcció a la Diagonal. O fora de Barcelona, ara està de moda en certs ambients bescantar la ciutat i dir que es te intenció de tocar el dos, queda fi.

Els temps canvien, els preus augmenten i sempre hi ha llocs pitjors. Fa anys, en una deliciosa pel·lícula documental sobre el Raval proper, algú manifestava que uns veïns se n'havien anat al barri 'pijo' que era, precisament, el Poble-sec. Avui la població ha canviat molt, els supervivents més grans que jo, que podien tenir records personals sobre el barri, han anat morint, i els de la meva generació ja som en una zona de risc absolut, en general.

Sovint escolto afirmacions sobre el barri, el Paral·lel o Montjuïc, molt allunyades de la realitat. Jo havia tingut un veí, al pis sobre al meu, que, en una ocasió, va convidar el seu cap a dinar. El senyor, crec que era un farmacèutic, era al balcó, i el meu veí li mostrava les 'vistes': el Paral·lel, aleshores 'Paralelo', Montjuïc... L'home benestant va dir, i li va sortir de l'ànima: 'sí, sí, però és poble-sec'.

Aleshores el barri encara estava enmig d'un Paral·lel sorollós i xaró, per més que s'hagi idealitzat en moltes ocasions, i un Montjuïc atapeït de barris de barraques. Tot pesa. Era un barri de gent treballadora, una gran part de la qual provinent de l'emigració interior hispànica: aragonesos, valencians, murcians, andalusos. 

Pel que fa a Montjuïc, recordo etapes diverses. La Barcelona actual, agradi o no, és filla o neta d'un porciolisme que volia una ciutat de fires i congressos, d'aparador. Les barraques van trigar a desaparèixer i avui, de tant en tant, sorgeixen per Montjuïc clapes ocultes de marginació puntual. Però tot ha millorat molt, crec. Encara que hem perdut coses interessants, llocs emblemàtics... L'ajuntament és molt hàbil quan ens 'ven la moto' i acabem per acceptar el que sigui. 

La gent gran del meu temps jove encara recordava passats brillants, sempre més idealitzats del compte. Brillants i pecaminosos quan tocava. No se si els projectes actuals sobre Montjuïc es realitzaran, he vist moltes coses que es quedaven al tinter i que ningú ja no recordava. L'entorn natural de la muntanya es va reduint sense aturador i sovint en aquest tema s'ha entrat en contradiccions escandaloses, però les generacions canvien i els records, també.  El futur és un misteri.

divendres, 16 d’octubre del 2015

EL LAMENTABLE FINAL DEL PARC D'ATRACCIONS I D'ALTRES DESGRÀCIES BARCELONINES


No em fa falta cap estímul exterior per tal de recordar el Parc d'Atraccions de Montjuïc ja que cada vegada que passo per l'indret on era em venen al cap moltes imatges de les seves atraccions, els seus bars i el seu magnífic teatre. Però dues circumstàncies han fet que aquests dies hi pensés encara més, una d'elles ha estat una breu estada a Platja d'Aro on es conserven, en un altre parc d'atraccions, algunes elements emblemàtics d'aquell lloc, com ara el Ciclón i el vaixell del Mississippí.

Un altre motiu és que em van trucar de BTV per fer-me una breu entrevista sobre el tema per a un reportatge curt. L'entrevista va ser molt breu però el que va sortir per la tele va ser brevíssim, quatre coses i res sobre un tema en el qual vaig insistir, el trist final, un final polític que va acabar amb un espai més de memòria sentimental de la gent modesta ja que el Parc va ser un lloc popular, integrador, sorollós i entranyable. D'aquest final, al reportatge, se'n va parlar molt poc, per no dir gens.

Aquell final, perpetrat durant la pintoresca etapa a l'ajuntament del senyor Clos, té molts punts foscos i mai aclarits, lligats a la remodelació, una de tantes, del Tibidabo. El parc es va deixar morir i no cal ser molt espavilat per pensar en què per a la majoria de gent normaleta era molt més fàcil anar a Montjuïc que no pas al Tibidabo. No va ser, doncs, la competència dels nous parcs temàtics allò que va ajudar a acabar amb l'indret, va ser un tema polític i especulatiu, i així m'ho sembla i li sembla a molta gent, en el qual van coincidir gent de l'Ajuntament i de la Generalitat. No vam tenir capacitat de reacció ni es van endegar protestes, tot plegat es va vendre com un desig de fer de Montjuïc un gran espai verd, cosa que s'ha demostrat que no era certa ja que el mateix ajuntament hi ha abocat ciment quan li ha semblat i li ha convingut.

La política seguida va ser la de deixar morir l'indret, atraccions rovellades i malmeses, algun accident magnificat -al Tibidabo n'hi ha hagut de més greus-, rodamóns que s'hi instal·laven a dormir allà dins, fins que, és clar, la mateixa gent que es planyia del final veia prou bé que es netegés tot plegat, tan sols s'hi han deixat les estàtues, encara bo. No tinc res en contra del Tibidabo, és un parc històric i s'ha de conservar i remodelar però podrien conviure tots dos perfectament. Encara durant les Olimpíades va fer una revifalla i s'hi van fer actualitzacions importants. El teatre a l'aire lliure, al menys, es podia haver conservat, per allà hi van passar grans artistes de tots els gèneres. No oblidem que des de fa dècades Montjuïc ha estat considerada la muntanya dels pobres i, l'altra, la dels benestants. Avui tot ha canviat però alguna cosa en resta, de tot plegat.

S'hi feien festes infantils molt concorregudes, hi penso quan arriba això del Super 3, massificat, xaró i  excessiu. La memòria del lloc s'anirà perdent ja que les noves generacions no compartiran els records de la gent gran. Per sort hi ha molt de material, gràfic, escrit, recollit en webs imprescindibles com aquesta que s'indica al marge de la fotografia que he penjat. CERHISEC li va dedicar una xerrada l'any 2012 i el resum de la xerrada es pot trobar a la publicació de 2013. 

De tota manera no és un tema mort, ni de bon tros. És un exemple més de com quan toca ens fan passar bous per bèstia grossa i encara contents. Recordo que sobre Montjuïc hi ha hagut molts projectes diluïts en el no-res, com allò de fer-ne un indret verd-total amb un centre d'interpretació a la Font del Gat, les hemeroteques recullen moltes bones intencions d'aquestes que empedren l'infern. No s'hi podia construir i es van acabar les concessions però es va fer el macrohotel elitista i les noves vagonetes horribles i exagerades per poder pujar gent al cim, turistes, és clar. Sobre el castell i els seus usos, abusos i manipulacions ideològiques podria escriure a dojo però ja ho he fet en d'altres ocasions. Malgrat tot Montjuïc continua sent la meva muntanya i fins i tot no puc deixar d'admetre que s'han millorat espais i netejat i recuperat racons diversos malgrat que em temo que les millores responen a interessos turístics del present més que no pas a demandes populars. És parla molt de democràcia i consultar la gent però en molts temes funciona encara allò de tot per al poble, però sense el poble.

dissabte, 13 de juny del 2015

ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS








El dia de la Mostra d'Entitats vaig estar parlant amb l'amic i veí Xavier Rodríguez sobre l'antiga Plaça del Sol o del Solstici, que la Fundació Miró, i, sobretot, les seves respectives ampliacions van malmetre de forma destralera. Per les parades de la mostra va passar una noia de la Fundació, que enguany compleix quaranta anys, a preguntar-nos si sabíem on podien trobar fotografies antigues de l'indret. A mi em sembla que Maspons va fer alguna fotografia d'aquell indret amb aquells aprenents de torero dels anys cinquanta i primers seixanta, era habitual veure'ls pel Poble-sec i per Montjuïc, n'hi havia un munt car ser torero era una de les poques formes de promoció dels nois pobres, que aleshores també eren majoria. 

No crec que les possibles fotografies que es recullin puguin contribuir a fer una certa crítica sobre aquesta mena d'excessos constructius ni a arranjar disbarats pretèrits sinó més aviat a fomentar el cofoïsme, vici nacional. Montjuic sempre ha patit molt i no tot és culpa del porciolisme, durant la democràcia s'han fet molts disbarats i s'han fet amb tots els equips municipals que han remenat les cireretes. En els darrers anys, tot s'ha de dir, han millorat alguns aspectes, l'arbrat, les vistes, la neteja. Mai no s'ha acabat d'endegar un pla seriós i global sobre la muntanya. Moltes bones intencions i projectes, que es poden trobar espigolant hemeroteques, han quedat oblidats i de la mateixa manera que es van promocionar fent molt de soroll després s'han diluït en l'oblit. 

L'Ajuntament va fer marxar llogaters diversos però després ha fet el que li ha semblat, com en el cas de l'hotel de Miramar o de la instal·lació d'un restaurant de luxe a tocar de la piscina municipal. A l'indret de la Font del Gat es va foragitar la gent que tenia cura del restaurant per instal·lar-hi un centre d'interpretació molt ambiciós, avui hi ha un restaurant amb molta menys gràcia que l'antic i del centre d'interpretació no se n'ha cantat més ni gall ni gallina. Per no parlar del castell on ara s'ha de pagar fins i tot per entrar al recinte, gairebé sempre havia estat de lliure accés, que jo recordi.

Durant un temps, amb allò de la Miró,  fins i tot la pobra estàtua del Manelic va desaparèixer, com també la Font de Neptú, un d'aquests monuments viatgers que avui es troba davant de l'església de la Mercè. Algunes veus individuals s'han alçat de tant en tant protestant de fets concrets, com ara de la construcció del nou aeri, que gent de categoria com Oriol Granados van qüestionar amb tota la raó dient que era més adient per a cims muntanyencs nevats que no pas per a la nostra muntanya més estimada i malmesa. Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb l'article de l'Albert Marjanedas, que reprodueixo amb les imatges que l'acompanyaven. En aquest cas, al menys, es va aconseguir el retorn d'en Manelic a casa seva, encara que fos una casa més petita i força canviada. Per sort Gaudí no ens hi va res, a la muntanya, i així ens hem estalviat, de moment, menys turisme massiu indiscriminat ja que ni  l'olimpisme nostàlgic ni tan sols el mironianisme tenen el mateix pes que això del nostre pobre geni nacional arquitectònic que si ara ressuscités agafaria un cobriment de cor de veure com van les coses.

Marjanedas va ser un activista convençut, un gran expert en arbres i jardins, participava en escoles d'estiu de mestres i va fer una gran tasca de divulgació. Crec que, per desgràcia, com sol passar a casa nostra, està força oblidat, fins al punt que no compta ni amb una entrada a viquipèdia. Mirant per la xarxa   m'he trobat amb un intent de blog que se li va voler dedicar amb motiu de la seva mort, l'any 2008, però que no va reeixir i en el qual els enllaços ja no funcionen. També he trobat una entrada en el blog d'Isabel Núñez, una escriptora, periodista i moltes coses més que ens va deixar de forma prematura i amb els textos de la qual m'ensopego un dia sí i un altre també, talment com si em vinguessin a trobar ells a mi. En aquest cas Núñez explica una visita a la Ciutadella, un altre parc on s'han fet molts disbarats, acompanyada de Marjanedas. En aquest cas a l'article també hi ha enllaços que ja no funcionen però el més trist és que ja ni Marjanedas ni Núñez són entre nosaltres. Les pèrdues en edificis i paisatges són lamentables però les pèrdues humanes són les més irreversibles i doloroses tot i que així és la vida i ja ho sabem d'entrada.

He escrit moltes vegades sobre Montjuïc, l'estàtua d'en Manelic i la resta. No hi fa res ja que tot cal que sigui recordat, les generacions canvien i la memòria és breu. Em sobta com molt de tant en tant s'endeguen mogudes multitudinàries per a la recuperació d'algun edifici o indret i en d'altres ocasions deixem perdre coses més importants fins i tot contents i donant la raó als renovadors. Fins i tot en ocasions es demanen coses estranyes. Quan faig rutes pel barri hi ha gent que em critica aquest horrible aparcament de la Plaça del Sortidor, que es va fer en l'etapa Maragall i a demanda dels veïns d'aleshores, no ho oblidem, que volien llocs d'aparcament com fos i on fos. Un altre tema és la Plaça de les Navas, ara millorada però que en el seu estat anterior havia estat acollida amb exaltacions estètiques diverses, es va fer un disseny que va ser lamentable i poc pràctic, molt aplaudit en el seu moment i que va coincidir amb una època d'una certa conflictivitat i abandonament dels nostres carrers. És clar que per saber tot això has de tenir una edat. No vull ni pensar el que devia costar el disseny aquell, tan suposadament innovador... 



Jo no sé com es fa però demano a algú que hi entengui que miri de fer una entrada dedicada a Marjanedas, a Viquipèdia. Va escriure sobre els arbres de la ciutat quan en teníem menys que no pas ara i ens va ajudar a anomenar-los com calia, va ser el supervisor d'aquell inoblidable àlbum de cromos, avui peça de col·leccionista.

L'article, que es pot trobar a la xarxa. Algunes coses es van arranjar, d'altres van empitjorar i hi ha coses que són com són i no pas com ens agradaria que fossin.



ELS JARDINS MANELIC DE MONTJUÏC (BARCELONA) 
- Albert Marjanedas 

Un dels actes commemoratius més rellevants del multitudinari homenatge que Catalunya tributà al poeta i escriptor Angel Guimerà l'any 1909 fou la inauguració, en una zona contigua a l'Escola del Bosc de Montjuïc, de l'escultura d'en"Manelic", conegut protagonista de l'obra Terra Baixa, del propi Guimerà. Realitzada en bronze per en Josep Montserrat és avui, per tant, una de les escultures més antigues de Barcelona. Després de la inauguració, els que passaren a anomenar-se "Jardins Manelich" foren, sota la frondosa vegetació de l'antiga finca Laribal, cada vegada més freqüentats fins esdevenir eminentment populars, seu de cícliques trobades i cel.lebració d'arrelades efemèrides culturals.

Els projectes de J.C.N. Forestier per la Exposició del 1929, profundament respectuosos amb l'esperit del paratge, convertiren els Jardins Manelic en un esplèndid mirador sobre el Teatre Grec i la ciutat. L'àrea enjardinada relligava aleshores amb l'anomenada escala del Generalife, que condueix al roserar dels jardins Amargós, i amb la plaça del Solstici on modernament s'aixecaria la Fundació Miró, edifici que seccionà brutalment els principals eixos de disseny del mestre Forestier i aïllà els Jardins Manelic de la resta del parc.

Des del començament del segle i fins fa pocs anys, els Jardins Manelic foren un mosaic de camins i caminois per entre parterres geomètrics dibuixats amb plantes retallades de poc més d'un metre d'alçada, els quals encerclaven grups florals i un gran arc de sis palmeres de Canàries a l'entorn de l'escultura. El conjunt, ombrívol, era embolcallat per la vella arbreda de la finca Laribal, molt destacadament, entre altres, per llorers de bell port. Un dels oms monumentals de la muntanya morí de grafiosi durant la dècada dels 70. El pas del temps, però, no feu sinó enriquir encara més la imatge dels jardins. La gamma de les flors i dels parterres, sota la llum tamisada dels arbres i les palmeres, convertí aquest racó en un dels més bells de Montjuïc. Però aquest idil.li jardiner, mantingut durant 80 anys pels serveis municipals, fou finalment profundament malmès.

En efecte, el 1990 la Fundació Miró, conjuntament amb el Grup Uralita i l'Ajuntament de Barcelona projecten convertir aquest espai públic en un jardí d'escultura contemporània, com una ampliació natural de la Fundació. El nou projecte, obra dels arquitectes Jordi Ferrando i Jaume Freixa delimita i tanca la zona pels dos extrems amb portes metàl.liques corredisses, suprimeix de soca-rel tots els parterres geomètrics, escampa i redueix parcialment la vegetació environant, obre un únic i ampli camí central vorejat per dues franges de gespa, els quals aboquen a una esplanada oberta, completament entapissada de sauló. Esparses, arreu, s'instal·len vuit escultures modernes, obres de Tom Carr, Gabriel, Riera i Aragó, Perejaume, Plensa, Pep Duran, Enric Pladevall i Eran Verlinden. Perduren només, de l'antic jardí, alguns vells llorers, les sis palmeres de Canàries i l'escultura de Manelic ara puntejada, però, per quatre washingtònies, palmeres de nova plantació. Amb el nou projecte, per tant, els Jardins Manelic no solament perden el seu caràcter sinó també la seva significació històrica.

En boca de directius i autoritats polítiques, els discursos d'inauguració incidiren en "la forma más adecuada de acabar la ampliación de la Fundación Miró", en "un regal de Nadal per la ciutat" i "en obras de mejora de la vida ciudadana que crean un espacio de ocio y cultura muy importante que hace dar un salto cualitativo tanto a la ciudad como a la Fundación Miró". Ningú, però, va fer esment ni de la figura d'Angel Guimerà ni de l'arrelament històric, cultural i popular dels Jardins Manelic ni, menys encara, de l'excepcional vàlua artística de l'obra jardinera d'en Forestier y del seu deixeble Nicolau Mª Rubió en aquest racó de muntanya.

Per si fos poc, però, l'11 de maig de 1997 "El Periódico" denuncia la desaparició de l'escultura d'en Manelic, malmesa, segons sembla, per les maniobres d'un camió.

Un any més tard -1998- l'escultura d'en Josep Montserrat encara no s'ha reintegrat al seu lloc. L'àrea sencera està visiblement deteriorada. En efecte, no solament la vegetació circumdant està desatesa des de fa anys -molt destacadament la del sector nord-oest, abocada al Teatre Grec, que col·lapsa completament la panoràmica des del mirador- sinó que algunes de les escultures contemporànies fins i tot han desaparegut. Manquen tanmateix alguns ròtols, i un cartell penjat a la gran porta corredissa notifica, des de fa al menys dos anys, que s'entra en una zona en procés de remodelació. Es, avui, l'àrea més degradada del parc Laribal. Només caldria que un nou accident malmetés el pedestal de l'escultura d'en Manelic, avui solitari al bell mig del descampat, per acabar d'esborrar definitivament les més petites traces d'un passat immediat, iniciat el 1909 amb l'homenatge a un dels nostres literats i que ha perdurat fins fa pocs anys.

Si tal cosa succeís, s'acabaria d'aniquilar la que fou una veritable obra d'art en la història de la jardineria catalana, engolint alhora tot el seu llegat històrico-cultural. La pèrdua, en el camp de la jardineria, equivaldria a l'enderroc de qualsevol de les joies artístiques modernistes en el camp de l'arquitectura, si bé, en aquest cas, seria la societat i els propis mitjans de comunicació els que, per consciència cívica, intervindrien per tal d'aturar el procés. Tractant-se de jardins, i més concretament dels jardins Manelic, en canvi, cap entitat barcelonina ni cap persona física ha deixat sentir la seva veu ni sembla, fins i tot, que se'n hagin enterat.

Admetre la desaparició dels Jardins Manelic, impregnats de contingut, en nom de la modernitat o d'una pretesa millora en la qualitat de vida ciutadana, representaria consolidar el primer pas per a una propera "modernització" de tot el parc Laribal. Efectivament, el procés de profund deteriorament en que es troba abocat el parc sencer invita a creure que pugui repetir-se la trista experiència encetada en el jardí Manelic, el racó més antic i emblemàtic de la muntanya. Com s'ha demostrat en aquest cas, les més peregrines idees de restauració, d'actualització i de modernitat han trobat plena justificació intel·lectual davant d'una societat muda i insensible després, aixó sí, d'un llarg periode d'abandó i de la sistemàtica desaparició de les més petites traces del passat. I aquests criteris i aquesta realitat, tant en nom de la memòria històrica del nostre país i de la nostra gent com en nom de l'art dels jardins, són absolutament inadmissibles


El manifest reivindicant els jardins:

Manifiesto 

SOS Monuments considera que Barcelona no puede permitirse el lujo de perder ni un solo fragmento del escaso patrimonio artístico-jardinero de que dispone y menos todavía tratándose de una obra capital de la jardinería en Cataluña, como son los Jardines Manelich, el Parque Laribal y, por extensión, toda la obra de Forestier en Montjuic, jardines todos que por derecho propio figuran entre los más sobresalidos de Europa. En base a estos criterios, SOS Monuments considera imprescindible como primer paso: 

A. La inmediata reposición de la escultura de Manelich debidamente restaurada. * 

B. La supresión de las dos puertas de acceso y la reincorporación plena al dominio público de todo el ámbito de los Jardines Manelich. 

C. La restauración del mirador y de sus accesos con especial atención a la vegetación con tal de recuperar las perspectivas sobre el Teatro Griego y la ciudad. 

D. La restauración de los parterres originales alrededor de la escultura de Manelich y la replantación -pulcra y fidedigna- según el catálogo florístico que Forestier muy cuidadosamente seleccionó por estos parajes como un de los aspectos más sobresalientes que caracterizan sus jardines.

E. Simultáneamente, es necesario iniciar la redacción de un informe técnico, botánico-jardinero, histórico y arquitectónico con tal que la obra de Forestier -y la de su discípulo Nicolau Maria Rubió y Tudurí- en Montjuic sea declarada Bien de Interés Cultural. La obra de Forestier en Montjuic es el testigo vivo más sobresaliente (de los escasísimos existentes) del moderno resurgimiento del jardín catalán. Hace falta pues restaurarla con la delicadeza y dignidad que el tema merece. 


Albert Marjanedas Gispert

dimarts, 12 de maig del 2015

SOBRE ELS LÍMITS IMPRECISOS DEL BARRI I EL TEMPS QUE NO TORNA











Hi ha sempre una terra de frontera, complexa, les característiques de la qual es poden aplicar a països, comarques, províncies, continents i fins i tot barris. Quan jo era petita el barri de Sant Antoni era tan sols la zona que envoltava el mercat. La gent de Sant Antoni no volia saber res del Paral·lel, en general. Avui el Paral·lel s'ha reconvertit en un mite i els d'aquell barri, que avui també és Esquerra de l'Eixample, en reivindiquen una part, així com el Teatre Talia,  l'Olimpia i fins i tot l'Arnau. 

La gent del Poble-sec tenia tirada a passar el Paral·lel, sobretot per anar a comprar, car el nostre barri no ha comptat mai amb un bon mercat ni amb una zona comercial amb cara i ulls. El camí a la inversa es feia poques vegades i encara no és habitual que a les celebracions del barri hi vinguin els de l'altre costat del Paral·lel. A l'altre costat també hi ha una part del Raval amb la qual els del Poble-sec no volíem saber res i consideràvem Barrio Xino. Al magnífic documental En construcción una jove veïna del Raval proper explica que uns coneguts han anat a viure al barrio de los pijos i per surrealista que ens pugui semblar aquest barri és el Poble-sec. També Montjuïc és una zona polèmica, i no pas pels motius militars de la zona polèmica d'altres temps. És un món apart? Pertany en part al nostre barri i en una altra part a la Zona Franca? Tot plegat és marejar les perdius i poca cosa més. 

Tot és qüestió de prestigi, avui tot esta més arregladet i molt jovent de Barcelona ve a menjar tapes al carrer Blai però el cert és que la zona de restauració del carrer de Parlament és més finolis, la veritat. Vivim en un món estrany, quan més ens assemblem tots plegats més interès tenim en remarcar els trets diferencials.

Jo no sé si Montjuïc és Poble-sec o no, en tot cas la part del Teatre Grec i la Font del Gat està molt lligada a la meva infantesa però anar a la Foixarda, al Sant Jordi, als Tres Pins o al Castell eren ja, fa anys, excursions serioses i una mica extraordinàries. Pel que fa al barri, per més tirada que tenim a anar a mercat a Sant Antoni, un dels elements que es van tenir molt en compte a l'hora d'establir la ja desfasada i inútil divisió comarcal, pertanyem al districte de Sants-Montjuïc i no sembla que això hagi de canviar de moment.

Quan jo era petita la gent gran encara utilitzava l'expressió anar a l'Exposició com a sinònima d'anar a la muntanya de Montjuïc. El record de l'Exposició de 1929 era molt viu i m'imagino que anava lligat a un temps lluminós en el qual el gran desastre semblava impossible o evitable. També recordo quan es va crear la Rosaleda Amargós, per la primavera eren els jardins una festa d'olors i colors. Quan van plantar roses al Parc Cervantes es van oblidar de les de Montjuïc, sempre ens passa el mateix, també ens va passar amb el Parc d'Atraccions i la rehabilitació del Tibidabo, la memòria dels pobres no té la mateixa consideració que la dels rics, les seves cases no les ha dissenyat Gaudí i sovint són arquitectura efímera, oblidable. Ara, però, fa uns anys que hi torna a haver roses en els jardinets del Teatre Grec, tot i que la majoria són roses de color de rosa, i hi ha poca variació cromàtica. 

De tota manera les roses de color de rosa són les meves preferides com també m'agrada el nom de Rosa, avui de baixa, i que quan jo era petita va ser un nom molt popular. Al Teatre Grec hi vaig passar molts diumenges pel matí amb el meu pare, de petita.  Jugàvem a veure qui feian anar més lluny les boletes de les llavors dels pitospòrums, que aleshores jo no sabia que es deien així i que quan floreixen, que és per aquest temps, escampen una olor extraordinària.

També de joveneta Montjuïc va ser un punt de trobada, uns nois coneguts vivien per la zona de les vivendes San Cristóbal, un indret que sempre em va semblar envejable, i sovint quedava la nostra colla per allà. Alguns diumenges havíem anat a ballar a casa d'una noia de l'escola el pare de la qual era el metge de Can Valero, el doctor Maldonado, qui fins i tot va escriure un llibret proposant la construcció d'una ciutat-jardí que substituís les barraques. Ells vivien en una bonica torreta, amb eixida amb flors i un pou, anar allà era una veritable excursió, aleshores. 

Fins i tot hi ha una cançó que és la banda sonora per excel·lència d'aquelles festes, la versió dels Shadows de Sleepwalk. Jo era molt encantada i tímida i no tenia allò que en diuen gaire sortida i escoltar aquesta música quan s'enfosquia a Montjuïc, sense que ningú no m'hagués tret a ballar, em produïa aquella fonda desesperació adolescent tan habitual en determinades èpoques immadures de la vida, i que després sents que fregava el ridícul i tot.

Tot passa i canvia però, per sort, aquest indret encara és, si fa no fa, com durant la meva infantesa. També les poques sortides que fèiem amb l'escola de les monges del Sortidor, bàsicament pel dijous gras, ens portaven a Montjuïc, al Teatre Grec o una mica més amunt, a la zona on ara hi ha la Fundació Miró, gràcies o desgràcies a la qual es va reduir al no res la gran Plaça del Sol on assajaven els joves toreros aficionats, aspirants a millorar la seva situació. També en dèiem la Plaça d'en Manelic, aleshores, a causa de l'estàtua d'aquest personatge, la qual, per sort, es va tornar a col·locar per allà. 

Moltes coses em venien al cap aquest diumenge pel matí, mentre passejava per aquests jardinets que vaig retratar, una vegada més. Pensava que dels estanys havien desaparegut els cap-grossos però amb gran alegria vaig comprovar que unes criatures en cercaven amb gran afició. Però aquells cap-grossos de la meva infantesa, com deia el poeta, tot i que evocant  orenetes i mareselves, no tornaran.

Per cert, en arribar al Teatre Grec amb les amiguetes, aleshores, hi havia baralles per tal d'ocupar un seient destacat, el qual crèiem que era el de l'emperador. Als costats de l'escenari imaginàvem que hi tenien presoners els lleons i els tigres afamats, disposats a cruspir-se els cristians plens de fe incombustible, com aquells de Quo Vadis, que canten mentre les feres els fan miques, que bonica és la innocència! Tan fàcil que hauria estat fer la viu-viu, fer veure que s'adorava els déus romans i passar desapercebuts, ves.

divendres, 1 de maig del 2015

SANTA MADRONA I L'AIGUA CEDIDA PEL SENYOR VALERO DEL SEGLE XVI


Diumenge passat vaig assistir altra vegada a l'Aplec a l'ermita de Santa Madrona. D'una web municipal en manllevo la primera fotografia. La segona és del dia de la festa d'aquest any i l'autor és Josep Guzmán. L'ermita es troba dins el recinte del Palauet Albéniz i tan sols s'obre amb motiu d'aquesta celebració, cosa que pot tenir certs inconvenients però que també contribueix a la seva protecció.




De fet aquesta ermita del segle XVIII, molt reformada, és l'únic testimoni de la presència de la Santa en un edifici més antic que va conèixer molts canvis. En els seus origens l'antiga també havia estat una capella modesta, per cert. En el llibre de Pere Voltes sobre Montjuïc i el seu castell, tot un clàssic, trobo aquesta referència:

Durante el siglo XV la capilla estaría al cuidado de algún ermitaño y conocemos el nombre de Martí de Castro que al casarse en 1452 pagó dos sueldos, como era costumbre, para contribuir a la obra de la Seo de Barcelona (...).

Es conserva una carta en la qual els consellers de la ciutat es dirigeixen a l'emperador Carles V, el 1525, explicant entre d'altres  detalls que dos homes de Sarrià havien intentat assassinar els dos ermitans de la capella. De fet, capella i relíquies de la santa pertanyien en aquella època al monestir de Sant Pau del Camp. 

A l'edifici s'hi van anar fent embelliments i ampliacions, al llarg dels segles XVI i XVII. També s'hi va fer arribar aigua des de la font de Sant Julià, propera a una altra església que portava aquest nom. Es conserva, tot i que no sé on deu ser actualment, segons testimoni de Pere Voltes, una làpida amb l'escut de la ciutat i amb una inscripció de la qual es pot deduir que pelmarç de 1563 el propietari, Bartomeu Valero, amo de la torre que hi havia davant de la capella de Sant Julià, va donar als consellers la font de Santa Madrona i que aquests es van gastar cent lliures en obres.

El que em  crida l'atenció és el cognom del propietari, Valero, com el famós Can Valero del temps del barraquisme, tota una institució i em pregunto si l'origen del conegut bar no seria alguna propietat familiar antiga, no sé si algú pot aclarir els meus dubtes.

L'església de Santa Madrona va patir molts canvis, hi va haver diferents ordes religioses i les relíquies de la santa van viatjar molt amunt i avall entre processons, trasllats,guerres i desgràcies. Quan després de la guerra semblava que s'havien perdut de forma definitiva un particular en va oferir un bocinet que conservava a la església del barri, construïda a finals del XIX i sobre la qual ja he escrit moltes vegades. Avui, que tantes coses es publiquen sobre la ciutat, pagaria la pena comptar amb una bona reedició de la impressionant obra de l'historiador Voltes, a qui no se li ha acabat de reconèixer la gran aportació a la història de la ciutat, en uns temps una mica complicats. Hi ha una perillosa i suïcida tendència a condemnar a l'ostracisme la cultura i la historiografia de l'època franquista, sense matisos ni contextualitzacions. El fet és que trobar aquelles publicacions és avui difícil tot i que gràcies a internet, possible. 

Historia de Montjuïc y su castillo
Pedro Voltes Bou
Barcelona, ayuntamiento de Barcelona (1960)


dijous, 8 d’agost del 2013

AGOST A MONTJUÏC (2)


Un vell poema recuperat:

Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira, rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins (2004)

GEOMETRIES 






RACONS I FLORS






I el gran bunyol de la CIUTAT DEL TEATRE. I ningú no va protestar, llevat de quatre arreplegats...


dilluns, 5 d’agost del 2013

AGOST A MONTJUÏC (1)

Imatges d'un passeig per la muntanya en un calitjós matí de diumenge d'agost:


L'emblemàtica Font del Cargol, hi havia begut aigua moltes vegades, de petita, amb el meu pare. 

Esplèndids baladres florits.

Una altre font, molt malmesa i sense raig, en un racó tranquil.

Monument dels anys setanta dedicada als promotors de l'exposició de 1929. No n'he trobat l'autor.
Un bocí de ciutat, entre els arbres.
Un banc i un xiprer, tota una metàfora visual.
Vista de la ciutat, enterbolinada per la calitja, des dels jardins del Palauet Albéniz.
Racons romàntics dels jardins del Palauet.


La noia de la trena, bonica estàtua de Josep Subirats. No sé perquè la van treure d'on era abans, els jardins del Teatre Grec. No entenc la dèria en canviar les coses de lloc, la veritat.


dijous, 18 d’abril del 2013

L'APLEC DE SANTA MADRONA (2013)

DIUMENGE, FESTA GROSSA!!!

Trobo a faltar les sardanes i balls d'altres anys però sempre és un goig veure l'ermita i participar d'aquesta festa, que ja va fent anys!!!



Esperem que no plogui.

dissabte, 6 d’abril del 2013

MONTJUÏC, INICI DE LA PRIMAVERA










Algunes imatges de Montjuïc en aquest inici de primavera. Unes quantes són del vell Jardí Botànic, un dels meus racons preferits de la muntanya.