PRECIOSES FOTOGRAFIES ANTIGUES

Gràcies a la bona amiga M. A. Maldonado, recuperada gràcies a aquest invent de les xarxes socials, he recuperat també aquestes dues precioses fotografies, de l'Escola de les Monges del Sortidor, segurament de l'any 1959, quan anàvem a classe amb l'estimada senyoreta Maria Àngels.

Aquesta funció es deia 'El sueño de un pintor', representava el pintor Murillo el qual, poc inspirat, s'adormia i tenia un somni, després del qual pintava una de les seves precioses Immaculades. Malauradament jo feia de pintor, m'adormia en un racó, i no vaig sortir a la fotografia. Potser millor, car recordo que em van pintar uns bigotis amb un tap de suro fumat.

Aquesta és d'uns exercicis espirituals d'aquells d'aleshores, hi reconec un munt de nenes, amb algunes encara hi tinc relació. I algunes, malauradament, ja no son entre nosaltres. M'ha encantat recuperar aquestes fotografies!!!

IMATGES DEL PASSAT INNOCENT

La meva amiga Maria Rosa m'ha passat les còpies de dues fotografies del dia de la meva comunió que jo no havia vist mai, i que tinc gràcies a una altra amiga, l'Àngela. Era el tretze de maig de 1956, un diumenge. No tinc més fotografia original de la comunió que una d'estudi que em van fer en un retratista del carrer Nou i una altra en la qual vaig pel Paral·lel amb els pares i una amiga de la família. Una de grup, al pati de l'escola, em va arribar a través d'una altra companya i amiga, la Maria Dolors. 

Les comunions es feien en dues tongades, aquell any es van fer els diumenges 13 i 20 de maig. Per a més romanticisme el dia tretze és la verge de Fàtima, així que dia més sant no podia haver-hi, en el calendari. Tinc un record difús d'aquell diumenge, la Maria Rosa diu que faig la cara trista, potser era la responsabilitat del tema i el que representava, en aquells anys, la celebració. L'església és la de les monges, aleshores hi tenia la seu la parròquia de Sant Salvador d'Horta, avui en queda poca cosa ja que l'escola va ampliar aules en aquell espai. 

Recordo que al pati hi van fer venir una cobla de sardanes i tot, i que jugàvem a fer voltes i ajupir-nos per tal que les faldilles se'ns estufessin, però potser confonc el dia de la comunió amb el de la processó del Corpus, dia en el qual ens tornàvem a disfressar. Durant el berenar familiar o l'esmorzar, no ho recordo, se'm va tacar el vestit amb la xocolata desfeta. M'havien dit que la gent et regalava bombons però em van regalar d'altres coses, llàstima.

Era un temps una mica gris, però no en tinc mal record. A aquelles que havíem de fer la comunió ens preparava una monja seriosa i greu, la Madre Camila, amb aquest motiu  ens estalviàvem algunes classes convencionals. Crec reconèixer algunes nenes de la fotografia, no pas moltes, aleshores ens anomenàvem pel cognom, en general, i encara de vegades parlo d'algú d'abans fent servir el seu cognom. El meu nom, a més a més, no estava de moda, com passa ara, i a ningú no li agradava gaire, al menys a les nenes de la meva generació.

En relació a l'escola em vaig assabentar ahir de la mort de la professora de llatí, Maria Morera. Tenia vuitanta-un anys, jo creia que era molt més gran, devia haver començat a treballar ben joveneta. Iniciàvem l'estudi del llati a tercer de batxillerat, la vèiem una mica carca, aleshores, i ara m'adono que ella era gairebé una criatura, mirada des dels paràmetres del present. Si en les traduccions de llatí sortia alguna cosa romàntica, recordo, en concret, la història d'Atalanta, es posava vermella i xalàvem d'allò més. 

Més endavant la va tenir la meva filla. Ara que puc valorar el tema amb més objectivitat entenc que va ser una molt bona professora. Quan vaig fer Humanitats vaig tornar a fer llatí, amb una dama fora de sèrie, la Mònica Miró, i em vaig adonar que recordava més llatí del que em semblava. A l'institut Maragall, on vaig anar un temps als vespres, per fer el batxillerat superior, vaig tenir també una professora molt bona, crec que es deia Rodríguez Seijas. Amb ella traduïem l'Eneida i ens va confeccionar uns apunts magnífics sobre els déus romans i grecs, uns apunts que vaig fer servir durant molt de temps.

Aleshores es va posar de moda dir que el llatí i el grec no servien per a res ja que eren llengües mortes. Al Sortidor algú va dir això en una ocasió al professor de Matemàtiques i aquest ens va amollar una bronca merescuda. D'aquells menyspreus hem arribat on som ara, cada dia més rucs i més fatxendes. O així m'ho sembla. 

La Madre Camila ens va ensenyar una mena de tirallonga que ens vam aprendre de memòria i era perquè, en anar a confessar, no ens deixéssim cap detall al tinter. Era aquesta fòrmula: padre, hace tanto tiempo que no he me confesado, cumplí la penitencia, he hecho exament de conciencia, tengo dolor de mis pecados y las faltas que recuerdo son las siguientes... 

Això ho dèiem en castellà i després, els pecats els amollàvem en català, m'imagino que els capellans s'hi devien fer un tip de riure. Els pecats habituals eren fer enfadar la mare, barallar-se amb les companyes, coses així. T'aviaven amb tres avemaries i poca cosa més. Jo no em vaig trobar mai cap capellà descarat que em preguntés picardies, la veritat, ho faig constar perquè hi ha qui pensa que això era habitual, el mateix que la pederastia i altres disbarats, no dic que no n'hi hagués però jo no m'hi vaig trobar i la majoria de les nenes que vaig conèixer, tampoc.

Els casos d'abusos més o menys encoberts que m'han explicat conegudes i que els havien esdevingut en la infantesa venien perpertrats mes aviat per parents o coneguts fora de tota sospita, oncles, veïns, cosins més grans. Sobre les monges, en vaig tenir de tota mena, més simpàtiques o menys agradables, en general avui sento per elles una mena de tendra pietat retrospectiva, considerant que moltes havien entrat al convent tot just acabada la infantesa. Amb els anys i els canvis algunes van guillar però d'altres ja no hi van ser a temps. També vaig conèixer gent de la meva edat que es va fer monja ben convençuda i que crec que ha estat feliç amb la dedicació al sector religiós i educatiu, la veritat.

Quan érem petites ens parlaven molt de la puresa sense explicar-nos ben bé en què consistia, tot ho havies d'esbrinar com podies i encara. Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, molt simpàtica, que en veure com cercàvem amb desesperació coses lletges al diccionari ens va fer una explicació etèria sobre el tema, insistint en què preguntéssim a les mares, jo vaig preguntar però la meva pobra mare es va posar molt nerviosa i ho vaig haver de deixar córrer, decebuda i empipada. 

Quan fèiem el batxillerat elemental una professora de ciències naturals ens va fer una explicació més acurada, tot i que van quedar encara molts punts foscos en el misteri inescrutable del sexe ocult. D'adolescent vaig anar a reunions a una parròquia d'Horta, amb un capellà que semblava molt modern però ara m'adono que no ho era tant, ell ens va recomanar llibres sobre la qüestió. Me'n vaig comprar algun, crec que no eren res de l'altre món, un es deia Quan l'amor neix. Una vegada vaig enxampar el meu pobre pare llegint-los d'amagat i em vaig adonar de què si la meva educació sexual era deficient la dels meus pares i avis havia estat inexistent i basada en l'assaig i l'error.

Tot això m'ha vingut al cap contemplant-me en el passat, en aquell dia que, segons les monges, havia de ser el més feliç de les nostres vides, ja que quan ens caséssim, si ens casàvem, ens uniríem a un home però en aquell moment ens uníem a Déu, poca broma. O tempora, o mores.

SOR CRESCÈNCIA I JO

Veig a Bibliogoigs que avui és Santa Crescència. No crec que avui hi hagi gaire gent, i menys jove, que porti aquest nom. L'única persona que vaig conèixer que es deia així va ser una monja i suposo que aquest era el seu segon nom ja que quan professaven les noies es canviaven l'original per un altre que triaven, talment com si canviessin de vida i de personalitat.

Sor Crescència era una monja rondinaire, ja gran, tot i que quan ets petita a tothom veus molt gran, més encara durant els anys cinquanta, les iaies es vestien aviat de velletes i, pel que fa a les monges, era gairebé impossible esbrinar quina dama real s'amagava rere aquells hàbits i aquelles toques.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, era ja una secundària, a l'escola i es limitava a fer classes de labors. Aquells i aquelles escoles eren veritables comunitats que, com totes, fins i tot la de l'escala, reflectien les dèries, misèries i virtuts de les grans. Les relacions de poder fluctuaven i es manifestaven en molts detalls que amb el temps he anat entenent.

L'orde a la qual pertanyien les monges de la meva escola l'havia fundat una dona d'Arenys, Anna Ravell, la Mare Ravell, el nom de la qual el porta avui el centre del Poble-sec i del qual s'han esborrat de forma políticament correcta les connotacions ràncies per passar a donar nom a una pedagoga notable, més o menys. 

L'estructura de poder de l'orde comptava en els llocs de poder amb monges catalanes però cap als seixanta van irrompre en el context monges basques les quals, tot s'ha de dir, van refer l'escola a fons ja que crec que feia temps que no tirava endavant. Aquesta dicotomia basco-catalana no estava exempta de tensions, tema en el qual no puc entrar a fons ja que no el conec però que es podia llegir entre línies a través de comentaris subtils d'aquells que algunes monges amollaven a les nenes més  grandetes, de tant en tant.

Sor Crescència, catalana, possiblement havia tingut més pes en alguna etapa anterior però durant la meva va anar quedant relegada a les mencionades labors, activitat aquesta que també resultava ja complementària i de poca volada. Durant les labors una de les nenes llegia vides de sants i també resàvem el rosari. L'encarregada de passar-lo, si era una mica entremaliada, se saltava avemaries sense que la monja, que potser ja sordejava una mica, cosa que la toca-tapa-orelles devia potenciar, se n'adonés.

També era habitual acabar aquella lletania de l'ora pronobis allargant els finals, ora pronobisssss. La monja rondinava força i nosaltres xalaven d'allò més. Sor Crescència amollava sovint un penjament a aquelles qui, com jo mateixa, teníem poca traça amb el tema dels brodats i les costures: bunyolera!!!

Sor Crescència, quan ja vaig marxar de l'escola, tenia cura de fer arribar la revista que aleshores editaven les franciscanes, Paz y Bien, a les cases de les antigues alumnes. Una altra de les seves tasques era organitzar els viatges d'aquelles capelletes transportables que anaven de casa en casa, ens encantava que ens encarregués anar-la a portar o a recollir a alguna casa.

Vaig començar a estimar Sor Crescència quan vaig marxar del cole i vaig començar a treballar en un despatx, sempre que em veia em preguntava com m'anava i quant guanyava i què feia. Era com una iaia entranyable i afectuosa, molt diferent de la monja geniüda de la costura pretèrita.

Un dia vaig saber que havia mort. Ja no ens passaven la capelleta i el Paz y Bien es va deixar de publicar. Era una revista ben editada per l'època, amb notícies sobre les escoles de l'orde i fins i tot divertits acudits. Sempre ens queixaven de què hi sortien poques notícies i fotografies de l'escola del Sortidor. En un número de l'any 55, la revista era trimestral, va sortir, però, tota una pàgina dedicada a l'escola. Crec, però no n'estic segura, que potser  Sor Crescència és la de la fotografia de sota, a l'esquerra.

L'altre monja em penso que és la Madre Camila. La classe de solfeig i piano era minoritària, el nostre barri era humil però hi havia cert classisme escolar, fins i tot hi havia unes nenes que duien bata blanca, pagaven menys i assistien a una mena d'unitàries marginals. Això de les bates blanques, tot s'ha de dir, es va acabar amb els aires conciliars i les monges basques. 

No em puc imaginar com devia haver estat la joventut o la infantesa de Sor Crescència, de fet no en sé res, de la seva vida. Avui costa imaginar l'ambient de la Catalunya Catòlica i Rància, que tant de pes ha tingut en tantes coses. Durant molts segles les noies tenien poques sortides, casar-se o fer-se monges o ser tietes conques i menystingudes. M'adono que les preguntes que em feia Sor Crescència sobre la meva vida laboral tenien espurnes de melangia, en aquell present, avui llunyà, les noies modestes ja podien fer alguna coseta més i guanyar-se les garrofes.

Avui li he volgut dedicar aquest record, descansi en pau al cel dels dibuixos dels missals antics, amarat d'àngels i núvols daurats.

EVOCACIONS POBLE-SEQUINES (2)

La Mare Ravell amb l'hàbit que encara duien les monges del Sortidor quan jo era petita.

Fotografia de la dècada dels cinquanta donada per Pilar Martínez a CERHISEC.

Fotografia d'Oriol Maspons on es veuen nenes de l'escola amb una monja observant un aprenent de torero que potser ni estava escolaritzat...

M'hauria agradat, mirant la cosa en perspectiva, haver anat a escoles com la del Mar o la del Bosc, que durant la meva infantesa conservaven cert prestigi. Costava d'entrar-hi i un meu oncle que hi hauria pogut fer alguna cosa, doncs era antic alumne de la del Mar, no va moure ni un dit al respecte. Moltes escoles del barri eren acadèmies de pis, així que la més presentable, considerant les circumstàncies i la distància a casa meva, era la de les Monges del Sortidor. Anar-hi significava, per casa, un cert esforç econòmic però allà em van dur.

Tinc records molt diversos de l'escola, bons, dolents, normals. Una bona amiga em va dir que el fet d'estar bé o malament a l'escola sovint depèn més dels companys que no pas del professorat i potser és així. Jo tenia quatre anys i ja sabia llegir. La meva mare me n'havia ensenyat jugant, sense adonar-se'n de que me n'ensenyava i un dia la vaig sorprendre llegint la meva primera paraula, BOU, en el rètol d'una botiga de gèneres de punt amb força prestigi que hi havia a la Ronda de Sant Antoni.

Recordo entre boires una classe plena de nenes i com vaig descobrir que es podia demanar per anar al lavabo, cosa que va motivar que ho demanés un munt de vegades fins que una senyoreta que ajudava la monja pertinent em va renyar. També recordo que un dia ens van posar a un gran nombre de nenes de genolls perquè ens rosegàvem les ungles. El pati de l'escola d'aleshores era molt diferent del d'ara, era més aviat un jardí de terra, amb arbres. Un part del que avui és pati i edificis nous era un hort, amb una figuera immensa que tenia el cor robat al meu pare quan la veia des de fora.

A l'hort hi podíem entrar molt poques i privilegiades vegades, les monges hi criaven gallines, fins i tot un porc i collien mongetes, tomàquets i d'altres vegetals, era una mena de paradís misteriós. Recordo també que m'avorria força, es feia cua per llegir en una d'aquelles cartilles de l'època i de vegades no et tocava. En algun moment van descobrir que jo sabia llegir i em van portar a llegir al despatx de la Madre Superiora. Mirat en perspectiva tot era molt senzill, gairebé de poble. El pitjor de l'escola era el classisme, cosa que no vaig entendre fins més endavant. I és que el classisme, en un barri de gent tan humil, resultava fins i tot ridícul, la veritat.

En aquells primers anys poques nenes feien batxillerat, sis o set. La resta feia cultura general o comerç. El pijtor del context era que hi havia unes classes, a la planta baixa, per a nenes pobres, entraven i sortien mitja hora abans, no duien uniforme, tan sols una bata blanca, i s'aplegaven en una mena d'unitària a càrrec d'una monja impresentable a la qual crec que li faltava un bull i que tenia bigoti. En general es creia que eren nenes de les barraques però la veritat és que moltes eren del mateix barri. Una persona de la meva edat em va explicar que quan el seu pare va veure un dia allò de les bates blanques les va treure de l'escola a ella i a la seva germana i les va dur a l'escola del carrer d'Aldana, amb monges de la caritat, les quals sempre van tenir fama de ser més democràtiques i igualitàries.

He de dir que al cap d'uns anys, pocs, amb els aires del Concili Vaticà, es va eliminar aquella diferència tan flagrant i com que els estudis de Comerç van anar desapareixent tot va ser més anivellat. Vaig tenir un disgust, però, quan amb les modernitats va venir l'asfaltat del pati, la desaparició dels arbres per convertir el conjunt en una pista esportiva i, més endavant, la supressió del meravellós hort de les monges, una gran pèrdua. Les Monges del Sortidor eren Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. El nom oficial de l'escola era Colegio de la Consolación. Fa temps que es va decidir canviar el nom de l'escola pel d'Anna Ravell, Anna Ravell va ser la fundadora de l'orde però ara se la defineix més aviat com a pedagoga i així tots contents. Quan jo devia tenir uns deu o onze anys es va celebrar el centenari de la fundació, amb uns actes molt reeixits, fins i tot vam anar al Palau de la Música i vam cantar l'himne a l'escenari, en recordo una estrofa que feia: Madre Ravell Fundadora/ un siglo ha que sembró/ semilla tan bienhechora/ que buenos frutos nos dió/ Francisco de Asís al cielo nos guía/ Francisco de Asís y la Virgen María...

Considerant els records que molta gent té de les escoles de l'època he d'admetre que les meves monges no eren exagerades en el tema de fer-nos resar i anar a missa i que pel que toca a coses com ara els càstigs, n'hi havia un parell a les quals se'ls escapava algun bolet, una de les quals la guillada que els va tocar a les nenes pobres però més enllà d'això el tracte era normalet, casolà i familiar.  El meu germà va anar a l'Acadèmia del Carme i allà eren més papistes que el papa i els bolets del director es repartien a dojo. 

Quan tenia uns vuit anys vaig tenir una monja força simpàtica que es deia Sor Pia i que ens explicava aventis del temps de la guerra, en els quals s'havia disfressat de senyora normal i amb un capellà feien veure que eren matrimoni per tal que no els enxampessin. Era catalana i tot i que a classe no ens parlava en català a nivell individual sí que ho feia i per Nadal ens ensenyava moltes cançons catalanes. Avui recordo aquelles dames disfressades de bubotes amb tendresa, elles també eren víctimes de la situació, de l'educació i de la repressió. Feien el que podien i com podien. Amb els anys l'escola s'ha obert al barri i a falta d'institut públic és l'institut alternatiu del Poble-sec. De monges cada dia n'hi ha menys, com de capellans.